Una imatge dels xiprers del caminàs,a l’entrada del camí Ull del Valencià; en l’actualitat només en queda un. Autor desconegut [agrairem qualsevol indicació sobre la font i l’autoria].

A manera d’introducció

“Yo soy yo y mis circunstancias.”

-Ortega y Gasset

La història d’un poble la fan els hòmens i les circumstàncies. Els hòmens i les dones que habiten en eixe poble en una època determinada i les circumstàncies en què els toca viure, o a les quals han de fer front. De la majoria de persones, i dels seus fets, només es recorden, amb el pas dels anys, la família i els amics. Amb el pas de més temps se’n perd el rastre. Hi ha personatges i fets populars pintorescs que, per quotidians, no mereixen l’atenció de l’historiador, que busca matèria més transcendent per a la seua crònica. Foren, tanmateix, la sal d’una generació en una època determinada. Uns per ser entranyables a la majoria de gent, d’altres per la seua talla humana que els feia ser punts de referència per als seus coetanis.

            S’arreplega ací una mostra de persones i personatges que varen viure al poble de Nules a la primera meitat del segle passat; alguns d’ells encara viuen. Respecte als fets i les circumstàncies, estos van canviar tant, i de forma tan radical, al llarg de la segona meitat del mateix segle, com no havien canviat des que s’estaven per ací els romans. Jo pertany a una generació que deixava l’escola per a agafar un lligó en puntes o l’esteva d’un aladre romà i que acaba la vida teclejant un ordinador o matant la brossa amb herbicides de preemergència: un salt tan brutal com este no el conegueren en cap època anterior.

La vida diària de la gent de Nules ha experimentat, per tant, tota classe de transformacions al llarg del segle xx. L’activitat econòmica n’ha resultat pàrticularment afectada: un poble que sempre havia sigut essencialment agrícola viu hui cada dia més dels servicis i de la indústria. Fins i tot l’agricultura que trobem en l’actualitat a Nules té molt poc a vore amb la que s’hi practicava fins a mitjan segle passat. Han canviat els cultius, o se n’han abolit alguns, com ara l’arròs (tan en voga aleshores), les sembradures, les hortalisses… el mateix taronger no es cultiva ja en les varietats ni sobre els patrons de fa cinquanta anys. Tot açò ha fet que canvien, en conseqüència, les eines, les cases dels llauradors i, fins i tot, la idiosincràsia de les persones en bona part; encara que en açò tenen també, és clar, molt a vore l’educació i els aconseguiments que el progrés aporta, que quan arriben els rebem com a extraordinaris i que, amb el pas del temps, els assumim i els considerem quotidians sense que per això deixen d’influir en la nostra manera de ser i d’actuar, per més que no en siguem conscients.

            Els fets i les persones del segle passat conformaren la història d’una època, ací a Nules. Escriure sobre ells suposa, per una banda, donar a conéixer part de la realitat d’aleshores a una generació posterior, la qual, en analitzar aquella realitat pretèrita, podrà adonar-se que es podia ser feliç sense fruir de pisos amb aire condicionat, de moderns electrodomèstics o de cotxe… i sense navegar per Internet (benvinguts, però, tots estos avanços: no és la meua intenció renegar-ne, més bé crec que haver-los vists vindre i fer-se accessibles a tots em fa valorar-los més que els jóvens, que han nascut entre ells i els consideren fets corrents, quotidians). Per altra banda, escriure sobre esta matèria ens permet deixar constància de persones i de fets, d’usos i de costums que, altrament, podrien perdre’s en l’oblit en el nou segle que comença.

Antonio Martínez Rovira

Antoni Martínez Rovira (2001): De l’aladre romà a l’ordinador. Fets i gents del Nules del segle passat. Diputació de Castelló