Entrevistem a Glòria Alagarda també amb motiu de l’exposició ‘Joguets d’antany‘. Esta entrevista s’enriqueix amb les aportacions tendres i divertides de les seues filles Aitana i Mercé que podeu vore en el documental complet dedicat a jocs i joguets. La visió de Glòria és interessant perquè reuneix dos visions del poble i forma part de l’última generació que ha jugat al carrer i ha viscut l’autonomia de poder rodar per tendes i carrers en colla, és a dir, sense companyia d’adults/es.

Sinopsi

Glòria Alagarda (1983) compara la seua vivència del Nadal, dels joguets i dels jocs al carrer i a altres espais amb la de les seues xiquetes. És una entrevista també curteta i molt interessant per l’explicació de la relació que -com a xiqueta- va tindre amb el xicotet comerç del poble i pels grans canvis que hi ha hagut en este sentit en les últimes dècades.

Transcripció

Mos dius com te diuen…

Glòria [Alagarda].

I l’any que vas nàixer se pot saber?

Jo en el 1983.

Súper joveneta. Bueno, en aquells temps supose que menys joguets que les teues filles…

Sí. Prous menos. Demanàvem… fèiem la carta, demanàvem moltes coses… a lo millor similar, perquè la cantitat de joguets que demanen elles se pot considerar que és la mateixa que demanàvem nosaltres: tres-quatre joguets. Perquè jo recorde fer la carta i quan elles la escriuen demanen, demanen, perquè veuen molta quantitat de publicitat en la televisió, en els catàlegs… nosaltres no teníem catàlegs per a vore i el fet de vore catàlegs implica el “açò”… “açò”… de cada pàgina els agrà dos o tres coses. Nosaltres no teníem… jo no recorde vore catàlegs. Recorde que eixien publicitats en la tele… pues Nenuco, les típiques… la Nancy, la Barbie… encara que jo sols recorde el Nenuco de vore en televisió i Playmobil també i després altres… Falca que ara no sé si està. Diferents que ara ja no existeixen. I Barbie no el recorde ara que elles… les agrada la Barbie, a mi no m’agradava la Barbie. I elles els agrada i ne tenen una barbaritat. Però de cantitat de demanar els xiquets jo crec que demanen el mateix ara que abans, perquè… però no teníem tanta cantitat per a poder demanar.

Perquè els moments en què s’adquiria el joguet tampoc serien els mateixos.

No, no són. Però després veus que segueixen jugant en Playmobil, en la Barbie i en els ninos. Això és lo que prevalix. Perquè per més que demanen se passen tot l’any jugant als ninos, als Playmobil, als jocs simbòlics sobretot.

Clar, estimulen un poc.

Sí. O la cuineta o la tendeta. Elles per exemple estan en una edat en que la cuineta tamé les agrà, la tendeta… però a lo millor les vas amagant coses perquè no poden tindre-ho tot a l’abast. L’atre dia tenien una caixa de Playmòbils antics meus i del meu germà que tenim antics i els que s’han anat sumant. Però claro, els tens ahí de modo de dir… estan guardats com si foren un tresor els Playmòbils i elles juguen molt. I jo les vaig dir “no, ara anem a guardar-los -els tenim en un trastero- i sols teniu Barbies”. I vas variant perquè si no… Però elles són unes xiquetes de jugar, no són de dir “anem a la tablet o anem a la Nintendo. Són xicotetes, però ara la societat està molt en noves tecnologies i s’oblida molt lo que és el joc simbòlic, que és el que és molt bonic en la infància.

Quan tu eres xicoteta com elles els moments d’adquirir joguets… no sé si eren els mateixos d’ara perquè ara és tot l’any. Eren més els Reis?

Nosaltres era sobretot els reis i quan eren els aniversaris, i el sant perquè clar a lo millor en la nostra casa… però el dia de regals com a tal era el dia de reis. En aniversaris tamé, algun joguet tamé. Però ara… i quan acabàvem en la escola… de dir “heu tret bones notes, pues un joguet”, però no era com ara. Ara per res tenen un joguet i culpa és nostra. La culpa la tenim mosatros: els pares, els iaios… que a vegades dius és que no fa falta tant, però és aixina. I els reis pues se porten molt bé i clar és lo que passa, pues tenen molts joguets. Però la culpa és dels… això, de que comprem moltes coses als aniversaris… al llarg de l’any… encara que se té que procurar…

En la teua època jugar al carrer ja era més estrany, imagine.

Sí, sí que jugàvem al carrer. Sí que jugàvem. Ara no, ara no se juga. Ara si no és que te’n vas a la montanya i estan… elles tenen la sort de què anem a la montanya i juguen, baixen al carrer, però no, no se juga. Vas al parc, pues als columpios que diem, però no ixen a jugar amb amiguets per fora al carrer. No se ix. Però jo recorde d’eixir baix de casa a jugar a l’escondite o “anem a casa de l’amiguet que està al costat”, ara no se veu. Ni nosaltres en la nostra família com ho veus en els voltats.

I els jocs al carrer eren el mateixos aproximadament que juguen elles en l’escola [sambori, corda, etc]?

Sí. En l’escola se sol jugar… perquè s’intenta tamé ensenyar els jocs tradicionals: el sambori… tots els que hem anat jugant. La corda pues ara tamé, la goma que fèiem… que jugàvem… que jo recorde estar en el pati i l’escola i jugar a la goma i elles pues tamé se va intentant que juguen pues als jocs que se jugaven abans. Però hi han molts que a lo millor veus que no les interessa. Encara que en els col·les sí que fan jocs de molt de moviment, perquè és el que els agrà, el moviment, i no estar [parades]. Perquè ho veus, és veritat. I elles el fet de pues… no tant de joguets sinó de jocs variats… són de jugar molt.

I hi havia molt xiquets en els que jugar al carrer per exemple?

Sí.

Havia bones colles amb qui jugar?

Sí, sí que n’hi hava.

Com s’esperava per exemple la Cabalgata de Reixos?

S’espera igual. La emoció de què ve el Rei… s’espera igual. A lo millor elles perquè són encara… tenen unes edats d’ixa innocència, d’ixa emoció de què ve el rei, que… a lo millor d’ací a uns anys no l’esperen igual però jo crec que sí que l’esperaran perquè tant jo “ui, que ve el rei”… i encara que has tingut 20 anys has anat a vore el rei, si has pogut has anat a vore la Cabalgata, ha sigut l’emoció d’arribar… N’hi ha cases que arriben els reis quan… “ha vingut i ha passat ja per casa!”, en la nostra casa mai passa abans de… hem d’anar a dormir i ja arriba el rei. I ixa emoció d’anar-se’n a dormir és una emoció que des de ben xicotetes ho has vist que és una cosa impressionant.

(…)

Com a xiqueta parlem, com anàvem a demanar joguets?

Ah, val. Nosaltres era els veies per la televisió i després anàvem a la plaça però passàvem per diferents tendes. O bé per la tenda de Flich que anaves per la Capella i anaves cap a la plaça o bé pel carrer Major que passàvem per la tenda de Cardona. I era una emoció entrar a vore els joguets! “Ai, a vore quins joguets n’hi hauran nous!!” “Ai, pues a mi m’agradaria un carret”, “ui, un Scalextric” o “el Playmobil del Zoo”, dels que foren. I clar, arribàvem i era una emoció… “ai, pues han dut açò”, “ai, guarda-m’ho, guarda-m’ho, eh, apunta-ho que este joguet m’agrada a mi”. I el fet de… jo recorde el moment d’entrar en la tenda i dir “este joguet, este”. I era un joguet el que volia. Jo recorde vore el Baby Feber amb la seua motxileta. Sí, sí, jo tinc eixa imatge. Amb tot el seu set. I después pues arribar a casa el dia del Rei i jo “ai, el Baby Feber”, una emoció de vore que era el mateix. “I la motxilla? Ai, pues s’han oblidat de la motxilla”, però bueno, tenies eixa… lo típic. Si demanen algo i no els arriba pues tampoc passa res. Però el fet d’anar pel carrer i entrar a la tenda que ara… pues en Nules no n’hi han… està la tenda que tenim ahí al costat. Espera que ara no m’ix el nom… “Tres en raya”. “Tres en raya” és. El de “Tres en raya” que tamé tenen joguets molt xulos de fusta, jocs de taula… molt interessants, i clar, tamé és bonic, perquè ara lo típic vas a centres comercials, a grans superfícies, tenen una gran quantitat de… elles mateixes han dit “la Barbie del supermercado que han visto en Carrefour”. Però és diferent. O en catàlegs, elles el fet de quan arriba el catàleg… tenim tots els catàlegs de totes les tendes, de totes. I se poden passar hores i hores mirant el catàleg. És un joguet el catàleg. I jo crec que és en totes les cases que arriben els catàlegs… és un joguet el catàleg. I els catàlegs els tenim durant tot el any mirant el catàleg. Ara ja no el mirem, però sí, és un joguet més.

I sempre anàveu als mateixos jocs [a les mateixes tendes]. I tenies alguna relació amb la gent que guardava els joguets? Tens algun record d’ixa persona?

Jo recorde d’estar davant del mostrador per exemple amb Fede en Cardona d’entrar i dir-li “guarda-me’l, eh, guarda-me’l” i jo d’escriure una carta i demanar-li algo per a d’ell. “Xt, tu guarda-me’l que jo te demanaré algo per a tu”. I jo li escriví. Sí, jo recorde haver demanat algo… claro, per al que venia els joguets, el que tenia la tenda. Ell tenia… era una drogueria i venia productes de neteja… però quan arribava, no sé la època… si seria ara novembre… no recorde el mes, que carregava tot de joguines [5 min]. O anar també allí a Flich i vore “ai, este carro què bonico per a la nina!” Sí, era pues la emoció que tenen elles igual, però en diferents llocs perquè s’han perdut les tendes tradicionals i no tens ixe… però és lo que hi ha.

Glòria Alagarda, l’última generació que ha jugat al carrer

Nom/ cognom Glòria Alagarda
Data de naixement 1983
Títol Glòria Alagarda, l’última generació que ha jugat al carrer
Categories Joguets, escola, dona, festes, tradicions, infantesa
Data i lloc de l’entrevista Dissabte 16 de novembre de 2019, edifici Natiu (antiga cambra agrària)
Data de publicació Dijous 2 de gener de 2020
Altra informació Esta entrevista es va fer com a part de la compilació de testimonis sobre joguets a Nules per a l’exposició ‘Joguets d’antany’, un projecte de Manel Alagarda, Miguel Ángel Sanz i Susana Tusón. Podeu veure el plec de testimonis dedicats al tema en: http://nulespedia.com/arxiu-item/jocs-joguets/
Equip entrevistador Etnograma (Laura Yustas, Nelo Vilar)
Enllaç entrevista https://youtu.be/7BpmVK_–9Q
Extracte https://youtu.be/ozLD6lJ7jcw
Transcripció en PDF

0 Comentaris

Deixa un comentari

Vol unir-se a la discussió?
Volem que participe!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *