Història Completa

Marisol començà a escriure poesia a l’institut, va rebre premis, li van publicar alguns llibrets i altres coses, però no s’ha preocupar per moure’s en els cercles comercials. Les edicions fetes per ajuntaments estan esgotades, es poden trobar en biblioteques i en algunes fires del llibre d’ocasió. De vegades n’ha trobat de dedicats per ella, la qual cosa li fa molta gràcia. Té uns 15 llibres publicats, ara continua escrivint però té poca constància, no té un mètode. De vegades és convidada a recitar en festivals (ens parla de la seua intervenció en el festival Tocats de Lletra de Manresa). És una persona modesta i pensa que el seu treball no mereix més comentari, o en tot cas que no l’ha de fer ella mateixa. (5 min.) Per abril de 2017 està convidada a una activitat de la Biblioteca Valenciana on es trobarà amb estudiants. També la reclamen sovint per fer pròlegs, que li resulta difícil i incòmode, sobre tot quan no li agrada el treball a prologar. En eixe sentit va col·laborar amb la revista Lletres Valencianes fent comentaris dels llibres que li proposaven. Diu que cada vegada li costa més mentir i dissimular el disgust.

Insistim un poquet més en la seua vida literària i li preguntem per l’aventura que suposaren els llibres de poemes infantils de Madame de les Ratlles Blaves. Ens conta que abans de ser inspectora d’educació, quan era professora d’institut, col·laborava en la redacció de llibres de text, de vegades inventant narracions. (10 min.) D’ahí que anara sovint a distintes escoles a contar contes. En una ocasió va inventar una tal Madame de les Ratlles Blaves, francesa de París, que improvisava contes i que superava les seues dificultats amb el valencià parlant en vers. Xiquetes i xiquets li van demanar que la Madame els escriguera contes personalitzats i Marisol se’n va comprometre. Poc després el mateix grup se la va trobar signant a la Fira del Llibre i li van recordar el seu compromís, de manera que ho va dur endavant i es va presentar a l’escola amb una amiga disfressada de Mme de les Ratlles Blaves. (15 min.) D’aquells poemes se’n van fer dos llibres.

Marisol és de família llauradora, tot i que ella, per circunstàncies, no va nàixer a sa casa com era costum en aquell moment. Ara la gent ja no naix ni mor a casa, ens diu, i han desaparegut les solidaritats del veïnat, l’interés per la persona que venia o per la que se n’anava.

A la seua època ja era normal estudiar, ella ja va fer EGB i ja hi havia institut a Nules. Tradicionalment les dones eren ames de casa i anaven a treballar als magatzems. Al poble tot girava al voltant de la taronja: segons com anava l’any les xiquetes i els xiquets tenien més o menys regals. (20 min.) Si pedregava o gelava o si plovia i s’espixorraven les taronges no es treia res ni es donaven jornals, per això la gent passava molt de temps mirant l’oratge, i es recorria el terme estudiant els efectes del mal temps. Amb bona collita es compraven teles, neveres o llavadores. Es vivia per treballar, els homes anaven “de saquet”, tot el dia, i sopaven “de calent”. Anaven en bicicleta, maquinetes, motos o a peu, abans que es fera de dia, amb la sarieta al coll. En una matinada freda es podia perdre l’hort per complet i tots els somnis: de vegades els jocs dels xiquets, (25 min.) les sabates del col·legial, la tele… Era la taronja o res, es sentia la impotència de les persones i els resos a Sant Bartomeu, que és el patró local de les tronades.

En este context, Marisol era contadora d’històries des de menuda: mentre la família feia la migdiada d’estiu, ella escrivia històries i després les contava. La poesia va arribar més endavant, quan anava a l’institut. Als vint anys va participar en un grup de teatre local: Lluna Teatre, que, entre altres coses, (30 min.) feia teatre costumista escrit i dirigit per ella. Representaven les peces al Teatre Alcàzar, ple de rates i goteres, i anava molta gent. L’acció es basava en la gent del poble, reproduint la forma de parlar i inspirant-se en anècdotes reals. Tenien molt d’èxit i de vegades havien de repetir funcions.

Era un moment intens en què calia inventar-ho tot, també l’idioma, el valencià normatiu. (35 min.) Marisol escrivia amb l’ajuda del vocabulari Ferrer Pastor, que li va costar 400 pessetes i li donava seguretat en l’idioma, perquè ella no va estudiar valencià fins a la universitat.

El seu interès per la llengua la duia a fer-se fitxes de frases fetes; més endavant escriuria un llibre amb un millar de frases: Frases fetes al nord de la llengua. Diferencia frases fetes de locucions (com “xino-xano”); les primeres es poden substituir per un verb. (40 min.) Són també el primer que es perd en una llengua. Entre un poble i un altre veí hi ha molta diferència en l’ús de les frases fetes. Ens en conta algunes molt gracioses; li agradava molt “Beu més que les haques del llimonero”, de la Vilavella; o “La delicada de La Vall, que en un rot es va trencar una costella”. L’any 1983, en la Llei d’ús i ensenyament del valencià, les frases fetes es queden fora (només entra alguna locució). Eixe tipus de frases mostren la vivacitat i la creativitat d’una llengua, ara es substitueixen per frases llegides o sentides als mitjans de comunicació. Li va dedicar el llibre a la seua àvia, que fou la persona de qui més va aprendre. D’ella sentia conversacions a base de frases fetes. (45 min.) Recorda les converses al voltant de la “copa” (el braser).

Tot i que no té moltes ganes de parlar del seu treball literari li preguntem pel llibre Pasqual, un projecte d’una intensitat poc habitual. Afortunadament li agrada la pregunta i reconeix que és el seu llibre preferit. Amb Pasqual va guanyar el premi de poesia d’Almassora l’any 1999. El seu avi matern, Pasqual, va morir el 9 de gener de 1936, quan sa mare tenia 3 anys. A la copa se’n parlava de Pasqual, de qui hi havia un gran retrat en casa penjat d’una paret. Es deia que havia sigut porter de l’equip de futbol, valent i molt llaurador. El retrat incloïa una fotografia de la cara i una part del cos dibuixada. L’altra fotografia que existia era de soldat en la República, i no es podia utilitzar. L’avi sempre va estar molt present (50 min.) en l’enyorança de la filla. El llibre sobre Paqual el va escriure Marisol en una sola vesprada de l’estiu de 1999, i el va regalar a sa mare. L’avi tenia 29 anys al morir. Nules està molt present al llibre. La mort va ser súbita. Quan algú moria s’anava a avisar i acudia tota la família, fóra l’hora que fóra, ja vestits de dol, i les cases s’omplien de gent. Va ser enterrat en terra, com es feia aleshores, i la filla no va voler tirar el grapadet de terra per no embrutar son pare.

Pasqual era un mite molt present. (55 min.) Sa mare el reconeix al llibre, i a ella mateix també. Vicent Camps ho va gravar al poc de temps i li ho va regalar. Sa mare es posa el disc sovint.

Preguntem per la seua opinió sobre els Jocs Florals. Diu que s’està fent un esforç per modernitzar-los. Fa 26 anys que no en participa. Va obtindre la Flor Natural als 18 anys, després va ser jurat i mantenidora el 2003, al 50é aniversari, on va reivindicar la seua modernització. Pensa que és un certamen important, ben dotat econòmicament i que a més a més publica les obres premiades. (60 min.) Tanmateix, no es difon correctament les obres publicades ni tan sols les bases dels Jocs, de fet pràcticament només participa gent de Nules.

Marisol parla amb passió i amb una intensitat lírica on aguaita la seua capacitat poètica, naturalitzada en ella mateixa. És una gran conversadora que haguérem pogut continuar escoltant durant hores.

Marisol González Felip, poeta, lletraferida.

Data de naixement

Diumenge 17 de juny de 1962

Data de l’entrevista

Dijous 20 d’octubre de 2016, Hotel NH Valencia Center

Temàtiques

Poesia, taronja, oratge, valencià, Jocs Florals

Entrevistador

Heterotopia CEAP