Sinopsi:

Paco Madalena és un fuster jubilat de gran experiència que ha estat lligat tota la vida al barri de Sant Joan, a les seus festes i a activitats tradicionals com la pràctica de la columbicultura. Ens conta les circumstàncies de la festa de Sant Joan en els darrers cinquanta anys, incloent les crisis i els canvis produïts en els costums amb l’arribada de la democràcia, quan els sectors més immobilistes actuaven contra els desitjos de llibertat de la joventut. És un home amable, que parla dolç i que ens deixa amb ganes de saber-ne més.

Resum / Transcripció:

Ens citem amb Paco Madalena al Bar Taurino de Nules, on li fem l’entrevista. Francisco Esbrí Oquendo, Paco Madalena, va nàixer a Nules el dimecres 5 de maig de 1943, son pare era de Nules, de la família dels Bollos, i sa mare d’un poble de Terol: va baixar a una casa en amos a València, a una família que passava els estius a Nules. Ací va conèixer a son pare, abans de la Guerra, i es van casar. Paco té dos germans i una germana. El major, propietari de la Carnicería Lucy’s, té quatre fills i sis nets; el segon va faltar de càncer, tenia 3 xics i set nets; i la seua germana tres fills i tres nets. Paco és l’únic que està fadrí. La seua família eren llauradors, però son pare va morir als 36 anys i per sobreviure van vendre el que tenien. Sa mare es va tornar a casar i va tindre a la seua germana. Diu que els seus germans són el que més ha volgut.

A casa tenien animals, ovelles i un bou de recrio, però sa mare volia que s’oblidara d’això i que es buscarà un ofici. Es va posar d’aprenent a una fusteria que tenia davant de casa; no li agradava la faena però es va fer l’ànim i als 18 anys ja era oficial a ca els Mantecaeros, i eixe ha sigut el seu treball tota la vida. Fins als 18 anys guanyava poquet; aleshores va demanar augment a 500 pessetes setmanals que no van voler donar-li i ja no hi va tornar. [5 min.] Aleshores se’n va anar a una fusteria de Borriana, on va estar fins que se’n va anar a la mili. Allí li pagaven 1000 pessetes, més del que pensava demanar. Quan va portar la primera paga a casa sa mare es va esglaiar perquè li pareixia massa. Després de la mili va tornar a eixa fusteria fins que els va anar malament, els socis s’ho van partir i ell va tornar al poble. De nou a Nules va treballar durant 22 anys en una empresa i 7 més en una altra, fins que s’ho va deixar, es va apuntar a l’atur i després se’n va anar a collir, per desemboirar-se un poc, diu. Al mes de maig el van contactar d’una fusteria d’Artana, on va estar 11 anys. I finalment en va estar 8 a la Vall d’Uixó. Ací diu que tenia un bon jornal, que cotitzava 3.000 € al mes, però ara, jubilat, en cobra poc més de mil. Diu que la vida “no es todo lo que reluce”.

Ens van suggerir que parlàrem amb Paco per la seua implicació en les festes del barri de Sant Joan. Ens conta que en la Comissió de festes només va participar tres o quatre anys, a finals dels anys 70. Aleshores organitzaven balls tots els caps de setmana. El seu paper era la presentació, muntar i desmuntar escenaris, buscar bandes i en general tindre compte de totes les coses. Aleshores les barreres encara eren de cabirons; el que no tenia l’Ajuntament ho solucionaven ells. Viu en el barri des de sempre i no ha deixat mai de col·laborar. [10 min.] En les festes de 2016 va participar en una de les majors presentacions que s’han fet, pagada per un tio de la Reina d’eixe any; un muntatge amb llums que no es podrà igualar en molts anys.

Li preguntem en què consisteixen eixes festes. Ens conta que es fa la Presentació la setmana d’abans, el primer dissabte es fa bou, en diumenge la tradicional missa, el dia després de Sant Joan es cremen les foguerades… Hi ha dies de vaques i s’intenta que les festes arriben als dos costats de la carretera que parteix el barri. Antigament, diumenge es feia la cavalcada de carrosses, ara no es fa pel seu cost però s’està pensant d’intentar-ho de nou. També es feien els Jocs Florals, dels que es faria càrrec l’Ajuntament. Diu que el barri no pot assumir la faena de l’organització, de buscar el jurat, etc. No creu que al barri hi haja gent preparada per a fer un treball d’eixa qualificació.

Conta que fa anys es va fer un altar nou per a Sant Joan, dissenyat amb columnes i motllures per l’historiador Vicent Felip Sempere, però el retor actual el va eliminar.

Ens conta que els Jocs Florals pertanyien al barri de Sant Joan. Durant uns anys va desaparèixer la Comissió, no eixien càrrecs i els Jocs van desaparèixer. [15 min.] Volia apropiar-se’ls Borriana, però a la Transició ho va assumir l’Ajuntament de Nules. Tot i això, els Jocs segueixen associats al barri.

Des dels anys 60, Nules ha crescut multiplicat exponencialment la seua superfície urbana. El barri de Sant Joan va des del Teatre Alcázar a la gasolinera i des de l’estació de tren a l’Institut.

Tornem a les festes. Durant anys hi havia més despeses que ingressos, i les festes es van deixar. Ara s’han reprès amb moltes ganes, funcionen amb les aportacions dels veïns i subvencions de l’Ajuntament. De nou paga la major part del veïnat; les festes cohesionen molt el barri. Diu que falta algú que estire de la gent, [20 min.] i demana formalitat als que s’impliquen. Hi ha una Junta de 31 persones joves entre els 20 i els 35 ó 40 anys, dames i regina de festes. El futur són els joves. Ha participat sovint en el muntatge de les Presentacions a Nules i a Artana, on també va ser presentador en una ocasió.

Ens conta anècdotes d’un ball de disfresses que va presentar en els bons temps de les penyes de Nules, vestit amb una melena negra, peineta i ulleres, mantó de Manila, falda sevillana i ben maquillat. És de la penya Blanc i Negre.

[25 min.] Sobre les penyes, van començar a la Transició, amb el seu propi Reglament. Al principi la Coordinadora només integrava les penyes amb carafal, unes 60 penyes. Hui en hi ha més, amb carafal i sense, unes 200 aproximadament. En el seu moment integraven entre 2500 i 3000 persones, i donava molt de treball. Paco va ser president de les Penyes, es va resistir però el van pressionar molt, diu que el van “enganxar” però està content del seu paper. Hi havia molt bona Junta i un bon secretari, que portava els comptes a diari. En aquell moment hi havia ball tots els dies a la Terrassa Emo i a l’Alcázar. Es donava cinc litres de mistela per casal i cervesa debades a totes les penyes. [30 min.] Va haver un moment que es tiraven la cervesa per damunt des del Teatre Alcázar, d’ahí la costum de l’aigua.

A les festes feien bous, vaques, tenien el Dia de les penyes, feien cucanyes, amollaven porquets ensabonats (diu que ara això no es podria fer)… Ara s’està recuperant tot allò.

Es queixa dels entrebancs [zancadillas] que se li posaven. En plena Transició ens conta que, una nit de disfresses, va eixir disfressat de Papa, amb un Citroën Mehari convertit en papamòbil i rodat de motos com si foren la policia. Diu que sempre guanyaven els trofeus de les disfresses, i que en aquella ocasió van vindre a gravar-los. En el moment conflictiu de la Transició va rebre amenaces i es va escriure un article al diari Las Provincias contra ell. Se li va reprotxar el seu comportament i algunes persones van voler que el bisbe l’excomunicara. Afortunadament, a la parròquia estava Mn. Burgos, que tenia amistat amb ells (passava cada dia pel seu casal però no entrava mai). La cinta [de Super 8, segurament] es va dur a un laboratori de Vila-rea, [35 min.] i se la van confiscar. Van saber quin model de cotxe portaven els que ho havien fet i així van esbrinar de qui es tractava: la regidora de festes i unes persones més.

Un incís: ens explica que a sa mare li deien Magdalena, i que d’ahí els se va quedar el malnom, del que ell està molt orgullós.

De nou les festes: recorda que es divertien molt, però també els obstacles i travetes que patien. Algú li va etzibar: “Si tingueres una miqueta de vergonya no estaries ahí en estos”. [Pareix que l’arribada de la democràcia va trencar amb el classisme i la distància ideològica que s’havia arrossegat durant quaranta anys.]

Parlem de coloms. Paco és colombaire, ens conta que a Nules hi ha molta afició, per damunt de la resta de la província; hi ha un centenar de socis. Nules ha sigut i és referent, tot i que cada vegada és més difícil. S’han celebrat quasi tots els trofeus: comarcals, regionals, de clubs…

L’estat de la columbicultura es bo, però en alguns pobles la cosa està canviant i la gent va a picadors [picaderos]. És el cas del de la Vall d’Alba, [40 min.] regentat per un xaval de les Alqueries i propietat de l’amo de Porcelanosa. Els concursos són de nivell alt.

Per fer un club cal poca gent: entre quatre amics s’organitzen amb un president, secretari, depositari i vocals, i ja està la societat muntada. Ara mateix a Nules està la Junta i 90 socis. El centre de la delegació de Castelló està a les Alqueries. Entre els clubs dels pobles hi ha molta relació. Hi ha àmbit provincial i regional, Nules està inclòs en el de Castelló.

La columbicultura és un esport autòcton, ens parla de la competició al poble, del concurs de nadal, de la presència de joves i vells, de competicions comarcals, provincials, nacionals, de la classificació en categories, etc. Es paga al principi, van classificant-se i d’eixos diners eix el que es dedica als premis. La Copa d’Espanya és com la Copa del Rei de futbol. Es mouen diners…

Paco Madalena un home amable, que parla dolç i que ens deixa amb ganes de saber-ne més. Si ens principi ens esperàvem un relat costumista, de sobte ens trobem amb una història sorprenent en què la joventut de Nules se’n desfeia, per mig de les festes populars, de la repressió de quaranta anys. Forma part de la història recent de Nules, que haurà de deixar un apartat important al tema de les festes.

Paco “Madalena”, fuster. La Transició a les festes de Nules

Nom Francisco Esbrí Oquendo, Paco ‘Madalena’
Data de naixement Dimecres 5 de maig de 1943
Títol Paco “Madalena”, fuster. La Transició a les festes de Nules
Data i lloc de l’entrevista Dijous 16 de març de 2017, Bar Taurino
Enllaç https://youtu.be/vtbPbzb2r8U
Extracte https://youtu.be/-uj5fgqcHh4
Entrevistador Heterotopia