…I se va arrancar tot i entonces plantaven blat, panís i moniatos. I es va alçar el poble. Belchite i Nules van ser els dos més perjudicats.
-No, se’n passava més en Vila-real i en Borriana, de fam, que en Nules. Perquè teníem moniatos per anar menjant, i blat, i arròs, feien fesols, creïlles…
-Sí, a ma casa… en el camp de futbol, que no sé si val la pena dir-ho… Hi havia un governador que va fer el camp de futbol del Castelló de les denúncies que va traure de la Fiscalia (risses). Sí, sí, sí… Això se va dir. El Castàlia.
-Molt xicotet. Quan es va començar la guerra jo tenia 5 anys, i 6, 7 i 8. I mos en vam tindre que anar. Mosatros estàvem a la mar, que només estava la primera caseta feta, la primera línia. I: “Ja estan ací els nacionals! Ja estan ací els nacionals!”, i estaven en una finca que se diu “el Xop”, que és bar també. I se n’anaven a vore-ho i ja no tornaven. Estava la part roja ací i va haver un bombardeig i jo recorde encara que com se va nomenar se varen arretirar hasta el Torrent que deien, a la desembocadura d’un barranc que baixa des de la Vall, i quan se varen arretirar i els soldats d’ací varen passar al Torrent, i uns dels que anaven en la retirà deien: “¿Que en esta caseta no viven?”. I diu: “Echa una bomba de mano y lo sabremos”. Pero no la varen tirar.
Xaro: Això ho vas sentir tu? Uf!
-Sí. No les van tirar perquè no tenien temps, anaven correns, tots. I varen saltar la desembocadura del Torrent i varen estar huit mesos ací. I se va acabar la guerra. I mosatros, un dia que estaven els rojos i els nacionals mo’n vàrem anar, que mos van dir que al Xop estaven els nacionals, i mos vàrem anar al Xop, jo portava una cabra que mos varen donar (risses)…
Xaro: Per a tindre llet?
-Sí, el Gongo, que era pastor, una cabra per a que la mantinguérem.
Xaro: Claro, i a canvi de mantindre-la teníeu la llet. Aixina no perdia el ganao ell.
-I mos vàrem anar, jo portava la cabra i mon pare portava la bicicleta i un cap de màquina de cosir i el matalap.
Xaro: Això era tot. I au!, refugiados.
-I mo’n vàrem anar i justament quan vàrem anar que serien les 8 ó les 9 estava un camió estacat dins d’un marge. I el que manava mos van dir, a mi no, però als hòmens, que si lo sacábamos de aquí nos duria a Borriana, a Castellón, a on vulguérem. I entonces el camió, SOUM!, en un moment el varen traure. Me caguen det!
Xaro: Era el passaport!
-I se saludaven amb el puny en alt: “Salut! Salut!”, no deien “adiós” ni… “Salut!”. I dalt del camió hi havia una dona que fa: “Salut!”, i li diuen: “Xa, si són dels nacionals!” (risses).
Xaro: Ningú contestava! (risses) Allà tocava dir “salut”!
-Pobreta!
-N’hi havia qui se va quedar en Borriana, en Almassora… Però ma mare que només me tenia a mi va voler anar a Castelló. “Ben lluny, ben lluny!” (risses), i vam estar huit mesos també allí. Hasta que se va acabar la guerra.
-A vostè el va agafar amb cinc anyets, així que estudis en l’escola poquet, no?
-No, no… Als 9 anys vaig prendre la comunió ací ja. I des d’entonces vaig començar a anar a escola, però no estaven els estudis com ara. Sumar, restar, multiplicar i dividir i s’ha acabat.
Xaro: Però encara te’n recordes de tot (risses).
-Ho ha gastat…
Xaro: En Castelló també ho van passar mal, eh pare?, menjant les sobres dels soldats. No és això?
-Però tenia família en Castelló? Es quedava en casa d’algú?
-No, vàrem aplegar a Castelló i vàrem… com era nacional ja, vàrem anar a l’Ajuntament, i l’Ajuntament, els que se n’anaven cap avant, que no volien estar en eixe lio, donaven les claus a l’Ajuntament, i l’Ajuntament, quan aplegaven veien quants n’eren. Mosatros érem mon pare, ma mare i jo, i después ma tia Carmen, l’home i Vicente. Quatre famílies. I mos donaven la clau per a que capiérem. Però allí dormíem arregladets tots. Carrer Jorge Juan, es deia; està a l’entrar de Castelló, i era d’un polero (risses).
Xaro: El què? La casa era d’un polero?
-Sí, tenia el carro dels polos i tot (risses).
Xaro: I de què menjàveu? No treballava ningú, què fèieu?
-Sí, els hòmens es van buscar faena. Mon pare es va posar a treballar en una serreria, que serraven madera. El tio ferrer es va posar en una fàbrica de botons d’allà del camp de futbol. I se van buscar tots faena. I n’hi havia faena, com no hi havien hòmens, que estaven tots en la guerra…
Xaro: El tornar ací va ser més dur.
-Clar, el tornar, amb tot açò assolat, com va ser?
-En la Caixa d’Ahorros de Sant Josep van fer un plànol de Nules amb carrers, i cada casa era un quadret. Els quadrets que estaven de roig estaven en terra, els quadrets que estaven en verd se podia viure… No hi havia cap casa que estiguera… no cap. De l’església hi havia un marc i avant, tot el campanar…
Xaro: Era arxiprestal i era bonica.
-El campanar, mosatros estàvem ací en la mar i… “Ui, ara no està el campanar!”. A migdia o la una vàrem sentir una explosió, però com mos amagàvem… I quan vàrem eixir a l’endemà vàrem notar que no estava el campanar, i era l’explosió, que va anar amunt. El van minar baix i dalt, segons deien, el vigia, que estava per a vore si venien els avions, pues anava amunt. Quan el van fer explotar va anar amunt.
Xaro: També deguere anar pegant voltes.
-Sí.
Xaro: Però quan vàreu tornar què vàreu fer? Tot a terra, estava.
-Tot a terra! Tot a terra! Mosatros vàrem anar a viure a casa Domingo Gallart, que era l’auelo del que està en la Ford. Ángel.
Xaro: A on vos dixaren viure, no?
-Sí, i les portes, com se les varen endur per a fer fortificacions ací baix, les portes del carrer eren mantes.
Xaro: A on quedaven parets per a penjar les mantes!
-Això tardaria en reconstruir-se tot: netejar-ho i…
-Ui, varen tardar em pareix que tres o quatre anys en desescombrar-ho tot. Com no hi havien camions…
Xaro: Tot a mà?
-Tot a mà no, en burros i carros.
Xaro: Això sense contar que hi haurien explosions, encara.
-Claro! Sí.
Xaro: Al jugar els crios i tot.
-Jo me’n recorde que ja feia lo menos set o huit o nou anys que se va acabar la guerra i un home que portava a un en l’aca llogat, estava prenent cafè i diu: “Me’n vaig a vore”, que estava el llogat treballant-li la terra, i se’n va i bota foc a una vora, “Ssssssssssssssssh”, i anava cremant-se la vora, i BOUM, i allí se va quedar.
Xaro: Ell i el llogat, els dos?
-No, el llogat anava amb l’aca treballant. Ell.
Xaro: Claro, tot lo que quedava sense explotar.
-I hi havia qui anava a segar herba… Jo tenia una finqueta que tenia dos fanecades i vàrem fer herba per a l’aca. I quan anava allí a segar l’herba me veia una bomba de Lafitte[1] i jo l’agarrava i cap avall, saltava el camí i la tirava. Però a l’altre segó ja estava allí!
Xaro: Qui la duia? El de l’altre hort te’l tirava a tu?
-El de l’altre hort me’l tirava a mi (risses).
-Una bomba, ostres!
-I amunt i avall, i amunt i avall (risses).
Xaro: Per què no la vas dur? Ara la tindria jo ací penjà, a mi que m’agraden les coses velles.
-Pitarch, que té ahí baix. El pare de Pitarch me la tornava (risses). I ha hi hagut qui ha fet brossa i n’ha tocat una i l’ull… Encara en ve un que li va tallar els dits d’una mà: a Bamboí, el cosí d’este li va tallar els dits.
Xaro: I lo del tio Vicentet també va ser fort, de la guerra. Era el germà més xicotet de l’auelo, no?, del teu sogre. El més xicotet, recent casat.
-Sí. L’ajuntament llogava per a netejar sèquies, i al cementeri nou -que el vell era lo que és l’institut ara, i el nou el varen fer per a quan fera falta. I li varen dir a mon tio que anara a netejar la sèquia, i va i veu vindre un cotxe -que era un camionet, que no hi havien cotxes-, i baixen la gent i els posen allí davant de…
Xaro: Això és per a lo primer que es va gastar el mur del cementeri.
-…els posen allí davant i SSSSSSSSSSS [els van afusellar].
Xaro: I ell ho va vore.
-I ell se li va revolucionar la panxa i no va fer res.
Xaro: Quan va arribar a casa es va morir.
-No va morir entonces…
Xaro: Enseguida no però prop. Però la mare sempre ha dit que ha segut l’últim enterro que van fer en Nules. A partir d’ahí es va prohibir… Però va ser de vore assassinar a…
-Es que eren amics d’ell. Eren amics d’ell. I va acatxar el cap i se’n va anar i au. I d’eixos, que els mataven i después els pegaven un tir de gràcia, i se’n va salvar u, que se’l varen deixar ahí…
Xaro: No li varen pegar el tir!
-No, que no li varen atinar! I quan se’n varen anar tots arranca a córrer i se’n va anar a la caseta de la mar, a la família d’ell. “Ui, no t’han matat? -No, no, no…”. Era…
Xaro:-No te’n recordes? Ja et vindrà al cap, ja, no et preocupes. Però ja és una sort salvar-se, després d’afusellat, tir de gràcia i anar-se’n correns.
-Tornar a nàixer dos o tres vegades.
-Li deien “el Frare”. I per dir-li “el Frare” el van matar.
Xaro: D’apodo! Que ací hi ha una família o vàries que els diuen els Frares. I mataven a tots els frares.
-El que anava a missa, fuera! Me caguen…
-I va vindre molta gent immigrant, no?, d’Andalusia i de Múrcia i de tot allò…
Xaro: Xiquets que duien adoptats o per a que els cuidaren també ho he sentit dir jo.
-Però estos no varen vindre entonces, varen vindre en plena guerra. Que n’hi havien trens que venien cap ací i l’ajuntament estava en contacte…
Xaro: Agarrava crios?
-Sí, xiquets com jo, de sis o set anys. I en Castelló: “Ne volem tants”, i el tren se n’anava cap allà, i quan se buidava el tren tornaven…
Xaro: Però eixos después els tornaven o era que ja eren huérfanos i no tenien a on anar?
-Sí, els tornaven quan se va acabar la guerra. El que volia anar, perquè com varen ser tres anys de guerra, pues se’n varen quedar. Jo tenia una cosina que era de Guadaíra (26:33) i va vindre xicoteta, i después se va portar tota la família de Guadaíra, son pare, sa mare i tots. Quatre… cinc! Cinc! I ha havia molta gent que va emigrar, però és que va ser: “Al poble de Nules, ne volem 40; al poble de Borriana, ne volen 60…”, i anaven repartint-los.
-Anaven fugint del front, no?, supose.
-Sí, sí.
(…)
Xaro: Lo que passa és que venien ací i después teníem que fugir tots, mosatros i els xiquets.
(…)
Xaro: Pues mira, ell ha segut des de xicotet al camp, primer amb son pare, después ell ensenyar als demés: ha ensenyat al meu germà… i encara no ha parat!
-Encara no ha parat, encara treballa! Quina barbaritat!
Xaro: Encara passa compte de tot.
-Pues si els pareix ho deixem ací. I si els pareix bé que peguem una miradeta ahí…
-Sí, anem. Anem ahí a la marjal…
[1] Sobre la granada de mà Lafitte, utilitzada en la guerra civil especialmente per l’exèrcit franquista: http://www.amonio.es/laffite.htm
Deixa una resposta
Vols unir-te a la conversa?No dubtis a contribuir!