Sinopsi:

Vicente Manuel García Romero (1955) ens parla del seu treball com a guàrdia civil i de les experiències que ha tingut fins a arribar a General; i també del treball fonamental d’acolliment familiar d’urgència de quasi cinquanta xiquets i xiquetes. Hem dividit l’entrevista en dos parts: la primera inclou la seua infància, els estudis i el treball com a guàrdia civil. La segona se centra en la tasca d’acolliment familiar d’urgència que la seua dona, Inmaculada Pérez Costa, i ell porten desenvolupant des de fa quasi vint anys. Per mantindré l’espontaneïtat de l’entrevista no es fan divisions taxatives, però la majoria de la informació sobre cada un dels temes es troba en la part corresponent.

PRIMERA PART: INFÀNCIA, ESTUDIS, TREBALL I COMENÇAMENT DE LA SEUA FAMÍLIA

Resum/ transcripció primera part:

Nascut a Nules, fill de Carmen la Pajarita. Els seus avis paterns vivien a Mascarell i son pare era Vicente García. Sempre diu que és fill de migrats perquè quan son pare va acabar la mili en Melilla es va trobar que els seus avis havien passat de Fuentelespino de Moya (Conca) a Nules i van començar a viure en Mascarell. Ens explica que el seu pare era castellanoparlant i la seua mare valencianoparlant. Ens algun moment li va preguntar a son pare com s’entenien, perquè sap que sa mare no parlava castellà ni l’escrivia, i ell li va dir que feien un esforç per entendre’s i que ell va aprendre valencià per poder conquistar-la i festejar amb ella. Ella havia nascut poc abans de la Guerra i no havia tingut ocasió d’anar a escola.

INFÀNCIA: primers estudis i treball a la collita

Quan tenia 3 anys son pare es va haver d’anar un any a treballar a França perquè la situació econòmica familiar no era bona. L’any següent va anar tota la família: sa mare, el seu germà José Ramón (2 anys més jove) i ell. Van estar en un poble que es diu Limoux, en la zona de la que va ser la Marca Hispànica. Un poble molt proper a la frontera i eminentment agrícola, centrat en les veremes. Fa dos estius va tornar i encara se’n recordava de la Plaça de la República i de la glorieta amb un templete central. Ara la plaça està remodelada i ja no té l’estructura que ell recordava. Eixe templete central en el que es tocava música està ara desplaçat perquè al centre es puguen fer formacions i demés. Van viure a França uns quants anys (dels seus 3 a 8 anys). Ens explica que tots els anys venien a Espanya, però que a l’hora de prendre la comunió els pares volien tornar, ja que per part de sa mare és el major i per la de son pare era el segon i era important per a la seua família extensa (avis i etc.). Aprofitant eixe viatge van decidir quedar-se a Espanya. 

Vicente Manuel García Romero, General de la Guàrdia Civil i família d’acolliment d’urgència de quasi 50 xiquets i xiquetes

Nom/Cognom Vicente Manuel García Romero
Data de naixement Diumenge 27 de març de 1955
Títol Vicente Manuel García Romero, General de la Guàrdia Civil i família d’acolliment d’urgència de quasi 50 xiquets i xiquetes
Categories Acolliment familiar, adopció, infància, solidaritat, guàrdia civil, exèrcit, missions internacionals, treball.
Data i lloc de l’entrevista 27 de desembre de 2018, casa de l’entrevistat
Equip entrevistador Nelo Vilar, Laura Yustas
Links

Primera part:

infància, estudis, treball i començament de la seua família.

https://youtu.be/u4PGcmp81Xw

Segona part: 

una família dedicada a l’acolliment familiar d’urgència

https://youtu.be/QxIB-6OlzCc

Extracte https://youtu.be/RgT1J1Mjiko
PDF 

Més sobre l’acolliment familiar d’urgència

El Mundo TV Paramount Pictures entrevisten a Inmaculada i Vicente

Data: 25 de gener de 2019.

Entrevista a Inmaculada Pérez Costa i Vicente Manuel García Romero. El Mundo TV Paramount Pictures, per promocionar la pel·lícula Família al instant, que s’estrenava eixe divendres.

El Canal 24h de RTVE entrevista a Inmaculada i Vicente

Data: 19 de juliol de 2018.

SEGONA PART: UNA FAMÍLIA DEDICADA A L’ACOLLIMENT FAMILIAR D’URGÈNCIA

Resum/ transcripció segona part:

Primer contacte amb l’acolliment: AVAF (Asociación de Voluntarios de Acogimiento Familiar)

Quan va tornar de Guatemala va vindre amb tres xiquets adoptats i l’any 2000, en el mes de febrer-març, va llegir en el Diario Levante que l’associació AVAF (Asociación de Voluntarios de Acogimiento Familiar) demanava voluntaris. Ja en eixos anys s’havia vist que el desenvolupament dels menors és millor en famílies que en Centres de Menors. A més a més, la seua dona i ell estaven especialment conscienciats per la situació que van conèixer de primera mà als Centres de Menors -aleshores anomenats orfenats-, de Nicaragua quan van anar a arreplegar les seues filles. En molts casos, ens explica, els i les menors que estan en eixos centres no son orfes, però la situació econòmica ha fet que les seues famílies no puguen fer-se’n càrrec. Nicaragua, ens conta, és un país que és més segur que Guatemala, el Salvador, Hondures… igual que ocorre amb Costa Rica, que també és segur. Així i tot, Nicaragua va estar molts anys de guerra civil: entre el dictador Somoza i els sandinistes, després entre els sandinistes (després de derrocar a Somoza) i part de la contra que eren sandinistes, però formaven part de la contrarevolució… el Comandante Cero, etc. Tots estaven en contra de Somoza, però després també hi havia conflictes entre ells que feren que continuara la guerra civil. Ens explica que tot i que els resultats de les enquestes del CIS demostren que la Guàrdia Civil no és la institució més valorada dins d’Espanya, sí que és reconeguda a nivell internacional.

Primeres experiències com a família d’acolliment d’urgència: rebuig social als/les menors malalts

Tornant a la qüestió de la nota de premsa d’AVAF l’any 2000, ens conta que la seua dona i ell es van fer l’ànim, perquè no tenien pensat augmentar la família i van estar amb una xiqueta de mesos que havia desenvolupat la SIDA. Veient que ell li canviava el paquet a la xiqueta i que la tractava amb tendresa sense por a tocar-la, la psicòloga encarregada del cas li va preguntar si no tenia por de contagiar-se. Eixa era la situació de desconeixement cap al VIH[1], que afortunadament ha millorat, però que continua sent preocupant. Veient la manera en què tractaven els xiquets i les xiquetes i el seu compromís, els van insistir molt en què els necessitaven com a família acollidora. Així que després de parlar amb els seus fills i amb la seua família extensa (avis, tios, etc.), perquè comprengueren que els xiquets i xiquetes estarien un temps per després anar-se’n, van començar a ser família d’acolliment.

0 Comentaris

Fes un comentari

Vol unir-se a la discussió?
Volem que participe!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *