Flora Escrig Meroño (1943) era neboda de Rafael Escrig, el recordat fotògraf, pare de l’actual Rafael Escrig (es parla d’ella amb molt d’afecte a l’entrevista a Martín Pérez, “Foto Pérez”), d’ahí que tinga una gran col·leció de fotografia familiar d’altíssima qualitat, perquè son tio estava present en tots els esdeveniments. Rafael era vilaveller, de jovenet tenia molta afició al dibuix i la fotografia; uns banyistes de Barcelona que anaven als balnearis de la Vilavella li van proposar que se n’anara amb ells per aprendre fotografia professionalment.

A més del valor artístic, les fotos tenen també un gran valor documental que permet nombros comentaris etnogràfics sobre costums i tradicions locals.

Una foto preciosa de “cabanyetes”. Es tracta d’una festa extremadament singular que s’havia deixat de fer i es va recuperar fa uns anys (com conta el cronista Vicent Felip Sempere en la seua entrevista). Es celebra el dijous següent al Corpus i els protagonistes són les xiquetes i xiquets xicotets, que encara no han fet la Comunió. Com es pot veure, es fan unes cabanyetes de canya molt senzilles, adornades amb flors i llaços; pares i avis anaven de matí a fer les canyes (ara les proveeix l’Ajuntament) i a buscar flors pel terme. L’acte es celebra després de missa, a les set de la vesprada, a la plaça Major, davant de l’església. L’any en què es va fer esta foto, la tira de cabanyetes eixia del Convent, pel carrer de Santa Teresa, perquè l’església encara no estava acabada. Flora reconeix a les xiquetes: Maruja Cardona, la pròpia Flora Escrig, Rosita Beltrán, el seu cosinet Modesto Beltrán i la germaneta Tere Beltrán. Seien en cadiretes baixetes, que eren molt habituals perquè la gent necessitava estar més propa de la llar, i en sillonets infantils (moltes voltes de vímet) i catrets, eixe fabulós tabalet plegable tristament desaparegut de les nostres cases.

**********

Una altra imatge d’una cabanyeta molt ricament decorada. El xiquet és Pascual Casabó, marit de Flora. Ací es veuen millor les canyes i els llaços que les subjectaven. A banda de la calor que poguera fer aquell dia, ja sabeu que en aquell moment els xiquets portaven pantaló curt tot l’any. Té la cadira de boga al seu costat.

**********

Flora, la xiqueta major, i la seua germana Juanita, que potser encara no tenia edat per estar exposada en una cabanyeta. Depenent de les possibilitats econòmiques de la família, les cabanyetes estaven més o menys decorades. Els llauradors cultivaven flors més vistoses per als seus xiquets. El sillonet és molt bonic.

**********

Una altra foto sorprenent d’una activitat singular en la història de Nules: la carrossa la van fer les monges de la Consolació amb les xiquetes comunioneres. La que fa de Mare de Déu és Flora, que era molt bona xiqueta i no rebaldia mai. Li van fer el vestit amb tela blava i li van posar la corona d’estrelletes. Els angelets, amb les seus túniques, ales i corones, són les seues companyes: totes xiquetes perquè aleshores a les aules es segregava per sexes. Els vestuaris eren casers, fets per les mares, amb ornament de cartró forrat amb plata de xocolate perquè encara no es comercialitzava el paper alumini.

La decoració de la carrossa era senzilla: una lona darrere, a manera de cel, i una bandera d’Espanya rodant els baixos del carro. Entre els aparells de l’aca cal destacar les tiretes que pengen, que evitaven les mosques i els abundants taves.

Diem que és una activitat singular perquè la van organitzar uns missioners que van vindre a Nules durant un temps (ho anomena Luis Verdú en la seua entrevista). El carro i l’animal eren de Lucas el Llimonero, que l’utilitzava per repartir el seu gènere. La foto està presa per son tio Rafael Escrig a la plaça Major. Com es pot veure, hi havia molta expectació, hi ha molt de públic i fins i tot un xiquet pujat a una reixa. La inscripció diu: “Año Mariano 1954… carroza de Virgen a los 10 años”.

**********

Una foto de xiquetes de la Consolación preparades per a eixir a recaptar per al Domund, amb les habituals lladrioletes ceràmiques amb cabets de xinet, negret, moret, indiet… Mirat des d’ara resulta bastant paradoxal, perquè l’Estat espanyol rebia ajuda internacional per a la fam. Les de darrere, que estarien pujades sobre algun banquet, van vestides amb l’uniforme del Centre, que aleshores era completament negre amb el coll blanc, lligat amb un cinturó a la cintura. Porten també les medalletes de llauna. La xica adulta és una de les “mayores”, que anaven a ensenyar-les a bordar i pintar. No tenim clar quina santa porta al braç, potser Santa Rita. Les xiquetes de davant van disfressades segons distintes races del món. Flora en reconeix algunes (les de la cara negra no): en la fila de darrere Rosita Flich, Solita Canós, la “mayor” Carmen, una desconeguda i la pròpia Flora; davant Carmen González, una desconeguda, Marisol Arnal i Rosa Abad, i de davant només té clara a Fina Nebot, entre les dos xiquetes de la cara pintada.

**********

Una imatge de les Enramades, una altra festa molt típica a Nules. La foto, heretada per Flora Escrig, serà segurament d’abans de la Guerra, es reconeixen els monyets típicament dels anys 30. Les xiques porten velet i estan davant d’una de les peanyes amb la santeta com a excusa per a estes decoracions florals tan barroques. Els xics anaven a per flors i de nit es reunien i les apegaven per composar estes formes. Es feia tots els diumenges de maig, i les peanyes enramades es traïen pel poble. Pareix que tota esta faena es feia a la Capella de la Sang, ara museu, on a més a més s’anava a aprendre el Catecisme. No sabem quina és la Mare de Déu, podria ser el Carme.

**********

Flora Escrig, que encara no havia fet els quatre anys, està davant de sa casa, al carrer Major, en una insòlita Nules nevada. El carrer que travessa darrere és Colón, davant li quedaria la plaça Major. Porta una inscripció manuscrita que diu: “17-1-1947. Nevad(a) Nu(les)”, però en realitat la nevada va ser el mateix dia 17, dijous, festivitat de Sant Antoni, de 1946, un any abans. Com es recordarà, aquella nevada es va gelar, va durar uns quants dies i va gelar els arbres per la soca, que es van haver de segar. Va acabar de generar la misèria que, des de la Guerra, no ens havíem pogut llevar de damunt. Els horts es van sembrar de moniatos, hortalisses i cereals per matar la fam. Va ser una de les desgràcies majors d’aquells anys, que encara es recorda. No n’ha hi hagut altra igual (una segona, més lleu, va caure deu anys després, el 1956). Com era habitual per a xiquetes i xiquets, Flora porta guants i el cos ben abrigat, però les cametes crues.

**********

Una fotografia que comporta una història desconeguda per als més joves: es tracta de la “Càtedra” de la Sección femenina, que col·laborava en qüestions socials i doctrinals en zones rurals. Flora ho conta molt bé a la seua entrevista (que parafrasegem a continuació). Eren cinc xiques més la responsable, passaven tres mesos en cada poble; ací se’n suma una sèptima, una xica de León que feia pràctiques amb elles. La imatge es va prendre a Almedíjar. Cadascuna tenia una funció: una ensenyava Corte y confección, una altra donava cuina, una altra donava labors: bordats i tot això; una altra era la divulgadora, que es dedicava a ajudar a la gent del poble: si hi havia algun vellet si podíem ingressar-lo en la residència, si algú ho necessitava repartir mantes, repartir menjar… S’enteraven de les necessitats del poble i donaven solucions. Flora es feia càrrec dels xiquets, va estudiar en Castelló i en Madrid. A l’hora del recreo, ella i els mestres, replegaven xiquetes i xiquets, els feien fer esport, i de vesprada feien audicions musicals, llegien, feien teatre… L’objectiu era inculcar-los cultura jugant.

D’esquerra a dreta veiem a la responsable, que era una xica de la Vall, a María Jesús, una desconeguda, Maruja, Matilde, una altra que no recorda i, ajupida, Flora. Totes van amb l’uniforme, són molt jovenetes i s’ho passaven molt bé. Als pobles els deixaven una casa; hi havia molta camaraderia i estaven molt lliures, en un ambient molt més independent del que es preconitzava per a les dones en l’ideari de la Falange. Ella havia de tornar a casa tots els dissabtes per ajudar en l’ambigú del cine del Teatro Alcázar.

Les xiques de la càtedra aprenien les jotes del poble, que ja estaven desapareixent, i de nit li les ensenyaven als joves [possiblement per evitar els balls agarrat, que estaven prohibits].

Al poble l’escola tenia moltes mancances, quan plovia no hi havia classe perquè estava plena de goteres. De matí, ella i la mestra els feien jocs a les xiquetes, i també als xiquets. De vesprada, a les cinc, quan acabava l’escola els arreplegaven i feien jocs de taula, els parlaven de Cervantes, sentien música de Vivaldi en un tocadiscos, feien teatret, etc. Anaven amb camionets i remolques equipats.

**********

Una altra foto interessant: el ambigú del Teatro Alcázar. Darrere de la barra, d’esquerra a dreta, son tio Alberto, son pare i sa mare: Juan Escrig i Flora Meroño. Davant, amb no més de huit anys, la pròpia Flora, i tres clients desconeguts, ells elegants però amb el físic inequívoc dels llauradors endurits per les jornades a la intempèrie. Els uniformes dels barmen, com els dels acomodadors i demés personal, portaven cosit l’escut del Teatre. Ens diu Flora que en la barra falta molt d’equipament (la vitrina dels xocolates, per exemple), per la qual cosa pensa que pot ser el dia de la seua inauguració.

Col·lecció de Fotos de Flora Escrig Meroño

Donant-informant

Flora Escrig Meroño, Vicent Casabó

Data d’entrada

Diumenge 3 de juny de 2018