Sol Giner, una vida dedicada a l’art

Resum / Transcripció:

Sol Giner ens parla del Museu de Medallística dedicat a son Pare, Enrique Giner, il·lustre nuler. Conta que la idea del Museu nasqué de gent del poble. Son pare estava en declivi físicament i va delegar en ella, que va acceptar sense pensar-s’ho. El projecte els va arribar ben pensat i definit. La por de tot artista, ens diu, és què serà de la seua obra, de manera que ho van veure com una oportunitat. A més a més, valoraren que l’espai era terra sagrada, i ahí fou enterrat l’artista.

Sol ens conta que durant molts anys va pensar que era de Nules, i va ser una decepció assabentar-se del contrari. Els grans amics de la família eren, entenem, els avis d’Ascensió Figueres i Gorriz. To i això, ens diu que es sent de Nules, que sempre s’ha sentit molt ben acollida i que al poble volien a son pare.

Sol Giner és la supervivent de set fills. Ens parla un poc de la família i ens diu que va voler els seus pares més que ells l’estimaren a ella. Son pare tenia grans bondats humanes i sa mare era una bellesa que feia olor a geranis. A son pare li deia “pater” i l’admirava, però també els companys i alumnes de l’artista, i quan es va fer el museu tots volien estar-hi. Ens conta que l’actual alcaldia està comprant les casetes del voltant per ampliar el museu d’escultures amb artistes valencians, encara que ella preferiria que fóra de caire internacional. (5 min.)Diu que altres artistes no han aconseguit un espai con este Museu. Pensa que Nules està molt ben situat, que té senyoriu tot i que va estar molt afectada per la Guerra. És un miracle que queden edificis bonics.

Ens parla del seu avi, a qui a Nules deien “el Mestre”. Quan van iniciar el projecte del Museu encara va conèixer dos homes que n’havien sigut alumnes, de 98 i 99 anys. Sol conserva l’autobiografia del Mestre.

Ens conta que sa mare era d’Alacant, que també va estar molt tocat per la Guerra. Les guerres són estúpides, diu. Ací es van cremar arxius i monuments. Conta que Regiones Devastadas va reconstruir part de Nules, començant per l’església, però que a son pare no li va agradar eixa obra. Son pare era molt respectuós però honrat i inflexible en les seues opinions.

Torna a la decepció de saber que no era de Nules, però també s’alegra, perquè als amics se’ls elegeix i a la família no. El seu paradís és Nules, una mena d’àrnica per curar el dolor dels mals moments.

(10 min.) Dóna les gràcies al capellà que va tindre la idea, un bibliotecari del palau arquebisbal, i a Vicent Felip Sempere, que replegà la idea.

Quant als criteris, ens conta que s’ha dit que no a alguns artistes i que també els han colat alguna obra menor. El criteri és ample, cap gent més radical en les formes, com l’obra de Vicente Perelló La Cruz, i que prima la coherència sobre la bellesa. En algun moment potser hi haja també dibuix i pintura.

El Museu és una fita al Llevant i a Espanya, és l’únic especialitzat en medallística. Pensa que pot dur diners a través d’excursions, pel seu interès cultural, perquè es tracta d’una col·lecció única, perquè hi ha molt bons artistes.

(15 min.) Seguint amb les gratituds, se’n recorda de l’alcalde que ho va fer possible, Vicent Martínez Lucas, que va ser providencial i va demostrar altura de mires.

Li demanem que ens parle d’ella: és llicenciada en Belles Arts, artista pintora, restauradora… Diu que és artista des de menuda, que als quatre anys ja tenia durícies a les mans, que en el seu cas l’art és genètic i no mimètic. Ella volia fer medicina però sent que tenia poca memòria. Va estudiar al Convent del Carme quan era escola i no facultat de Belles arts. Allí hi havia molt bon ambient, cultural, romàntic i espiritual. (20 min.) Eren nou xiques entre trenta-i-tants xics.

Torna al seu avi, que escrivia poesia, composava música i tenia coneixements d’astronomia. Va ser mestre de Segarra [l’industrial sabater de la Vall d’Uixó], i de l’il·lustre botànic Beltrán Bigorra. “El Mestre” va conservar l’afecte de la gent, igual que son pare.

La universitat va ser una cosa bona en la seua vida. Aleshores era més difícil accedir, però pensa que no hi havia un ambient elitista, que no discriminaven a ningú. Admira els llauradors, la seua noblesa i saviesa. També son pare es feia amb tothom, per a ell tots eren iguals, captaires o ministres, amb qui es relacionava en tant que subdirector de l’Acadèmia de Sant Carles. (25 min.) Per a ell era normal la nuesa en l’escola de Belles arts, mentre que per altra gent, en aquell ambient, estava prohibida.

Es torna a felicitar per viure sempre en este àmbit privilegiat. El marit era molt guapo però també molt gelós, i la va retirar d’eixe món, però anys després va tornar i es va doctorar amb un estudi sobre son pare. Ens conta que ella volia treballar sobre la fugida dels jueus pel món, però Felipe Garí, el seu director, la va animar a treballar sobre Enrique Giner.

Ens parla d’un viatge a Lille, França, cap a l’any 1956, a un esdeveniment internacional amb els seus companys de classe. Recorda que els russos parlaven espanyol i que els insultaven dient-los falangistes. En canvi la resta de participants, d’Israel i de la resta del món, eren molt simpàtics i els tractaven amb respecte. Diu que aquell viatge la va marcar molt. També va viatjar per tota Espanya, França, Anglaterra… Els Països Baixos li feien por, pensant que estava per davall del nivell de la mar. Admira la cultura grega, egípcia i mesopotàmica, però li dóna llàstima aquella terra tan seca i permanentment en guerra.

(30 min.) Diu que la seua vida està coronada pel Museu, i s’alegra que encara puga posar cara i abraçar als responsables del projecte. Ara es sent preparada per al traspàs. Acaba amb més agraïments. “He conegut la llum coneixent Nules”.

Parlem amb Sol Giner, culta i exquisida, com amb una xica jove, vitalista, plena d’il·lusió per les coses, fruit d’una vida plena i apassionant, nodrida per un medi artístic i intel·lectual pletòric. Parlem d’art, d’artistes i de mil coses que no caben en esta entrevista. Acabem amics, citant-nos per una altra ocasió.