Fina Darás, dona treballadora

Resum / Transcripció:

Fina Darás Vilar naix el divendres 21 d’octubre de 1930. El besavi patern era d’Artana i de malnom li deien “l’Estudiant”. Va estudiar a Salamanca en el canvi de segle. Els fills d’aquell home no van estudiar però tots tenien bones faenes. Ella també va estudiar, després de la Guerra, música, comptabilitat i altres cursets que li han anat molt bé per treballar.

Fina té 5 fills i ara s’ocupa dels nets, els du a escola i els fa el dinar a la carta. Ella ha treballat tota la vida, ha criat als fills i té una família ben avinguda. Ens parla dels seus viatges sola a Fàtima (Portugal) o Galícia. (5 min.) Té molt bon humor, conta anècdotes i acudits, diu que cal fer la vida agradable als demés.

Durant tota la seua edat adulta ha treballat i ha portat la casa. Ens parla del treball en càmpings de Benicàssim, Orpesa i Benicarló. Anava i venia, primer amb un 600, per la nit deixava tot amanit per als xiquets [ara encara condueix]. A Nules va treballar al Bar Joventut, el bar de la Organización Juvenil Española (OJE), amb preus molt assequibles i gènere molt sa perquè s’ho feria tot ella.

Ara encara cuina casolà i fa coques en tomata per a la família.

(10 min.) [El seu marit va actuar a la pel·lícula “El emigrante”, dirigida per Sebastián Almeida i interpretada per Juanito Valderrama i Dolores Abril en 1958]

Abans d’açò va viure i treballar a Barcelona, a la casa Avecrem fins que s’ho va haver de deixar perquè havia de fer jornada completa i no tenia temps per dur la casa. Després encara hi va treballar a una fàbrica de bijuteria.

En el seu temps no era habitual que les dones treballaren tant, només als “almacens” de taronja. Ella també ho va fer a última hora per qüestions de cotització.

Son pare era forner, pastava de nit i de dia anava a fer llenya per al forn. Sa mare anava al magatzem de la taronja i la seua àvia no treballava i a més a més tenia criada.

Ella va passar tanta por als bombardejos que va perdre tot el que havia aprés. Després de Guerra ha estudiat tot el que ha pogut.

(15 min.) A la Guerra es refugiaven en un refugi sense acabar, que tenia entrada però no eixida. En poder se’n van anar al camp, però era molt perillós. Recorda una vegada en què uns avions van metrallar, elles estaven gitades dins de la regadora i un canyaret els va caure damunt.

Com que en aquells moments no podien dur medalletes, sa mare li les va cosir a la vora de la bata, altres xiquetes li ho van veure i li van dir beata i feixista i li van pegar. Ella es va tornar, sa mare i la mestra es van posar de la seua part.

Després de Guerra son pare va estar en presó, possiblement perquè estava empleat pastant per a la intendència de l’exèrcit republicà. Ell no havia fet res i finalment el van soltar; tenien la possibilitat de ser indemnitzats, però estaven tan farts que no ho van fer. Ens conta que alguna gent va rebre indults després de ser afusellats, perquè no es jutjava a la gent en condicions [es feien judicis sumaríssims, sense garanties].

Recorda vivament una anècdota més sobre son pare. Al principi de la Guerra havien d’entregar les armes però son pare es va negar. Quan els milicians van anar a sa casa els va explicar que ell tenia llicència, però no milicià possiblement no en tenia per a la seua pistola. Era un home molt valent.

Quan no van poder aguantar més se’n van anar a Castelló, a una alqueria del camí Lledó que pertanyia a l’alcalde de Borriana. No pagaven res i s’il·luminaven amb una llum de carbur.

Més tard es va fer càrrec de la OJE. (20 min.) Una altra anècdota: uns hippys s’hi van deixar un material estrany baix d’una cadira, possiblement alguna droga. Després la Guàrdia civil va anar a buscar-los i ella va dir que no sabia res. Ho va tirar tot al WC i quan van tornar els joves els va dir que s’ho haurien endut la Guàrdia civil. Diu que havia de protegir a la gent.

(25 min.) Quan es va fer càrrec del bar i la cuina del Centre de majors (CEAM) també intentava evitar els conflictes, de vegades convidant als renyidors.

Va haver un moment, quan criava els fills, que no podia treballar, i aleshores donava faena a dones per fer jersei; així també ajudava al veïnat. Va tindre els fills molt seguit, en intervals d’any i pico.

A la OJE el seu home estava a la barra i ella a la cuina. Feia tapes i menjars casolans i econòmics. Alguns xiquets li’ls deixaven per a que berenaren allí, quan calia tancava més tard.

Ara es dedica als nets. Diu que els agrada estar a sa casa perquè es veuen les llumetes des de Xilxes al Port de Castelló.

Després de Guerra les cases de les àvies estaven assolades. Es van instal·lar en una alqueria a prop de la mar. Son pare i alguns Soldats de Recuperació van replegar totes les bombes que quedaven, les van posar en un muntó i les van explotar. Vivien alquilats.

Pensa que no ha sigut xiqueta, primer per la Guerra i després pels estudis i el treball. Hi havia molt d’analfabetisme. (30 min.) Ens parla dels fills i els nets.

L’home era de la Vilavella, va estudiar als Salesians i és el que va trobar l’Alcorà de temps de moriscos al Castell del seu poble [ara es pot veure al Museu de la Vilavella]. Fa poc encara els van convidar a l’Ajuntament de la Vilavella per celebrar l’aniversari de la troballa.

Son pare va treballar obligat per a la intendència de l’exèrcit Republicà. Quan podia duia una fogassa a les monges i les animava a exclaustrar-se; s’exposava molt, diu. Finalment li van fer cas. Després de Guerra les monges li estaven molt agraïdes; diu que van tardar a tindre hàbits perquè no hi havia diners. A sa casa llegien El Mercantil Valenciano i sabien per on anava la Guerra, per anticipar-se als esdeveniments.

Recorda també una ocasió en què va caure una bomba a la marjal i els va tapar d’aigua. O una altra en què va caure en un camp de creïlles, va ferir un home i els va omplir de terra i trocets de creïlla. Recorda que al camí Cabeçol estaven els nacionals i al camí Torrent els Republicans. Sa mare volia anar-se’n a Gandia, on tenia família de farmacèutics, però son pare no volia deixar el poble i va esperar tot el que va poder. Diu Fina que allò que s’ha patit no s’oblida.

(35 min.) L’analfabetisme d’aquella època variava segons les famílies; ella, que descendia de l’Estudiant d’Artana, ho va tindre més fàcil. El seu malnom per part de mare és “Casulla”, i per part de pare “Ràvalo” o “Ravalero”.

Parlem dels malnoms de Nules; diu que en hi havia per fer una olla: Cigró, Bleda, Parrusca, la Cansalada, Botifarra, Xoriceta i Xoricet, etc.

Té molt bon humor, és animosa, oberta, generosa, lúcida i prudent. Dóna molt de gust parlar amb ella. Ens ofereix quedar un altre dia per fer-nos una coca en tomata. Hem xerrat molt a gust.