Família Abed: Hakima, Lounes, i els seus fills Amina i Azzedine

Sinopsi

Coneixem la família Abed per Amina, que amb 14 anys guanya el concurs de curtmetratges de Nules. Ens parlen de la vida a Nules, de les dificultats per instal·lar-se i reagrupar-se, i de com han notat la crisi. Ens conten les dificultats a l’Alger, la colonització i la Guerra civil dels anys 90. Amina ens parla del seu curt i del que li agradaria fer, i també Azzedine.

Resum

Lounes Abed va arribar a Nules l’any 1992 per treballar al camp; Hakima va vindre després de casar-se, va treballar amb dones majors un parell d’anys però bàsicament ha sigut ama de casa. Els dos són d’Alger, la capital d’Algèria. Un llaurador nuler va conèixer Lounes quan vivia a Alboraia i se’l va dur per a treballar amb ell. Es va instal·lar en una casa de la mar de Nules i allí va viure fins a l’any 2001. Recorda la inundació d’aquell any, quan “se’n va eixir la mar” i va posar mig metre d’aigua en les cases. Va estar tres dies sense eixir de casa, protecció civil rescatava la gent amb helicòpters.

Conten entre rialles que cada cinc anys la família es canvia de casa, esperen que l’actual siga la definitiva. (5 min.) Parlen de com han notat la crisi com a collidor. Abans es treballava set mesos, es pagava bé i es vivia d’allò. Ara a penes se’n treballen tres, amb la mediació d’una ETT que els paga el cabàs a 1’20 €, i tot alicatat. Abans eren colles de huit persones, ara en són 20. Ni treballador ni productor guanya amb la taronja.

Lounes es va decidir per la immigració arrel de la Guerra civil que va paralitzar el seu país durant deu anys. L’any 90 va acabar la mili al seu país; abans, l’any 88, ja havia vingut a Espanya però no coneixia l’idioma i se’n va tornar. Després ho va intentar de nou i es va instal·lar a Lleida. Aleshores el bitllet era barat i anava i venia, eren dos hores de viatge. L’any 97 es va casar, Hakima va vindre el 98. Parlen també dels problemes per a l’agrupació familiar: conten que va un notari a la casa a veure si reuneix unes condicions mínimes i quines són les raons per a l’agrupació. Ara és molt difícil d’aconseguir; (10 min.) conten d’un company que amb la seua nòmina només pot dur un fill del seu país, altres dos es quedarien sols allà. Cal una nòmina d’almenys 20 ó 25.000 €.

Home i dona van estudiar el batxillerat, ens pareixen gent culta i educada. Parlem de la forta emigració espanyola cap a l’Alger durant els anys 50, i de l’ocupació francesa del país entre 1830 i 1962. Els francesos van robar la riquesa del país, i en la Guerra d’Independència va morir milió i mig d’algerians. És una guerra de la que no es parla a Europa: la mort d’innocents, el bombardeig de pobles… Se’n parla del Vietnam però no d’Algèria. Hi ha morts a totes les famílies.

Amina estudia 3er d’ESO, és la primera de la família que vam conèixer perquè va guanyar el Concurs de Curtmetratges de Nules amb només 14 anys. (15 min.) Es presenta a concursos i certàmens de vídeo i literatura, no per guanyar sinó com a motivació per provar coses noves. Li agrada el cinema d’autor i llig moltíssim. Ens parla del curt guanyador: diu que tenia moltíssimes idees però li resultava difícil aconseguir una càmera. Amb el mòbil va gravar plànols pel poble amb l’ajuda del seu germà major (que té 18 anys i en el moment de l’entrevista no estava a casa). Es tracta d’una reflexió sobre Nules. Després van tindre problemes per editar-lo; finalment els van deixar un ordinador. Ells mateix no tenen còpia. Té molt d’interés per les arts, però no sap si estudiar medicina, psicologia o altres coses.

Azzedine és el menut, (20 min.) li agradaria ser professor de matemàtiques, d’història o futbolista.

A Amina també li agraden els idiomes i té un nivell d’anglés molt alt.

La família manté la relació amb Alger, tenen un família molt gran i hi van quan poden. Ens conten que abans les famílies eren molt grans: Hakima són sis germans i cinc germanes. També reben visites dels tios. Al fill major li agraden els bous al carrer; també és bon estudiant. A Azzedine li agrada molt l’esport però es queixen que costa massa diners, abans hi havia competicions entre escoles però ara s’han de federar i el preu és prohibitiu.

Els joves coneixen bé la història dels pares. (25 min.) Ens conten anècdotes familiars, hi ha molt bona relació entre pares i fills, complicitat i bon humor. Passem molt bona vesprada amb ells, ens pareixen molt bona gent i els fills són un exemple pel seu rendiment i pel seu comportament. Ens despedim com amics, esperem trobar-los de nou i els desitgem el millor per a tots.