Teresa Rubio Viciedo, històries de resistència i dignitat

Sinopsi

Teresa Rubio parla de la repressió franquista y de l’assetjament que patien les famílies en la postguerra, tot encarnat en la figura de son pare i en la seua pròpia. Conta la trajectòria política i sindical de l’un i l’altra, per les llibertats i la justícia social.

Resum

Teresa Rubio Viciedo, nascuda dimarts 21 de juliol de 1942 al carrer Cervantes de Nules. Teresa ens parla de la seua història de vida, però també de la de son pare, Benjamín Rubio Doménech, nascut en 1919 a Borriol, un home bo, ens diu, humil, honrat, treballador, casat a Nules i víctima del terror de la dictadura franquista. Ens conta que la família de la dona no el volia perquè era de fora i no tenia finques. Preocupat per les condicions socials dels treballadors, Benjamín es va interessar per la política i va treballar tota la vida pel bé públic sense esperar res a canvi. En la República va fundar les Joventuts Llibertàries de Borriol i en la Transició va estar [5 min.] a l’inici del PSOE i la UGT a Nules, de la que va ser secretari general provincial. Va estar dos legislatures governant amb el PSOE i va ser elegit Diputat. Per Nules va treballar molt des de la Diputació. Com a polític Benjamín Rubio va ser molt respectat per la resta dels partits polítics, es feia amb tots sense rancúnia.

Benjamín no tenia estudis particulars, la seua formació va ser autodidacta. Veiem textos seus: la gramàtica és impecable, era bon dibuixant i portava un diari on escrivia cada dia. [10 min.] Teresa conserva els seus quaderns escolars i els del seu germà Manuel, mort huit dies abans d’acabar la Guerra.

Preguntem a Teresa si son pare parlava de la Guerra i de la repressió que va patir després, i ens diu que no parlaven especialment, però que ella ho va viure i ho va patir directament. Ens conta nombroses anècdotes de l’ambient d’odi que es vivia en el Nules dels anys 40 i 50: recorda com jugant al carrer, amb sis o set anys, un veí li va preguntar si son pare estava amb el maquis, i el patiment que això produïa a la seua mare al contar-li-ho. També li feien burla per dir “papà” i fins i tot perquè eren pobres i hi havia fam. Més de major, anant amb amigues, va escoltar con els deien a les seues amigues que per què anaven amb eixa descarada, que no sabia ni on estava son pare.

[15 min.] Mentrestant Benjamín estava a Barcelona treballant amb un nom fals. Allí se’n van anar, a viure amb ell, ella amb 7 anys. Son pare va conèixer la seua segona filla quan esta tenia any i mig.

Per prendre la comunió, Teresa va tornar a Nules i va viure amb els seus avis i la seua tia. En el catecisme donaven premis als millors i el primer li va tocar a ella. En una ocasió va sentir com una altra mare recriminava la catequista per donar-li el premi a ella, perquè “no sap ni a on està son pare i al millor no sap ni qui és”. Una tia seua treballava a casa d’eixa dona, i tenia prohibit parlar amb sa mare, eren com “empestats”. La seua satisfacció va ser que la catequista la va defendre, perquè ella era la xiqueta més formada.

Ens conta que la seua família va viure al carrer Cervantes, al carrer Sant Joan i al carre la Sang.

[20 min.] Tornant a la comunió, recorda el vestit de mala qualitat i de com les ties posaven cada una algun detallet (creus, cadenetes…) per a que fóra com totes.

Son pare va estar condemnat a 12 anys i un dia [la seua biografia es pot llegir en els textos propis i aliens que adjuntem ací al costat]. En una ocasió va intentar passar-se’n a França amb un company, li van pagar a algú per a que els portara però este se’ls va deixar en un bar i no es va presentar. Benjamín li va dir al seu company que es desfera en el bany de tot allò que el pogués identificar. Efectivament va acudir la Guàrdia civil a detindre’ls, però un home de paisà els va reclamar per a ell. Van estar detinguts a la Via Laietana de Barcelona durant algun temps rebent tot tipus de vexacions: pallisses, tortures en tot el cos… Li van rebentar els oïts d’una pallissa.

Teresa no entenia perquè passava tot això, si son pare era un home bo que no havia fet cap mal. [25 min.] Quan va arribar el temps de festejar, a Nules les famílies dels promesos no la volien.

Anem i venim a la seua infància: de menuda plorava molt, una veïna els va dir que això era perquè tenia fam, la llet de sa mare no n’era suficient. Li va fer una mescla d’aigua d’arròs i llet condensada i els pares van poder dormir bé per primera vegada.

Son pare havia treballat en bars a Castelló: al Casino, al Kiosc del Passeig Ribalta, etc. En tornar va treballar on podia: a la trilladora de la Caixa (on Teresa duia l’esmorzar per a son pare i sa tia) i d’ordinari a València. Teresa tenia 12 anys en aquell moment. Recorda el terror que li tenien a la Fiscalia, que de vegades li requisava tot el que duia de fora. De vegades esperava un camió que arribava de nit, i ell l’havia d’esperar tota la nit, enrotllat en una manta.

Després li van oferir el bar “la Pelaora”, però ell no tenia diners per quedar-se’l. [30 min.] Li’n va demanar a la família de la dona, que anaven a vetlar a sa casa, i estos no van tornar més. Un dia es va presentar un senyor a preguntar-li per què no l’agafava, i quan va saber que era per diners li’n va oferir sense problemes, i també alguns altres. Per fi es va quedar amb la Pelaora i van tindre molt d’èxit; van ser els primers en fer “vermut” a Nules.

Aleshores vivien al carrer Sant Joan. Teresa va eixir a l’obra del Betlem de la parròquia, que feia moltes sessions. D’ahí va caure mala, amb un còlic de còlera complicada amb miserere, i recorda burles dels falangistes. L’ambient era molt difícil, així que son pare li va fer advertències per a què tinguera paciència. Se l’acusava de fresca, per la fama de ser d’esquerres. Als 15 anys va començar a festejar amb el que després seria el seu home, Bartomeu. Es va casar jove i se’n van anar a Alemanya. Son pare va anar amb el gendre a veure on anaven. [35 min.] També va anar a Anglaterra en altra ocasió, convidat per un amic d’enllà que el va presentar a la millor societat londinenca. Son pare era un home intel·ligent a qui anava molta gent a demanar consell. Per a viatjar també va tindre problemes: li van posar pegues per a donar-li el passaport, perquè no entenien que un treballador se n’anara de vacances. Era l’any 60 ó 61, i no podia eixir lliurement d’Espanya.

L’any 63 es va casar Teresa. Com son pare, la seua vida també ha sigut una lluita per la defensa dels treballadors i dels autònoms. Al tornar a Espanya es van instal·lar a Tarragona, on ella va ser membre fundadora de l’Associació d’esteticistes. Després estaria en el 1er Congrés d’autònoms en la Corunya, on van veure que tots tenien els mateixos problemes i va fer molts contactes de tot l’Estat. [40 min.] En esta lluita va buscar el recolzament de la Confederació d’Empresaris de la Província de Tarragona (CEPTA), i va aconseguir que molts autònoms de distintes professions acceptara que els portaren l’oficina, que els deixaren el saló d’actes… Però els horaris dels autònoms (a partir de les 8 de la vesprada) no casaven amb els dels empresaris. També va intentar la col·laboració amb la PIMEC (Petita i Mitjana Empresa de Catalunya), però en la primera Jornada que van organitzar va veure que els volien polititzar i instrumentalitzar, [45 min.] així que es van passar a la UPTA/UGT (Unió de Professionals i Treballadors Autònoms). Amb ella van moure un projecte amb local i ajudes públiques, i van aconseguir, per exemple, que els autònoms cobraren des del 4rt dia d’estar malalts. Tot açò ho passava Teresa treballant desinteressadament i en una època en què va passar quatre intervencions quirúrgiques.

Arrel d’estos èxits la van captar per a la llista del PSOE de Tarragona. [50 min.] Ho va consultar amb son pare, que la va animar. Teresa es va guanyar la voluntat de molts dels barris de la ciutat, captant associacions i aproximant-se a la gent.

Ens mostra el diari on se l’entrevistava, quan havia d’eixir regidora. Eixe mateix diari li’l va dur a son pare el divendres 23 de juliol de 2004, quan va baixar a Nules a passar el cap de setmana. El va trobar delicat i li va llegir les notícies. [55 min.] A l’endemà son pare moria, de bon matí, afaitat i perfumat. A l’enterro va anar molta gent i autoritats provincials, de Nules i Tarragona. No va poder veure com la seua filla jurava el càrrec.

Per ser regidora va deixar la presidència dels autònoms de Tarragona. [60 min.] Des de sempre ha exercit diferents càrrecs sense cobrar, moguda per les seues inquietuds. En l’actualitat es preocupa per la memòria històrica i es manté ben informada de l’actualitat, mantenint un compromís que ha heretat de son pare.

Amb Teresa quedem un dia per conèixer-nos i xarrar i un altre per entrevistar-la. Ens ensenya molt de material: textos, dibuixos, documents i fotografies. Viu amb passió la política entesa com a servei a les persones, i parla de son pare amb tota la tendresa del món. Les històries que ens conta ens commouen profundament. A la vegada, tot i la derrota que va viure son pare, en la Guerra i la postguerra, pensem que després s’han guanyat bona part de les batalles, i que aquell món endarrerit i fosc va quedant enrere.