Visita al patrimoni militar de la guerra civil

A continuació us lliurem el relat de Carlos Mallench, transcrit de la nostra gravació en vídeo. Per facilitar la lectura hem afegit alguns epígrafs temàtics.

Resum / Transcripció:

Fortificacions del camí Cabeçol

-…ja ens coneixen, que han vingut a alguna de les nostres xerrades sobre la batalla de Llevant i sobre patrimoni. Hui toca el patrimoni militar de la Guerra Civil a Nules. Crec que en aquesta excursió serà la primera vegada que visitarem el patrimoni militar del bàndol franquista i del bàndol republicà, per tant anem aportant un poc més al que és el patrimoni militar d’aquesta localitat.

PATRIMONI MILITAR DE LA BATALLA DE LLEVANT

Per als que no vàreu vindre l’altre dia a la xerrada[1], el motiu de que estes estructures estiguen a esta banda del Torrent i a l’altra banda del Torrent, hi ha un factor comú: és la batalla de Llevant, de la que enguany es commemora el 80 aniversari. La nostra batalla, i a més la nostra batalla oblidada, perquè la veritat, sempre ho diem, coneixem molt poquet d’una batalla que la van patir totes les comarques de Castelló. No va haver pràcticament cap població, cap localitat en què no tingueren combats d’infanteria, combats aeris, bombardejos… en fi. I esta batalla ens dóna que tinguem, sobretot a estes comarques, la comarca de la Plana Baixa especialment i el principi de la Serra Espadà, un patrimoni militar d’una envergadura espectacular. Espectacular de primer ordre. En la Vall per exemple tenim catalogats més d’un centenar d’estructures militars de la Guerra Civil; estem parlant d’estructures defensives. Si comptabilitzem el que són refugis, el que són trinxeres, metros de trinxeres, metros de parapets, llocs de comandament, observatoris, polvorins… En fi, ja podríem parlar a un nivell, com vegeu, estratosfèric. I si sumem el que hi ha en la Vall, el que hi ha a Almenara, el que hi ha ací a Nules, el que hi ha a la Vilavella, el que hi ha dins de la Serra Espadà, ja podeu donar-vos compte de que hi ha un patrimoni molt molt molt important. Nosaltres sempre diem que açò és un museu, esta comarca des d’ací cap allà, un museu a l’aire lliure. I l’hem d’aprofitar, ho tenim ací. Per tant nosaltres sempre parlem amb els ajuntaments de que donen un pas endavant a preservar estes estructures, i no només preservar-les sinó catalogar-les, netejar-les, senyalitzar-les i donar-los color. Color vol dir donar-li cada vegada un plus. Nosaltres mirem sempre a Normandia, el boom turístic de Normandía està basat en açò, en la zona del desembarcament de Normandia, i viuen directament del turisme de la Segona Guerra Mundial. També s’ha de diferenciar la mentalitat europea, que és diferent a la nostra. Per exemple en Anglaterra el tema este els agrada molt. Sempre pose l’exemple que alguna vegada que hem vingut per ací ens veiem britànics que venen en bicicleta del càmping de Nules o del càmping de Moncofa a visitar estes estructures. I hi ha vegades que ens xoca, a la gent quan veuen estrangers ací visitant açò els xoca, però és que allí esta forma de turisme els agrada, porten molts anys ja fent este tipus de turisme, i el que hem de fer és agafar eixes idees de països que van més avançats en el tema de patrimoni, agafar el millor, portar-lo i incorporar-lo ací a les nostres comarques, a les nostres localitats. Ací tenim un exemple molt bo, estes estructures que feia uns anys arrere estaven totalment abandonades, s’han netejat, se’ls ha posat les pedres estes, hi ha un panell d’informació, s’han imprès uns díptics, i creiem que eixe és el camí. Perquè a les localitats estes és donar-li un plus més al turisme.

LA NOVA FORTIFICACIÓ EN LA GUERRA CIVIL

En parlar d’açò us he de donar dos pinzellades del que és la fortificació. Perquè estem parlant de fortificacions, d’un sistema defensiu. [5 min.] En l’any 36 només hi havia un manual de fortificacions, el que dictava l’exèrcit. Tots els enginyers treballaven sobre el mateix manual. El mateix que va passar amb l’aviació, en els tancs i en artilleria, este manual va quedar desfasat en dos anys. O en un. Per què? Perquè hi ha un trencament total amb el que és el tema d’armament del 36 al 38 ó al 39. Si l’any 36 els avions de caces Breguet o Nieuport 52 tiraven bombetes de 5 ó de 10 quilos, l’any 38 ens veiem Stukes ju-87 tirant bombes de 500 quilos, per tant es va haver de fer una adaptació molt ràpida per passar de defendre’s amb una xicoteta trinxera, a fer-ho a un nivell espectacular, amb blocs de paret de sostre de més d’un metre d’amplària per a poder suportar la càrrega explosiva de bombes de 100, de 250 i de 500 quilos. Passem d’una forma de treballar que està basada en la guerra d’Àfrica, perquè a la guerra d’Àfrica ja es parlava dels blocaus, però eren com unes casetes de fusta on els soldats es refugiaven dins i amb fuselleria el que feien era protegir-se dels avanços, en este cas dels “moros”. Eixa readaptació a la guerra d’Àfrica pràcticament era la que existia, i després en la Guerra Civil és un boom. Ja es transforma en una cosa totalment diferent.

Als dos bàndols es va derivar en una forma totalment diferent de fer la fortificació, cada una adaptada a les circumstàncies de cada bàndol. Veiem que als manuals la base és la mateixa però la diferenciació està en la forma d’extrapolar-lo a les seues necessitats bèl·liques. Per exemple, quines característiques tenim? La Línia XYZ que la tenim ací d’Almenara, passa per la Vall i entra a la Serra Espadà, és més lineal. Són nius de metralladora consistents, perquè com us comentava l’exèrcit franquista en esta batalla té el poder aeri, per tant els republicans que són els que pateixen els bombardejos el que necessiten són estructures defensives de molta fortor, i, com us contava, hi ha sostres que tiren més d’un metre. En el bàndol franquista no tenien eixa necessitat; excepte açò, perquè açò és una excepció a la regla. No tenien eixa necessitat, per què? Perquè el bàndol republicà, una vegada s’estabilitza el front, ací pràcticament no actua, per tant no tenen necessitat de crear unes infraestructures monumentals per a protegir-se. Un altre exemple: la Línia XYZ és més lineal i esta zona és més discontínua. La Línia XYZ és pràcticament rectilínia, té la seua profunditat, i la manera de fortificar ací és diferent: es crearà una sèrie de “frentes de resistencia”, però són discontinus, per exemple des de la costa fins a Nules crec que hi havien cinc fronts de resistència, a cada un d’un batalló. Estava el batalló FET de València, estava el segon d’Argel, estava el II de Mérida 35, el Mérida 35, en fi, anaven pivotant un al costat de l’altre, però deixant espai. Deixaven 250, 300, 400 metres, els que ells creien. Quina era la base que tenien ells per a fer la defensa? Com que tenien una manca molt important de gent, perquè resulta que quan la batalla de l’Ebre, per exemple la 4a de Navarra, que estava atacant Castro, la 84 que també estaven per ahí, marxen a l’Ebre, el 4rt exèrcit de Galícia el que fa és quedar-se menys joves, per tant han d’aguantar la línia amb pincetes, perquè ací no tenen pràcticament homes, no tenen segona línia. És a dir, tot ho tiren endavant i tenen molt poqueta gent, aleshores no poden fer un sistema defensiu igual al republicà que sí que té una massa forta, perquè encara que de la batalla de Llevant haja passat dos mesos i pico, l’exèrcit de la República ha pogut per una banda destruir molta infanteria franquista [10 min.]. Divendres parlàvem de les pèrdues del bàndol franquista del 18 d’abril fins al 25 de juny, de més de 25.000 persones, baixes entre ferits, morts i desapareguts. En el Puerto de Castilla hi havien 15.000 baixes i en el bàndol del 4º Ejército de Galícia 10.000. Eixa és la idea que tenia Leopoldo Menéndez, fer una sèrie d’estructures molt a la rereguarda i anar minvant l’ofensiva franquista. I la idea d’ells al construir l’XYZ era que quan arribaren les tropes franquistes ací que començara la batalla de veritat. Que començaren a suar i patiren la batalla, la batalla bona. Leopoldo Menéndez eixa és la idea d’ell. Però va tindre la sort que el cos de maniobra republicà que estava al nord va aguantar i va permetre que els soldats de la Región Central pogueren construir l’XYZ. I al final es van solapar i eixa eixida de l’exèrcit de maniobra i l’entrada del 20 cos d’exèrcit i el cos d’exèrcit A no van tindre cap problema, uns es van retirar, els altres van entrar, i què passa? Que quan arriben els franquistes ací, que han perdut 10.000 es topeten que tenen dos noves divisions, la 53, la 49, la 15 divisió, la 10 divisió, és a dir, han entrar tres cossos d’exèrcit nous: el 20, el cos d’exèrcit A, que després agafaria la denominació de 21, el de Randonea, que es retira per la zona d’Onda, i el B, que estaria per la zona de Viver. I es topeten que ací han estat construint tot açò des de juny, els soldats ja estan aposentats en el lloc, tenen una mena d’eufòria perquè han vist que els companys de davant han aguantat tota l’ofensiva, ja es veuen en unes posicions fortes i pensen que van a aguantar encara més, i aixina serà.

La diferenciació és eixa, la fortificació ballaria en eixe sentit, per exemple la fortificació republicana que tenim ací, per arribar a la Vall hi havia tres línies defensives: davant tenien la línia Belcaire, però és que darrere d’Almenara van construir encara la línia Intermèdia, la del Palància. Però és que darrere, a partir del Puig-Carasols van construir la línia Immediata, que és la que s’anomena com el cinturó de València, però sempre diem que el cinturó està ací, en la línia XYZ. Per a que vegeu l’estructura que va fer la República. Quan es fa el pas de l’Ebre per ajudar a l’Exèrcit de Llevant, immediatament es paralitza el front. I l’avantatge, en este moment de la batalla, ja passa als republicans. Per què? Perquè tenen més tropes, que estan ací ja en este sistema defensiu, i els nacionals, que van amb la manta, amb el “macuto” i amb el fusell, de repent s’han de construir amb quatre pedretes i després han de vindre els enginyers i fer este sistema que us he dit, de Centre de Resistència. El Centre de Resistència es configura d’una manera en què estan tots els elements que configuren un sistema defensiu. De quina forma? En forma de polp; tenim un nucli i unes ramificacions, i tindrem les trinxeres, a nivell de patrulles de sessió, trinxeres a nivell més de companyia, i ja a nivell global on cabia tot un batalló. Un batalló són unes 600 persones, i tenim, dins d’este centre de resistència, que serà sempre autònom, que cada centre és diferent, i a més de ser autònom té el seu propi observatori, el seu propi lloc de comandament, el seu propi polvorí i les seues pròpies infraestructures. La idea era que el comandant del batalló, des del seu lloc de comandament i d’observació, poguera distribuir les ordres al seu centre de resistència. I com que tenien menys gent el que feien és que estos centres de resistència s’havien de batre fins a l’últim home, i esperar que les reserves, que estaven per Borriana i en el barranc de Sant Antoni, pogueren aplegar. Encara que passaren pel flanc i els ultrapassaren, ells no havien de tirar arrere sinó que havien d’aguantar en el lloc. [15 min.] Eixa és la resposta que voreu del per què… per exemple en este cas es veu meravellosament, i ho voreu després en els blocaus de Nules, teniu espitlleres al nord i al sud, perquè s’havien de protegir, en cas de que rodejaren el centre de resistència podrien disparar als soldats que havien envoltat el centre. En este cas, esta zona d’ací. Per això moltes vegades, fa molts anys, quan vam visitar aquells blocaus algú va pensar que pogueren ser del bàndol republicà, perquè estaven orientats també cap enllà, i ens va distorsionar un poc la visió. Però després de consultar la documentació, els mapes i tal, vam vore que açò corresponia a un centre molt especial. I eixa és la idea del sistema defensiu del bàndol franquista, bàsicament. Tenen més aspectes i tal però és molt bàsic.

ELS BLOCAUS DE NULES

I ara anem baixant un poc més d’escaló i baixem ací, són el conjunt de blocaus de Nules. Cap a novembre es prepara una ofensiva republicana, preparada per ajudar a Catalunya. Catalunya havia ajudat al Llevant, ara li tocava al Llevant ajudar a Catalunya. L’ofensiva teòricament havia d’haver començat en octubre, a meitat d’octubre; és un moment en què en el Pacte d’Intervenció s’acorda traure a les Brigades Internacionals. Les Brigades Internacionals estan al sud de l’Ebre i hi havia que traure-les fora. Maldita la gràcia que una vegada que es pacta traure-les hagueren caigut tots els Internacionals, per tant s’orquestra una ofensiva molt forta, en principi és una ofensiva d’envergadura. En octubre, quan ja pràcticament estan els tancs per ací i estan les tropes preparades, plou, i açò es fa tot un camp que no es pot operar de cap manera. És més, el 29-30 es prepara una ofensiva a l’Ebre que és cap a Cavals i Pàndols. Com veuen que si conquisten estes cotes pràcticament ja arriben a la vorera nord de l’Ebre, el que es projecta és, ja que esta operació ja estava feta i preparada, tornar-la a rescatar i fer-la. L’ofensiva és molt forta, i just per ací, entre Nules i la costa, penetra la 36 al costat de Nules, la 208 per esta zona, i la 203 Brigada Mixta a l’est, per la zona de la Costera i la casa dels Carabiners. Ací pillen al 1er Batalló FET de València, que estava en la costa, al 2n d’Alger, al 2n i al 7 de Mèrida. Són el que patiran tota l’ofensiva, i l’ofensiva penetra per esta zona. I estos dies, en la zona del camí del Cabeçol, vindran tots els contraatacs bestials durant quatre dies. Durant quatre dies pràcticament no va haver moment de tranquil·litat, els republicans apretaven tant que va haver de vindre un batalló ciclista de la 105 Brigada Mixta i la 1ª agrupació de la 12 Divisió, que estava per la zona de Peña Juliana, la van portar a Onda, d’Onda la van portar a Borriana, i a Borriana, com que no sabien, sobretot a partir del camí Sant Antoni, no sabien on estava el front, el que van fer és dir-los “-Xics, tireu avant. -A on està el front? -No ho sabem”, fins que es van trobar uns a altres. I, per a que vegeu l’envergadura dels combats d’esta gran unitat, per exemple la 1ª agrupació de la 12 Divisió entra el dia 9, combat el dia 10, el dia 11 pràcticament ja no hi ha combats perquè ja s’ha decidit paralitzar l’ofensiva, tenen més de 500 baixes. La Bandera FET de Castilla, les baixes que tenen són d’un nivell brutal. Si ja havien tingut moltíssimes baixes en Peña Juliana, que es van xuplar tota l’ofensiva de juliol, que també ahí van patir prou, quan arriben ací ja és una cosa bàrbara. Només el cos d’ací de Galícia va tindre 1.600 baixes entre ferits, morts i desapareguts. Si, pel que diuen els presoners republicans, [20 min.] en van tindre 2.000 només d’una Brigada Mixta i al tercer dia ja tenien més de 6.000 baixes, l’última bibliografia que hem topetat és que potser els republicans en tingueren més de 8.000. Només la Bandera FET de València, en el seu lloc de combat, va arreplegar més de mil cossos republicans. És a dir, que en estos quatre dies l’ofensiva republicana tenia la idea d’anar cap a Castelló, prendre Castelló, prendre sobretot també esta zona, recuperar esta zona, que era una base per muntar una ofensiva franquista, perquè estaven totes les muntanyes de la meua localitat, la idea era retornar-les arrere, el que es pretenia era tornar a Castelló, i de Castelló anar a l’Ebre i recuperar tota Castelló una altra vegada, però això era una utopia. Les operacions es projecten intentant anar més enllà, és el mateix que a l’Ebre, la de l’Ebre es projecta per a trencar per l’Ebre però amb la idea de vindre cap ací, per a envoltar Castelló, també. És a dir, que és una contraofensiva.

Acaba l’operació i el dia 14 i el Generalísimo felicita les seues tropes, però dos dies després es munta una instrucció en què es diu que degut a la configuració del sistema d’organització que tenen han de redoblar la fortificació. De dos maneres: una, sobretot en intentar ficar blocaus i nius de metralladora en les carreteres i camins principals, i una altra en redoblar la fortificació. En este sentit, ja saber que en esta zona estava tota la primera línia defensiva, cap a agost ja hi havia una segona línia que és el camí de Sant Antoni i feia una conversió cap a la Vilavella, i degut a que ací era el més feble de la zona esta es va construir este nou centre de resistència. Estem parlant ja de desembre del 38. Com haureu sentit, el blocaus està fet de formigó però està revestit d’adoquins dels carrers de Nules. I ací van muntar estos cinc fortins. El cinquè està darrere, és d’un particular, està vallat i també està molt destruït, per tant veient els quatre ja tenim una configuració prou ampla del que va ser el Centre de Resistència del Cabeçol.

Les estructures són de les millors conservades de la Comunitat Valenciana. Els mastodonts o dinosaures de pedra i formigó de la Comunitat Valenciana, i són un patrimoni, com veieu, de primera magnitud. Per tant, fent un flashback s’ha de reprendre la importància que té açò i la importància de projectar-los per a que la gent vinga i ho visite. És més, el que ha de fer l’Ajuntament de Nules, tal vegada siga que la resta de patrimoni que tinga que també el protegisca, que també el netege i que també el senyalitze. Perquè Nules té patrimoni dels dos bàndols, té la idiosincràsia eixa de tindre els dos patrimonis. Per què no cuidar els dos, promoure els dos? És el que passa a la Vall; a la Vall tenim els dos patrimonis, hi ha llocs que estan a 150 metres. Maldita la gràcia que passes pel republicà i no vages 150 metres a veure l’altre. A més el sistema de patrimoni és tan asèptic que no té color, és del poble, és de la localitat. És una forma d’aplanar tot el tema de diferenciació entre un exèrcit i un altre, perquè al final la forma de treballar era la mateixa, els enginyers pràcticament eren els mateixos, [25 min.] no ens dóna cap problema parlar de fortificació, parlem de la fortificació del bàndols republicà o del bàndol franquista.

Voreu que hi ha unes plaquetes, que està la creu de Santiago, representa al Cos 16 de Galícia, que era la gran unitat que estava ací i comandava Antonio Aranda. I altres plaquetes que són de la 1a Companyia d’enginyers de FET de Marín, que venien de Pontevedra, era una unitat d’enginyers. Esta zona va estar coberta per una nova unitat que es va crear a principi de desembre del 38, és la 58 Divisió. El Diari d’Operacions és molt curtet; van estar en desembre, gener, febrer… Març s’acaba la guerra. Esta unitat el que feia era que com hi havia poquetes tropes per projectar l’Ofensiva de la Victòria que es diu, és a dir, arribar cap a València, el que necessitaven era que la 83 Divisió avançara cap a Castelló, Almenara, arribar cap a Ontinyent i Alacant, i una altra unitat que és la 58 estiguera no només cuidant estos llocs sinó que arribara a les posicions franquistes, a la primera línia per si de cas passara alguna cosa. Esta unitat diguem que no és una unitat de combat sinó d’acompanyament. I esta unitat serà la que es quedarà ací per tots els voltants, i la que es farà càrrec dels camps de concentració de la Vall, de Moncofa, inclús d’Almenara, perquè la 83 arribaria cap a Alzira i cap enllà, i esta unitat, la 58 és la que es quedaria de moment estacionària en el primer mes i mig de finalització de la Guerra Civil espanyola.

Si teniu alguna pregunta, abans de veure’ls…

-El que podem veure és que [les fortificacions] van aguantar la guerra però no van poder aguantar [l’actual urbanisme].

-Això és una tònica en tot, tingueu en compte que fins a fa 15 anys o 12 anys, a açò del patrimoni ningú li donava cap tipus de valor. Ha sigut arrel d’iniciatives particulars, d’associacions culturals que han anat estirant del carro. I ara actualment tenim sort que els polítics s’han donat compte, i tenim una llei de patrimoni de l’any passat en què açò ja està protegit. No només açò: centres de comandament, camps d’aviació, trinxeres, nius de metralladora, refugis… Tot entra dins del que és el patrimoni de la Comunitat Valenciana. I des de fa tres anys o quatre els ajuntaments han començat a fer projectes de posada en valor d’estes estructures. És a dir, que estem en un moment inicial.

-Una pregunta: els forats no estan fets al revés? Hauria d’estar l’apertura gran dins i la xicoteta fora, com estaven en els castells.

-Les troneres o espitlleres dels castells estan fetes al revés que estes, per a que no penetrara… Açò és al revés per a maniobrar amb la metralladora o amb el fusell. I les fustes tenen una explicació: les fustes estan ací no perquè siga part del forjat, que sí que gastaven fusta per fer el forjat, sinó per a que en el cas que la metralla o una bala penetrara en la fusta no hi hagueren rebots, no entrara dins del fortí. Eixa és l’explicació. I veurem espitlleres que estan fetes de forma escalonada, per esmorteir també la metralla. Però el món de l’espitllera és un món, la tecnologia…

-La explicación es muy sencilla: en la edad media se hacían así porque no había explosivos. Yo lo he podido ver en Normandía. [30 min.] La proximidad al búnquer, para los que están dentro, es la muerte, porque cuando tienes un soldado a dos metros te puede tirar un explosivo dentro, con lo cual tienes que buscar un ángulo (…). Una bomba de mano o una bomba de humo y de ahí no sales (…).

-Ací el tema és que entre una estructura i una altra els focs es creuen. I creen una barrera. I el del costat crea una altra barrera, i l’altre fa una barrera, i l’altre fa una barrera. Sempre mirant les distàncies de l’arma que tens, si és un fusell té una distància i una metralladora una altra distància. La idea és cobrir i anar escombrant tot el que ve, i l’única manera de fer-ho és eixa manera, deixant que l’arma puga projectar-se, tant a la dreta com a l’esquerra, perquè si no només poden disparar al que està ahí davant, si et ve per ací ja no pots disparar-li. Però tingueu en compte que hi ha una terminologia específica per al tema de la fortificació, i tal vegada la gent que més distància ens porta són els companys del País Basc, l’Associació Sancho de Beurko en porta un fum d’anys, tenen el seu diccionari particular perquè les terminologies varien si són de Madrid, si són de Catalunya o si són del País Basc. I nosaltres el que sempre parlem entre nosaltres és d’intentar unir este criteri per a que si jo parle ací d’un blocaus actiu, que també parlen de “blocaus actiu” a Catalunya i el País Basc. I que tots puguem gastar la mateixa terminologia.

-Es van arribar a utilitzar [estos fortins]?

-No, ací no va haver cap tipus de combat. Estem parlant de desembre de 1938, i per tant no va haver cap tipus de [activitat militar].

ELS BLOCAUS

(…) de fusta, i a partir d’ahí el que feien era, deixant lloc entre fusta i fusta per a poder tirar el forjat. Com veieu, el material que hi ha ací és la graveta de la mar, formigó i ja està. I després este tenia el farciment exterior. Este ens serveix per a conèixer com van construir els altres, veieu que l’última línia està construïda amb els adoquins [o “llambordes”] de Nules. Estem parlant ja d’unes estructures de consistència molt considerable. Ací estaria on es faria l’assentament de la metralladora, en els altres a vore si podem entrar i ho vorem millor. I ací el que hi havia era el final del fortí.

També volia comentar-vos que no els digueu búnquers. Per favor. La paraula “búnquer” és una paraula anglosaxona, una terminologia que s’ha importat però jo no he trobat cap document de la guerra civil que parle de búnquers: blocaus, fortins, nius de metralladores… El que vulgueu. Açò ja es sembla a un fortí, perquè sí que hi ha diferenciació entre el que és un niu de metralladora actiu i un niu de metralladora passiu, que són les estructures més xicotiques, però quan parlem que ací pot haver quinze o vint soldats amb una màquina de metralladora, ja estem parlant d’una estructura en què la terminologia que podríem emprar com caldria seria un fortí blindat, com vulgueu dir-li. Però si hi ha algun representant de l’Ajuntament de Nules li diria que la pròxima intervenció que facen que canvien això de “búnquer”, per favor. Perquè tenint el nostre propi vocabulari… El propi terme de blocaus el van inventar els espanyols, per tant no hem d’anar a terminologies foranies quan és una cosa tan nostra com és el fortí. I això sí que és important. [35 min.] No és un retret a l’Ajuntament, el que ho ha fet com la paraula estàndard que tenim hui en dia normalitzada és búnquer, li ha posat búnquer i ja està, però…

-…el que us he comentat, la forma de pensar és diferent de la que tenien al bàndol republicà, perquè sempre hem pensat que el que quedava per ací baix era republicà i ací pràcticament no hi havia res. I açò ens trencava un poc els esquemes. Per a que vegeu que tot té una explicació al final. El que hi ha allí, que està trencat, era igual que este. Aquell potser fóra més llarg, no ho sé. Però per a que vegeu, ací es veu perfectament que les espitlleres eren més grans perquè ací hi havia una màquina, hi havia una metralladora. Per tant, l’angle de la màquina ha de ser més ample, per la distància de la màquina que tira, si un fusell tira 1000 metres o 700 ó 800 metres, esta tira quilòmetre i mig, d’ahí la importància de l’angle de les espitlleres.

I després, passem a pegar una volta…

La entrada té una paret de retranqueo, que es diu. (…) En els nius de metralladora també teniu esta forma de construir, la paret posterior la feien de manera que la projecció de la metralla dins de l’estructura, sobretot per a salvaguarda dels xavals o joves que estaven ací darrere. I també hi ha terminologia de la zona posterior dels nius de metralladora: salida directa, indirecta, con retranqueo, hacia la derecha, hacia la izquierda… En les espitlleres passa igual: si és còncava, convexa, escalonada… Per a que vegeu que també hi ha una terminologia específica i molt concreta de tot el que envolta el tema de la fortificació. També el tema de les voltes, que és la forma, l’estructura més forta de fer una construcció, abans dels romans ja s’utilitzava esta forma de construir. No vol dir que siga l’única, per exemple a la Vall tenim un altre niu de metralladores de formigó i el sostre no té forma de volta sinó que és pla. Pràcticament no hi ha dos estructures iguals, això també ens encanta, perquè així la gent no s’avorreix. Hi ha vegades que vas a una posició, a un lloc i veus un niu de metralladora i com tots són iguals ja no te fa falta anar a vore’ls. Ací la sort que tenim, per la Serra, per la Vall, excepte estos que són pràcticament iguals, (…) és que cada u té una [resolució] diferent, perquè l’oficial d’enginyers o de sapadors que estava en el subsector, que tenia la seua pròpia autonomia i era el que havia de gestionar la defensiva, la feia a la idiosincràsia del terreny, de manera que el camuflatge d’estes estructures era a un nivell brutal, i l’exemple més clar que tenim està en Almenara. En Almenara encara en queda u, en la Llosa en queda un altre, que són nius de metralladora però de tipus mina, estan excavats en la pedra i pràcticament no es veu res, la pedra està foradada, té un poc de formigó al costat per aguantar la tronera, però la defensa… els soldats estaven dins de la cantera, dins la pedra, i aleshores els avions de reconeixement passaven i no els veien, no sabien el nombre de nius de metralladora que hi havia. Per a que vegeu la idiosincràsia de l’adaptació al terreny.

CAMUFLATGE

Fa uns dies, preparant-me la xerrada d’estos dies vaig topetar les memòries d’un As de la caça alemanya, Adolf Galland, que era cap de la 3a esquadrilla de Heinkels He 51 de la Legión Cóndor, i deia que els republicans eren els mags del camuflatge, [40 min.] perquè al tindre menys aviació, al no tindre el poder aeri havien de contrarestar eixa manca d’avions i de poder aeri amb un bon camuflatge. I eren artistes amb el camuflatge. Realment és així, i ho veiem quan visitem els nius de metralladora de la Vall, que molts estan al costat dels bancals. Si ho veus des de dalt no saps si és un bancal o un niu de metralladora. Així que els avions, els famosos Chivatos, la Pava, els de reconeixement, passaven per damunt i moltes vegades no podien localitzar estes estructures. Aleshores quan venia una ofensiva franquista es trobaven que el nombre d’armes de metralladora i de nius de metralladora eren superiors al que ells pensaven. Açò provocava que en molts llocs en què pensaven que podrien passar tranquil·lament tenien una resistència fortíssima, amb una sèrie de màquines i d’estructures defensives amb què no comptaven. I això va passar moltes vegades. A banda era això i la manca de cartografia, perquè el tema de la cartografia és per a contar a banda. Tingueu en compte que quan venien de fora pensaven “Castelló de la Plana”. “De la plana”. Però és que quan van entrar ahí a l’Espadà, els requetès i els legionaris, el buit de la cartografia era negre, no hi havia ni línies de cotes d’altitud ni de res, i no sabien el que hi havia ahí darrere. Per això van tindre tants problemes d’anar ultrapassant tota la Serra d’Espadà, per les cotes d’altitud, perquè no hi havia cotes d’altitud. I a base de fer reconeixements aeris van extrapolar les fotografies aèries i van crear una nova cartografia. De fet la cartografia d’ací de la Plana i Espadà és nova del 38. És la primera vegada que la Serra Espadà es cartografia en cotes d’altitud, perquè no en hi havia. Agafeu un mapa del 38 i us adonareu que no hi ha res, tot negre, es veu una ombra negra. El general Valiño, que va estar en el destacament d’enllaç per la zona de la Serra Espadà, ho comentava: ells anaven amb la cartografia del mapa de carreteres Michelin, i eixe mapa no té cotes d’altitud, no té res, i ací van tindre un problema bestial amb el tema eixe. És més, els italians van fer la primera cartografia de Castelló i de moltes zones en color, perquè els mapes aleshores eren en blanc i negre. Els italians són els primers que fan cartografia de tota la zona esta en color, i hi van fer milions de fotografies, de fet tota la zona de la Serra Espadà la tenien fotografiada des de l’aire, no hi ha poble que no tinguen fotografiat. I a banda les fotografies que no hem pogut localitzar, sobretot els alemanys, perquè es va destruir l’arxiu de Chesburgo [?], l’arxiu del Ministeri de l’Aire, que ahí, si haguera sobreviscut, la informació fotogràfica i documental haguera sigut d’un nivell bestial. Per a que vegeu que el tema de la fortificació és un tema molt específic, i tècnic…

-…hi ha un niu de metralladora al costat de la nacional. Ningú sap que està ahí.

-Tu passes amb el cotxe a cinc metres… Nosaltres ho fem en Almenara, quan eixim de la gola, a l’esquerra en hi ha u i al costat en hi ha un altre, aleshores jo sempre faig la mateixa tàctica: deixe que passe la gent, i passen per davant del niu de metralladora i no el veuen. Algú diu “Ahí hi ha un foradet”, i ahí és quan es donen compte i entren per dins i baixen i tot, és un espectacle. Per a que prengueu consciència de la manera que es va construir, i sobretot la idiosincràsia d’una fortificació a una altra. Dels franquistes ja ho he dit, que no tenien eixa problemàtica perquè no patien bombardejos, per tant no havien de fer coses extraordinàries excepte les que tenim ací.

-En les entrevistes que estem fent a gent major per la Nulespèdia, hi ha una dona, Fina Darás, ella era molt xicoteta, estaven per ací, van fugir per suposat, i ella conta que va haver un combat entre avions, no sé si això passava.

-En van haver alguns.

-Ah, sí que va existir? Ella diu que estaven dins d’una sèquia, es metrallaven uns a altres i els caient trossos de creïlla, trossos de canyissos i tal…

–[45 min.] 12, 13, 14 de juny els combats aeris ací és a un nivell brutal. Per exemple el dia 13 va caure un avió senceret en el Millars. Van fer presoner al pilot i els aviadors republicans que estaven a Sagunt van agafar un camió i se’n van anar a recuperar-lo, l’avió, perquè els avions era material sensible. Això era el material més important que hi havia en la guerra: els pilots i els avions. Era importantíssim, perquè un soldat, a un xaval jove li dónes un fusell, li fas quinze dies d’instrucció i el tires ahí i ja està, però instruir a un pilot… Eren números 1. Tenim ara el tema del pilot de caça, el que arriba a pilot de caça és una eminència, en aquella època igual, i el que valia un avió era una barbaritat, i més eixos avions nous pràcticament, la majoria dels avions alemanys eren de fabricació del trenta-i-pico, i eren avions novedosos, no s’havien posat ni en combat, i per tant quan queia un avió anaven tots a per ell, i se l’emportaven enseguida. Doncs eixe dia cau un avió i conta Francisco Tarazona, un dels pilots de la 3a de Mosques, que van agafar uns camions per anar a recuperar-lo. Se’n van pujar a l’avió, van vore els comandaments, i quan ja estaven a punt de pujar-lo al camió van vindre els caces alemanys una altra vegada, van eixir de la Sènia una altra vegada, van vindre a metrallar-lo i el van destruir. És més, eixe dia 13 un pilot alemany va eixir ferit al pit i va aterrar en Vilafamés. Eixe dia és un dia bestial, ací van caure uns quants avions. Crec que en la zona de Quart de les Valls van caure dos avions, dos Charlies, d’un tenim el nom i de l’altre no, no van poder reconèixer-lo perquè va quedar calcinat, però tenim constància de caiguda d’avions per esta zona.

Fortificacions republicanes del Caminàs, barranc Rodador de Joan de Mora

DESTRUCCIÓ DEL PATRIMONI MILITAR

(…) es la misma manera en que cuando se acabó la guerra se construían las casetas, porque ese material lo tenías a mano, era pegarle dos mazazos, derribabas los adoquines estos y ya tenías para hacerte tu caseta, y eso hay muchas casas que la forma de construir de los años 40, el material este que lo tenías de primera mano, como no había para comprar porque tampoco había dinero, lo más fácil era cogerte, irte a la zona esta del Torrent, cargártelo i llevártelo. Esa es una causa de que este patrimonio que es más endeble [haya desaparecido], es más fácil llevarte esto que lo que habéis visto anteriormente. Por eso ha desaparecido mucho patrimonio. Y después, por ejemplo, en otros casos como en Moncofa, con los nidos de ametralladora lo que se hacía era utilizarlos como quemador. De hecho todavía hay huertos que utilizan los nidos de ametralladora como quemador. Meten la leña, la queman, y entonces no tienen que hacerse la infraestructura del propio quemador.

Después hubo otra causa de mucha destrucción de todo esto por el hierro. Después de la guerra el hierro era material de primera necesidad. Se crearon una serie de brigadas de recuperación, tengo alguna constancia por ejemplo de Vall d’Uixó, que cuando venían los soldados republicanos al cuartel de la guardia civil a inscribirse, porque tenían la obligatoriedad de presentarse en el cuartel, pues cogían a esta gente que sabían que habían estado en el ejército rojo, que se decía, y los llevaban a la montaña y ahí empezaban a desmontar las alambradas, piquetas… Y muchos de los nidos de ametralladoras estaban hechos con vías de tren. Por aquí pasa la vía férrea. Pues esas vías férreas se pasaron a la montaña, de hecho, los que nos acompañéis el día 2 de diciembre si queréis acompañarnos, subiremos al Puntal de Artana, pues subiendo al Puntal de Artana, que estamos a quinientos y pico metros de altura, hay un trozo de vía férrea tirada por ahí todavía, no se la pudieron bajar. I todo ese material se subió allá arriba. Pues estos nidos de ametralladora igual, la cúpula, la parte de arriba estaba hecha con bigas de hierro, i todo esto se dinamitó para cogerlo y llevarlo a Sagunto, allí había una necesidad imperiosa de material de hierro. En la zona de Sarrión, que por tema familiar también la conozco mucho, había vagones i vagones de hierro, [50 min.] se crearon una serie de chatarreros que compraban todo el material, los chavales iban a las posiciones, a las zonas de combate, los proyectiles cogían, ponían unos cuantos, ponían una granada, hacían una hoguera y metían en un tipo de cueva, lo reventaban para coger el material de hierro. Aquí hasta los años 50-60, los chavalitos que estaban en edad de tomar la comunión se iban a las trincheras, cogían las vainas, cogían 300, 400, 500 vainas, y como era cobre i el cobre tenía mucho más valor que el hierro, lo vendían al chatarrero y con eso se compraban el traje de la comunión los chavales. Lo sabemos por entrevistas a gente que eran chavalitos en esos años. También tenemos constancia por ejemplo de gente de Villavieja que fueron encarcelados porque hacían acopio de material de guerra, hacían una serie de almacenamientos de material de guerra de chatarra y como hubo una orden ministerial que el material de guerra era del Estado, estas brigadas lo que hacían era sacarla y llevarla a unos almacenes y esos almacenes se iban a la fundición, y esas fundiciones iban al Estado. Pues hubo gente que hizo acopio y compraba de tipo estraperlo del tema este de la chatarra, y tenemos expedientes en Castellón de lo que consultamos del Archivo Histórico de Defensa, y hay gente condenada de Villavieja precisamente por delito contra el patrimonio o no sé qué delito se aplicaría, pero por el tema este de la chatarra. Y sabemos que hubo gente que hicieron fortunas inmensas con el tema de la chatarra. Si traías el proyectil entero te lo pagaban de una manera, si traías solamente la carcasa de hierro valía una cosa, si traías la espoleta, que era bronce, que valía todavía más, te valía otra cosa, en fin… Y esto conllevó que hubo muchos accidentes y gente que perdió la vida, que perdieron manos, perdieron dedos con los fulminantes. Tengo un hombre de ochenta y pico años, el tío Alemany, que aquí en Moncofa perdió dos dedos. Alguna granada, algún fulminante… Le picó al fulminante y le volaron dos dedos, hubo muchas mutilaciones de gente que por desgracia los chiquillos no sabían ni lo que tocaban. Jugaban, jugaban con las granadas, las tiraban de un barranco a otro, cogían los fusiles y disparaban unos a otros. Yo conozco casos de irse al castillo de Val d’Uixó i dispararse con las ametralladoras, porque el material estaba allí, entonces era una forma de pasatiempo, lo tenían todo allí. Y por ejemplo hay un tipo de granadas italianas, aquí en este frente no estuvieron, pero allá en la zona de Teruel los llamaban “los diablos rojos”, eran muy bonitas, pequeñitas, de un color rojizo muy bonito, que llamaba mucho la atención, y tiraban de la anilla o lo que sea, manipulaban y boom, estallaban. De hecho, murieron muchos chavales. Es la desgracia que pasó después de la guerra.

Por ejemplo, en la zona de Teruel, como había muchos maquis lo que hicieron es destruir los búnquers exprofeso para que los maquis no se metieran en las estructuras militares y ahí pudieran hacer su vida de milicia, de enfrentarse al régimen, porque en este caso fue el tema de los maquis, que se dinamitaron bastantes nidos de ametralladoras.

Si nos pusiéramos a contabilizarlos, cada 250-300 metros nos encontraríamos uno. No os recomiendo que caminéis 250 metros porque ahí al lado está el río, ha llovido. Pero si tiráis por la ladera esta, por el huerto pim-pam, pim-pam, os encontraréis otro. Y otro lo tenemos contabilizado en el barranco Belcaire, ahora cuando vayamos allá al Belcaire desde donde estamos hay toda una línea que lleva a Vall d’Uixó. Si empiezas a dar pasos, cada 250-300 metros hay una estructura defensiva. Entonces lo que hacían era lo que os comentaba antes, cruzaban los fuegos de las ametralladoras y con eso batían todo el espacio. Entre nido de ametralladora i nido de ametralladora iban cruzando los fuegos para crear una barrera en la que todo el mundo que llegara a ese punto de cruce de fuegos caía abatido. Y tenemos constancia de eso, cada 250-300 metros… [55 min.] Tenían sus trincheras, las trincheras conectaban con la otra posición, y así iba realizando el tema de la fortificación.

-[Una pregunta sobre si hi ha algun procés públic per inventariar totes estes fortificacions, o si tot depèn de voluntariat]

-Açò entra dins del PGU [Pla General d’Urbanisme] d’un ajuntament. Ara per llei l’ajuntament està obligat a incloure tots els vestigis de la Guerra Civil. D’acord amb l’últim decret de la Generalitat, s’ha d’incloure. Però també sabem que fer un PGU costa diners.

-En este cas no tenim tampoc personal qualificat dins de l’administració local.

-(…)

-Teòricament ara hi ha una partida espacial, el que passa és que toca a l’ajuntament declarar-ho Bé d’Interés Local o donar-li una figura de més envergadura o de menys, inclús de protecció. Però clar, això el que comporta és fer-li una fitxa, vindre a ficar el GPS, fer el dibuix, que vinga un arquitecte o un arqueòleg que veja l’estructura, que la medisca i tal, que et diga la posició, vore de qui és el terreny, etc. I tot açò comporta una sèrie de treballs. Estes tasques, com açò és arqueologia… Açò diguem que és un jaciment ibèric. Doncs la forma d’actuar ara és exactament igual, ara ha de vindre un arqueòleg, ara no podem vindre ací perquè ens agrada el patrimoni, agarrar dos pales i dos pics, ficar-nos ahí dins i netejar-lo. Estaria molt bé, estaria curiós. S’ha fet. S’està fent. Per exemple en la muntanya de Pipa, els veïns…

Fortificació al Belcaire

-…des del polígon del Belcaire comença una línia que va apegada al riu Belcaire, a la banda sud. I acaba en Moncofa. De fet, dins de l’aigua de Moncofa, en el riu, n’hi ha un altre. Dins de l’aigua. Feia uns anys, quan l’aigua estava 300 metres més a fora, es veia. N’hi havia un altre que està fotografiat en el llibre de Foto Moncofa, que podeu aconseguir; hi ha una foto d’un niu de metralladora que estava en la tercera o quarta línia de la platja, apegat al Belcaire. En el polígon Belcaire, el que us comentava abans, en hi havia un altre sencer. I al fer el polígon Belcaire van tindre la gran idea de dinamitar-lo. Un diumenge de matí, a les sis del matí, va desaparèixer, i encara que van fer un informe de la policia local dient que això estava protegit. Per a que vegeu que les administracions van com van. Però bo, la veritat és que es va avançant.

Esta línia es va construir cap al juliol del 38, està construïda per un batalló de metralladores de la 128 Brigada Mixta, una de les unitats republicanes que van vindre des de Madrid. De fet esta unitat pràcticament es va reorganitzar, va desaparèixer per un front de guerra per la zona de Terol o per ahí i se li va donar una altra nomenclatura. Esta unitat, per exemple, estava feta en base del V Batalló de la zona de Madrid. Per a portar tropes ací només hi havia dos maneres de fer-ho: una, cridar quintes, i per això van cridar a la quinta pràcticament del 20 al 41, 21 quinta que van cridar pràcticament tota la joventut de la zona republicana. L’exèrcit franquista no va cridar tantes quintes, com anava un poc més sobrat no va cridar tantes quintes, però el republicà que tenia més manca de tropes sí. Per tant, una banda va ser el reclutament de tropes per a portar-les ací, i l’altra és que de les tropes de la zona centre, de Madrid, d’Extremadura, d’Andalusia, en zona republicana, es va crear aposta un quint batalló en les brigades mixtes; normalment només tenien quatre batallons, i este quint batalló els va portar a crear noves unitats. Per exemple la 75, la 128, la 221 que va estar ací, la 203 que estava en la zona de Madrid, la 75 estava en Guadalajara, la 200 estava també en Madrid. I totes estes unitats republicanes venen ací formant la 49 divisió i la 53. Estes dos grans divisions el que feien era que una estava en rereguarda i l’altra en primera línia, i s’intercanviaven una zona i altra. [60 min.] D’ací fins a Castro. És el que marcaven estes dos gran unitats, una estava en un lloc, vora costa, l’altra en zona centre i altra estava per ací per la Vall d’Uixó. Aleshores el que es feia era intercanviar cada X llocs, cada X temps, estes unitats que s’intercanviaven. Quan es comença a construir estos nius de metralladora en la línia Belcaire estava la 128 Brigada Mixta que en eixe moment estava per la zona de les grutes de Sant Josep, el Cerro Cruz, perquè també van estar construint el que és la zona de la XYZ, que és on està la línia esta nova que ha senyalitzat l’Ajuntament de la Vall d’Uixó. Esta unitat és la que es va encarregar de construir estos nius de metralladora. Ací ja veieu que per exemple en el Torrent els materials eren més febles, ací ja veieu que són materials més forts. Torneu a vore que han fet la mateix estructura que han fet abans, tenien els adoquins estos que els havien aprofitat, ja veieu ací una altra forma de construir, l’entrada està per darrere, és de forma indirecta a l’esquerra per una paret de retranqueo. Ací teniu una paret que us tapa un matoll però ara us en pugeu si voleu, i hi ha una paret de retranqueo. El mateix que heu vist en la fortificació de Nules, esta paret fa el mateix efecte que fa allí. Si ací hi ha una explosió, l’explosió cau ací, penetra ahí però no penetra al servidor de la metralladora. D’ahí la importància. També veieu, si pugeu, que hi ha uns ferros i unes marques de vigues. Al vore-ho i fer-nos l’estudi pensem que estava fortificat, tenia un sostre de formigó. Ja us he dit abans que el material ferro era de primera mà. Encara queden trossos de piquetes, perquè d’este búnquer a allà a aquella garrofera d’allà, la primera garrofera que veieu, allí hi ha un altre niu de metralladora com este. Igualet. Doncs aixina hi havia tota una línia de trinxera amb fil d’aram i amb piquetes que connectava amb aquell. I este connectava amb un que està destruït ahí davant. En la finca esta de la Viuda, ahí en hi ha un que està soterrat en la llosa del riu Belcaire. I des d’ací, si comptem 300 metres -250-300 metres- topetarem una estructura, I una altra, i una altra, i una altra… I arribarem al camí Cabres i voreu que hi ha la carretera de Moncofa. A on està el camí Cabres, hi ha un poste de la llum, ahí en hi ha un que està senceret. Doncs este és de la línia eixa. I si continuem amunt cap a la Graderia i lo de Roca, ahí estan destruïts ja, doncs arribaven fins ahí. De fet tenim les fotografies aèries de la Legión Cóndor que ens marquen amb llapis a on estaven localitzats, perquè l’aviació, la Legión Cóndor, passava per ací, i marcaven amb unes línies per on passava la línia, i es veuen perfectament. No només les línies estes sinó tot el front de guerra. Ells tenien controlat on estaven les trinxeres, els refugis… on estava tot. I arribava pràcticament cap al Carmaday. Quan es va fer la carretera del Carmaday ahí en hi havia un, on està la urbanització, que també es va destruir. I cap a baix, el que us he contat abans: ací en hi havia una sèrie. Podem anar a vore eixe que està ahí, no està tan ben conservat com este, i a partir d’allà ja entrem en zona de Moncofa, al Palafangues en queda un que està pràcticament sencer i que es gasta de cremador. Després, més avall, encara en queda un altre que també està en peu, que està a vessar de terra. A Moncofa també hem tingut contactes per revertir el tema, però cada ajuntament és una història; al millor Nules sí que ho fa, Moncofa no ho fa, o la Vall sí, Xilxes no, i en fi, cada u que prenga les seues decisions, sempre ens tindran al seu costat per a col·laborar amb ells, per assessorar-los en el tema històric, en el tema de patrimoni. Ells ja ho saben i tot el món ens coneix des de fa molts anys. I a més tenim documentació sobre el tema este, sobre la construcció de la zona esta d’ací, de tot el sistema defensiu de la zona d’ací de les muntanyes de la Vall d’Uixó, és a dir, cada vegada estem aconseguint més documentació al voltant del tema de la fortificació.

Fortificació del camí Vieta

[65 min.] -…i en aquella banda segurament n’hi hauria alguna més, perquè açò està vora carretera i segurament n’hi hauria… [inaudible].

ELS LLAURADORS

-Açò s’haurà gastat de cremador, segur.

-El llaurador no tenia material per a poder destruir-lo. Què fa? Tot el que tens a la teua finca t’ho quedes. En el tema de recuperació va haver molts problemes, els llauradors i l’exèrcit. (…) Quan acaba la guerra no ens pensem que açò va acabar tot en ruïnes i tal. Estem molt enganyats. Fins a finals de la II Guerra Mundial açò va estar molt pendent dels tirs [?], és a dir, per part de Delegació de Defensa, del Ministeri de Castelló, tinc el document que dóna una ordre a tots els alcaldes que tingueren vestigis de nius de metralladora o fortins de la Guerra Civil que els catalogaren, que els numeraren i que els netejaren. I que estigueren en condicions possiblement d’utilitzar-los. Perquè estaven en la II Guerra Mundial, hi havien operacions possiblement d’intentar entrar en Espanya, l’exèrcit USA, i de fer un desembarcament per la zona esta. I per tant, durant eixos anys de la II Guerra Mundial eixes ordres van existir, jo les tinc. Tinc les ordres del delegat de Defensa de Castelló. Eixos anys els llauradors no van poder ni tocar-los, fins a l’any 45. A partir del 45, el que són les estructures reverteixen ja en el llaurador, açò passa amb el niu de metralladora, passa en els camps d’aviació, en fi, a partir d’eixa data és quan passen ja, una altra vegada, a propietat de l’antic propietari. Perquè açò teòricament era del Ministeri de Defensa, no podien fer absolutament res. A partir d’ahí passa ja a mans dels llauradors, i el llaurador el que va poder destruir-lo el va destruir, i el que no, com este cas, utilitzar-lo per al que s’ha comentat, de cremador, o en el fortí aquell que no hem vist el llaurador té la cova ahí i hi guarda material, les eines de treball. Van destruir la caseta en la guerra, que tenien, doncs ara aprofite el niu de metralladora per a tindre un caseta ahí i ficar-li una porta, ja que està a la meua finca, i fique un forrellat i ahí fique les meues eines de treball i tal.

“PASSATS” I MANIFESTACIONS DE PRESONERS

La informació que tenim és molta, ja us dic, hi ha plànols i plànol i plànols, no només del bàndol franquista, els plànols del bàndols republicà del que hi havia ací, perquè és el que es feia ací: controlaves als d’allà i els d’allà controlaven als d’ací. I això és aixina, perquè tingueu en compte que la manera de portar a terme tot açò, en el tema de l’observació de la informació els exèrcits treballen de la mateixa manera, no us penseu que treballen diferent. Tots treballaven exactament igual, en base a visualització, vols aeris, presoners, passats… Qualsevol que es passava al bàndols franquista o es passava al bàndol republicà, venia al lloc de l’Estat Major, li feien una fitxa, el nom, de quina brigada eres, quan et vas apuntar a tal, si eres voluntari, si eres per quinta, “Pues jo sóc de la quinta del 41, em van portar ací, em van portar allà, he estat en tal front, he estat en tal lloc fins a tal data, i estos dies estem ací, la Brigada nostra estem ací estos dies, hem passat a defensar la zona esta a tal lloc fins a tal dia, i anit, mentre estaven els companys dormint…”.

-Això està documentat?

-Sí, sí… Per exemple, en Moncofa tinc vint-i-pico passats de Moncofa. Per què? Perquè coneixien el terme i sabien per a on passar-se’n. I eixes manifestacions les tinc, perquè per exemple la 87 divisió guardava eixes manifestacions, i a l’anar a Àvila entre la documentació consultada estava això, les manifestacions dels presoners. Juliol, agost, setembre, octubre, novembre, desembre… Eixa documentació, que és una memòria oral d’ara, està feta en aquella època. En aquella època el soldat que era jove, que tenia vint anys se’n recordava de tot el que havia fet. Del que havia menjat el dia anterior… I eixa manifestació per a nosaltres ens dóna una informació brutal, perquè a partir d’ahí sabem moltíssimes coses, que hi ha coses que en els documents oficials militars no estan. Però ahí sí que estan. [70 min.] Ens passa amb els pilots: quan queia un pilot, bueno! Fulles i fulles i fulles de documentació. I el motor com va, i a on està construït, i com heu canviat el motor rus pel Ciclon americà M25, com despega l’aparell, com aterra, com funcionen les metralladores, quina és la capacitat de vol… Tot açò li ho preguntaven perquè volien saber informació d’eixe aparell, de l’esquadrilla, de qui manava l’esquadrilla, on era l’última base que havia estat, etc. Tota eixa informació era vital. Els alemanys que queien, jo tinc manifestacions d’alemanys, i és el mateix, perquè la informació era preciosa. La informació és poder. I en el tema militar, doncs aixina…

[1] Jornades “Nules, 1938: un poble a foc i plom”, 23, 24 i 25 de novembre de 2018.