Vicent Bamboí, una vida als jutjats

Transcripció

…Bueno, lo que passa és que jo dic que el primer apellido és Palau, però me coneixen per Bamboi que és el segon: Palau Bamboi. Com Ramón Capella he fet les funcions de… Hem sigut companyeros ell i jo, hem fet les funcions de secretari de Jutjats tota la vida, igual que jo. Ell és el motiu pel qual jo vaig vindre a Nules, perquè jo estava destinat a Alacant. En Alacant me case, en Alacant naixen les meues filles, i un dia Ramón se va cansar de Nules i se’n va anar a Borriana, i entonces va deixar vacant la plaça de Nules i entonces era molt temptador que jo poguera passar l’última etapa professional de la meua vida en el meu poble i vaig vindre. O siga que si ell no se n’haguera anat a Borriana jo no haguera vingut a Nules.

Clar, perquè vosté amb els apellidos que té…

Jo sóc de Nules, jo sóc nascut en Nules, lo que passa que jo he viscut en Nules hasta els 18 anys, després me’n vaig pel món. Aprove les oposicions i me destinen a Sabadell, i allí vaig estar 21 anys.

I després en Alacant?

No, ahí estic 21 anys, després me’n vaig al Pirineu, a Boltaña. Després de Boltaña vaig vindre a Castelló i vaig estar… en Albocàsser vaig estar un any, i des d’Albocàsser a Alacant, en els Jutjats d’Alacant. I allí vaig estar 8 anys, i d’allí vaig vindre a Nules.

Entonces vosté és Vicente Palau Bamboi, i va nàixer quin any?

L’any 34, 1934.

És de família llauradora de Nules?

No… mon pare era mecànic. Bueno, ací se deia… una professió molt genuïna que se deia “maquiniste de motor”. Però al mateix temps compaginava també l’agricultura en la professió. També la saga de les famílies vénen de Nules. Ma mare va faltar als 90 anys, mon pare més jove. Jo ja quasi estic superant als dos. A mon pare ja l’he superat.

I on vivien vostés?

Nosaltres vivíem en el carrer Sant Bartomeu que vulgarment se diu “el Ravalet”. Allí hem nascut, allí viu una germana meua i moltes vegades encara tinc la temptació d’anar a ma casa, d’anar allí, això que vas passejant en els amics i dius, xe, ja està bé, anem-se’n a casa, i en vez d’anar al carrer Colon -on visc- me’n vaig allí.

I des d’allí a quina escola anaven?

Anàvem a Cervantes. Pues que no n’hi havia altra. Després de guerra només estava el Grupo Cervantes.

Clar, el Lope de Vega va ser ja a meitat dels quaranta.

En el 42 se va inaugurar oficialment, però me pareix que va ser en el curs del 43, o siga 42-43. El Lope de Vega va ser el segon, allí nosaltres dèiem “les escoles noves” [risses]. Nules entonces tenia 7.000 habitats, però molt justets, i en Cervantes sobrava. O siga que després de pàrvuls ja pràcticament la gent anava a ajudar a la família. Quan tenien entre 9 i 11 anys deixaven l’escola i a ajudar a la família. Les xiques a les labors de l’hogar i els xics pues, en fin, lo que podien fer: recaos i… I després mos ajudàvem en els “repasos”, que dèiem. Deu o dotze anys després ja se va crear l’Acadèmia Almi i ja la gent va escomençar a cursar estudis. Estudis menors perquè, en fi, era només una acadèmia. Allí se feia batxiller i després ja passaven a la universitat. En la meua quinta no hi ha ningun universitari [5 min.]. La postguerra va ser terrible. Home jo la recorde… entonces tindria jo 8 o 10 anys, però sé com se vivia en les cases, les costums que hi havia en els pobles, el gran sacrifici que feren… En fi, aixina estigueren hasta que varen passar ben bé 15 o 20 anys que van ser horrorosos. En Artana passaria lo mateix.

Artana no se va assolar tant com Nules.

No, Nules va ser terrible. En Nules van arrasar completament la població i va tardar molt en reconstruir-se, aunque va ser adoptada per Regions devastades, se van fer grupos de viviendes que se varen otorgar de manera molt arbitrària, però vamos… varen fer el grupo Lope de Vega, el carrer de la Puríssima, les cases de la presó… Lo que se va dir una població adoptada per Regions devastades. La gent vivia… no dic miserablement, perquè en fi, tot el món tenia unes xicotetes parcel·les a on se cultivava lo indispensable. I tampoc te senties massa desgraciat perquè tots teníem el mateix nivell de vida [risses]. I els xiquillos pues en fi, despreocupats, després de l’escola te n’anaves a jugar… Aunque jo la meua vida va ser molt peculiar. Jo vaig entrar en el Jutjat als 7 anys. 7 anys perquè… jo anava a escola, compaginava l’escola amb el Jutjat. De matí anava a portar el correu, era xiquet, en una borsa que pesava més que jo [risses], i allí pues me desplaçava de correus al Jutjat, que estava en la carretera, ho recorde. I sí, vaig entrar amb eixa edat. Prova d’això és que quan jo vaig prendre la Comunió els jefes d’allí: el juez, el secretari, el forense…; en fi, tota la cúria -en part- varen vindre a la meua Comunió [risses]. Imagineu si seria menut, jo tindria 7 o 8 anys, i ja dic que ho compaginava entre l’escola i el Jutjat, perquè hi havia un xic, oficial, que estava invàlid, i aquell xic necessitava d’un apoyo que féra la funció de lazarillo. Jo de matí me n’anava a la casa del xic este, que era oficial, i el portava de la mà, o ell s’apoyava d’alguna forma, se sentia una miqueta més protegit, i des d’allí recorríem els 350 o 400 metres que hi havia des de sa casa al Jutjat. I jo pues, una vegà el deixava en el Jutjat, si necessitava ell alguna medicació o algun gotet d’aigua jo li’l pujava. I aixina van ser els meus començaments. I allí pues en fi, ja vaig simpatitzar en tota la gent d’allí. Jo una vegada portava el correu pues me n’anava a escola. Després de l’eixida d’escola tornava a anar al Jutjat i tornava a portar a este senyor a casa. Vicente Valls Romay. I aixina vaig començar. Després sent majoret vaig eixir d’escola, ja el secretari me va acaparar perquè ja escomençava jo a dominar la màquina [d’escriure] en 12, 13, 14 anys, i ja no he eixit del Jutjat. Després una vegada que te vas fent major, pues varen convocar oposicions, aprove les oposicions i després ja el destino professional que me va correspondre. Eixa és la meua vida.

Molt peculiar des de luego. Vosté recorda… algo recordarà de la guerra, poc perquè seria molt xicotet.

De la guerra jo pràcticament no recorde res. Jo tenia 3 anyets [10 min.]. Del 34. Nasqué en desembre del 34. La guerra se produïa en el 36, el desastre de Nules crec que va ser en el 37, 38…

1938, és quan estava el front [a Nules].

Vàrem estar evacuats. En una primera època tinguérem l’evacuació ací en la platja, ací estiguérem uns mesos. D’ací se n’anàrem a Borriol, de Borriol a Almassora i després ja les incursions que se feien mentres per vigilar el patrimoni que hi havia. Recorde… en fi, quasi més d’oïdes. La guerra jo no… no puc parlar en precisió. Parle més prompte de la postguerra, que vaig complint anys… Allò va ser terrible.

Supose que els seus primers anys en els Jutjats el que se jutjaria serien quasi delictes de pobresa.

Bueno, no, no. El patrimoni d’esta comarca estava molt arrelat i era, diguem, el sustento de les famílies, entonces un pam de terra… la gent se pegava per ella. Hi havia interdictes de recuperar la possessió, majors quanties… menos volumen de conflictivitat… perquè la gent tampoc no tenia mitjos, si hi havia que anar a consultar un advocat… buscaven les formes d’arreglar-se de manera amigable, però vamos, hi havia assumptes que eren quantiosos i importants. Bueno, importants per la idiosincràsia que hi havia en el poble en aquell moment. Hui un pam de terra no té ningun valor i entonces pues, en l’agricultura sobretot… que si el veí ha usurpat una part del camí o, en fi, la vora mitgera… Ahí estaven les famoses discussions que hi havia. La qüestió de deutes i això no, perquè la gent tampoc operava mercantilment massa, hi havia menos volumen. Ara ha sigut… ara mateix Nules té 5 jutjats de primera instància, entonces només n’hi havia un. Perquè era el Cap de Partit, hi havia un Jutjat de primera instància i hi havia un jutjat comarcal. I ara ja dic, se va suprimir el Jutjat comarcal i s’han creat quatre Jutjats més. Estiguérem en un tris de que Vila-real s’ho emportara, saps? Quan van fer la reforma entonces ja havia previst que Nules tinguera set Jutjats i entre ells que la comarca de Vila-real vinguera a Nules, i se veu que això no ho varen consentir. Entonces va entrar tot el mecanisme polític i Vila-real ha aconseguit tindre el seu partit. Vila-real crec que només té Vila-real i Almassora. Les Alqueries del Niño Perdido que perteneixien a Vila-real ara són de Nules, cosa rara. I después Vila-real és que claro, és un emporio d’economia i no podia consentir no tindre Jutjats de primera instància. També hi havia la consideració de que en Nules fóra polaritzà tota la comarca, perquè si bé ho mires Vila-real i Castelló quasi estan junts. Estan junts perquè les construccions que se fan, Salera i tot això, pràcticament passes el riu Millars i podria entendre’s que tot açò… hi havia que descongestionar la zona aquella i passar-la a Nules, però no, entonces van haver els dimes i diretes i aixina estem. Entonces la cúria era més limità [15 min]. En aquell entonces pràcticament hi havia 10 o 12 advocats que eren els que es portaven tota la… radicats tots en Castelló. En Nules ni en… potser que en Vall d’Uixó hi haguera algun advocat en exercici, en Vila-real també, però majorment en Castelló. I ara no vulgues tu saber la quantitat de llicenciats en Dret i advocats en exercici. Jo crec que va bé perquè en definitiva això demostra que l’aspecte intel·lectual… en fi, no té comparació el moment que vivim amb el de la postguerra. És que la postguerra va ser molt… això pot haver durat ben bé vint anys. Vint anys són molts anys.

Van passar moltes coses, van passar les gelades…

Les gelades… va ser una en el 46, i una altra en el 56. Va ser deu anys més tard, que va ser la ruïna total. Bueno, ací la ruïna… sí, en aquell moment era lamentable que se produïra quan se va produir. Però d’un altre costat pensar que tots eixos tarongers van ser reconstruïts, és a dir que tot el que hi havia de vell pràcticament després se va tallar i varen tornar a ficar. Molt malament.

Ramón Capella mos contava que ell interactuava amb gent que portaven allí, a lo millor gent que arribava en fam, que portava dos dies sense menjar.

Bueno, jo era menut i recorde lo que era un “càstig infamant”, i això sí que ho he conegut jo, era menudet. Els que pillaven robant, que no eren més que gitanets, entonces els posaven en exposició pública. En la plaça major, un al costat de l’altre, jo [em recorde] d’això perfectament. I això era horrorós, això se va prohibir després. Se va prohibir me pareix que en la reforma del 44. Se van prohibir els càstigs infamants. Entonces se calcula que en Nules, en un moment determinat, diguera o no ho diguera la llei, va haver una persona significà -socialment- que se veu que va furtar o se va… el furt o el robo o l’apropiació indeguda, i entonces el sorprengueren. I varen pensar que no era més adequat, posar un gitanet era normal que estiguera en exposició pública, però esta persona que havia tingut inclús algun càrrec oficial. Era una persona que socialment estava significà, i varen dir, home, a este no tenim que posar-lo en exposició pública, i a partir d’eixe moment, en Nules concretament, ja no se va posar… ni que foren d’una classe ni que foren d’una altra. Entonces hi havia puesto de la Guàrdia civil, que continua existint, i en eixe aspecte Nules ha estat prou protegit. Hasta el moment actual, vamos… L’únic que passa que entonces hi havien tres o quatre números de la Guàrdia civil i ara em pareix que n’hi ha 15 ó 20, no ho sé.

Home, vos puc il·lustrar, perquè si m’he de remuntar a aquelles èpoques… Jo he sigut un autodidacta que me vaig formar… era una persona inquieta i vaig decidir tindre uns estudis menors, i d’ahí als 18 anys ja me’n vaig anar voluntari a l’exèrcit, [20 min.] i estic dos anys i mig en l’exèrcit… Dos anys i mig, vaig estar. I d’ahí ja me’n vaig a Madrid a fer l’oposició i ja isc del poble. Això va ser en l’any… bueno, tindria 18 ó 19 anys ja vaig marxar del poble. I aunque jo tenia contacte constant perquè tenia la família i els meus pares i els meus germans, pues en fi, no vivia ja en el poble. Els aconteciments del poble els tenia, no olvidats, però ja no els vivies en primera persona. Venies tres o quatre vegades a l’any, sempre en alguna festivitat, en algun moment molt senyalat, mantenies les amistats, els veïns, els familiars, però no vivia en el poble.

En aquells temps no sé si un funcionari estava ben pagat o si havien de fer economies…

No home, això era horrorós. Els sueldos que tenien els funcionaris entonces eren miserables. Ara, miserable era també tot el comportament de la vida social i econòmic. L’únic que passa és que, en fi, tenies el privilegi d’estar en el poble, d’estar protegit també, pensant que ja entonces estava… la Seguretat Social se va formalitzar per aquelles fetxes. El llaurador ja saps la vida d’ell, era una vida dura, i en canvi els oficinistes, digam aixina, tenien el privilegi de no banyar-se quan plovia, saps? I, home, econòmicament els sueldos eren molt baixos.

Per a vindre ací, el primer cotxe supose que tardaria, tindre un vehicle…

No, el que passa és que després… Jo recorde en Alacant… [cobrava] 3.000 pessetes o 3.500 o algo aixina, sí. Lo que passa és que en el funcionament del jutjat hi havien també, en alguna ocasió molt esporàdica, hi havien uns complements que t’ajudaven també alguna miqueta a tirar endavant, saps? Eren lo que dèiem les eixides, les locomocions, quan tenies que fer alguna gestió fora del local del jutjat. Això se quantificava, se premiava, i tot junt feia que tirares avant. No era igual tampoc la vida que portaves en el poble, al costat de la família, que la vida que portaves quan vas pel món: tenies que alquilar una cosa, tenies que buscar-te la…

Amb vostè anava la seua dona i els seus fills?

No, jo entonces era solter. Jo me case amb 37 anys. Hasta els 37 anys anava solter. I ja me case estant en Alacant, en el penúltim destino. Sí, allí naixen les meues filles i després d’estar set o huit anys… huit anys, se’n vinguérem a Nules.

I en què consistia, un poc per damunt, el seu treball?

Entonces hi havia una classificació de categories: estava el “agente judicial”, que era lo que dèiem el “aguazil”; després hi havia una categoria superior, ja era oficiniste, que era l’auxiliar. Després de l’auxiliar venia el secretari, i després del secretari estava ja el juez, el fiscal, el metge forense… Eixa és la plantilla que hi havia. En què consistia? Pues cada u tenia una funció.

Vosté era auxiliar.

Jo he sigut “agente”, auxiliar, oficial i he estat fent les funcions de secretari durant 17 anys, o siga que jo he passat per tots els estaments. Però per circumstàncies que se produïen, no? [25 min.] L’oficial tenia que substituir al secretari quan hi havia una vacant o hi havien unes vacacions, lo que passa és que eixa vacant no se cubria i pensaves que estaries només uns mesos i acabaves estant vàrios anys. I concretament en Nules, entre unes coses i altres, 17 anys fent la funció d’oficial i la funció de secretari. Hasta que després ja se varen crear altres jutjats, varen vindre més personal, se varen cobrir les vacants i, en fi… I la funció és, mosatros muntàvem lo que se deia l’actuació processal, bé siguera un sumari o siguera un juí de faltes o… I després se celebrava el juí, intervenia el fiscal i el que posava la sentència era el juez. Lo que passa és que en un principi era prou suportable però després la càrrega de faena… I és que, claro, la conflictivitat podia ser la mateixa, lo que passa és que la preparació de la gent moderna, digam, no és lo mateix. Ja s’arriba més a l’estament judicial. Entonces se li tenia un horror al jutjat, l’amenaça eixa de “te tiraré al jutjat”. Però hui qualsevol estudiant està preparat per a fer una consulta a un advocat, posar-se en mans d’ells i defendre el dret que li correspon. O siga, que hui és molt més fàcil arribar a l’estament judicial i a la protecció que entonces. Entonces tenia que ser una qüestió molt personal, de problemes de família… Però ara per una tonteria enseguida estan en mans d’advocats i jusgats. La vida ha canviat, totalment. I tot és en funció a l’economia, la formació de les persones… Hui tot el món té el BUP i el COU, i hi ha un percentatge molt alt d’universitaris, que després… en fi, tenen una preparació intel·lectual que els permitix defendre els drets. Entonces la formació de… Home, et dic més, ma mare no sabia ni llegir ni escriure. Mon pare sí, mon pare era més cult, però tenien les seus picardies entonces també, per a… Quan se venien les fruites i les verdures i els animals, venia el pesador oficial i les pesaven i les apuntaven en la paret, i després l’amo de casa s’ho repassava, s’ho mirava… Sí, hi havia unes costums molt peculiars. Jo recorde que ma mare tenia un llibret de comptes ajustats i ella se valia, perquè ella les xifres les coneixia perfectament. M’auela no, m’auela aquella posava uns palets, si eren 25 el palet era més curt, si eren 50 més grans, i aixina se defenien. Això és impensable ara, i estan les calculadores… Entonces també s’aguditzava l’ingeni d’alguna forma, però jo tinc les meues filles i les meues netes, i si no tenen la calculadora no… I gent que siga analfabeta integral n’hi ha molt poquets. En la meua època n’hi havien, sí. Inclús ara fa poc morí un xic que un dia li vaig dir jo: pren-te nota del meu teléfono, i ell diu: “Tu no saps que jo no sé ni llegir ni escriure?”. De la meua època… un any més que jo, tenia. [30 min.] I això hui és impensable.

L’analfabetisme, quan arribarien al jusgat…

Bueno, no, la gent s’expressava, a la seua forma tampoc tenia ningún problema. L’únic que passa és que no podien omplir ningún qüestionari sinó que era de paraula. Se’ls interrogava, els feien les preguntes de rigor, se’ls enterava dels drets que tenia, això era sagrat, i la forma de comportar-se la gent: pues li tenia horror al jusgat, jo recorde que entonces estava el franquisme i entrava la gent al jusgat i [feia] “¡Arriba España!” [alça el braç a la manera feixista], en vez de dir bon dia deien “Arriba España” [risses], feien la fórmula, pareixia que d’eixa manera era més respectuós. I després ací la gent s’expressava en valencià i els que érem funcionaris ho traduíem si hi havia algun juez… Però no, no tenien tampoc massa problema, perquè la gent s’esforçava per parlar el castellà, entre el castellà i el valencià es feien entendre. I agarraves els interrogatoris i se plasmava com ara. No hi havien els sistemes estos tan sofisticats, tan moderns que hi ha ara. Entonces estava una miqueta també a mercè de la interpretació del funcionari al donar-li forma a les declaracions. Ara pràcticament no ho pots disfressar, ho tens gravat ahí, no pots dir: “No, és que jo volia dir açò o volia dir lo altre”. Li feies la declaració a l’acusat o al testic, després li la llegies i si li pareixia bé te la firmava; si posava algun reparo li modificaves o lo que fóra, però d’alguna manera també estava la interpretació del funcionari a l’hora de donar-li forma a aquelles declaracions, que podia ser modificà. Hui està gravat, i per tant la interpretació ja la prenen els jutges i els magistrats.

Els que prenien declaració eren vostè mateix…

Sí, sí… Bueno, estava manat que fóra el juez el que interrogarà, però en la vida normal inclús ara, te donaven unes pautes a seguir, hi havia un fet, el que fóra: un robo, un furt, i s’expressaven i tu li donaves la forma. I després li ho llegies: “Escolte, lo que vostè ha declarat és açò i açò?”. I si et donava la conformitat te firmava. Poca gent se redactava la declaració pels seus coneixements, o siga que pràcticament entonces no era aixina, el fet el relataven i tu el simplificaves d’alguna manera, ho interpretaves i després li ho donaves a firmar. Tot això ha evolucionat una barbaritat. I hui estan els ordenadors. Després, les professions també hi havien… L’altre dia ho comentava jo amb la meua senyora: ser contable era una professió, ademés digna. Era una professió especialitzada, de forma que no tots tenien la categoria de contable, que antes se deia “tenedor de libros”, “teneduría de libros”. Era un mig de vida. Hui ja no té sentit. Hui estan els programes que hi ha d’ordenadors. El mecanógrafo, per exemple: si sabies escriure a màquina tenies les portes obertes de forma que no tots estaven a l’altura. Pues hui tampoc té sentit, quan u s’assenta davant d’un ordenador, donant-li més o menos velocitat… [35 min.] Però entonces era molt poca gent la que sabia escriure a màquina.

Vosté sí que era un bon mecanógrafo.

Pues home, puc dir que sí. Tots els que hem estat en el jutjat, aunque jo recorde que el mecanógrafo més ràpid que he conegut ha segut un companyero meu, Pascual Molés. I Ramón Capella, els dos han segut grans mecanógrafos. Jo en frase feta he arribat a fer 700 pulsacions per minut.

Ostras! Això és molt, molt, molt.

Sí, però en frase feta. Recorde que entonces era “Exhíbanse politiquillos zafios con orejas kilométricas y uñas de gavilán”, entonces se toquen totes les tecles. I repeties, repeties, repeties… Claro, això no és igual que… en la frase feta pots agarrar molta més velocitat. 650, hasta 700 pulsacions he arribat a fer. Però Pascual Molés possiblement siga el mecanógrafo més ràpid que he vist. Era molt brut, moltes faltes de… Bueno, és que la màquina no podia seguir-lo. Era una cosa per demés. I Ramón Capella era un gran mecanógrafo, però era tan meticulós que no li condia; quan polsava alguna coseta que no… ja tenia que estar borrant i… i clar, no li condia. I Pascual Molés no, aquell rrrrrrrrrrrrr, i “ja se llig”. Entonces el mecanógrafos tenien relieve perquè era impactant, quan te veien deien: “Com és possible que…?”. Corries [molt]… però és que no feies altra cosa, passàvem hores i hores. Pues no tinc passades jo hores treballant, mare meua!

Vorien coses curioses també, acudiria gent per fer declaració de coses que diries, ostres, açò és…

Anècdotes vos en podria contar milions, de totes les classes, però no sabria dir-te ara en este moment… T’ha de vindre la memòria… No sé què podria dir-te… Recorde anècdotes de xiquet; pues claro, vivia de les propinetes que me donaven: venia un advocat i jo li obria la porta, i després l’acompanyava, si hi havia de fer algun recao pues el feies, te feies agradar i aconseguir l’empatia de la persona, i después donaven una propineta per al xiquet. Sent de huit anyets, nou anyets, deu anyets… i ho agraïes d’alguna manera. O siga que les propines entonces era normal: el que repartia el correu, el que repartia el telégrafo, sempre li solien donar una propineta. Això ara ho traslades al món actual i dius: què miserables eren entonces.

Això s’ha acabat ja: ni el sereno, ni el basurero ni ningú van per ahí a demanar.

Entonces en Nules no hi havia ni sereno ni basurero… Bueno, hi havia un municipal que ell cantava les hores. Cantava les hores, sí, per la nit. I te donava el temps. Feia una cançoneta que deia: “¡Ave María Purísima! Las doce. Sereno”. Sereno, si plovia, si feia mal temps ho cantava, i anaven recorrent tota la població. Després, les costums de Nules eren molt paregudes a les costums dels pobles d’alrededor. Era una zona agrícola i el divertimento era quedar el diumenge, i en fi, la joventut s’expandia entonces… en els primers anys no se podia ballar, estava prohibit, [40 min.] però quan venia l’estiu hi havia més llicència, en Borriana hi havia més atraccions, en Moncofa també, i aixina anava.

I estes coses, com la gent que ballava, arribaven al jutjat o això es quedava…

No, això era més prompte com dir de tipo municipal, hi havien unes normes… Això va durar poc de temps, però aixina i tot, en fi, hi havia lo que es deia la censura, i si hi havia alguna cosa que era contrària a la norma i a la costum del poble els mateixos guàrdies municipals et llamaven l’atenció, saps? La joventut era revelde, però se solia respectar, sobretot els primers anys. En quant a arribar al jutjat alguna… podia haver alguna desobediència, algun enfrontament amb l’agent de l’autoritat per haver-los llamat l’atenció. Possiblement sí, però no passava més d’un simple juí de faltes i en pau. No estava tipificat tampoc en el codi penal. Ara, l’alteració de l’ordre públic sí, si se produïa una trifulca entre l’autoritat, fóra la guàrdia civil o fóra el guàrdia municipal. La guàrdia civil solia intervindre molt poquet en tot això. En fi, que foren alteracions contràries a l’ordenament municipal te llamaven l’atenció però no arribaven, pràcticament no hi havia… no s’incoava ninguna actuació. Ara, si en eixe llamar l’atenció per exemple hi havia un enfrentament en la policia, amb la guàrdia civil o la policia municipal, entonces sí que podia arribar al jusgat, però en contades ocasions. Home, sempre hi havien lo que dèiem entonces gamberrades que se produïen en els festivals, en les festes, i en fi, se pegaven, hi havien les pelees normals de la gent i no passava d’ahí.

I després, home, si tinguérem més temps jo podria anar recordant coses que se m’han passat durant la meua vida professional. Pues errors que s’han produït: anar a fer un desahuci, equivocar-te de casa i després de tirar els mobles al carrer tindre que tornar-los a posar. Demanar les disculpes… Això me va passar en Sant Quirze de Terrassa, que era una població al costat de Sabadell. I no sé, portàvem la direcció equivocà, vàrem prendre les precaucions normals, tocàrem a la porta… Recorde que allí la vivienda estava al fondo, al principi era l’estable, a on estava la cavalleria, el carro, i la vivienda estava al fondo. I sí, tocàrem a la porta, entràrem dins, pegàrem dos crits, no va eixir ningú, era una casa que ja consideràvem que estava deshabità: no desocupà, deshabità. I entonces vàrem escomençar el desalojo, vam traure el carro, en fi, i quan ja estàvem quasi a mitan des del fondo de la casa va protestar amb un crit el dueño d’allí, un senyor major: “Home, què passa? —Vosté és fulano de tal? —No, jo no, açò és la casa del costat” [risses]. Ja te pots imaginar lo violent que va resultar, perquè es va produir una espècie de, no dic tumulto però sí que varen eixir els veïns, ens van llamar l’atenció i vam donar les explicacions… Se va replegar en l’acta i no va passar més que això.

Què vos puc dir que vosaltres no [sapigueu]…? [45 min.] La vida professional segur que Ramón Capella haurà segut més expressiu, manté molt bé la memòria. Jo recorde haver estat antes que Ramón Capella. Ramón Capella havia estat en Regions Devastades i jo ja estava en el jusgat. I estava Ramón Capella, estava Jesús Dualde, Pascual Molés i jo que era el xiquet, perquè jo tinc 11 anys menos que Ramón. I la vida judicial, pues sí, venien… normalment ací secretaris i juezos no eren de la comarca, eren lo que deien “forasters”. En canvi els funcionaris sí que eren del poble. Primerament, molt antigament els funcionaris els contractava el mateix secretari, no s’havien creat els cossos d’auxiliars, d’oficials… eren gent que reclutava el secretari entre la gent coneguda per exemple. I eixa és la plantilla. Després ja se van formar les categories, eren nacionals, anaren les oposicions… Tot això va ser a partir de l’any 44. Jo ja tenia 10 anys, entonces. I ja te dic, lo més anecdòtic que recorde jo d’aquella època era el càstig infamant. Era horrorós allò. Era horrorós. I els robos que se produïen eren els robos per a cobrir les necessitats, era gent molt menesterosa que, pues això, havien assaltat alguna finca i havien agarrat part del frut… Lo que passa és que entonces era molt valiós també per a la persona… “Me’ls he cultivat jo i ara que estan per a collir me se’ls emporta un altre”. I ja dic, però era una cosa municipal, allò no ho replegava el codi penal ni teníem tampoc ninguna intervenció mosatros. Eren com normes locals que hi havien, saps? Però després se va prohibir terminantment que… I en Nules se diu que hasta que no va arribar a ser acusat eixa persona socialment significà va continuar, però a partir d’eixe moment van dir “A este no tenim que fer-li passar la vergonya”. Sí.

[Sobre el projecte Nulespèdia]

Home, és curiós, no hi ha dubte, sobretot per a la gent jove que no recorda ni ha viscut allò i al millor, en fi, se donen unes versions a vegades equivocades o se presten a confusió. I d’alguna manera el que tinga alguna inquietud per conèixer la història de la comarca pot entrar en la pàgina i traure la seua conclusió de…

Entonces les costums del poble, imagina’t tu, pues havien d’anar en carro, el que tenia bicicleta era una excepció, i els xiquets de Nules, a pesar de tindre la platja prop pues havien de fer el traslado en carro, era els diumenges perquè se treballava tota la setmana. I quan venia l’estiu, claro, el diumenge hi havia que agarrar la família, pujar-los en els carros, portar-los a vora mar, i allí se feia el berenar. Tot això ha desaparegut. Eixien a les dos i mitja o les tres de la vesprà, amb un sol impressionant, fer la caminata, el viatge hasta la platja per a estar allí un parell d’hores i després ja tornar una altra vegada a poqueta nit cap al poble.

La vida ha canviat d’una manera brutal, i tot això estem parlant de 50 ó 60 anys, no més, això és un sospir. Això és un sospir, perquè jo recorde que teníem 18 ó 20 anys, la vida del poble era una vida… home, no dic una vida miserable però una vida pobra i una vida molt senzilla, saps?, [50 min.] de poques ambicions… En els pobles hi havia poques promocions que se feren, i l’anhelo de la gent era poder tindre quant més patrimoni millor, està clar? I se luchava per conseguir tindre una finqueta més. Jo recorde que en ma casa ma mare només tenia l’obsessió que els seus fills no anaren llogats, perquè escolta, anar llogat en aquell entonces era horrorós. Quan mon pare era menut era lo que es deia “de sol a sol”, o siga que mentres havia llum hi havia que estar treballant. Després ja se varen crear altres normes amb què la vida agrícola era més civilitzà i més conseqüent, però aixina i tot: després de guanyar-se el jornal la gent tenia que col·laborar en casa en una sèrie d’activitats que redundaven en benefici de la família. Ara tots tenim la segon vivienda i tenim… mare meua. Dic tots en el meu poble, imagina’t lo que hi ha ací en la platja, pràcticament és tot gent del poble. És la segon vivienda.

La seua família, per exemple, que vostè treballara en els jusgats els pareixia bé, s’alegraven? O hagueren preferit que fóra llaurador?

No, no, no: s’alegraven! Això era un privilegi, tindre… Sí, sí. Perquè la vida del funcionari és una vida més regalà, una vida més coherent, tenies una relació social diferent, després tenies la promoció, que un dia pogueres tindre un càrrec de més relieve, i per lo tant podies portar, no dic una vida més digna, però sí una vida més còmoda. Amb els seus inconvenients, perquè tot… el funcionari no te cregues que tot han segut ventages: amb un salari quasi paupèrrim que teníem en aquell època, tindre que eixir de casa, perquè en casa tenies la protecció de la família i les amistats i l’estatus que te permetia sentir-te còmodo, que quan tenies que anar-te’n pel món la cosa era ja més amarga. Però aixina i tot, en aquella època… En canvi això ha segut… en Sabadell per exemple ningú volia ser funcionari. No, era una cosa quasi pejorativa.

També puc dir-vos que la meua vida hui, imagina’t, vida de jubilat, aunque tinc ací 2000 metros quadrats de jardí, i en fi, ho faig també per fer algo d’exercici. Però hi ha faena, eh?

Ho té preciós!

Això arriba hasta l’avenida de darrere. Vingau i voreu…