Rosa Catalá i Maruja Tortes, jugar al carrer i treballar a casa

Transcripció

Bueno, primer que mos diguen com es diuen.

Rosa Catalá-. Rosa Catalá.

Maruja Tortes-. I a mi Maruja Tortes.

Molt de gust! I l’any de naixement mos ho poden dir?

Rosa Catalá-. El [dimarts] 8 de gener de no sé quin any, però tinc 84. El 35! (1935).

Maruja Tortes-. Jo vaig nàixer el [dimarts també] 18 de febrer del 47.

Rosa Catalá-. Jo què era, 35?

(…)

Maruja Tortes-. Pues jo només me’n recorde de juar a les boletes però poquet perquè com no ne guanyava…

Rosa Catalá-. Mosatros teníem parxis. Una tia mos va dur la loteria ixa. Encara ho tinc jo allí.

Qui te la va dur ixa loteria?

Rosa Catalá-. Ma tia Pepa la que venia espardenyes, allí al carrer Ample. Que les [inintel·ligible] evaquades en la mar a casa d’elles i tot. I eren com si foren germanes de ma mare. I se va casar ixa, que es van quedar fadrines i només se va casar ixa, pues me va dur la loteria pa totes les xiquetes. I de nit juàem, i a pàrxis. I juàvem a l’Orón. A l’Orón no heu juat voatros? Açò estes xiques ja no la saben. Mira, això és el Orón i se posaven aixina, totes en rogle. [s’alça, col·loca passa les mans juntes per les mans també juntes de Maruja com si li deixara caure alguna cosa i canta “el orón, el orón, ¿dónde està el orón? En las manos de esta niña le pongo mi corazón]. I el que estava havia d’adivinar qui tenia l’orón. (…) I a l’Espardenyeta no heu juat? Se passàvem una espardenyeta per darrere i li pegàvem al que pagava i aquella havia d’adivinar qui se la passaven i adivinar a on estava l’espardenyeta. (…) Què més voleu? Jo he juat a moltes coses. Estudiar no m’agradava [risses]. A estudiar la meua germana, jo no.

Se jugava a moltes coses sense joguets i sense res.

Rosa Catalá-. No, tenia una germaneta que se llevava dos anys amb mi i jo me l’enduia a la xiqueta i si veia xiquets juant jo m’aparava i juava tamé. Pepito Galí, que son pare tenia taller de cotxes, duia unes boles aixina. I mosatros “Pepito, Pepito, que mos trencaràs hasta les boletes!”. I claro, com era tan gordo, anaven pac a on ell les guiava, la nostra a lo millor se desviava, que era més xicoteta [risses].

Maruja Tortes-. Jo a les boletes com no guanyava… les perdia.

Rosa Catalá-. Jo a la meua germana Maria Teresa l’assentava al brancalet i estava mirant i jo juava a les boletes tamé.

Susana Tusón-. Claro. Eren xiquetes que tenien que assumir tamé el cuidao dels germans menuts. I al final se n’anaven i se ficaven elles a juar tamé.

Rosa Catalá-. Com no podia cuidar la meua Carmen, com la meua Carmen estudiava o no alçava el cap del d’això… “Rosita que és més corredora”. Era feliç al costat de ma mare. No era… màrtir, no. Ma mare era…

Maruja Tortes-. Sí, tamé era molt pacient…

Rosa Catalá-. …era molta mare.

I juaven en qualsevol puesto, entonces no era com ara.

Rosa Catalá-. Al carrer! Mira, a aquell carreró… de Guadalupe, allí havia caigut una bomba [senyala el tamany del forat en terra]. Sí, al cantó, van tirar totes les cases del carrer Major d’un costat i de l’atre. I ahí n’hi havia un rogle com açò de gran de terra i allí eixíem a juar a les boletes perquè no botaen, al haver terra… Juàvem allí a les boletes. I jo vaig dependre a anar en bicicleta -la bicicleta de mon pare- pel quadro! [risses] En ixe carreró. Després me vaig caure en una i se acabó.

Maruja Tortes-. [inintel·ligible].

Rosa Catalá-. Que jo sempre he dit el carreró, el carreró de Guadalupe.

Maruja Tortes-. L’ama era ella, Guadalupe, del carreró.

I la primera nina que van tindre? En algun moment les arribaria alguna nina o no?

Rosa Catalá-. Sí, la mateixa de tots els anys! [risses].

Maruja Tortes-. Però els canviaen el vestit.

Rosa Catalá-. Anava passant, la canviaen de bata! A lo millor n’hauran comprat tres, però som quatre xiquetes. No sé quantes n’haurà comprat ma mare. Sé que a la més bona tot els anys la canviava de trage pa la menudeta que no ho sabia encara. Sempre estrenava nina! Ma mare que era molt treballaora i molt apanyà.

I ho feia ella, pobra.

Rosa Catalá-. Ella! De nit quan mos gitàem ho feia, li feia un poc d’això i ja te dic que li feia una capeta de llana i damunt de tot com és en enero pues li va posar capeta al nino i tot! Ma mare era molt apanyà, i quan venia Pasqua mos feien a totes davantalet i ma mare que en tenia quatre se passava quinze dies fent davantals pa que totes isquérem en el davantal nou. Totes límpies i asseaes. Ixes dones no traïen les mans de l’aigua, sempre llavant, guisant… i comprant. I comprar m’enviava mi, perquè era la més corredora [risses]. Sí, a casa de la Galina he anat tota la vida a comprar, a ca la Colaua, la carn… he anat sempre a comprar. I feia “Rosa, vés dus-me açò. Ui, he anat a per açò i me falta, vés en una correguda i dus-ho”. Allí a casa… no sé com li dien, el senyor Vicente, de més pac allà de… allà no m’enviava mai, sempre a ca la Galina i a ca la Colaua.

Maruja Tortes-. Si el Galino tenia…

Rosa Catalá-. Pepe, era Pepe.

Maruja Tortes-. Tenia molt bon coret.

Rosa Catalá-. Pepe tenia molta gràcia i era un xic molt bon xic. Entonces no hi havien bolsetes, feia ell la mesura i si volies cigrons te posava una quarta, si volies una atra cosa te posava aixina. En una mesura de paper. Venien dumenges i tot i no parava mai. Una tenda molt ben posà i molt asseà.

I els xiquets juaven… juaven xiquetes i xiquets?

Rosa Catalá-. En l’escola.

S’ajuntaven?

Rosa Catalá-. Quan eixíem d’escola.

Però jocs només de xiquetes tamé hi haurien.

Rosa Catalá-. Mosatros més a botar. Botar era en una corda. Botar era saltar la corda: una miqueta més altet, una miqueta més altet, i la més valenta saltava per dalt, la que no caïa de nassos. Això dèiem “una miqueta més altet”. Juàvem a Bou redó amb la corda. La corda li fèiem un nuc, s’agarràvem tots rodant la corda i al mig estava el bou. A la que l’agarrava eixia al mig i totes [canta] “Bou redó de tres, quatre… [inintel·ligible] el bou redó”. I al que agarrava feia, al primer que agarrava eixia al mig i a rodar. Tots a rodar. Xics i xiques. Ahí juàvem xics i xiques i als pilonets tamé juàvem xics i xiques.

Maruja Tortes-. Els pilonets no me’n recorde.

Rosa Catalá-. Els pilonets? Pues mira, un xic darrere i una xica davant. I u que anava en un mocador que fèiem un nuc a la punta, un mocador gran d’ixos d’antes féiem un nuc a la punta i un altre era el que corria. Ixe havia d’acaçar a ixe, però si ixe se posava davant de tu havia d’eixir el de darrere corrents, si no li pegaven al de darrere. Als pilonets díem. A això juàvem a Pasqua, ja érem fadrines ja, que juàvem amb xiquets.

Bueno, vosté prompte a treballar m’imagine.

Rosa Catalá-. Jo? Sí.

Molt prompte?

Rosa Catalá-. Jo als 10 anys, em van traure d’escola i em van posar de passejaora de les meues germanes.

Maruja Tortes-. Tot en casa.

Rosa Catalá-. Als 14 o 15 vaig anar a l’acadèmia Almi a dependre una miqueta perquè ma mare dia “esta xiqueta, pobreta”, però de vesprà quan ella ja estava disponible jo a l’acadèmia Almi. Vaig dependre comptabilitat i m’ha aprofitat molt, perquè no he quebrat encara [risses]. He passat comptes, m’he gastat hasta a on he aplegat i d’això. Ma mare dia “si tens un duro gasta quatre pessetes i sempre te’n quedara una”. I jo l’he creguda i encà me’n queden, gràcies a Déu [risses]. Riu-te, riu-te, però no te dic cap mentida, eh.. Te dic la veritat. Ma mare dia això. “Filla, tu quan tingues un duro te gastes quatre pessetes, sempre duràs algo per davant. Si te’n gastes sis malo!” Ah, no, pues no me’n gastaré sis, no [risses]. Que ho diga Maruja, no hem quedat a deure res a ningú, quan no hem tingut no hem comprat. Ara, això de tanta hipoteca d’ixa que tenen! Jo no dormiria! I ara és precís tindre hipoteca, tots tenen hipoteca. Però igual van a ballar al cine i a les falles i a tot, i la hipoteca que vaja anant.

Escrivíeu carta [als Reis]?

Rosa Catalá-. Ui, sí, pues no [inintel·ligible] mon pare d’escriure la carta, i el comboi d’anar a tirar-la i tot. Sí, mosatros hem estat a muntó malcriades! Malcriades no, però teníem uns pares que aprofitaven pa tot. Jo estic en casa assoles ara, que fa vint anys que estic viuda, tinc dos fills cada ú viu en sa casa i jo estic a casa i faig: “jo he tingut sort de tindre el pares que tinc i de l’home que he tingut”, perquè del meu home… més treballaors no n’hi haven. No podia donar-me’n més perquè no donaen els jornals pa més, però ell no s’ha negat a res: polvoritzar, tallar, fer, el que siga. I venia i feia “jas, Rosi, ja t’apanyaràs, el diners pa tu” [risses].

Maruja Tortes-. Els diners pa tu.

Rosa Catalá-. Els diners pa mi [risses], si haguera quebrat tamé haguera sigut jo! [risses]. A vegaes me demanava diners i jo feia “agarra vint duros que davant de la gent no me demanes diners”.

Maruja Tortes-. Davant de la gent no volia donar-te diners?

Rosa Catalá-. No, ell no, jo! Ell me donava tot i jo dia “xa, agarra’n i posa-te’ls ahí, davant de la gent no me demanes diners”. Home, per l’amor de Déu. No n’hi han com el meu home, no n’hi han. I pals xiquets igual. Pals meus fills s’ha sacrificat ell, m’he sacrificat jo, els hem donat una casa a cada ú pa casar-se, la meua està tota pagà… però els meus fills el mateix que son pare, han vingut i m’han donat els diners a mi tamé. I si necessitaven vint euros n’agarraven i si el meu fill agarrava vint euros o algo, duros, que eren duros entonces, lo que li sobrava feia “mare, m’ha sobrat això”, de lo que fóra. O siga en ma casa no ha hagut mai cap calaix tancat. He agarrat jo però tots podien agarrar-ne. El meu home era molt bon xic. Molt bo, estava pagat de tot.

I el dia de Reis a on vos deixaven coses, només en les vostre cases o en les ties també?

Rosa Catalá-. Les ties a mosatros no mos deixaven molta cosa que entonces no n’hi havien molts diners.

Però algun dolç, alguna casca, alguna cosa…

Rosa Catalá-. No, la casca era de mon pare encomanà pel Rosso, del Rosso la casca. La meua germana té encara caixetes que… era la mateixa caixeta que la dúiem pa que mos la tornara a omplir a l’any que ve. Ah, com vos lo dic! Ixa caixeta ja sabia el camí, tots els anys [risses]. Havies de pagar la caixeta, pues pagaves la casca i avant. No n’hi havia res, s’havia de contar molt.

I ton pare, Rosita, que era llandero… els llanderos eren entre ferrers i fontaneros entonces, no?

Rosa Catalá-. Mon pare era llandero, m’auelo era llandero i feia coses totes de llanda i a fires de poble anaven i ho venien, perquè jo sé que tenim amistat en unes d’Artana [?] que anava m’auelo a casa s’auela. Se dixava les coses allí i a sendemà pagava la parà. O siga que m’auelo feia coses de llanda.

I feia algun joguetet tamé?

Rosa Catalá-. No.

Alguna coseta pa casa?

Rosa Catalá-. Uns volaorets que bufàvem. Uns volaorets que al bufar rodaven. Ara m’ha vingut al pensament, no me’n recordava, però joguets pa juar mosatros no. Ha fet cresols. Ha fet, això que us deia, farolet que porta cristalet i arruixaors pa Vilavella especials. Perquè eren uns arruixaors grans i la bola que tirava l’aigua mon pare feia els foraets finets i quan regaven el planter que eren plantetes xicotetes que eixien, diu que les regava i no les voltava. I venien els de Vilavella i li feien “Roberto, quan mos faràs una parella d’arruixaors?”, perquè anaven l’home i la dona els dos a regar. I mon pare feia “ui, que pa quan els necessiteu? -Ai, pues quan pugues. -Vingau el dissabte”. I enseguida feia -perquè els de Vilavella molt bons pagadors, eh.

I coses de profit vos deixaven els Reixos?

Rosa Catalá-. De profit, mira. A Solita un bolillero, a mi quan ja era fadrina una màquina de bordar [risses], pa treballar. La qüestió és tindre’ns en casa i que no isquérem, ben dominaes per les mares. Però mosatros totes pagaes, Carmen havia estudiat i Maria Teresa li vaig ensenyar jo a bordar i va continuar bordant. I ma mare si estàvem parlant dalt feia “ixes màquines no se senten!” [risses]. Aixina és que no podies parar.

(…)

Maruja Tortes-. Mira, sí, que me van deixar un ninet de porcelana, que entonces no els tenia el que els tenia, vestidet molt bonico, i els anàvem a ensenyar-los els reixos a casa els tios i això, si te deixaven algo pues tu agarraves algo. Pues a casa mon tio Jaume, no sé si tu te’n recordes tu, germà de mon pare, pues bueno, vam anar allí tamé que era el germà més major de mon pare i jo anava amb el carret i amb el ninet, i el vaig traure pa vore perquè “oi, què bonico, a vore, a vore!” Me va caure i com era de porcelana…

Rosa Catalá-. Els que més joguets han tingut i més coses els meus fills. Els feia la meua Carmen, el feia ma tia que era del convent [?], germana de ma mare, aquella els va fer un cotxe. D’aquells elèctrics, blanc, preciós, que per a on passaen tots els miraen i jo “ui”. I els van fer… com diuen això? Un ranxo, això que era un ranxo que els pistoleros atacaven… El fortin! Això ho posàvem al terrat i els xiquets juaven allí dalt. Els meus fills han tingut de tot, de tot, de tot, de tot. Els han fet a muntó coses i jo tamé. Jo si m’havia de gastar diners en molt de joguet i veia que ja n’hi havia massa els feia [inintel·ligible] o un atra cosa, sabates o algo que els aprofitara, tamé ho estrenaven ixe dia i avant.