L’Estany de Nules: història, descripció i catàleg de flora i fauna

B) Plantes que només tenen submergida la base (arrels i començament de la soca):

Són vegetals que arrelen dins l’aigua, però que tenen parts aèries erectes i consistents.

La majoria disposen de cambres d’aire a la soca i les fulles.

-El senill (Pharagmites australis [Fig. 7]) és la més abundant d’aquest grup.

Forma masses altes i denses, exuberants i monòtones. Normalment apareix en companyia de plantes com la Bova o Boga (Typha angustifolia) i les canyes (Arundo donax), que també són invasores proveïdes de rizomes densos i superficials que rebroten activament i s’estenen ràpidament, imposant-se a les altres herbes.

Els senillars tenen una importància extraordinària com a lloc de cria i refugi de nombroses espècies animals, sobretot de pardals.

El senill forma plantes fines i allargades, que semblen canyes, però molt més primes i algo més curtes, amb fulles acintades que naixen al llarg de la canyeta, fins a un o dos pams del final on fa una espiga plumosa.

-La bova o boga (Typha angustifolia [Fig. 8]), només presenta fulles en la base, però són molt llargues i creixen juntes fins a fora de l’aigua. Entremig d’elles, quan madura es veu una vareta recta i fina, sense fulles, que acaba en una espiga tan densa que pareix un “puro” dels de fumar.

-Les canyes (Arundo donax [Fig. 9]) són les plantes més altes del senillar, les seues fulles són paregudes a les del senill, però més grans i nombroses.

En el senillar, la part submergida forma un entramat d’arrels i fulles mortes que dona refugi a cries de peixos, granotes i larves de mots insectes com “pixavins”, efèmeres, escarabats, etc.

Les fulles emergides també són aliment per a caragols, erugues, llagostins, etc., que serviran de menjar per altres animals com fotges, polles d’aigua, etc.

c) Plantes que arrelen a terra

Les comunitats d’arbres i arbusts de ribera, segueixen fidelment l’entorn de l’aigua buscant la humitat.

La fondària, abundància i constància de la capa d’aigua freàtica que impregna el subsol, és el factor decisiu en la distribució de les plantes de ribera, les quals, allí on l’home no altera el seu equilibri natural, es disposen en bandes paral·leles a la vora, cada una de les quals bandes correspon a una comunitat diferent que selecciona el seu hàbitat en funció de la seua necessitat d’aigua.

Actualment tenim un bosc estrany, totalment inapropiat per un estany en aquesta zona del món: l’eucaliptal (Eucalyptus [Fig. 10]). També hi ha uns pocs “Xops del Canadà” (Populus canadensis [Fig. 11]), uns pocs “ploraors” (Salix babylonica [Fig. 12]), i uns plantons joves de Tamarius (Tamarix gallica [Fig. 13]), Om (Ulmus minor [Fig. 14]) i Salze blanc (Salix alba [Fig. 15]) que a penes es veuen encara.

En les repoblacions forestals previstes, es vol donar al bosc de l’estany la composició i distribució que correspon a un bosc de ribera mediterrani, propi de la nostra zona geogràfica, i que es compondrà de Xops blancs (Populus alba [Fig. 16]), Oms (Ulmus minor i Ulmus pumila), Freixes (Fraxinus angustifolia [Fig. 17]), Xops negres (Populus nigra [Fig. 18]), Lledoners (Celtis australis [Fig. 19]), Salzes blancs (Salix alba [Fig. 15]) i Tamariu (Tamarix gallica [Fig. 13]) com a espècies d’arbres bàsiques, entre les quals es plantaran diversos arbres que adornen el lloc i que donen menjar per als animals que estiguen allí, cosa que els arbres actuals no fan.

Entre les plantes del sotabosc, abunden les herbes com el gram i altres, destacant per la seua actual absència la Vinca (Vinca difformis [Fig. 20]), herba tendral i rastrera que abunda per els serradals abandonats i també al Jardí. Esta Vinca és l’herba típica del bosc de ribera que, algun dia, esperem tindre a l’Estany.

FAUNA

En quant a la fauna de l’Estany, el panorama és més positiu en l’actualitat que fa uns mesos, la protecció oficial per part de l’Ajuntament i la societat local de caçadors permet l’establiment d’una població nombrosa d’animals, sobretot aus aquàtiques.

Comencem pels de vida submergida:

-En les aigües dolces hi ha gran número d’insectes que passen les primeres etapes de la seua vida en forma de larves aquàtiques, i una vegada adults fan vida aèria: mosquits, pixavins, escarbats, efèmeres, etc.

Aquestes larves quan encara medixen uns pocs milímetres, s’alimenten d’algues unicel·lulars i després de plantes submergides o d’altres larves.

Sobre estos animalets descansa l’alimentació de la major part dels peixos de l’estany.

Destaquen per la seua abundància les Gambúsies (Gambusia affinis [Fig. 21]) incorrectament anomenades “samarucs”, són peixets de 2 a 6 centímetres que s’alimenten de larves de mosquit en grans quantitats. És d’origen americà i es va introduir per eliminar les epidèmies de malària o paludisme que es produïen en les terres pantanoses i les transmetia un mosquit (Anopheles), avui desaparegut gràcies a la voracitat del Gambúsia.

Eixa mateixa voracitat ha fet que desplace, inclús que elimine a les espècies de peixets, també devoradores de larves de mosquit, que eren autòctones d’aquestes zones, com el Samaruc (Valencia hispanica [Fig. 22]), i el Fartet (Aphanius iberus [Fig. 23]), avui en perill d’extinció per la competència del Gambúsia (molt més voraç) i la depredació per un altra espècie americana de major tamany, introduïda fa uns vint anys: el Black-Bass o Perca americana (Micropterus salmoides [Fig. 24]), que es va soltar en les sèquies del terme per a la diversió dels pescadors de canya, però que al ser un carnívor molt actiu menja cries de tots els demés peixos (inclús les seues) i tots els peixets menuts que es descuiden, provocant un perillós augment de la població de mosquits per falta dels peixets que se’ls menjaven abans de ser devorats pel Black-Bass.

Rebuscant entre el fang es troba el Gatet (Cobitis taenia [Fig. 25]), diminut peixet de 6 a 8 centímetres que cada volta és més escàs, tal vegada per la contaminació de les aigües.

També entre el fang viu l’Anguila (Anguilla anguilla [Fig. 26]), que necessita eixir al mar per a criar, i com per la falta d’aigua la Gola no s’obri tant com caldria, també escasseja.

A qui no pareix destorbar-li massa la falta de renovació de l’aigua és a les carpes, tant la Carpa Real o comú (Cyprinus carpio [Fig. 27]) com la Carpa roja (Carassius carassius [Fig. 28]).

Tant les carpes com l’anguila s’alimenten de tot: cries d’insectes, cucs, herbes, ouets de peixos i granotes, etc.

La Llissa (Mugil labeo [Fig. 29]) és la més ràpida i àgil de totes les classes de peixos que tenim a l’Estany, és fàcil vore com salta sobre l’aigua, o com passa ràpidament sobre la superfície, marcant ratlles que tarden uns minuts en desfer-se. També necessita comunicació amb la mar per criar, i per les mateixes causes que l’anguila té problemes.

-Els amfibis estan representats per la granota (Rana ridibunda [Fig. 30]) i el sapo (Bufo bufo [Fig. 31]) que passen l’hivern amagats en el fang fins que arribe el bon temps; això els adults. Les larves (renocs o cullerots) passen l’hivern dins l’aigua fent la mateixa vida que els peixos fins que, gràcies a la metamorfosi, es transformen en adults de respiració aèria com els altres animals terrestres.

-L’avifauna de l’Estany és sens dubte l’apartat més atractiu i espectacular, sobre tot des que es va iniciar la protecció i l’alimentació de les aus aquàtiques, fa uns anys.

Actualment encara no podem dir que tingam una avifauna silvestre estable (deixant a part els ànecs muts que són de granja), degut a que les espècies presents són migratòries i d’aire nord- europeu. Si algunes parelles es quedaren i criaren, ja tindríem una població autòctona i estable any rere any.

Destaquen per la seua abundància les fotges (Fulica atra [Fig. 32]), que pasturen en grup pel lluent. Són herbívores i confiades. Tenen la front i bec blanc i la resta del plomatge negre.

Es diferencien clarament de l’altra espècie més abundant: la Polla d’aigua (Gallinula chloropus [Fig. 33]), en que esta té la front i el bec de color rogenc i presenta unes taques de plomes blanques al costat del cos i baix la cua que sempre porta dreta quan va nadant. És més xicoteta que la fotja.

La polla menja de tot, caragols, cucs, plantes, peixets, i és molt més tímida que la fotja: sempre va amagant-se entre el senill i poques vegades nada pel mig del lluent si veu gent o algun perill.

Freqüentment podem vore a les fotges escabussant-se i, al poc, emergir amb una rameta d’ “herba de mil fulles” en el bec que se menjarà àvidament.

A vegades podrem observar, ocasionalment, com es posa en l’aigua algun Collverd (Anas plathyrynchos [Fig. 34]), i es fica a nadar amb el grupet d’ànecs muts.

També ocasionalment podem vore volant o parant-se dins del senillar alguna Garsa real (Ardea cinerea [Fig. 35]) o algun “Toret” o Garceta blanca (Egretta garzetta [Fig. 36]).

Estes garses són pescadores i només es queden uns dies a descansar i després continuen el viatge migratori.

Fa uns anys era fàcil vore al Martinet (Alcedo atthis [Fig. 37]) pescant des dels canyars de vora l’aigua, avui és difícil vore´n algú.

En hivern tenim altres visitants com la Titeta (Motacilla alba [Fig. 38]) i el Pit-roget (Erithacus rubecula [Fig. 39]), utilíssims insectívors que passen els mesos de fred entre nosaltres.

Quan arriba el bon temps se’n van uns i en venen altres, els visitants estivals venen ací a criar, i entre molts tenim: el Balquer (Acrocephalus arundinaceus [Fig. 40]), del tamany d’un tord menut i que té un cant molt estrident, paregut al de les granotes.

També abunden les boscarles, com la de canyar (Acrocephalus schoenobaenus [Fig. 41]) que es més xicoteta que un vilero i d’un color marró molt mimètic.

El més xicotet de tots és el Reiet (Troglodytes troglodytes [Fig. 42]) que es meneja nerviosament pel mig del senillar i la malea quan captura mosquitets.

Com veiem abunden els insectívors que presten molts bons serveis per eliminar insectes perjudicials.

Bé, açó ha volgut ser un apretat esquema de la trama vital de l’Estany. Deliberadament hem omitit detallar les més de 50 espècies d’insectes aquàtics, pardals i rèptils que hi ha allí, així com les nombroses espècies d’herbes, a fi de fer més assequible aquest estudi.

Hem vist que entre tots el éssers vius de l’Estany hi ha una mútua interdependència que lliga la supervivència dels uns als altres, la dels animals a la dels vegetals i la de tots a la de l’aigua que hem de mantindre neta i sense contaminació per a que puguen viure tots.