Fotos de l’Arxiu Històric de Nules I: Passeig pel poble a principis del segle XX

Una altra foto molt antiga en la que veiem una sèquia descoberta que ací pareix de terra. No hem pogut reconèixer el carrer, tot i que la torreta que es veu al terrat d’una de les cases de l’esquerra es bastant cridanera. Tenim també postes de llum i al fons es veu un carro. Segurament les cases de la dreta donarien a l’altre carrer, per això les façanes tenen pocs elements. És un carrer bastant ample i en Cantalobos pensen que podria ser una avinguda, però no hem aconseguit trobar elements que ens permeten situar-la exactament.

***

Una imatge de la torreta de Faustino Valentín, que estava situada vora les vies del tren, en el que hui seria l’extrem sud del Jardí Botànic. Per a les colles de joves, xics i xiques, era costum passejar per l’estació, vora les vies fins a esta caseta, a on tenien ocasió de xarrar i alternar (després el passeig passaria al carrer Major). També anaven els xiquets a jugar, i de fet Vicente Molés Mechó, “el Rutllo”, contava que en una ocasió va aconseguir punxar una taronja al penell o veleta amb un tir de fona, i els intents que va haver per part de desenes de xiquets per a imitar-lo.

***

Tal com s’ha dit en la foto anterior, ací veiem dos parelles de joves molt ben vestits, a la moda de l’època. Pensem que seran els anys 20 o 30 del segle XX. Darrere tornem a vore la torreta de Valentín; estan a la punta sud de l’andana de l’estació i a l’esquerra es veuen les vies del tren. Fina Prior, Fina ‘la Regentera’, creu que el xic de l’esquerra podria ser don Facundo.

***

El carrer Colón abans de guerra. La foto inclou informació “impresa” a la mateixa fotografia, ho vorem en més fotos. A la dreta, el jardí del ‘Carnisser’, al fons el Teatre Alcázar. El preciós edifici de l’esquerra estava on actualment està el jardí botànic. Fina ‘la Regentera’ ens explica que era un magatzem i ens conta també que l’arc de la casa del Carnisser és el que es conserva a la rotonda de l’avinguda de Millars.

***

Continuem amb unes quantes imatges de l’estació. Tenim un grup de dones xarrant al costat de l’edifici antic, que només tenia una planta. És una foto de principis de segle, que Vicent Felip Sempere situava aproximadament en 1900. Les dones porten cofa, eixos monyos tan estovats que es portaren aproximadament fins a finals de la dècada de 1920. Tampoc no porten abric encara, sinó toquetes de llana i vestits fins als peus (formats per moltes capes de tela). Ens fixem també que encara no estava inclosa la Vilavella al cartell.

Vicent Felip Sempere, La Fira de Nules en la época contemporánea, p. 317: “La estación de Nules a inicios del presente siglo, cuando solamente tenia una planta; f.: anónimo, c. 1900”.

***

Una altra imatge de l’estació. Pel sombrero canotier que porta l’home que apareix llegint el diari estimem que serien els anys 10 ó 20 del segle passat, que és quan estaven de moda. El cartell ja diu “Nules-Villavieja” (la Vilavella tenia un important trànsit de banyistes per als balnearis, que s’anunciaven molt en premsa i a on venia molta gent de València), i l’estació té els dos pisos actuals. Està tota oberta, es pot imaginar fàcilment a les colletes de xiques i xics agafats de bracet passejant amunt i avall.

***

Una imatge molt pareguda, però dóna la impressió que és un poc posterior perquè hi ha una via més. El divendres 26 de desembre de 1862 es va iniciar el trànsit de la línia València Castellò, és raonable pensar que els arbres (plàtans d’ombra que lamentablement ja no existixen) es plantaren aquell any aproximadament.

***

De nou l’estació, ara des de l’altre costat. Pensem que és d’un poc més tard, però hem pogut situar-la amb molta precisió.

***

Continuem desplaçant-nos per dins del poble i arribem a la plaça Major. Ací tenim una imatge molt bonica amb l’edifici de l’ajuntament antic. Pareix dels anys 20 del segle passat. A l’esquerra veiem la clàssica marquesina del Casino la Paz i després tres edificis que es mantenen com estaven, en un exercici de responsabilitat estètica i patrimonial encomiable. L’ajuntament antic, de factura elegant, o la casa de més a la dreta, propietat de Pedro Alcázar, a on es troba l’actual ajuntament. El carrer Major ja estava empedrat, com li corresponia a la carretera o “camí ral”. A la dreta, al fondo de la plaça, estava l’església, en una posició de biaix, distinta a l’actual. Lamentablement no coneixem una foto en què es veja clarament, tot i que ara vorem vistes parcials.

En Cantalobos ens expliquen que més avant, al mateix carrer Major però davant de la Caixa, estava el bar la Pelaora. Ens conten també que al Casino –a més de les activitats habituals– també es feien puros –caliquenyos–. En la part de dalt tenien penjades les fulles de tabac fins que s’assecaven i després ja confeccionaven els purets. Fina ‘la Regentera’ comenta que l’edifici de l’ajuntament antic també va funcionar com a jutjat.

D’altra banda, Vicent Felip Sempere, incloïa esta imatge en el seu llibre La Fira de Nules en la época contemporánea, p. 378. El seu peu de foto era el següent: “Vista de la plaza mayor desde el lado sur; f. J. Romero, Nules, 1926. A la izquierda de la fotografía la casa de los Alcázar, a la derecha el casino de la Paz y en el centro la Ca la Vila; esta zona era la más espaciosa y adecuada para la celebración tanto de la feria como del mercado medieval”.

***

Ací tenim una imatge més pròxima de Ca la Vila a principis de segle. L’edifici com sabeu es manté, però no amb la seua decoració original. Datem la imatge aproximadament com l’anterior, a principis de segle, possiblement sobre els anys 20. Hi ha molts hòmens, algunes dones i alguns xiquets. Molts dels hòmens porten boina i brusa, i pareix que en primer plànol hi haja una dona que podria estar venent alguna cosa. En algunes ocasions ens han parlat, per exemple Martín Pérez, sobre els grups d’hòmens que es formaven a la plaça de bon matí per a llogar-se al camp. Eixos grups d’hòmens ens ho recorden, però pareix que la llum siga de migdia, així que potser simplement era un dia festiu. Tampoc no sabem si eixe costum d’anar a llogar-se és molt molt antic o si és cosa de postguerra.

***

Una altra imatge preciosa del poble a principis del segle XX. El carrer pareix de terra i a la dreta tenim un home vestit amb boina, brusa i faixa. Esta imatge forma part del llibre de Carles Sarthou Carreres, Provincia de Castellón, t. V de la Geografía general del Reino de Valencia, dir. per Francisco Carreras Candi. Madrid: Alberto Martín ed., 1920-1927. Accessible a: https://www.nulespedia.com/arxiu-item/diccionaris-geografics/. Trobareu unes quantes que vénen d’este volum. Nota al peu: “Calle Mayor. Clisé de J. Navarro”.

***

Capella de la Soledat / la Sang, a principi del segle XX. Fotografia de Carles Sarthou Carreres, Provincia de Castellón, t. V de la Geografía general del Reino de Valencia, dir. per Francisco Carreras Candi. Madrid: Alberto Martín ed., 1920-1927.

***

Foto del convent. Fotografia treta de Carles Sarthou Carreres, Provincia de Castellón, t. V de la Geografía general del Reino de Valencia, dir. per Francisco Carreras Candi. Madrid: Alberto Martín ed., 1920-1927.

***

Una altra foto exòtica i molt bonica del Nules antic, en un carrer de terra que no hem pogut situar. Les cases pareixen senceres així que podria ser abans de guerra, encara que és mal de saber sense més informació. Veiem uns xiquets amb pantaló curt i possiblement amb espardenyes de careta. Un poc més lluny, un home amb faixa que porta una bicicleta. Al fons un altre home i dos dones que pareixen portar toca.

***

Pensem que es tracta del carrer Colón, mirant cap a l’estació (que estaria darrere dels grans plàtans d’ombra que es veuen al final). A l’esquerra es troba el Jardí del Carnisser; a la dreta es pot vore una caseta d’una sola planta que seria l’oratori del registrador Vèrnia, que es veu assolat a les Fotografies de la destrucció del poble de Nules, de la col·lecció de la Biblioteca Nacional. L’edifici més a la dreta és l’actual oficina de Correus.

***

El carrer Ample. Al fons es veu el Fort o ermita de Sant Miquel, actual museu de Medallística. En la primera part de l’esquerra veiem una plaqueta redona que pensem que podria ser un Cor de Jesús, que es posaren molt de moda a partir de 1898, quan el Papa León XIII va proclamar la consagració del món al Sagrat Cor de Jesús. Va ser una tendència a què es van apuntar moltes famílies catòliques properes al carlisme, com una professió de fe hostil al liberalisme. Este aspecte polititzat va causar greus enfrontaments a Vila-real o a Castelló per exemple, i podria ser que també a Nules. A Nules encara queden plaquetes del Cor de Jesús en unes poques façanes: són escuts ovalats amb l’escut d’Espanya com a base sobre la que Jesús mostra el seu cor. En la part inferior es llig la paraula “REINARÉ”.

Fina ‘la Regentera’ ens conta que el Fort va ser forn, un detall que desconeixíem.

***

Compartim ara dos fotos del Calvari. Primer, vist des de l’entrada antiga, abans que es convertira en entrada lateral al fer la residència de majors. L’ermita del Calvari va fer les funcions d’hospital en diversos moments, per exemple, durant l’epidèmia de còlera de 1885. Podeu llegir més sobre l’epidèmia al poble a la publicació Còlera morbo a Nules en 1885. En eixe cas incloíem este peu de foto: “El Calvari a principis del segle XX, amb un aspecte semblant a quan es va utilitzar com a hospital o llatzeret al còlera de 1885. Col·lecció Tomàs Miralles”. Feia la funció de llatzeret, és a dir, la gent que estava de pas pel poble havia de fer allí una quarantena abans d’entrar a la població, un aïllament que també era obligatori per a les mercaderies.

Sobre l’activitat social del Calvari, el grup de Cantalobos ens conta que a les capelletes es resaven les creus (el Via-crucis), particularment Divendres Sant, i que el diumenge de Pasqua es feia una missa amb sermó a les set del matí a la capella del Calvari. Les dones anaven amb el catret darrere (els bancs estaven reservats als hòmens).

Fina ‘la Regentera’ també se’n recorda especialment de l’horari de 7 del matí. Ens explica que s’anava “abans de mones i de res”. La seua filla Fina ens conta que venien predicadors i a vegades fins i tot algun bisbe, i que predicaven des del balconet.

***

El recinte del Calvari, amb les capelletes de Viacrucis i els Dolors de la Mare de Déu, vist des de l’ermita. A la dreta es veu l’edifici de l’escola Cervantes.

***

Una bellíssima foto d’una era, rodada de la palla que s’hauria de trillar (cada propietari tenia el seu muntó). Al fons cap a l’esquerra es veuen el campanar i la cúpula de l’església antiga, i més a la dreta la cúpula de la Soledat. Això ens confirma que és una imatge anterior a 1938, quan es va tombar l’església antiga.

Vicent Felip Sempere la inclou en La Fira de Nules en la época contemporánea, p. 334: “En las afueras de la población estaban situadas las eras, donde se trillaba el trigo y el arroz, se secaban otros frutos y se conservaba la paja formando pajares; f.: J. Navarro, Nules, 1926. En los años de la postguerra, con la introducción de las trilladoras mecánicas el Ayuntamiento se vio obligado a regular las condiciones que debían cumplir dichas máquinas para autorizar su instalación.”

***

Aprofitem la imatge anterior per continuar apropant-nos a l’església antiga, de la que hem trobat algunes fotos impressionants. Pareix una foto feta des del Camí Nou (actual carrer del Camí Nou, que bordeja el Jardí Botànic pel sud. L’edifici gran que es veu a la dreta és l’actual seu de l’Associació Musical Artística Nulense (aleshores era més gran i tenia nou finestres: ara només en té sis), que en aquell moment era caserna de la Guàrdia Civil i al costat estaven les antigues escoles, on, entre altres coses, les xiquetes aprenien a cosir. Fina ‘la Regentera’ recorda que la Guàrdia civil sempre anava patrullant quan les xiquetes anaven i venien d’escola. També ens explica que baix de l’església feren un refugi per amagar-se en guerra. Ella també anava, però es quedava a l’escala. En alguna ocasió ens han contat que el campanar es minaria des del refugi.

***

En esta segona imatge veiem l’església vella en el seu context, rodejada de cases adossades a ella. A la dreta de l’església estaria la plaça Major. No hem aconseguit reconèixer l’edifici que es veu de front al fons de la foto. En qualsevol cas, és una imatge valuosa perquè ens permet apropar-nos a un Nules que ja no existeix.

***

En esta fotografia tenim una imatge molt poc freqüent, de la que havíem sentit parlar però que fins ara no havíem vist en cap fotografia. La façana llarga és la part de darrere de l’església antiga, vista des de la placeta ‘del Retor’ o plaça del Senyor Retor. Tenim unes dones caminant amb llargues faldes, toques i topos, a l’estil de l’època. També tenim la sort de vore el pou del que ens han parlat en ocasions. Ens han cridat l’atenció un detall que no es possible imaginar sense tindre una fotografia davant: a la façana de l’església es veuen unes línies verticals i diagonals que hem vist en altres pobles. Podrien ser formes d’obra que es feien a les façanes per impossibilitar que es jugara a pilota.

***

Esta imatge pertany a la col·lecció particular de Miguel Emo, es tracta de la boda dels seus pares, Joaquín Emo Palacios i Rosario Serrano Gil. És una meravellosa oportunitat per a vore la façana de l’església antiga, amb la seua senzilla portalada renaixentista -possiblement construïda en la reforma de 1670-. Veiem que la porta i el seu voltant estan fets de carreus i la resta és maçoneria. La porta estava folrada de llautó, possiblement clavetejat i amb algun tipus d’ornamentació.

***

Una altra imatge de la mateixa boda, també part de la col·lecció particular de Miguel Emo. Ací no es veu tant l’església, però en canvi es poden apreciar els preciosos vestits modernistes de l’època. Es veu una barreja d’estils: entre els hòmens tenim tres amb trage, el de la dreta amb una corbateta curta, el nòvio amb corbata de llacet i l’home del seu costat (el padrí?) amb un elegant jupetí; els tres amb elegants barrets. D’altra banda, a l’esquerra hi ha un home més major vestit a la manera antiga, amb boina plana i brusa negra. Entre les dones trobem també molta diversitat, des de les convidades de l’esquerra i la nòvia que porten vestits d’estil modernista, a la moda del moment, a d’altres dones que van més sencilletes. Junt a la nòvia hi ha una dona (la padrina?) que porta teja i mantellina. No és casual que totes les dones porten el cap cobert, ja que era precepte per a les dones en les esglésies. Predomina el fosc i el negre entre les dones, habitual en eixa època també en les bodes. Retallat però en primer plànol a la dreta veiem una dona portant el seu catret per seure en l’església.

***

Hem volgut incloure excepcionalment esta foto posterior a la guerra, ens ensenya el Quartell de la Guàrdia Civil i les escoles municipals que hem vist més avant al costat de l’església antiga. Esta foto ha sigut difícil de situar perquè per algun motiu estava retallada i quedava fora de la imatge una part fonamental: l’únic tros de l’església antiga que va quedar en peu. Una informació molt valuosa perquè situa la imatge en lloc i data. Estem davant de les ruïnes de l’església antiga i al fons es veu el Quartell de la Guàrdia Civil i les escoles municipals que Fina ‘la Regentera’ havia reconegut un parell de fotos més amunt.

Afegim a continuació la foto completa, malauradament amb pitjor qualitat, però amb el tros d’església antiga visible a la dreta. L’hem treta de: Vicent Felip Sempere, La Fira de Nules en la época contemporánea, p. 276. La nota a peu de foto diu: “Un grupo de niños juega sobre las ruinas de la Iglesia Mayor; f.: R. Escrig Arnau, Nules 1938. Al fondo el cuartel de la Guardia Civil y las escuelas municipales construidas a finales del siglo XIX.”

***

Tanquem amb dos imatges de fora poble i dos de la mar. Un molló de terme. La foto portava el text següent: “Mojón divisorio de los partidos de Castellón y Nules. Clisé del autor”, fotografia treta de Carles Sarthou Carreres, Provincia de Castellón, t. V de la Geografía general del Reino de Valencia, dir. per Francisco Carreras Candi. Madrid: Alberto Martín ed., 1920-1927.

***

Una imatge curiosa –però molt difícil de situar– abans de continuar fins a la mar. Pareix que estiguen fent ribassos o bancs de reguer per a transformar una zona de garroferals.

***

Ja a la mar, tenim esta coneguda fotografia ja vista en Fotos de la mar de Nules (I). Primera meitat del segle XX, on déiem:

“Carros vora mar abans de la guerra. Com és sabut, a l’estiu era habitual que diumenges i festius després de dinar s’anara en carro a berenar a la mar. Es berenava pollastre i conill amb tomateta, i es refrescaven els melons enterrant-los prop de l’aigua. Ací es veu la tradicional tira de carros amb els seus tendals, quasi a tocar d’aigua. La platja és veu ampla i més plana que en l’actualitat. Pareix que algunes dones més valentes prenien el bany, però ho feien vestides.

Les zones rurals van tardar més en transformar este costum i no trobem banyadors fins a més endavant. De fet, es comenta com a les zones urbanes i universitàries de països musulmans com Marroc, les joves utilitzen minifaldes o prenen el bany com a les platges espanyoles; és a les zones rurals a on es mantenen els costums o les morals més estrictes. Encara sobre açò, Vicentica Martínez, ‘la Cala’ (1930), ens contava en la seua entrevista com eren els banyadors en la seua joventut, als anys 40 i 50, i com hi havia molt poques xiques que s’atreviren a utilitzar-los. Una altra entrevistada, Soledad Felip Cases (1933) ens deia que ella no va prendre mai el bany, només es banyaven els peus. El major problema per a les banyistes és que quan eixien se’ls apegava la roba al cos i estaven molt observades pels homes.”

El grup de Cantalobos pensa que podria ser Sant Roc perla quantitat de carros. Fina ‘la Regentera’, d’altra banda, ens conta per què ells anaven moltíssim, tot i que mai tingueren caseta. Diu que son pare deia que eixes casetes eren “de les marines” (domini públic) i no va voler tindre’n. Com que ella volia anar a la mar i insistia, ell la portava totes les vegades que volia, però sense caseta. Allí berenaven sobre un mantell molt bonic, amb meló d’Alger i tot això, i quan es cansaven se’n tornaven.

***

Tanquem esta primera part amb dos barquetes. En el de la dreta veiem a dos xiquets. L’altra pareix la barca típica valenciana. Per la premsa històrica (Hemeroteca huitcentista de Nules (I): 1808-1850) sabem que anaven fins a Mallorca i portaven alls, garrofes, farina… un poc de tot, en quantitats molt grans. Eren barques molt pesades de carregar perquè al no haver port els hòmens havien d’entrar a l’aigua i feien la faena banyats i gelats. També hi havia molt de contraban, per exemple de purets. L’embarcador de Nules tenia molt de trànsit, prou per a justificar una caserna de carabiners, i també que el port es fera ací, però quan finalment es va fer a Borriana tota esta activitat va desaparèixer. La decisió final va dependre en part de la pressió de Jaime Chicharro, que es va explicar en les Alqueries Pèdia: Jaime Chicharro i les Alqueries.

*