Rodacarrers 2021

Transcripció / ruta:

ÍNDEX

Carrer Cervantes (“carrer de la Caixa”)

Col·legi Cervantes

Carrer Ramón y Cajal i carrer Santa Natàlia (“camí del Calvari”)

Carrer la Llosa, carrer Sant Mateu

Les Casetes de Fandos

La creu

Carrer Cervantes (“carrer de la Caixa”)

Josep Romero.- …Ara sí que continuaríem explicant les curiositats del carrer, la seua gent, els seus veïns… I la veritat és que és molt curiosa. Quan vàem vindre l’atre dia a parlar amb alguns veïns teníem alguna informació però quan fem el Rodacarrer… M’escolteu bé, no? Quan fem el Rodacarrer sempre intentem que siga la gent del carrer la que participe, la que conte històries, la que conte les seues anècdotes, perquè al final els carrers els fa la seua gent, i és la gent la que més anècdotes i més curiositats sap. Per això que si ací mateix… jo estic contant anècdotes i històries però si algú de vosaltres ha viscut al carrer i sap anècdotes pues perfecte, perquè açò pretén ser participatiu i que la gent col·labore tamé.

Ací està la imatge del Salvador. “Carrer Cervantes” és molt recent i no té tradició en el carrer, de fet a molta gent li dius “açò és el carrer Cervantes” i diu “no, no, açò és el carrer la Caixa”. Molta gent major ni el coneix el nom.

El nom de la Caixa ve referent a que ací se trobava l’almacén de la Caixa Rural, i tamé perquè va fer moltes casetes. Com podeu vore n’hi ha una pilera de casetes que estan construïdes idènticament… Ho veieu? Entonces la Caixa Rural va ser molt important en este carrer per una part perquè estava l’almacén de la Caixa Rural i per atra perquè va construir moltes cases i va fer més gran el carrer, li va donar molta més importància. Perquè una cosa important és que açò… no té tanta història de carrer, perquè fa com sixanta o setanta anys açò se coneixia com “fora-poble”, estava el Ravalet, la Vila -el centre històric del poble-, i tot lo que se n’anava del Ravalet era conegut com a “fora-poble”. Que n’hi havia cases i alguns carrers però la majoria eren eres, descampats, alguns arbres… però la majoria del poble ho coneixia com “fora-poble”. Per ixe motiu que la Caixa Rural ficara ací un almacén i que construïra casi tot això li va donar molta importància i li va donar el nom del “carrer la Caixa”. Al carrer, com he dit, trobem ací justet -ara vos ensenyaré una imatge-, ací estava l’almacén de la Caixa Rural. Ha canviat un poc però sí que és veritat que tota esta zona està prou pareguda. I esta imatge és de l’atre costat cap ací.

L’encarregat de l’almacén de la Caixa Rural era Vicent Roselló, que curiosament tenia l’únic telèfon de la zona -que mos lo va contar Marisol González, que después ella parlará un poquet més… Ella farà el carrer Santa Natàlia, el Calvari i parlarà un poquet més de Vicent Roselló i algunes curiositats… Jo simplement afegir això, que era l’únic telèfon que hi havia de tot el carrer i tota la gent anava a fer recaos allí. Però ella contarà curiositats de quan era xicoteta.

I simplement això: que ací a l’almacén de la Caixa Rural estava la imatge del Salvador, que van pagar entre tots els veïns, sobretot Olegario. No sé si el coneixeu els que éreu veïns del carrer. Olegario era un mestre del Lope de Vega, que no era del poble però s’havia instal·lat a viure en este carrer.

Públic.- … de mon pare.

Olegario. Era mestre del Lope de Vega i ell lo que va fer és sufragar els costos de la imatge nova del Salvador, que ho van pagar entre tots els veïns però sobretot ell és el que més dinés va ficar.

La festa del Salvador com bé sabreu és el dia sis d’agost. Ara sí que és veritat que s’ha recuperat i la fan en abril però la festa original és el sis d’agost i era quan celebraven les festivitats… la novena, ho feien els dies anteriors, i els sis d’agost com ací al carrer vivia el conegut músic Pedro Tel, ell lo que feia era organitzar… feien festetes, feien verbenes i ell organitzava i feia molta festa al carrer perquè portava música que ell coneixia, i era una festa molt gran. Les dones tamé solien fer bescuits; nosaltres tenim ací unes imatges de les dones amb bescuits… veus? Açò era allí al final, i ací és la part del carrer que està… perquè este carrer la curiositat que tenia és que no tenia eixida, a mitat des carrer estava… bueno, tenia eixida però era molt estreteta. I açò és justet en aquella part al final, i entonces estan totes les dones amb els bescuits, i ahí han ficat alguns noms però no sabíem exactament… era la Sena… n’hi ha vàrios noms.

Públic.- La Sena sí…

Antonio Martínez Rovira.- Vaig nàixer en ixa casa, i vaig viure en ella hasta els dèsset anys. Ara visc allà davant del convent. Quan estaves parlant de l’entrà de l’almacén, [5 min.] de la cooperativa, recorde que en aquella época en casi totes les cases hi hava carro i haca. Tota l’economia agrícola es movia en el carro i l’haca. Entonces hi hava molta afició a les haques, i jo recorde que quan duien el abono, perquè l’abono que ixe almacén recibia durant tot l’hivern, pa preparar-los pa la primavera als horts, i pa les sembraures pa tot el terme, per tot l’hivern, ixe abono se portava en carros, i el portaven la família dels Blancos en carros molt grans amb dos mil cinc-cents, tres mil quilos. Carros molt grans. Amb un tiro de tres haques, una a barres molt gran i dos de punteres, i venien pel carrer Santa Natàlia amunt perquè era el més ample; l’entrà d’este carrer era molt estreteta conforme tu has dit, i aixina els permitia pujar per allà, que al final el carrer Santa Natàlia tenia molt bones aceres però encà estava fondo perquè havia segut barranc, era la continuació del barranc que ve de Vilavella. Entonces la Caixa Rural pel seu cómpter va alçar el carrer amb matxaca, que hasta entonces estaven les aceres molt bones, tan bones que mosatros pa anar a la plaça anàvem per allí perquè era més bona acera que ací. I ho dic perquè era de vore pujar per eixe carrer amunt el carro amb dos mil cinc-cents o tres mil quilos de abono en sacs de cent quilos amb un trio d’animals i Jesús Blanco al front, i arribar ahí… i fije-vos bé: tres animals vindre per ahí i en ixos quatre cantons encarar el carro cara l’almacén… quan el pisso era de fang!, i estic parlant de l’hivern, que açò en estiu era pols però en hivern era fang, fang pur, que les carrilaes dels carros, que era roda de aro de ferro, les carrilaes l’havien llaurat. I de tant de passar ells els carros ahí feien un fangar enorme. Bueno, pues pegar-li la volta al trio de cavalls i encarar-lo pa entrar dins l’almacén. Ací feia cap este carrer sencer i el del costat, tots a vore l’entrà dels Blancos l’abono a l’almacén. És que era un espectàcul. I ho lograven sempre, entraen, al final entraen. I en fi… I ara ve el meu veí, de la meua edat, un poquet més major, que vos pot contar a muntó coses tamé.

Josep Romero.- Ixa anècdota tamé l’han contat perquè sí que és veritat que en esta zona sí que n’hi havia molt de… ací tenia apuntat… a vore que ho tinc per ací baix… Sí que és veritat que hi havia inclús… una vaqueria n’hi havia per eixemple.

Antonio Martínez.- La vaqueria estava en ixa casa. Ixa casa era des d’ací hasta a on s’acaba la casa, tot una vaqueria. L’amo de la vaqueria vivia ací. El sinyó Martí vivia ací al costat. I era una persona originària de Montanejos. I parlava ell i la dona en castellà, i jo li dia a ma mare que «la sinyó Julia no sap parlar [risses]: al gavinet li diu “cuchillo”!». Tomàs, il·lustra’ls sobre el carrer. Jo els he parlat de l’entrà dels Blancos amb l’abono a l’almacén. Dis-los tu més cosetes.

Josep Romero.- …veus?, Pepe la Blanca. Hi havia alguna vaqueria pel carrer, tamé.

Antonio Martínez.- Allí al primer miraor, d’aquells miraors últims el primer. Allò era vaqueria tamé. I l’amo d’ella vivia en esta acera ahí baix. I de ixe miraor cap allà, ixe miraor que s’alça la persiana cap allà no hi hava cap casa. Quan jo tenia cinc o sis anys [segona meitat dels anys 40] era blat. Tot això era blat, una fica que era blat, se regava a pla. Era blat, i pa anar a juar mosatros a l’escola, saltàvem la verja i juàvem ahí dins en vacacions, anàvem per arrimats a estes parets, una sendeta arrimat a la paret; ahí era blat, tot açò era blat. D’ací per amunt…

Josep Romero.- …al final del carrer no hi hava… entre garroferes, figuers i tot, i els xiquets juaven tamé.

Antonio Martínez.- …d’ahí cap allà tamé.

Josep Romero.- Com havia comentat, a la punta del carrer que donava amb el Ravalet hi havia una casa al mig que casi feia impossible passar el carrer, era molt estreta. I la part més pròxima a l’escola, com ha comentat ell, eren solars i ahí sí que hi havien moreres, [10 min.] figueres, els xiquets juaven molt per esta zona. I una cosa molt curiosa del Rodacarrers és que podem comprovar que cada carrer tenia moltíssima vida, perquè per exemple vam fer el de Mare de Déu del Carme i allí hi havien vàries botiguetes, perquè n’hi havien botiguetes, n’hi havia vaqueria, n’hi havia de tot. Una cosa que passa igual en el carrer La Caixa: teníem vàries vaqueries, teníem l’almacén de la Caixa Rural, però teníem tamé una tenda de comestibles de Teresita ‘la Jesusa’… L’heu conegut els que vivíeu al carrer, la tenda de comestibles?

Antonio Martínez.- Sí, però la tenda de comestibles, ahí Teresita ‘la Jesusa’ jo no l’he coneguda. Tu l’has coneguda, Tomàs?

Tomàs Viciedo.- Ahí eren… cosien.

Públic.- Modista.

Antonio Martínez.- Era modista, jo les he conegut a les dos germanes modistes. I les tendes de comestibles més pròximes que teníem era la de ‘la Carana’ que dien, i después a l’atre cantonet, molt pròxima, una casa pel mig i avant, estava la tenda de ‘la de Pixerva’ que dien. I anàvem allí. Ma mare m’enviava a la tenda allí.

Tomás Viciedo.-La Jesusa era… eren cosines… son pare era mestre de música, de llaüts i coses d’ixes, que venien molta gent important, tocaors…

Josep Romero.- Tamé estava Antonio Martín Manzano que tenia el forn. Això va ser molt més tard.

Antonio Martínez.- Això és posterior.

Josep Romero.- Com a cosa curiosa, el carrer donava entrà a l’accés a l’antic camp de fútbol, que estava a on està ara més o menos la placeta de l’Assumpció. Tot això era una era molt gran a on estava el camp de fútbol…

Antonio Martínez.- Les taquilles d’entrà estaven allà a on estan aquelles dos senyals. Allí estaven les taquilles d’entrà al camp de fútbol.

Públic.- Això no ho sabia jo.

Josep Romero.- Tamé teníem, a part de totes les vaqueries, almacén de la Caixa Rural i tot, teníem l’almacén primer conegut com l’almacén de Canyà i posteriorment ja se coneixia com l’almacén dels Masos, que actualment és Consum però va arribar a ser fa uns anys Ecocàs i… Té vida.

Tamé com a cosa curiosa, les dones del carrer pelaven feien… pelaen i secaen moniatos i els dixaven al sol en les aceres. Era sobretot a l’almacén de Beltrán…

Antonio Martínez.- Ahí n’hi ha un error, eh? Els moniatos els feien conforme tu dius, a tallaetes, i els secaen al sol en bandejes grans de madera, fabricaes aposta, en el camp de fútbol perquè havia dixat de ser camp de fútbol.

Josep Romero.- Sí, sí, era posterior.

Antonio Martínez.- I al final ho aprofitava Beltrán, el almacén de Beltrán ho aprofitava pa secar moniatos. I les dones del carrer eren les que treballaven allí.

Josep Romero.- Treballava t’auela, no?, vas dir, en la foto.

Públic.- Sí, en una… Sí, jo sóc la que vaig vore a m’auela en les fotos. Sí, ixa és.

Josep Romero.- Això és lo que diu ell: que n’hi havien dones que ho secaven a l’acera van dir, però que la majoria sí que ho secaven en el camp de fútbol que ja estava abandonat, perquè era después de la guerra i estava… I ahí està la foto, veus? Tot açò és lo que és el carrer la Caixa, el carrer Cervantes actual, i tot açò era l’antic camp de fútbol, i mira si n’hi han moniato ahí secant. I ahí estan tots els veïns del carrer i amistats, que lo que feien era… era com una festa tamé, la tradició ixa de secar el moniato.

Públic.- Josep, encara que no sóc d’aquest carrer, que la meua sogra no ho dirà, ací va viure un juaor del València important: [José] Nebot [1947-2013]. Que és germà d’ella.

Josep Romero.- Ah, sí? Conta, conta…

Públic.- Que conte ella que és el seu germà.

Públic.- No res, que va viure ací. El any sixanta van vindre a viure ací, a ixa casa d’ahí.

Josep Romero.- Ací hem recollit, hem arreplegat molta informació però encara estan aportant més informació els veïns.

Públic.- És que en un capítol de la Alqueria Blanca el van nomenar, a Nebot.

Josep Romero.- A vore què més teníem… Lo dels moniatos i l’almacén de Beltrán que és lo que va comentar ell… Después tamé estava Manuel Isidro Manzaner… el coneixes? Que ell lo que feia era sembrar i collir i secar el tabaco en la seua casa.

Antonio Martínez.- Sí, això era… a on estan aquelles senyals, la tercera casa cap ací.

Tomàs Viciedo.- Aixina n’hi haven molts.

Antonio Martínez.- Entonces sí, entonces molts.

Josep Romero.- Això estava molt controlat pel govern, perquè clar això era una cosa que s’encarregava el govern i lo que feia ho controlava molt. Tot lo que se secava i tot enseguida s’ho enduia el govern. I les veïnes del carrer sí que dien que quan estava secant tabaco que feia olor tot el carrer. [15 min.]

Una curiositat molt interessant, que els veïns que viviu al carrer ho sabeu, és que ací durant la Guerra civil… tenim un refugi de la Guerra civil. Ara mateixa està enterrat, però encara el podem trobar: estava allà al final del carrer, a la última part, allí per baix està encara enterrat el refugi, que farà cosa de vint anys se va afonar el pisso i se podia vore, el refugi.

Sí que mos conta… Sí que, l’edifici Cervantes… el refugi se va fer originàriament perquè clar, molts xiquets estaven estudiant en l’edifici de la Música. I què passa, que l’edifici de la Música estava molt propet de l’estació de tren i era un punt molt estratègic perquè… era un lloc molt estratègic de bombardejos, entonces per perill a que puguera arribar i assolar l’edifici de la Música els van traslladar ací als xiquets i entonces… el refugi es va fer sobretot en ixe sentit, de alhora de que ací vinguera un bombardeig els xiquets pugueren refugiar-se enseguida. Tamé pels almacens i tot lo que hi havia per la zona.

A María Bruno la coneixeu, a la veïna María Bruno? Ella sí que contava… que té més edat i sí que contava que va arribar a entrar, quan era molt xicoteta, en el refugi. És ella la que mos va estar explicant un poquet com era i tot. I als anys 60 l’alcalde [Ricardo] Llombart ja va fer asfaltar el carrer i va ficar llums i va enllumenar el carrer i tot.

Col·legi Cervantes

Miguel Ángel Sanz Juliá.- Simplement dir això: que és un edifici arquitectònicament preciós, està protegit i evidentment és un dels monuments de Nules. El tenim un poc apartat però jo crec que la gent que el coneix i que el veu per fora es dóna cómpter enseguida de que és un monument. I és un monument d’este poble. Evidentment el urbanisme va canviar quan se va fer este col·lege o quan se va decidir fer ací este col·lege, i dos decisions parelles del bàrrio, per dir-ho d’alguna manera, van ser eliminar el matadero, que se trobava a on està hui l’edifici de Serveis Socials que va ser la presó, fet per Regions Devastades tamé, i tamé va decidir, el ajuntament d’aquells anys, dels anys 30, van decidir llevar el cementeri vell i ne van construir uno de nou. Ixes dos decisions parelles van convertir o van fer que la decisió del poble fóra créixer pac ací. El carrer Calvari, que después se va dir Santa Natàlia, era un carrer molt ample que duia al Calvari, i el carrer Cervantes que poquet a poquet i después de l’acció de fer les vivendes de la Caixa, pues va donar una miqueta de vida al barri, tamé. I això va ser un poc els cànvits que esta zona del poble va tindre amb un urbanisme nou i modern i que un foc fan lo que és hui en dia tota Nules. I esta és una peça fundamental, però sobretot jo crec que la decisió de que en el 26 en este solar se fera este col·lege és important. Queda pràcticament tot del col·lege, és una maravilla que ho pugam disfrutar hui en dia, i sobretot la idea de pati, que és este d’ací, podem vore encara la tanca antiga; ací era zona de jocs, i después inclús una zona de jardí. Una zona de jardí que tamé venia promoguda per unes idees de l’ensenyança que estaven molt relacionades amb la natura, i ací va ser en este col·lege quan se va fer el primer Dia de l’Arbre en Nules. Una celebració que és molt recordada i té inclús un reportatge fotogràfic que dixa constància d’ella. Si vos pareix passem al jardí de davant i podem vore els dos conjunts de taulells de Regions Devastades.

Si veieu ací, en el propi edifici tenim el primer retaule de taulells a on fique “Regiones devastadas reconstruyó” en l’any 1941, va reobrir el col·lege i después el mòdul que se va fer nou, a la dreta. (…)

Construcció i reconstrucció, les dos coses. És una curiositat que dóna tamé un poc d’història a este col·lege. I a partir d’ahí pues generacions i generacions hasta hui en dia, imagine-vos… des dels anys 30 hasta hui la cantitat de xiquets que han passat per estes escoles. Ara les escoles estan un poc recuperant la memòria dels seus alumnes i estan fent celebracions continuament per a un poc recuperar lo que és l’escola. Ara és pa d’estos [risses], tat que sí?

Pues si vos pareix ara mon anem al carrer Ramón y Cajal i seguim allí. Moltes gràcies. [20 min.]

Públic.- … I dóna el nom, donava el nom del ministre de la època, vale? I en ixa època els xics i les xiques anaven separats a escola, aleshores els xics entraven per esta porta i les xiques entraven per l’atra. I ahí dalt hi ha un hall grandíssim i ahí eixíem tots a fer el mes de Maria, ixien totes les vespraes a cantar ahí en el mes de mayo. I això.

Públic.- Molt bé. Molt bé molt bé.

Marisol González Felip.- Jo tamé anava amb ell a escola.

Públic.- A partir de la Ley Moyano tots junts. En el 1970 (…). Mosatros de fet comencem primària -Marisol i jo anàvem junts- separats i después mos vam juntar. Después ja mos vam juntar.

Públic.- Vau fer ja EGB. (…) Això és que sou jóvens, que heu fet EGB.

Públic.- I el pati, el pati, ací al pati no mos dixaven vindre.

Marisol González Felip.- No, al jardí; no se podia xafar.

Públic.- Ací al jardí no podíem vindre. Mosatros díem el pati. Lo més que mos dixaven és, a ixe porte i a aquell porxe, juàvem a les llargues, que era amb un baló de fútbol una porteria i l’atra pues a balonaes juàvem a les llargues.

Marisol González Felip.- Però això no se podia xafar.

Públic.- Ho protegien, que està bé.

Antonio Martínez.- Ixos atovons que veieu ahí són originals des de la construcció en el 26, que els han respetat. I que hi han unes canalitzacions de pes ahí colgaetes i estaen tots comunicats, l’aixeta estava a aquell rinconet, i quan en escola féiem alguna falta -estic parlant-vos del 46, 1946, jo tenia quatre anys quan vaig entrar ací. Quoranta-sis, quoranta-set, quoranta-huit… Quan féiem alguna falta grave el castic era a regar el jardí [risses], venies, encenies l’aixeta i havies de dur l’aigua perquè [inintel·ligible] a tot açò. Tot açò no estava com ara. El jardí, igual que el centro era punter de forma que Nules presumia en la dècada dels anys 20 de tindre la millor escola de la comarca i el millor teatro de la comarca: el teatro Alcázar. El grupo Cervantes i el teatro Alcázar eren lo millor de la comarca en la dècada dels 20.

Públic.- La joya, eh?

Antonio Martínez.- La joya. Pues fije-vos que les escoles de tots els pobles estaven provisionals dins de cases oscures i de mala mort. Açò, fijeu-vos els ventanals: són enormes! Enormes! Ahí eren tan grans que a l’atre costat, que estaen les classes -les classes estan a l’atre costat, ací estaven els servicis i allà les classes-, a les classes donava el sol de migdia massa fort, i te pegava i t’adormia. Entonces mos tocava tintar les cristaleres, tintar-les en calç: unes cortines postisses, de calç. No hi havien dinés pa fer-les de tela: de calç!

Públic.- Estors no n’hi haven entonces, estors no.

Públic.- Emblanquinaven els cristals.

Antonio Martínez.- Entonces aixina mataen el sol. Però és llum, llum a les escoles; fetes amb pedra de silleria; açò no existia entonces a cap puesto, més que en Nules, hasta que después en van fer u paregut en Betxí.

Públic.- Que és exacte.

Antonio Martínez.- Pero estos eren… Ixa finestra que veieu baix de les banderes, mireu que la pedra que té de baix és nova. Ahí n’hi hava una porta. Ixa porta era… en actes oficial se gastava això. I hi hava una escalinata -perquè el desnivell és gran-, hi hava una escalinata. Ixa escalinata l’aprofitàem pa fer les fotos, i totes les fotos que tenim estan fetes ahí, a l’escalinata ixa. Igual xics que xiques, els baixaven ahí i ahí feien les fotos, perquè el frontis de la fatxà hi havia un puesto molt bonico, el més bonico de tots. I això pues ara ho han mort, perquè, en fi, han fet això. I això és lo que volia comentar.

Un atra cosa, una cosa molt bonica: estes verges, ixe rematament no era de ferro. Això és encara d’orige, l’obra, però l’arrematament era de madera. I estava cubert per tres plantes, tres enredaderes, tota rodant. Era la clàssica enredadera de campaneta morà [suposem que es referix a la Ipomea (Ipomoea) o campaneta de jardí], que tots la coneixeu, que fa els campanillos morats, i a tramos alterns tenia tramos de la enredadera ixa tan bonica que se diu glicina [també dita Anglesina (Wisteria)], que té uns poms com si foren de raïms de flors, uns poms de flors. Glicina, ací per exemple, que era l’entrà dels xics, ací n’hi havia una glicina que tirava lo menos trenta metros. [25 min.] Entonces alternaven la glicina amb l’enredadera ixa i la buganvilla [la buguenvíl·lea (Bougainvillea)]. Tot rodant el centre, fijeu-vos la diferència! I les espècies que ací se varen plantar en ixa època eren tamé molt adelantaes en relació a lo que coneixien els del lloc. Igual que les escoles eren adelantadíssimes en higiene, en funcionabilitat, en tots els aspectes, pues lo mateix ocurria en tots els demés… És dir, que…

Miguel Ángel Sanz.- Era com un jardí botànic.

Antonio Martínez.- Efectivament. Ací hi hava de tot. Tot ixe jardinet que esteu xafant, ací hi hava tota classe de coses. Imagineu, tota classe de plantes. Ací veníem… el Centre a treballar ací era el castic que mos posaen. Era un castic didàctic, disfrutàem, perquè fèiem maleses [risses].

Miguel Ángel Sanz.- En els anys 30 una vegà inaugurat el col·lege se va instaurar el Dia de l’Arbre i un poc era acompanyant. Però la idea d’este jardí és com en moltes villes particulars que els jardins eren autèntics jardins botànics, se fa ficar de moda en els anys vint i els trenta dur espècies de atres regions o de atres continents i cultivar-les. I entonces açò és lo que ell diu, açò era un autèntic… era la idea de jardí botànic, de com si fóra una villa grandíssima amb el seu jardí botànic.

Antonio Martínez.- Era didàctic perquè les espècies que jo vaig escomençar a vore ací no les veia a cap puesto, mai, a cap puesto, no se veen, anaes a Castelló o València i no ho veies. I ací estaen, luego el que ho va ficar era una persona de molt de talent. I ho va fer aixina. Per eixemple un eucaliptus no l’havia vist en la vida, i ací n’hi haven dos eucaliptus que eren més alts que ixa escola, enormes, estaen a l’atra punta, allí al pati, allí a on hem estat al pati, u ahí i l’atre allí a l’entrà de les xiques, dos eucaliptus enormes, i jo no havia vist cap eucaliptus en cap puesto, i ixos són els que jo vaig vore primer. I espècies i espècies: la buganvilla no l’havia vist en cap puesto, i en teníem una allí que estava justet a l’entrà de… al costat de la pissarra del mestre, ahí estava la pissarra i ahí fora al pati estava la buganvilla, que tapava la… I allí els vileros armaven uns saraos en la buganvilla que el mestre estava fent una perorata i li tocava callar perquè els vileros… Mirant els vileros i mirant-mos a mosatros feia: “ja podrem seguir!”.

Carrer Ramón y Cajal i carrer Santa Natàlia (“camí del Calvari”)

Miguel Ángel Sanz.- Ara anem a parlar del carrer Ramón y Cajal, i una de les fotografies que hem preparat pa passar-vos és, pues bueno, un poc l’anècdota de que el barri va ser el que va rebre a Juan Carlos i a Sofía, els reixos d’Espanya en l’any 1976, en concret el dia [dijous] dos de desembre, i va ser aixina perquè van triar la visita a la cooperativa número u, que tamé vos passaré ara la foto. “Sociedad Naranjera de Exportación número 1 de la Cooperativa Agrícola de San José”. Vos passe la foto de la gent esperant la visita de Juan Carlos i Sofía. És un poc una anècdota perquè evidentment de tot el poble se va triar la visita fer-la ací; mos comentava Marisol que van parar en esta part ampla del carrer a on van baixar dels vehículs, van anar a la Cooperativa, van visitar la Cooperativa i d’allí ja pel carrer Santa Cecília van baixar hasta el Ravalet a on de nou van agarrar els cotxes i se’n van anar a Borriana. Ixa visita pues va ser en exclusiva a esta zona, per lo tant jo crec que és una cosa a senyalar. De la imatge que ja tenia este barri, de un poc la vida que tenia i que era algo ja digne de lo que el poble estava orgullós i no se va amagar d’ensenyar a la pròpia visita real.

Bé, del carrer Ramón y Cajal mos van contar l’atre dia l’anècdota de que com el Salvador tenia el seu sant pa fer la seua vetla, era una festa molt coneguda la vetla del Salvaor perquè l’organitzava el que me pareix que era mestre de la música -no era aixina o algo aixina? [Pedro Tel]-, entonces els balloteos eren molt famosos i en el carrer Ramón y Cajal dien “pues mosatros ací no podem fer vetla perquè no tenim sant”, i al final van decidir “pues ací la vetla la fem el dia de Sant Ramon”: “Ramón y Cajal” pues el dia de Sant Ramon vetla [risses]. I tamé se va fer molt famoses sobretot les festes de disfrassos que feien, perquè la gent que hi hava era molt animà, molt animosa, i lo del disfràs ho tenien molt amanit, i tamé se van fer populars estes vetles [30 min.] en aquells anys en què la diversió pues no era més que les festes.

En fi, tamé parlar, a part de la visita dels reis d’Espanya, parlar tamé de les vivendes, de les vint-i-sis vivendes que n’hi han, fetes per la Caixa Rural, que tamé va ser un fet important en Nules, ja molts anys después de Regions Devastaes, se seguia fent vivienda protegida però en  concret estes que va fer la Caixa, vint-i-sis unitats que estan entre Mossén Trinitari -el carrer mossén Trinitari-, Ramón y Cajal, crec que Santa Cecília… Bé, són unes vivendes singulars, estan fetes amb la idea de la teoria higienista, que te un passillo central, que és una anècdota urbanística que no se dóna molt en Nules, i que és veritat que en les casetes de la mar, entre cada dos casetes i això hi haven uns passillos, ací tenim ixe passillo central d’ixes vint-i-sis vivendes: tretze donen a un carrer i tretze a l’atre i són uns edificis que al final se constituixen en singulars, és dir, són importants tamé. No sols els edificis públics són patrimoni sinó que a vegaes les vivendes particulars com puguen ser estes o com puguen ser els conjunts de casetes de Regions Devastaes tamé són patrimoni. I en este cas són una curiositat que està ahí i que cal ressaltar.

Bé, en ixe aspecte el carrer Ramón y Cajal el donem un poc per explicat tamé en el Rodacarrer. Jo crec que ara deuríem de parlar un poc del que estem, de Santa Natàlia, del carrer Santa Natàlia que originalment era conegut com el camí del Calvari perquè evidentment l’edifici del calvari el tenien darrere. Tu vols comentar algo?

Marisol González Felip.- Jo no he viscut mai ací al camí Calvari, jo he viscut al carrer Santa Cecília, però al camí Calvari vivia m’auela i, clar, pues jo venia… el tinc molt xafat perquè jo venia a juar ahí. Vivia m’auela i ma mare abans de casar-se, al número trenta-cinc d’este carrer, ahí vivien. I bé, jo records que tinc: jo venia a escola ací a Cervantes. El tercer dia de pasqua anàvem al Calvari a fer la pasqua…

Públic.- A menjar-se la mona.

Marisol González.- Sí, però havia de ser el tercer dia. I de tant en tant tamé anàvem al Calvari a agarrar pinyons, pinyons d’estos pins que encara queden. I era una cosa aixina un poquet aventurera perquè els que estaven en la caseta del Calvari no volien que agarràrem pinyons, eixien a renyir-mos, i mosatros mos amagàvem però quan se despistaven tornàvem a entrar pa agarrar pinyons, i n’agarràvem. Bueno, era com un joc. I bé, jo d’este carrer pues tinc el record sobretot ací a l’edifici este cantoner de pisos que era l’almacén d’abonos i hi havia una porta principal del carrer este, Santa Natàlia, i l’atra donava al carrer la Caixa, i estava la capelleta del Salvador. A l’almacén d’abonos hi havia una bàscula i els xiquets del carrer anàvem allí… la bàscula era d’ixes pa pesar els sacs d’abono, i els xiquets del carrer anàvem allí a pesar-mos. I después tamé estava en l’oficina, que era només entrar per ací per la porta del carrer Santa Natàlia, una oficina a on hi havia un telèfon gran-gran, a mi me pareixia molt gran, i negre, a la paret. I feia “ring”… se veu que tenia el volum molt gran pa sentir-lo per tot el… I era, jo crec, l’únic telèfon del carrer. I quan n’hi havia alguna notícia que donar qualsevol veí donava el telèfon de l’almacén d’abonos i perfectament Vicent Roselló, que és l’auelo del que va ser regidor tamé del nostre ajuntament, Vicent Roselló Rodríguez, era l’encarregat, l’auelo patern, era l’encarregat d’ixe almacén i és el que anava a fer ixe servei. Per exemple: jo vaig nàixer per circumstàncies en València, en la clínica que dien de “la cigüenya”, i clar, una vegà vaig nàixer com havien d’avisar a la família d’ací?, pues a l’almacén, avisar a Vicent i Vicent va anar de casa en casa a dir que ha nascut la xiqueta [risses]. Era el telèfon de tot el carrer, el telèfon de l’almacén d’abonos. A banda de l’almacén estava casi enfront, [35 min.] ací a on viu ara la família Roselló-Flich, això era l’almacén de Roselló, que tamé se treballava la taronja. Després, més avall -és que clar, ara tot són pisos- estava tamé la casa de Bamboí, que hi havia vaques i… Perquè el tema de les vaques… ací tamé estava casa la sinyó Rufina, que tamé era vaqueria, ací al Ramón y Cajal estava Narciso, que tenien ovelles i feien formatge en casa, tamé anàvem a comprar ahí… que el feia la dona de Narciso ixe formatge. I després a l’atre pany de cases, allà a on no sé si haureu conegut que va haver una temporà un gimnàs, el gimnàs de… Ahí també era un altre almacén de taronges o… que treballava gent allí. I después conforme ja s’ha comentat a lo que hui és Consum era l’almacén dels Masos que dien, a la meua època ja era dels Masos. Que tenia entrà per este carrer i pel carrer la Caixa tal com ara mateix el té el xic este. I recorde tamé una tendeta, la tendeta de la Carana. La tendeta de la Carana que estava al final del carrer, que s’ha mencionat adés també. I teníem una modista: això m’ha vingut al pensament ara perquè estic veient-li la caseta. La caseta més xicoteta del carrer Calvari abans d’arribar al Ravalet, a la banda esquerra, ahí vivia Rosario ‘la Meda’ i sa mare. I Rosario la Meda cosia tots els trages de comunió de la contornà, els trages de nóvia, trages de camarera… Era… la modista. Era la modista, se guanyava la vida cosint. Clar, era Rosario ‘la Meda’. Era una dona molt baixeta que… es que calr, ja fa molt anys… la caseta està igualeta, una caseta xicoteta i una finestreta. A on està la finestreta Rosario passava nit i dia cosint; a l’hora que passares per allí, aguaitaves, Rosario estava sempre, sempre cosint. Un record tamé per a ella, i sa mare, la sinyó Maria.

I bé, era un carrer, amb tot açò que vos he dit, de molta activitat: els almacens li donaven… clar, entrava i eixia gent, carros a carregar, carros a descarregar, camionets, ja després furgonetes, en fi… I bé, i ací en el número trenta-cinc conforme he dit que és a on vivia m’auela i a on jo venia a juar, ahí és la casa… és la casa a on m’auela i m’auelo Pasqual que és el protagonista d’un llibre que jo vaig escriure una volta, Pasqual [1999; parla de l’avi i del llibre a la seua entrevista, Marisol González Felip, a partir del minut 46:50], pues vivien ahí al número trenta-cinc. I tamé la casa té història tamé, hui en dia ja pertany a uns altres amos i clar, l’han transformà, però era la típica casa d’entrà gran de carro i finestra i reixa al costat. La finestra de la reixa era el quarto principal, i allí al quarto principal hi havia un armari de paret. I quan ja es va produir tota la mobilització de la Guerra civil espanyola, un capellà que li dien mossén Antonio Bertomeu li va entregar la Mare de Déu de la Soledat, la bona, li la va entregar a m’auela perquè la guardara, i van ficar allò que diuen de la “jornaleta”, no sé si ho haureu sentit contar [ho conta la mare de Marisol, Soledad Felip Cases, en una entrevista preciosa, exactament a partir del minut 13:50]. I durant díhuit mesos la Mare de Déu va estar en l’armari de paret d’ixa casa. Se poden… ara no se pot observar ixe quarto perquè ja no està però quan l’any 2000 -crec que era Pot de Plom- va fer un vídeo amb motiu de la coronació de la Mare de Déu sí que ix el quarto tal com era amb el piso molt… d’estos dibuixaets que hi havia i l’armari de paret on durant díhuit mesos va estar la Mare de Déu allí i ja després la van traslladar… quan ja van donar l’ordre d’evacuar el poble pues ja se la van emportar a on… a un altre lloc, però ahí va estar díhuit mesos. I bé. Santa Natàlia poques vegaes li hem dit, a este carrer, jo sempre l’he conegut per camí Calvari i aixina ho comentàvem. [40 min.] Però l’altre dia sí que agraïsc que Josep me va fer saber que hi havia dos Santa Natàlies, i dius: quina de les dos serà?

Josep Romero.- De Constantinoble, que és la que dóna la festivitat de desembre… Perquè sí que és veritat…

Marisol González.- Clar, clar, pues dic “jo no ho sé”.

Josep Romero.- …que estàem comentant ella i jo perquè dius… és molt estrany perquè no celebraen ni vetla ni feien cap festivitat…

Marisol González.- Perquè feia fred!

Josep Romero.- …i ella va dir: “és que és en desembre i la gent no té ganes de festa. Però estant investigant vaig vore que n’hi ha un atra Santa Natàlia de Córdoba.

Marisol González.- La de Córdoba la festivitat és en juliol.

Josep Romero.- En juliol.

Marisol González.- Per tant la nostra és la de Constantinoble [risses]. Jo m’acabe d’enterar ara, bueno, ahir.

Josep Romero.- Sí que va contar ella que era una veïna que li dien Natàlia la que va fer…

Marisol González.- Sí, a on… tots haureu conegut a on vivien els germans Romero Subirón, no?, i el pare i sa tia Rosita -ixes dos cases que estan juntes, i dalt està la capelleta de Santa Natàlia-, pues ahí hi havia una dona que li dien Natàlia, era la propietària d’una d’ixes dos cases i… pues diu: “a on posarem la capelleta? -Pues diu: dalt de ca Natàlia que pa això és Santa Natàlia”, i li ho van posar. I después ja ixa dona era tia de Rosita, Rosita la Magra que ja mentres va viure s’encarregava de… perquè fins i tot la llum de la capelleta s’encenia de dins de casa Rosita. Ara ja l’han enganxà a la llum del poble però pa encendre la capelleta era per dins de casa Rosita i era la llum de casa de Rosita, que ella encenia la capelleta de Santa Natàlia i s’ocupava de fer-li el ram i totes ixes coses, i d’arreplegar els dinés entre els veïns pa fer una missa ahí a la Residència, per a tots els difunts. I bueno, pues esta és més o menos la meua experiència de xicoteta per ací per estos carrers, però que ja vos dic, jo m’he criat a les cases de la Caixa, eh?: vint-i-sis cases, un carreró al mig, este passadís que es tan higiènic que estaven dient se diu “el carreró”, i ahí tamé juàvem al carreró, mare meua! I antigament ixe carreró tenia portes, perquè aixina les mares estaven més tranquil·les perquè els xiquets no mos n’eixíem. Perquè ademés com tots els que vivíem allí som de la generació dels baby boom vam nàixer tots a l’hora. Tots a l’hora vam nàixer, i clar, mos dixaven allí al carreró i passaven el forrellat a una porta que donava al carrer Sant Agustí i a una porta que donava ací a Ramón y Cajal i estaven més tranquil·les que no mon podíem fugir. Després no me’n recorde i desconec el motiu, ixes portes se van arrancar per lo que fóra. Pa que correguera més l’aire, no ho sé, i ja mos… ahí ja mos havíem fet més fadrins.

Miguel Ángel Sanz.- Com anècdota contar que va vindre el bisbe a entregar les vivendes.

Marisol González.- Home, clar! Van posar un entaulat ahí a on viuen… bueno, actualment sabeu a on viu Joaquín Rubio? El de la carnisseria. Enfront del número sixanta-sis, que és a on vivia jo, pues ahí van posar un entaulat, perquè ixes cases les va fer la Caixa. I les va donar, bueno, ja cada casa tenia el seu propietari. Però van voler fer un acte solemne de… imagineu-vos quin desfile i tot pa inaugurar les cases. La gent estava vivint però ixe dia venia el governaor, el bisbe… moltes autoritats, i van dir: “alceu-vos i la casa com si no visquéreu, tots fora de casa” [risses], tots fora de casa perquè era inaugurar-les, i ja estaven vivint! “Res, eh?, però que si se donen cómpter que esteu vivint… Alceu-vos”. I no res, ni got de llet ni res, tot fora, tots fora i ben net, les cases buides i van posar un entaulat ahí enfront del número 66, ara n’hi ha un pati, és al costat d’a on viuen María Vilar i Joaquín Rubio, en ixos pisos. I ahí se van posar totes les autoritats dalt i anaven cridant: “número cinquanta-huit: Maria no se qué no sé quantos…”. Entonces pujava la persona i el governaor… ah, bueno: van ficar un penjoll de claus [risses] les claus penjaes, però havien acabat d’eixir de casa però els donaven les claus en ixe moment. I pujava cada persona i el governaor li feia entrega de les claus com volent dir: “ja pot entrar” [risses]. [45 min.] I després la comitiva va voler… va voler visitar alguna de les cases i ma mare me dia que van entrar a la nostra, que van voler… I -anècdotes- un atra propietària que tenia els mobles més bonicos perquè s’havia casat, era recién casà i se’ls havia acabat de fer, diu: “home, entren a la teua i jo que tinc els mobles acabats de fer…” [risses]. Va haver ahí una miqueta de despago, però la comitiva va dir: “pues a esta”, estava només baixar i diu “entrem”, entonces van entrar tots… I en fi, però ixa anècdota: “ai, han entrat ahí i a la meua que està doble bonico…”, però en fi, són coses que sents comentar, no?, perquè jo a tot açò jo tampoc estava perquè la entrega ixa de claus va ser en 1960 i jo no estava encara.

Josep Romero.- D’alcalde Llombart, estava.

Marisol González.-. Alcalde Ricardo Llombart, exactament.

Miguel Ángel Sanz.- Una coseta del carrer que tamé vam comentar quan vam estar fent el cartell, sobre la presó. La presó era un solar a on havia estat el matadero. En els anys 30, l’arquitecte Luis Costa, que va fer el mercat tamé fa el matadero i el cementeri. Estes dos coses, estes dos peces noves que fa l’arquitecte Luis Costa en Nules fan que este barri se modifique, perquè clar, en el cementeri nou ja se preveïa que anaven a tancar el cementeri vell que estava… era el solar on se va fer el institut. En el cementeri vell que ja desapareixia se va fer el institut i en el solar del matadero se va fer la presó provincial… la presó del partit judicial, perdó; no provincial, partit judicial, estava dins de la vila. En la Guerra civil es crema la presó del partit judicial -que és un atra història que algun dia contarem perquè tamé vam tindre anècdota al respecte-, i ja después de guerra Regions Devastades programa fer la presó del partit judicial ací a on tenim ara els serveis socials. Com a anècdota dir que se fica en marxa en 1945 però que en 1958 dixa de funcionar. Va ser un periode realment curt. I después és de veres que Regions Devastades mentres està actuant en el col·lege Cervantes fa una actuació ràpida i recupera el calvari. El calvari tamé durant la guerra s’havien trencat tots els taulellets de les capelletes i Regions Devastades recupera el calvari, que l’haureu vist ara en les fotografies que vos hem passat, dixant-lo estèticament nou. Era una joia este calvari. Els calvaris de la Plana pràcticament desapareixen i només queden els calvaris pues com el d’Artana o com el d’Alfondeguilla, calvaris de muntanya, però en la Plana els calvaris més potents eren el calvari de Vila-real i el calvari de Nules. El calvari de Nules ha sobreviscut, el de Vila-real no, i efectivament Regions Devastaes fa una actuació ràpida i el recupera, però a basse de anys se va deteriorant i después és quan se va fer la residència. I en 1987 se torna a fer una actuació recuperant un atra vegà els murs del calvari i se fan de cap nou les quatre capelles que estaen a on està la residència. I ara presenta l’actual estat. Simplement eixes actuacions perquè el calvari evidentment dóna lloc al nom del carrer però que después pareix ser que no era de l’agrado de les autoritats i li van acabar dient Santa Natàlia. I la capelleta que una dona a caràcter privat va ficar, perquè és de veres, en el any 22 apareixen les dos cases a nom de Natàlia, una dona que li dien Natàlia, i era habitual que quan una dona o un home feien unes cases se ficara el seu sant en la façana, i acabava donant nom al carrer. És una peculiaritat no només de Nules, és pròpia de la comarca. És dir, són anècdotes que fan que els noms dels carrers i rodar els carrers aporte una informació que después u pot associar inclús en atres bàrrios o en atres carrers. Tot és interessant i tot aporta. Jo crec que amb açò…

Marisol González.- Deuria ser una senyora important, perquè li dien “doña Natalia”. “Doña”. No era “Natalia”: “Doña Natalia”. Era la número u del carrer. “Doña Natalia la que viu ahí…”. Algo seria.

Josep Romero.- Continuaré amb el carrer la Llosa i el carrer Sant Mateu però ho faré un poquet curtet pa que no s’allargue molt la cosa i Miguel Ángel acabarà en les Casetes de Fandos. [50 min.]

Mari Monfort.- Per favor, volia fer només una puntualització que és una anècdota curiosa. Mira, quan van inaugurar que va vindre el rei, varen anar ahí a l’almacén, pues resulta que el que estava de president de la Sónex era un tal Manolo Romero, que ixe treballava en la Caixa, vale? Bueno, pues per a vindre les autoritats i dur-lo ací, Manolo Romero anava en un dels cotxes de les autoritats i anava amb el que estava de ministre de… Fraga Iribarne, vale? I el senyor Fraga Iribarne quan anaven arrimant-se i ja havien vingut per molt de trajecte per tots els bars, va i li fa el comentari a d’ell i li diu: “Ui, -bueno, en castellà, claro-. Ui, ací vostés… és de veres que són una zona molt rica, perquè ací tenen dos cultius”. I va i li diu aquell: “Ui, com que dos cultius? La taronja només hi ha una collita i avant. —No, dice, i todo lo que tienen a la parte de abajo, ¿eso qué cultivo es?”, i aquell li va dir: “Això es mala hierba, això és magreta!” [risses]. I entonces això enseguideta se va comentar, ell ho va comentar a tots els atres i dia… jo recorde l’expressió de dir: “el cara de collons este! Imagineu-vos, ara resulta que ací tenim dos collites i som molt rics! Mira que poc coneixen lo que és el cultiu i tot”, que se n’havien vingut a l’almacén i havia segut el comentari de que tot allò que què era lo que cultivaven. I no, això és magreta. Entonces no ho polvoritzaven com ara de que se feia la… la herba.

Carrer la Llosa, carrer Sant Mateu

Este carrer és molt recent, no té pràcticament història però al final és interessant que anem fent cronològicament tot el poble i totes les anècdotes i coses que tingam pues tindre-ho ahí registrat, la informació. Jo sí que me’n recorde que quan era xicotet, quan estava en Cervantes, que tamé anava a Cervantes jo, este carrer era tot un hort i no n’hi havia res. No donava eixida; sí que n’hi havia carrer per ací però esta zona no donava… no tenia carrer; veníem ací a juar en els abres i a tirar-mos pedres [risses] però… I la Llosa; primer parlaré de la Llosa, que és un poble de la Comarca de la Plana Baixa que no arriba als mil habitants. Poca cosa més, ja sabeu a on està la Llosa i ja el coneixeu, i la part esta… el carrer començava com he dit en el carrer Sant Mateu, en l’encreuament este. I coses interessants que podem dir del carrer la Llosa: tenim el Grupo Solís, el grupo 1º de Mayo pero que era conegut com el Grupo Solís pel ministre, que era el ministre José Solís Ruiz [1913-1990], que això ja ho vam estar comentant tamé quan vam fer la ruta en el carrer Sant Carles ho vam comentar un poquet. I poca cosa més; tamé teníem l’antic molí d’oli, que ara mateix està abandonat i és… acaba justet a on està el carrer Mare de Déu del Carme, ahí trobem el carrer… el antic molí d’olives.

Antonio Martínez.- El molí tota la vida s’ha dit… el camí el Carme donava… el carrer del Carme estava tort perquè s’havia fet sobre un camí tort que feia cap al molí de Cóquel. Al molí de Cóquel he anat jo a parar cepets i a apretar al torn per a fer oli de les olives de mon pare, al molí de Cóquel; estava darrere d’ixa casa. El molí de Cóquel.

Josep Romero.- De l’atra banda del carrer de la Llosa, perquè este carrer és llarg, arriba hasta l’institut. A l’atre carrer sí que recorde quan jo era xicotet eren tot eres i estava abandonat, eren horts, però sí que hi haven alguns magatzems, alguns almacens, i en la part esquerra trobàem lo que era com una pista a on els xiquets anàvem a juar en bicicleta però tamé era una pista com de cotxes d’estos teledirigits. Els més joves ho recordareu tamé. I això, poca cosa més. Com a cosa curiosa tamé de Sant Mateu, no té… encara té menys història que la Llosa, perquè eren algunes casetes propet de lo que era la placeta de l’Assumpció, que estaven tocant lo que era l’antic camp de fútbol. I allí per exemple… crèiem que fa referència al poble mes que al sant, perquè allí no hi ha tradició de sant, de fer ninguna festivitat ni res, i pensem que al fer La Llosa, Sant Mateu, tamé està el carrer Aín ací al costat del Grupo 1º de Mayo… Per tant sí que pensem que fa referència al poble, i no a l’apòstol. I poca cosa més: ací en el carrer Sant Mateu sí que trobem lo que era l’escola Cervantes i lo que era Los Gorriones, el jardilín, però de cases sí que… eren zones abandonaes a on no hi havien cases, fa poquet sí que s’han construït, farà cosa de vint anys, [55 min.] però jo sempre ho he conegut com la… a la punta de la placeta de l’Assumpció sí que n’hi haven cases però después ja eren o bé los Gorriones o bé el Cervantes, no hi havien construccions.

Les Casetes de Fandos

Miguel Ángel Sanz.- … se va incorporar al poble no fa molts anys i és un lloc singular, de fet està datat com a zona d’extraràdio especial, diem les casetes de la Masà, que molta gent coneix, i l’atra anomalia -per dir d’alguna manera- “urbanística”, que se va assimilar finalment al casco urbà són les casetes de Fandos. Este descobriment de les casetes de Fandos és una peculiaritat perquè en estos moments pues u donaria la impressió de que se n’ha anat a un carrer d’Aín: estretet, amb una caseta xicoteta o tres casetes o quatre xicotetes… En fi, és una curiositat en Nules, i bé, pues mosatros hem cregut que era digne de ressaltar en esta visita per acabar. Les casetes de Fandos mouen al voltant d’una finca que pareixia ser d’una tal Rosa Fandos, com mos va comentar l’últim dels propietaris que queda, que ocupa la caseta a on estava el motor de regar esta finca; era un motor xicotet. Entonces seria pal veïnat o pals que per ací transitaven “el motoret”. I ixe “motoret” ha donat nom, apodo, a una família que són els Motorets. Jo no els conec, però en fi. Mos van ensenyar a on estava el motor, que és en el número sis. En ixe motor… bueno, mos van ensenyar el pedestal a on estava el motor, i efectivament era un motoret, era un poste xicotet. Mos van ensenyar el redolí a on estava el pou. En fi, l’anècdota va quedar ahí; ací va viure gent hasta no fa molt i és una curiositat, és una anècdota que a lo millor amb el temps desapareix. Açò no és carrer, el carrer quedarà a l’atre costat, a on tamé se veu la part de darrere de les casetes, que tamé té la seua singularitat, però el carrer estarà a l’atre costat i açò en un futur pues creem que desapareixerà. Si… mosatros ací hem pogut contar esta història hui perquè encara està, i si algun dia se documenta i se fotografia i se guarda el record, el dia que desaparega el carrer per temes urbanístics pues per lo menos sí que quedarà en la memòria les Casetes de Fandos que és este raconet del poble que està per descubrir. Hui els que estem ací alguns el descubrim, imagineu-vos el resto del poble, absolutament desconegut que n’hi ha una història com esta.

Antonio Martínez.- Puc abundar en això?

Miguel Ángel Sanz.- Claro que sí, per favor, que eres la enciclopèdia de hui.

Antonio Martínez.- Perdoneu, és que m’he criat ací. Venia jo a juar tots els dies. Dels dos Motorets que tu dius que queden, u ha faltat ja: Pepe ‘el Motoret’ ha faltat, tenia un any menos que jo i hem vingut molt a juar a esta casa. El segon és Paco ‘el del Motoret’ que el coneixereu perquè és el que tenia, allí al costat del mercat, al costat del bar del mercat, una casa de pintures i de…

Públic.- Ah, clar, Paco. Paco Romero.

Antonio Martínez.- Paco Romero. Pa mosatros era Paco ‘el del Motoret’. Pues ahí va nàixer, Paro Romero. (…) Bueno, pues Fandos va fer ací… casat en la Fandos va fer ací el motoret perquè la terra des de la Serraleta -que li va tocar a un atre Fandos, al Fandos que vivia davant de la capella de la Sang-, entonces d’ací per amunt, hasta la Serraleta era dels Fandos, i d’ací per avall hasta la guarderia! -fijeu-vos bé lo que dic: hasta la guarderia-, era la finca de Fandos. L’escola està feta dins de la finca de Fandos, ma casa està feta dins de la finca de Fandos, tot lo tot lo que és veu. Entonces ixe motoret era pa regar des d’ací hasta la guarderia que era d’ell, i jo encà he conegut arribar la terra d’ell, que anava alquilant-la pa anar vivint ell perquè era un home major i tal, hasta el carrer de baix de ma casa quan estàvem allí fent el relat del carrer Cervantes, hasta ixe carrer que crusa… hasta Ramón y Cajal encà he conegut jo regar. Per la banda de darrere ma casa ja estava feta dins de la finca d’ell, però la banda de darrere de ma casa… Pues regava d’ací hasta allà…

Josep Romero.- El atre és Calderón de la Barca, no?

Antonio Martínez.- Calderón de la Barca. Pues hasta allí encara he conegut jo regar este motoret. Perquè era tot la finca de Fandos, mosatros juàvem dins de la finca de Fandos i tenia mal gènit, eh? Que ell estava ací sentat, ixa figuera -no seria la mateixa: ací hi hava una figuera enorme- i ell sempre estava baix de la figuera i quan mos veia passar per ahí, que anàem a la Serraleta a buscar bales en aquella època, [60 min.] anàem a buscar bales a la Serraleta i les balaes mos les pagaven a sis quinzets les que tenien pistó i a pesseta les que no tenien pistó, i amb ixos dinés mos los guardàvem i mos compràvem una caixa de boletons i de tronaors en pasqua. Bueno pues quan mos veia passar per ahí amb el gaiato ja amenaçava, ja sabia que cosa bona no li faríem.

Josep Romero.- Això que està contant, l’anècdota mos la va contar l’home que ara té…

Miguel Ángel Sanz.- L’home de Vilavella que ara té esta casa…

Josep Romero.- I mos va contar la mateixa anècdota, que anaen els xiquets i com ell volia les figueres tamé, que anaen els xiquets a furtar-li lo que fóra i ell es ficava a acaçar-los [risses]. La mateixa anècdota mos va contar.

La creu

Miguel Ángel Sanz.- Anem a parlar un poc de la creu, del calvari… No hem profunditzat en el calvari perquè el dia cinc de desembre hi ha una ruta, que és la ruta de les capelles, a la que aprofitem pa convidar-vos, que no la fem mosatros, la fan atres membres de la Comissió de patrimoni però aprofitem pa convidar-vos, a on se parlarà m’imagine amb més profunditat de la capella del calvari i del calvari. Mosatros pa acabar ací simplement mencionar que possiblement ací en esta escalinata que Regions Devastaes va dixar restaurà, no com la veiem ara, possiblement hi hauria una creu de terme. No ho sabem perquè la realitat és que no hi ha constància d’ixa creu però sí dels brancals conforme estan ara. Mos comentava la veïna, Marisol, que ací hi havia una creu de fusta.

Públic.- Una creu de fusta negra. Sí, se degué corcar.

Miguel Ángel Sanz.- I en la remodelació última que se va fer se va posar esta de ferro, que en principi creiem que els ferros eren de la creu que n’hi hava en la cúpula de la iglésia arciprestal que se va tindre que llevar… per un problema d’un llamp, no?

Josep Romero.- I del pes, més que tamé…

Miguel Ángel Sanz.- I del pes. Bueno, la qüestió és que no sabem exactament si esta creu prové de aquells ferros d’aquella creu. Pero vamos… Que quan se va restaurar el calvari és evident que els pedestals, els brancals de ací se van restaurar. Después se va ficar ixa creu de fusta i finalment se va fer esta restauració i se va ficar esta creu. Simplement com anècdota. El calvari com ja hem comentat antes és molt diferent a com era en un principi; les quatre capelles centrals, que estan en el passillo central són les ocupaes a on està ara la residència, que quan se va fer se van tirar. I encara se va tardar a muntó anys en tornar a ficar les quatre creus que van faltar en aquella època. La qüestió és que ahí hi ha la capella del calvari i se parlarà d’ella en profunditat durant la pròxima ruta del dia cinc de desembre, la de les capelles.