Amparo Ibáñez, encarregada d’almacén

Transcripció

Encarna Coronado.- Ella ha sigut encarregada de dos [almacens]…

Amparo Ibáñez.- De dos: una d’una amiga meua, que és com si fóra germana, com ella. Igual, eh? Jo allí era com si fóra filla. He deprés de marcadora, quan a les americanes; les dones treballaven en terra perquè no hi havia… en terra assentades. No en tinc de fotos, d’això no… S’assentaven les triadores en terra i prenien els calibres en cabassos. I ací tiraven la 100, la 150, la 175, la 125, la 200, la 300 encara passava pel vagó, i la 360. I després, d’ahí de les caixes americanes vam passar entonces a fer caixes de cartó que mos venien de Pamplona. Caixes de cartó. Que les apegàvem en pasta de cola i les muntaven dos xiquetes. Ho muntaven elles, ho posaven ací i posaven, com no teníem màquina, hasta que mos la van dur, posaven peces de cinc quilos a cada costadet, per a que s’apegara. I estava allí, i hala!, fent cartons, i les maleses que feien, que quan anaven a cobrar li tiraven les caixes a l’ama, perquè l’ama en vez de pagar en sobre… Entonces jo era filla i secretària…

Encarna.- I llogadora.

Amparo.- I llogadora. Jo anava a buscar a totes les dones. I estava per allí pel d’açò. I entonces anava i fèiem les caixes i les encaixàvem també: la que era de 125… conforme, si eren prou altes… que entonces fèiem taronja salustiana, nàvel, verna, sanguinelli… Eixa era quan les americanes per a matar-nos. Sanguinelli, nàvel, salustiana…

Encarna.- Navelate.

Amparo.- Navelate, eixa no l’hem treballat mai. Eixa la van ficar después, eixa llavor. Eixa llavor no estava quan jo vaig entrar a l’almacén. I después, quan fèiem ja la gorda treballàvem la satsuma, que eren unes bandejes de madera i era com açò i posaven al mig… i ella ja no les haurà tocades. Féiem satsuma, que entonces clementina n’hi havia molt poqueta. Ja van escomençar de la satsuma a empeltar clementines. I entonces ahí feien unes bandejes, que les feien els fusters d’allí de l’almacén, i les feien totes en nuetes, encaixadetes, i posàvem una tira empaperada però de rabo, eh? Amb topet! Després ja van llevar eixa … [inintel·ligible] que dic jo, i entonces ja van escomençar només a rodar-les en la… i fèiem a tires aixina i era molt bonico. Molt bonico. Ja les tapàvem, les posàvem en una vieta, les tapàvem en tatxes i anava tot això. I després d’allí ja van vindre que vam fer les… encara en tenen en… ja platonets més xicotets per a fer la clementina…

-La clementina fina, del terreno.

Amparo.- Del terreno, que no en hi hava, de clemenules no en hi hava. Del terreno i avant. I després això: les xicotetes de la clementina teníem maquinetes que hi haven tres xiquetes amb bossetes. De a quilo. I teníem uns pesos com si fóra de tenda, que eren uns pesos ja aposta per a fer la clementina. I venien en les línies que teníem de corretja i caïen a les basses, i les xiquetes agarraven les taronges i pesaven, i quan tenien el quilo, clec!, i la que estava baix tec!, amb la màquina tancava la bosseta. Feien la bosseta. I això és lo que jo vaig anar a fer…

Encarna.- Dis-li de les americanes.

Amparo.- [5 min.] Caixes americanes, en les americanes se feien totes empaperades. Eren les caixes -sense exagerar-te, no sé els quilos que tenien-, aixina de grans, i anaven totes empaperades. I mosatros fèiem per Holanda i per Alemanya. I entonces ahí duien una madera aixina i una madera baix, i entonces ahí l’ama els feia fer, com ara mateixa açò era la tarongeta, i tenies que fer tots els sellos, tots tots, que anara la corona al puesto de l’això.

Encarna.- Hi havia una clarura entre madera i madera i totes les empaperades cara a la gent, per a que es vera.

Amparo.- Posàvem plaques a les caixes amb pasta. En pasta, jo això ho he fet, eh?, no et cregues, que jo he fet des de marcadora hasta encarregada. I secretària, sense cap perra. Ara s’ho xuplen les cooperatives i mosatros mos toquem el eco, perquè no cobrem. Que és aixina, eh? I jo, escolta, em feien tanta por: “Ai, ara vindràs a l’almacén…”, com jo no havia anat mai! Jo he anat al meu hort a menjar-ne, però a l’almacén jo no n’he tastat mai cap, però no me n’han faltat mai. Perquè ara no me’n falten, eh?

Encarna.- I els hòmens en carro…

Amparo.-En carro, i que s’havien de carregar. Per a carregar els platonets, aixina com ara fan els palets, antes per a carregar els camions per als … [inintel·ligible] jo anava a agarrar tots els matins, a les 7 menos 20 ja anava jo a agarrar el número del tassista que mos tocava. Hi hava vegades que teníem taronja allí empaperada: “Ai pues només hi ha un vagó”, perquè només hi havia un vagó. I per a la sendemà: “Xiquetes, totes a vetlar, a acabar de…”. Ella [es refereix a Encarna Coronado] era el número 1. A ella jo la tenia com si fóra germana. Una que tocava: “Amparo! —Què? Què vols, filla?” a la secretaria o al que estava d’encarregat: “Que busca’m dones que vinguen ací. —Ai redéu, si hem d’eixir a les 7! —Pues dis-los a migdia que s’agarren berena i que vinguen ja en pla de…”. I jo em tocava quedar-me en l’almacén i quan eixia a les 7 o 7 i quart, cama Hilario!, de l’almacén allà, altra vegada a l’almacén que està… I una vegada vam eixir a les 2 del matí. Ai, és que se vetlava molt!

Encarna.- Teníem una hora per a dinar i una hora per a sopar. I ara es queixen.

Amparo.- Ja te dic jo que ara… i entonces no mos deixaven mai en la vida en la vieta que tiraves la caixeta, no mos deixàvem mai en la vida, per lo menos en els que estava encarregada, jo feia: “Acabeu la caixeta!”. Perquè se la deixaven: la una que eixia, l’altra que estava… anava al a caixa i feia: “Escolta, tranquil·la, que jo si són cinc minuts darrere després et dóna lo mateix”. Però no vages a tirar una caixeta, que era 20 minuts o lo que siga que costara de fer, pues no podia ser. Allí no.

Jo he treballat molt, molt! A l’almacén i a la panaderia, tot.

Encarna.- I entonces conta que mos pagava ella: “Quantes hores tens? Tantes”. I et pagava.

Amparo.- Jo passava llista, totes les dies. I quan venia la setmana hi hava qui entrava a les 9, hi hava qui entrava… Jo, que en pau descanse, tinc una germana que em va faltar… i tocaven la sirena. La sirena d’allí de la Sens: “La una”, hale! A casa tots a dinar. A les 2 menos dos o tres minuts ja tenien que estar allí a la porta de l’almacén per a entrar. I la meua germana i una amiga del meu carrer, eixa tenia la costum de que eixíem totes de casa perquè ma mare mos feia a totes el dinar per a mi i per a la meua germana, i no res: s’apareven en els escaparates, s’aparaven en el altre… Eixíem de casa i tu saps què feien? Sempre entraven les últimes. I jo mut. Com era l’encarregada callava. I en venia també una altra, que era Carmen la Guixa, que també. Aquella quan xulava la sirena eixia de casa. I jo vaig agarrar i… açò era la llista que jo tenia: “senyó Lola, hala, tants diners, pose ahí els…”. I posava ella… ella estava ací, i jo ací, i la taula estava ahí, i eren tots els muntonets de les que ho tenien tot. Per anar-se’n prompte jo feia: “Esta tot senyó Lola”. [10 min.] “Esta tot”, hala, fora. “Esta té dos hores menos”, i aquella també s’ho apuntava. I la meua germana i una que era veïna d’allí, tots els dies entraven un quart algo… ja s’havien posat totes i elles entraven. I dic, pues ara voràs com te l’escarmentaré! Ui, va agarrar un berrinxe! Un berrinxe! I quan venen elles a cobrar li dic: “Senyó Lola, estes tenen mitja hora menos”. Ai, es va quedar la meua germana… “Ai”. Dic: “Aixina dependràs a entrar a l’almacén puntual!”.

Lola.- Era la germana de l’encarregada i…

Amparo.- Però lo que vull dir-te a tu…

Encarna.- Ella pagava en diners. Ja pagaven tots els almacens en sobre i ella encara en diners. I mos feia una cola que a lo millor eixíem a les 12 i a lo millor de vesprada anàvem a un altre almacén augmentades i teníem pressa. I ella allí comptant els diners. I jo saps què feia? Dos o tres vegades, pum!, totes les caixes de cartó les tirava damunt d’ella. Feia aixina i ella: “Ai ai ai ai ai… Qui ha fet això?” Dic, collons, a vore si s’escarmenta i mos paga en sobre.

Amparo.- No, no, no… Primer s’ha mort. Ahí al costat tenia el cabàs de l’almacén, i ahí tenia els diners. I jo anava (que t’ho diga), allà a les 2 menos 20 o això, si tenia que pagar, què feia? Me n’anava al banc. Perquè el fill no anava ni al banc, anava hasta jo en el … [inintel·lgible]: “T’han de pegar una porrà…”. Si ara estiguera el món aixina no aniria, eh? “Eres una boba”. Però jo estic contentíssima perquè jo és que he sigut com si fóra filla. Ella venia i si tenien que eixir a les 7 de la vesprada, com sap que sóc menjadora: “Me cague’n la puta ja se n’ha anat la auela al bar? Ara voràs tu”. Pixava, es bevia ella un got de llet i després li feia: “Batiste, puja”. I enseguideta me venia a mi i em feia: “Ves-te’n a l’escala que tens el got de llet”. Me la feia de llet de pot que a mi no m’agrada, en sucre…

Lola.- En Colacao per a que agarrares força! [risses]

Amparo.- Ella? Eu! I jo…

Encarna.- Antes es treballava molt més.

Amparo.- Molt, molt! I jo no cobrava res, eh?, de ser encarregada. Jo no res, ni m’apuntava…

Encarna.- Bueno, ella cobrava el jornal…

Amparo.- Érem totes iguals. Jo cobrava, però lo que dic: si perdia dos hores o tres a la setmana d’anar a avisar, jo això no m’ho apuntava. “Tu ho tens tot?”, i ho traïa. I Ricardo… però la mare de la meua amiga com si fóra filla. M’ha regalat de coses, i ha vingut nadal i de tot, i jo feia: “No me fages res”. De roba… El primer abrigo que vaig gastar després del dol de mon pare, que ja anava a l’almacén, va agarrar i mos n’anem un dissabte que acabem a migdia. “Hala pues, Amparín com hui…”, ella no em deia mai Amparo, jo era Amparín, i si alguna em deia Amparo li feia: “Que no té nom?”. Ui, a collons! A la filla “Loli”, a la meua amiga “Loli”, a mi “Amparín”. I la senyor Victoria se’n ria, perquè com era tan guasona, era una valenciana guasona… (…)

I se n’anaven al wàter a pixar i es deixaven les maquinetes, i les taronges rodaven aixina i rodaven aixina, vinga rodar allí a l’almacén. I jo: “Ui”, i l’auela: “Amparín! —Què mana tia Lola?” (jo li deia “tia Lola”, per a mi era com una tia). I feia: “Ves-te’n, a vore si han caigut…”, perquè teníem els wàters d’aquells com els de l’estació, que posaves una pata ahí i una altra ahí. I diu: “A vore si han caigut pel forat!”. Però allò era un dimoni. Allí hi havia… Antonieta, una que no tenia família, que era tia de l’aguatzila, i una tia de la Franja, i xica, i en hivern pues eren dones majors, jo era joveneta, i es posaven pantalons d’eixos de cavalliste, que dic jo, uns pantalons llargs que és pa estar calentetes. Feia molt de fred. Xica, i eixes dos, la una era fadrina, com jo. I l’altra era casà i no tenia família. I quan elles les veia: “Va, mone”, i jo em veia les triadores d’allí d’açò, em deia la tia Lola: “Vés i dis-los que vaig jo cap allí”. I jo me n’anava allí al wàter i estava les triadores que és a les que elles vigilaven: la senyó Soledad, la … [inintel·ligible] i la parella de qui era, xiga? Ara no recorde si era la … [inintel·ligible] o no seria… Una dona també major, i s’ajuntaven allí. I elles què feien? M’espiaven perquè les portes les tenien com les de l’oeste, d’eixes que entraven i eixien. [15 min.] I aquelles m’espiaven i jo què feia?: era el wàter de cadena, i elles m’espiaven vinga el meneito, la una menjant taronges… parlant. Jo feia: “Aneu-vos-en, que les triadores han … [inintel·ligible], ja triaven dalt de les màquines, no triaven en terra. “L’auela està venint, ves que l’auela va; aneu-vos-en a les maquinetes que diu que a vore si heu caigut dins del forat”. I sentia uns xillits, l’auela! I jo “Va”, i com elles, pobretes, estaven aixina pixant i allí quetetes, i jo estirava la cadena i claro, eixia l’aigua… Com si fóra un riu, i ella: “Ai, ai, ai…!”. La mare que va! (…) En l’almacén no renyia mai, no mai. I després anàvem a vetlar de l’almacén…

Encarna.- I cantant, i fèiem bufes i fèiem de tot.

Amparo.- I quan eren les 12 en punt que teníem que eixir, ja començaven: “El pato se pela aixina, aixina se pela el pato…”, i enseguideta es mirava el rellotge. Dic: “Va que ja està bé la cosa”.

Encarna.- Li donàvem la llanda per a que ens tirara al carrer, que ja era hora.

Amparo.- El seu germà, el fill de l’ama, mos posava la ràdio, i l’auela: “Amparín! Vés lleva…”, que entonces cantaven cançons: “La lejía” i tot això, la progapanda, i ella [es refereix a Encarna] enseguideta ho deprenia —que ara va de viatge i també ho fa. Ella això i disfressar-se…! Quan vam anar a Tarragona, que mos vam fer…

Encarna.- Ells ja m’han vist disfressada ahí, que li he ensenyat…

-Ens ha de dir com li diuen, perquè no ho hem dit.

Amparo.- Per a què, per a l’entrevista? Amparo Ibáñez González. Almacén de Bautista Usó.