Antics llocs de culte vilavellans

Mossén Víctor Riba, a la seua obra Villavieja de Nules y sus aguas termales, recentment reeditada, va dedicar una atenció preferent a l’estudi dels llocs de culte de la Vilavella, tal com calia esperar d’un prevere. Mossén Víctor, tanmateix, en limitar els seus escorcolls als migrats arxius locals (parroquial i municipal), no va exhaurir, ni de bon tros, el camp. Darrerament, una sèrie d’arxius, particularment l’Històric de Nules i el Capitular de Tortosa, ens han posat a l’abast uns documents claus per endinsar-nos en un món certament apassionant.

En aquest article es revisen les aportacions d’en Riba i es traça un estat de la qüestió tocant a tres significatius llocs sagrats Vilavellers, tots ells pretèrits.

I. L’ERMITA/ESGLÉSIA DE SANT BARTOMEU

L’ermita de Sant Bartomeu se’ns apareix documentada per primera vegada al si d’un llibre de visites pastorals del bisbe de Tortosa Ot de Montcada, conservat a l’Arxiu Capitular d’aquesta ciutat; l’escrit està datat el 16 de juliol de 1428, a Almassora estant[1]. S’hi al·ludeix a la «ecclesiam Sancti Bartholomei constructam in Villa Veteris castri de Nules» (l’església de Sant Bartomeu construïda a la Vila Vella del castell de Nules). En aquell temps l’ermita era ja centre de peregrinacions dels fidels de la rodalia, en dies assenyalats del santoral. S’esmenten expressament com a dies de peregrinació els de les celebracions de la Nativitat del Senyor, l’Ascensió, Pentecosta, les quatre festivitats de Santa Maria, els apòstols Sant Bartomeu i Sant Jaume, sants Abdon i Senent i Santa Llúcia, amb les seues corresponents octaves. L’altar estava dedicat a la Passió de Jesucrist. Pel que sembla, doncs, aquesta ermita, emplaçada a les faldes del castell anomenat de Nules i confrontada amb el nucli musulmà de la Vilavella, estava ja en aquesta època plenament consolidada com a centre d’espiritualitat.

Per altre document, custodiat a l’Arxiu Històric de Nules (Felip, 1981), ens assabentem que en aquest mateix segle XV, un 10 de juliol (l’any concret no hi figura: 14-) el Consell -equivalent a les actuals corporacions municipals- de Nules acorda acollir-se sota la protecció de Sant Bartomeu i acudir a l’ermita en processó, oficiant-hi el clergat una missa cantada. El vot fou fet pel clero de l’església de Nules conjuntament amb el Consell. La vila de Nules, com a propietària de l’ermita, s’encarregava d’efectuar-hi les obres de reparació i consolidació escaients, tal com ens indica el document esmentat, tot fent-se ressò de diversos albarans i cauteles consignades al llibre del síndic de la dita vila: assentaments efectuats als anys 1509, 1510 i 1511, el síndic rep en dits anys, de mans de Cucharero, veí musulmà de la Vilavella, 11 sous «per les moreres de dita hermita de Sent Berthomeu»; en 1515 i 1516 no s’especifica el motiu de les despeses; en 1519 es deixa constància de les despeses fetes en «desucdar» [l’ermita] ; en l’any 1522, es gastaren 22 sous i 8 diners, en una obra i 13 sous per cabirons, i al 1534 apareixen les depeses corresponents a la compra d’un forrellat així com les motivades per vetllar i portar el cos de l’ermità, que havia mort, a Nules.

ELS MORISCS.

La vila de Nules, en ser obligats a batejar-se els habitadors musulmans de la Vilavella durant la guerra de les Germanies (1519-22), va cedir l’ermita als nous convertits, per tal que l’empraren com a lloc de culte cristià: «fins que los moros, habitants en la dita Vila Vella, per la Magestat de l’Emperador don Carlos, eo, per lo Sumo Pontifice, los fonch concedida, a sa petisio, la santisima crisma, y en semblant ocasio, per no aver de obrar dits moros esglesia nova, la vila de Nul·les, moguda de bon zel y pit caritatiu y crestianisim, per no escandalitzar.los, ans be abrasar.los a la santa fe catolica, y per esser tots de hun señor, hun terme general y jurisdictio junta, los deixa y empresta dita hermita per a que lo retor de dita Vila Vella administras los sacraments y selebras misa en aquella» (Felip, 1981). Un llibre racional de la parròquia de Nules, datat l’any 1525, inclou a l’apartat «Actes de la Vila Vella» un soterrar, efectuat per capellans de Nules, d’una tal Johana Doménech, «mora de dit lloch, jermana de olim Abdumelich».

L’església de la Vilavella, sota la invocació de Sant Bartomeu, fou desmembrada de la parròquia de Nules l’any 1535, mitjançant els comissaris apostòlics, i dotada amb 30 lliures anyals de renda, provinents dels delmes de Nules (Butlla «Apostolici Domini», any 1602, f. 428).

El 18 d’abril de l’any 1561, el bisbe de Tortosa, Martín de Córdova, va visitar l’església de Sant Bartomeu, regida pel prevere Melcior Tolzà. Aquest capellà exercia també el seu ministeri a la vila de Mascarell, on residia. La visita pastoral ens reflexa algunes particularitats de l’ermita i, ensems de la comunitat de cristians nous[2]: «ha.y en dita sglesia tan solament un altar, no.y esta reservat lo santisim sacrament per esser loch de moriscos, ni tampoch fa lo retor residencia en dita sglesia. Feu sa señoria una exortacio a dits moriscos alli ajustats, [que] casqressen com a bons cristians, reservant.se lo demes pera altres temps».

«En la qual sglesia troba tambe unes crismeres del piltre ab lo» oleum crisme et oleum sanctum. «Y no resmenys, les fonts babtismals estan suficienment».

Martín de Córdova visità novament l’església de Sant Bartomeu el 2 d’abril del 1569, deixant consignat al llibre de Visites pastorals[3]: «Visita la sglesia de la Vila Vella, la qual es annexa a Masquarell. Mana als jurats presents que adoben una biga de la sglesia perques plou, sots pena de V sous, dins sis mesos».

Altre document, datat al juliol de 1618[4], ens proporciona més detalls tocant a la relació que aquesta església mantenia amb Nules.

La Vila pujava en processó dues vegades a l’any, els dies de sant Fabià i Sebastià i sants Abdon i Senent. El clergat portava els ornaments per oficiar-hi. Si aquestes festivitats queien en diumenge el retor de Nules publicava en la trona els aniversaris que s’havien de celebrar durant la setmana entrant a l’església de Nules, així com les amonestacions matrimonials. L’ermita, fins les acaballes dels segle XVI, solia estar a cura d’un ermità. Jaume Martí, llaurador de Nules, parla al seu testimoni d’un ermità, un tal Bosch, que volgué deixar l’ermita per no «ser-li comoda per sa vivenda». El pare d’en Martí volgué convèncer Bosch, tot dient-li: «no us n.aneu, per fer.me plaer teniu conte de la ermita y feu vostres acaptes, que si no.ls aveu tot lo que aureu de menester veniu a ma casa que yo us dare tot quant vos faltara i aureu de menester, sols que no us n.aneu». Un altre testimoni, el també llaurador nulenc Montserrat Aguilar, recordà com sent son pare agutzil dels moros de la Vilavella oí com el retor de Mascarell, Francesc Roca -encarregat a la vegada de la rectoria de la Vilavella- celebrant misa a l’ermita digué als moriscos: «perque no adobau la isglesia de la ermita de Sent Bertomeu, perque tota es plou, i aquest respongueren, y en particular un moro que es deya Gaspar Chico del dit lloch, que ells no la podien adobar sens llisentia de dits oficials».

ELS REPOBLADORS.

El mes d’octubre de 1609 la totalitat dels pobladors moriscs de la Vilavella foren embarcats pel carregador de Moncofa amb destinació al nord d’Àfrica. La Vila va quedar totalment buida, fins que, dos anys després, el seu senyor, Cristòfol de Centelles, la va repoblar amb 29 caps de casa, provinents, en la seua major part, de Nules. En una visita pastoral practicada l’any 1614 li fonc suplicat al bisbe de Tortosa (Alfonso Marquéz de Prado) manàs senyalar església una casa que havia estat d’un morisc anomenat Cucharero, situada prop de la Plaça -actual carrer del Pou- (Felip, 1981). L’ermita de Sant Bartomeu va continuar essent propietat de la Vila de Nules; el clergat d’aquest poble pujava a oficiar-hi les festes dels sants Fabià i Sebastià, Sant Bartomeu i Santíssim Sacrament (Domingo, 1977, p. 234). Tanmateix, el 20 de gener del 1618, festa dels sants Fabià i Sebastià, s’hi va produir un incident protocol·lari, en no voler els components del Consell de la Vilavella situar-se a l’esquerra dels de Nules, deixant així de reconèixer la prioritat i els drets que sobre l’ermita tenia aquesta vila. El justícia de la Vilavella se’n va eixir de l’ermita, tot proferint paraules injurioses (Domingo, 1977, pp. 231-32). El dia 11 de novembre de 1625 el cardenal Agustí Spinola va Visitar l’església de Sant Bartomeu. Esmenta al llibre de visites[5] les fonts baptismals, l’altar Major -sota la invocació de Sant Bartomeu- i l’altar de Sant Sebastià, sobre el qual escriu: «troba que no si deya missa en ell sino tan sols lo dia de la festa». Les fonts baptismals havien estat fetes cinc anys abans, ensems un sagrari daurat, amb dos imatges de Sant Pere i Sant Pau i una figura d’un Crist[6].

D’altra banda, mitjançant Víctor Riba, ens assabentem que en aquesta església es reunia el Consell dels nous pobladors per a prendre-hi acords: «ajustats e congregats en la iglesia particular de la present vila, que es al present a on se solen ajuntar e congregar per.a tenir consell e altres coses» (Riba, 1906, pp. 70-72, documents dels anys 1627, 1629 i 1633); el retor, mossén Joan de Membiela, exercia les funcions d’escrivà del Consell. Riba reprodueix també una determinació dels jurats per la qual manen al sagristà, Francesc Vicent, sota pena de 60 sous agrane l’església (p. 72, any 1635). El 6 gener de 1649, el Consell de Nules, després d’uns anys en els quals la processó de Sant Sebastià havia estat derogada per decret papal (?), va decidir renovar-la. Una pesta Calamitosa devastava el regne de València i calia demanar la protecció de l’excepcional advocat (Domingo, 1977, p. 237). Paral·lelament, però, els vilavellans estaven construint una església de nova planta, i varen pensar que ben bé podrien aprofitar els béns mobles de l’ermita. El 13 de setembre de 1650, al Consell de Nules s’exposà «que avent presentit que los jurats de la Vilavella trataven de traure los retaules, campanes y altres coses de la hermita y vent era forsos, se procura mandato del Bisbe en que els mana que no puguen traure cosa alguna, y si an tret cosa alguna, dins tres dies ho tornen». Una altra determinació conciliar es pren el 19 de gener de 1651, vespra de la processó dels sants Fabià i Sebastià, fent-se ressò de la problemàtica tocant a la clau de l’ermita, en poder del retor de la Vilavella (Domingo, p. 238).

Durant els mesos de setembre/ octubre de 1651 es va inaugurar l’església nova de la Vilavella. L’ermita de sant Bartomeu va quedar inhabilitada per al culte i convertida en cementeri. Durant una Visita pastoral efectuada pel bisbe de Tortosa Isidoro Aparisi el 21 de juny de 1698 es consigna: «Visita el Simenterio y halla que sirve de Simenterio la iglesia vieja de la cual se mantienen los arcos y esta descubierta y la puerta se cierra por dentro y se entra por un portillo cuando se ha de abrir o cerrar; et mando que dicho portillo se cierre de cal y canto y se haga llave a la puerta, sobre ella se ponga una cruz pequeña y otra grande enmedio, cuidando de que dicho Simenterío este siempre cerrado y limpio» (Riba, 1906, p. 16). Mossèn Riba coneixia documentalment l’església de Sant Bartomeu però va pensar que es tractava, molt probablement, de l’antiga mesquita dels musulmans.

EMPLAÇAMENT.

En una compravenda d’una finca -un jornal de secà amb dues oliveres- efectuada el 2 de gener de 1606, protocolitzada pel notari Francesc Sanchís (Arxiu Parroquial de Nules, rebedor), s’esmenta la partida «de davall la Esglesia», confrontada «ab lo cami de l.orta». El camí de l’Horta s’iniciava a l’actual carrer del Forn Nou i continuava pel carrer de Santa Lucil·la. Més endavant, a una determinació del Consell de Nules, 20 de gener de 1618, s’informa que el Consell de la Vilavella ix a rebre la processó de Nules del dia de Sant Sebastià «a la cequia de la font», l’antic llit de la Font Freda que, recordem, passava per l’actual Casa de la Cultura (Domingo, p. 231). Una altra resolució del Consell de Nules diu de l’ermita de Sant Bartomeu «que esta junt de la Vilavella». I, finalment, el 1710, en un acte de compravenda d’una casa[7] s’anomena «la calle de la Iglesia viexa».

Desconeixem, ara com ara, on estava situat aquest carrer, tanmateix, pels propietaris confrontats, citats en altres compra-vendes, deduïm que limitava amb el raval del Barranquet i el camí de la Vall (actuals carrers de Sant Vicent i inici de l’Eixida d’Artana). L’ermita, doncs, hauria estat bastida durant l’edat Mitjana vora un camí important, el que menava de Morvedre a Onda.

II. LA MESQUITA

Aquest lloc d’oració dels fidels musulmans està atestat a la Vilavella per primera vegada en un document datat el 15 de març de 1481 (Domingo, p. 223). Hi figura una relació dels habitadors varons vilavellers -43- constituïts dins la mesquita per tal de prestar jurament i homenatge «de mans i de muscle» a la Comtessa d’Oliva, mitjançant el seu procurador, misser Andreu Sart. S’hi esmenta com alamí -oficial que fallava els plets menors- Mahomat Mascaró, com Alfaquí -intèrpret i definidor del dret canònic musulmà- un tal Abdal·la. Els vassalls vilavellers presten jurament i homenatge «girada la cara a la alquibla de Mahomet, vers mig jorn, proferent i dihents cascun de aquels les paraules per çuna i xara en juraments de moros acostumades proferir i dir». L’alquibla, assenyala l’orientació vers la Meca on havien de mirar els musulmans en pregar. A les mesquites és indicat pel mihrab, nínxol obert al mur. D’altra banda, la sunna es referia al costum observat en l’aplicació del dret musulmà i la xara al dret canònic.

La mesquita de la Vilavella era també un lloc de reunió de la comunitat musulmana, on es prenien decisions que atectaven l’aljama, tal com ens indica un acte notarial contingut a un protocol del notari Joan Rossell[8], datat el 2 de setembre de 1496: «intus domum mesquite jam dicti loci apud quam consilium congregari et celebrare consuerunt» -dins la casa mesquita del dit lloc junt a la qual acostumen congregar-s’hi i celebrar consell-.

La ubicació d’aquest antic lloc de culte ens és, ara per ara, desconeguda. Un document de compra-venda fermat el 18 de juliol de 1594 davant el notari Marc Antoni Ortí -pare del cèlebre literat, nat a Nules un any abans- ens parla d’una casa situada a la Vilavella «in vico nuncupato de la mesquita» -al carrer anomenat de la mesquita-, confrontada «ab una parte cum domo mea et ab alia parte cum monte et a fronte cum dictam mesquita» -d’una part amb ma casa, d’altra amb la muntanya i al davant amb la citada mesquita-. Tanmateix, atenent l’estructura urbana de època, caldria situar-la prop de la Plaça Vella; més encara, la confrontació amb la muntanya centraria l’emplaçament a la part més enlairada de la vila: molt probablement a l’actual carrer de la Presó.

La butlla Apostolici Domini del papa Climent VIII, any 1602, nomena la mesquita de la Vilavella, tot i que d’una forma genèrica (full 428): «Terrae vera, quae fuerunt olim Mesquitae, si quae extant, Ecclesiae aplicatae maneant, et per Rectorem, et Juratos administrentur» -Tanmateix, les terres que havien estat abans de la mesquita, cas que en queden, continuen aplicades a l’església, i siguen administrades pel retor i pels jurats-.

III. L’EGLÉSIA VELLA

La ubicació de l’església vella ens és ben coneguda: carrer de Santa Bàrbera, pany dret, poc abans de l’enforcament amb el carrer del Pou. Hem dit al capítol I que a l’any 1614 li fou suplicat al Bisbe de Tortosa manàs senyalar església nova. Mossen Riba (1906, pp. 68-69) aporta algunes dades tocant a la seua construcció que, pel que sembla, va durar més de vint anys; així, pagaments corresponents al campanar i a unes canals de fusta (1630). Poc abans de la inauguració de l’església s’enregistren albarans pertanyents a un jornal per plantar el retaule, tres jornals per posar les campanes i quatre sous per posar-hi uns bancs. En canvi, no es va adonar de la data de la inauguració, en reproduir a la primera edició (p. 100) un document (datat en 29 d’octubre de 1651) corresponent al pagament de 12 lliures i 4 sous fet a Gaspar Martí, cerer (per error, Serres) de Castelló «a conte de la sera que a pres per la festa de la Traslasio del Santisim a la Esglesia nova». La inauguració es degué produir, doncs, durant els mesos de setembre-octubre de 1651.

A la visita pastoral practicada pel bisbe de Tortosa Tomàs Auter el 24 d’octubre de 1609[9] es menciona l’altar Major d’aquesta església (sens especificar invocació) i els altars del Sant Crist i de la Mare de Déu del Roser; s’hi esmenten també les fonts baptismals, el cementeri (antiga església de Sant Bartomeu) i l’abadia. I a la santa visita efectuada el 13 de maig de 1718 pel canonge Gaspar Almela[10]; s’informa que l’església roman sota la invocació de la Santíssima Trinitat; troba en ella sis altars: el Major, dedicat a la Trinitat, el de la Mare de Déu del Roser, Santíssim Crist, Sants Abdon i Senent, Sant Sebastià i les Ànimes. Esmenta la sagristia, les fonts baptismals i l’abadia.

Riba (1906, p. 17) cita també altars dedicats a Sant Bartomeu i Sant Ignasi de Loyola. I en documentació notarial conservada a l’Arxiu Parroquial de Nules s’al·ludeix a l’altar de Sant Antoni Abat o dels sants de la Pedra. En 1906 el sagrari d’aquesta església es trobava encastat a la paret de la sagristia major del temple parroquial, i els quadres a l’oli que havien servit com a titulars dels altars es conservaven a la sagristia del sagrari. Tot fou destruït durant la passada guerra.

En inaugurar-se l’església actual aquest temple va esdevenir cementeri. Aquesta es la raó per la qual hom pot trobar ossos i grans de rosari, als fonaments de les cases d’aquest antic indret.

DIMENSIONS.

Gràcies a una relació continguda en un llibre de soterrars existent a l’Arxiu Parroquial ens podem fer una idea aproximada de les dimensions d’aquesta església[11]. El 7 de gener de 1815 fou descobert el cadàver de Salvador Cubells, fadrí de 27 anys, veí de la ciutat de València, mort a la Vilavella el 9 d’agost de 1807. Cubells estava soterrat «en el Cementerio (antes Iglesia)», en taüt cobert amb volta de maçoneria. La sepultura distava 67 pams, línia recta de la porta principal; 17 de la paret situada a la banda de la mar; altres 17 de la paret de l’antic altar Major i 30 de la banda de muntanya («esquina de casa de Maria Vicent, viuda de Josef Ribera»). Ens trobaríem, doncs, amb un rectangle que mesuraria 84 pams de llarg per 47 d’ample, sense comptar l’àrea de la pròpia sepultura. Multiplicant per 226 mm. (equivalència valenciana del pam), ens col·locaríem en 19’66 m. de llargària per 10’62 d’amplària i una superfície aproximada de 205 metres quadrats, certament acceptable.

El 27 de febrer de 1804 el bisbe de Tortosa, Antonio José Salinas, va donar permís per poder derrocar l’església vella «dejando las paredes a una altura de doce palmos y medio, por cuanto la expresada iglesia sirve en el dia de cementerio». El producte resultant de la venda dels materials provinents de l’enderrocament (fusta, teules, etc.) mana siga invertit en obres peremptòries de l’església nova (Riba, 1906, p. 94; el document es conserva encara a l’Arxiu Parroquial, Vària, núm. 2).

BIBLIOGRAFIA I NOTES:

DOMINGO PÉREZ, Concepción i d’altres (1977): La Vilavella. València, impremta Fermar.

FELIP SEMPERE, Vicent (1981): Festes i celebracions a la Vila de Nules (segles XVI-XVII). BSCC, Vol. LVII (julio-septiembre), pp. 297-338.

RIBA, Víctor (1898 i 1906): Villavieja de Nules y sus aguas termales. Reimpressió en facsímil a Càrrec de l’Ajuntament de la Vilavella, 1994.

[1] .- A.C.T.: Visites Pastorals, núm. 9.

[2] .- A.C.T.: Visites Pastorals, núm. 14.

[3] .- A.C.T.: Visites Pastorals, núm. 16.

[4] .- A.R.V.: Reial Audiència, Processos, 3a part, expedient 7272, apèndix.

[5] .- Publicada en aquest mateix butlletí, núm. 8, octubre de 1984: Dues visites pastorals, 1625, 169.

[6] .- Ibídem, nota 7.

[7] .- A.P.Nu.: protocol de Basili Ferrer, 1707-10, full 77.

[8]– A.R.P.: protocols, núm. 25.567.

[9] – Vegeu nota 5.

[10] – Publicada en aquest butlletí, núm. 34 octubre 1994: Visites pastorals dels anys 1718 i 1757.

[11] .- Arxiu Parroquial de la Vilavella, Batejos i Soterraments 1791-1814, f. 196 v,

APÈNDIX GRÀFIC

Frontera de l’ermita vella de Sant Sebastià, dinamitada l’any 1933. Aquesta ermita fou la segona de les que la Vilavella va dedicar al seu Patró. (f.: anòm.).

Imatge de Sant Sebastià. Al repeu figurava com data :1676. Es conserva a Ca la Vila de dita població. (f.: Diputació Provincial).