Antoine Gozalbo, pintures plenes de simbolisme

Vam tindre el privilegi de passar una vesprada al flamant taller d’artista d’Antoine-Henri Gozalbo Gavaldá en Castelló, un pintor singular que nodreix els seus quadres d’expressionisme i surrealisme. La seua és una obra autèntica, desinhibida, de vegades delirant, que ens va encisar des del primer moment en què la vam conèixer. Antoine ens va convidar a berenar i vam xarrar moltíssim, davant i darrere de la càmera. En l’entrevista es mostra tal com és: simpàtic, divertit i generós a l’hora de compartir el seu pensament ètic i estètic. És una sort haver comptat amb la seua complicitat en esta entrevista, que, més enllà del seu protagonisme, pensem que és un bon document sobre art actual.

Sinopsi

Antoine-Henri Gozalbo ens parla d’art, de cine, de música i, sobretot, de la seua obra pictòrica. Ens explica algunes de les idees que hi ha darrere de les seues composicions, reflexiona sobre els diferents formats i compartix amb nosaltres la seua tècnica de “mélange” o conjunció, una combinació d’elements que li permet continuar disfrutant i experimentant.

Transcripció

Tu eres el fill d’Isabel Gavaldá, anem a preguntar-te per ella perquè… jo pensava que era ta tia o algo aixina.

No, no, ma mare, ma mare.

Què barbaritat.

Modista ella i molt volguda.

És una de les entrevistes més boniques… O siga, quina persona més graciosa… mos va recitar… Bueno, tu l’hauràs vista.

Sí, sí, l’he vist, i vàries vegades [risses]! M’ha agradat molt. Ella pues una persona molt oberta, molt cultural… i està a l’altura de tots, els jóvens, dels majors… sempre ha estat peleant amb la cultura tamé, i sempre ha tingut vint o trenta xiques en casa donant corte i confecció. Sí, ella…

Bueno, tu eres un poc exòtic, que te diguen Antoine-Henri…

He adoptat el nom meu de Frància perquè vaig estar la meua infància en Frància i l’he adoptat perquè m’agrada molt, Antoine me sona molt bonico: Antoine-Henri.

És exòtic no només el teu nom, tamé el teu treball. A més mosatros l’hem conegut un poc en el marc de Nules, que a lo millor contrasta més encara que ací en Castelló que pots tindre un ambient cultural.

Molt bé, és més lluny, més obert tot, exactament. Sí, contrasta més.

Sí, contrasta molt, eres un rara-avis.

Pues sí, la meua pintura pues bé del meu cap, de la meua imaginació i és un simbolisme expressiu, que vaig donant-li forma als meus pensaments, que busca la metàfora, lo que havíem comentat de la dona i totes estes cosetes. Tot va fluint a base de pensaments.

I com se te va ocórrer posar-te a pintar? Perquè tu no tens formació mos has dit.

No, no, jo sóc un autodidacta i jo vaig estar molt de temps pues fent… en llapis anava fent uns bocetos, no parava…

Jo he vist algun dibuix teu, igual en Facebook o en Instragram, no recorde a on.

Algo he ficat de dibuix en llapis, poca cosa.

Poca cosa, però està ben dibuixat.

I anava fent cosetes i me se va ocurrir donar-li pintura i va agradar… me va agradar a mi que és lo important [risses] i d’ahí vaig desarrollar tot lo que esteu veent, lo que estic mostrant al públic, a la gent.

Mos contaves que no t’has preocupat molt pel mercat, per col·locar la teua obra.

No, no. He fet alguna exposició però jo no… No m’anime de dir, de anar buscar… hi ha molta gent que s’expressa molt a través de buscar red i buscar… Jo vaig deixant passar el temps. Lo que m’interessa és passar-m’ho bé. Passar-m’ho bé. Después lo atre és un mal de cap que si arriba va arribant, no lutxe per fer molta cosa sinó que van arribant cosetes.

Bueno, se nota que t’ho passes bé.

M’ho passe bé, sí [risses]. Tamé la meua manera de ser ajudarà una miqueta, si no no podria ser! Claro.

Jo crec que hi ha un text per ahí de Vicent Felip Sempere que parla de tu, parlava de que expressaves el dolor i el patiment i aixina. Però jo quan veia els quadres veia més humor, me feia la impressió, que patiment, dolor…

Ho has mirat des d’una atra… Claro, depèn tamé de cada treball, hi ha una miqueta de tot, una mescla. Tamé la teua manera de ser, el color de cada uno com ho mira, en el ojo… a través del color a que ho mira, pues lo mira cada uno d’una manera i ho expressa d’una manera. I eso és lo que té el simbolisme, l’abstracció, totes estes confluències que vaig donant-li, tocs de surrealisme, tocs de… n’hi ha una amalgama de cursos de pintura diguem, de vies.

Sí, absolutament. La tècnica és una tècnica… lo que mos contaves…

Bueno, la tècnica… jo he llegit a muntó, m’he fet la meua pròpia tècnica que l’he anomenat mélange, una mélangé que en francés és una conjunción. I bueno, a base de llegir i d’anar provant i d’experimentar tamé amb el pinzell i d’anar mesclant… se van traent cosetes. És tot anar treballant. No va dir Picasso “que las musas te pillen trabajando”?

Sí.

Pues en això estic d’acuerdo amb ell [risses]. Vosatros tamé me pareix. Si te pillen treballant…

Bueno hi ha molta gent que veus que té molta tècnica, professional… però és gent que no s’ha inventat la tècnica com tu te l’has pogut inventar una miqueta, no?

O no, exactament, tu ho has dit. N’hi ha gent molt ben preparà, a mi m’agrà tot, eh? L’artesà del pinzell que té una acadèmia, una tècnica… això és maravillós, vore ixos treballs és… fotografies, com aquell que diu. Però en el meu cas jo no vaig tindre la oportunitat d’estudiar les belles arts i lo que he fet ha estat estudiar llibres [5 min.], llegir llibres, i anar composant-me en el meu cap coses… i ixe és el resultat.

Tu tens una fase que hem vist tamé en quadres que és el format absolutament boig de…

Gran.

D’ajuntar vàrios llenços…

Sí, sí.

Arriba hasta el texto…

Ahí n’hi ha u…

Ahí n’hi ha u…

M’agrà perquè l’ull no mira pla, el ull és una miqueta asimètric. Tu vas mirant i vas veent una paret ací, una d’això… Entonces m’agrà formar en els llenços… en madera sobretot, perquè treballe la madera, pues formatos polièdrics i este sistema. Li dóna molta vida, li dóna molta… sempre he sigut… no recorde d’haver… algú n’hi haurà, de formatos irregulars, asimètrics i oaixò, ni haurà algú, segur, però que no recorde jo d’haver vist… me se va ocurrir i queda visualment estètic, tat?

Totalment. Molta llibertat per a fer qualsevol cosa, per a inventar…

Me monte… qualsevol cosa, estic ara ací montant una tapa de vàter, un últim treball… jo crec que pot quedar graciós [risses]. Li ho vaig comentar a un col·lega meu i me va dir “mare de déu, una tapa de vàter, a on arribaràs!”. Marcel Duchamp no té un vàter… una performance en un vàter…?

Clar, i tant!

És Marcel Duchamp, no?

Sí, sí. El urinari. Que ell va firmar com a “Font”. A més hi ha textos, detalls de… pots escriure… és com molta llibertat.

[Risses]. És una amalgama de poder tindre… objets perdus, objetos perdidos. I vas… no se tira res, anem conservant-ho tot, que vaja rodant l’assunt.

Totalment. Hi ha molt d’humor en el teu treball.

N’hi ha molt d’humor, sí. Algo de sàtira. Hi ha una miqueta de tot, eh? Una bona ensalà ben amanida amb pebrera i… pimienta i… una miqueta de tot [risses]. Jo crec que sí, d’això se trata tamé.

Sí, és com molt desinhibit…

És que és molt complicat tindre un pensament d’un treball… és molt complicat ficar-lo después gràficament, és una barbaritat i tens que estar… per exemple, ahí en La última cena vaig pensar de totes les persones que estan ahí baix, de poder sopar ixa nit amb els dotze apòstols i el Nostre Senyor i estar salvant-los del foc perquè estaven cremant-se… Tot això m’ho pense i en después plasma-lo és un rotllo de pensament i de a vore com executes. Faig algun boceto i vaig provant i al final van eixint cosetes que estan dins del cap. No és fàcil això, no. És una cosa de superació de…

És com un treball de poesia.

És poesia, sí.

La metàfora…

La mètrica, sí, buscant la mètrica. Exactament, podríem exercir-lo aixina.

Una certa literatura inclús. Vull dir, ara ho provarem tamé perquè anem a fer l’experiment amb tu [risses], però que pots contar històries sobre les imatges.

Sí, sí, sí, perfectament. Totes les històries que he creat totes vénen de una metàfora, de una simbologia… tot hi ha que dir algo de cada quadro, no és un quadro que dius “l’he fet i…”, no, no, sempre hi ha un mensaje dins.

Pareix que hi haga molt de catxondeo tamé.

Una miquita de catxondeo. Ja ho has dit antes, una miqueta d’humor… cosina germana de l’humor el catxondeo [risses].

Bueno, ens va agradar molt, a mi me va obrir el cor…

Quin?

El Sant Bartomeu i…

Ah, Sant Bartomeu! Què parit, què parit! Sant Bartomeu, que vosatros sabeu que el van desollar, màrtir. I jo dic, ací l’únic desollament que hi haurà és el de la taronja, la Clemenules, que ahí fica en inglés “las bendecidas por…” [risses]. Vaig vore que el formato de la taronja s’eixia com un rei ahí.

Un rei vegetal…

Sí. I d’això se trata. T’agrà?

És preciós.

Has vist, ulls blaus el Nostre Senyor? [Risses]

El niño Jesús era rúbio, no? El pinten molt sovint… i la mare de déu! Hi ha un puntet iconoclasta tamé, un poquet gamberro [10 min.].

Una miqueta, una miqueta, sí.

No sé en Nules què pensaran d’això.

Bueno, hi haurà de tot, claro.

Mos han recomanat, vull dir que en Nules hi ha gent que t’aprècia…

Clar, clar, i tinc molt bons amics, la meua penya de Nules, “la Grenya” i tinc molta… tota la família tamé, els cosins germans… vinc d’ahí, les meues arrels són de Nules, execte. Encà que hem comentat que he estat tota la vida per ahí, hem estat en França, después estic ací en Castelló, en Vila-real, i en Nules he tocat menos, però lo que he tocat ha segut de profit.

Tu vas ser alumne encara de Carmen Catalá.

Sí, sí. Carmen Catalá!

La vam entrevistar.

Sí, Carmen, que és tia tamé de Sole [Mechó].

Sí, clar, clar.

El dia que vaig portar a Sant Bartomeu, el dia de l’art vaig estar amb ella, mos vam fer quatre fotos. La vaig tindre en 3r i 4t. Molt bona mestra, mos feia cantar ahí unes cançonetes… me s’han quedat gravades. Me’n recorde de les cançons. Sí, sí, Carmen Catalá, ja ho crec, que la vau entrevistar. La he vista, sí.

Bueno, pues este primer treball que anem a explicar una miqueta… ahí véeu que n’hi ha un polp pirata perquè està fart de tot ja, del plàstic i de tot, però els seus amics: carranc, els peixos…; està tocant una miqueta de música pa donar-los vida, però s’ha rebel·lat contra l’home. Per això s’ha fet un pirata el polp, això és el meu pensament, bàsic pa fer ixe quadro.

Què història més bonica.

Ixe és el meu pensament bàsic. Ell vol als seus congèneres que són els seus… els seus habitants: els peixos, el carranc, l’estrella de mar, una caragoleta… i està divertint-se amb ells. Però al contrari de l’home… s’ha tingut que disfrassar o ficar-se demostrant que no està d’acuerdo amb mosatros, amb tot el empastre que estem fent. Però bueno, anirem recuperant terreno si… Jo crec que sí. N’hi ha intel·ligència pa d’això, però bueno, és complicat però se pot arribar a algo.

Pues no res, ahí este segon quadro tenim pa mi la força de l’home, que pa mi se tendria que gastar en el món vegetal, en el món de la natura. Ixa és la força que se tindria que desarrollar i no pa pegar-se, punyaes i navajaes [risses]. Ixe és el treball que he volgut transmitir, ixe està més definit el assumpt, tat?

Sí. Ixe el dibuix és molt senzillet, vull dir, vas a lo bàsic, queda clar claríssim tot.

Exactament. Después tenim ací al déu Baco, regat per el raïm. Alimentat per el raïm. I uns ulls, que sempre és el meu codi, pintar ulls… sempre voreu en els meus quadros, perquè mos estan observant de tots els puestos, no hi ha que dixar-se manipular perquè estem observats. Això és el que pense. Ahí he plasmat això. Una metàfora de la dona, amb el esqueleto i les roses i que això “todo se desvanece”, que no sé com se diu en valencià. Se desvaix…?

Tot s’esvaix.

Se desvanix? Tot està ben clar ahí tamé, això són quadros que te representa…

Tu dibuixes bé.

Vols dir? Sí, si me fique en sèrio podria traure coses més… però bueno, la meua pintura és més visceral i més…

Ahí tenim el de l’home amb les tres gàbies, amb els tres pardals: què ha sigut primer l’ou o el pensament? “El huevo o la gallina”, pues l’ou o el pensament, això és que el que dic ahí [risses].

Mare meua. Està molt ben dibuixat. Molt de material ahí, hi ha molta figura…

Pareix com un tapís, tat? Aixina gòtic…

Totalment.

Esta casa d’ací està en la rotonda amb la C-18, que està caent-se, darrere del cementeri… veus que ahí hi ha un ciprés? Darrere del cementeri de Burriana n’hi ha una casa que està caent-se, l’haureu vista. Que és que dóna molt de rotllo perquè està… i me va fer molta gràcia i diu, xa, vull imprimir-la, pintar-la. I això. I és de lo poc que he fer aixina costumiste.

De paisatge.

De paisatge, exactament. Però bueno, que me va donar bon rotllo de pintar… [15 min.] Ne faré més, me vaig divertir molt. Aixina moltes passaetes, veladures i contrast. I me vaig divertir, la veritat és que me vaig sentir molt a gust, pintar aixina…

I este?

Sí, açò és un manojo de… la ceba tendra… què bona és, però este bandido se les ha fotut totes i mos ha dixat el fullol de brossa, el maricón [risses]. I mos ha dixat el… una expressió de lo nostre, no? La ceba tendra ja veus… Tindré que fer-ne un atre però amb les cebes, tu. Si nos… [risses]. Sí, sí.

Bueno, el fabulós Sant Bartomeu.

Sant Bartomeu, que està prou vist en Nules tamé. Perquè, bueno, la exposició que vaig fer fa sis o set anys en Nules, temes d’ací no n’hi havia cap me pareix, més que este d’ací. Això tot és novetat, perquè ara estic pegant-li més a este formato menut, cinquanta per setanta, i antes feia formats prou grandets: de metro i mig per setanta, de dos metros inclús… Que ho tinc ahí en la bodega. Però jo crec que ara este formato m’estic divertint a muntó, però no vull dixar el formato gran. Perquè el formato gran te dóna molta expansió, d’obrir lo que tens en la ment, de plasmar-lo. Te dóna més superfície, te dóna més alegria. Però bueno, tamé si u que té un piset vol clavar-se’n alguno tamé és millor, si vol tindre un nano d’ixos tamé té que tindre u un comedor… En fi.

I este que tens en este format tan curiós?

Este format aixina irregular… comentàvem que l’ull va discernint formes irregulars, asimètriques, sempre vas veent pues lo que és el context… no pla, no veus mai pla, sempre veus distorsionat, distensions, deformacions… i he volgut plasmar tamé en alguns treballs plasme aixina temes asimètrics. I jo crec que queda, bueno, queda divertit.

És molt divertit.

Tat? Aixina molt… suggestió aixina… vanguardista tamé. I ahí vaig tenir tamé pues una pizza marciana. Això és lo matèric, quan vaig escomençar amb els ferros, amb les silicones, amb els poliuretanos… i tamé té lo d’ell. Anar saltant de una tècnica a una atra o de una pintura a un atra és molt bonico. Perquè sabem que tots els artistes tenen una línia i coneixes “un picasso” o això, però jo, a mi me divertix més anar de salt en salt, experimentant i buscant novetats.

Te permet juar.

Juar, juar amb tots els conceptes, amb tot lo que tenim. I m’atrau a muntó. I en fi, això.

És un treball de llibertat molt bonic.

De llibertat, sí.

A més no de llibertat de… llibertat que estàs arriesgant tamé, no és només llibertat que…

Tamé, no queda tot satisfactòriament. Queda a vegades… xa, pues això no queda bé però vull presentar-ho. O no ha quedat conforme jo he volgut, perquè és complicat, lo que parlàvem antes, de dir… plasmar lo que tens en el cap no és tan fàcil. Pensa-ho i voràs. I vosatros que sou gent d’art sabeu de lo que estic parlant, la gent que coneix el art… Treballar amb els pensaments i ficar-los gràficament en un lienzo és complicat, no és tan tan fàcil. Això només arribaven els quatre grans: Dalí i companyia [risses]. Però bueno, mosatros ho intentem. Anem fent… amb l’areneta que aportem anem fent la paret gran entre tots.

Jo veig una pintura valenta, eh.

Valenta, sí.

Que t’arriesgues. Se pot copiar la natura i ja està, però açò… Però veig que hi ha riesgo, que hi ha voluntat de…

De que te peguen un palo ben fort, tat? [risses], per acabar prompte. Però bueno, a mi la crítica desdenyable m’agrà molt, perquè me fa… me remunta, me fa pujar. I me fa conèixer… Te coneixes però t’ajuda a conèixer-te més. O sea, la crítica que te diu “ui, este…” No, bienvenido sea todo! Aixina quan algú te diu coses boniques pues tamé t’alegres, no? Per lo menos hi ha gent que… Però bueno, el fondo és treballar en lo que a u li agrade [20 min.]. Si tu treballes en lo que t’agrade, no en la pintura, en tot, així no estem parlant de… totes les corrents que pot haver d’art i de treball… si a tu t’agrà lo que estàs fent no hi haurà ningun problema, pense jo, eh? Te superaràs, aniràs animant-te i la gent t’ho reconeixerà, o certa gent t’ho reconeixerà o alguna gent t’ho reconeixerà.

A vore el de la poma… la poma és la fruta que mos ha fet… mos fa i mos ha martiritzat des d’Adan i Eva, d’ixa metàfora que n’hi ha del frut prohibit… entonces n’hi ha que treballar la poma, n’hi ha que menjar-la, perquè te dóna una miqueta de contrarrest d’allò que va vindre… simbològicament, metafòricament de lo que se comentava. Jo ho he plasmat ahí: la poma mos dóna molta vida, tómala, mírala… Ha sigut el pensament d’ixe treballet.

Un poc iconoclasta. Un poc herètic tamé inclús.

Herètic, sí. Està ben parlat, d’herètic [risses].

Alguns quadres porten el títol integrat…

El sello de l’ull el imprimisc. Com? Com? Perdona, Nelo.

Alguns tenen títol.

Sí, en alguns he ficat una variació de títol. Per exemple este és Fotosíntesis-muscle [segona imatge, més amunt], el sext de deu que ne vaig fer. Una tirà. Veus, este és l’ou i la calavera, què significa això. Pues que la calavera, l’ou, mos porta al món i después mos torna a enterrar. El mateix sistema [inintel·ligible] mos produix ixa vegetació que és la sobrenaturalesa. Això és lo que he volgut plasmar jo en ixe quadro.

Este d’ací baix la maternitat. El feto, el feto ha agarrat una mà de terra, cobert per un paraigües vegetal, en mig de la vegetació i la maternitat el guarda. Has vist ahí?

Què barbaritat. Hi ha molta matèria.

És molt matèric. Passem de molta matèria a uns quadros menos voluminosos…

Sí, ho hem vist. Hi ha molta diversitat. Bueno, La última cena és una maravilla.

La última cena… hi ha dos angelets amb el COVID perquè va ser la època del COVID [risses], el 2021. Veus ahí? Els he ficat una… pa que no agarren el COVID [risses]. I el dimoni amb la serp ahí, tancant el ull. I tota la gent volen pujar hasta el Nostre Senyor pa sopar amb ell, però vénen de l’infern i ho tenen complicat.

És preciós ixe quadro.

Te diu, no? Te diu coses. Bueno, seguim si vols.

Sí. Bueno, això és el ull.

Això és el ull. Això és el ull fent el 69, el clàssic 69. Estan una miqueta deformats però és aixina, és el que… “Bum! —Estos què fan, estos?” [risses]. Ho has vist o no? Home, tens que imaginar-t’ho una miqueta: n’hi ha cames ahí, dits i cossos entrellaçats.

Hi ha molta sensualitat, una cosa sensible.

Pues això és lo que he volgut plasmar, decorat una miqueta en la espontanitat de lo que estava dient del bum. Te pegues una castanya de vore això. Sí, una miqueta de sexualitat, sensualitat i sexualitat. Va tot unit: la mort, la sexualitat, la sensualitat que tu has parlat… va tot unit, va tot unit. No sé si és que el meu cap que maneja molts términs i se va entremesclant molt o és que és aixina.

Bueno, ahí està la vida.

Cadascú és d’una manera, tat? I pensa de una manera i desarrolla d’una manera. I això.

Hi ha la sensualitat dels cossos, però hi ha sensualitat tamé de la pintura, de la matèria… lo que tu dies ahí, que estàs a braç partit amb el…

Pimpam, pimpam, com si estiguera amb una lligona ahí [risses], treballant allí a estall. Cague’n-deuna tu.

Què te pareix el crucifijo, crucifixi? Se diu en valencià crucifixi? Mirant al Nostre Senyor de tots els postulats, de totes les maneres del món, veient el patiment i l’angoixa que va patir i ahí està pa demostrar-mos que, bueno, que és ixa metàfora de que mos està salvant, dins per tot el món i bueno, li he donat una exuberància [25 min.], amb lo de les flors, vegetals, perquè m’encanta molt fer molts tipus de floretes pa acompanyar al sentiment. És aixina, la resurrecció sempre demana estes coses florals.

Bueno, moltíssims ulls, que és un poc marca teua.

Sempre. Sempre. El meu secret o la meua idiosincràsia és… el ull està ahí.

Clar, clar, molta simbologia.

Molt bé, simbologia.

N’hi ha ahí bons [cineastes]. I els alemans, els alemans… Fritz Lang amb Metrópolis i tot el rotllo de… ahí hi han set o huit que són una maravilla, tu. Naix tot ahí, el expressionisme aleman… van naixent vanguàrdies noves. Contraplanos en blanc i negre i… ostras tu. Això ve tot dels alemans, ixe moviment vanguardista ve tot d’ahí.

Bueno, i a tu tot ixe interés per la cultura, per el art… d’a on te ve?

Sempre m’ha agradat. Des de xicotet que vaig escomençar amb còmics de El guerrero del antifaz i tota esta gent, i después no vaig parar, no vaig parar… amb la literatura i el cine. El cine pues sóc un adicte. No vaig a dir que sóc un cinèfilo, però casi [risses]. Casi.

Ixos ulls sobre ixe cul… ojo, eh?

Veus ahí lo que t’estic comentant de que la dona mos està observant… ja veus tu que està d’esquena i mos està veent, fa “què bandidos sou” [risses]. És una metàfora de la dona, veus?

En ixa ciutat…

Veus?, ahí he plasmat el meu nom i “hijo de Isabel Gavaldá Miró”, en el ròtul ixe.

Ah, ostras!

Està el nom de ma mare. Que no el vaig escriure bé, me cagüe’n la pena negra, tu. Però bueno, si t’arrimes saps que en la llum fica “Isabel Gavaldá Miró”, tinc que fer un atre i el faré més gran, el nom de… [risses], no pot ser que isca aixina tan enfoscat.

Un detall molt bonico. Este d’ací baix.

Has vist ahí? Què opines que seria això?

Pues pareix una xica. Una figura molt sensual…

Pues és un dofí convertint-se en dona perquè la intel·ligència de la dona… el dofí és paregut al de la dona, són molt intel·ligents. Banyat en or, com cal, i això és lo que he volgut presentar, un dofí convertint-se en dona, o una dona convertint-se en dofí i viceversa.

Què gràcia. Tamé aconseguir estes imatges en el cap…

És que és lo que estàvem parlant, no és tan fàcil. Perquè jo tinc molt de rotllo en el cap, ara mateixa si me ficaren lienzos començaria a pintar u darrere un atre, però plasmar-lo necessita una miqueta d’estudi, d’abocetar perquè si no no traus algo que siga visible o correcte. Tens que estar ahí… Però claro, és una cosa natural que me va naixent, va naixent, va naixent… no para, ixe és el rotllo. Después plasmar-lo en la pintura ja necessites una miqueta més de volumen, de saber aconjuntar i que se quede una miqueta… si no ja dius, bueno, d’ahí ja mo n’anem a l’abstracció i l’abstracció total no m’interessa, m’agrà més montar un rotllo que se puga plasmar la metàfora i el simbolisme. I el simbolisme. Realment lo que m’interessa és això, que n’hi haja un mensaje, si no n’hi ha mensaje… no. I ja veus tu que allò és una abstracció total, ja veus, un volcan en Marte o una pizza volcànica, lo que vulgues dir, però això no m’interessa tant, m’interessa més estos rotllos. Pues això és lo que faig. Eh, Laura? Si no què faríem [risses]!

Sí, sí, sí. N’hi ha un relat…

Un relato, un relato. Este per eixemple és El guardián del bosque. Has vist ahí…? Uns peus que es convertixen en abres i estan mirant-mos… el guardián està vigilant a tot el ser humà que va passant, i, com no, està la dona ahí present tamé, amb uns ulls que estan mirant a tots els puestos.

Aquell són Las tres Gracias en la època del COVID tamé.

Ostras és veritat! [risses]

Amb les mascarilles [30 min.]. Les tres Gràcies, tu.

I este d’ací, hi ha una mecedora…

Pues mira ixo sí que va ser una cosa clítica que… tinc en la mar una hamaca, de m’auela, de la mare de ma mare, materna. I pensant pensant… dic, esta hamaca, tu… me va eixir este treball: balancejant un home gran, ja veus tu l’escala que li fique a la mà ixa… i li ix una flor que li fique ahí baix del sexe, perquè el balanceo que li dóna, ixos somnis que té li ixen… ser vegetal [risses]. Més o menos ixa és la estructura que he pensat ahí. Has vist la porta? La porteta xicoteta… Està tot refundat ahí en una cosa minimalista, el pensament que he tingut al cap. En ixe moment ho vaig plasmar ràpidament, perquè ixa és un atra, si no ho plasmes o t’ho quedes abocetat… tinc tant de volumen que me se van perdent. És veritat, me se va perdent. Jo normalment tinc en el comedor o en el quarto una llibreta i faig quatre crayons pa que no se me quede ja plasmat. Quatre ratlles, si no te se perden i ja pa encontrar-lo a vegaes me veig jo apurat, dic “cagüen la mar, tenia jo un quadre en el cap que me va agradar molt en el pensament i me se ha anat a pique”, però bueno, automàticament van eixint més, és com un grifo, obris, tanques… però me sap mal, dic “cagüen en la pena negra, me se n’ha anat un pensament que tenia jo ací que era molt bonico i estic buscant-lo, tu”. El cervell és que és una cosa…

I no escrius poesia o literatura…?

Guionets, guionets. Havíem comentant antes que estic fent guionets, guionets pa fer curts.

Jo t’ho dia perquè açò és molt literari tamé.

Molt poètic, molt poètic. Sí, sí.

Per això si escrigueres tamé seria una forma diferent…

Ui, ui. Sí, pues he arribat a escriure redaccions i tot això, però ara al que li estic pegant és al guionet. Portaré cinc o sis fets i me divertix tamé. Passe de la pintura al guio, del guio al cine i no me puc avorrir mai, mai! És veritat.

El cor este tamé està…

Veus, el cor este és el que meneja la ciutat. El cor de la ciutat. Què és lo que meneja la ciutat? Pues el cor de les persones, el motor. I molta abundància de vegetal…

Aquell és la Resurrecció. Amb papallona sempre se pinten la… bueno, els simbolistes sempre la pintaven per a simbolitzar la resurrecció. Al tornar a la vida amb vegetal i papallona, representant la resurrecció. Tinc entés, o és lo que he llegit, vamos. Vosatros que esteu més diversificats… No ho coneixies, lo que estic comentant de la…? Mireu-ho a vore, mireu-ho.

No, no ho coneixia. Bueno, de qualsevol manera és molt suggerent i és molt bonic.

Sí, és com si fora un volcan, unes mans i se transforma en les papallones… torna a la vida, tot torna a la vida.

I bueno, pues ja per últim comentem… això digam que és la unió de la maternitat. Ací tenim el galàctic, el niu del galàctic: el vegetal (dreta) i el carnal (esquerra) i la maternitat donant-li aliment al feto.

Claro, claro, és un conjunt.

És un conjunt. Sí, un tríptic, apoyant a la reina de la maternitat.

I això tamé és teu.

Això és ceràmica, això és que quan estava en el món de la ceràmica se van fer patrons pa fer taulells i tal, però va vindre la hecatombe i se va tindre que tancar i tal. Però ja s’havien fet patrons pa fer quadros en taulells.

I ahí estàs tu en la fase tecno.

En la fase tecno, sí.

Amb un monyet…

Amb un monyet que ja no queda res.

… envejable.

Envejable, efectivament! [risses] Què tiempos. La juventut passa ràpid, xa. La vida, la vida passa ràpid. Quin escàndalo, tu.

Ahí teniu a Isabel Gavaldá Miró, mira si estava guapa ahí. 18 anys, tu [35 min.].

I lo que estàvem comentant, este treball, que això és fusta, ara ho tinc que tallar amb la radial, ficar-li uns tornillets. N’hi haurà una tapeta i ací estarà el motiu principal i decorat per un món vegetal. Un dels treball que estic amb ell, estic amb ell.

Bueno, un privilegi assistir ací a la…

Al procés. I ací tinc la recàmara, pues amb tot el meu treball anterior, perquè açò és lo més nou.

El taller l’acabes d’inaugurar.

Sí, fa uns mesos que estem oberts. Pues sí, estic molt content perquè ací dóna molta vida. Estic en una part de Castelló prou important, prop del centro. Tenim la plaça del Doctor Marañón i està bé, està prou [inintel·ligible] de gent.

Açò és lo millor del món: crear i no parar, sí senyor. I distraure’s en tot lo que u puga.