El 29 de gener de 2023 es va recuperar amb un gran èxit de participació (250 persones inscrites!) i d’organització la romeria a la Muntanyeta de Sant Antoni. Llacets, bescuitets regalats pel veïnat del carrer Sant Antoni (amb la capelleta en tot el seu esplendor), i una caminada de huit quilòmetres aproximadament amb obertura de dolçainers i tabaleters de la Vilavella i un gran nombre de cavalleries. El dia va eixir molt gelat, cosa normal si pensem que Sant Antoni és un dels “sants de la barba”, com contem més avall. Va rematar l’acte una actuació sublim de l’Ana Fierro, María Roselló i Javier Ibáñez, que oferiren una selecció del concert El Llibre Vermell de Montserrat dins l’ermita.
Per si algú no coneix el camí, ací el pot vore: és molt facilet, són uns huit quilòmetres de distància.
L’A.C. la Corretjola, que organitzava amb la Regidoria de Tradicions i nombrosos col·laboradors, ens va convidar a explicar in situ la història de la Muntanyeta. Ací teniu el relat, amb alguns detalls de la seua relació amb Nules. També comptem amb dos vídeos: un resum de la romeria i una xicoteta entrevista a María Pilar Planelles Valls, testimoni de les antigues romeries de Nules a la Muntanyeta per celebrar Sant Antoni. Els dos són obra de la Corretjola —i del seu president, Josep Romero—, que assumix ací la iniciativa i part de l’autoria d’esta publicació. Les fotos pertanyen a la Corretjola i són obra de diferents autors.
Contingut
Sant Antoni Abat, dit també el Gran o Sant Antoni del Porquet
La festa de Sant Antoni, romeries
Aplecs valencianistes (1920-23)
La tradició de Nules amb la Muntanyeta de Sant Antoni
Geologia
Vista de la Muntanyeta amb la Serra Espadà de fons. Foto ExploraVall.
La Muntanyeta de Sant Antoni de Betxí s’alça 125’60 m sobre el nivell del mar, amb un desnivells de fins al 16% de mitja. Per a l’aplicació d’esports Strava és port de 4a categoria. És una illa calcària originada, com les muntanyes properes, en el Triàsic mitjà (sobre 240 milions d’anys), que aguaita en mig de la nostra Plana de materials al·luvials del Plistocè inferior (l’últim període de glaciació, que arriba fins als 10.000 anys aproximadament). És una muntanyeta a manera de dom, en forma de cúpula circular. Ixe caràcter d’illa li dóna una singularitat geològica que s’ha traduït històricament en els nombrosos esdeveniments que relatarem ací.
Arqueologia
La seua singularitat geogràfica fa que les seues condicions defensives siguen molt bones, i la seua visió privilegiada sobre la Plana el convertixen en un espai estratègic. La proximitat al riu Sec podria haver facilitat en algun moment l’aprovisionament d’aigua. Ara es coneix que hi havia un assentament ibèric, a l’altiplà del cim i a la part més alta dels vessants sud i sud-est, que es va excavar ja en els anys 60 i posteriors. S’hi van trobar fragments ceràmics i bronzes amb inscripcions, que es troben en la major part al Museu Arqueològic Comarcal de la Plana Baixa de Borriana.
Pareix que el materials corresponen al segle II a. de C., en una etapa breu.
La Muntanyeta es correspon amb l’anomenat “Puig de les Pasqües” esmentat a la Crònica de Jaume I, des d’on es va preparar la conquista d’Onda.
Sant Antoni Abat, dit també el Gran o Sant Antoni del Porquet
Capelleta de Sant Antoni al carrer del mateix nom.
Fem un bot per parlar de Sant Antoni del Porquet, entre altres patronatges és conegut per ser el titular dels animals, dels que encara es fan cercaviles, benediccions i lliuraments de rotllos o bescuits en bona part dels nostres pobles. La seua història, com en la major part del santoral més antic, barreja història i llegenda. Va nàixer l’any 251 a Memfis, al baix Egipte, és a dir, a la regió del delta del Nil. Es diu que va morir el 356, als 105 anys d’edat. Fou fundador del moviment dels ermitans. Curiosament és un dels sants que desperten més unanimitat: és reconegut per l’església catòlica, l’ortodoxa, la copta i per algunes esglésies luteranes.
Se’l representa amb un bastó rematat amb la lletra “tau” egípcia (la creu egípcia, en forma de “T” majúscula), amb una o dos campanetes penjant (es pot apreciar en el centre dels esgrafiats de la capelleta de l’ermita de la Muntanyeta). Generalment porta un vestit bast, amb caputxa, és un home major i amb llarga barba, i als peus es veu un porquet. Es conta que coincidí amb Sant Pau l’Ermità, que vivia en un lloc aïllat i a qui alimentava un corb, que li duia una fogassa de pa cada dia. Quan estava Sant Antoni amb ell, el corb els duia dos fogasses. Sant Pau va morir, i dos lleons van ajudar a Sant Antoni a enterrar-lo, per la qual cosa és patró dels animals i dels enterradors. També va curar una porqueta senglar i les seues cries que s’havien quedat ceguetes.
A l’alta edat mitjana, es va crear l’ordre religiosa dels Canonges Regulars de Sant Antoni o Antonians, una congregació especialitzada en la curació de malalties contagioses, que fundà hospitals pel camí de Santiago. Tenien per costum criar porquets i deixar-los solts per a que els alimentara la gent dels pobles, per la qual cosa també es va associar la figura del porquet a Sant Antoni Abad.
Al territori valencià arribà la devoció el segle XIV, en un context de convivència amb la població musulmana. Quant a la seua presència en la Muntanyeta, es tenen notícies d’una ermita ja en el segle XVI, que fou reformada en la forma actual el segle XVII.
De vegades hem sentit que es referixen a Sant Antoni com al sant de trobar parella, i que es recomana que es toque la campana de l’ermita, però la realitat és que el sant casader és S. Antoni de Pàdua. Emparant-se a Sant Antoni de Betxí abans es trobarà una mascota que un nóvio/a.
Sant Antoni és també un dels anomenats “Sants de la barba”, amb el seu company Sant Pau Ermità (15 de gener) i Sant Mauro Abat (16 de gener). La festivitat de Sant Antoni Abat, com és sabut, és el 17 de gener. Són els dies més freds de l’any, potser per això es deixaven la barba llarga.
L’ermita
Ermita de Sant Antoni. Font Vikipèdia.
Restes de la torre medieval. Foto ExploraVall.
Mur de tàpia islàmica. Foto cortesia de José Francisco Blasco Cobeño.
L’Ermita de Sant Antoni és un temple catòlic catalogat com a Bé de Rellevància Local. Tot i que n’hi ha referències del segle XVI, va ser remodelada al Segle XVII i ha estat restaurada recentment. Juntament amb l’ermita es troba la Casa de l’Ermità i una hostatgeria que actualment s’usa com a restaurant. Està adossada a les restes d’una torre defensiva o xicoteta fortificació medieval, que encara es distingix a la part del darrere. També es poden apreciar restes d’un mur de tàpia islàmica (possiblement allò més antic de la construcció) a l’exterior de la sagristia de l’ermitori. Norbert Mesado, en Observaciones sobre la Torrassa y la Bassa seca, entre Betxí y Vila-real (Castelló) [en Estudis castellonencs 1, 2015-2016, pp. 155-178], pensa que podria haver sigut, com hui, algun tipus de construcció religiosa, potser una ràbita. [És una informació que devem a Jose Francisco Blasco Cobeño, que és l’autor també de la fotografia que acompanya este text.]
Curiosament, l’estructura de l’ermita és la mateixa que la de Santa Cristina d’Artana, que es feu dècades després, ja en el segle XVIII, exactament igual però amb un tamany molt major.
La planta del temple és rectangular, d’una sola nau i amb volta de canó. Té l’hostatgeria adossada a la dreta, i a l’esquerra es veuen els contraforts amb teuladeta.
La façana principal està coronada per l’espadanya de la campaneta. S’aprecien també les dovelles de maçoneria de la porta antiga, i més amunt una fornícula amb un retaule ceràmic del santet, sobre el que es veu un arquet escarser inutilitzat. L’interior de la capelleta està decorat amb esgrafiats, com l’església de Mascarell o la capella de la Sang de Nules.
Marques de Federo
Marca de Federo a una brancada de la porta de la capella de l’ermita. Foto ExploraVall.
Als laterals de l’entrada s’observen dos “marques de Federo”. Federo Clemente, pastor i comediant de Pina de Montalgrao, que va viure en la segona meitat del segle XIX, deixava la marca del seu ramat en llocs destacats, propers als assegadors pels que passava amb el seu ramat. Les marques es poden trobar entre el sud de la província de Terol i Castelló, i nord de València, i són signes gravats sobre edificis (han sobreviscut bàsicament aquells dibuixats sobre carreus) en forma de “A” amb una creu puntejada dalt.
La campana
La campana està fosa en 1948 pels Germans Roses, de Silla. Més tard, ja en els anys 80 ó 90, es va posar una truja de ferro de la foneria de Manclús, amb la consegüent pèrdua de qualitat. Actualment només es fa el volteig mecanitzat. És possible que la campana fosa l’any 48 es fera sobre la campana anterior, però no hi ha documents sobre això.
Tradicionalment la campaneta la tocaven els ermitans a migdia, per a que els nombrosos treballadors del camp pararen a dinar.
El migdia
Com que l’ermita està orientada estrictament de ponent a llevant, l’arribada del sol a la façana de ponent indica amb precisió el migdia solar. És una particularitat que empraven els llauradors per saber a quina hora estaven, donada la bona visibilitat de l’edifici. L’altra opció horària era la Penya Migdia, com és sabut, visible des de la Muntanyeta.
La festa de Sant Antoni, romeries
Les romeries són tradicionals a bona part de les dos costes del Mediterrani, tant al Magreb com al nostre àmbit. És una forma de religiositat molt popular (associada als sants) que potser estiga arrelada en la població musulmana del nostre territori. En qualsevol cas, potser la Contrareforma catòlica del Concili de Trento excitara encara més l’espiritualitat de l’església espanyola, i també les corrents místiques de principis del segle XVII. Potser d’ahí vinga la creació d’ermites i de festivitats associades.
Com és sabut, a la Muntanyeta concorrien tres pobles: el titular, Betxí; les Alqueries, una setmana després, i Nules.
Preparant l’eixida, amb les nombrosos cavalleries aliniades al fons de la plaça.
Passant per davant de la capella de Sant Antoni, amb lliurament de bescuitets als romers.
Fabulosa interpretació vocal de música sacra.
Foto de grup.
Aplecs valencianistes (1920-23)
De 1920 a 1923 se celebraren a la Muntanyeta els Aplecs Valencianistes promoguts per la Lliga Espiritual de Solitaris Nacionalistes del Reialme de València, en què militaven, entre altres, el metge artanenc Vicent Tomàs i Martí, Carles Salvador, Adolf Pizcueta o Eduard Martínez Ferrando. Els Aplecs volien reunir als valencianistes dispersos per les comarques, i fer front a més a la realitat caciquil dels pobles. En l’actualitat continuen fent-se aplecs valencianistes en l’estela d’aquells.
En el III Aplec hi hagué la presència de tres capellans —Mn. Facund Manzana, d’Artana; Mn. Pasqual Nàcher i Mn. Enric Asensio, de Vila-real— i l’adhesió de 6 capellans més i la d’un estudiant valencià del Seminari de Tortosa. Aquell aire de llibertat i de renaixença valencianista estava ben present als nostres pobles, però el colp d’estat del general Primo de Rivera el va tallar en sec.
El paper de la maçoneria de Nules
La Lliga Espiritual de Solitaris Nacionalistes buscava reunir als individus interessats en les qüestions socials i culturals. El model no estava lluny d’un altre que havia estat molt present durant el segle XIX i que en aquell moment reviscolava a Nules: el de la maçoneria.
Fa uns mesos publicàrem a Nulespèdia La repressió franquista a la maçoneria nulera segons Vicent Sampedro Ramo, on recollíem les dades que este autor donava sobre l’activitat maçònica al nostre poble. Pel que ens interessa, el triangle maçònic dit “La Muntanya núm. 1” va estar fundat a Nules per iniciativa de Pedro Alagarda Maciá, i comptava entre els seus membres amb Vicent Tomás i Martí, un dels fundadors de la “Lliga espiritual de Solitaris Nacionalistes”. Vicent s’havia iniciat en la maçoneria en València, en la lògia “Les Germanies nº 6”, que va tindre un fort component valencianista. Ja en eixe moment, Tomás i Martí era un referent del valencianisme cultural i polític. Quants dels aplecs de la Muntanyeta es deuen a l’activitat maçònica, i en concret a la nulera? Potser mai no ho sapiguem, però esta complicitat no és descabellada en absolut.
Guerra civil
Per acabar de ressenyar la història de la Muntanyeta de Sant Antoni, no podem oblidar-nos dels fets passats en guerra. Sabem de durs combats els últims dies de juny de 1938 des de Betxí per Solaig i les Penyes Altes. La Muntanyeta, com a espai estratègic, rep molt de càstig. L’1 de juliol, Betxí i l’Ermita de Sant Antoni són ocupats definitivament per la 55a Divisió. Mn. Salvador Ballester Huguet ens contava en una entrevista que aleshores ell era xiquet, havia eixit de les Alqueries amb la seua família i van anar al pou o sènia del Cristo, que estava prop de la Muntanyeta. Ahí van estar fins que van entrar els “nacionals”. Recorda l’arribada dels soldats a la Muntanyeta de Sant Antoni. El dia d’abans l’artilleria va estar bombardejant “a tota pastilla”. Va veure com pujaven els soldats. El que va posar la bandera dalt dels xiprers (que ja no estan) va morir d’un tret. Eixa nit va haver un tiroteig fort i la sènia del Cristo va quedar entre dos focs, amb els franquistes darrere i els republicans davant. D’allí van poder eixir i arribar a Vila-real, a on van estar un mes fins que van poder tornar a les Alqueries.
La tradició de Nules amb la Muntanyeta de Sant Antoni
La tradició d’anar en romeria a la Muntanyeta ens la resumix la nostra veïna María Pilar Planelles Valls, a qui agraïm la seua generositat per compartir el seu testimoni:
Sóc veïna de Nules i em diuen María Pilar Planelles Valls. El meu poble pa mi és algo excepcional, i estic en altre món però Nules és Nules, és la meua terreta. I estic molt contenta perquè hem recuperat una tradició que jo vivia de xicoteta com un goig molt especial. Jo recorde que quan venia Sant Antoni des de Nules eixien carros, bicicletes, persones a peu, i féiem la romeria a Sant Antoni. El dia de Sant Antoni i crec que a vegades algun altre dia també, perquè no era sempre en Sant Antoni. Se n’anàvem tot el dia a passar-lo a la Muntanyeta i allí mos ajuntàvem amb gent d’altres pobles del voltant, com Betxí, les Alqueries… I bueno, era… quan dien “mo n’anem a la Muntanyeta de Sant Antoni” tots els xiquets xillàvem i estàvem tan contents d’anar-mo’n d’excursió, perquè entonces no hi haven tantes coses per a poder-se divertir i tot. I bueno, que ara s’haja représ ixa tradició m’agrada molt. Se va perdre… bueno, jo recorde que en els anys 60 les colles d’amics encara veníem per Pasqua i per Sant Antoni a berenar o a dinar a la Muntanyeta. Veníem a peu des de Nules a passar-mos-ho bé. I això és lo que jo puc donar de testimoni, i ja està.
| Títol | Apunts sobre la Muntanyeta de Sant Antoni i els vincles amb Nules |
| Categories | Tradicions, cultura, festes |
| Activitat | Pujada o Romeria a la Muntanyeta de Sant Antoni (29/01/2023) |
| Fotos i vídeos | A.C. la Corretjola |
Deixa una resposta
Vols unir-te a la conversa?No dubtis a contribuir!