Bautista Peirats, “Baró”, llaurador i corredor de taronja de Mascarell

Transcripció:

Jo vaig nàixer en l’any 37, en la guerra. Me diuen Bautista Peirats Martínez.

Clar, bueno, sabem qui és perquè ja mos coneixem de l’atra vegà [entrevista col·lectiva a veïns i veïnes de Mascarell]. Molt bé, clar, vosté ha viscut ací tota la vida, a Mascarell.

Sí, tota la vida. Jo vaig nàixer en Nules, i quan a la guerra, que mos va tocar anar-mo’n del poble de Nules… Vaig nàixer quan van tirar les primeres bombes en la estació de Nules. I ma mare partera i jo xicotet mon vam anar per les marjals. Fugir de les poblacions que era a on venien els avions i tiraven bombes i això, pues mosatros vam estar… I me van batejar en Borriana quan se va acabar la guerra. Que ja tirava caramelos, ja era… tenia 3 anys.

Vostés van anar a Borriana? Se van refugiar allí.

-Sí, m’auela és que era… la mare de ma mare vivia en Borriana. I ací com estava tot destrossat, estava tot que se tenia que restaurar… mo’n vàem anar a Borriana. I allí me van batejar. Que estava tot desordenat i això.

Entonces els seus pares no són d’ací de Mascarell?

Sí, mon pare d’ací. Ma mare de Nules. Però quan se’n van casar van vindre… després de la guerra va vindre a viure ací [a Mascarell] i ja no mos vam menejar.

I eren llauradors, supose. Son pare era llauraor…?

Llauraor, sí. Mon pare tota la vida llauraor, anava pa una casa de jornaler i va morir allí.

I a banda tindria terra pròpia m’imagine, no?

Algun roglet, no molt, però tenim algo de terra. I mosatros mos hem criat tamé en la terra. Jo ha fet el… anava a comprar taronges, de corredor pa una casa de Sagunto i hasta que me vaig jubilar pues he anat ahí. I ara pues tens algun roglet i t’entretens. Sí.

I tindrien regadiu, m’imagine…

Sí, tenim regadiu. Ací tenim un Sindicat de Regs ací en Mascarell, que encara… hasta fa uns quants anys encara estava ací. Ara se ho han emportat a Nules perquè ho han fet un conjunt. Han ficat l’aigua a goteo i ho han fet tot junt per llevar gastos.

Han unificat, sí, cooperatives, pous de reg…

Però ací teníem un motor, teníem un terme… És que mosatros, no sé, en l’any set-cents i pico com no se podia mantindre se va agregar a Nules. I entonces aixina estem, una pedania de Nules. I estem patint perquè no se porten conforme se tenien que portar.

Encara no?

No, no. Encara queda… mos tracten com si fórem un raval i mosatros no som un raval, som un poble. Un poble que en su dia, com no podíem mantindre-ho mos vam agregar a Nules. Però en unes condicions: que els gastos per exemple de festes patronals i tot això, se tenia que anar a càrrec de Nules. Mosatros tots els pagos que fem a Nules i no mos respecten. Mos respecten… com si fórem un raval.

Si els cobren tenen que invertir també, òbviament.

Claro. Ja vorem com va açò [risses].

I ací secà en tenien també?

Com?

El secà els quedava molt lluny o també hi havia?

Sí, el secà. Tamé n’hi hava uns terrenos que se dien el secà que no tenia aigua, això no tenia dret, tenia menos dret. Tenia per exemple… les aigües les administraven i venien ací als secans que digam, secans i alters, que això només tenia uns drets i quan s’acabaven ixes hores de dret se passava al regadiu. Sí. Ací tot eren oliveres entonces i vinyes. I arròs allà a les marjals. Açò ha canviat tot. Va vindre la taronja i ja van fer tots taronges. Blats tamé. Van vindre les gelaes i mos va tocar arrancar-los [1946] i vam plantar blats i verdures i… tot pa poder governar-mos [5 min.]. Moniatos n’hem minjat una barbaritat mosatros, de moniatos. Jo me’n recorde que mosatros estàvem en casa fadrins, que érem quatre germans i una germana, i de matí mon pare que se n’anava prompte a treballar, a vegades li diem “pare! Entre-mos un moniatet” i teníem moniatos que els torràvem al forn, mos minjàvem un moniato i ja… a dormir altre camí. I després anàvem a escola, però jo… els majors, el meu germà és major que jo, tinc un germà que és major que jo. Els majors vam patir més perquè teníem que criar i cuidar als altres. Saps? Jo m’encarregava de cuidar tots els xiquets més menuts que anaven darrere de mi. I prompte-prompte mos ha tocat anar a treballar, hem anat a escola però hem aprés lo preciset, no podíem.

Vostés a escola sí que anaven ací.

Sí, ací a l’ajuntament, ací n’hi haven unes escoles. Pujàvem en unes escales i en aquella sala d’allà, allí eren unes escoles. I en después ne van fer unes… quan a Regions [Regions devastades] que dien. Que son ixes que estan allà, que han fet un bar i tot allò, aquella placeta. Allà eren les escoles.

Regiones devastadas?

Sí, sí, sí. Allí van estar… Ai, pues… hasta lo menos… el any 90, van estar els xiquets, anaven allí a escola. N’hi haven tres cursos, però en acabant quan ja se va canviar l’estudi, que tenien que fer… de quint per avant ja anaven a Nules i se va quedar… se va quedar ací una escola, però en acabant ja van anar tots allà. Perquè allí feien comedor, i ací tamé feien comedor, però no hi haven prou places… i ja se’n van anar tots allà i els portaven en autobusos… encà els porten. Les meues filles han estudiat allí, i tenen les dos carrera. I la major té una assessoria que la té en Nules. O siga que mosatros estem… pa mosatros Nules és el nostre poble, però Mascarell pa’l poble de Nules ja no és igual. Si fas alguna cosa fan “s’ho portaran tot a Mascarell!”, i no és aixina. Jo a d’ací de… si vaig fora del poble i diuen “tu d’on eres?” Jo dic: de Nules. Perquè Mascarell el coneixen menos. I en direcció fiquem “Nules-Mascarell”. I aixina. Lo que passa que això, no tenia que ser això. I està este poblet ara… si el cuidaren i feren lo que tenien que fer seria una joya.

Bueno, és una joya.

Sí, és que és una joya. Si el cuidaren i feren lo que devien de fer. Però no sé. No sé que passa que no ho fan. I això.

Entonces vosté prompte prompte a treballar. Clar, a treballar al camp pa casa i pa qui fora.

No, treballar al camp, no. És que mosatros, ací entonces en totes les cases mos criàvem bous i borregos. Ademés de que els hòmens anaven a guanyar-se el jornal, cavar hort i tot això, pues mos criàvem bous i borregos. Mos donaven fiats. Hi hava un home que se dedicava a fiar els bous i mos donava sense cap perra i quan veníem el bou, después de criat, pagàvem el bou i teníem unes ganàncies. I entonces mon pare mos despertava -de xicotets-, encara antes d’anar a escola i ell mos ajudava i dia “vinga, farem recapte pal bou” o els borregos, que entonces se criaven molts animals. I en después mo n’anàvem a escola. Però vam anar hasta els 14 o 15 anys i avant. No vam fer ni entonces… que no s’estilava el certificat escolar i tot això, això no ho fèiem.

I després ja va entrar vosté a treballar al camp, m’imagine.

Al camp, sí. Pues ara… mosatros mos tallem els horts, cremen la nyinya… al camp ho sabem fer tot [10 min.]. N’hi ha qui s’ha dedicat a obrer i… en fi, tot. Però la postguerra va ser molt lletja pa mosatros, vam patir molt. Jo les primeres sabates, sabates!, que he portat va ser als 10 anys quan vaig prendre la comunió. Mosatros, ací venia un home de Vilavella, que Vilavella era un poble que treballaven molt a l’espart, i feien espardenyes. I mon pare anava a Nules allí als porxes, a la plaça de Nules que ahí baixaven a… de un dissabte a un atre encomanaven espardenyes i, per exemple, este dissabte les encomanaves i al dissabte que ve te les baixava. Espardenyes d’espart i més mudats que el Guerra [risses]. A escola… m’arrecorde jo que en casa tots guisàvem amb nyinya, tots. Tots en nyinya, el carboner estava en casa, tot. Els bous, els garbons i totes les collites tot per dins de casa, no sé com mos aclaríem. I ho dic jo per això, pues… a vore que m’he despistat ara. Que mos alçàvem a fer brossa i n’acabant a escola i tot aixina. I hem patit molt, mosatros hem patit a muntó.

A escola descalç encara hasta els 10 anys!

No, amb espardenyes d’espart. I entonces saps què fèiem pa que mos se calfaren els peus? Mo n’anàvem a escola, a ixes escoles hem anat, amb una llandeta de brases que agarràvem en una anceta i mos la ficàvem baix del banc de d’això pa calfar-mos les mans i els peus. Els carrers eren tots de terra, plovia i amb un esvaró anaves a terra. Aigua no en teníem. Aigua teníem un pou ahí a la plaça i ahí anàvem tots a poar aigua. Pa llavar-mos, si volies dutxar-te o algo… llavar-te el cap, la u a l’atre mos fèiem: “agarra un arruixaor i tira-mos i això i me llavaré” [risses]. Aixina, xiquet. Les cases totes de terra. Mosques n’hi haven pa parar un tren. Agarràvem un ventall, obríem la porta i de dins pac a fora anàvem tirant les mosques, “tanca, que ja estan fora!”, però al ratet ja estaven dins. Después va ixir allò… flit, que diuen, pa mata-les. I aquelles… unes llistes que n’hi havien que s’apegaven? Pues aixina. No sé com no ens hem mort, mosatros. Encara diuen ara que patixen i dic, ui. [Risses] Patixen. Mosatros sí que vam patit, mosatros. Perquè la postguerra jo trobe que va ser encara més lletja que la guerra. Jo la guerra com me vaig criar i era menudet no m’he enterat. Però postguerra sí.

Sí, clar. Fam i coses que no havien conegut.

Fam, fam. Fam, i les cases se van quedar… sense portes, sense res. Ara, lo únic que n’hi hava era que eren honrats, tots. Les cases estaven obertes tot el dia, sense tancar-se en clau ni res, i no entrava ningú a robar res. Sí. Pero hem patit molt, mosatros hem patit… La guerra, la postguerra l’hem patida molt. Después van vindre gelaes que van gelar tots els tarongers i va tocar arrancar-los tots. Un desastre.

Clar, vosté tindria animal per a llaurar i tot açò.

Home, sí, clar, entonces era… els mitjos de locomoció era l’animal. Ací quasi tots teníem animal.

I bicicleta, o…

Bicicleta o… quan teníem bicicletes ja érem rics! “Que Fulano té una bicicleta”. I cotxes… el primer cotxe que vam entrar ací, jo anava de corredor a la casa ixa i anava en una Lambretta, jo anava en moto, anàvem a Onda, a Castelló i tot això a buscar taronges i comprar. I estava avorrit i dic, els primers diners que ahorraré o quan me case, pa comprar-me un cotxe, i em vaig comprar un 600 i cotxes estava el de la tendera i el meu [15 min.]. Sí, dos cotxes n’hi havent! I al carrer que se quedaven i no passava res. Però ara… ara no pots aparcar. Els carros i tot això al carrer, tot. Sí, molts carros al carrer. I no tocaven res. Bicicletes, tot, al bar, no la deixaves dins de casa, si hagueren volgut furtar-te-les… Ara si t’encantes… plantes melons i vas a per ells i ja no n’hi han, sí.

I lo de fer-se corredor, això ja és tindre una certa categoria, això ja no és u que treballa… que va a picar.

Bueno, pues vas i com vas al terme pues a lo millor ve alguna empresa “xa, jo volguera un home de confiança pa que vinguera pa mi a comprar-me taronges” i hi havà un comerç… jo anava pa un comerç de Sagunto que li dien Bodí, i me vaig casar… ja anava a comprar taronges. I vaig estar lo menos 30 anys pa la casa ixa. I en después ixe comerç no li havien anat les coses molt bé i va tancar, i me’n vaig anar una temporà pa una cooperativa de Nules que és la Nulexport.

Home, clar, la Nulexport és forta.

I ahí vaig estar cinc o sis anys i en después ja me vaig jubilar, sí.

Vosté… si se pot saber, té un malnom?

Sí, ‘el Baró’, a mi me diuen ‘el Baró’. Érem tres famílies, tres germans de mon pare, que els dien els Barons i tots vivien ací. Els Barons.

Hi ha gent que, en fin, que no vol dir-ho perquè…

No, no, no me sap mal dir-ho. “Baró”, sí.

I bé. Jo he tingut dos filles que les he donat a les dos carrera gràcies a deu he pogut. Gràcies a l’aportació d’això, que no te cregues que guanyava molt, que jo he aplegat a guanyar 400 pessetes a la setmana, 450 pessetes, a la setmana! Lo que passa és que ahí el corredor tenia la ventaja que al que li compraves les taronges te donava propina i era un porcentatge d’un 2 o 2,5 i això que te valia. Sí.

Els corredors no estaven molt ben pagats.

No, és que els jornals eren molt míseros. Al collir taronges guanyaven 15 pessetes.

Això antes de l’estall, supose que a l’estall canviaria…

Ja ho crec, quan va vindre l’estall va canviar tot. Jo he anat a collir de xicuelo, antes de d’això, 3 duros, 15 pessetes el dia, tot el dia collint.

Però hi havia una quantitat o era lo que poguera collir el…?

No, no, entonces era tot a jornal. Te buscaven en una casa i si anaves tota la campanya pa d’ells, i guanyaves el jornal, s’acabava la jornà, a casa i a l’endemà al puesto. Les taronges se collien i pa carburar-les i això les ficaven al terme.

Ah, no ho sabia, ostras.

Sí, a muntons. En terra, ficàvem palla i ficàvem baix carburo. Carburo de… el carburo el banyàvem banyaet i les taronges arreglaves baix de… el carburo baix i damunt palla, que la palla eran culs de… el arròs, lo que feien els culs de l’arròs, els culs. Primer arreplegaven l’espiga i després segaven lo de baix. I ho arreglaven ahí baix i amb uns toldos ho tapaen… Collien les taronges aixina verdoses i estaven dos o tres dies allí i maduraen. I anaves i carregaen en carros a l’almacén. No furtaen cap de taronja.

I se quedaven però… a l’aire lliure?

Sí, al mig de l’hort.

No ho havia sentit dir mai.

Sí, sí, al mig de l’hort feien un muntó. Arreglaven el muntó aixina pa d’això i tot planet, ben arreglat i damunt unes lones, i el carburo com feia calentoreta ahí maduraven. I quan anaves i veies que estaven bones, rogetes, les carregaves i les portaves a l’almacén [20 min.]. Sí.

Claro, en les quadrilles hi hauria gent… dones.

Després van eixir els caixons, van fer les càmares que les portaven als almacens, però al principi les nàvels, que tot era quasi nàvel, les maduràvem aixina. I pa que te dones compter, jo, mosatros, ixa casa que anava jo, jo portava tots els dies tres camions que carregaven 300 caixons cada camió i pa que el camió fera tres viatges d’ací a Sagunto… tenia que deixar-me’n tres collits i totes les dies se quedaven al terme tres camions collits pa que a la sendemà venien, descarregaven madera, els caixons, i carregaven i aixina podien fer tres viatges. Hui no se podria fer això.

No, ni pensar-ho.

Ho furtarien tot. Aixina era tot. Ara ho conte i no s’ho creuen, la meua filla… “no, això será mentirà”. És veritat.

I les quadrilles, hi hauria dones collint també.

Dones i homes, tots. Però entonces quasi tot era a jornal. Jo he anat a collir molt a Onda, a Castelló, i tots a jornal. De Castelló feien cap a la “Puerta del Sol” que diuen. D’allí eixien sempre a les 9, d’allí hasta a on anaren a collir. Allí que eren taronges més tardanes… Allí s’ajuntaven gitanos, també anaven a collir allí junt amb els castelloneros. I aixina.

Després va arribar la clementina, supose que seria un canvi…

Sí, les clementines. Va eixir la clementina… que la clementina resulta que primer n’hi haven clementins però no treballaven, no feien taronges. I va haver u que, a l’empeltar-lo… quan empeltes un arbre per dalt de l’empelt el sangres pa que moga l’empelt, perquè la sàvia si la pares, pues el empelt mou millor. I entonces se va provar que al tallar la sàvia treballaven les rames ixes. D’ahí va eixir una fórmula que era: uns rodaors -que encà en tinc jo u ahí de rodaor. Rodaen el d’això i ja treballaven tots els clementins. I entonces se va fer tota la clementina perquè valia molts diners. Jo he pagat en aquell entonces a 10 euros el quilo.

A 10 duros.

Sí, a 10 duros el quilo, a 50 pessetes!

Mare meua, ara no està a eixe preu.

Ara què va! No està i els gastos ara… ja veus, entonces eren sis perres. Sí. Ara ja no tenim res a fer. Ara ho haurem d’abandonar perquè açò no se pot suportar.

No se pot suportar, jo també tinc tarongers…

Pues no cal que te diga res. És que ara de no res que te passe ja fan “no, no m’interessa” i ja t’apanyaràs. Entonces això no se pot suportar. I el que té per exemple un sueldo, que treballa a un puesto i té que traure diners pa pagar els gastos… pues no li interessa.

S’acabarà tot.

Mosatros perquè mos ho fem mosatros i fas, mira, és igual, si no guanye 10, guanye 3, però aguante a vore si cànvia açò, però no cànvia. No cànvia.

No fan res tampoc pels llauraors.

No fan res. Ara mateixa si vosatros anàreu… ací molt propet, voríeu animalaes de taronges en terra que les han tiraes totes. Això no pot ser. Criar una collita que val una fortuna i que estiguen… el amo pagar pa tirar-les. Ací molt propet, baix del cementeri, n’hi ha un hort que està ahí semprat de taronges. I muntonades per ahí tirades la gana. Això no pot ser. I no hi ha ningú que diga “anem això a solventar-ho”. Ficar per exemple un preu mínim i antes de donar les taronges més barates i això, pues… No. Què passa, que el comerç se farà en tot el terme, les finques millores són pal comerç perquè són els únics que guanyes diners [25 min.]. El treballador tampoc guanya diners.

Ja no, antes sí que se guanyaven perres.

Te toca treballar moltes hores pa no res. O siga que si el treballaor no guanya i mosatros tampoc, què fem ahí. La gallina tens que mantindre-la, si no no te donarà ous. Aixina està la cosa. I aixina anem passant anys i anys i açò no cànvia. I això. Pregunteu-me més si voleu!

Sí, sí, preguntem. Entonces vosté té dos filles.

Dos filles, sí.

Les dos estudiants… fora del poble o estan…

No, no. Tinc una que està en la residència de Nules, porta la comptabilitat d’allí, les dos han estudiat econòmiques.

Però viuen en Mascarell?

Sí. A una la tinc ací. Sí. Una és casà i l’altra és fadrina, que la fadrina viu en mosatros.

Claro, lo que mos van dir l’altra vega és que el poble no perdia població, que se mantenia.

El poble… ha aplegat a haver ací cinc-cents i pico d’habitants. Totes les cases estaven totes poblaes. Ara entre que n’hi han cases que no se pot viure i que la gent ací… com no se pot fer altures ni res, no poden fer pisos, si s’han de casar i han de comprar un piso tenen que anar o a Borriana o a Nules o a Vilavella o a on puguen. Perquè ací no… una casa te fiquen mil pegues pa obrar tamé, tens que obrar en les normes que t’han ficat… Açò ho tenia jo preparat pa fer una vivienda i me va tocar avorrir-me perquè me feien… volien fer-me que anara a València a fer uns permisos pa que vingueren ací a picar, no sé què, a vore si encontraven algo de… històric i això, i si t’encontren algun pilar o alguna cosa que és raro te pararan l’obra i te faran la bola. Dic, pues ja està bé. Ho restauraré un poc i au. Açò és una casa que vaig comprar jo que el piso el tinc que dóna a l’atre carrer; el vaig apegar ací, aixina ací tenim quatre cotxes i tenim els cotxes arretiraets, sí.

O siga que mareja la construcció, viure en un puesto històric té eixa pega.

No, ara… mosatros vivim a gust. Tota la vida hem viscut molt a gust. Però… Això tenen que apoyar-mos més en les coses que estem parlant.

***

¿Cómo se llama el objeto?

Un rodador. Esto es… coges el… digamos el cimal del árbol y coges així y al rodar marca bien la raya y cortas la sabia y así los huertos… toda la naranja la cualla. En el momento… tiene que ser en el momento que se pot fer.

Quant s’ha treballat i quant s’ha pensat, eh? Se feien la ferramenta… pues no se feien coses, mare meua!

Pues això va eixir perquè… perquè eixe home va empeltar, al no treballar-li va empeltar i a l’empeltar i rodar pa que mogueren els empelts va dir “ui! Ara està ple l’hort, antes que no treballava!” I ahí va eixir això.

La faena tamé ha canviat molt perquè va haver una temporada que tallaven… bueno, al principi en astral m’imagine. Fa molt de temps.

Sí, en astral. Ara són serrutxos.

Després treballaven tamé amb una maça…

Sí, en una maceta i escarpe. La maceta i escarpe.

Anaven inventant coses i anava progressant.

Sí. Primer a l’astral i serrutxos entonces ja estaven, però ara els serrutxos són més bons.

Sí, ara n’hi han de molt bons.