La religiositat oficial i popular ha deixat a Nules un patrimoni riquíssim i singular, començant per la seua quantitat: en total comptem amb catorze edificis religiosos, més huit capelletes de carrer, tot això en un primer recompte. Es poden veure ubicades en el mapa següent:

En esta ocasió ens deixarem fora els temples majors, que mereixen una atenció individualitzada. Són l’església parroquial de Sant Bartomeu i Sant Jaume, l’església de la Immaculada, l’església del Convent de la Sagrada Família i l’antiga església de la Sang; també l’ermita de Sant Xotxim, l’ermita del Calvari o l’antiga ermita de Sant Miquel -actual Museu de Medallística-; la capella de la Mare de Déu de la Soledat, la capella la Mare de Déu del Carme a la mar, i finalment també deixem per a un altra ocasió la xicoteta i moderna capella dedicada a la Mare de Déu dels Desemparats, situada al Grup Primer de Maig. Tots ells mereixen un relat històric, formal i iconogràfic.

De moment ens centrarem en les capelles i capelletes (amb retaules ceràmics o amb imatges escultòriques), tant les que es troben a l’abric d’un edifici, com la de Sant Antoni, Sants de la Pedra (Abdó i Senén, també dita “dels santets”), Sant Blai i Sant Miquel; com les que tenen imatge en fornícula, com Sant Jaume, Sant Francesc d’Assís, Sant Bartomeu, Santa Bàrbara i el Crist del Salvador, i els retaules ceràmics de Santa Bàrbara de nou, de Sant Cristòfol i de Santa Natàlia (esta dins d’una fornícula oberta).

Es queden fora també altres imatges que es poden trobar pel terme, generalment modernes, a vegades presents en pous de reg o fins i tot en alguna rotonda. Afortunadament la generositat i el patrimoni no s’acaben i hi ha material per a altres publicacions.

També hem deixat per a una altra ocasió molt pròxima una publicació sobre el patrimoni de Mascarell: l’església de Sant Agustí i les imatges de Sant Roc, Sant Miquel, la Cova Santa i la Mare de Déu del Carme.

A més de la recerca pròpia, hem utilitzat com a font algunes de les informacions que es van donar en la Ruta de les Capelles que es va fer el diumenge 5 de desembre de 2021, guiada per Juanma Gavara i Josep Jordà i organitzada per l’Ajuntament de Nules i la Comissió tècnica de patrimoni. Va ser una ocasió única per a trobar-se amb alguns dels protagonistes d’esta devoció, que es fan càrrec de mantindre les capelles i les seues festes en tot el seu esplendor. Quedaria per fer una descripció i una interpretació completa de les festes i les rutines del manteniment, de les que anirem ocupant-nos tant com podrem.

Finalment, es pot trobar més informació sobre patrimoni religiós nuler a la pàgina web de la parròquia, https://sanbartolomeysanjaime.es/

Contingut

Capelles i capelletes

Història
Festes

Sant Antoni
Sants de la Pedra (“dels santets”)
Sant Miquel
Sant Blai

Imatges i retaules

Sant Bartomeu
Sant Jaume
Sant Frascesc d’Assís
Santa Bàrbara
Cristo del Salvador
Sant Cristòfol
Santa Natàlia

Capelles i capelletes

Història

Una inscripció sobre la llinda de la porta de la capella de Sant Antoni ens informa del seu origen: Se hizo a expensas de los devotos de San Antonio año 1870. En realitat esta és una constant: les capelletes menors es fan gràcies a la devoció i a la generositat del veïnat, que es fa càrrec del seu manteniment: neteja, tapets, flors, ciris, llums o ornamentació en general.

La porta de la capella de Sant Antoni té la mateixa reixa de forja que la dels Sants de la Pedra, exactament el mateix disseny, i estes dos comparteixen el mateix model d’espiells (o espieres, reixetes o finestrons) que la de Sant Miquel -distints a Sant Blai, que és anterior i els té més menuts-. Suposem que això, i la similitud en les façanes, indica que es van fer quasi simultàniament, potser per una moda alimentada pel fervor religiós de les lluites polítiques del segle XIX, especialment pel carlisme.

A Nules es creu que bona part de les capelles, com passa encara en Mascarell, podrien haver estat sobre l’antiga muralla; en tombar-la se’n farien altres, de manera que la major part estan al voltant de la vila. Així és en els cassos de les capelles de Sant Antoni, Sant Miquel, Santa Blai, Sants de la Pedra, Santa Bàrbara, Sant Bartomeu o Sant Jaume. La dificultat d’esta teoria és que les capelles estan fetes abans de tombar la muralla definitivament en 1887. Sabem que en 1874, en la tercera guerra carlista, les muralles les va descolmar Cucala en 24 de juny, i que el general Montenegro va iniciar la seua reconstrucció en 8 de juliol. De moment ho deixem com un misteri.

A la guerra civil es van tabicar totes les portes de les capelles, la qual cosa també les va preservar. El major enemic d’estes estructures va ser el “desarrollisme” dels anys 60 i 70, la modernització urbana i social, en què es va iniciar un canvi civilitzatori que va deixar obsolets costums i formes de vida.

Festes

Antigament a les festes de les capelles de carrer es feien “novenes”. Algun xiquet rodava pels carrers amb una campaneta cantant “Acudiu, acudiu, que la campaneta ho diu, el que no acudirà no resarà a la novena de…”, i la gent, sobretot dones i xiquets, eixien i anaven a la capella. La direcció de l’oració l’establien les “resadores”, que coneixien els gojos i les oracions. La vespra de la festa es vetlava el sant: hi anava tot el veïnat, amics i familiars del carrer, i s’adornava la capella amb flors i llums, entre d’altres elements. Es feia un porrat de cacaus, tramussos i faves, a més de cantar i fer diferents actes pietosos.

L’endemà, el sant que tenia peanya es portava a l’església cerimonialment, i el que no en tenia es portava en braços. Des del campanar es tocava a missa amb sermó, que tenia el seu propi toc. Es feia la missa i es beneïa els pans o allò que fóra típic de cada festa, com els bescuits, que encara es fan, per exemple, al carrer Sant Antoni. El dia de la festa del sant, a migdia es coïen i es portaven els bescuits al carrer, algunes dones els feien espectaculars, amb “volaos” o guarniments de merengue, i de fins a tres pisos d’alçada. D’esta manera qui feia la festa li donava el bescuit a qui la faria l’any següent: el pis de baix era per al que havia fet la festa, el següent per al que l’havia de fer a l’any venint i el darrer per al retor.

Sant Antoni

La capella de Sant Antoni és un temple menut, amb volta de canó, entre cases particulars. La façana és llisa, sense més detalls que un òcul que s’obri al centre i l’espadanya amb campana i penell que corona sobre la cornisa. La porta de fusta inclou dos amples espiells envidriats i enreixats.

L’interior és molt reduït, amb un altar adossat i una fornícula daurada de vidre entre columnes quadrangulars amb la imatge de Sant Antoni Abad.

Se celebra missa en esta ermita el dia de la festivitat del sant, 17 de gener. Durant esta jornada tenen lloc diversos actes organitzats pels clavaris del carrer Sant Antoni, entre els quals destaca la benedicció tradicional d’animals.

Sants de la Pedra (o capella “dels santets”)

Com l’anterior, és una nau estreta amb volta de canó, òcul i espadanya, i amb el mateix tipus de porta i idèntica reixa. Les imatges de l’interior són del segle XVIII, abans de la construcció de la capella, potser regal d’algun particular; són els Sants de la Pedra [Abdó i Senén], Sant Sebastià i Sant Fabià. La capella es coneix també com la dels santets per la mida de les imatges, que resulten menudes per a la seua fornícula, com si no correspongueren ahí. Durant la guerra les van amagar en un corral i després van ser restaurades. Una dada també interessant és que la campana està signada per Traver, d’Artana, i anomenada “Antonio”, potser perquè va ser un Antoni qui la va pagar.

Exemple d’artesania modesta però virtuosa és el tapet de la capella, fet manualment per la veïna Pilar Viciedo, “Pilar la Vicieda”, i que es pot veure en la foto.

Sant Abdó i Sant Senén van ser eliminats del calendari catòlic -com Sant Cristòfol, altre a qui s’honra encara al nostre poble-, per la falta d’informació sobre la seua existència. Tradicionalment es conta que els sants de la pedra eren dos bessons que enterraven als cristians que no havien rebut sepultura, per la qual cosa se’ls considera patrons dels enterradors. D’origen persa, van ser martiritzats.

Sant Miquel

La capella de Sant Miquel Arcàngel és de les més menudes, però conserva tota la festa. Pareix que originalment la capella va ser construïda l’any 1754, adossada a la muralla, però quan esta es va tombar en 1887 es va utilitzar l’habitació d’una casa, tal com encara es pot veure en l’actualitat, de fet és important el marc arquitectònic i urbanístic. Conserva elements originals, com ara el paviment de fang, la porta amb la reixa i el cimbalet (la campaneta). El dia de la festa es fa una missa i es diu un sermó. La tradicional vetla ja no es fa. Tots els dimecres a les sis del matí, Vicente el capeller obre la capella per a tots els fidels que passen cap al mercat; es neteja i es canvien els ciriets; amb el poquet que es trau de les llumetes es fa la festa. En este tipus de capella de carrer és important la festa familiar i veïnal que es du a terme, més encara en una zona tan despoblada com és la vila. A l’altar veiem la talla de Sant Miquel Arcàngel, del segle XVIII, armat i protegint-nos contra el dimoni.

Els capellers fan el manteniment de la capella, el dia de la festa acudeix el veïnat, l’ajuntament i els municipals (del que Sant Miquel és patró), fan un xicotet convit i es canten els gojos.

Ens contaren a la Ruta de les Capelles que hi ha un costum a Nules que anomenaven “els llanderols”. Se solien fer a Sant Miquel i Sant Joan, i recordaven a la gent que havien de pagar “els lloguers”. A les cases sempre hi havia cassoles que els xiquets arrossegaven pels carrers per així avisar al veïnat.

Altra mostra de la devoció a Sant Miquel en Nules és l’existència de l’antiga ermita de Sant Miquel, també dita “el Fort”, actual seu del Museu de Medallística.

Sant Blai

Fou Gilabert de Centelles, senyor de Nules, al seu darrer testament, l’any 1365, qui ordenà la construcció d’un xicotet ermitori a la vora de l’hospital (l’actual edifici del CEAM) consagrat a Sant Joan Baptista i Sant Joan Evangelista. En el seu moment va ser seu de la confraria de la Preciosíssima Sang, i en el segle XVI, quan es va quedar menut, es va construir el temple de l’església de la Sang (l’actual Museu d’Història). La capelleta va continuar funcionant, va ser reformada l’any 1721 i canviaren la seva vocació a Sant Blai, patró dels mals de gola. Dels elements que s’han conservat, el retaule major és l’únic que es va salvar en guerra, i prové de l’església major. També es va salvar la campana, la porta i la decoració. El crist jacent era articulat, però ara és diferent.

L’hospital va passar a ser escola i parvulari, gestionats per les monges de la Consolació, per la qual cosa fins als anys 70 la capella va ser semipública. A partir d’aquell moment, va quedar a disposició del poble.

És la capella més gran de les que hem vist, dins té un altar, caben banquets i està coberta per una cúpula, amb una decoració composta per petxines. Darrere de l’altar s’aprecien uns esgrafiats, restes de la decoració antiga.

El retaule major respon a la tipologia de retaule barroc del segle XVIII: tres carrers amb predomini del central, parells de columnes salomòniques i de sanefes plenes de garlandes i ornamentació floral. El carrer central està dedicat a la imatge de Sant Blai, talla d’Enrique Giner, i l’acompanyen la Mare de Déu amb el Jesuset i el Cor de Jesús. A les parets laterals podem veure la imatge de Santa Àgueda, patrona de les Ames de Casa, que fan ací la seua festa; a la Mare de Déu del Lourdes en una fornícula, i les estacionetes del Via Crucis.

Imatges i retaules

Sant Bartomeu

La capelleta de Sant Bartomeu és una de les fornícules amb imatge més singulars del poble. Es va construir molt baixeta, amb una cornisa baix i una dalt en forma de teuladeta. A dins tenim la imatge del patró de Nules, que des de l’antiguitat li havia dedicat tres dies de festa en què es feia tota mena d’actes, com ara bous, balls, missa, curses de carros… Un fet curiós és que els bous es corrien de manera gratuïta, ja que se’ls deixava pasturar a les terres del Bovalar, terres comunals. Sant Bartomeu és un dels dotze apòstols, i fou martiritzat.

La capella és interessant, ja que s’ha conservat perfectament. No només la importància que té la capella com a element decoratiu, sinó també el conjunt que fa amb la casa del costat, casa tradicional conservada. Segurament esta casa és de les poques o l’única que ha conservat una barana de fusta. És tan important tindre cura de la capella com del seu entorn.

Sant Jaume

És una capella de principis del segle XX, amb una imatge escultòrica de Sant Jaume Apòstol feta a la postguerra. Es troba en una fornícula amb cornisa baix, aler i coberta de teula, i dos columnes corínties. Darrere de la imatge hi ha una finestra que es pot obrir des de l’interior de la casa, però pareix que a l’origen hi havia un retaule ceràmic que van col·locar els propietaris, encara que després posaren l’escultura per a que hi haguera imatge a la capella. Actualment el retaule encara es conserva al menjador de la casa. Les capelles són comunals perquè les seues despeses les assumeix el veïnat; en este cas la capelleta s’està deteriorant perquè els propietaris de la casa han deixat de fer-se càrrec del seu manteniment i volen que la imatge de Sant Jaume se’n vaja a l’església.

Ací es representa a Sant Jaume en imatge eqüestre, en figura de “matamoros” encara que l’espasa i el moro falten a la capella.

Insistim de nou en la importància del context per a estes capelletes: l’adaptació a l’ornamentació i als colors de la façana, que aporten una gran riquesa als nostres carrers.

Sant Frascesc d’Assís

Al carreró de darrere de l’església, en la casa cantonera feta en el canvi de segle del XIX al XX, trobem la capelleta de Sant Francesc d’Assís, una fornícula senzilla amb cornisa, teuladeta i un parell de columnes dòriques a cada banda. La imatge del sant pareix recent, i respecta la iconografia habitual: el cordó amb els tres nucs (que representen la pobresa, la castitat i l’obediència), el crucifix, el saial i els estigmes, a més d’un llibre.

Sense cap dubte, la façana de la casa i la capelleta de Sant Francesc s’enriquixen mútuament i augmenten la seua noblesa. De la casa hem de destacar la porta de fusta, els finestrals amb reixes de forja, balcons i ampits de fundició, guardamalletes de fusta i persianes antigues, i les cornises, teuladetes i rebaixos de les finestres.

Santa Bàrbara

Per a Santa Bàrbara hi ha dos elements: d’una banda un retaule ceràmic situat a l’ampit d’una casa; de l’altra, una fornícula discreta que es pot veure uns quants edificis més a l’esquerra.

En la visita guiada se’ns deia que, possiblement, el retaule antic seria el de ceràmica pintada, una obra singular del segle XIX declarada Bé de rellevància local, segurament pintada a Onda. Destaca per la proporció que té. Podria ser que el retaule formara part de la casa antiga, i que es conservara en fer les reformes en la postguerra. Per seguir amb la festa es va construir una altra capella, la que es veu a l’altra banda, molt més moderna. Esta segona inclou una fornícula senzilla amb una imatge en què es mostren els atributs habituals: la torre (on va estar tancada la santeta) i la palma del martiri.

Cristo del Salvador

En el Rodacarrers de 2021 vam sentir contar la història de la festa del Crist del Salvador. La capelleta està situada al carrer Cervantes, anomenat popularment “carrer de la Caixa” perquè en els anys 50 esta entitat va construir una tira de cases “fora poble” i un magatzem d’adobs agrícoles; sobre este últim edifici, com veiem en la imatge, estava la fornícula amb la imatge, era una capelleta amb cornisa i teuladeta, amb dos columnes salomòniques. Al tombar el magatzem i fer un edifici modern es va conservar la imatge del Salvador en un espai neutre i estret.

La imatge del Salvador es va pagar entre tot el veïnat, amb un esforç especial d’un mestre anomenat Olegario que també era veí.

En origen la festa del Salvador se celebrava el dia sis d’agost (ara es fa en abril), en què concloïa la novena i es feien festes amb revetlla, organitzada per Pedro Tel. Com en altres carrers també es feien bescuits, tal com es veu a la foto.

Sant Cristòfol

Tal com es digué en la visita, existeix documentació sobre una capella de Sant Cristòfol al carrer Major, no se sap exactament a on. També sabem que hi havia capelles que van desaparèixer, com la de la Mare de Déu del Roser (la confraria de la qual es fa fundar en 1616, com vam veure a Les confraries de Nules i Mascarell l’any 1770), o com la de la Mare de Déu, de què es va parlar en la ruta de les capelles i de la que es conserven distints elements a l’església parroquial.

Concretament de Sant Cristòfol hi ha un modern retaule ceràmic al seu carrer, signat per “A.Benedito”. A Nules la devoció es mantingué de diferents maneres: hi havia costum, per exemple, de posar una imatge seua darrere de la porta. I a més, Nules compta amb una de les primeres festes amb benedicció de vehicles del nostre entorn, tal com contava Pepe Gavara, fill del fundador de la festa, i tal com es pot veure en la seua col·lecció de fotos.

Santa Natàlia

Una capelleta al carrer Santa Natàlia o “camí Calvari”. De nou al Rodacarrers de 2021 es va parlar d’esta imatge, dels dubtes sobre si es tracta de Santa Natàlia de Constantinoble o de Santa Natàlia de Còrdova, màrtir; pareix que és el primer cas, i que no es feia festa en la seua data, l’1 de desembre, possiblement pel fred i perquè la gent estava molt embolicada en la collida de la taronja i el treball als magatzems.

La capella de Santa Natàlia és un retaule ceràmic instal·lat en una fornícula oberta, construïda sobre la façana d’una casa en què vivia una dona anomenada Natàlia. Tant ella com la seua família es van fer càrrec de la llum de la capelleta, que antigament s’encenia des de dins de casa. Esta família era qui es feia càrrec de la neteja, qui li feia el ram quan a la festa i qui arreplegava els diners entre el veïnat per a dir-li una missa en la Residència per als difunts del carrer.