Còlera morbo a Nules en 1885

Si bé són terribles les epidèmies o pandèmies en l’actualitat, al llarg de la història les poblacions convivien amb epidèmies periòdiques, generalment malalties infeccioses degudes a les deficients condicions higièniques en què es vivia. Les malalties epidèmiques poden ser moltes: la pesta, la lepra, la verola, el tifus, el paludisme, la meningitis, el còlera, la grip, la pallola, la poliomielitis, la febra groga, o més recentment el VIH-SIDA, el SARC, l’ébola, etc., etc.; ací només ens ocuparem del còlera morbo al segle XIX, i especialment del de 1885, sobre el que existeixen més dades.

Podem resseguir les xifres de contagis i defuncions per mig dels arxius oficials i de la premsa del segle XIX.

*

QUÈ ÉS EL CÒLERA

Per explicar breument què és el còlera recorrem directament a la Viquipèdia:

El còlera és una malaltia infecciosa causada per les enterotoxines del bacil vibrio cholerae. Els malalts mostren una síndrome basada en vòmits i una excessiva diarrea (denominada colerina) amb femta líquida sense mostrar amb prou feines febre. Després d’un període d’incubació d’un o dos dies, la mort es produeix per deshidratació en menys d’una setmana. En situació normal la malaltia es transmet per l’aigua i els aliments. Quan el brot s’estableix en una població són les pròpies i abundants deposicions (en més de trenta vegades per dia) les que contaminen amb summa facilitat les fonts d’aigua potable i les robes dels afectats. Es propaga amb facilitat a les zones humides i la seva incidència és major als països de clima càlid.

A la gravetat de la malaltia se sumava la creença que no s’havia de donar aigua als malalts amb calentura, per la qual cosa sovint morien a l’agreujar-se la deshidratació. A Nules es conserva encara memòria de la Font de la Salut, un ullal d’aigua dolça vora el camí Cabeçol en què es deia que es curaven els malalts de còlera que bevien. Segurament això va passar també en moltes altres fonts de nombrosos pobles, que després s’anomenarien “miraculoses” o curatives.

A l’Estat espanyol va haver diferents brots de còlera: el primer en 1833, els següents en 1854-55 i en 1865, dels que a penes tenim notícia en Nules; i el més conegut per nosaltres, el de 1885.

Sobre els de 1854-55 i 1865, apareix una breu menció en «Dos noticiaris de Nules (S. XIX)»[1] publicats per Vicent Felip Sempere. Els noticiaris pertanyien a Josep Felip Martínez, un avantpassat de l’autor, i van arribar a ell per via familiar. Estes són les mencions:

1854. El 54 y 55 cólera. (p. 1477)

1865. Cólera, [en] la que fueron los muertos más que los nacidos.

1866. Fiestas de gracia en 21 de abril de 1866, en recompensa del cólera del anterior 1865. Hicieron toro de cuerda, en la semana seguiente 3 días toros, y corridas de cavallos 2 días, Bayle Torrente último día, lo fue en 29 de abril. Hera alcalde Miguel Roselló Martínez, este entró alcalde en 17 de enero del año 1866. (p. 149)

L’EPIDÈMIA DE CÒLERA DE 1885

20 anys després de l’última epidèmia, a l’estiu de 1885, hi ha un nou brot de còlera que s’acarnissarà a Nules. D’este tenim molta més informació, amb parts oficials diaris que es poden trobar al Butlletí Oficial de la Província de Castelló (BOP) o en la premsa de l’època (veure, per exemple, la Biblioteca virtual de prensa histórica, que recull notícies de Nules des de 1811).

El 5 de juny es parla per primera vegada d’una “malaltia sospitosa” i s’ordena als alcaldes donar part diari de la salut pública. El dia 11 comença a publicar-se llistats diaris amb els contagis (“invasions”) i morts de cada poble, i trobem que eixe primer dia ja hi ha 8 municipis infectats. Entre altres, els contagis es multipliquen en Nules i els seus veïns a la Plana: Vila-real, Artana, Betxí i la Vilavella.

S’ha de dir que un any abans, en 1884, el metge de Tortosa Jaume Ferran i Clua, “el doctor Ferran”, havia fet el descobriment de la vacuna anticolèrica, però bona part del món científic d’aquell temps desconfiava del descobriment, incloent a Santiago Ramón y Cajal (que tanmateix es va vacunar amb tota la seua família). El dia 9 de juny ja es prohibeix la inoculació. El 4 de juliol, La Crónica Meridional: diario liberal independiente y de intereses generales conta que cap al 2 de juliol havien eixit de València alguns metges per inocular en 10 pobles diferents de València i Castelló: Artana, Benifaió, Massanassa, Alfafar, Xiva, Xert, Vila-real, Ontinyent, Albaida i Grau. Artana va tindre eixe dubtós privilegi per ser un dels més afectats per l’epidèmia colèrica. El cas és que el dia 6 de juliol es disposa que només el Dr. Ferran en persona puga inocular les vacunes; la situació és tan difícil que el metge renuncia a fer-ho i es perd una oportunitat d’aplacar aquella mortaldat. El 13 de juliol encara s’insisteix en la prohibició perquè pareix que hi havia metges contumaços que continuaven realitzant inoculacions.

La preocupació pel brot víric arriba a tota Europa. El Balear : Diario político d’11 de juliol informa que Itàlia i França imposen una quarantena sobre productes espanyols: de cinc dies en el primer cas; en el cas francès,

El consejo sanitario de Bayona, en sesión de ayer, acordó someter a cuarentena de rigor en el lazareto Panillac á todo buque procedente de punto epidemiado de España, y á observación de tres días en Bayona á las demás procedencias de la Península, y prohibir todo arribo de mercancías contumaces procedentes de España, como trapos viejos, despojos de animales, objetos de cama, colchones, camas, etc., etc. Este acuerdo empezará á regir desde hoy.

Mentrestant, el 19 de juny el BOP inclou dos pàgines de recomanacions sanitàries adreçades als alcaldes, basades en l’aïllament de la població malalta en llatzerets o hospitals situats fora de les poblacions, i la desinfecció de cases, habitacions i excusats segons detallades formulacions químiques. A Nules el llatzeret es trobava a l’ermita del Calvari, que havia sigut habilitada com a hospital (Felip Sempere: p. 142): reunia la condició de trobar-se allunyat del poble per poder rebre els malalts però també per posar en quarantena viatgers i mercaderies (especialment teles, cuiros, matalàs, etc., que havien d’anar en paquets embreats). La realitat és que no pareix que les desenes de contagis diaris pogueren cabre en el reduït espai del Calvari, i és més provable que la majoria s’aïllaren en millors o pitjors condicions en les pròpies cases.

Una altra incidència curiosa es denuncia sovint als butlletins oficials: els abusos de les autoritats d’alguns pobles contra els viatjants, incloent-hi… els cobradors de tributs.

El 18 de juny es donen instruccions als alcaldes de les províncies no afectades. S’apliquen mesures als viatgers per tren i carretera, però es tem que les quadrilles de segadors que viatgen per diferents províncies escampen l’epidèmia. Recordem que als pobles de la Plana era habitual esta migració temporera, a la sega i també als rajolars.

Sense vacuna i amb pocs recursos mèdics, pareix que el brot va anar decaient durant els mesos de juliol i agost fins extingir-se completament durant el mes de setembre.

EL CÒLERA DE 1885 A NULES

Què va passar a Nules? Estes són les notes als “Noticiaris” que publicà el nostre cronista, Vicent Felip Sempere:

1885. El 21 de mayo hicieron la otopsia del Pato, por que se decía que abía muerto de [ratllat: cólera] bebido agua matapollada, y fue atac selebral. El mismo día por la tarde vino el Sr. Obispo.

Coléra, principio en 5 de junio.

Concejales que murieron, el año 1885, en la cólera: Vicente Peris Almela, Blas Huesa Prior, Manuel Rochera Soriano, Ramón Palmer Navarro; capellanes: mosén Morera, mosén Puyg, mosén Tusón. (p. 152)

I este és el relat que fa en la introducció als “Noticiaris” Felip Sempere:

Segons el cens de 1860, Nules comptava amb 4.801 habitants; en el de 1887 ens trobem que Nules només en tenia 4.513. Aquest descens se’ns explica per l’epidèmia del còlera de l’estiu del 1885, que va afectar greument la vila de Nules, triplicant, en aquell any, el terme mig de morts dels cinc anys anteriors. Les primeres símptomes es feren sentir el 21 de maig, però els primers morts que es registren com a víctimes de I ‘epidèmia ho són del 7 de juny. A partir d’aquesta data, cada dia, van registrant-se noves víctimes, aconseguint la màxima virulència entre el 24 de juny i el 8 de juliol. Des d’aquesta última data les defuncions decreixen, donant-se per acabada l’epidèmia el 13 d’ agost, si bé el 10 de setembre encara hi consta una defunció deguda al còlera. Per evitar el contagi s’enduien els malalts a l’ermita del Calvari, que va ser habilitada com a hospital. (pp. 141-142)

El nombre de pobles afectats es multiplica diàriament, fins que en la primera mitat d’agost arriba a haver 62 pobles envaïts. Nules és un dels primers: haurem de creure a Josep Felip Martínez que els primers casos es van registrar el 5 de juny, i a Vicent Felip Sempere quan diu que els primers morts són del dia 7, perquè el dia 11 es diu al BOP que era un des pobles afectats, i el 13 ja es compten 17 contagis (“invasions”) i 11 morts.

Quant als “primers símptomes” de què parlar el Cronista, res no indica que la mort del “Pato” de què es parla al Noticiari no fóra realment per “matapollada”, és a dir, per intoxicació per beure aigua enverinada amb arrel de matapoll (Daphne gnidium), que era una tècnica de pesca habitual a les sèquies de la marjal. És coherent amb el diagnòstic per atac cerebral, perquè sembla que el matapoll és un verí neurotòxic[2].

El nombre d’invasions i de morts, si hem de creure a les informacions de l’alcaldia, que donava part diari a Govern civil, ja no pararà fins al 16 d’agost, en què es registra l’últim contagi (l’últim mort és del dia 13 d’agost); 20 dies després, com era preceptiu, es declara Nules net de l’epidèmia colèrica.

Més de 70 dies de malson en què es contagiaran 400 persones de què se’n moriran, tot segons les xifres oficials, 248 -per a una població de 4.443 habitants (segons cens de 1877, publicat al BOP de dimecres 8 de juliol de 1885), amuntegats en un poble molt més menut que l’actual i amb deficients condicions sanitàries: sense clavegueres ni aigua corrent a les cases i convivint amb animals i fem, i per tant molt sensibles a infeccions de tot tipus.

En la mateixa introducció als «Dos noticiaris», Felip Sempere explica com s’abastien d’aigua a la vila, un sistema que cal tindre en compte perquè generalment era a través de l’aigua com es transmetia la malaltia: des dels pous en què es bevia, que podien contaminar-se dels pous cecs de les cases, o de les sèquies a on s’anava a llavar.

Algunes cases tenien cisternes, però allò més normal era que la gent s’abastira d’aigua als pous públics, distribuïts pels carrers de la vila. Dins del recinte amurallat, hi havia: el pou de les Rendes, al carrer de les Rendes enfront de la travessera del mateix nom; al carrer Sant Antoni, enfront de la travessera, estava el pou de la Figuereta; un altre hi era al carrer del Roser, enfront la porta principal de l’ església; altre al carrer de la Sang, entre les dos travesseres; al carrer Major, cantonada amb el carrer dels Àngels, estava el pou anomenat Pou Frese, que s’aprovisionava de l’ aigua de la sèquia per un reguer que corria pel mig del carrer dels Àngels; aquest pou normalment estava tancat a l’hivern i només s’obria a l’estiu; altre pou es trobava a la replaceta del Retor, nomenada així perquè allí hi era la casa abadia. Fora de les muralles hi havia: la cisterna del Convent, de la qual s’aprovisionava la vila fins la vinguda de les monges; el pou del Ravalet, que estava enfront del portal de la Vilavella, i un altre pou anomenat de les Carxofes, que era al Barranquet, vora el camí Reial de Valencia. Prop d’aquest pou hi havia un abeurador on feien parada els carruatges que baixaven de la Vilavella. Més tard es va obrir el pou del carrer Ample, anomenat pou Roig.

Paral·lelament al llenç de la muralla del portal de l’Horta corria la sèquia de l’ aigua del Millars que, entre el carrer dels Àngels i el camí la Mar, era utilitzada com a llavador.

Com s’organitzarien per afrontar dies de 12, 14 i fins a 17 defuncions? Òbviament ni els metges serien suficients per atendre als malalts i al llatzeret del Calvari, ni hi hauria bastants guàrdies per controlar als viatjants per carretera i per tren i vigilar el compliment de les quarantenes per a persones i mercaderies, ni l’enterrador podria arribar a soterrar a tots els difunts. Sabem que en estes ocasions es formaven “comissions de policia urbana de sanitat”, que assumien diferents funcions. Potser esta activitat explicaria que, com es va apuntar als noticiaris, moriren de còlera quatre regidors (“Vicente Peris Almela, Blas Huesa Prior, Manuel Rochera Soriano, Ramón Palmer Navarro”).

També suposem que se saturaria el cementeri ràpidament: enterrar més de 200 persones en el primer mes d’epidèmia, 398 durant tot l’any, superaria totes les previsions, de fet, com es conta al mateix Noticiari, el cementeri nou es va inaugurar el diumenge 5 de juliol de 1891:

Bendecido el Sementerio Nuevo, a la parte del norte del Viejo, en 5 de julio. El cura, llamado Dn. Agostín Martorell; alcalde, José Dasca 1 º, Francisco Huesa 2º, y 3º Ramón Lucas Beltrán. (p. 155)

Suposem que, donada la baixa esperança de vida i l’alta natalitat de l’època, els cementeris se saturarien ràpidament; recordem que en 1936 ja estava preparat el cementeri actual.

No tenim relats detallats de la vida en una situació com esta, però podem imaginar-la a partir de les notícies que tenim d’altres poblacions properes: es deixaria de tocar a morts, quadrilles d’homes, familiars i voluntaris, cavarien les foses en la dura terra del cementeri, de vegades deixant els clots oberts si hi havia més familiars contagiats… Sabem de la por, dels focs fatus, de les llargues nits a fosques, amb les pobres llumetes que donaven els cresols, de les històries d’aparicions, dels bromistes que anaven a fer por… També podem deduir la pausa que suposaria en el conflicte social entre carlistes, conservadors i lliberals, una crisi d’este tipus.

L’única institució que funcionaria a ple rendiment, davant de la impotència de la medicina, seria la parròquia, els capellans s’haurien de desviure per arribar a donar el consol i l’extremunció a tota la gent malalta. Tenim notícies (en Artana, per exemple[3]) de com s’apaivagaven les radicalitzades tendències anticlericals, de les misses de campanya que es feien fora de les esglésies per evitar els contagis, de les processons amb la patrona i el patró del poble, de les rogatives demanant protecció, etc. Fruit d’esta activitat no és estrany que, com hem vist, moriren tres capellans (“mosén Morera, mosén Puyg, mosén Tusón”).

El còlera arribava en un moment de pobresa per al nostre poble i de recessió en l’economia espanyola, després de la tercera guerra carlista (1872-1876) i amb una societat molt polaritzada ideològicament que eixos dies es reconciliava temporalment front a l’enemic comú de l’epidèmia.

Tot i que es tracta d’un relat d’Artana, ens ha paregut interessant incloure ací el testimoni de Mn. Lluís Vilar Pla, molt viu i prenent part tendenciosament. Pensem que reflexa molt bé com es viuria aquella experiència.

VII. EL CÓLERA DEL 85

Parece que el Señor se había cansado ya de tantos desórdenes político-liberales desarrollados en España en contra del orden, de la moralidad pública y de la Religión católica, de las almas y de la Patria, y nos daba un toque de atención y nos llamaba al orden por medio de un golpe recio, de un azote espantador, de una terrible epidemia: el cólera morbo de 1885: fue el más furioso de cuantos nos refiere la tradición. En Artana murieron 180 en su temporada: hubo familia de 4 defunciones, y casas que se cerraron. La primera víctima fue Dña. Rosario Ezpeleta, esposa del secretario D. Deogracias Galán, y la última el Sr. Vicente Villar, que fue el compañero de mi padre en el trabajo y tribunal del apreaor. En esa época de aflicción mi padre era de la comisión de policía urbana de sanidad. Desempeñó su papel, como todas las funciones que se le han encargado; era un hombre que por sus actos y conducta se imponía y abría paso.

[showhide type=”links2″ more_text=”Llegir tot (%s paraules)” less_text=”Amagar (%s paraules)”]

El cólera de ese año fue terrible, devastador. Recuerdo muy bien que en la Víspera de Sta. Cristina, en su día y en el siguiente o de S. Jaime, hubo 11 defunciones cada día: ¡33 muertos en tres días seguidos! El pueblo estaba espantado; los alborotos políticos no sonaban; sus jefes oían misa humillados como unos santos, y el más culpable de todos, el que más negociaba con la política y con ella se ha hecho rico mediante la sangre de sus paisanos, oía la santa misa los domingos de rodillas todo el rato que duraba el divino sacrificio, sobre las piedras de la plaza y cerca del altar; pues en aquella temporada se decía misa de campaña en los domingos, en la plaza; y allí oía muy devoto la misa el jefe y cacique conservador. El que quizás no temiera a las balas carlistas en la guerra, le vi espantado ante el azote del Dios justiciero y ofendido que descargaba sobre nosotros; es el cólera un excelente misionero.

Recuerdo un hecho entre muchos que me llenó de un santo temor: a las 10 y media un hombre llamado “Mañano”, el célebre Mañano, habló con mi padre delante de mí; y a las tres de la tarde nos llegaba la noticia de que Mañano había muerto y estaba amortajado. Fue un golpe que resonó fuertemente en mi corazón juvenil; no estaba hecho a ver esos golpes de la vida; y aunque los oía repetir de otros cóleras, no me hacían la impresión de éste que casi lo vi y presencié.

En esta fecha tan crítica y temible teníamos un heroico Cura ecónomo, hijo de Artana, que merece su grata memoria un recuerdo: el benemérito paisano D. Miguel Gallart Ybáñez. Éste fue el glorioso protagonista que hizo el sacrificio de su vida en cumplimiento de su sagrada misión y en bien de sus feligreses y paisanos queridos. No se le vio nunca cansado para correr en socorro del colérico moribundo, reconciliarle con Dios, darle el último refuerzo de la Religión extrema unciéndole y animarle para la partida hacia la eternidad. Me parecía un ser sobrehumano que se multiplica día y noche sin descanso, derramando su espíritu sobre los moribundos. No pudiendo ayudarle su buen coadjutor D. Carlos Badenes por razón de su avanzada edad, cargó él con casi todo el peso de la campaña sublime y heroica. El pueblo de debe mucho, pero le ha sido muy ingrato, olvidando tan benemérito hijo. Debía dedicarle la calle Mayor, el tramo llamado “ampedrat”, que es donde nació y se educó. Una estatua merece en esa calle. ¿Por qué dedicar calles a personajes desconocidos y dejar olvidados a beneméritos hijos del pueblo como éste, el pare Miquel? ¿No lo han hecho los liberales porque son consagrados al altar, dedicando muchas calles a personajes extraños y liberales? Pues mayor delito para el que lo hizo.

Pasada la epidemia, fueron grandiosas las fiestas de gracias; el pueblo unido dio gracias a Dios; pero no hay que olvidar que antes de terminar la mortandad del Cólera, se bajaron las sagradas imágenes del Santísimo Cristo del Calvario y la de Sta. Cristina y fueron colocadas en la parroquia; y pronto se notó la mejoría y terminarse la epidemia. En las fiestas se hicieron varios castillos de fuegos artificiales y en uno solo recuerdo que se gastaron 300 pesetas.

Después de pasada la tempestad, se dedicó a la ornamentación de la iglesia; como se ha dicho, reformó y estucó la capilla de la comunión. Luego emprendió la reforma del Calvario, repoblólo plantando más de 100 cipreses nuevos o jóvenes que encargó su cuidado y cultivo a la mano delicada de otras tantas chicas, y fue un acierto. Después estucó su devota ermita y quedó el Calvario muy mejorado con esos trabajos. ¡Loor al sacerdote modelo y trabajador! (pp. 147-149).

[/showhide]
Estes són les dades oficials, publicades a diari en el Butlletí Oficial de la Província de Castelló (BOP) sobre “invasions” i defuncions a Nules, amb totes les notícies que hem pogut afegir, dia per dia. Es poden consultar a la web de l’Arxiu de la Diputació:

https://archivo.dipcas.es/ArchivoWeb/archivoBiblioHemero/bop

INVASIONS I DEFUNCIONS PER CÒLERA SEGONS EL BOP

Dia	Nules (cens de 1877: 4.443 persones)			·         5 de juny, es parla de “malaltia sospitosa” i s’ordena als alcaldes donar part diari de la salut pública. ·         9 de juny, es prohibeix la vacunació.
	Contagis (“invasions”)		Defuncions
11 juny	S’anuncien casos de l’epidèmia colèrica a Nules i als pobles veïns de Vila-real, Betxí, Borriana i la Vilavella.
12 juny	–	–
13 juny	17	11
14 juny	18	6
15 juny	15	7
16 juny	16	10
17 juny	4	5
18 juny	20	5
19 juny	10	6		Publicació de mesures al BOP.
20 juny	15	2
21 juny	7	4
22 juny	3	3		Abusos dels alcaldes contra els viatgers.
23 juny	11	10
24 juny	12	8
25 juny	12	7
26 juny	23	11
27 juny	28	12
28 juny	18	12
29 juny	10	17
30 juny	15	14
1 juliol
2 juliol	14	8
3 juliol	11	7
4 juliol	13	11
5 juliol	15	6
6 juliol	6	8		Es prohibeix la vacunació
7 juliol	9	7		Parlant del dissabte 4 de juliol, es diu que a Castelló: “En la capital una defunción; en la provincia, 70 invasiones y 30 defunciones. Burriana, Segorbe, Nules y Artana, son las poblaciones más infestadas”.
8 juliol
9 juliol	4	5
10 juliol	14	4
11 juliol	4	4
12 juliol	3	5
13 juliol	5	3		S’insisteix en prohibir la inoculació als metges contumaços (BOP)
14 juliol	2	0
15 juliol	2	5		Quarantena a fruites, verdures i llegums de Barcelona
16 juliol	2	0
17 juliol	5	2
18 juliol	0	0
19 juliol	2	0
20 juliol	8	0
21 juliol	0	2		Abusos dels alcaldes contra els viatgers
22 juliol	2	2
23 juliol	0	3
24 juliol	2	1
25 juliol	0	0
26 juliol	1	1
27 juliol	1	0
28 juliol	1	1
29 juliol	1	0
30 juliol	1	2
31 juliol	1	1
1 d’agost	1	1
2 d’agost	0	0
3 d’agost	1	1
4 d’agost	0	0
5 d’agost	4	0
6 d’agost	4	2
7 d’agost	1	1
8 d’agost	0	1
9 d’agost	0	0
10 d’agost	2	0
11 d’agost	1	1
12 d’agost	1	1
13 d’agost	0	1
14 d’agost	0	0
15 d’agost	1	0
16 d’agost	1	0
17 d’agost	0	0
18 d’agost	0	0
19 d’agost	0	1
20 d’agost	0	0
21 d’agost	0	0
22 d’agost	0	0
23 d’agost	0	0
24 d’agost	0	0
25 d’agost	0	0
26 d’agost	0	0
27 d’agost	0	0
28 d’agost	0	0
29 d’agost	0	0
30 d’agost	0	0
31 d’agost	0	0
1 setembre	0	0
2 setembre	0	0
3 setembre	Habiendo transcurrido el tiempo prefijado por las disposiciónes vigentes, sin haver ocurrido novedad ninguna en… Nules…, se declaran limpios de la epidèmia colèrica a á estos pueblos para los efectos legales.
Total:	400	248

Les xifres s’entenen millor en el seu context: hem buscat les dades de huit pobles veïns, per a entendre per què es considerava a Nules un dels pobles més afectats:

CONTAGIS I DEFUNCIONS A 9 POBLES DE LA PLANA

Poble	Artana	Bechí	Borriana	Chilches	Moncofa	Nules	Vila-real	Vilavella	Tales
Núm. d’habitants segons cens de 1877	2.739	1.725	10.058	617	1.219	4.443	12.887	1.984	1.182
Contagis – defuncions segons BOP	493 – 170	115 – 53	552 – 236	33 – 21	121 – 79	400 – 248	986 – 593	237 – 74	39 – 17
% contagis – defuncions	17,99 – 6,2	6,66 – 3,07	5,48 – 2,34	5,34 – 3,4	9,92 – 6,48	9 – 5,58	7,65 – 4,6	11,94 – 3,72	3,29 – 1,43

El número de contagis produïts a Nules només es veu superat pels d’Artana, la Vilavella i Moncofa, però en número de morts per cada cent habitants només guanyen Moncofa i Artana.

A l’introduir els “Dos noticiaris de Nules”, Vicent Felip Sempere dóna les dades de defuncions en el còlera de 1885 dividint-les per edats. La seua xifra, 287, és major que la que es recull en els parts del BOP, potser perquè el primer compta des del dia 7 i el segon des del 13, i a més hi ha alguns dies en què no es va donar part. Pareix que afectava especialment als menuts i a la gent entre els 20 i els 60 anys, potser perquè tenien una vida més activa i més ocasions de contagi.

NULES: DEFUNCIONS EN EL CÓLERA DE 1885.

Edats	Dones	Homes	Total
0-5	19	17	36
6-10	7	11	18
11-15	1	5	6
16-20	6	3	9
21-25	12	5	17
26-30	20	11	31
31-35	10	8	18
36-40	15	9	24
41-45	12	8	20
46-50	15	14	29
51-55	13	8	21
56-60	11	10	21
61-65	4	5	9
66-70	6	2	8
71-75	5	3	8
75-80	5	3	8
81	–	1	1
¿-?	2	1	3
Total.	163	124	287

I una última graella aportada pel cronista a partir dels llibres núm.: 7-15 de naixements i els núm.: 7-17 de defuncions, del Registre Civil de Nules: el moviment natural de població entre els anys 1880 i 1890, a on podem veure clarament el buit que va generar l’epidèmia. Més de la que generaria 33 anys després l’anomenada “cucaratxa” o “grip espanyola”, que també va pegar durament a la nostra comarca i de què ens ocuparem en una altra ocasió.

NULES 1880-1890: MOVIMENT NATURAL DE POBLACIÓ

Any	Defuncions	Naixements	Moviment natural
1880	113	152	+ 39
1881	103	171	+ 68
1882	161	162	+ 1
1883	144	143	+ 1
1884	108	193	+ 85
1885	398	143	– 255
1886	180	165	– 15
1887	155	200	+ 45
1888	121	192	+ 71
1889	135	180	+ 45
1890	175	146	– 29

Una última dada: com veiem, no és l’únic any amb una relació negativa entre nascuts i defuncions. Hi havia epidèmies que no es comptabilitzaven, per exemple les que afectaven a xiquetes i xiquets, com la pallola o xarampió, que tanmateix provocava autèntics estralls. L’altíssima mortalitat infantil feia que estes epidèmies foren més “tolerables” i que no ocuparen el mateix espai en premsa que les anteriors. Al diari El bien público de 14 de juliol de 1890 es despatxen un gravíssim brot de pallola amb una frase: «Se ha desarrollado tan violentamente el sarampión en Vall de Uxó, Artana y otros pueblos de la Sierra Espadán y del distrito de Morella, que hay población que no pasa de quinientos vecinos, y han muerto hasta diez niños en un día». Els Noticiaris, i en general les històries locals, no dediquen ni una línia a estes mortaldats.

Tot i l’altíssima mortalitat, no es tornen a produir o publicar informes locals d’afectats. Només el BOP dels dies 16 i 18 de juliol inclouen una nota de Governació del dia 15 que diu: “La Junta provincial de Sanidad, en sesión de ayer, acordó prohibir la introducción en esta provincia de toda clase de hortalizas y frutas procedentes de pueblos invadidos por la enfermedad reinante en algunos de la de su digno mando. Al efecto, he ordenado á los señores Alcaldes impidan la venta de todas aquellas cuya procedencia no se justifique…”. No sabem quina seria la “enfermedad reinante” i si podria tindre relació amb la notícia d’El bien público, però va deixar la seua petja luctuosa en les nostres graelles.

[1] Vicent Felip Sempere (1978): «Dos noticiaris de Nules (S. XIX)», Butlleti de la Societat Castellonenca de Cultura, Vol.-LIV, pp. 344-373, Castelló. Reeditat a la compilació de l’autor (2000): Recull per a una història de Nules -Barcelona, 1977-Nules 2000. Caixa Rural de Sant Josep de Nules. Accessible a http://nulespedia.com/wp-content/uploads/2020/04/Dos-noticiaris-de-Nules-S.-XIX.pdf

[2] Ho conta molt bé i de forma divertida Ramon Saborit en este vídeo breu, en què explica què és una Matapollada: https://www.dailymotion.com/video/x3prt

[3] Mn. Lluis Vilar Pla ho conta a la seua Historia de Artana, escrita en els anys 20, especialment pp. 147-149. Accessible a https://artanapedia.com/historia/historia-de-artana/