En esta publicació ens centrem en la visió que els corresponsals de guerra estrangers van donar als seus diaris sobre la destrucció de Nules. Ho fem publicant la interessantíssima investigació Corresponsals estrangers de Guerra. La visió de la destrucció de Nules de Juan Tejedo. Tejedo ha volgut compartir-la amb la Nulespèdia i és una gran contribució pel seu rigor i minuciositat. Fa un parell d’anys va estar premiat als nostres Jocs Florals. La recopilació i traducció dels articles de l’anglès, l’italià i el francès és una inestimable aportació a la comprensió dels actes de guerra que van tindre lloc en Nules.

En la publicació digital de l’exposició Nules: un poble a foc i plom hi ha un apartat dedicat a la propaganda que el bàndol franquista va produir i difondre per a convèncer la població que els bombardejos de Nules havien sigut responsabilitat del bàndol republicà. L’atac als pobles i ciutats, amb les consegüents morts de civils i la destrucció de cases i altres espais no estava ben mirada i, per tant, es feia un esforç important per a llevar-se la responsabilitat sobre els bombardeigs. Tenim un altre exemple en les fotografies publicades en Fotografies de la destrucció del poble de Nules, de la col·lecció de la Biblioteca Nacional que porten darrere comentaris respecte de la “destrucción roja”.

Índex

Introducció
Anglaterra: O. D. Gallagher i la seua transcendència
França: J. Doriot, C. Popelin, J. Longuet, J. Marot, A. T’Serstevens i G. Soria
– Jacques Doriot i Claude Popelin
– Jean Longuet
– Stéphane Lauzanne
– T’Serstevens
– Jean Marot
– Georges Soria i Ribecourt
Itàlia: G. Artieri, R. Forte I G. Piovene
– Giovanni Artieri i Riccardo Forte
– Guido Piovene
Referències
Notes

“Corresponsals estrangers de guerra. La visió de la destrucció de Nules”, de Juan Tejedo

*Als meus pares

Introducció

Recentment moltes institucions públiques i privades d’arreu del món han digitalitzat les seues biblioteques i fons arxivístics, fent possible la consulta en línia. La tradicional tasca de l’investigador com a ratolí d’arxiu i biblioteca s’ha suplementat amb el ratolí de l’ordinador, a la recerca de fonts històriques.

En aquest treball s’ha bussejat per les hemeroteques digitals, sobretot estrangeres, per tal d’analitzar no els fets esdevinguts a Nules, als mesos de juny i juliol de 1938 a la Guerra Civil, sinó la visió o les cròniques dels corresponsals de guerra (anglesos, francesos i italians) sobre els bombardejos i la destrucció de la localitat.

Es tracta de fonts periodístiques i primàries, amb les quals s’ha de tindre molta cura. Les paraules de l’hispanista Henry Kamen (2012) ho resumeixen a la perfecció:

«La història intenta re-crear el passat, però les proves i els documents amb què compta amb freqüència són defectuosos. Sempre que ens és possible, intentem utilitzar documents escrits, però aquestos sovint es contradiuen o inclús proporcionen només una part de la informació que estem buscant. Quan tota la resta falla, intentem analitzar la lògica i el sentit comú, però aquestes ferramentes no ens poden proporcionar la certesa que emana de les fonts directes visuals o factuals. La memòria humana no és fiable i les diferents memòries es contradiuen entre sí. El pitjor és que sempre hi ha persones que seleccionen o destrueixen proves amb la finalitat de presentar la seua pròpia i particular visió del passat, en un desig de fer-nos veure els esdeveniments des del seu punt de vista. Açò és un fet que ocorre regularment al món de la política…» (p. 209)

La Guerra Civil, a banda de resultar sempre un tema delicat i sensible, als últims anys, en ocasions, s’ha convertit en protagonista d’una lluita mediàtica i en una font de manipulació, i ha aparegut una escola revisionista que ha intentat reescriure la Història, amb vocabulari i arguments molt semblants als esgrimits a l’època del conflicte. En aquesta contesa, iniciada amb la sublevació militar de juliol de 1936, la premsa no és només un mitjà de comunicació sinó una manera de sostindre els ànims de les tropes i sobretot un vehicle de propaganda, com manifesta el seu control per part del Ministerio de Propaganda del govern republicà o a l’Oficina de Prensa y Propaganda al bàndol rebel, amb una forta censura. La informació es filtra d’acord amb comunicats oficials i partes de guerra des de Madrid, Barcelona o València o des de Burgos i Salamanca respectivament, fet que provoca que es puguen rastrejar pràcticament idèntiques notícies a la premsa espanyola i estrangera.

En aquest estudi pràcticament s’han obviat aquestes informacions i s’han centrat en l’original visió de Nules, més o menys directa, amb cròniques escrites des del front, la majoria d’elles, per part dels corresponsals estrangers de guerra, també sotmesos a una forta censura, amb l’objectiu de fomentar les simpaties i el recolzament bèl·lic dels seus respectius estats ja siga al Govern republicà o al bàndol sublevat.

La situació internacional està marcada, en poques paraules, per l’ajuda del Feixisme i el Nazisme als rebels i l’ajuda soviètica a la República, amb una indefinició i una passivitat progressiva cap a aquesta, en quant a recolzament directe, de França i Regne Unit, i amb l’ombra a l’escenari de Hitler i la futura Segona Guerra Mundial.

El caràcter breu i limitat d’aquest treball, que es situa en aquest context, ha fet també prescindir dels corresponsals de guerra espanyols i de l’anàlisi d’altres poblacions castellonenques (a les quals es podria aplicar en gran mesura aquest estudi), així com de poder mostrar amb imatges (de gran impacte visual, tot cal dir-ho) els articles referits, per tal de poder desenvolupar, a través d’aquestes cròniques primàries, i amb una finalitat més bé didàctica, un discurs de connexions, i sobretot de controvèrsies, entre aquestes.

Les fonts, fortament ideologitzades, mostren una actitud parcial i en ocasions exagerada i errònia que no explicaran ni aclariran els fets esdevinguts a Nules a la Guerra Civil. A tal efecte, per tal de comprendre diversos aspectes del conflicte a la localitat, és fonamental l’estudi de Vicent Felip Sempere (1998) a la seua obra sobre la Fira, on s’analitzen els esdeveniments i els episodis ocorreguts en aquest període.

La menció de Nules a la premsa estrangera, sobretot als mesos de juliol i agost de 1938 (tot i ser ja anteriorment atacada i reaparèixer sobretot al mes de novembre amb la contraofensiva republicana), és, i no només quantitativament, sorprenent. Nules va ser bombardejada per l’aviació italoalemanya i, mentre la República clamava al món aquests actes, el bàndol franquista reaccionava i negava l’evidència dels fets, que els perjudicava de cara a l’opinió internacional, com van fer de la mateixa manera amb la destrucció de Guernica. La comparativa de les dos poblacions, com veurem a les cròniques, és una constant des del juny del 38.

Pel que fa a la destrucció de l’església de Nules, i el seu patrimoni artístic, realitzada pels republicans, analitzada per Javier Torres Miralles (1994), motiu també recurrent a les cròniques, va ser utilitzada al bàndol franquista com a sinècdoque d’una aniquilació total de la població.

Aclarit aquest fet, cal dir que s’han recollit i seleccionat articles que estan a l’abast a les hemeroteques digitals. La recerca no és fàcil i no totes són gratuïtes (les angleses i d’altres com el Corriere della Sera no ho són). De totes elles, entre moltes altres, destaca Gallica, de la Biblioteca Nacional Francesa i a Espanya la Biblioteca Virtual de Prensa Histórica, ambdues públiques.

Al tractar-se de buscadors i part fonamental d’aquest estudi, s’ha concretat l’origen dels textos en notes finals (i estalviant en gran mesura, com recomanen les normes APA, els enllaços perduts), per tal de no barrejar-los amb les referències genèriques.

Respecte als documents, cal puntualitzar que les traduccions de l’anglès, del francès i de l’italià són d’elaboració pròpia, mentre que les fonts espanyoles s’han conservat en castellà. S’ha intentat mantindre, en la mesura del possible, el vocabulari i les errades dels originals, així com terminologia controvertida com la de bàndol nacional. Tots els parèntesis, guionets, cometes, cursives, majúscules, exclamacions i altres signes de les fonts originals, s’han respectat. Qualsevol aclariment s’ha fet entre claudàtors.

A més, deixant de banda els continguts exagerats i erronis, no es pot negar en ocasions la qualitat literària d’algunes d’aquestes cròniques, que mereixen un comentari molt més extens del que, per motius d’espai, s’ha realitzat ací. Cal insistir de nou en la forta intencionalitat de les fonts i en la tasca realitzada, que tal i com va dir el corresponsal O. D. Gallagher (1938), no és la d’explicar el que va succeir a Nules sinó situar-la, dins de la seua repercussió, a l’escenari internacional del moment en boca dels corresponsals i periodistes estrangers, als mesos de juny i juliol de 1938, en la titulada a la premsa dels altres països del món com a Guerra d’Espanya.

*

Anglaterra: O. D. Gallagher i la seua transcendència

El sud-africà O’Dowd Gallagher va ser un dels corresponsals estrangers més reconeguts i prestigiosos que van cobrir la Guerra Civil Espanyola. A l’exposició Corresponsales en la guerra de España, realitzada a Madrid per l’Institut Cervantes l’any 2006, després d’un itinerari de cròniques realitzades per Jay Allen, Hemingway, Dos Passos, Orwell, Saint-Exúpery o Martha Gellhorn, el recorregut era tancat per O. D. Gallagher, ja que és considerat l’últim corresponsal a abandonar el territori i el que certifica pràcticament, des de Madrid, amb una crònica del 27 de març de 1939, la finalització de la Guerra.

Al treball realitzat per a l’institut Cervantes, el periodista Carlos García Santa Cecilia resumeix la personalitat i la trajectòria de Gallagher:

Al sud-africà O’Dowd Gallagher (1911-?), Geoffrey Cox el recordava com un tipus simpàtic, bevedor i faldiller amb qui va passar molts bons moments. El seu nom es va veure relacionat amb el suposat muntatge de la famosa fotografia del soldat republicà caigut de Capa, ja que fou qui va desvelar que el fotògraf li havia dit que aquell dia el front estava tranquil i que li havia demanat a un milicià que fingira que havia sigut alcançat per a prendre la instantània […]. Gallagher havia donat la notícia dels últims instants del Madrid Republicà al seu periòdic, Daily Express -uns dels de major tirada del món: més de dos milions d’exemplars diaris- amb una crònica en què es pren una copa de jerez amb un vençut Miaja.
(C. García Santa Cecilia, 2006-2017)

El 22 de juny de 1938, en primera pàgina del Daily Express es pot llegir (Figura 1, 2 i 3), dins d’un requadre que “Nules, una ciutat espanyola de la grandària de Dunstable, Bedfordshire, ha sigut esborrada per bombarders en cinc dies. O. D. Gallagher ho descriu en pàgina dos”. L’aparició del nom del corresponsal, en la portada del periòdic britànic, pareix funcionar ací com a reclam de l’article interior. Aquest, redactat des de València, i amb el titular “Ciutat espanyola esborrada del mapa per bombarders de Franco” diu així:

Nota de la Nulespèdia: Trobareu el text traduït al valencià per l’autor després del retall original de premsa.

«Nules, que fins fa cinc dies era una ciutat tan gran com Dorchester, Dunstable o Lewes, situada a sis milles al sud del front de Vila-Real, és l’argument sense resposta a favor de les bateries de la millor arma antiaèria, els 3.7, per a la defensa de Londres. Deu mil persones van viure una vegada una vida despreocupada en aquesta ciutat assolellada i pesquera de Nules.
I després van passar els bombarders [avions].
Hui és el cinquè dia en què les partides de rescat han estat treballant entre les ruïnes buscant els que no van eixir de Nules quan van ser advertits pel Govern per a fer-ho. No es coneix quants estan enterrats sota les ruïnes, però és segur que cap està viu.
No tractaré de descriure el que ha succeït a Nules. Simplement els diré que la ciutat sencera ha desaparegut.
Recordeu Guernica, la ciutat basca que va ser destruïda pels assaltants de l’aire?. [apareix, a més de mencionar aquest article a la pàgina 6, l’expressió Piratas del aire a la portada de La Vanguardia el 12 de juliol].
Bé. Les fotografies de Guernica mostraren cases esbudellades i una destrucció terrible, però havia parets senceres en peu després d’aquell experiment de l’aviació alemanya. No succeïx així a Nules. No hi ha cap mur sencer des que arribaren els bombarders. La ciutat va ser bombardejada per primera volta fa cinc dies.
Els bombarders van volar primer en formació de nord a sud. La ciutat semblava com si un rasclet gegant l’hagués dibuixada, enfonsant cases amb les seues puntes, en línies uniformement espaiades.
Els avions, després, balancejant-se i bombardejant la ciutat d’est a oest la van ombrejar amb bombes.
La destrucció va ser increïble. La xicoteta i preciosa vida ha sigut abandonada. Imagineu l’estupor dels defensors del Govern ahir, per tant, quan una flota d’aparells bombarders va reaparéixer, i va llançar de nou grans explosius sobre les ruïnes.
És un fet que la ciutat anteriorment coneguda com Nules ha desaparegut en la tempesta en aquestos últims cinc dies.
Si ha de ser reconstruïda serà fins la última pedra. Fins i tot la els ciments originals hauran de ser reformats.
S’afirma que un tipus de bombarder italià ha fet aquest acte.[1]
(O. D. Gallagher, Daily Express, 1938, 22 de juny).

O. D. Gallagher narra els fets de Nules amb un llenguatge directe, literari, exercitant en ocasions el que podem anomenar una poètica de la destrucció (i utilitzant una metafòrica eina agrícola per a la devastació), fet que era prou habitual en les cròniques de bombardejos també a Espanya. S’aprecia, a més, com sobrevola l’ambient de tensió prebèl·lic a Europa. La relació de Guernica amb Nules continua a l’Editorial d’opinió de la pàgina 10 amb el títol “Guernica II”:

«Un rasclet gegant ha passat sobre Nules, xicoteta ciutat del Llevant espanyol. Un rasclet d’acer, que ha marcat a famílies inofensives que han patit pel bombardeig despietat de les tropes aèries. Nules es situa amb Guernica en l’obscur llibre de les infàmies. Potser algun apologista repugnant ens dirà que Nules es va volar a ella mateixa?»[2]

La comparació de Nules amb Guernica serà, a partir d’aquest moment, molt recurrent a la premsa espanyola i estrangera. Un dia després, el 23 de juny podem vore les mateixes paraules d’O. D. Gallagher, encara que sense citar-lo i trasmetent la notícia des de Barcelona, al periòdic de Melbourne (Austràlia) The Argus, en portada, acompanyat, de la mateixa manera que succeïa al Daily Express, dels acords del Comitè de No Intervenció referents al pla britànic per als acords fronterers i la retirada de voluntaris estrangers a Espanya.[3]

L’article de Gallagher apareix també pràcticament fil per randa (encara que amb l’errada del nom de l’autor, que apareix com a M. Gallacher) tres dies després, el 25 de juny, amb el subtítol “Nules, nueva Guernica” a Justicia Social (F.4), periòdic que (com indica la portada) constitueix el Órgano de la Federación provincial de Baleares y de la Agrupación Local del Partido Socialista. Portavoz de la Federación Obrera de Menorca y de la Federación Local (U.G.T).[4]

Es vorà al capítol següent l’aparició d’aquest article a França, a l’article de Jean Longuet a Le Populaire, així com també la reacció de la premsa conservadora amb Jacques Doriot i el mateix Franco. La menció a l’article del Daily Express es troba, posteriorment, a Espanya en diverses informacions als periòdics republicans, sense fer referència a l’autoria de Gallagher i remarcant-ne la majoria, segurament com a argument per a la credibilitat dels fets, que es tracte d’un periòdic britànic de caire conservador el que narre els atacs de l’aviació feixista.

A Austràlia encontrem una enorme quantitat de notícies sobre Nules a la Guerra Civil, així com fotografies (F.5, 6, 7) i mapes (aquests últims són freqüents també a la resta de premsa internacional). De totes, cal destacar les que apareixen els dos primers dies del juliol de 1938 a diaris com The Courier-Mail, The Sun, The Kalgoorlie Miner o The Advertiser[5] i que estan datades, des de Londres, ja siga el trenta de juny o l’u de juliol. La notícia és la mateixa i tracta sobre la visita a Espanya, a mena d’observador, de l’empresari (propietari de diversos periòdics i mitjans de comunicació) i senador australià, R. D. Elliot.

***

***

Elliot es converteix en enviat especial i corresponsal de primera mà i narra el seu contacte amb el Govern republicà. Es dedica a enaltir l’ajuda (suposada) anglesa, sobretot naval, i a preocupar-se pels xiquets i l’abastiment de queviures. La República, per a Elliot, resisteix amb garanties i fortalesa davant els italians i els alemanys. També comenta que, malgrat les crítiques d’alguns diaris a Chamberlain i a Lord Halifax, dirigents del govern anglès i del Foreign Office respectivament (aquesta crítica, per l’ambigüitat i passivitat del Govern anglés, la podem vore sovint, acompanyant a les notícies sobre Nules, a la premsa espanyola republicana) va encontrar l’admiració dels espanyols cap al poble britànic.

L’article (F.8) comença dient que la seua primera visió de la guerra apareix quan, volant cap a Alacant amb un aparell d’Air France, prop de la costa, un avió franquista va llançar tres bombes a escassa distància, aparentment com a prova o experimentació. Aquesta argumentació es repeteix en el cas de Nules:

“Bombardejos experimentals”
«Aparentment els rebels de vegades bombardegen d’una manera purament experimental. Mr. Elliot va vore Nules, una ciutat de 5.000 habitants, prop de Castelló, completament destruïda des de l’aire després que fóra oficialment evacuada. Probablement la finalitat era la de testar bombes.
Un nombre d’habitants [indeterminat] s’havia quedat enrere, evadint les autoritats, i les seues restes es mesclaren amb les ruïnes.»[6]
(The Sun, 1938, 2 de juliol)

Elliot, curiosament, anys més tard, va treballar i va servir com assistent de Lord Beaverbrook, propietari del Daily Express i ministre de la Aircraft Production, que regulava la indústria aèria anglesa a la Segona Guerra Mundial.[7]

La divisió política, de l’opinió pública i dels mitjans de comunicació a França i Anglaterra es manifesta a la gran quantitat de notícies relacionades amb Castelló i la presa de Nules, al mes de juliol, que es faran ressò, en funció de la seua ideologia, dels comunicats oficials de guerra o de les agències de notícies ja siguen del bàndol republicà o del rebel. Pel que fa a aquest últim cas, es centren, com ja criticava i pronosticava al final de la seua crònica O. D. Gallagher, en l’autodestrucció republicana de Nules, insistint en l’anticlericalisme i l’aniquilació dels temples religiosos a Vila-Real, Nules, Borriana, etc.

Existeixen a la premsa anglesa gran quantitat d’aquestes argumentacions, com també a la premsa espanyola afí al bàndol rebel (entre les quals podem destacar les de Justo Sevillano i Spectator) i a la francesa conservadora, com s’observarà clarament més endavant en el cas de A. T’Serstevens.

Coneixem a partir de la premsa espanyola, com apareix entre d’altres a El Socialista (F.9), la visió d’un altre conegut reporter britànic de guerra, Willy Forrest, corresponsal del News Chronicle (anteriorment del Daily Express) i de l’Agencia España:

LONDRES, 13.-El corresponsal del “News Chronicle” en la España republicana, que se encontraba en Castellón en el momento en que fue ocupada la ciudad por los facciosos, habla de su visita a Nules después de los bombardeos de la aviación franquista, “bombardeos”-dice- que han sido los más destructores de los llevados a cabo durante la guerra. El cónsul general norteamericano en España – dice Forrest-, los corresponsales del “Times” y de las Agencias Reuters y Asociated Press y yo, hemos visitado Nules después del bombardeo, pudiendo declarar que la ciudad ha sido destruida por la aviación franquista- (Agencia España).[8]
(El Socialista. 1938, 14 de juliol)

Willy Forrest, junt a Arthur Koestler, van ser els enviats britànics de la Agencia España a la Guerra Civil. Aquesta, com afirma Paul Gordon (2004) va nàixer de mans de la República per fomentar una opinió favorable a l’estranger. Tenia dos delegacions, aquesta de Londres i una altra a París.

Un altra notícia originada per la mateixa Agencia, apareguda a La Vanguardia (F.10), n’és un clar exemple:

“Testimonios ingleses y franceses de la bárbara destrucción de Nules por los facciosos”
París,11. -El parte faccioso de Salamanca del día 8 pretende inculpar a los “rojos” la destrucción de Nules y Burriana, diciendo que las tropas leales volaron los principales edificios antes de la retirada. La prensa filofascista, con este motivo, ha desencadenado una campaña indigna de falsedades. Pero frente a esta campaña canallesca conviene recordar varios testimonios aparecidos en la prensa francesa e inglesa, días atrás, testimonios que demuestran precisamente lo contrario, a saber, que la bárbara destrucción de los pueblos y ciudades del litoral levantino es obra de la aviación italogermana. -Agencia España.

A la pàgina de portada del mateix dia es pot llegir:

En uno de los últimos partes de guerra, los facciosos al servicio de la invasión de España aseguraban que nuestras tropas, antes de evacuar el pueblo de Nules, cometieron toda clase de tropelías, incendiándolo y volando edificios.
El procedimiento de los rebeldes de atribuirnos siempre sus crímenes incalificables, no es nuevo. Han llegado, en su cinismo, a acusarnos del bombardeo de Guernica, destruida por los aviones alemanes ante los mismos supervivientes, testigos del hecho […].
Con esta cínica propaganda intenta el enemigo justificar ante el mundo su empeño en la destrucción de España, quizá con el deseo de encubrir la mano no española que, sin duelo, ordena estos crímenes.[9]
(La Vanguardia. 1938, 12 de juliol. p. 1 i 6)

Una volta més, i també a la pàgina 6, es dóna a conéixer l’article del Daily Express, argument que s’utilitza per analitzar que «La indigna campaña fascista sobre el bombardeo de Nules, queda desmentida por una información de hace veinte días».

Des de Gallagher i fins a la premsa espanyola es pot comprovar la preocupació dels Republicans per la interpretació i la transmissió al món d’aquests fets, especialment a França i Anglaterra, recercant una opinió favorable de cara a l’ajuda internacional i remarcant també la col·laboració d’Itàlia i d’Alemanya amb el bàndol franquista. La situació europea, les reunions, acords i desacords entre països i grups polítics per a la intervenció a Espanya o l’amenaça nazi acompanyen les notícies anteriorment citades.

Per a finalitzar aquest punt no es poden obviar les manifestacions de l’alcalde de Nules, Vicente Segarra Palau, aparegudes a diversos periòdics (F.11), com ara a l’ABC madrileny (l’ABC a Madrid estava en mans del Govern republicà mentre que l’ABC a Sevilla estava en mans del bàndol rebel):

“LA BARBARIE FASCISTA”
“LA DESTRUCCIÓN DE NULES RELATADA POR EL ALCALDE”
Valencia 16, 2,30 madrugada. El alcalde de Nules, que actualmente se encuentra en Valencia, ha citado a los periodistas para hacerles las siguientes manifestaciones: “En vista de la nota publicada por el ministerio de defensa Nacional en la Prensa de anteayer protestando contra las infamias de una radio facciosa, que atribuye a las fuerzas leales la destrucción del pueblo de Nules, el Consejo Municipal de mi presidencia, corroborando la actitud firme del Gobierno, formula su más enérgica protesta contra tal infamia y hace saber al mundo civilizado la forma en que fué destruido por la aviación facciosa dicho pueblo, convertido hoy en un montón de escombros.
El día 28 de abril, cuando el frente distaba muchísimos kilómetros de Nules, fué por primera vez bombardeado el casco urbano de la población, ocasionando el derribo de varios edificios y algunas víctimas. Antes de tomar Castellón, o sea del 12 al 16 de junio, bombardearon los facciosos ferozmente día y noche hasta casi destruir la totalidad de los edificios de Nules, ya que de los 2.200 edificios que existían en el casco urbano fueron destruídos completamente unos 1.800 y los restantes se hallan en su mayor parte deteriorados e inhabitables. Esta es la verdad escueta de lo ocurrido, sin que a pesar de todo lo que digan los facciosos para justificar el ensañamiento brutal con que proceden en los bombardeos de poblaciones puedan convencer al mundo de que la destrucción de la hermosa villa de Nules, que ha quedado en ruinas, se debe al Ejército republicano.”
Terminó diciendo que se ha cursado al ministerio de Defensa Nacional un telegrama dando cuenta de la verdad de los hechos.-Febus [agència espanyola de premsa desapareguda al 1939].[10]
(ABC. Madrid. 1938, 16 de juliol)

*

França: J. Doriot, C. Popelin, J. Longuet, J. Marot, A. T’Serstevens i G. Soria

A França es troba igualment una premsa dividida. Les referències als bombardejos de Nules, que es van produint periòdicament des d’abril de 1938, són encara molt més abundants. Ja el 21 de maig es mostren al periòdic Le Temps (F.12) i els dies 14 i 15 de juny a diaris (la majoria de diverses ideologies d’esquerra) com L’Echo d’Alger, L’Ouest-Éclair, L’Humanité, Le Populaire o Ce Soir[11]. Aquestos reprodueixen pràcticament dos notícies, transmeses des de València el dia 13 i 14 (i que apareixen un dia més tard als noticiaris francesos), que narren els efectes de destrucció material causats per l’aviació italoalemanya (el dia 13 parla de trenta-tres avions i el dia 14 de cinquanta bombes) i de la quantitat de víctimes i ferits, la majoria dones i xiquets (les cròniques del dia 14 ens parlen de huit morts i vint-i-un ferits).

Aquestos són comunicats del Govern republicà, de la mateixa manera que apareixen a Espanya els bombardejos estratègics sobre l’estació de Nules o altres punts de la Geografia castellonenca. Pel que fa a aquest estudi, deixant de banda aquestos comunicats, es centrarà la qüestió en la visió dels corresponsals de guerra francesos al juliol de 1938. Amb l’ofensiva sobre Nules i la presa de la ciutat, al mes de juliol, especialment del dia 7 al 15, es trobaran una enorme quantitat de documents periodístics que defensaran dues ideologies totalment enfrontades. A partir d’ací, i sobretot als mesos de juliol i agost, sorgirà el debat periodístic sobre la destrucció de Nules.*

Jacques Doriot i Claude Popelin

Jacques Doriot (1898-1945) va començar la seua carrera política al Socialisme i al Parti Communiste français (PCF), però per diverses discrepàncies, estratègies i rivalitats polítiques va derivar fins a convertir-se sorprenentment, al 1936, en el principal representant del Parti Populaire français (PPF), de caràcter conservador, nacionalista i pròxim a les tendències feixistes europees.

Tot i que va fundar el periòdic Le Cri du peuple el 1940, es tracta d’un polític i no d’un periodista, però el seu protagonisme en la dreta francesa i el seu recorregut per la Guerra d’Espanya, junt al seu company de partit Claude Popelin, el converteixen en un fenomen mediàtic a la premsa conservadora francesa i espanyola. Va cobrir, a més, la Presa de Nules.

L’onze de juliol de 1938, a L’Action Française, periòdic propietat del partit monàrquic conservador del mateix nom, amb Maurras al capdavant, apareix una columna amb diversos articles sota la denominació de “La Liberation de l’Espagne”. Un d’ells, titulat “300 victimes des marxistes à Nules” (F.13) divulga la notícia d’un comunicat del bàndol franquista. Un altre, diu així:

“Un testimoni de Jacques Doriot sobre la destrucció de Nules”
MM. Jacques Doriot i Claude Popelin han estat els dos primers civils autoritzats a entrar a Nules darrere dels primers components de la infanteria nacional.
M. Doriot, retornat a Saragossa aquest matí, ha fet una declaració en què ha puntualitzat:
“No hi ha una sola casa sense destruir a Nules. Estava en el lloc de comandament quan les tropes han pres Nules. He vist tota l’operació i a penes vint obusos rojos o nacionals han caigut dins la ciutat. En un quart d’hora la dinamita ha reduït Nules en un munt d’enderrocs. Mai a la Gran Guerra [referint-se a la I Guerra Mundial] vaig veure una ciutat o un poble francés destruït tan ràpidament.
He visitat igualment Borriana; la ciutat està en el mateix estat que Nules”.[12]
(L’Action Française, 1938, 11 de juliol)

La mateixa informació apareix al Journal des débats politiques et littéraires[13] o a L’Oranie Populaire (periòdic propietat del PPF), on recull també el seu testimoni sobre Nules i, a mode d’exaltació del polític francés, “Le voyage triomphal de Jacques Doriot en Espagne”[14]. Aquest viatge apareix a moltes fonts franceses i espanyoles, així com la rebuda i l’encontre oficial de Doriot amb el mateix Franco (L’Action Française, 1938, 19 de juliol)[15]. Però el més significatiu es troba a la seua arribada a París.

El 26 de juliol, a la sala Wagram de la capital francesa, Claude Popelin i Jacques Doriot van exposar al públic la seua experiència a la Guerra d’Espanya (la visió de les causes de la guerra i el paper de França, el seu itinerari, els fronts de guerra, els comandaments militars, la figura de Franco, la demonització dels republicans, la crítica a León Blum i al Socialisme, etc.). Aquesta conferència apareix reproduïda en alguns mitjans espanyols (F.14). Primer parla Popelin:

«Hemos visitado Burriana y Nules. Tengo el deber de deciros que el primer hombre civil que ha entrado en Nules, detrás de las tropas del general Aranda, cuando todavía se oía el fuego de la fusilería, ha sido Jacques Doriot. (Grandes aplausos). Para hablaros de la destrucción bárbara de ciudades, ¿queréis saber lo que han hecho en Burriana? ¿Lo que han hecho en Nules? Han penetrado en los refugios, con pistolas, con bombas de mano y así, han obligado a salir a la población civil. Y como les quedaba el recuerdo de Castellón, para disuadirles de todo propósito de regresar, han hecho lo que se hizo en varios momentos de 1914: han preparado la aniquilación de la ciudad. (Burriana con 12.000 habitantes, Nules con 10.000 habitantes). Se han colocado cargas enormes de dinamita en las iglesias, en los campanarios. Bloques de cemento, bloques de piedra y de ladrillo, transformados en espantosos proyectiles han ido a destrozar las techumbres, a reventar las fachadas de las casas, convirtiendo en montones de ruinas lo que eran ciudades prósperas y rientes. En Nules han “refinado” su trabajo porque les ha dado tiempo a dinamitar las dieciséis fábricas con que contaba la ciudad, cuya formidable explosión ha tenido efectos catastróficos. Y no hay testimonio que pueda elevarse contra estas verdades. Y si hacen falta pruebas, voy a dárosla. Hacia el fin de nuestra guerra yo he sido artillero. Creo que me haréis caso si os digo que sé diferenciar un cráter de obús de la explosión de un cartucho de dinamita. Pero, hay más. Está el testimonio de unos treinta o cuarenta paisanos que habiéndose escapado de la columna de evacuación, lograron refugiarse a unos 200 o 250 metros del pueblo y han presenciado el horror del espectáculo. Los hemos hablado cuando recorrían dos montones de ruinas, sus hogares deshechos. Y ellos nos han contado de qué manera los republicanos han realizado estas destrucciones, cómo las han preparado. Por mi parte doy más crédito a estos testigos oculares de la destrucción que a las afirmaciones gratuitas de los señores Gabriel Peri y Sampaix de “L’Humanité”. (Clamores y silbidos).
Me ha sorprendido ver destacada en la prensa de Valencia y en la prensa “valenciana” de París, una información del “Sunday Express” que pretendía que, desde quince días antes, Nules había sido destruído por la aviación nacionalista».

Després intervé Jacques Doriot, que manifesta:

«Al visitar al general Aranda tuvimos otro ejemplo de las consideraciones con que se hace la guerra. Las tropas nacionales estaban a punto de tomar Nules, que los rojos acababan de hacer saltar completamente. Ante nuestros ojos se extendía la magnífica llanura cubierta de naranjales y campos de arroz.
Sobre el mapa, el General nos mostraba como había rodeado casi por completo a Nules, dejando una salida para las tropas, antes de asaltarlo.
“No he querido tirar sobre el pueblo; si no, hace mucho tiempo que se habrían ido. Figúrese usted que hay más de cien millones de pesetas en naranjas destinadas [a la exportación. No puedo destruir todo esto]. Por eso prefiero a la guerra en la llanura, con destrucciones formidables, la guerra maniobrera de la montaña”
Tan sencillamente como nos había explicado su maniobra para proteger a Nules, para no destruirla, hubiera podido, sino hubiera querido respetar tantas cosas como allí existían, ir mucho más de prisa»*.[16]
(Gaceta de Tenerife, 1938, 17-18 d’agost)

Jean Longuet

La reacció a Jacques Doriot a la premsa francesa s’aprecia en Jean Longuet (1876- 1938), nét de Karl Marx (sa mare era Jenny Marx, filla del teòric socialista). Va ser el màxim responsable de la secció francesa de la Internacional obrera (SFIO) i el director, junt a León Blum, del periòdic socialista Le Populaire. Va participar també en el Rassemblement Universel pour la Paix (R.U.P.), organització política creada al 1936, donada la inoperància de la Societat de Nacions, que va promocionar la construcció del “pavillon de la Paix” a l’Exposició Internacional de 1937 on es va mostrar al món el Guernica de Picasso. Amb totes aquestes connexions s’entendrà millor la crònica de Longuet.

La comparació de Nules amb Guernica, als comunicats oficials i a la premsa espanyola i internacional al juliol de 1938, és un recurs molt recurrent. Longuet, recuperant l’article d’O. D. Gallagher, critica durament les paraules de Doriot en la crònica del 13 de juliol (F.15) a Le Populaire amb el següent titular:

“DESPRÉS DE GUERNICA, NULES!
L’apologista repugnant
M. Doriot al servei de Franco”

Es reprodueixen íntegrament les paraules de Longuet:

«L’últim dilluns 4 de juliol, a Londres – on jo m’encontrava amb la delegació enviada per la R.U.P. per preparar la Conferència Internacional de París dels dies 23 i 24 de juliol pròxims, per Espanya i la Pau- vaig llegir al Daily Express, un telegrama emocionant del corresponsal del gran organisme conservador.
Aquest periodista enviava, des del poble català [sic] de Nules, una tràgica informació – però per desgràcia res emociona més a l’opinió!- sobre la nova infàmia comesa per l’aviació italoalemanya al servei de Franco.
“Aquesta xicoteta ciutat de 10.000 habitants, declarava el corresponsal visiblement disgustat per l’horrible espectacle mostrat davant els seus ulls, ha estat totalment aniquilada, afaitada pels avions de bombardeig rebels.”.
Ell afegia que el que havia vist era més horrible encara que l’atroç destrucció de Guernica: “NI UN SOL MUR DE LA VILLA ESTÀ DRET DES QUE ELS BOMBARDERS VAN PASSAR PER ACÍ!” [Amb majúscules a l’original]
Els traduïa als meus delegats francesos aquesta informació en la qual, malgrat les reserves tingudes cap a l’organisme de Lord Beaverbrook [magnat conservador i fundador del Daily Express] en el qual ell escrivia, aquest testimoni ocular afegia aquest vibrant comentari:
“Nules s’uneix amb Guernica al llibre de les infàmies. PERÒ POTSER ALGUN APOLOGISTA REPUGNANT ENS CONTARÀ QUE NULES ES VA DESTRUIR A ELLA MATEIXA!”
Un dels nostres camarades, al que acabava de traduir la informació, me diu: “Bailby o Maurras [magnat del periodisme conservador i líder i fundador de l’Action Française respectivament] en són molt capaços!”
No és ni un ni l’altre d’aquestos periodistes reaccionaris ortodoxos, si ho puc dir, qui s’ha encarregat d’aquesta tasca menyspreable. Es tracta de M. Jacques Doriot, qui, entrant a Nules amb els bandits de l’Exèrcit franquista, DEU O DOTZE DIES DESPRÉS QUE LA VILLA HAVIA ESTAT TOTALMENT DESTRUÏDA PER FRANCO, telegrafia a París, que són els republicans els que, “en el seu furor i embogiment” han destruït sistemàticament Nules!
Franco, per tant, ha trobat “l’apologista repugnant” que anunciava el Daily Express. No és, doncs, el vell reaccionari del Jour, ni “el bandit intel·lectual”, – com Julien Benda va denominar a Maurras- és l’antic apologista d’Abd El Krim, l’antic “soldat d’honor de l’Exèrcit Roig”!»[17]
(Jean Longuet. Le Populaire, 1938, 13 de juliol)

La ironia amb el passat comunista i anticolonial del reconvertit Doriot i la signatura de Jean Longuet tanquen l’article, encara que no la vinculació de Nules amb Guernica ni la visió de la seua destrucció, que continua.

A la primera pàgina del mateix Le Populaire, el 16 de juliol de 1938 (F.16), conta que M. STEPHANE LAUZANNE, qui no va protestar davant la massacre de Guernica, es fa ressò de les mentides de la premsa franquista a propòsit de la la destrucció de Nules[18]. S’analitzaran, per tant, les paraules de Lauzanne. *

Stéphane Lauzanne

L’article anterior criticava el recolzament de Lauzanne al bàndol rebel, la seua falsa ambigüitat i les simpaties de Le Matin (periòdic del que Lauzanne va ser director i redactor) cap a la política de Hitler (Lauzanne va ser arrestat el 1944 per col·laboració amb els nazis). A la portada de Le Matin del 14 de juliol, Lauzanne, encapçalat per un cridaner titular, “ELS HORRORS SAGNANTS DE NULES. No hi haurà una investigació?” (F.17), reflexiona sobre la situació i la inoperància internacional davant els bombardejos, amb els casos de Nules i Borriana, amb aquestes dures paraules:

«En què s’ha convertit la comissió d’investigació, composta per neutres, ideada pel Govern britànic i que havia d’estar sobre el terreny a Espanya per informar de les destruccions causades pels bombardejos aeris?
Quan començaran els seus treballs d’investigació? I es limitaran només a les bombes dels avions?
Sobre l’horror dels bombardejos aeris, tot el qui és civilitzat està d’acord. No es destrueixen únicament fortificacions, fàbriques de guerra, estacions d’abastiment sinó també cases familiars, velles esglésies, obres mestres de l’Art. I la bomba llançada des del cel cau més sovint sobre un mercat que sobre un arsenal. Mata a l’atzar a tantes dones i xiquets com a soldats i combatents. L’única excusa que pot al·legar l’aviador assassí és que ell no sap exactament on impacta. Segons l’horrible expressió, “tira a bult”. Però, malgrat tot, ell corre un risc. Ell també pot ser mort.
Però què dir de la destrucció operada fredament, deliberadament, sistemàticament i sense risc? Què dir de la carnisseria practicada amb un discerniment premeditat? Rellegiu aquest despatx publicat als periòdics.
SARAGOSSA, 10 de juliol. – El poble de Nules ha patit la trista sort de Borriana. Abans de fugir, els governamentals han dinamitat la catedral [ont fait sauter à la dynamite la cathedrale, a l’original], tres esglésies i centenars d’immobles. Mil cinc-centes persones que s’encontraven allí refugiades estan sepultades sota els enderrocs. Els nombrosos cadàvers de dones i xiquets ja han sigut retirats pel servei sanitari. Segons precisions facilitades per l’alt comandament dels nacionals, 395 ostatges, detinguts pels governamentals, han sigut executats a la metralladora algunes hores abans de l’arribada de les tropes nacionals.
Per molt endurit que puga estar el cor humà per dos anys d’atrocitats sense nom, es tanca quan llegim aquestes línies.
Açò no és veritat, diran alguns. És exagerat, diran altres. Bé. Que es faça una investigació. No és difícil d’anar al mateix lloc a veure si la catedral està intacta, com les tres esglésies i els centenars d’immobles estan destruïts. No és difícil interrogar als testimonis. No és difícil presentar la llista d’ostatges i informar del que se’ls va fer.
Ja fa molt de temps que la Societat de Nacions podria haver fet investigacions d’aquest tipus. Però la Societat de Nacions, que sempre fou coixa, hui és moribunda. Per contra, la comissió neutra, contemplada pel Govern britànic, no ha nascut encara. Que es done pressa a nàixer!… O que ho faça en nom d’un altre! S’ha de saber la veritat sobre el que ha passat a Borriana i a Nules. I s’ha de saber molt ràpidament.
Se’ns parla tot el temps de drets de bel·ligerància. I el dret de salvatgeria? És que ens disposem també a reconèixer-lo?
Va fer bé el Govern francés de tancar la frontera dels Pirineus. Són sempre massa metralladores les que passaran per executar dones, xiquets i ostatges. I no es tenen informes d’aquestes bèsties ferotges…
Stéphane Lauzanne.»[19]
(Le Matin, 1938, 14 de juliol)

Cal dir que una referència d’aquest article apareixerà el 14 de juliol al diari italià el Corriere della Sera.[20]

Com s’ha vist ja als periodistes francesos, la I Guerra Mundial és un gran referent. Aquesta va revolucionar la tasca del corresponsal de guerra en primera persona i el va diferenciar d’aquell que no coneixia el front i escrivia des de la redacció del diari. Curiosament, com indica Cintas Guillén M. I. (2001) en la seua introducció sobre l’obra periodística del magnífic reporter i escriptor M. Chaves Nogales, Lauzanne parla d’aquest periodista de despatx en la seua obra Sa Majesté la Presse (1928) dient que no descrivia els esdeveniments sinó que els jutjava. Aquest aclariment es pot aplicar al mateix article de Lauzanne, entre d’altres.*

L’atac de Le Populaire a Le Matin, si es segueix el mateix article, no acaba amb Lauzanne sinó que vincula també al periòdic Le Journal amb Hitler i Mussolini. En aquest diari, a diferència de Lauzanne (que no es pot considerar un corresponsal de guerra sinó més bé, parafrasejant les seues pròpies paraules, un periodista de despatx), apareixen les figures de A. T’Serstevens i de Jean Marot, que narren en primera persona la seua visió de Nules.

T’Serstevens

L’aventurer escriptor d’origen belga, A. T’Serstevens (1885-1974), que va escriure diverses obres sobre les seues visites a Espanya, com per exemple L’itinéraire espagnol (1933), té algunes cròniques, totes a Le Journal, on apareix la destrucció de Nules, entre altres moltes ciutats (Vinaròs, Morella, Alcalà de Xivert, Castelló…), centrant-se sobretot en els edificis i les obres d’art. S’agafarà com a exemple la que apareix en portada l’onze de juliol (F.18):

“Imatges de la Guerra d’Espanya
La massacre de les Obres mestres
Del nostre enviat especial, A. T’Serstevens”. Burgos, agost.

«Si he emprés aquest nou itinerari espanyol és sobretot per adonar-me de l’esdevenir de les meravelles de l’Art religiós del país en mans dels Rojos. Per tant, acabe de recórrer en xicotetes etapes els tres cents kilòmetres de camí que separen Saragossa de Nules, és a dir, la regió conquerida pels Nacionals des de la gran ofensiva del mes de març. Em vaig parar a les ciutats i als principals pobles. Aporte per tant ací, un testimoni sincer, basat en comprovacions totalment personals. I puc afirmar que l’obra de destrucció portada tan científicament, en tot cas metòdicament, pels Rojos sobrepassa tot el que es pot imaginar, el que és complet i irremeiable.
[…]
A Nules van dinamitar la magnífica església parroquial. Creieu-me que no m’agafe a documents oficials. Vaig fer parlar alguns habitants que vagaven per les inimaginables ruïnes del seu poble. Ells no estaven completament d’acord amb els comunicats oficials, però tots em van dir que els rojos havien establert una mina [mine a l’original] sota l’església i l’havien fet saltar abans de deixar el poble. Falla l’esperit humà davant una fúria com aquesta.
La torre es va desplomar com un fanalet de paper que es replega i els seus enderrocs aixafats van fer emergir l’estructura de ferro forjat que la rematava i una gran campana panxa cap avall. Tot estava recobert d’una pàtina verdosa, com una mortalla florida. Però Nules és el Front, la plena batalla, i açò podria ser una excusa. A qualsevol altre lloc, la destrucció s’ha fet lluny de la lluita, per esperit polític, per odi no només del clergat sinó de l’ànima religiosa…»[21]
(A. T’Serstevens, Le Journal, 1938, 11 d’agost)

*

L’autor, a diverses cròniques, li agrada comentar el contacte directe i les seues paraules amb la població o amb els presoners. Tres dies després, a un altre article, A. T’Serstevens narra com un home de Nules, al que va vore assegut en una pedra, davant de sa casa literalment destruïda per una bomba li va dir, bambolejant el cap: Tengo la vida, señor, es bastante![22]

Jean Marot

Jean Marot és el pseudònim utilitzat per Jean Couderc a Le Journal i Jean Dourec[23] serà el que farà servir a l’Action Française. El seu estil i les seues paraules no tenen desperdici. De la mateixa manera que Doriot i Popelin, pareix seguir el camí de l’Exèrcit de Galícia i, com aquestos, lloa de manera contínua la figura del General Aranda.

Marot és l’enviat especial de Le Journal, un corresponsal de guerra de llargues, literàries, exagerades i incisives cròniques. En una d’elles, del 6 de juliol (F.19), conta els moments previs a la presa i entrada a Nules per part de les tropes d’Aranda. No dubta a avançar esdeveniments ni a teoritzar sobre el curs i les estratègies de les operacions bèl·liques, com en ell era habitual. Pareix que Aranda no li resol el dilema ni la seua preocupació per l’ofensiva, ja que ha de tornar a Saragossa per transmetre la notícia, que és aquesta:

“LES TROPES NATIONALISTES ocupen La Vilavella i assetgen Nules” «Del nostre enviat especial. JEAN MAROT.
BURRIANA, 6 de juliol.

Fins on ens portarà l’ofensiva que prossegueixen les brigades de Galícia? Aquesta és la qüestió que vaig voler plantejar al General Aranda, no com es podria pensar, amb la fi de descobrir els secrets de l’Estat Major, no; era simplement amb la finalitat de saber si després de tres dies de carreres incessants des de Terol a la mar, i de la mar a Terol, seria possible respirar un poc.
La resposta del general Aranda es va perdre en un somriure, però aquest no devia ser sense dubte menys categòric, ja que hui, sobrepassant àmpliament Borriana, l’ala esquerra de l’exèrcit de Galícia està a La Vilavella i Nules, mentre que l’ala dreta, bordejant el litoral, segueix la mateixa progressió.
L’avanç, en poques hores, aprofundeix 8 kilòmetres malgrat una fortíssima resistència de l’enemic, sobretot a l’oest de la important carretera de Castelló a València, on sobre la vessant sud de la Serra d’Espadà, els Marxistes tractaren de aguantar fins el final. No havent pogut descendir la vessant nord i cims d’aquest massís muntanyós, els va ser impossible aturar les tropes nacionals que, baixant els pendents de la Serra, tenien tot l’avantatge.
És aquest salt endavant el que va permetre als requetés de Navarra i als soldats d’infanteria de Galícia ocupar La Vilavella i aplegar a les portes de Nules, artèries predominants de tot el sistema defensiu de Sagunt i València.
La baixada de temperatures, ahir, no es va mantindre; el sol llançava els seus rajos ardents al tors nu de molts soldats. La marxa es torna cada volta més penosa.
Davant de nosaltres, Nules, més avall, sembla un oasi de vegetació cobert de rosada i de baladres.
Cal anar per Borriana en ruïnes cap a Castelló, on la vida quotidiana ha reprès el seu curs, i conduir cap al telègraf més proper; a Saragossa, a més de 300 kilòmetres, “un regal amb aquesta canícula”.
Tota l’amplada de les rutes i les pistes del front, les amples files de canons, de camions, d’artilleria, de municions, tota la guerra avança, descendeix ara cap al sud més ràpidament que mai.
Farà falta, crec, reorganitzar aquest terreny conquerit, evacuar els milers de presoners, soterrar els centenars de cadàvers que l’enemic en retirada ha deixat sobre les seues posicions perdudes.
Esta és una opinió totalment personal, per descomptat: si el general Aranda m’hagués respost d’un altra manera diferent a un somriure, podria ser més precís…»[24]
(Marot, J. Le Journal, 1938, 7 de juliol)

Quatre dies després, també a Le Journal (F.20), apareix un altra crònica:

«Prenent Nules, les brigades de Galícia, per la seua part, van donar tal salt endavant que la seva rapidesa va sorprendre l’enemic, que no esperava una eixida tan sobtada. Malgrat aquesta rapidesa d’acció, els rojos van tindre temps d’organitzar la destrucció sistemàtica del poble.
A Nules, en efecte, els marxistes, cal reconéixer, van arribar a cert grau de perfecció. La utilització judiciosa de la dinamita els va permetre, sense malbaratar massa aquesta matèria primera, fer miques el centre del poble i certs barris obrers.
Per descomptat, l’artilleria nacional va haver de reduir les fortificacions que, al nord i a l’oest, feien un semicercle front a Nules. Amb aquest fet, certes cases de la perifèria patiren, però al centre del poble, ninguna havia estat tocada fins aquest matí [10 de juliol] quan les tropes nacionals es llançaren a l’assalt de les primeres cases. En aquest moment, totes les càrregues de dinamita saltaren: hi havia set; una en cada de les esglésies repartides en aquest gran poble: l’église San Antonio, Santa Maria, San Miguel, Santa Maria, San Miguel, Torrejon, Caverio [sic], Mayor et San Barthelomé.
[…]
És trist somiar com les velles pedres que havien resistit el pas del temps han estat calcinades, fetes miques en pocs segons per la bogeria dels homes. És més trist encara pensar que, de tot aquest munt de ruïnes, del despreniment de bigues deformades, les tropes del geni de l’exèrcit, del General Aranda, van retirar només en un dia 317 cadàvers de civils que no van poder fugir a temps…»[25]
(Marot, J. Le Journal, 1938, 11 de juliol)

Les cròniques de Marot són molt nombroses. El 14 de juliol (datada el dia anterior a Nules) el corresponsal francés, a banda de contraposar la ja analitzada lloança a Aranda amb, segons la seua consideració, la fatalitat de Miaja i del mateix Negrín, revisa la situació i la seua visió del front de Llevant (ofensiva cap a Sagunt, línia XYZ…) mentre que el dia 15, des de Sarrión, tornen a aparéixer les paraules sobre Nules i, en aquest cas, el panegíric cap al general Garcia Valiño. El 13 de juliol, aquesta vegada a la portada de l’Action française i com a J. Dovrec, amb el titular “L’ATROCE DESTRUCTION DE BURRIANA ET DE NULES par les dynamiteurs rouges” (F.21) s’ocupa sobretot dels episodis contra els eclesiàstics a Borriana, acusant i dirigint-se en tot moment a Maritain, filòsof catòlic francés molt influent, fundador del corrent de l’Humanisme integral, que havia qüestionat el paper del bàndol franquista, les seues atrocitats i la seva idea de Croada a la Guerra Civil. També tracta com a imbècils, i es cita literalment, a França i Anglaterra, «a la massa de lectors d’una premsa venuda que creu encara que són els “rebels”, els soldats de Franco, qui van destruir Irún, Eibar o Guernica.»[26]

Marot va entrevistar a Franco el març de 1938. Al periòdic falangista cordovés Azul es pot llegir que “El caudillo hace declaraciones al cronista de Le Journal, Jean Marot”[27]. En algunes d’aquestes entrevistes a Franco per part dels corresponsals estrangers era prou habitual la negació de la destrucció de poblacions com les descrites per Marot. El franquisme, donat la transcendència internacional de bombardejos com el de Guernica, va anar progressivament falsejant el seu paper en aquestos i culpant els republicans de totes les atrocitats. Franco, en les declaracions a la United Press al juliol, que apareixen en diversos diaris estrangers i espanyols, com per exemple a Imperio. Diario de Zamora (Órgano de Falange Española tradicionalista y de las J.O.N.S.) manifesta (F.22), referint-se als republicans, que “cuando ya no pueden defender una población prefieren destruirla. Todas las preocupaciones de nuestros mandos, adoptadas para evitarlo, son inútiles en muchos casos, y ahí están para probarlo una vez más lo sucedido últimamente en Burriana y en Nules, como ayer en Guernica, Irún, Eibar.”[28]. Al mateix diari en portada (F.23), dies abans, el titular resava: “Ha caído NULES. Los rojos volaron la ciudad antes de su huída haciendo inútiles nuestras preocupaciones para salvarla”[29]. Cal recordar en aquest moment les preocupacions de Gallagher, de la premsa republicana o de l’alcalde de Nules sobre aquest aspecte.

***

A França, les paraules de Franco sobre la destrucció de la localitat i d’altres ciutats es detecten al periòdic Candide, el 18 d’agost, a l’entrevista que li realitza Henri Massis (entrevistarà també a Mussolini i a Salazar). Franco, amb les mateixes argumentacions, respon (F.24):*

«…Els bombardejos que porten a terme les nostres esquadrilles estan dirigides estrictament contra objectius militars. No es tracta de destruccions sistemàtiques ni d’aniquilació de ciutats! Estes ciutats són ciutats espanyoles. No operem a un país estranger. I quin interés tindríem a destruir el que s’haurà que reconstruir demà? Tot ho deixem als Rojos i al seu frenesí impotent! I no obstant, és a nosaltres a qui s’acusa de fets pareguts. La propaganda de la mentira coneix també la utilització del silenci! Per què no es diu res quan encara ahir, a Borriana, a Nules, ciutats senceres són destruïdes deliberadament pels rojos? Es tractava de ciutats riques i encantadores, amb construccions completament modernes. Per estalviar-los les injuries de la guerra ens hem limitat a ocupar-les. Però quan els rojos es van veure perduts no esperaren que els habitants hagueren acabat l’evacuació de les seues cases per a incendiar barris sencers, i per volar-les amb dinamita. Quan nosaltres hi entràrem en no encontràrem més que ruïnes en flames. Doncs bé, aquestos crims no donen lloc a protesta alguna per part d’eixes ànimes sensibles que sempre estan disposades a indignar-se pels fets que se’ns atribueixen, i que nosaltres no cometem.»[30]
(Candide, 1938, 18 d’agost)

Georges Soria i Ribecourt

A França, a banda del ja analitzat cas de Jean Longuet, apareixen altres cròniques sobre Nules, des del recolzament al bàndol republicà, com són les dels corresponsal Georges Soria a L’Humanité (fundat per J. Jaurès i que després es convertiria en el periòdic del partit Comunista francés). Una mostra és la seua crònica del 5 de juliol (F.25), amb el següent titular “Els avions italians i alemanys prossegueixen els seus atacs criminals sobre ciutats obertes“ “Violents atacs feixistes contra Nules”:

«Realitzant molt bé la posada en marxa de l’operació en qüestió [està parlant, després d’haver arribat al front a les 3 de la vesprada, de la resistència republicana davant de l’avanç de les tropes marroquines, els bombardejos i la gran quantitat de mitjans aeris i d’artilleria dels rebels des de l’ofensiva del dia anterior a Aldehuela], que és Nules, nucli de comunicacions sobre la ruta de València, els soldats d’infanteria governamentals s’aferraven als mínims accidents del terreny.
D’aquesta lluita intensa de les tropes espanyoles, els resultats no podran ser coneguts abans de demà al matí, perquè la nit, com és costum, pot permetre a les tropes espanyoles amenaçar els rebels. Si les ruïnes del que va ser una volta la riallera Nules arribaren no obstant a caure en poder dels feixistes, la defensa de València no es vorà perillosament afectada perquè esdevindrà, al mateix moment, que tots els habitants d’aquesta província es preparen a fer d’aquesta capital una segona Madrid.»[31]
(Soria, G., L’Humanité, 1938, 5 de juliol)

Georges Soria (1914-1991) va escriure Guerra y revolución en España, 1936-1939, i era amic de Gerda Taro, reportera gràfica, parella i protagonista de la llegendària figura de Robert Capa.[32]

També company de Capa i Gerda Taro a Ce Soir era Ribecourt, el qual, sota el titular que narra com “La bandera italiana ondeja de nou sobre les muntanyes espanyoles” (F.26) glossa com La resistència de Nules s’assenyalarà com un dels instants culminants de l’extraordinària epopeia que els governamentals estan escrivint amb la seua sang sobre estes terres incomparables.[33]

*

Itàlia: G. Artieri, R. Forte I G. Piovene

A la Itàlia feixista de Mussolini, col·laboradora del bàndol franquista a la Guerra Civil, no es troben les discrepàncies periodístiques de França i Anglaterra. El control del Duce dels mitjans de comunicació i de la societat italiana és total. La Itàlia de Mussolini es va convertir en el gran model a imitar per la Falange primer, i després pel Movimiento Nacional i la dictadura franquista.*

El llenguatge i l’estil utilitzat pels corresponsals de guerra italians a les cròniques referides a la província de Castelló i Nules tindran un caire d’exaltació contínua de les tropes i de l’aviació italiana, així com de recolzament a les figures, que per a ells són la representació de l’heroïcitat, d’Aranda i Valiño i de les tropes rebels en general, que es semblarà moltíssim a l’èpica nacionalista i d’efervescència militar utilitzada a la premsa espanyola afí a Franco i que es mantindrà en el període de la Dictadura. D’aquesta manera no faltarà la demonització de l’enemic en tots els sentits, amb un llenguatge dur, exagerat i violent. La mostra es tindrà als corresponsals de La Stampa i del Corriere della Sera.

Giovanni Artieri i Riccardo Forte

Les cròniques dels corresponsals de La Stampa Riccardo Forte (1904-1993) i Giovanni Artieri (1904-1955) cobreixen tota l’ofensiva dels rebels a Castelló als mesos de juny i juliol. És freqüent que apareguen els articles dels dos periodistes a la mateixa pàgina, tractant les operacions bèl·liques d’actualitat i connectant, amb molt major èmfasi que els corresponsals anteriors, els fets ocorreguts a la província de Castelló i sobretot a Borriana i a Nules. Els símils entre aquestes dos poblacions, si bé són evidents i freqüents a tota la premsa, ací són constants i narrats, més bé, en ocasions, com un conjunt del 6 al 12 de juliol de 1938 (F.27-31).

L’elogi feixista de símbols i metàfores militars, com les referències a les ruïnes romanes, Escipió, les banderes o el mateix Jaume I el Conqueridor (al referir-se al castell de La Vilavella), s’acompanya d’un atac ferotge als republicans amb molts truculents i escabrosos episodis (sobretot pel que fa a l’atac a membres de l’església)[34], narrats en primer pla, pràcticament amb un mètode cinematogràfic (molt més evident, com es vorà després, en el cas de Piovene). Aquest mateix estil es pot observar a les fotografies d’Artieri a La Stampa, com per exemple les realitzades a Castelló de la Plana (F.27), plenes de cadàvers. També se’n poden trobar fotografies del mateix Artieri acompanyat i abraçat, per exemple, a un canó antiaeri o al mateix general Varela.[35]

A l’edició del 8 de juliol (F.28) i datades per tant el dia anterior, amb el titular que resa: “NULES SORPASSATA dalle truppe di Aranda”, després d’un article de Riccardo Forte datat a Saragossa, que narra l’ofensiva a la Serra d’Espadà i cap a La Vilavella i Nules apareix Giovanni Artieri, amb un article subdividit en quatre històries i que comença d’aquesta manera:

“Il tentativo dinamitardo dei rossi a Burriana”
«(D’ UN DELS NOSTRES ENVIATS)
Front de Sagunt, 7 juliol.

Cap a Sagunt, una volta ocupada Nules, l’avanç s’accelera en aquestes últimes jornades. Les tropes d’Aranda marxen amb tenacitat en aquest sector, on l’encanteri de la densa plana de tarongers, la proximitat a la mar i l’alegria estiuenca, ajuden els soldats a combatre amb goig.
Aquest matí les tropes de Galícia [Divisió] estaven a cinc-cents metres de Nules. Com a Borriana, a Nules, Aranda no vol utilitzar mitjans extrems per tal de doblegar els focus de resistència que existeixen als edificis i que farien indispensable l’ús de l’artilleria per sufocar-los. El problema de les tropes nacionals, en aquest esdevenir de la campanya victoriosa, és doble: guanyar i salvar al màxim la integritat dels poblats i recuperar a la població civil, a qui les milícies anarquistes o l’exèrcit adversari obliguen a l’evacuació.
Vam contar al seu moment les tràgiques hores de Castelló de la Plana, abans de la conquesta nacional. L’episodi, que es converteix després en llei general de la guerra en aquest sector, s’ha repetit a Borriana i es repeteix a Nules. El comandant de les forces de Galícia, esperant la maniobra a la dreta de les columnes de Valiño -sense fer un tir, com després es va verificar-, va obligar els extremats defensors a allunyar-se per fugir del setge.»

Amb el subtítol de La ciutat condemnada (referint-se a Borriana) Artieri continua enllaçant temes. En aquest cas, l’evacuació:

«A la pausa de la nit, mentre els soldats de Galícia es preparaven per entrar, els anarquistes advertiren a la població de l’obligació d’evacuar. No es donaria un posterior avís, per qui volguera quedar-se, però la ciutat seria completament minada i feta saltar per l’aire. Dones, xiquets, vells i incapacitats, refugiats en altres pobles de la costa, un total d’unes quaranta mil persones, van vore amb horror als equips de miners transportar tones de dinamita, encetar focs als fonaments dels edificis més importants, connectar-los amb kilòmetres de cordó combustible, amuntonar els sinistres paquets de trilito a cada carrer segons un racional i sistemàtic pla d’esclafit, que arrasaria la ciutat en un sol colp. Aleshores va començar l’èxode. Consternats pel terror d’estar encara entre les parets de Borriana al moment de la catàstrofe, els habitants ho abandonaren tot per fugir […] i va plantejar a aquelles torbes d’infeliços guarir-se als boscos de tarongers…»

A l’episodi següent Artieri, dins del simbolisme d’heroïcitat ja analitzat, glossa com sota els enderrocs els soldats encontraren amb grata sorpresa una bandera nacional, ja hissada. Era la bandera de la corporació d’exportadors de taronja de Borriana, guardada amb perill per a les seues vides durant quasi dos anys per un dels seus membres, que fou també el primer a eixir a la trobada amb els soldats, ebri d’alegria.[36]
(Artieri, G. I Forte, R., La Stampa, 8 de juliol, p. 1)

Es troba un estil semblant en Riccardo Forte, encara que signa les seues cròniques, a diferència d’Artieri, des de Saragossa i no des del front. Sota els articles d’Artieri apareguts a La Stampa (F.29) un dia després (9 de juliol) on relaciona l’ocupació de Nules amb la situació general de la Guerra (lloant als soldati magnifici o mofant-se dels lemes No pasarán o Fortificarse y resistir), Forte planteja la seua visió sobre Nules amb aquestes paraules:

«…La presa de Nules ha sigut una de les més dures etapes d’aquesta batalla. En tres dies les tropes del Cos de l’Exèrcit de Galícia rodejaren quasi completament el poble; però els rojos que van ser tancats, defensaren asprament les últimes comunicacions amb l’exterior, al llarg de la via sud, que estava encara en la seua possessió fins aquest matí. L’ús de l’artilleria contra el nucli de població [agglomerazione a l’original] ficaria en poques hores el punt final a aquesta resistència sense esperança. Els nacionals han renunciat i han retardat voluntàriament l’ocupació del poble tres dies, per tal de no hissar la bandera bicolor sota un cúmul de ruïnes.
Peró aquesta cura ha resultat vana. L’enemic ha pensat a destruir pel seu compte el poble. Les últimes fortificacions sobre la via sud foren conquerides aquest matí [8 de juliol], amb un vigorós assalt de les tropes de Galícia, que es prepararen a entrar al centre del poble, darrere de l’escolta protectora d’alguns tancs d’assalt, quan el fragor de successives i formidables deflagracions, s’alçaren al voltant de tot el camp. Nules va saltar pels aires com va saltar pels aires el nucli central de Borriana, huit kilòmetres al nord, fa alguns dies. La bella església, que contenia catorze quadres del segle XV de distingits pintors regionals i un “retablo” [en castellà a l’original] gòtic dels més apreciats, ha sigut alçada pels aires per una explosió: quasi al mateix moment, altres esclafits ressonaren i els principals edificis del poble també foren estripats per la dinamita, ja que l’última patrulla de milícies roges, abans de retirar-se per la ruta de Sagunt, va encendre la metxa. També a Nules pareix que s’han realitzat execucions capitals de persones que es preparaven per aplegar al camp dels nacionals…»[37]
(Forte, R. La Stampa, 1938, 9 de juliol)

En la crònica del dia següent Forte (F.30) remarca les mateixes qüestions, com la destrucció de l’església, però amb alguns matisos:

«…Alguns habitants de Nules que han retornat a la ciutat ocupada […] han contat les hores dramàtiques viscudes per esta pròspera població d’onze mil ànimes en la vespra de l’entrada de les tropes […]. Cadascú se’n va emportar els pocs objectes que, de pressa, pogueren arreplegar; després els equips de dinamiters començaren a minar amb implacable rigor la ciutat. Quan aquesta estava deserta d’habitants, foren enceses les metxes. Una formidable explosió va fer brotar una pluja de pedres de l’església parroquial que contenia, com diem ahir, un preciós contraltare gòtic del segle XV.*
Totes les altres mines acompanyaren aquest moment ja que ací, com a Borriana, els dinamiters les tenien unides a la mina principal situada als peus de l’església. Nules pràcticament ha desaparegut del mapa d’Espanya. Si a Borriana només va esclatar la mina central, ací totes les cases han sigut arrasades per l’esclat de nombroses mines. L’espectacle supera amb horror al dels poblats d’Astúries, que patiren una sort anàloga en la campanya del nord.»[38]
(Forte, R. La Stampa, 1938, 10 de juliol)

Guido Piovene

Piovene (1907-1974), va ser un escriptor i un periodista reputat, que va arribar a Espanya com a corresponsal del Corriere della Sera el 1938. El seu company Mario Massai ja havia fet algunes cròniques sobre l’ofensiva dels rebels a Castelló. Piovene serà el que seguirà l’avanç de les tropes franquistes fins arribar a Borriana i Nules. Si a la crònica publicada el dia 11 de juliol Piovene diu que els horrors de Borriana han superat als de Castelló, i els horrors de Nules han superat als de Borriana, les seues exacerbades crítiques contra els republicans pareixen seguir aquesta mateixa progressió. Després de tractar la presa de Borriana i titular al dia següent amb “Destrucció i massacre dels marxistes a Borriana”[39] apareix l’ofensiva cap a Nules. Les tres cròniques apareixen al Corriere della Sera el 6, el 7 i el 8 de juliol (F.32, 33, 34) respectivament, totes elles signades des de Terol.

En aquesta última narra Piovene:

«Ahir a la vesprada aquestes mateixes unitats avançant des de Borriana aplegaren a les primeres cases de Nules. Els rojos tancaren l’accés amb algunes metralladores i un carro blindat que és suficient per detindre la marxa de la divisió sobre el mateix carrer, fins que la maniobra no obligara els defensors a fugir. Una caseta aïllada, antecambra del poble, els va oferir a les tropes de Galícia [Galiziani] la bestreta dels nous horrors que deixarien les tropes roges en retirada. Era el cadàver d’un home sense ferides, però lligat de peus i mans, deixa’t morir així.
El camí encara corre per immensos tarongers, el verd dels quals contrasta amb les taques de color viu dels geranis i de les flors blaves. Seria un paisatge alegre si no hi hagués morts, sovint crivellats per tirs disparats a frec de roba al cap. Els habitants dels voltants van viure dies amagats en aquell laberint de carrerons i plantes baixes, plens d’amagatalls, on l’ull només veu a pocs metres de distància. Alguns foren perseguits i assassinats, i d’altres, ocults, van vore els milicians que perseguien a les seues víctimes de Borriana o de Nules i les deixaven mortes a pocs passos de distància…»[40]
(Piovene, G. Corriere della Sera, 1938, 8 de juliol)

Al dia 9 de juliol, i datada des de Castelló el dia anterior, surt un dels reportatges més violents i durs, pel que a Nules es refereix, dels escrits per l’enviat italià:

“Els rojos fugen de Nules després d’haver-lo destruït. Tots els principals edificis han saltat pels aires.
Desenes d’habitants morts. La Serra d’Espadà rodejada pels nacionals.”

«Ahir les tropes de Galícia i els milers de tabors marroquins que entraren a Castelló de la Plana tenien, com s’ha dit, superat pels dos costats el gran poble de Nules, davant del qual els rojos resistien amb carros blindats i metralladores només per tindre temps de portar a terme el seu trist pla.
Durant la nit grups de milicians es van escampar pels camins que, des de Nules, conduïen a La Vilavella, a La Vall d’Uixó i a Sagunt, eliminant cada obstacle a la fugida, mentre que els habitants que s’havien amagat entre els tarongers miraven aterrats des dels seus amagatalls. La dinamita, que s’havia posat des de feia dies sota les esglésies i els principals edificis, va començar, aleshores, a complir la seua comesa. Van ser immenses flamerades en la nit. Les explosions ininterrompudes es van succeir fins l’alba, que va il·luminar un raval de ruïnes envoltat d’un núvol gris.
Les tropes [I Galiziani] van atacar a la matinada [a la prima luce], apoderant-se del poble, però massa tard per salvar-lo. En tot Nules romanen unes cinquanta cases, també saquejades […]. Als tarongers circumdants s’han comptat ja els morts per desenes. Pareix ser que els rojos són coneixedors de l’ordre donada per Franco de retardar la presa de ciutats i pobles abans que danyar-los amb el foc de l’artilleria i volien, de totes totes, deixar només ruïnes. La visió de Nules conquerit, com ha aparegut aquest matí, és una de les més horrendes de la guerra: gent que fa coses com aquestes no sols no té dret al poder, no té dret a viure.»[41]
(Piovene, G. Corriere della Sera, 1938, 9 de juliol)

Aquestes fortíssimes paraules finals representen una totalitària, indigna, nua i crua visió de la Guerra Civil, pròpia de la ideologia feixista de Piovene. Dos dies després Piovene, en la mateixa línia, analitza l’expressió d’El Campesino (Valentín González) “La hora suprema ha llegado. Cada casa tiene que ser transformada en fortín” per afirmar que més que fortificar les cases els rojos [i rossi] semblen destacar en preparar amb molta antelació els mitjans per transformar-les en ruïnes. A més, escriu que:

«A Nules, que és una ciutat de set mil habitants, queden, com s’ha dit, una cinquantena de cases: un mur en ruïnes indica el lloc on sorgia la bonica església parroquial, al voltant dels tarongers retornen cada dia nous cadàvers.»[42]
(Piovene, G. Corriere della Sera, 1938, 11 de juliol)

Datada l’onze de juliol des de Castelló de la Plana, al Corriere del dia següent, Piovene comenta l’escenari militar, destacant les trinxeres de les muntanyes de La Vilavella i el Puntal, així com la “Intensa efficacísima azione dei bombardieri legionari” (titular) a les poblacions valencianes. Pel que fa a Nules comenta que:

«…Els tarongers de Nules, que des de la carretera pareixen del tot abandonats excepte de morts, han retornat hui a moltes persones amagades, dels millars que hi encontraren refugi.
Ixen normalment en fila: una fila d’homes circumspectes que avancen per explorar el terreny i que, quan estan segurs que l’amenaça ha desaparegut, tornen enrere a cridar a les dones.
Després de les atrocitats de les destruccions dels rojos […] la vida torna a la normalitat. Les ruïnes de Nules estan concorregudes com en un dia de festa; i els rostres dels salvats, alguns dels quals porten boines roges o camises blaves falangistes, estan ja quasi tots dedicats a l’arròs…»[43]
(Piovene, G. Corriere della Sera, 1938, 12 de juliol)

Aquestos últims paràgrafs resumeixen, a tots els efectes socials i simbòlics, la distorsió que de la Guerra Civil realitzarà la Dictadura franquista.

Franco, que paradoxalment es convertiria en pare adoptiu de la reconstrucció de Nules i altres localitats, com s’ha vist, va negar, tot i les desfetes comeses en la Guerra pels republicans (que s’inclourien després a la Causa General), l’evidència de l’efecte dels bombardejos de l’aviació italoalemanya. La victòria franquista va suposar el soterrament en gran mesura de la responsabilitat d’aquestes accions.

Aquestes dos potències, amb Mussolini i Hitler al capdavant, van experimentar el seu aparell armamentístic a la Guerra Civil, que poc temps després posarien en pràctica a la Segona Guerra Mundial. Aquest és el context que sobrevola clarament les cròniques dels corresponsals i periodistes estrangers. O. D. Gallagher, l’alcalde de Nules o el mateix nét de Karl Marx, Jean Longuet, advertien sobre l’aparició d’apologistes que negarien aquest fet. Aquestos, entre d’altres analitzats ací, sorgirien amb les figures de Jacques Doriot, Jean Marot i, especialment, amb els corresponsals dels periòdics feixistes italians.

Cal remarcar, per finalitzar, que aquest treball ha buscat, simplement, recuperar i mostrar les cròniques coetànies sobre Nules dels corresponsals estrangers. Aquestes, recuperades de les hemeroteques digitals, són subjectives i mostren errades, exageracions, i una forta intencionalitat. No es pot confondre ni malinterpretar, de cap manera, el discurs ordenat d’aquestes cròniques i el seu contingut amb els breus aclariments referits ací. La intenció ha sigut la de rescatar-les, traduir-les i mostrar-les, per tal de col·laborar mínimament en la recuperació de les fonts de la nostra Història.

*

Referències

Les hemeroteques digitals utilitzades són:

Bibliothèque nationale de France (n.d.). BnF.Gallica.
Recuperat de http://gallica.bnf.fr/ (Source gallica.bnf.fr / BnF)

Biblioteca Nacional de España (2016). Biblioteca Nacional de España.
Recuperat de http://www.bne.es/es/Catalogos/HemerotecaDigital/

Corriere della Sera. RCS. Mediagroup (2017). Corriere della Sera. L’Archivio.
Disponible a http://archivio.corriere.it/Archivio/interface/landing.html (subscripció prèvia)

Diario ABC (2008). ABC. Hemeroteca.
Recuperat de http://www.lavanguardia.com/hemeroteca

Digitorial Ltd. (2007-2017). ukpressonline. Disponible a http://www.ukpressonline.co.uk/ukpressonline/open/index.jsp (subscripció prèvia)

Findmypast Newspaper Archive Limited (2017). The British Newspaper Archive.
Disponible a http://www.britishnewspaperarchive.co.uk/ (subscripció prèvia)

Fundación Pablo Iglesias (2017). Archivo de la Fundación Pablo Iglesias.
Recuperat de http://archivo.fpabloiglesias.es/index.php

La Stampa (2017). Archivio Storico. La Stampa.
Recuperat de http://www.lastampa.it/archivio-storico/index.jpp

La Vanguardia (n.d.). La Vanguardia. Hemeroteca.
Recuperat de http://www.lavanguardia.com/hemeroteca

Ministerio de Educación, Cultura y Deporte (n.d.). Biblioteca Virtual de Prensa Histórica.
Recuperat de http://prensahistorica.mcu.es

National Library of Australia (n.d.). Trove. National Library of Australia.
Recuperat de http://trove.nla.gov.au/

La resta de material utilitzat i referències són:

Albert t’Serstevens. (2017, 7 de juny). Wikipédia, l’encyclopédie libre. Recuperat de http://fr.wikipedia.org/w/index.php?title=Albert_t%27Serstevens&oldid=137988551

Arasa, D. (2015). La información y la propaganda en la Batalla del Ebro. Según el Plan Previsto. According to Plan (Tesi doctoral). Universitat Abat Oliba CEU. Recuperat de http://www.tesisenred.net

Blasco de la Llave, L. (2015). “‘L’Action Française’ ante la Guerra Civil Española: Simpatías pronacionales de un movimiento”. Revista de estudios políticos, no167, 2015, pp. 193-230. Recuperat de https://dialnet.unirioja.es

Chaves Nogales, M.; Cintas Guillén, M. I.(Intr. i ed.). (2001). Obra periodística. Tomo I. Diputación de Sevilla, p. 24. Recuperat de http://manuelchavesnogales.info/

Felip Sempere, V. (1998). La Fira de Nules en la época contemporánea: Antecedentes y contexto histórico de su reinstauración. Onda: Ajuntament de Nules.

García Santa Cecilia, C. (2006-2017). Corresponsales en la Guerra de España. Recuperat de http://cvc.cervantes.es/actcult/corresponsales/sta_cecilia.htm

García Santa Cecilia, C. (2006-2017). Geoffrey Cox: “España fue nuestra noticia”. Habla el último de los grandes corresponsales de la Guerra Civil. Recuperat de http://cvc.cervantes.es/actcult/corresponsales/cox.htm

Gordon, P. (2014). “Corresponsales y censura en la Guerra Civil española”. Aportes. Revista de Historia Contemporánea, no84, añoXXIX (1/2014), pp.79-104. Recuperat de https://dialnet.unirioja.es

Guido Piovene (2017, 11 d’agost). Wikipedia, l’enciclopedia libera. Recuperat de https://it.wikipedia.org/wiki/Guido_Piovene

Henri Massis. (2017, 12 de juliol). Wikipédia, l’encyclopédie libre. Recuperat de http://fr.wikipedia.org/w/index.php?title=Henri_Massis&oldid=138893710

Jacques Doriot. (2017, 16 d’agost). Wikipédia, l’encyclopédie libre. Jean Longuet. (2017, 31 de juliol). Wikipédia, l’encyclopédie libre. Recuperat de http://fr.wikipedia.org/w/index.php?title=Jacques_Doriot&oldid=139795987

Jean Longuet. (2017, 31 de juliol). Wikipédia, l’encyclopédie libre. Recuperat de http://fr.wikipedia.org/w/index.php?title=Jean_Longuet&oldid=139386917

Kamen, H. (2012). El rey loco y otros misterios de la España imperial (p. 209). Madrid: La Esfera de los Libros.

Le Matin (France). (2017, 15 d’agost). Wikipédia, l’encyclopédie libre. Recuperat de http://fr.wikipedia.org/w/index.php?title=Le_Matin_(France)&oldid=139772771

Luzán, J. (2006). La guerra en primera plana. El País. Recuperat de https://elpais.com/diario/2006/11/12/eps/1163316414_850215.html

Mainar Cabanes, E. et al. (2007). Bajo las bombas. Valencia-Alicante: Prensa Valenciana- Prensa Alicantina. (La Guerra Civil en la Comunidad Valenciana, No14)

Messina, D. (n.d.). Luglio 1936: Guerra Civile di Spagna, le prove del conflitto mondiale. Recuperat de http://archivio.corriere.it [informació sobre Piovene]

Moreno Cantano, A. C. (2008). Los servicios de prensa extranjera en el primer Franquismo (1936-1945) (Tesi doctoral). Universidad de Alcalá de Henares. Recuperat de https://dialnet.unirioja.es

Parti populaire français. (2017, 28 de març). Wikipédia, l’encyclopédie libre. Recuperat de https://fr.wikipedia.org/w/index.php?title=Parti_populaire_fran%20%C3%A7ais&oldid=135846186

Preston, P. (2006-2017). Amenazados, ametrallados e inspirados. Los corresponsales extranjeros en la Guerra civil espanyola. Recuperat de http://cvc.cervantes.es/actcult/corresponsales/preston.htm

Preston, P. (2008). “Los corresponsales extranjeros en la Guerra Civil Española”. FerrolAnálisis: revista de pensamiento y cultura, No23, 2008, pp. 149-157. Recuperat de https://dialnet.unirioja.es

Rassemblement universel pour la paix. (2016, 18 d’octubre).Wikipédia, l’encyclopédie libre. Recuperat de http://fr.wikipedia.org/w/index.php?title=Rassemblement_universel_pour_la_paix&oldid=130781653

Riccardo Forte (giornalista). (2015, 15 de novembre). Wikipedia, l’enciclopedia libera. Recuperat de https://it.wikipedia.org/wiki/Riccardo_Forte_(giornalista)

Seguí i Francés, R. et al. (2007). Prensa, propaganda y agitación. Valencia-Alicante: Prensa Valenciana-Prensa Alicantina. (La Guerra Civil en la Comunidad Valenciana, Nº12).

T’Serstevens, A; Piñeiro Maceiras, M. L. (trad.). (2009). “El itinerario de A.t’Serstevens por las provincias de León y Burgos en julio de 1936”. Argutorio: revista de la Asociación Cultural “Monte Irago”, Año 13, no23, 2009. pp. 61-66. Recuperat de https://dialnet.unirioja.es

Tomás Villarroya, J. (1972). “La prensa de Valencia durante la Guerra Civil (1936-1939)”. Saitibi: revista de la Facultat de Geografia i Història, No22, 1972, pp. 87-121. Recuperat de https://dialnet.unirioja.es/

Torres Miralles, J. (1994). Nules, su parroquia arciprestal. Valencia: Ayuntamiento y Caja Rural de Nules.

*

Notes

[1] O. D. Gallagher (1938, 22 de juny). “Spanish town wiped off map by Franco bombers”. Daily Express, p. 2. Recuperat de http://www.ukpressonline.co.uk/ukpressonline/open/index.jsp

[2] “Guernica II” (1938, 22 de juny), Daily Express, p. 10. Recuperat de http://www.ukpressonline.co.uk/ukpressonline/open/index.jsp

[3] “Plan for Spain approved”. (1938, juny 23). The Argus (Melbourne, Vic.: 1848 – 1957), p. 1. Recuperat de http://nla.gov.au/nla.news-article11159959

[4] “Nules, nueva Guernica”. (1938, juny 25). Justicia Social, p. 1. Recuperat de http://prensahistorica.mcu.es/es/catalogo_imagenes/grupo.cmd?path=1000220537&interno=S&posicion=1&presentacion=pagina

[5] Totes elles es poden consultar a la National library of Australia: http://trove.nla.gov.au/

[6] “Babies swarm in war zone. Experimental bombing”. (1938, juliol 2). The Sun (Sydney, NSW: 1910 – 1954), p. 5. Recuperat de http://nla.gov.au/nla.news-article229130407

[7] Informació sobre la figura d’Elliot la trobem, entre d’altres a: Winborme, B. (2014-2017). ELLIOTT, Robert Charles Dunlop (1884–1950) Senator for Victoria, 1929–35 (Australian Country Party). The Biographical Dictionary of the Australian Senate. Recuperat de http://biography.senate.gov.au/elliott-robert-charles-dunlop/

[8] “Testimonios irrecusables de la salvaje destrucción de Nules”. (1938, 14 de juliol). El Socialista, p. 2. Recuperat de http://archivo.fpabloiglesias.es/index.php?r=hemeroteca/ElSocialista

[9] “Testimonios ingleses y franceses de la bárbara destrucción de Nules por los facciosos”. (1938, 12 de juliol). La Vanguardia, p. 6. Recuperat de http://www.lavanguardia.com/hemeroteca

[10] “La destrucción de Nules relatada por el alcalde” (1938, 16 de juliol). ABC. Madrid, p. 3. Recuperat de http://hemeroteca.abc.es/

[11] Totes elles, així com els articles francesos d’aquest apartat es poden consultar a: http://gallica.bnf.fr

[12] “Un témoignage de Jacques Doriot sur la destruction de Nules” (1938, 11 de juliol). L’Action Française, p. 2. Recuperat de http://gallica.bnf.fr  (Source: gallica.bnf.fr / BnF)

[13] “La destruction de Nules par les «rouges»”. (1938, 11 de juliol). Journal des débats politiques et littéraires, p. 1. Recuperat de http://gallica.bnf.fr (Source: gallica.bnf.fr / BnF)

[14] “Le voyage triomphal de Jacques Doriot en Espagne”. (1938, 23 de juliol). L’Oranie Populaire, p. 1. Recuperat de http://gallica.bnf.fr (Source: gallica.bnf.fr / BnF)

[15] “M. Jacques Doriot a été reçu par le géneral Franco” (1938, 19 de juliol). L’Action Française, p. 2. Recuperat de http://gallica.bnf.fr (Source: gallica.bnf.fr / BnF)

[16] “Los señores Jacques Doriot, jefe del partido Popular francés, y Claude Popelín miembro del mismo, exponen en una gran reunión pública, en la Sala Wagram, el resultado de su viaje de estudio por la España Nacional” (1938, 17-18 d’agost). Gaceta de Tenerife, p. 3. Recuperat de http://prensahistorica.mcu.es/es/consulta/busqueda.cmd. Entre claudàtors apareix un salt de línia del document original que s’ha completat amb una crònica quasi idèntica del periòdic La Prensa. Diario republicano del 13 d’agost de 1938 (p. 1).

[17] Longuet, J. (1938, 13 de juliol). “Après Guernica, Nules! L’apologiste répugnant. M. Doriot au service de Franco”. Le Populaire, p. 3. Recuperat de http://gallica.bnf.fr (Source: gallica.bnf.fr / BnF)

[18] “Division du travail” (1938, 16 de juliol). Le Populaire, p. 1. Recuperat de http://gallica.bnf.fr  (Source: gallica.bnf.fr / BnF)

[19] Lauzanne, S. (1938, 11 d’agost). “Les horreurs sanglantes de Nules, N’y aura-t-il pas une enquête?”. Le Matin, p. 1. Recuperat de http://gallica.bnf.fr (Source: gallica.bnf.fr / BnF)

[20] “La vittoria finale di Franco considerata prossima dal gen. Walch” (1938, 14 de juliol). Corriere della Sera, p. 1. Disponible a http://archivio.corriere.it

[21] T’Serstevems, A. T. (1938, 14 d’agost). “Retour à la maison”. Le Journal, p. 5. Recuperat de http://gallica.bnf.fr (Source: gallica.bnf.fr / BnF)

[22] S’Serstevems, A. T. (1938, 20 d’agost). “Images de la guerre d’Espagne. Le massacre des chefs- d’œuvre”. Le Journal, p. 1. Recuperat de http://gallica.bnf.fr (Source: gallica.bnf.fr / BnF)

[23] Aquestes denominacions de Marot les trobem a Rutledge Southworth, H. (1977). “Guernica! Guernica!”, p. 425. Recuperat de https://books.google.es/

[24] Marot, J. (1938, 7 de juliol). “Les troupes nationalistes occupent Villavieja et investissent Nules”. Le Journal, p. 5. Recuperat de http://gallica.bnf.fr (Source: gallica.bnf.fr / BnF)

[25] Marot, J. (1938, 11 de juliol). “Les troupes nationalistes du Levant appuyées par l’artillerie navale poursuivent leur avance vers le sud”. Le Journal, p. 5. Recuperat de http://gallica.bnf.fr (Source: gallica.bnf.fr / BnF)

[26] Marot, J. (1938, 13 de juliol). “L’atroce destruction de Burriana et de Nules par les dynamiteurs rouges”. L’Action Française, p. 1. Recuperat de http://gallica.bnf.fr (Source gallica.bnf.fr / BnF)

[27] “El caudillo hace declaraciones al cronista de ‘Le Journal’, Jean Marot” (1938, 26 de març). Azul. Córdoba, p. 2. Recuperat de http://prensahistorica.mcu.es/es/consulta/busqueda.cmd

[28] “Declaraciones del Caudillo” (1938, 23 de juliol). Diario de Zamora. Recuperat de http://prensahistorica.mcu.es/es/consulta/busqueda.cmd

[29] “Ha caído NULES. Los rojos volaron la ciudad antes de su huida haciendo inútiles nuestras preocupaciones para salvarla” (1938, 9 de juliol). Diario de Zamora, p. 1. Recuperat de http://prensahistorica.mcu.es/es/consulta/busqueda.cmd

[30] Massis, H. (1938, 18 d’agost). “Franco nous a dit… ” Candide, pp. 1 i 4. Recuperat de http://gallica.bnf.fr (Source: gallica.bnf.fr / BnF)

[31] Soria, G. (1938, 5 de juliol). “Les avions italiens et allemands poursuivent leurs raids criminels au-dessus des villes ouvertes. Violentes attaques fascistes contre Nules”. L’Humanité, p. 3. Recuperat de http://gallica.bnf.fr (Source: gallica.bnf.fr / BnF)

[32] Georges Soria va acompanyar a França el cadàver de la seva amiga Gerda Taro, segons la premsa de l’època. Es pot vore a: “El cadáver de Gerda ‘Taro’ conducido a París” (1937, 30 de juliol). ABC. Madrid, p. 9. Recuperat de http://hemeroteca.abc.es/

[33] Ribecourt (1938, 10 de juliol). “Le drapeau italien flotte a nouveau sur des monts espagnols”, Ce Soir, pp. 1 i 5. Recuperat de http://gallica.bnf.fr (Source: gallica.bnf.fr / BnF)

[34] Un exemple clar el trobem a l’edició vespertina del 8 de juliol: “Nuove barbarie rossi a Nules” (1938, 8 de juliol). Stampa Sera, p. 1. Recuperat de http://www.lastampa.it/archivio-storico/index.jpp

[35] Es poden vore a La Stampa, totes al 1938, els dies 20 de juny, 5 de gener i 28-29 de juliol (ed. vespertina) respectivament. Recuperat de http://www.lastampa.it/archivio-storico/index.jpp

[36] Aquestos articles de Forte i Artieri es troben dins de: “Nules Sorpassata dalle truppe di Aranda” (1938, 8 de juliol). La Stampa, p. 1. Recuperat de http://www.lastampa.it/archivio-storico/index.jpp

[37] Forte, R. (1938, 9 de juliol). “Nules occupata”. La Stampa, p. 1. Recuperat de http://www.lastampa.it/archivio-storico/index.jpp

[38] Forte, R. (1938, 10 de juliol). “I nazionali si aprossimano alla vetta dell’Espadan. Villavieja e Mascarell occupatte nel settore di Nules”. La Stampa, p. 6. Recuperat de http://www.lastampa.it/archivio-storico/index.jpp

[39] Piovene, G. (1938, 7 de juliol). “La sacca a sud di Teruel completamente eliminata. Manovra avvolgente contro la linea rossa Villavieja-Nules-Distruzioni e massacri dei marxisti a Burriana”. Corriere della Sera, pp. 1. i 5. Disponible a http://archivio.corriere.it

[40] Piovene, G. (1938, 8 de juliol). “A 48 Km. Da Valencia. I nazionali occupano il Castello di Villavieja e Veo- Una scia di atroci barbarie lasciata dai rossi in fuga”. Corriere della Sera. p. 1.i 5. Disponible a http://archivio.corriere.it

[41] Piovene, G. (1938, 9 de juliol). “I rossi fuggono da Nules dopo averlo distrutto”. Corriere della Sera, pp. 1 i 6. Disponible a http://archivio.corriere.it

[42] Piovene, G. (1938, 11 de juliol). “Forsennate distruzioni sulla via della rotta marxista”. Corriere della Sera, p. 6. Disponible a http://archivio.corriere.it

[43] Piovene, G. (1938, 12 de juliol). “I Galiziani travolgono nuovi sbarramenti marxisti. Intensa efficassima azione dei bombardieri legionari”. Corriere della Sera, p. 1. Disponible a http://archivio.corriere.it