COVID-19: Emma Gavara, Unitat de Respir Familiar

Transcripció

Me diuen Emma Gavara.

Molt bé, molt de gust.

Igualment.

Què és lo que fas en els Serveis Socials?

Jo sóc la dinamitzadora de la Unitat de Respir de l’ajuntament.

La Unitat de Respir mos expliques un poquet què és?

Sí. Jo tinc un grup de dotze persones majors que tenen deterioro cognitiu i fem activitats i treballem amb ells, durant unes horetes al dia perquè la família se descarregue un poc i puga anar a fer gestions, descansar un poquet…

Quant de temps els tens?

Estem ací des de 2014, finals, que vam començar a finals de 2014 hasta ara, continuo.

I teniu tots els matins per exemple?

Sí, estem de dilluns a divendres de deu a una del matí.

I què ha passar amb la Unitat de Respir Familiar des de març?

Mare meua, pues quan va vindre açò del confinament, l’estat d’alarma i tot, pues vam tindre que tancar evidentment, vam tindre que tancar, cada u a sa casa. I pensar en com reconstruir d’alguna manera la faena que estàvem fent, però en unes condicions molt diferents. Molt, molt.

Absolutament, perquè una cosa presencial… I com ho heu fet?

Com ho hem fet [risses]. Pues lo que hem fet és dur un seguiment als usuaris, un seguiment… en un principi era telefònic, parlàvem amb les famílies, preguntàvem com estaven, com estaven duent la situació. I después quan ja vam poder allarga-mos hasta el domicili, les companyeres del SAT en un primer moment les duien les activitats pa que ells estigueren ocupats d’alguna manera, que no fóra tot el dia tancats sense fer res o mirar la tele i ja està. I después ja quan vam escomençar amb la desescalada ja anava jo presencial, els feia la visita, parlava amb ells, xarrava un ratet… i els duia les activitats.

Clar, muntonà de papers, pa pintar, pa…

Sí, sí, sí.

El nivell de dependència… no és gent amb un Alzheimer… o siga, no és absolut.

No, evidentment, és inicial o moderat. És leve o moderat. Tenen que poder treballar, tenen almenos saber escriure, poder pintar, retallar…

I esteu en contacte amb les famílies, sabeu un poquet…

Sí.

Clar, és gent que viu amb la família.

Sí.

No és gent assoles.

No, no poden estar assoles. Són gent dependent.

M’imagine que la gent que ve a esta unitat no és tota la gent que ho necessitaria.

No, evidentment n’hi ha moltíssima gent que està en casa, que estan cuidats per els familiars, i molta gent que ho necessita perquè els familiars treballen i no poden accedir al servei perquè és, bueno, limitat, dins de lo que cap. Són dotze places i avant, són molt poquetes pa la gent que n’hi haurà.

No sé si s’està pensant en ampliar-ho.

No ho sé. Ojalà, ojalà. Ojalà perquè la necessitat és real, n’hi ha moltíssima gent en casa.

Bueno, ara heu estat de vacances m’imagine, però ara començareu el nou curs.

Ara començarem el nou curs.

Començarà presencial com abans?

Esperem que sí. Estem mirant. Com abans no, com abans no serà, serà diferent per les circumstàncies en les que estem vivint. No podem estar dotze persones en el aula que és una miqueta… és com esta, és reduïda, és xicoteta. Dotze persones tots junts en una mateixa aula. Entonces estem mirant de reobrir però en unes condicions diferents. No sé, pues dividir-ho en grups, un grup cada dos dies o això… no sé encara ben bé com ho farem, però hi ha que buscar solucions i després dins de l’aula la forma de treballar és molt diferent: en materials individuals, totes les mesures de seguretat… intentar que tots complisquen les mesures de seguretat perquè ja saps que persones amb deterioro la mascareta… uf. El tema del gel com antes ja ho fèiem probablement no tinguen problema, però la mascareta o voler ajuntar-se i no poder [5 min.], tindre que estar [a distància]. És complicat, jo crec que és complicat, però bueno, tenim moltes ganes i molta il·lusió. Quan vaig a vore’ls diuen “que ja anem? Ja anem?” I jo… “encara no, però bueno… a vore”. És que jo crec que els dóna sentit, no, els dóna un poc de sentit a la vida, els dóna motivació… tenen moltes ganes de fer coses, moltíssimes. I el vindre ací, ja no per totes les activitats que fem, que en fem moltes, però per l’estar amb la gent, el contacte amb la gent jo crec que és molt important. Molt. I ja una vegà vénen ací ja tenen que eixir de casa, ja veuen si el temps… fa sol o està plovent o què fa, que se troben en la veïna i fan la xarraeta…; pues això els dóna molta vidilla.

Totalment. Absolutament. Protocols de neteja i açò ara tindreu… vos hauran avorrit, imagine. Haureu fet formació o alguna coseta.

Estem mirant, estem mirant-ho tot a vore com ho podem fer perquè estiguen lo més segurs possible.

No sé si teniu relació amb el CEAM, el Centre Especial…

Sí.

O amb la residència, no sé si d’alguna manera des d’ací de Serveis Socials o tu en concret.

Jo en concret, a vore, jo conec a la directora del CEAM, a Ma Ángeles [Gaya], personalment la conec i si alguna vegà hem tingut alguna cosa que comentar pues vaig, he anat allí a parlar amb ella, però més que res el contacte directe el tenen les treballadores socials. Són les que per la seua faena necessiten estar més en contacte.

Clar. Perquè a ella la vam entrevistar també i ens parlava de la necessitat de controlar, bueno, de fer un llistat de gent que no assistix a lo millor, però que té molta necessitat.

Sí, jo crec que seria ideal. Tindrien que dur un control…

Des de Serveis Socials.

[So afirmatiu].

Bueno, ha sigut temps -això del confinament i demés- de molta emotivitat, de molt d’agraïment, supose que tu ho hauràs viscut, gent que s’alegra de vore’t…

Sí.

Molta emoció.

Sí, ells tenen moltes ganes, moltes moltes ganes de tornar. Els familiars tamé de que tornen perquè els dóna una miqueta de respiro. Ha sigut un temps de molta incertidumbre, de canvis molt ràpids, de tindre-mos que adaptar a coses molt diferents a les que estàvem vivint i bueno, això en ells tamé ha passat molta factura. Ha passat molta factura. El deterioro ha anat a més i bueno…

Supose que el reduir l’activitat… bueno, l’activitat mental, però tamé l’activitat física…

Molt, molt important.

Durant molts mesos, molt de temps.

Sí.

Això ho notareu vosaltres tamé.

[Afirma].

Si [l’entrevista] pot servir per alguna coseta.

Sí, pa donar una miqueta de visibilitat al servei. Sí, perquè molta gent ve a vegaes ací a Serveis Socials perquè té que tramitar algo i no saben que estem ací. Molta gent tamé té por de deixar a… No sé, com… encara… queda encara una miqueta de… no sé dir-te la paraula ara, no és por, de… deixar al teu familiar en una residència, Centro de Dia… I mira que el Centro de Dia jo pense que és un servei genial, genial perquè se’n van a dormir a casa, pots compartir amb ells, pots viure amb ells, però encara queda una miqueta de… desconfiança, de por.

M’ha paregut que dotze persones pa Nules és molt poquet, jo crec que en Artana som els mateixos i som dos-mil habitants. No pensen ampliar açò? És una joia este servei.

Ojalà, saps què passa, és que com està el centro de AFA, pues ahí tamé n’hi ha una miqueta… però bueno, si hi ha un recurs que és públic, que és gratuït perquè no tenen que pagar res… No sé. I pots facilitar la vida… ja no a les persones amb el deterioro, sinó als familiars, és que els estàs donant independència, els estàs donant calitat de vida.

Això és molt bo, que ells tinguen la motivació, les ganes de fer coses. Jo crec que és principal en la vida, tindre una motivació, unes ganes de fer coses. Perquè si no en sa casa… [10 min.] sí, n’hi hauria que sí, que a lo millor tindria altres motivacions perquè antes ja feia coses en el seu temps lliure i se busquen activitats, però n’hi han atres persones que no.