Este vídeo sobre la pintura de Josefina Roselló inclou una entrevista realitzada el 28 de desembre de 2023 en el marc de la seua exposició “Au plein air”, i fragments de la seua inauguració el divendres 23, amb la intervenció de la crítica Patricia Mir. “Au plein air” mostra els quadres pintats a l’aire lliure durant dos anys de vida a la seua Caseta de la Mar. Tot junt suposa un exercici apassionant, un projecte pictòric pel qual ara tenim l’oportunitat de transitar amb l’ajuda dels seus comentaris. Un luxe que li agraïm infinitament.

A Josefina ja la coneixíem per una preciosa entrevista feta en companyia de sa mare (Josefina Monlleó i Josefina Roselló, sobre les Casetes i la Mar de Nules) per Carme Ripollés i Manolo Miralles, a la que remetem per a més informació biogràfica.

Els seus quadres suposen una celebració de la pròpia pintura, amb tota la seua materialitat i sense justificacions narratives innecessàries. Ens parla d’una pintura lliure, apassionada, que a més fa una aposta per una percepció conscient de la natura (els infinits colors de la mar i del cel, per exemple). Ixa llibertat la du des d’una figuració més realista a exercicis propers a l’impressionisme, però sovint també als jocs expressionistes. Tot sense perdre la coherència formal. Una coherència que justifica els formats, les textures, els colors, la pinzellada… I demostra la sensibilitat i la intel·ligència que hi ha darrere de la seua obra, a més amb un relat ple d’humor, anècdotes i al·lusions al context social i natural de les casetes i de la mar. S’hi fa una sublimació del paisatge que en estos temps ens pareix més que necessària.

Sinopsi

Josefina Roselló parla de la seua formació, del seu treball pictòric en general i en concret del treball als paisatges de la Mar de Nules que l’han animat a muntar esta exposició. Amb comentaris als diferents quadres, que ens ajuden a crear sentit i a donar profunditat a la seua obra.

Transcripció

Josefina, moltíssimes gràcies per atén-mos…

A vosatros per tindre l’interés en vore tot açò.

Volíem preguntar-te com comences tu a la pintura, en quin moment…

Pues jo em recorde de xicoteta ja sempre amb un pinzell en la mà. M’agradava… un pinzell, el color… M’ha agradat sempre dibuixar, i ma mare ha segut la impulsora de tot açò, perquè ella sempre que féiem un… una cosina tenia un aconteciment, o se casava, i me feia: “fes-li un quadret a la tia”. I jo era obedient, se coneix [risses], i enseguida pues… una lamineta, copiant, per supost, perquè copiava, pues entonces jo li feia un quadret a la tia. I elles amb tot el carinyo el penjaven, i a partir d’ahí ella sempre me dia: “fes un quadret, fes un d’açò”, pa la tia, pa la cosina, i jo anava fent. I des d’ahí he començat fins ara.

Vas estudiar…?

Jo sóc autodidacta, jo no tinc ninguna carrera de Belles Arts, però sí que teníem el col·lege de la Consolació pues anàvem allí i com jo tenia tanta afició pues mos vam apuntar a dibuix, i vam anar a classe de dibuix i pintura. Teníem una mongeta, la mare Eucaristia, que mos va iniciar en la pintura i a on ara està el CEAM de Nules, allí estava el col·lege de la Consolació. Bueno, el primer estava davant del Jardí, a on està ara la Música, però això ahí sí que érem xicotets i no era ixa época. Después vam passar ací al centro que ara està el CEAM i ahí vam escomençar: que una feia labor, l’atra pintava, l’atra feia l’activitat que volia. I jo pues com moltes amigues i companyeres pues vam fer ixa direcció. Però jo sempre he continuat. Entonces jo ja vaig continuar fent les meues coses en casa, jo anava allí a pintar però a lo millor allí inclús els quadros no m’acabaven d’agradar. No eren meus. I arribava a casa i ma mare feia: “però tu, Finita, què fas?”, perquè… I jo dic: “és que no m’acaba d’agradar, mare”. I entonces jo escomençava a retocar-ho a la meua manera, a la meua manera, i aixina aixina he anat evolucionant hasta ara. Jo el únic professor que he tingut és el padre Juan de Dios Morenilla, perquè jo duia un carmelita de Borriana, perquè a mi la il·lusió que me feia és fer els retratos dels meus fills. Retratos. Entonces la tècnica del retrato jo no l’havia feta mai, tot açò ha segut a base de llegir, d’interessar-me pels impressionistes, vore moltes coses…; però el retrato jo no l’havia fet mai, entonces vaig fer un parell de cursos amb el pare Juan de Dios Morenilla en els carmelites de Borriana i ahí vaig fer els retratos dels meus fills. Que ara, per cert, he fet els dels meus nets. I ixes, les úniques classes que he rebut en quant a tècnica de dibuix i pintura. Lo demés ha segut tota una evolució meua a base de practicar i a base de treballar. Tinc que dir-vos que lo que més m’ha ensenyat tamé i lo que més m’ha fet madurar a mi en el treball són les classes que vaig donar pa l’Ajuntament i la Diputació en un principi en la Casa de Cultura en el carrer Sant Vicent, a través de la Diputació en un principi i l’Ajuntament. Entonces ahí he estat trenta-tres anys donant classes. Entonces això a mi m’ha fet, apart de valorar molt el treball, tindre una visió… perquè inclús una mateixa persona que està fent el mateix treball, havia de canviar el xip perquè una era una miqueta més realista, l’atra era una miqueta més impressionista o més figurativa, i en un moment donat pues tenia jo que procurar de dir: “bueno, pues a esta persona la guie d’esta manera i en cànvit a esta la puc guiar al seu aire, perquè té un atra manera de treballar”. I això a mi m’ha anat fortalegent en la manera de treballar [5 min.]. O siga, ixes són les que més m’han ensenyat, els dos-cents o tres-cents alumnes que han passar per les classes hasta fa… Mira, en el 2019, antes de la pandèmia vaig fer una exposició en la que vaig reflejar els trenta-i-tres anys de art. Trenta-tres anys. Entonces ixa ha segut la meua escola. L’ensenyança a tota esta gent que tenia vint alumnes per classe, que és molt, a muntó, és veritat que és molt, però va ser molt gratificant perquè això ha segut la meua escola. La meua escola ha segut ixos anys que he estat jo treballant. I veent… en la mescla dels colors, que encara que copiaren que interpretaren ixa làmina, no que se dedicaren a copiar sinó que interpretaren. I m’agradava que els colors no els mesclaren en la paleta, que el mesclaren en el lienzo, perquè els matisos són diferents, en la paleta intentes fer un color uniforme: vols un blavet, pues traus el blavet, mentres que si tu agarres els tres tonos que tu vols: un blau, un blanc, un griset… i els plasmes en el lienzo, eres tu la que estàs treballant ixe color. En la paleta… això és una cosa molt personal, perquè cada u té una manera de fer les coses. Crec que jo que pals alumnes, apart dels anys que jo he anat veent-ho, que si treballen damunt del lienzo els colors van traent-los més personals, no se limiten només a agarrar tres tonos, dos tonos… I això vos puc dir de moment.

Tens alumnes que te volen moltíssim. U d’ells Carlos Gómez.

Carlos, Carlos Gómez, bueno és una persona encantadora, jo estic… M’encanta, un amic personal molt molt molt, sí. És veritat. Ha passat molta gent, i molta gent que ha fet Belles Arts, molta gent que ha fet Belles Arts i… Sí, la veritat és que… ademés, l’atre dia va estar una xica que ja feia temps que no l’havia saludat, que està ara vivint en Frància, i jo sempre n’hi ha un quadre d’un alumne que me’n recorde. No sé per què. De tots no me’n recorde, però jo li dia: “tu te’n recordes que vas fer este quadro?”. Sí. Una atra persona, sa mare: “tu te’n recordes que vas fer este quadro d’un cavall blanc?”. Sí. Sempre n’hi ha un quadro que me’n recorde d’ell, i ells tamé se’n recorden. Perquè jo intentava que participaren molt en la hora del treball, no me limitava a estar allí darrere i dir-los “pues açò feu-ho aixina, açò feu-ho aixana”. M’agradava integrar-me amb el alumnos.

Tu treballes a l’oli o…?

Pues mira, hasta ara jo he treballat sempre a l’oli, sempre a l’oli. Les textures de l’acrílic hasta fa uns anys no tenien la calitat que tenen ara. Hui en dia tenen una calitat extraordinària, i els pintors actuals de formato gran, el 90%, no vull dir tots, treballen ja en acrílics, perquè té una rapidés de secat, pots treballar… I jo va arribar un moment… a mi l’oli m’agrà molt, això no cal dir-ho, i els bodegons que jo feia en cristal tamé me donaven molta tranquil·litat i podia dominar-los, però ha arribat un moment que com jo sóc… no sóc nerviosa, però sóc una persona que m’agrà escomençar i vore el treball acabat i tot això, i com la calitat hui en dia ja és molt bona, de l’acrílic, pues ja el 90% és acrílic. No vull dir que no hi haja una pàtina de óleo o d’acrílic damunt, però casi tot és acrílic. Baix té textures, perquè m’agrà baix posar-li unes textures pa donar-li una miqueta de prestància o de realç a lo que és la pintura, però casi tot és acrílic. Necessite jo escomençar… no a vore-ho acabat, però sí per lo menos vore-ho ja en una línia de dir: “bueno, demà, despús-demà quan l’agarre açò ja té un camí”. Però l’oli no pots… no se seca, no pots treballar. I a mi no m’agrà mesclar els colors amb aglutinant, perquè el acrílic sabeu que pot mesclar-se amb una… pa reduir que se seque tan ràpid, però a mi no m’agrà. A mi si és acrílic és acrílic i si és óleo és óleo. Entonces ara ja casi tot ho pinte en acrílic [risses].

Mos contava Fina Gavara, que és amiga…

Sí, sí, i cosina meua molt volguda.

…que te veien a la mar pintant, i dia: “pintava amb una passió…”.

[10 min.] Sí, sí, pues mira, sa mare era un dels quadrets que jo pintava, quan ma mare feia: “fes un quadret”; pues sa mare era una de les propietàries dels quadrets que jo li pintava, que vivíem molt juntets. I Fina és un encanto de amor, i tota la família, té uns fills molt artistes, músics, espectaculars. Mos volem molt, sí, sí.

Però per lo que dia ella: en els quadros sí que se veu passió.

Sí, ella me veia. Jo els traïa i els veia perquè… a unes atres persones no, però ells al costat de casa i com me veien allí treballar i tot, pues jo necessitava ensenyar-li-ho, li feia: “no està acabat, però açò estarà d’ací uns dies ja acabaet”, i ella ho veia i feia: “sí, sí, avant, avant” [risses].

Mos dia, podíeu haver-lo gravat entonces…

Sí, no ho vam pensar. És que claro, no ho penses. Vam fer unes fotografies a última hora, que són les que vam fer pa’l cartell, ella i jo i la meua filla. Jo dic: “escolta, fes-me algunes fotografies”, i encà me’n va fer algunes en els últims pintant, però haguera d’haver segut una gravació. Mira que… A la pròxima, a la pròxima. N’hi han fotos però haguera d’haver segut en el procés de gravar. Mira, encara no estem al nivell de professionals [risses]. Encara tenim temps, si Déu vol, sí, sí…

Mos dies antes, o ho he interpretat jo, que quan te poses a pintar no tens exactament clar…

Pues no.

És una aventura.

Jo és una aventura. Jo en el llenç blanc i dic, per exemple, vull fer unes flors. Pues vale, vaig a fer unes flors. M’ha passat un cas en els gira-sols [imatge 1]. Ja feia temps que no n’havia fet de gira-sols, però a mi sempre m’han agradat. A mi, com voreu, m’agraen les coses una miqueta potents, en el sentit de… encara que n’hi han quadros molt tranquils, a mi les hortènsies amb colors intensos, els gira-sols, m’estimulen, més que els colors càlids, encara que tamé m’agraen, perquè hi ha moments de la vida que estàs en moments més tranquils i la paleta te du uns colors més càlids, això està clar. Entonces vaig fer a ixe quadro dels gira-sols… ixe búcaro no és el que anava als gira-sols. Ahí vaig ficar un búcaro de porcelana en blau, molt intens i molt… que li’l vaig ensenyar a Fina, que estava Fina, per supost. I estàvem allí mirant-los i per l’esprà estava tot tapat, perquè no era lo que jo volia allí expressar. Hi hava molta intensitat. Una cosa de baix li llevava motivació a lo de dalt, i lo de dalt li llevava a lo de baix. Total que ho vaig llevar, i aixina me passa en molts quadros. El amanecers són blavets i al millor acaben sent atardecers. L’atardecer ja és un color rosa. No ho sé. Jo la veritat que escomence i no sé com acabe. Ixa és la veritat. Me passa en molts…

Bueno, això és lo artístic, ixe punt d’irracionalitat.

Pues sí, és una miqueta… però és aixina, jo no sé si és artístic o no, jo no ho sé valorar. Jo només sé que a vegaes escomence una cosa que escomença d’una manera i acaba d’un atra. No sé això com nomenar-ho, Nelo, perquè no ho sé, però sí que veig jo que artísticament pues, o siga pels tonos o per la profunditat o per el tema, veig que no és lo que jo he volgut interpretar. I si a mi no m’agrà, per supost, això va fora. O se cànvia el tono o se cànvia… és dir, açò ho borre i demà un atre dia serà. Però jo no sé, de veritat, ademés jo no dibuixe, jo no tinc res dibuixat. Jo directament pinte, faig una miqueta de composició, per exemple, anem a parlar d’un quadro, este per exemple, jo me monte el quadro i dic: “pues ara ací faré un búcaro o no faré un búcaro?”. Seguiré fent una composició floral i de moment pues faig el búcaro i si jo veig que a mi m’ha agradat, dic pues adelante. Si veig que no m’ha agradat pues entonces continue… com per exemple aquell roig que està a continuació, Laura, que vaig dir: “vaig a començar amb les flors” [imatge 2] però jo no sabia si acabaria aixina o acabaria amb búcaro [15 min.]. Però vaig anar veent-lo, vaig anar veent-lo, vaig anar veent una composició que me va agradar perquè era una miqueta tamé distinta de lo que havia fet hasta ara, més com un parterre, més com alguns que n’hi han per ahí, com aquell… el tercer [imatge 3], que és com un parterre, que estan les flors en terra. I entonces aixina aixina vaig construint lo que és la línia del quadro. Si m’agrà pues l’acabe, si no m’agrà pues entonces ja varie algunes coses. Però jo no agarre mai un llapis pa fer un quadro meu. Però encara que siga un bodegó, encara que siga un bodegó que és més figuratiu… tampoc no agarre… no agarre un llapis. Aixina és el treball [risses].

Per a esta exposició hi ha com a novetat les marines, encara que tu ja n’havies fet.

Sí, havia fet marines però no en tanta cantitat. Entonces, lo que me va motivar més és esta època que jo he passat en la platja a raíz del COVID i tot açò que mos va… mos va canviar una miqueta el xip de les coses. Pues vaig anar a la mar a Pasqua, que normalment la gent de Nules… ara ja no, però anem a la mar pues anàvem a la mar en maig… en juny hasta setembre. Però la gent ara ja valora una miqueta la zona de la platja, i jo me’n vaig anar a la mar a Pasqua, que sempre solia anar amb ma mare, i una vegà allí vaig dir a la meua filla: “ui, Celia, jo me quede en la mar. —Ui, mamà, assoles? —Sí, assoles, jo no tinc por, jo disfrute”. I entonces vaig dir: “pues açò jo vaig a pintar-ho. Vaig a pintar este amanecer, que hui és un dia, demà que el mar està verd, demà que el mar està núgol però té una profunditat… Perquè ahí hi han uns quadres xicotets que han expressat totes les estacions que jo he fet en la mar. Hi ha un dia que estava el cel verd, i faig “ui, això com és possible?”. És que si no fas fotografies i ho veus te creus que això no existix. I entonces vaig escomençar a fer estes aigües, estes marines, i a partir d’ahí vaig dir: “vaig a fer una exposició, per lo menos un cinquanta per cent que siguen de la mar”. De les nostres casetes, donar-li valor a tot això. Vaig fer unes fotos tamé de l’estany [imatge 4], aquell tamé [imatge 5] d’una zona molt bonica que va de Moncofa a Nules, un moment que està molt despoblat això. I com n’hi hava tanta mar lo que vaig intentar és fer el horizonte una miqueta més alt pa donar-li com una duna baix. Per cert, que hi han unes dunes davant de casa tamé molt significatives, perquè allí quan a Filomena mos van inundar totes les cases l’arena, entonces mosatros vam fer allí com una duna i han anat ahí creixent plantes i tot això, i jo pues, escolta, és que he segut feliç. He segut… de veritat, que quan m’alçava tenia un comboi que diem mosatros, de dir: “bueno, pues vaig a pintar”. I tu saps des de de matí hasta les nou de la nit la llum que n’hi ha, en la mar? Açò ha segut molt intens en hores, en hores molt intens, agarrar-ne u, ne dixava un atre. Escomençava u en un amanecer al solet i al final feia: “Josefina, açò no funciona, anem a canviar-ho”, i entonces el feia més tranquil, més… saps? I m’ha donat molt d’espai a l’hora d’interpretar ixos moments de la mar, que jo estic satisfeta del treball. Que agrade… la pintura i l’art no pot agradar a tots, per supost, però si u està satisfet de lo que ha fet pues això és lo que vol presentar a la gent que li agrà vore el seu treball i la seua obra. Ixa ha segut la cosa.

Des de luego és un resultat increïble, perquè el cels rojos, verds… ixes nugolaes…

Sí, però és que existixen de veritat, eh? És una cosa espectacular. Jo tinc fotografies, perquè de casi tot he agarrat fotografies, i después vaig buscant-me la composició de la fotografia. Perquè claro, jo a vora… allí pintant a cavallet no podia estar cinc hores, entonces jo agarrava ixe moment que havia captat, el pintava del natural i después ja acabava interpretant-lo de la fotografia [20 min.]. I des de luego a mi m’ha motivat. Les flors me motiven molt perquè me donen molt… m’estimulen molt, i com… jo no me monte res, jo no monte res, jo ho tinc tot ací, faig: “este búcaro, vaig a fer les dos tèrcies”, o “vaig a fer una glicina”. Pues com són les glicines? Pues és això. I entonces… no sé com explicar-t’ho, mira… ho transmet al lienzo i avant.

T’entenc perfectament, eh? Contava Patrícia que tu un poc t’havies despedit…

Jo en el 19, quan vaig fer ixa exposició vaig dir: “pues mira, ja he fet una recomposició de tot el meu treball de trenta-tres anys de art, pues ja està, ja no…”.

Antològica…

Antològica. Jo dic: “ja està bé, ja està açò ací, ja està”, però a raíz de estos dos anys que he estat allí a la mar treballant, pues te pots dir que esta és de la que més satisfeta estic de tot lo que he fet? I mira que he fet jo de veritat que he fet exposicions, perquè jo he fet treballs a l’oli de llenç, de cristal, que la gent els ha agradat molt, i estic molt satisfeta, i estic molt contenta d’ixe treball. Però esta ha arribat a un punt de la meua vida que he fet jo lo que he volgut, quan he volgut, conforme he volgut, i ixos dos anys d’estar allí a mi m’ha donat una alegria i una vida de transmetre tot açò, que ja no puc dir que esta serà la última [risses]. Ja no sé si serà la última. Però sí que me creïa jo, ademés ho havia comentat en casa amb els meus fills: jo dic “jo ja… açò ja serà lo últim que pintaré”, però ja… pues no, pareix que no [risses].

Comentaris de l’artista a l’exposició

Bueno, este és un quadro gran.

Este és un quadro gran que jo quan el treballava me costava, lo que passa ací que esta sala és tan immensa que se perd. El vam vore ahí i vam dir “ui, és xicotet”, però és intens. Entonces este quadro… ja vos ho havia explicat antes, a mi m’agrà ficar textures baix. N’hi han quadros sobre llenç i quadros sobre taula, tablilla, entonces a mi baix m’agrà, conforme veus, ficar textures. Normalment no li done el sentit de lo que vaig a pintar, perquè com no sé lo que vaig a pintar no puc fer allà un cel i ací una cosa horitzontal o vertical perquè com no ho sé… Entonces jo faig a libre albedrío, vaig a la meua, i después ja o bé amb espàtula o bé amb pinzell, perquè n’hi ha molta espàtula, totes ixes pinzellades són totes amb espàtula, però lo que fique baix, les textures que fique baix jo no sé per a on van [risses]. Les faig totes a lo loco, com aquell que diu i después ja interprete el quadro. Este l’he volgut fer, com t’havia comentat antes, amb el horizonte molt alt perquè com hi havia molta aigua i molt d’açò, pa que hi haguera més terra. I crec que ha quedat prou… Estem en una zona que no s’acaba de vore bé, però si el quadro te ficares en un lateral vories com el camí de la duna o lo que vulgam dir mos se’n va pac allà. I después ací pues ja està enfront. La interpretació del quadro.

Este és un quadro que vaig pintar davant de casa, que tenim la duna… estes pedres me les va ficar el senyor de la pala que anava allí i li jo dic “que les vas a tirar?” diu “sí”. “No, fica-me-les allí”. I estan en casi totes les dunes. I ixos velerets són uns veleros que venen sempre de la… En el port de Burriana n’hi ha una escola de vela, de xiquets, i n’hi ha sempre un grupo de velerets i sempre li donen un puntet a la mar, pa que no estiga assoles, l’horizonte que no estiga assoles [risses]. I m’agrà fer-li sempre, donar-li un puntet a l’horizonte dels velerets.

Bueno, este gran és casi… si t’arrimes un poc és casi abstracte [imatge 6]

Bueno, sí, en realitat és molt impressionisme però no és ta figuratiu. Veeu que estan ahí els dos velerets? Juntets, que sempre li done un puntet. És la meua identitat [risses].

I els cels tenen molta faena.

Els cels tenen molta faena, [25 min.] el acrílic en els cels dóna molta faena. Perquè com va secant-se tan ràpidament tens que arribar a un moment de tècnica que dius “adelante”. Perquè si són zones menudes, pues tu vas pintant, però en un tema ja més extens, pues tens que anar una miqueta… l’acrílic te du al ritme, no és com el óleo que és tranquil, pots treballar-lo, pots agarrar-lo… però el acrílic has de tindre el ritme que ell te marca.

Bueno, jo estic enamorà de l’estany nostre de Nules, és una cosa espectacular. I jo sempre he tractat l’estany en horitzontal, perquè tenim un arbre allí molt particular que el tenim ahí a vore si cau o no cau, però com tenia tants temes me resultava una miqueta massa gran. Entonces vaig fer moltes fotografies molt boniques i esta zona de la part de dins no l’havia feta mai. I me va agradar la fotografia, i crec que ha resultat un quadro bonico, bonico.

Tamé els matisos de verd… no és fàcil, eh?

És que l’aigua de l’estany, segun quan fas les fotografies i la llum, cànvia completament, no té res que vore. Al millor vas de vesprà, que hi han uns atardecers en el estany preciosos i està tot de color rosa i està tot… Después vas en unes hores del matí que encara està el sol alt però no… i entonces és verda, és verda. I no sé si tu lograràs al millor arrimar-te, però n’hi han uns tonos per ací… els veus? Que estan en clars i oscurs, que jo no sé com ho he fet [risses]. No m’ho preguntes perquè no ho sé.

No són fàcils els verds, eh? Les masses de verds te pot quedar una cosa…

Sí, és que ademés no pots agarrar un verd, pa traure un verd has de treballar amb rojos, amb ocres, amb grisos, has de treballar amb vàries tonalitats. Però en fin, jo crec que al final ho hem conseguit [risses].

Este cel roig és impressionant.

Este és un dels últims que hem fet, perquè mos estan fent allí un espigó molt… i este encara estava per ahí… ja estava acabat el espigó però no estava acabat. I ixe no és un amanecer, eh?, és un atardecer.

Clar, ixe cel roig…

És que el cel roig… quan està el sol amanecent si n’hi han núgols estan rojos en la mar de Nules. Això és una cosa impressionant. Està atardecent per allà i el cel roig si hi han núgols està en la mar. Això com és possible, la naturalesa? Jo és que estic enamorà d’això. Estic enamorà d’ixe paisatge.

Ixes coses els que millor les veuen són els pintors.

Sí, sí. Si no hi han núgols no, està el cel… però si hi han núgols el cel és roig en la mar. És impressionant. Jo de tot tinc fotografies, perquè… pa que vesgen que sí que és veritat. De tot tinc fotografies dels quadrets que he fet, en el moment. Perquè són tots veritat, tots estan captats de un moment donat de la naturalesa.

Este és el moment donat tamé de davant de la platja, que estaven les banyistes i estaven per allí, i és fortet tamé, però era un dia d’ixos que hi ha ixos núgols que n’hi han en primer plano, que el sol encara està… és de dia, el sol encara està darrere però era un dia molt oscur. Ixe dia, encara que n’hi hasga llum és un dia a muntó oscur. Lo que passa que dalt li vaig traure una miqueta de llum, però estos núgols de per ací, estos núgols que hi han en primer plano i el sol està darrere, que li donen la sombra, era un dia molt oscur, ja no n’hi hava molta gent.

Este d’ací tamé és molt interessant, eh? Este estaven fent-mos el espigó, i encara no estava acabat, però vam anar un dia la meua filla i jo… bueno, va vindre ella un dia a la platja i vam pujar a l’espigó i ahí estaven les pedres que els camions dixen i después la pluma o com se diga la màquina les agarra i està formant-los, i és una foto d’allí, i això és el final de la platja de Nules. [30 min.] I des d’allí la mar estava forteta, estava picà en les roques, i ixe quadro si t’arrimes voràs que té molta textura tamé. Ho veus? I lo demés està tot en espàtula. Però quan vaig donar esta textura tampoc sabia lo que havia de fer, perquè haguera pogut aprofitar… però no, ho faig a… veus, veus com té unes textures que no són horitzontals i planes?

Sí, sí, és lliure.

Exactament, exactament.

I estos xicotets són diversos moments d’ixos dies de la mar. Un dia que estan més tranquil·lets, un dia que ja està més ventós, este d’un amaneceret, i este que està la mar, bueno, a tope de forta [risses].

Quina diversitat. El mateix tema dóna pa…

És que la mar, això ha segut una cosa impressionant lo que jo he viscut estos anys en això, perquè feies: “i com és possible?”, i cada dia era un tema, i… No, sent el mateix tema, cada dia era diferent, els colors, les tonalitats… Entonces és quan me vaig proposar: no puc fer tants quadros grans, perquè això no pot ser. Entonces vaig agarrar estes composicions xicotetes, de vint per vint, que me van agradar, i cada dia, segun com veia jo el cel… Este m’encanta tamé ixa llum que té allà dalt al fondo, i ixos núgols que estan ja tan oscurs, m’encanta. El amanecer igual, el amanecer igual.

Este gris a mi m’agrà molt.

Este d’ací és la marjaleria, és en la marjal. Per ahí per la part de la Gola que va a Nules, que està el camí bici, pues ixe quadro és d’ixa zona. En hivern. Bueno, era otoño, era otoño-hivern.

I estes d’ací són les dunes que tenim davant de casa, veus? Ahí estan ixes pedres que vos dia, que li vaig dir al senyor de la pala, jo dic: “dixe-me-les ahí, dixe-me-les ahí”, i entonces vaig fer estes tres composicions. Ací ha passat una cosa molt curiosa: ma mare… li agradaven molt les plantes, entonces allí davant de casa teníem unes iuques molt boniques, però quan va passar lo de Filomena, que l’arena mos ho va estropear tot, la màquina que va vindre a arreglar-ho ho va desfer tot. Què ha passat? Que va descomposar les raïls i ara hi han més de cent iuques allí davant de casa. Al nostre veïnat hi han entre setanta i cent iuques, sí, sí, sí, que són totes estes que s’han reproduït. De un… Mosatros tenim les dunes més boniques de tota la mar. Perquè han nascut ixes plantes allí. Lo demés han anat plantant plantes autòctones de la platja, però és que ixes… ixes han nascut ahí, o siga s’han reproduït allí. I estan espectaculars ixes dunes. De veritat, sí. Si teniu ocasió d’anar un dia a la Mar, és del faro cap ací pues voreu, i feu algunes fotos i voreu com estan ixes dunes amb les pedres i tot [risses].

Bueno, estos blaus…

Estos tamé són molt bonicos, este és un dia que estàvem a la mar mirant i de moment ve una ola i jo dic: “ostras, pues a vore si la puc conseguir”, i vaig agarrar el pinzell adequat [quadre de l’esquerra], se coneix que vaig agarrar el pinzell adequat, se coneix, perquè jo… [risses] i vaig conseguir transmitir ixa ola a llenç… tal com jo la vaig interpretar i la vaig vore. I este tamé era un dia amb ixos sols blancs que hi han, que està… vol ploure, no ha plogut però està el sol ahí… blanc, no està dorat. I tamé me va eixir. Entonces este… [dreta] què vols que te diga? Que és una lluna o… és la lluna en blanc o és… És que no ho sé, és que… cada u que l’interprete conforme vullga. Ha hagut moltes llunes este estiu, molt boniques, però jo l’he fet de dia. Ixe quadro jo l’he fet de dia. Però molta gent me pregunta si és una lluna. Que ho interprete cada u conforme vullga, no? [35 min.] Però jo ixe quadro l’he fet de dia. Tamé ixos dies… perquè hi ha moltes dies que el sol està en blanc, el sol està blanc: ixa neblina que hi ha davant, ixos núgols transparents però que no s’arriba a vore el sol, que està blanc. Pues ixe és un dia d’ixos. Ahí no he volgut ficar ningun velero. Vos doneu cómpter? Primera que ací no podríem mantindre’s perquè estava… Però ací he volgut que interpretàreu el color. En els quatre quadros que no vos se n’anara la vista a cap puesto. Ahí està tot, exactament…

I después ja passem ací a este rinconet, que són uns paisatgets…

Però açò és un guiño a la clemenules, que no mos pot fallar a mosatros la clemenules. Entonces vaig fer esta composició ací a este rinconet pa… bueno, no fa falta dir-ho, eh? No fa falta dir-ho, lo que és lo nostre, que és un regal, eh? Ahí en el arbre, quan està pa collir, que encà no havien collit, i estes que ja estan en taula, ahí collides [risses].

I ara passem a esta zona que ja és una miqueta més… no és que m’identifique, perquè he fet treballs de tot, però ja és més identificatiu de la meua manera de treballar. Entonces, com hi hava molt de tema hem procurat agrupar-los en composicions. Estos dos estan més separaets però después ja, veus?, estan les composicions totes en blau, que anireu veent-lo, d’hortènsies. A mi la hortènsia m’agrà molt, perquè m’agraen les flors grans. I com té tant de colorit i se dóna tant a un treball tan interpretatiu molt subjectiu de l’artista, pues m’encanta treballar-lo, perquè igual el treballe amb espàtula que el treballe més realiste, i estos que estan una miqueta més impressionistes, figuratius. I veus?, jo crec que l’exposició ha resultat bonica per això, perquè està… hem procurat que els temes estigueren agrupats, pa que no estigueren ací i allà. I este, veus?, és una composició tota en blaus de les hortènsies.

Perquè claro, cànvia molt [en apropar-se]: este quadro si te fijes el vaig fer amb un pinzell pla, ho veus com els traços són plans?

En canvi estos, apart de la textura, i este igual, pues està fet amb un atre treball.

Açò és expressionisme, pràcticament.

Exactament, exactament. Però jo crec que ha arribat un moment en mi que això me identifica més. No sé si l’evolució, que hem passat una miqueta, aixina, poreta a dir: “vaig a fer lo que vullc i ho expresse i ja està”. Veus? Crec que sí. Jo he evolucionat en ixe aspecte, no he evolucionat a fer-ho més detallaet i més definit. No, me n’he anat pac a… no sé si serà bo o roïn. Més llibertat.

Veus?, ací tamé està una composició, este és més tranquil tamé, les transparències del cristal… Estes amb textures tamé. Este encara que n’hi hasquen… és que jo segun el fondo tamé faig lo de damunt, perquè amb unes textures molt expressives pots fer un cristal diferent [quadret de baix]. Ací la textura de baix… [quadre de l’esquerra] hi ha textura però és molt plana, entonces t’ajuda a fer el cristal una miqueta més diferent, amb veladures com tu dius i tot això.

Bueno, és una riquesa.

Sí, en la interpretació, tat? La diversitat, sí, sí, efectivament, efectivament.

Este és fort tamé, a la meua filla li encanta.

I els gira-sols pues sempre ha segut un tema que a mi… sempre n’he tingut de gira-sols. El gira-sol sempre és un tema que m’ha agradat, com vos doneu cómpter a mi m’agraen lo potent, les coses fortes. He fet tamé moltes coses tranquil·les, [inintel·ligible], moltes coses tranquil·les, però m’agraen les… i enguany jo dic… enguany és el any de fer uns gira-sols, i vaig fer estos gira-sols. Que me pareixia enorme tamé en casa quan estava pintant-lo i después ací és que… és gran i intensa, eh? [40 min.] Però com les parets són altes tamé, se… pareixia una cosa però… per això hem procurat fer les composicions… pa no ficar els quadros solts.

Esta composició tamé està original, dixar-les una miqueta ahí a l’aire. I estes tamé com un parterre xicotet que estan assomant-se per ahí… [risses].

I estos dos ja són més tranquil·lets. Ja són més tranquil·lets. Este és un quadro… és potent en quant a força però molt tranquil, molt tranquil. Tamé m’agrà molt.

Quina llum, eh? Mare meua!

Sí, sí.

I después estan estes tres composicions, tamé molt tranquil·letes: una bugambilla, una glicina, els lliris en el camp, tranquil·lets… Lliris tamé solc fer-ne, però solc fer-ne més amb aquarel·les, quan faig alguna aquarel·leta i cosetes d’ixes el lliri no sé per què com és una flor que pots fer assoletes una composició o dos, pues m’agrà més. Aixina no n’ha via fet cap, per això, perquè has de fer una bona composició de grup, perquè si no se perd, en un tamany gran se perd.

I después estos són molt bonicos tamé. Bueno, els tonos liles a mi m’agraen molt, ixe amb el seu cristal tamé, este amb un parterre, i dels dos açò m’identifica molt a mi, amb el fondo blanc. Amb el fondo blanc i ahí només una hortènsia, ja no li fa falta res més. És veritat. No li fa falta res més. Les atres composicions molt boniques diferents, però una hortènsia ahí a un costaet en uns tonos o bé rosa o bé blaus com estan ahí, pa mi important. Més que suficient, no fa falta res més pa tu donar-te a conèixer i que vegen el teu treball. Amb una d’ixes jo perfecte [risses].

Presentació de l’exposició en la inauguració

María José Esteban.- …De Josefina Roselló que com sempre no mos dixa indiferents de ninguna de les maneres. Perquè gaudesquen d’esta exposició i moltíssimes gràcies per estar ací.

Patricia Mir.- … Y para eso nadie mejor que alguien como Josefina Roselló que… seguramente en todas las exposiciones que hace, o cuando lo hace en Nules, lo hace en su casa, pues siempre tiene una mezcla de emoción y también de compromiso, cuando uno se pone delante de su público. Josefina yo recuerdo que cuando hicimos la penúltima exposición ella me dijo: “no, pero Patri, tú vienes, pero esta es que ya es la última, ya no expondré más”. Y cuando me llamó, hace ya varios meses, dice: “mira, estoy haciendo algo que me encanta y tengo que exponerlo”, y esto es algo que me fascina por parte de los artistas y sobre todo de alguien tan entusiasta de la pintura como es Josefina: cuando un artista necesita exponer lo que pinta, porque es hora de compartirlo con el público. Josefina es de las que trabaja, experimenta, prueba, pero al final luego la obra realmente se completa cuando ustedes se ponen delante de ella, por tanto, comprendo perfectamente esa necesidad de Josefina, de exponerlo.

… Algunas cosas pero tampoco pretendo aburrirles, pero sí que me gustaría de alguna manera contextualizar la obra de Josefina. En el siglo XIX, que es un siglo por cierto muy dinámico en el que los lenguajes artísticos se precipitan. No ha llegado el siglo XX, que aquello ya sí que es montarse unos movimientos sobre otros; el dadaísmo por ejemplo dura apenas tres años, pero el siglo XIX ya empezamos a atisbar lo que va a ser esto: neoclasicismo, romanticismo, realismo, preimpresionismo, impresionismo. Me sitúo aquí: aparece la fotografía, y la fotografía va a transformar y va a ser como un punto de inflexión para la Historia del arte. ¿Por qué? Porque hasta entonces los artistas, el pintor de corte pintaba al rey, intentaba hacerlo lo más fidedigno posible, pintaba un paisaje o un mito clásico, pero ese realismo, esa verosimilitud ahora lo suple una máquina, lo puede hacer la fotografía. Por tanto, el pintor se encuentra en la tesitura de decir: “bueno, y ahora ¿qué pinto? ¿qué queda para vosotros?”. Pues seguramente una de las etapas más florecientes y más interesantes de la Historia del arte. [45 min.] La fotografía fue un revulsivo para que los artistas encontraran nuevos caminos. Y uno de los caminos, porque hay varios: el simbolismo escoge un camino, el impresionismo escoge otro, los impresionistas decidirán sacar su caballete fuera del estudio, lo que llamamos la pintura al natural. Yo como no sé francés no pienso repetir el título de la exposición de Josefina porque no me va a salir [risses], entonces no lo voy ni a intentar, pero sí decirles que esta exposición es fundamentalmente un homenaje y un tributo a aquellos artistas que… no eran los únicos, pero sí que es verdad que ya de una manera más mayoritaria en la segunda mitad del siglo XIX sacaron el caballete. “¿Y eso qué significa?”, me podrían ustedes decir. “Bueno, pero si ya estaba la fotografía”. Sí, pero hay algo que no puede hacer la fotografía. Fíjense, cuando uno se enfrenta al caballete al natural, sobre todo si pinta un paisaje, y en eso es donde vamos a encontrarnos a Josefina, pues la naturaleza por suerte es totalmente cambiante, los celajes, los cielos cambian, la luz, lo que llamaban los impresionistas la descomposición de la luz. Monet pudo hacer, ¿cuántos?, cientos de cuadros sobre nenúfares, y es que el tema no importa, no importan los nenúfares, lo que importa es cómo la luz se descompone, cómo se hacen mil colores, y cuando tú miras en casa un cuadro impresionista apenas ves, ¿no? Texturas, materia… Y es cuando te alejas donde aparece un nenúfar, un puente o cualquier motivo que insisto es un tema secundario. Bueno, pues ahí entronca la exposición de Josefina. Josefina que se mueve muy bien en los lenguajes, en esa pincelada ya suelta del impresionismo y lo que vendrá, porque no hay más que escoger cualquiera de los fragmentos de un cuadro de Josefina para ver una abstracción. Ella conoce y domina esa técnica y la bascula, juega muy bien. Pero en esta ocasión quería hacer un homenaje a esos artistas. Ella se refugió allí y desde hace dos años pinta allí, como un taller casi fijo. Es un escenario que ella conoce perfectamente, pero esa playa de repente se convirtió no solo en un motivo pictórico sino en algo para reencontrarse. Y a partir de entonces frenéticamente, de una manera febril, se volcará en pintar… desde la propia caseta, que queda a las espaldas, no la busquen porque no está, la playa, la arena, los cielos, ese juego de luces, ella decía: “es que cada hora los colores se cambiaban, los matices, la luz, no es lo mismo el atardecer que el amanecer, lo es lo mismo el sol del final del estío que en pleno otoño. Creo que no hay nada más bonito que un atardecer de otoño en el Mediterráneo: tenemos unos atardeceres preciosos. Incluso ahora que empieza el frío, porque yo creo que el atardecer es maravilloso. Bueno, pues esos momentos justo son los que ustedes pueden ver en esta exposición. Esos… sobre todo en esta pared, donde están esas marinas que son por encima de todo, como hacía Monet, ya no es tanto el tema sino la manera de abordarlo. Y en esta ocasión el tema no es baladí, el tema es importante porque para ella evidentemente esa lucha y esa reivindicación por ese modo de vida y por esas casetas que saben ustedes que Josefina lucha por ellas. Seguro que muchos de los que están aquí también. Pues tenían también un valor si quieren ustedes reivindicativo, emotivo. Cuando los pintores pintan al natural dicen que el tema no importa, que la emoción no importa, decían los impresionistas, pero ahí difiere Josefina: claro que hay emoción, claro que hay emoción, en cada pincelada que acaricia el lienzo, claro que hay emoción, porque después del impresionismo han venido muchos lenguajes, de los que sabiamente Josefina ha captado, ha cogido lo mejor de cada uno para presentarnos una exposición que es todo eso: un recuerdo a esos momentos duros del COVID, pero que ella ha convertido en algo fascinante, una reivindicación por ese modo de vida, un canto a la cultura… Y después todo esto conjugado, cómo no, con este género floral que estamos muy acostumbrados. Nadie como Josefina pinta para mí las flores en esta provincia como ella, les da una vida y les da una viveza, una alegría de vivir que, bueno, no hay más que conocerla a ella para saber que ella es cada uno de estos pétalos. Y después también un guiño a la naturaleza muerta, que de muerta no tiene nada, porque al fondo de esta misma pared, casi a la salida de la sala verán ustedes un juego, una familia dedicada a la naranja, un cítrico que evidentemente tiene mucho que ver con Nules porque “¡què bones estan les taronges de Nules!” [risses] Así que eso es lo que tienen ustedes: tres grandes, marina, género floral y bodegón, con la firma de Josefina Roselló. Yo espero que ustedes que la ven más a menudo que yo [50 min.] le vayan recordando que esta seguramente no es ni la última ni la penúltima ni la antepenúltima, quedan muchas exposiciones que confío que ahora que ella no nos oye [risses] se lo vayan recordando para que yo pueda venir muchas veces a Nules a presentar a Josefina. Moltes gràcies.

Josefina Roselló.- Gracias

Patricia Mir.- Y ahora le paso la palabra a la protagonista.

Josefina Roselló.- Jo ja no tinc res que dir [risses]. Només tinc que donar les gràcies a tots per vindre a l’exposició, a l’Ajuntament i en la seua representació a María José Esteban, que sempre està al pie del cañón a tot. Donar les gràcies tamé a Carlos Gómez Mechó, que m’ha ajudat molt en tota la composició i tot. No pot estar ací però vull agrair-li el seu treball. I no res, ara a difrutar. Si algú vol preguntar-me com ho he fet, al millor me’n recorde, perquè estes coses la veritat és que no saps com les fas [risses]. Però en fin, estic a la vostra disposició i moltes gràcies per vindre.