Juan Molés, “Sangueta”: mestre, atleta i arxicampió

Sinopsi:

Juan Molés (1948), mestre especialitzat en educació física, fundador dels Jocs esportius de Nules, atleta, entrenador de plusmarquistes i campions, i arxicampió ell mateix d’Europa i del Món d’alçament de pes.

Resum / Transcripció:

Juan Molés (1948), mestre especialitzat en educació física des de 1989, va passar de la tradició agrícola familiar a l’estudi. Ha treballat de mestre a Mora d’Ebre, a Mora la Nova i a Nules, on ensenyà al col·legi Pius XII i a l’Institut Francisco Beltrán Bigorra. 40 anys dedicat a l’ensenyament amb passió.

Juan ha sigut atleta des de jove, als vint anys va organitzar el primer Club esportiu del poble i aleshores ja preparava campions. A Mora d’Ebre l’enginyer de la Central Nuclear d’Ascó li encomana l’organització d’uns Jocs esportius de la Ribera d’Ebre, que van tindre molt d’èxit. A meitat dels anys 80, després de tornar a Nules, i amb alguna oposició inicial, mou els Jocs esportius locals, pràcticament únics a l’Estat espanyol, amb la particularitat que a l’haver 5 col·legis els joves no s’havien de desplaçar. Organitzà les competicions per edats, i en els esports de conjunt estableix categories: A, B, C i D. En algunes escoles el 95% de l’alumnat participava als jocs. Reconeix haver viscut l’esport amb passió, fins i tot amb fanatisme, diu. Amb els Jocs esportius, equips de Nules són sovint campions d’Espanya i rècords nacionals, amb més èxits que la ciutat de València.

Deixa els Jocs esportius l’any 94 i es dedica a entrenar atletes de llançament; aconsegueix campions europeus en pes i disc, campions del món i nombrosos rècords d’Espanya. L’any 91 abandona l’entrenament, quan sent que l’esperit “coubertinià” (per Pierre Fredy de Coubertin, baró de Coubertin, pedagog i historiador francès, fundador dels Jocs Olímpics moderns) que ell practicava no estava representat pels nous professionals de l’esport.

Juan Molés va ser mentor, per exemple, de Manolo Martínez (l’anomenat “Supermán Martínez”), el popular i gran campió llançador de pes.

Des d’aleshores continua fent peses: l’any 92 bat el rècord d’Espanya, i no deixa de competir fins a 2014, quan molèsties als muscles i el cansament el fan abandonar. El 2010 és campió del món, el 2011 d’Europa; es converteix en el millor alçador europeu, en totes les categories, de més de 40 anys, i en 2013 es despedeix com a millor alçador del món major de 65 anys.

Tota la seua carrera l’ha feta des de Nules, amb una formació autodidacta, dedicant-li moltíssimes hores. Només anava a València a entrenar quan havia d’alçar entre 170 i 200 quilos, perquè no podia fer-ho al seu poble.

Possiblement el seu paper com a iniciador dels Jocs esportius té a veure amb l’ambient que fa que Nules seguisca sent un poble punter en l’àmbit esportiu.

Juan no participa en festes, tot i que li agraden els esmorzars, les paelles i els dinars amb els seus amics.

Com a llaurador mantingué dos hortets amb el seu treball fins a l’11 de juliol de 1999, últim eclipsi de lluna del segle XX. Aleshores deixà les faenes del camp i en l’actualitat ha cedit la terra a un professional.

Deixa en herència 40 anys de mestre, viscuts “amb absolutisme per a l’esport”, que li han costat sis melanomes i carcinomes de tant de sol. Parlar amb ell dóna gust: és amable, simpàtic, parla esplai, sap escoltar els demés. És profundament nuler, el delata un vocabulari popular, lligat al camp, sense cap afectació. Ens enlluerna parlant de la filosofia de Coubertin, com d’una ètica de l’esport. També amb la seua modèstia, tot i el seu historial; ningú no diria que ens trobem davant d’un home acostumat a batre rècords i a ser millor del món.