Antonio Martínez Rovira, ‘De l’aladre romà a l’ordinador’

L’any 2001 el Servei de Publicacions de la Diputació de Castelló va lliurar el llibre d’Antonio Martínez Rovira De l’aladre romà a l’ordinador. Fets i gents del Nules del segle passat. Es tracta d’un llibret de relats de costums, un opuscle d’etnografia popular sobre la societat agrícola nulera de la primera mitat del segle XX, que l’autor conta amb nostàlgia, amb tendresa i molt bon humor.

Actualització febrer de 2024: Una crítica literària de De l’aladre romà…

Hem hagut d’esperar vint-i-tres anys des de la publicació de De l’aladre romá a l’ordinador per a trobar una crítica literaria que argumenta la importància del text. De l’aladre… és una joia que tenim el privilegi de tindre publicada a Nulespèdia en versió digital. Una joia que encara es pot comprar online a la llibrería de la Diputació [cal que gasteu el buscador de la web de la Diputació i poseu alguna paraula del títol del llibre, ja que per autor no busca: per exemple “aladre”], però que no s’ha distribuït, que no s’ha divulgat… Potser no seria mala idea que este llibret, i altres que puguen vindre, es llegiren a les escoles o a l’Institut, amb l’acompanyament crític de professors d’història, de literatura o de ciències socials, per a que s’entenga la contribució que suposa este treball per a la natura mateixa del nostre poble.

La crítica de què parlem l’ha feta José Miguel Segura Roselló, professor de literatura i llengua espanyola retirat, crític literari en el suplement cultural dominical “Quaderns” del periòdic Mediterráneo de Castellón, jurat de diferents premis literaris (Premis de la Crítica, Premis de la Crítica Valenciana…), del que es pot llegir l’antologia de ressenyes Geometría del desconcierto (Castelló: La pajarita roja, 2022).

A continuació teniu dos botons per accedir a De l’aladre romà… gratuïtament en format PDF i a la web de la Diputació per si voleu comprar-lo en paper.

També per a nosaltres, com contàvem en la introducció original d’esta publicació, va ser una sorpresa llegir este llibre. Arreu dels pobles de la nostra contornada hi ha homes i dones que es proposen contar allò que han viscut… però generalment sense el dinamisme, el ritme, la contenció, l’oportunitat i la gràcia d’Antonio Martínez, llaurador i etnògraf aficionat, home dinàmic de qui podem saber més en l’entrevista que es pot vore a Nulespèdia.

No cal dir molt més: són 22 relats d’alt nivell que omplen poc més de 100 pàgines, amb un vocabulari riquíssim que convé mantindre viu. 22 relats breus sobre una civilització que ja ha passat i que difícilment trobarà millor cronista.

A continuació incloem la crítica literària del professor i crític literari José Miguel Segura Roselló, l’índex del llibre i la introducció d’Antonio. Bona lectura!

Crítica literària: “Viaje emocional”

El autor nos traslada una visión del Nules de la primera mitad del s. XX

José Miguel Segura (Quaderns, suplemento cultural del Periódico Mediterráneo de Castellón, diumenge 4 de febrer de 2024)

De una manera insospechada me llegó hace unos días este breve libro -un opúsculo, diría yo- escrito por un vecino -así, tal cual, literalmente- que fue publicado por primera vez allá por el año 2001 sin que se haya realizado -¿dejadez, desinterés?- ninguna reedición hasta la fecha, como sin duda alguna merece.

Comienzo mi reseña de este modo porque, una vez leído con fruición y releído con mucho más detenimiento este De l’aladre romá a l’ordinador, subtitulado «Fets i gents del Nules del segle passat», creo que ha de ser puesto en valor. El volumen recoge 23 textos breves -algunos muy breves- en los que el memorialista nos traslada una visión tan-personal como emocionada y fresca del paisaje y paisanaje de la localidad de Nules durante la primera mitad del siglo XX, con el deseo expreso de rescatar del olvido unas gentes, un espacio y un tiempo que en modo alguno debemos olvidar porque, entre otras razones, representan las raíces -la auténtica patria- de las persones que vivimos en dicha localidad.

En el plano personal, la materia tratada me es aún más atractiva porque soy testigo presencial de algunas costumbres, rituales, celebraciones y costumbres recogidas en algunas de estas páginas. Otras me han sido referidas por personas de mayor edad, que vivieron aquel tiempo de crecimiento y esfuerzo, de elementalidad y arraigo en la tierra y en las gentes. Con todo, lo más llamativo -y, en mi opinión, meritorio- de estas memorias es el discurso de quien nos habla, un narrador que evidentemente coincide con el autor, marcado por su frescura, su naturalidad, dinamismo y por la potencia del aliento narrativo con que lo hace, y digo “narrativo” a propósito, porque lo que dicho discursos contiene son deliciosas narraciones -hechos, acciones individuales o colectivas que se sucedían en el calendario al paso de las estaciones, de las festividades, de los rituales de la vida social o de las labores agrícolas- más que descripciones o diálogos.

La visión, tanto externa como psicológica, de personajes como Ramón Martínez, Fernando «el seno», Pasqual«el barco», Batiste «el roig» o Vicent «el cabrero», por ejemplo, nos llega a través de un flujo de anécdotas que dotan al libro de un encanto que entra y sale continuamente del ámbito de un costumbrismo tan amable como ameno. Los juegos infantiles, los rincones de la población, las vías de comunicación, los hábitos y usanzas, la indumentaria, utensilios y herramientas -el “lligó de puntes” es un verdadero icono, un humilde apero con connotaciones casi épicas en mis recuerdos de aquellos jornaleros-, los arreos, aparejos y rudimentarias máquinas, los juegos infantiles, los dichos y expresiones populares –“fer curt com Tomàs d’Oreja” es solo una de ellas- cobran vida de la mano de un autor consciente no tanto del tiempo pasado como de la aceleración de ese mismo tiempo a partir de la segunda mitad del siglo XX y del riesgo de desaparición de todo un micro-universo colectivo más que personal.

Lo universal desde lo local

Historias vividas o referidas al autor, a veces unas dentro de otras, elaboradas literariamente con un cuidado tierno, sencillo y elegante página a página. Memoria hecha de unas microhistorias que encandilan, engarzadas sabiamente -vivencias, recuerdos y lecturas- para recordarnos de dónde venimos, sin ningún propósito -otro gesto digno de mención- de indicarnos a dónde debemos ir… La cotidianidad trascendida: lo universal a través de lo local en una lectura que se nos hace demasiado breve.

Llibre: De l’aladre romà a l’ordinador. Fets i gents del Nules del segle passat

A la que amb mí comparteix la seua vida.

Al sinyo Manolo Roselló i al sinyo Pepe Aguilar per valdre’m de la seua bona memòria i també a tots aquells que em participaren les seues vivències. I a Vicent Daràs i a Francisco Bruno, per haver tingut l’amabilitat de cedir-me la fotografia de la portada.

Yo soy yo y mis circunstancias. Ortega y Gasset

Índex

A manera d’introducció
Pasqua
En deia de molt grosses
A vora camí, tots tenen què dir
D’oronetes i altres pardalets
Amb una ullada en tenia prou
A l’estiu tot lo món viu
Anar a la mar amb carro
D’eres i pallers
La casa del llaurador
Franz Bamba
La plaça
Llengua de carreter
Qüestió d’educació
Manar, suggerir, inhibir-se
Rompre herba al mig de dos
Trànsit
Vileros
Necessitats creades
Els xiprers del Caminàs

A MANERA D’INTRODUCCIÓ

La història d’un poble la fan els hòmens i les circumstàncies. El hòmens i les dones que en eixe poble viuen en una època determinada i les circumstàncies en què els toca desimboldre’s o a les quals han de fer front. De la majoria de persones i fets només es recorden, amb el pas dels anys, la família i els amics. Amb el pas de més temps se’n perd el rastre. Hi ha personatges i fets populars pintorescs que, per quotidians, no mereixen l’atenció de l’historiador, que busca matèria més transcendental per a la seua crònica. Foren, tanmateix, la sal d’una generació en una època determinada. Uns per ser entranyables a la majoria de la gent, d’altres per la seua talla humana que els feia ser punts de referència per als seus coetanis.

S’arreplega ací una mostra de persones i personatges que varen viure al poble de Nules a la primera meitat del segle passat. Alguns d’ells encara viuen. Respecte als fets i les circumstàncies, estos van canviar tant, i de forma tan radical, al llarg de la segona meitat del mateix segle, com no havien canviat des que s’estaven per ací els romans. Jo pertany a una generació que deixava l’escola per agafar un lligó en puntes o l’esteva d’un aladre romà i que acaba la vida teclejant un ordinador o matant la brossa amb herbicida de preemergència: un salt tan brutal com este no el conegueren en cap època anterior.

La vida diària de la gent de Nules ha experimentat, per tant, tota classe de transformacions al llarg del segle XX. L’activitat econòmica n’ha resultat particularment afectada: un poble que sempre havia sigut essencialment agrícola viu hui cada dia més dels servicis i de la indústria. Fins i tot l’agricultura que trobem en l’actualitat a Nules té molt poc a vore amb la que s’hi practicava fins a mitjan segle passat. Han canviat els cultius, o se n’han abolit alguns, com ara l’arròs (tan en voga aleshores), les sembradures, les hortalisses… el mateix taronger no es cultiva ja en les varietats ni sobre els patrons de fa cinquanta anys. Tot açò ha fet que canvien, en conseqüència, les eines, les cases dels llauradors i, fins i tot, la idiosincràsia de les persones en bona part; encara que en açò tenen també, és clar, molt a vore l’educació i els aconseguiments que el progrés aporta, que quan arriben els rebem com a extraordinaris i que, amb el pas del temps, els assumim i els considerem quotidians sense que per això deixen d‘influir en la nostra manera de ser i d’actuar, per més que no en siguem conscients.

Els fets i les persones del segle passat conformaren la història d’una època, ací a Nules. Escriure sobre ells suposa, per una banda, donar a conèixer part de la realitat d’aleshores a una generació posterior, la qual, en analitzar aquella realitat pretèrita, podrà adonar-se que es podia ser feliç sense fruir de pisos amb aire condicionat, de moderns electrodomèstics o de cotxe… i sense navegar per Internet (benvinguts, però, tots estos avanços: no és la meua intenció renegar-ne, més bé crec que haver-los vist vindre i fer-se accessibles a tots em fa valorar-los més que els jóvens, que han nascut entre ells i els consideren corrents, quotidians, sense res extraordinari). Per altra banda, escriure sobre esta matèria ens permet deixar constància de persones i de fets, d’usos i de costums que, altrament, podria perdre’s en l’oblit en el nou segle que comença.

A.M.R.