Luis Verdú Ripollés, mecànic torner

Resum / Transcripció:

Luis Verdú Ripollés naix a Vinaixa (Lleida) l’any 24, perquè son pare, ferroviari, estava destinat allí. En poder la família se’n va tornar cap a casa i van passar 10 anys a Borriana. Com tenien la família a Nules, els diumenges se’n baixaven a peu per la via per estar un dia o dos amb ells.

Luis va estudiar a l’escola nacional, però als huit o nou anys anava als frares de Borriana, a peu o penjant-se a la Panderola. Sa mare era de família llauradora i treballava als magatzems, però son pare era guardaagulles i no tenia terra. Aleshores el comerç de la taronja es feia per tren, s’embassava amb suro que portaven d’Andalusia o d’Eslida. Després anava en bicicleta, “per baix quadro” perquè no arribava als pedals.

Els pares volien que fera el batxillerat però quan va moure la Guerra es va acabar l’estudi. Aleshores va començar a anar a un taller de maquinària i li va agafar l’afició. Quan el taller es va moure a Albacete per temes de guerra el van convidar a anar-hi, però va decidir quedar-se. Més avant, quan el front estava al poble, la família se’n van anar a Fuente la Higuera i son pare es va quedar a Nules. (5 min.) Una bomba va caure a prop i va estar un any de baixa, després el van traslladar al Cabanyal.

El seu record de la postguerra és de polls, sarna i fam. Els militars que arreplegaven l’armament els donaven les sobres. El poble estava assolat, passaven d’uns carrers a uns altres per forats en els barandats.

A l’arribar el front s’amagaven baix d’un pont, després van fugir a un motor de reg. Recorda la Pava metrallant les carreteres, i afirma que “la guerra ens va destruir”.

Després no hi havia pa (“per als rics sí”) o se’n feia de corfa de taronja. Les fogasses de pa es repartien com podien, els pares els en donaven per baix taula. Es menjava molt de moniato.

Luis va començar a festejar, els pares de la seua dona se sembraven i ell menjava moniatos “al festeo”. Va morir l’àvia de la seua nóvia i aleshores les dones es posaven mocador i feien dos anys de dol. (10 min.) Com encara festejaven al carrer (passejaven fins a l’estació), havia d’estar dos anys sense veure la nóvia, de manera que va decidir “entrar en casa”. La parella va tindre dos xiques: ara una és mestra i l’altra professora. Van treballar per a elles, la dona li ajudava treballant de costurera i als magatzems. Ell ha sigut torner-mecànic. Va ser voluntari en aviació i va estar un any a València arreglant automòbils, després el van destinar a Valladolid. D’allí recorda el fred i que l’apreciaven com a mecànic. També que menjava a la cuina, no en el menjador, i es va fer gros. Cobrava 300 pessetes mentre els soldats només en cobraven 15. És de la quinta del 45.

Al tornar va treballar reparant pous de reg, però com tardaven en pagar i volia casar-se s’ho va deixar. (15 min.) Després va estar 36 anys empleat en garatge com a torner; aleshores feien ells les peces. En un moment determinat va tindre un accident, es va quedar enganxat a un cable de la llum durant molt de temps. Arrel d’això el van jubilar. Tot i la malaltia ha criat els nets.

Son pare era de Monòver, Alacant, va anar a Nules com a ferroviari, va conèixer la dona i es va quedar. Conserven memòria d’avantpassat servint a la Guerra de Cuba: tenien un canya per omplir de monedes, això era el que els pagaven als soldats.

(20 min.) A Luis li agrada llegir i passejar. Li preguntem pel temps lliure: ell era poc de bars, de jove prenien el cafè a la barra i jugaven al billar, o anaven a passejar. També recorda el cine, i el cine mut que veia de xicotet als magatzems vora l’estació. I les funcions al Teatre Alcázar ja després de guerra, quan tenia la pantalla al revés d’on està ara. Amb tres perretes veien una pel·lícula de l’oest. Arrel d’açò conta que quan moria algú, segons el mort, posaven 6, 10 ó 12 ciris, que pagaven a 10 cèntims. Sa tia, que vestia els difunts i preparava els enterros, els avisava a ells per a que portaren els ciris, i d’ahí treien per al cine.

Durant dos anys van anar amb els pares a la mar, però aleshores només hi havia barracons. Anaven a peu.

El poble ha crescut molt, del Convent cap avall només hi havia la sèquia. (25 min.) En els temps de fam cuinaven amb foguers de serradura, després van vindre els foguers de petroli.

Luis no ha sigut de festes. De casat es va comprometre en una ocasió perquè van vindre 8 ó 10 missioners i competien amb l’altre barri per qui feia la cerimònia més gran. Els soldats se n’havien anat i havien deixat els magatzems on estaven instal·lats; allí van muntar un altar i ho van omplir de ciris.

Parla de la diligència que eixia cap a Castelló, i que només hi havia un tren de matí i un de vesprada (la resta eren mercaderies).

En el treball feien molta faena, entraven a les huit i tornava a casa a les nou de la nit. (30 min.) Tenien clients d’Artana, Eslida, Borriana, Vilavella… Feien moltes hores, dissabtes i diumenges. Si lliurava un diumenge se’n pujava a la mina de ferro d’Artana, a arreglar compressors o algun camió. Allí treballava un tal Pitarch, que tenia influències. Conta que quan la seua filla Fina es va posar mala del pulmó se’n van pujar deu o dotze dies a l’ermita de Santa Cristina, a Artana, i una cap de Falange de Puçol els va enviar per si era contagiós. El tal Pitarch els va trobar casa a Eslida i van estar anant-hi díhuit anys, des de l’any 55.