Mascarell, Guerra civil i postguerra

Sinopsi:

Un grup de veïns i veïnes majors de Mascarell ens parlen de la vida a Mascarell i la relació de el poble amb el municipi de Nules al llarg de les últimes dècades.

Resum/ Transcripció:

Entrevista a un grup de persones de Mascarell. D’esquerra a dreta: Bautista Peirats, 1937; Eduardo Molina Cuesta, 1961; Concepción Peirats, de 84 anys; Rosa Paula, en 1943; Rosa Palmer, 1933; Felipe Sánchez Ruiz, nascut el 1953 i actual alcalde; i Manolo Peirats, 1943.

Reproduïm una conversa de grup, que és una forma de rebre informació de forma espontània, col·lectiva, com una forma de consens sobre aquelles coses que són importants per a la comunitat. Abunden les anècdotes i es mostra fortament l’estima a Mascarell i les relacions conflictives amb Nules.

Comencen parlant de la Guerra, de com en arribar les bombes, que van ser tan destructives com a Nules, la gent va fugir cap a les marjals i es va refugiar com va poder: dins de sèquies, entre tarongers, en barraques. Diuen que el búnquers, que aleshores es deien “xaboles”, es van fer arrancant les pedrotes cantoneres de les voreres. Recorden que hi havia un refugi a la porta de l’Església. Parlen de cases caigudes, de gent que es refugiava baix de l’escala quan passava “la pava” (els temibles avions Sparvieros de l’Aviazione Legionaria italiana). La supervivència era difícil i es va patir molt.

Els entrevistats són llauradors i dones de llauradors. Sembraven cacaus, panís, arròs, moniatos, creïlles i tot tipus d’hortalisses, i criaven animals dins de casa: conills, gallines, “patos”, porcs, borregos, de vegades un bou… Tenien el matxo dins casa i el femer al mig del corral. La collita a la planta baixa i la gent dormia dalt. Recorden que la Fiscalia els llevava la meitat. Observen que la misèria en què es van criar no és comparable a la crisi actual. Bautista conta que va tindre les primeres sabates a la comunió, als 9 anys. Hi havia molta necessitat però ningú no tancava la porta, i tampoc no es robava res.

Moltes cases tenien pou o el compartien entre dos o més veïns.

Mascarell va arribar a tindre més de 500 veïns, ara no arriba a dos-cents. Ara té un metge, i durant anys ha tingut tenda i forn. A Nules s’anava a la farmàcia i al metge, però recorden com abans de tindre forn les dones pastaven per tota la setmana i ho portaven a coure a Nules, o com els xiquets anaven al pa en bicicleta. El temps del racionament també havien d’anar a Nules.

S’esplaien parlant que a Nules no es volia a la gent de Mascarell, que la política municipal era replegar per a Nules i a la pedania només es dedicaven les sobres. Tanmateix, saben que Mascarell va ser independent fins a 1885. Tenia Sindicat de regants i escoles que, com era llei en aquells anys, segregaven xiques i xics. Aleshores, com a tots els pobles, les escoles eren cases particulars, situades generalment al primer pis. Conten molts cassos de rebuig de la gent de Nules a la de Mascarell, a qui tractaven “com a gitanos”. Es fan palesos els anys de greuges. Recorden que la gent de Nules no saluden al passar, al contrari que en este poble. En l’actualitat aquella enemistat ha anat diluint-se. Ara s’hi fan moltes activitats i poc a poc Mascarell, poble emmurallat, es reconeix per la seua singularitat. Diuen que només hi ha un altre poble com el seu. Entre altres coses s’enorgulleixen de tindre una monja famosa soterrada en una església de València.

Quant a la seua formació, Rosa Paula té el graduat, la resta va a aprendre a llegir i escriure i poc més, van anar poc a escola. Concepción Peirats recorda que aprofitava el recreo per picar el porró d’arròs per a que sa mare fera el dinar. Amb el picat se li llevava la corfa a l’arròs.

En l’actualitat estan molt orgulloses i orgullosos del seu poble i de la seua singularitat. Hi ha moltes persones amb carrera i, a l’estar tan ben situats a la Plana, no es perd població. Les cases són grans i bones, tot i que pel valor històric-artístic del poble resulta molt complicat fer reformes.

Professionalment els homes han sigut llauradors, Bautista va ser comprador de taronja. Les dones han treballat en fàbriques, collint a destall i als magatzems de taronja. Rosa Palmer, l’única fadrina, ajudava molt a casa, on tenien molts animals, i està farta de rascar brossa, birbar l’arròs o el cebollí, segar blat… Conten nombroses anècdotes gracioses, com aquella en què a Concepció se li va desbotifarrar la càrrega d’un carro, o com pagaven a xiquetes i xiquets per a que espantaren els pardalets que es menjaven l’arròs, o de vegades els tiraven coets per espantar-los.

Conten anècdotes ocorregudes a les dos dones de més de huitanta anys anant als bous a Nules: una vegada que van haver de pujar-se’n a una garrofera, per exemple… Totes i tots tenen molta afició als bous. A Marcarell és especialment bonic perquè els animalets corren per tot el poble (només es tanquen les dos portes de la muralla.

Parlen d’inseguretat ciutadana, i de com van atracar a Rosita i li van robar els diners que portava per pagar els polvoritzadors.

Recorden el pou que hi havia a la plaça, de pedra, molt bonic, i de les possibilitats de recuperar-lo. Igualment parlen de respectar el llavador.

Quant als costums del poblet, a Mascarell cada carrer té un sant en una fornícula obrada a la muralla. Abans es feien novenes en què la gent resava i cantava, que eren molt populars. El veïnat posava un poquet de diners i compraven cacaus i tramussos i hi anava molta gent, les cases estaven obertes a tots. També es resava el rosari de l’aurora a la matinada dels diumenges. Les novenes es van reproduir per a una gravació de Canal 9 i després van continuar fent-se durant uns pocs anys.

El poble de Mascarell es va enriquir també per l’emigració dels anys 50 i 60, quan el poble va créixier molt. Entre els nostres contertulians hi ha una persona que prové de Conca i una altra de les Useres.

Recorden els anys en què es va fer el clavegueram, a pic i pala, durant els anys 60; on eixia penya posaven barrenos i ho rebentaven tot. També parlen de quan es va posar la llum, i que abans hi havia cresols d’oli; encara es poden veure alguns dels suports.

Estan orgullosos també de la seua església, un monument que va patir els bombardejos a la Guerra però que llueix el seu estil senzill amb orgull.