Rafael Escrig, la fotografia com a testimoni de la història del poble

Sinopsi:

Rafael Escrig (1958) és fotògraf professional a Nules. Va aprendre l’ofici amb son pare, Rafael Escrig Arnau, i junts han estat testimonis privilegiats de quasi un segle d’evolució de la fotografia al poble. Ens parla de son pare, de la seua experiència com a fotògraf i de la importància de la fotografia en la narració de la història íntima i comuna de les persones.

Resum / Transcripció:

Rafael Escrig és fill de fotògraf i, per tant, segona generació de fotògrafs a la seua família. Ens conta que la seua vida sempre ha estat lligada a la fotografia i que ara es fa càrrec de l’estudi fotogràfic familiar. En el moment de acabar COU son pare li va dir que podia continuar estudiant i anar a la universitat o dedicar-se a la fotografia. Ens explica que tenia interès en la fotografia i en la biologia, però que finalment es va inclinar cap a la segona i, evidentment, son pare va ser el seu mestre.

SOBRE SON PARE: estudis i infància

Son pare era de la Vilavella i treballava al “Bar Nacional” del poble, que era de la família. Li agradava molt la fotografia i, amb una caixeta, feia com si féra fotografies al bar. Com que allí hi havia balnearis, casualment el va veure un fotògraf molt famós que vivia a Barcelona i havia anat al balneari de vacances. Veient que tenia molta afició, li va proposar que se n’anara amb ell a Barcelona a aprendre fotografia. Així va ser com Rafael Escrig (pare) va aprendre fotografia a uns grans estudis. Després de la Guerra va començar a treballar de fotògraf a la Vilavella. Ens explica que com no hi havia cap tenda de fotografia per la zona, la gent de Nules pujava a altres llocs a fotografiar-se i son pare tenia molts clients del terreny. Hi havia una drogueria Cardona on ell deixava les fotografies de la gent de Nules. Veient que tenia molts clients de Nules i a més hi tenia família (Flora Escrig, per exemple) va decidir establir-se ací. Això va ser aproximadament un parell d’anys o tres després del final de la Guerra.

CURIOSITATS DE L’OFICI DE FOTÒGRAF DURANT LA POSTGUERRA

En eixe moment no hi havia moltes fotografies d’interiors, ja que les càmeres necessitaven més llum per poder funcionar correctament. Son pare encara utilitzava el “flash” de magnesi per afegir llum a les imatges d’interiors. Conta com alguna família se’n va anar de l’estudi després que el xiquet s’espantara amb la llum tant forta que provocava de sobte.

Son pare era més que res fotògraf d’estudi. Així i tot li tocava fer tot tipus de treballs fotogràfics. Per exemple treballs policials, ja que la policia no tenia càmeres com ara. Les fotografies d’accidents i demés havia de fer-les per llei. El fet que realitzara les fotografies un professional donava fe de la seua versemblança [5 min.]. Una vegada també van anar (ell i son pare) amb la Marina a fotografiar la mar. L’estat actual de la mar de Nules no té res a veure amb com estava en eixe moment.

També van vindre tècnics de Regiones devastadas a parlar sobre com havia quedat Nules després de la guerra i van anar amb son pare per fotografiar els l’impacte que havia tingut al poble [per llegir més sobre l’actuació de Regiones devastadas al poble es pot consultar el llibre La Fira de Nules en la época contemporánea de Vicent Felip Sempere (pàgines 109-125 i 279-313). El nostre entrevistat encara conserva les plaques de vidre i la càmera amb la que va fer eixes fotos. Ens conta que quan ell va començar a treballar ja no es gastaven les plaques de vidre i no les ha utilitzat molt, però que sí que les coneix i ha tingut contacte amb elles.

Ens explica que son pare era un enamorat de la fotografia, que li agradava moltíssim treballar a l’estudi i fer millores a les imatges. De fet, moltes vegades demanava a Martín Pérez [també entrevistat a Nules-pèdia] que anara a fer fotografia de reportatge a algun esdeveniment i després feien el revelat junts.

CANVIS EN L’OFICI DE FOTÒGRAF

Son pare i Martín Pérez tenien una gran relació d’amistat. La competència d’ara, pensa Rafael, no és com la d’abans: la relació amb ella no és tan bona. A més, ens conta que ara es fan més fotografies, però que la qualitat en general ha baixat. Aleshores la gent era més exigent amb els resultats, no acceptava qualsevol imatge perquè quan anava a un professional buscava un resultat perfecte. Ara, ens explica, estem acostumats a la fotografia de consum i l’exigència és menor. Considera que és un procés que s’està donant en tots els sectors, com ara el periodisme o altres.

L’ESTUDI DE L’ÈPOCA

L’atrezzo o decoració que es gastava a l’estudi en eixa època, és a dir, després de la guerra i als anys posteriors, incloïa telons, mobles a la moda del moment i altres elements que ajudaven a generar una bona composició. La llum i la composició eren els elements fonamentals i ens explica que en estos aspectes son pare era molt perfeccionista. Per il·lustrar este caràcter meticulós ens conta una anècdota que va ocórrer durant una Festa de les Camareres. Ens explica que passava els diumenges ajudant son pare a l’estudi, especialment en les tasques de laboratori que es feien de manera totalment manual. En eixa ocasió, quan ell ja portava fetes dos-centes o tres-centes estampes fetes, va arribar son pare i li va dir que no estaven bé, que les tirara i tornara a començar des del principi [10 min.]. Pensa que ha agafat part d’eixa actitud de son pare, ja que moltes vegades acaba tirant fotografies que en un principi podia parèixer que estaven bé, però que no acaben de convèncer-lo. Ara les fotos no poden tirar-se al fem, aclareix, sinó que tenen una destructora de documents.

L’ARRIBADA DE LA FOTOGRAFIA A COLOR

Ens conta que va començar amb son pare preparant els químics de revelar i revelant en blanc i negre. Després passaren al color, que en un primer moment no revelaven ells, però que més endavant van començar a revelar també. Al principi el color era molt difícil perquè les màquines encara eren industrials, i per això enviaven la pel·lícula a revelar al Laboratori de La Fuente.

Ens explica també que son pare va ensenyar a son tio Enrique l’ofici i que este es va quedar de fotògraf a la Vilavella. El nostre entrevistat i son pare van ser els primers fotògrafs que van treballar amb eixe laboratori de revelat a color, la qual cosa significa que van ser dels primers en treballar amb fotografia a color. Conta que Carlos, qui portava el laboratori, els avisava quan tenien pel·lícules noves i ells anaven provant per veure quines eixien més bones. Amb el pas del temps les màquines de revelar a color van anar fent-se més xicotetes, econòmiques i més fàcils de gastar i van poder muntar el laboratori al seu estudi. Tot ho feien ells amb ampliadores de manera manual i amb gestió de color.

EL SALT A LA FOTOGRAFIA DIGITAL

[Van començar a digitalitzar fotografies els anys 1978-79, quan van aparèixer els primers escànners, però les càmeres digitals no van arribar fins al 2001. Van abandonar l’analògic molt prompte, ja que els resultava molt complicat treballar digital i analògic al mateix temps] [15 min.].

Considera que en la postproducció digital realment es pensa com si s’estiguera a un laboratori i, realment, no hi ha menys faena amb el digital, sinó més; admet, però, que el treball és més còmode. Hi ha qüestions com el retoc de les imatges que han millorat molt, però també el fet que hi haja més ferramentes multiplica el temps de postproducció. En este moment ja fan ells també la impressió digital.

Ara no només es fan fotografies a l’àmbit familiar relacionades amb les festes (bodes, batejos, comunions, etc.), sinó que també hi ha treball en fotografia industrial i d’arquitectura, entre d’altres. En canvi, han desaparegut alguns àmbits de treball. Per exemple, després de les dates importants del poble (festes i altres) la gent s’amuntonava, inclús l’endemà, per veure les fotografies; ara eixa part del treball s’ha reduït [20 min.].

LA FIGURA DEL FOTÒGRAF AL POBLE

Els fotògrafs han estat testimonis privilegiats de la història del poble, han estat en els moments fonamentals i els han viscut de prop. Per exemple, van estar quan es va refer el Teatre Alcázar, van fer fotografies de tot el procés des que es va derruir fins que es va tornar a fer.

Càmera de fusta utilitzada pel nostre entrevistat i son pare en els reportatges.

Com que abans els ajuntaments no tenien departament de premsa, eren ells els que feien les fotografies de qualsevol esdeveniment important i després en portaven còpies a l’Ajuntament. Ara no sap si eixe arxiu es conserva o no, però sí que es van encarregar de portar eixes còpies. De fet moltes vegades era l’Ajuntament qui els avisava perquè anaren. Ens conta que ells conserven els negatius de tot, però que per causa dels canvis de temperatura i del pas del temps n’hi ha molts que s’han fet malbé. Així i tot té una habitació només dedicada a l’arxiu, amb documents des dels anys 40. Ara vol començar a fer un treball de digitalització i reorganització de l’arxiu dels anys en què treballava amb son pare [25 min.]. Ens ensenya la càmera de fusta que gastaven per fer fotografia de reportatge sobre plaques de vidre.

És la màquina amb què van fer les fotos per al programa de Regiones devastadas que parlava sobre Nules. Ens explica també com es feien les còpies amb plaques de cristal [25 min.]. Ens conta com han evolucionat els formats fotogràfics i com han anat substituint-se els uns als altres fins a l’actualitat. Ens conta una curiositat: Kodak va deixar de fabricar pel·lícula fotogràfica de 35 mil·límetres durant alguns anys i després va tornar a fer-la, però no perquè hi haguera molta demanda en fotografia, sinó per al cinema.

Exemple de placa de vidre utilitzada amb la càmera de fusta.

TORNEM A L’ESTUDI: FONDOS A LA MODA DE L’ÈPOCA

Rafael ens conta que encara conserva un dels telons que gastava quan estava de moda posar un fondo a la fotografia. Té la imatge d’una església difuminada, en blanc i negre, i el va conservar perquè li agradava especialment. Un dia va decidir tornar a gastar-lo, i ens conta divertit que va decidir guardar-lo de nou quan una dona li va dir que son pare l’havia fotografiat amb ell [30 min.]. En el segle passat els telons s’han utilitzat moltíssim en les fotografies d’estudi i, a més, és un element que està lluny d’estar en desús. De fet encara queden cases com fotoStilFondo que es dediquen a la fabricació de fondos fotogràfics pintats a mà i altres elements per a fotografia d’estudi. Així i tot, la importància de la fotografia digital i el fet que es puguen afegir elements amb l’ordinador està fent que vagen desapareixent poc a poc. Ens explica també que en el segle passat compraven els fondos sobretot a Barcelona, que anava molt endavant en tot allò relacionat amb la fotografia, i que també han anat molt a fer-hi cursos. Ens parla de Montaner, un gran professor i fotògraf que vivia a Barcelona i amb qui va estudiar ell. Per a ell la fotografia és una passió, necessita d’un interés molt fort i requereix molta feina. Diu que en el seu interés per la fotografia va ser determinant el moment en què va veure per primera vegada com apareixia la imatge en el paper en blanc al laboratori de revelat [35 min.].

FOTOGRAFIA ITINERANT, CARNETS DE FOTÒGRAFS, PREU DE LES FOTOS I ALTRES ANÈCDOTES

Ens explica que ell ja no ho ha conegut, però que en temps de son pare sí que hi havia fotògrafs que es recorrien tot Espanya fent fotos amb equips portàtils. Per exemple, n’hi havia que anaven per les platges i revelaven les imatges allí mateix, baix la cortina que tapava la càmera i lliuraven les fotos en el moment. Hi havia fotògrafs d’estudi, de reportatge… cadascú tenia més o menys el seu àmbit.

Ens parla de com ha canviat la part tècnica del seu ofici: òptiques, temps de treball, etc.

Ens explica que abans les persones que es dedicaven professionalment a la fotografia necessitaven carnets específics que els acreditaren com a professionals. Calia acreditació per fer fotografies als diferents esdeveniments [40 min.] com ara la visita del Rei a Nules [1976], però també per a festes i altres moments.

Els fotògrafs documentaven els moments més feliços de les famílies i, per tant, són testimonis privilegiats de la vida familiar i social.

Des de fa dècades hi ha una sèrie de normes sobre des d’on es pot fotografiar a alguns espais com el teatre o l’església. Ens conta que va arribar una notificació del bisbat amb algunes normes per a esdeveniments com les comunions. És un treball que s’havia d’organitzar perquè si hi havia una trentena de xiquetes i xiquets no podia haver una persona fent fotos per cadascú.

Sobre el tema dels preus ens conta que son pare sempre tenia por de pujar els preus per si la gent deixava d’anar a fer-se fotos. Li agradava tant la fotografia que no pensava en el preu, per a ell els diners eren una cosa secundària [45 min.]

Com a tancament de l’entrevista explica que per a ell, com per a son pare, l’interés per la fotografia també ha estat sempre per damunt del preu i que sent que és un privilegi poder viure de un treball que li agrada tant. Ens conta també que quan tenia més temps va presentar-se a concursos de fotografia i fins i tot en va guanyar alguns. Espera poder tornar a fer esta altra fotografia quan tinga una miqueta més de temps.