Sebastià Monlleó i la gestió del reg modern

Sebastià Monlleó ha estat quaranta anys vinculat a diferents entitats de gestió del reg al terme de Nules. Expressions com el “reg de tradició”, “reg de fortuna” o “reg de marjaleria”, fonamentals durant segles per a l’economia del poble, reprenen el sentit en les seues paraules, en una entrevista que es convertirà en un referent obligat per a qualsevol interessat pel tema del reg modern en el nostre entorn [a la vora del llibre de Vicent Felip Sempere (1987), La qüestió de les aigües entre la vila de Nules i Borriana —Ajuntament de Nules]. Sebastià fa una revisió a mig segle de gestió de l’àuia, de “faena amagà, no reconeguda ni pagà” —com diu la seua filla Carmen—. Un repàs als canvis produïts per la construcció de l’embassament d’Arenós i les dures negociacions per a que la Cota 100 o la Cota 60 facilitaren el reg a bona part del nostre terme.

Tot animat amb anècdotes i peripècies i contat amb molt d’humor i un vocabulari popular de gran riquesa. Voreu que, tal com diu ell, hem optat per utilitzar la nostra variant dialectal, “àuia” en compte d’ “aigua”.

Gràcies a Sebastià, i també a la seua filla Carmen, que ho ha facilitat tot i per a la que només tenim més que amistat i bones paraules.

Sinopsi

Sebastià Monlleó Gozalbo (1928) parla de la gestió del reg modern al terme de Nules, de la seua experiència com a president d’una societat de regs i d’altres entitats relacionades amb l’àuia, especialment de les dures negociacions per garantir per a Nules el reg que necessitava.

Transcripció

Contingut

El conveni de l’any 70, Cota 60 i Cota 100
La Comunitat de Regs de Fortuna
“Els quatre pobles… i la marjaleria de Nules”
Demanant àuia a Borriana
La Societat de Regs de Sant Pere
Històries del “Potrero”
Obres al terme
Conflicte de l’àuia amb Moncofa

…Jo crec que Juan tindrà ja la concòrdia de que se va fer al principi quan se va cedir l’àuia, la construcció de la sèquia que va fer ell, que la van fer a jornal de vila.

A jornal de vila, la sèquia?

Saps lo que és, jornal de vila? Debaes!

Amb lo nostre, amb les vivències que he tingut jo ja tenen prou, hi ha tela [risses].

El conveni de l’any 70, Cota 60 i Cota 100

Sóc Sebastià Monlleó Gozalbo. Per l’any 70 o 80… pel 75 seria, poco más o menos, me van elegir de la Comunitat de Regs de Fortuna i el president me va designar tamé representant del riu de la Comunitat de Regs de Fortuna en el sindicat central en Castelló. Que portava ademés el pertenéixer a la Confederació Hidrográfica del Júcar, que mos reuníem allá, i tamé miembro de la Junta de desenvals dels pantanos. Entràrem i… perquè quan se va posar en circulació el… lo dels pantanos van fer el conveni de l’any 70, en el que mos…

Antigament se vaen fer la concòrdia i se van fer als quatre pobles. A Nules no hi hava… consta ja en l’Arxiu, ahí ho vaig vore ara, vaig entrar a l’assunt de fer constància del convènit de l’any setanta. Entonces dins del sindicat vam fer unes quantes reunions, de Villarreal, ademés de les d’ací. Ací no teníem ninguna llista de sócios, se va tindre que buscar sócio per sócio amb els planos del catastro, totes les nits anàvem tamé a jornal de vila uns quants, i entràvem i traíem, i amb lo que vam poder vam confeccionar unes llistes. Después ja en les reunions que hi havia de Castelló vam decidir el fer un viatge a visitar el pantano de Arenós. En Montanejos vam parar, vam almorzar i después anàrem al pantano. Se va visitar el pantano, entràrem per dins, hi hava una tuberia molt gran per dins de un túnel a on circulaven en la construcció camions per dins, i de regrés se va fer el dinar en La Valenciana, en Montanejos. Un compañero… dos companyeros que venien tamé, un tal Jaime Prior Alós… Jaime Prior Sanz, rectifique, i Vicente Orósia, pues mos vam concentrar perquè preteníem buscar el ingeniero que va construir el Canal 100. Mos assentàrem davant d’ell, vam estar bombardejant-lo, la u i l’atre, parlant respecte a on, per què s’havia construït, perquè a raíz de la xarxa se tenien que construir canalitzacions i estava distribuït: Cota 60, la Cota 100 per la part esta, i per l’atra part està tamé el canal 100, el canal 220, que era el que te dia i donava àuia a Onda. El 100 donava àuia a Villarreal [5 min.] i a Nules, Betxí, Vilavella i Nules, i el de l’atre ramal feia cap hasta el pantano… hasta la Comunitat de Regants del pantano de María Cristina. Se va construir… se tenien que construir primer la del canal 100, perquè tenia que anar repujant de cotes de menos a más, però com “el que té padrins se bateja” [risses], se va construir primer el 100 que la Cota 60. Dins de la Comunitat quan se parlava de la Cota 60 tot el Sindicat en ple no era molt partidari de la Cota 60. Dic: home, i per què…? Entonces jo escoltava i callava, jo anava a la meua marxa, i en ixa ocasió al ingeniero don Luis Bermejo vam estar preguntant-li per què se va construir el Canal 100, i a Villarreal les conduccions del canal als motors pa distribuir l’àuia se n’eixien totes i no van poder regar. Entonces la junta del Canal 100 de Villarreal, que estava la sede, pues va alçar vàries actes en contra de este ingeniero. Al tindre este ingeniero mos va dir… al dir-li que fera la Cota 60 era abogat nostre, volia lo nostre, diu: “si vostés me dixen estar ací i no alcen les actes… si alcen les actes a mi m’enviaran a Canàries, quan acabaré en Canàries vindré amb augment de categoria i cobraré més, però si me dixen ací jo faré el projecte de la Cota 60 o ampliació del Canal 100, i els de la Cota 60 es podran fer”. Cosa que a mi me va alegrar molt de que mos donara una eixida. El senyor pues… vam estar la primera mo’n vam vindre ací, ho vam comentar amb Jaime i Vicente i vam coincidir: “mos convindria fer una junta amb els ingenieros de la Confederació, el Sindicat Central canviar impressions a vore què facen. Ixa junta la té que promoure Nules, i en este cas tu que estàs en l’ajuntament, a Jaime Prior; te fas amb l’alcalde, que te done el visto bueno”. I se va acordar. I acordaren una “comida de trabajo”. Vam estar coment i van assistir a ixa junta el abogat assessor del Sindicat Central, don José Luis Breva, inclús son pare, don Manuel Breva, tamé. Que ja havia segut antes del d’això i estava a la orde del dia. Es van parlar moltes coses, però acordar-se tot estava lligaet amb fil de cosir. I durant ixe estiu la primera va ser promoguda per l’Ajuntament de Nules: mosatros. I les atres totes les setmanes hi hava una junta del mateix puesto pa vindre a un acuerdo de fer el projecte i com fer la construcció. [10 min.] Va passar l’estiu i se va registrar ja un preacuerdo, i el ingeniero va fer el projecte a les seues àmplies i va fer un projecte molt ambiciós que agarrava una amplària de díhuit metros d’ample, el canal pel mig i una conducció… un camí de servici per baix i un atre per dalt, maravillós. Però en el poble d’ací, u dels tres que érem, la u ja va dir: “me s’enduen la finca! Això no pot ser!”, ai [inintel·ligible] [risses]. i después el Sindicat Central en les juntes que féiem, que jo assistia a totes, sense pedre’n cap, vaig vore que no era partidari d’ixe canal. Tenien els seus motius, perquè dos o tres anys anteriors la confederació… dirigits o manats, o per iniciativa d’ells, volien fer alplegar l’àuia del riu de Millars al Port de Sagunto. Entonces mos va vindre un temblor a tots els síndics de tal cosa, i entonces dic: “açò hi ha que encaminar-ho per un atre camí, i com tamé hi hava l’opció de l’ampliació del Canal 100, com el Canal 100 és una cota superior a la 60, l’àuia mos entrava pa regar les finques pel seu peu, sense ninguna mediació de res. I cediren. En vez de ser canal acordaren que fóra una tuberia. Se va reduir i entonces pues per a on passaria la tuberia el terreno era recuperable, ja no era díhuit metros sinó quinze o vint, quatre o cinc per la tuberia, i la tuberia tenia un diàmetro de huitanta centímetros [inintel·ligible]. Això se va dir, pom pom pom, se va acordar i se va fer, i después li dia jo al companyero: “tu t’has llevat el que t’agarren la finca i me l’has endosat a mi, que me travessa la meua” [risses]. Però vamos, van alplegar i al alplegar al meu jo vaig dir: “esta tira coten-la a cinc… a quinze centímetros o vint de terra”, els terongers eren grans, ho van llevar “i tapen-la i ja la recuperaré jo”. I les màquines poden anar per ella tranquil·lament. I aixina se va fer i aixina se va continuar. I se va portar a muntó a muntó. Se va dur ja el segon projecte pa mi… el vegem ara. En este projecte se m’ha olvidat dir que en el any 70 figurava Nules de dret de riu per la Cota 60 de 25.000 fanecaes. Entonces ara en ixe projecte que havien fet s’havien olvidat de Vilavella, tota ixa rinconà que alplegava hasta allà, hasta la ratlla, hasta la finca de Lucía que díem. Se quedava fora del reg, sense poder-se regar. Conversant amb Jaime, dic: “Jaime, açò mosatros ho podem impugnar. —Bueno, no mos convé impugnar res. Anem ja a guanyar algo, [15 min.] luego ja vorem lo que fem, perquè arreglo les coses si talles açò ja no mo la vorem envengà, perquè no teníem ningun ingeniero que tinga interés en el canal”. I aixina va ser, vam callar, se va fer el canal, se va evitar allò i com el temps tot ho madura, pues va vindre l’assunt dels regs de goteo, i entonces ja regaven i les societats estes que tenien dret però que no tenien conducció, al formar red de goteo ja podien tindre. Però Villarreal va dir que no teníem reg, el president, dien, que no va aplegar a oïts meus, i el vicepresident era de Nules. I mira —li dien Fernando Peris—, dic: “Fernando, vine. Mira, tu com a nulero tens que defendre açò. Encara que no tinguérem dret, la teua missió és defendre-ho. Però no te preocupes, que ixes finques tenen dret. Dis-li al teu president que parle amb l’abogat assessor dels sindicats, i entonces ja parlarem”. Clar, jo amb Breva estava molt de acuerdo, i ell tenia les més de cent mil fanecaes i ja no va ser menester… amb ixes vam tindre… els van donar entrà dins del sindicat del Canal 100, la junta, i van regar les atres successivament atres societats que tamé s’encontraven en ixes condicions, pues tamé han anat regant, i lo que en un principi no tenia… no se regava, se va regar i se va construir i van tindre.

El tema de lo del Canal ja ho tenim.

La Comunitat de Regs de Fortuna

Ara después mos encontrem amb lo que… la Comunitat de Regs de Fortuna, vinc a contar que en una reunió que van vindre els polítics a parlar-mos de política, al eixir “reg de fortuna”, “ui, quin nom més bonico!” [risses]. Jo li dic al polític: “quan acabarà la reunió, si vosté vol saber el motiu de ‘reg de fortuna’, per què se va posar ixe nom, li ho explicaré”. Se va acabar, jo: “mira, ahí el poble tenia dret a les escorrenties. Les escorrenties, pues en estiu no en hi haven [risses], perquè ací no regaven ni els… antics no regaven per res, perquè va haver, en vez de regar com… van distribuir el temps que tenien de àuia per fanecà, i a cada finca li va designar un temps de reg. Clar, àuia no n’hi hava prou, i només que feien fer la parà i “ieh, que ja me toca!”, i a bofetà límpia. Anaven moltes vegaes l’alcalde de turno, perquè antes de la guerra tot lo del riu se distribuïa i s’organitzava en l’ajuntament. Va haver un alcalde que va dir: s’ha acabat: reg seguit, alplegue l’àuia a on alplegue. I si la primera vegà s’han regat deu fanecaes, deu, i les atres quan vindrà l’atra tanda…”, anaven continuant, continuant, continuant, i aixina continuant. Se van fer motors que abastiren… el motor del Salvaor de l’Horta, que era justet pa regar l’horta de la sèquia Major; per baix se va fer el de Sant Francesc, que tamé regava lo de baix del Caminàs, i aixina. [20 min.] I aixina se van solucionar. Al vindre l’àuia del pantano, a l’haver més àuia s’ha regat amb més tranquil·litat. I entonces, els anteriors a mi van sol·licitar una muntonà de vegaes el dret de les escorrenties. En una ocasió tinguérem una reunió en la Diputació de Castelló i el president de la Diputació parlant de no sé què no sé quantos; jo li vaig dir que del sindicat devien de tindre una miqueta de consideració amb el reg de fortuna, perquè antes regaven, però ara amb la construcció d’estos pantanos més ara el pantanet que s’ha fet en Santa Quitéria, ja no hi ha escorrenties perquè se rega de dia només. Perquè durant la nit les àuies les dixen dins del pantanet de Santa Quitéria i a la sendemà ja el distribuixen. Aixina és, però vamos, tots contra mi perquè cada u tira pac a d’ell. Au, vaig allí… Ve els anteriors tamé sol·licitant el… que se reconeguera el reg de fortuna, perquè al secà no se donava àuia i a mosatros no se mos respectava lo que teníem de antic. I seguix seguix la cosa, pues ve que en una vegà van creure tornar a demanar conjuntament el reg de secà i el reg de fortuna i el reg del pantano de María Cristina, sol·licitar a la Confederació que reconeguera el dret. Com sempre li cau al més dèbil, són els que duen les porraes, ve un dia determinat que recibisc una carta d’una invitació pa assistir amb el govern de María Cristina… amb el governaor, la firma del secà. Jo no vaig tindre ninguna participació meua: “oi!”. Me se va posar pues… tire mà de teléfono i li toque a don José Luis Breva. Me l’agarra el passant i li vaig pegar un passó. Jo no sé com se les degué vore, l’assunt és que jo penge i encara no m’havia girat sona el teléfono atra vegà. Tire mà: “oye, Sebastián, soy José Luis”. Ai, açò pareix que haja donat una miqueta de… I José Luis: “no te preocupes que estaré… —jo el dixe parlar— que eso lo arreglaremos, es que se han olvidado. —Dic: home, sempre s’olvideu del més dèbil! —Eso lo arreglaremos”. Bueno. “Pues mira, feu lo que vulgau, el poble s’ha enterat, jo no sé com. Me s’ha sublevat. El dia de la firma mos presentarem davant de Governació a reclamar els nostres drets, el que se mos considere. Aixina és que ateneu-vos a les conseqüències que ja vorem com quedem. —No te preocupes que eso lo arreglaremos, no te preocupes”. Jo no tenia a ningú. Jo no havia parlat amb ningú [risses]. [25 min.] Però va surtir efecte.

Ve el dia de la firma i antes de la firma va tindre molt d’interés José Luis de parlar amb mi, d’assessorar-me, que no ahondara… Però jo… entrem a una sala que hi hava una taula llarga i jo me pose… era dels primers que vaig entrar i vaig elegir al centro, pa dominar la situació. Estaven parlant, parlant, parlant, i entonces hi ha un moment que me gire, José Luis estava a l’esquerra, i la governació estava a la dreta. Coincidències. I la direcció esta, i entonces, quan ja pareixia que donaven opció pa que se defensara el públic, jo me veig a José Luis: “no!”, que no parlara. “No!” [risses]. S’acaba la reunió i teníem un dinar en un hotel o no sé què. Al crusar-mos a l’entrar al hotel ixe, un pati de llums molt gran molt gran i se pujava dalt. Me cruse amb el president de la Confederació: “oye, Sebastián. —Dime, Juan. —No te preocupes que eso lo arreglaremos, eso se tiene que arreglar por forma no te preocupes, que eso seguro que se arregla. Yo me voy, que me tengo que ir a Alicante que tengo que presidir no sé què”. Que no se quedava. Quan baixàvem de la Diputació… de la Governació, en l’escala vàem fer una foto, i darrere de mi o davant tenia al comissari d’àuies, i me diu: “Póngase usted delante. —Jo no vull fotos, jo vull àuia” [risses]. I quan s’acabaren, això era a principi del 2000, o antes del 2000. Hi han cànvits, i en el Congrés de Sevilla que se va fer el 2003 ó el 2004, no sé què fetxa, pues el que era… el ingeniero director del Pla Hidrològic del riu que havia fet el… per les necessitats de cada comunitat, el van nombrar comissari d’àiues, i este en ixe Plan feia una apreciació de quatre millons de metros cúbics pa’l reg de fortuna. I la oferta que a mi me va fer José Luis Breva, que havien acordat eren mig milló de metros cúbics. “Xa, José Luis, cuatro y medio, hombre”. Era el meu… Però jo: “medio? Medio. Déjame entrar y me haré lugar”. Entonces pues va seguir, i lo que havia dit, ja tenia jo tamé guanyats a un xic de Almassora, directiu o president del Sindicat d’Almassora, que era a favor que se reconeguera ja el reg de fortuna, ja eren favorables a mi en ixe sentit. I anem i entonces este abogat diu… en Sevilla, ja me vaig costipar i no vaig anar als actes i això, me vaig quedar en el hotel. I este xic va i baixa, crec que li dien Claramonte, Manolo, i me diu: “ahí tens al comissari, ja t’apanyaràs amb ell”, i jo dic… i li vaig buscar la volta —era don Fernando, o don Manuel, el nom no el recorde—: “no te preocupes, también siempre [inintel·ligible], però…  eso lo soluciono pronto”, [inintel·ligible]. —Dic: me n’aniré més prompte de president que mos donareu la cosa”, però en el 2006 [30 min.] vam tindre la conformitat de que el reg de fortuna tenia àuia. De mig milló, jo que en tinguera u o que en tinguera mig no li donava importància, perquè l’àuia no… si no en hi hava en el pantano no regava ningú, i si n’hi hava se la repartíem arreglo les fanecaes que teníem.

“Els quatre pobles… i la marjaleria de Nules”

Pues una anècdota tinc que contar, que una dels hiverns el governaor va voler convéncer a bones o a males que Hidroelèctrica no alçara àuia pa fer llum. Se va conseguir. Entonces el pantano se va omplir. I en una junta el president, que era d’Almassora, li dien Vicente Pesudo, pues en el mes d’abril diu: “gràcies als quatre pobles: Almassora, Villarreal, Castelló i Borriana”, Nules no contava mai, perquè Nules la representació del riu la tenia Borriana, i a la junta de desembals de la junta d’aigües de la Plana no… perquè estava la junta d’aigües de la Plana i después el Sindicat Central que abarcava tot, i ahí a la junta d’aigües de la Plana només eren ells quatre. Una vegà vam demanar —a Agustín Monlleó, tamé, que era el president del Sindicat de reg de [inintel·ligible]—,  “xa, és que no hi ha prou pa aclarir. —Ui, i per això patixes? No et preocupes que mos la durem de casa” [risses]. Però ni de casa ni de fora casa, jo era enemic total de que perdem pas. Però en una junta del Sindicat, en el mes d’abril seria, ve que se té que partir l’àuia i escomença allí: “baix el sacrifici que hem fet els quatre pobles: Castelló, Villarreal, Almassora i Burriana, en el pantano mos encontrem tants metros de àuia en bruto pa repartir. Me demane la paraula: “Vicent, el sacrifici… vosatros vos heu sacrificat perquè era hivern i no teníeu necessitat de regar, a mi no em contes que jo sóc llauraor. El verdader sacrifici qui l’ha fet és la Comunitat de Nules, la Marjaleria i el Reg de Fortuna, perquè en ixe temps regàvem. I ara tinc que fer la salvetat que preferisc més que l’àuia estiga en el pantano que no estiga en la mar”. Perquè si no diria… això pa que no diga: “tu què vols, que vaja l’àuia a la mar?”. No. I entonces ell va acceptar lo que jo dia. I torna a llegir: “baix el sacrifici que han fet els quatre pobles: Burriana, Villarreal, Castelló i Almassora, estarem…” I jo alce la mà “…i la marjaleria de Nules” [risses]. I va acabar i jo vaig seguir al tren i avant. Bueno…

Demanant àuia a Borriana

Ara ve la faena nostra de voler dur àuia al regant, perquè àuia, estes concessions era una concessió, però àuia mosatros ja en percibíem, però lo que volíem era tindre una concessió per la Confederació. I com el pantano estava dalt de la curva de reserves —açò no sé si ho sabreu: curves de reserves és que a l’entrar a regar, ademés dels regs de tradició, atres regs van considerar trenta milions i mig de metros cúbics [35 min.] de reserva pa que regara el reg de tradició. És a dir, mentres el pantano estava dalt dels trenta-sis millons, a demanar àuia pa’l secà i pa tots, però quan ja alplegava als trenta se tallava. Jo demanava que quan estiguera baix que mos donaren àuia, però no mo’n donaven. Bueno, com l’àuia estava dalt vam anar a Borriana. Anteriorment van tindre una sequia molt forta els arrosseros i per mediació de governació els van concedir àuia, però no van quedar molt de acuerdo amb Borriana. Com era cosa d’aquells, mosatros vam dir… vam anar president i un servidor, Juan Romero i jo, a Borriana a parlar amb els sindicats, la junta, pa vore com i de quina manera dúiem ixa àuia i quins dies. I entonces vam estar parlant: “bueno, i açò? —Dic: açò, mosatros, considerant que Borriana —jo sempre ho he dit— té en la mà i tens que estar baix les órdens d’ella, li donàvem la llibertat– això ho han de decidir vostés”. I entonces salta un dels síndics, diu: “tindrà ous la cosa, que jo m’havia promés no donar àuia a Nules mentres estiguera jo de síndic, però estos xics m’han convençut i els cedirem l’àuia”. Mosatros no vam anar a exigir, anàvem a demanar limosna com aquell que diu. I mos van donar, però después ells tenen la mà sempre en la farnera: la primera regà, un síndic i jo… i un servidor, anàrem a les comportes a les cinc del matí, d’Almassora… arrimat al riu per la carretera d’Almassora, allí que se fa la partició pa que vinguera l’àuia. I entonces les comportes de Nules hi ha dos paletes, i una la vam dixar en terra i l’atra… “esta pa’ls trenta-set mil litros que voleu vosatros”, i amb les orelles quetetes mo’n vam vindre a casa. Li ho dic al secretari de Nules, de reg de tradició, diu “trenta-cinc són les dos paletes, no és una!”. I què hem de fer. Què va passar?, ací volien matar-mos, perquè l’àuia era la mitat, tots preparats i l’àuia no havia arribat encara pa repartir-se i eren ja les nou del matí. Me cague en la p…! Bueno, per fi alplega l’àuia, dic: “açò mos servirà de lliçó pa un atra vegà no en demanarem trenta, ne demanarem més i que vinga caudal pa que alplegue l’àuia prompte. Si no, encà que después se talle que regue. I això és lo que mos va passar en ixa cota d’ahí.

Después tamé he estat demanant l’àuia… ja ho he parlat, lo de Fortuna, he tingut moltes coses, ara no crec que m’haja dixat res referent a lo que hi ha… Si hi ha alguna cosa, hui per hui encà estic ací pa… Passa-li-la a Juan [es referix a Joan Gavara, cronista de Nules i nebot de Sebastià], ell ho mirarà i ja ho dirà. Perquè de la Societat de Regs no cal posar res ara, o voleu saber algo?

A vore, a mi sí que m’interessa.

La Societat de Regs de Sant Pere

Tamé té la seua cosa. Pues la Societat de Sant Pere per les mateixes fetxes que vaig ser elegit pa la Comunitat de Regants, tamé me vaig fer càrrec com a president de la Societat de Sant Pere. La Societat de Sant Pere… Composición de lugar: la Societat de Sant Pere, l’àuia… [40 min.] el motor estava emplaçat el primer, i l’àuia era calenta o tenia sal o lo que fóra i se desfullaven els horts, i a l’acabar-se la guerra van voler fer un pou a un atre puesto, i el feren arrimat a dos quilòmetros de la d’això. I entonces van tindre que fer una tuberia pa dur l’àuia hasta el motor i distribuir-se, però la van fer tan bé que la van fer hasta Vilavella, casi a Vilavella, que és prou. Però el ingeniero que la va dissenyar va fer una eixida en tuberia de coranta centímetros, reduïa a trenta-cinc, i del Camí Artana pac allà la dixava en trenta. Resultat: antes d’entrar jo, se fartaren de fer remendos que rebentava l’àuia.

Ja està bé. I entonces com tenien un sifó que pujava l’àuia… tenien un sifó en la casa-motor antiga, que dalt distribuïa l’àuia. Eixia dalt, i entonces obrint la vàlvula de dalt, l’àuia que tenia que obligar-se eixia per dalt, i la van encanonar amb tubos i feia cap al pou vell, i caïa allí. Eixien… una sénia, cinc-cents litros d’àuia que se perdien, però la cosa seguia. Entonces jo me vaig encontrar amb ixe problema: “si calle, els que vinguen darrere se faran reos que jo tinc la culpa de no haver-ho dit. I si parle, dixaré al president anterior en mal lloc”. Jo sempre he buscat… no buscar culpables, sinó solucions. I entonces els obrers estaven… va coincidir que estaven canviant uns cabirons en el motor vell, i estàvem dalt allí a la terrasseta del motor. Li dien Pepe Miralles. Dic: “Pepe, mira… —Ui!”, mira i veïes l’àuia que se… “Açò és un crimen!”. Solució: i ell se posa aixina, mirant a Vilavella. Diu: “açò està a l’altura del campanar de la iglésia de Vilavella, aixina és que l’àuia pot anar cavallera. —Dic: quina solució li dónes? —Diu: mira, ara posarem un tubo de a dos metros i mig, de dotze centímetros, i l’obrarem provisionalment amb algep, perquè com és provisional… Si dóna resultat¸ adelante. Que no, pues vorem a vore què passa”. Ho van obrar, ho van fer. I ve el dia de la prova. Menos mal que me vaig endur el maquiniste allí, si no… Escomença a eixir àuia per dalt del tubo i la Travessa, dret al Camí d’Onda, pareixia la sèquia de Nules. Prepara’t! “Pepe, allò ha passat açò. —Diu: ui, pues ara li posarem u de vint-i-cinc. Ixe no cal tocar-lo, per dins de l’atre tubo. I vorem a vore si tamé se burla!”. El va posar i dic: “ací, a esta altura… —No te preocupes que ací vindrà Fulano i açò ell ho té pràctic”. Bueno, jo no vaig estar, si no m’hagueren fet sufrir. El van posar, el van obrar, se va fer la prova… Encà estan regant! [45 min.]

Después que vam solucionar això, va vindre un any de sequia i se va tindre que afondar el pou. Pues este pou els poueros me dien que sempre que ha hagut una cosa d’ixes han menejat dos pedres de dins del clot i enseguida àuia. I efectivament aixina va passar, vam recuperar l’àuia que havíem perdut, en un dia o dos se va solucionar el problema. I entonces estàvem… quan vaig entrar en la Societat hi haven dos treballaors: el regaor i el maquiniste. El pou nou que se va fer, ja se va electrificar i la bomba era elèctrica. Entonces lo primer que vaig ordenar fer és cridar a l’electriciste. Entonces venia u de Villarreal que li dien Enrique Mansanet. Va dindre i dic: “posa’m un quadro automàtic pa parar el motor”. Se va automatitzar i entonces a ixe home li vaig preguntar si volia eixir a regar. Me va dir que sí, i entonces… perquè el regaor actual buscava u que anara a ajudar-li a regar. Entonces… perquè pa cubrir les demandes que els sócios feien durant el dumenge, no hi haven prou hores solars pa fer… i tenia que regar de nit.

Entonces vam pensar de fer una nova tuberia del motor a mitja zona, per una regaria l’atra i per l’atra… i entonces se regaria… el mateix dia dos braços, i s’evitaven les hores de nit. Se va fer, se va fer així. I el secretari treballava en l’oli, i vam sol·licitar per no sé quin organisme agrícola, no me ve a mi ara al pensament, hi hava que ho sol·licitaves i t’ajudaven, cada milló me pareix que teníem trenta mil pessetes gratis. O… I entonces el director de l’atre era molt amic del secretari, se saludaven i… va ell quedar que ho arreglarien i tot lo que havíem fet ja, que no teníem el per què posar-ho, se va posar. Va fer tamé un plan ambiciós i se’n va anar a setze millons. Jo vaig demanar a la Caixa, i entonces per uns assunts que no venen ara al pensament contar, pues jo volia que se feren les transicions… el motor treballava per la Caixa Rural, i volia que continuaren lo atre. El secretari, jo no anava, ell anava. El secretari és el que tenia la entrevista amb el director, i aquell… “això no podem… si vos dixem els dinés a vosatros el atres què faran?”, i li vam dir que tots no ho necessitarien. “Pues agarreu lo que necessiteu”. Antes tot eren, els dinés, “agarreu”. Jo com no me feien falta pa pagar res —pa la societat, me referisc—, pues no volia dinés: pa estar pagant interessos… “Què els tindré debaes? —No. —Pues guarda-te’ls, ja vindrà”, este va dir. Tant me va exigir, el director, que per fi li dic al secretari: “veges si amb dotze se conforma i ja vorà ell. —Sí, dotze sí”. Bueno, però ara ve el problema pa mi: [50 min.] tot allò que volien, al rectificar de setze a dotze se va fer un nou… petició de projecte, una tramitació nova, i quan jo vaig demanar els dinés no els tenia. I ara què fem? Era l’estiu. Vam comprar la bomba de Citi s.a. Ahí per vora l’autopista de baix, del Puig a València per Massamagrell a mà dreta per vora autopista hi han unes fàbriques o indústries que se dedicaven a això. Aquella mos va fer el pressupost, anàrem allí i la compràrem. I entonces vam cridar a Mansanet: “Enrique, açò. —I diu: la part elèctrica se pot fer amb menos dinés, jo vos la faré i vos estalviareu més d’un milló de pessetes”. Se va posar de acuerdo amb els de la bomba, perquè aquells tenien el projecte pa fer… Però aquells electriciste no en tenien, ho manaven a un electriciste, i clar aquell pues “pólvora de rei”, que se sol dir. Ve este atre més a la veritat va anar i entonces va quedar de acuerdo amb aquells, Enrique amb els de Citi s.a., fer ell la d’això, i mos vam estalviar un milló o lo que fóra. El milló va anar a fondos de la Societat, no se’l va… no van xuplar el secretari ni el president. Que conste en acta [risses]. I se van fer les tuberies noves i se va posar ja a repartir.

I quan van eixir… el eixir el maquiniste, quan només se regava amb un motor, entonces el regaor me creava problemes, perquè jo li vaig dir: “ tu li ensenyaràs a regar al maquiniste, i el maquiniste t’ensenyarà a tu a moure el motor i parar-lo”. I com ja no cobrava hores extres i no tenia… perquè enviava al fill de dia i ell anava de nit, baix d’un teronger, o no sé com passaria la nit, i regar conforme podria, pues… “jo d’açò no estic conforme. —Ai, i què vols que fem?”. Dic: “mira, la Societat a tu te paga tot lo que treballes, i ademés, encà que treballes menos de la jornà que te correspon en la Seguritat Social, la Societat t’abonarà la totalitat, com si te pagara els… com si estigueres treballant, però tu cobraràs lo que treballes, no lo que no treballes”, perquè en això he sigut. Va anar i va tirar les claus al mig del motor, de la casa. Diu: “jo no tinc… jo que moga el maquiniste, que és el maquiniste el que té que moure. Jo tinc que regar i me’n vaig a regar”. Bueno, però què va passar? Dic: “mireu, jo no vull tindre problemes amb ningú. La distribució de la faena vos l’heu de distribuir vosatros dos. Heu de vindre a un mútuo acuerdo pa lo que… Ara, este anirà totes les dies i mourà el motor, i tu t’ha posat ja un botó a la porta del carrer pa que tu no tingues necessitat d’entrar, no siga cosa que toques algun fil i t’electrocutes i te mates. Aixina ho posaràs i no te passarà res”. Es va posar a remugar a remugar, va anar i aixina ho feien. L’atre què va passar? Que movia, si tenia una jornà llarga [55 min.] pues el canvi el feien sempre a les dos de la vesprà. El augment era de matí més prompte i de vesprà… i per la vesprà més tard. Les hores se les partien durant la setmana pa que vinguera el dissabte i estar lliures. Si acabaven dissabte o acabaven dijous a mi me dóna igual, però jo vullguera… jo volia que lo que el sócio mos demanava que se complira. I aixina se va fer.

“Sociedad de Riegos Pozo Sant Pere, Nules, a D. Sebastià Monlleó Gozalbo. En agradecimiento por sus 40 años al servicio de la Sociedad como Presidente. Nules, 19-06-2009”. ¡¡Cuarenta años!!

Els mateixos que ha tingut en la junta de la Comunitat. En atres societats tamé he estat.

Senyores, si en alguna cosa més puc ser-los útil, poques forces tinc, però la llengua encà se meneja una miqueta [risses].

Hasta ara ningú havia contat estes coses.

Carmen Monlleó.- Es que açò només ho pot contar ell. Coses que se negòcien en despatxos… I el àuia és súper important. Entonces, que hagen pogut dur el àuia, que Nules no perguera tots els drets i…

Clar, una faena que està amagà…

Carmen Monlleó.- Amagà, no reconeguda ni pagà i criticà. Perquè antes esta gent tot açò era per amor a l’arte, claro.

Absolutament. Hores i hores.

Carmen Monlleó.- Hores i hores. I tots ixos viatges i tot això, això ho pagaven ells. No els ho pagaven. Que ma mare tenia una pena: “ja està ton pare un atra vegà amb els romanços…” [risses]. Eh, papà? Que la mamà quan tu te n’anaves a les reunions: uuuh!

Sebastià Monlleó.- Ha segut sempre en contra d’ella: una batalla campal [risses].

Carmen Monlleó.- I tu quins romanços! Que damunt els dinés, el temps que perds i els dinés que mos costa!

Sebastià Monlleó.- Pa postres un dia que va estar més mala no estava jo en casa. Perquè ixe dia vaig anar a la Confederació que te dia, i coincidia, me van avisar els companyeros de col·lege, de la promoció, de les bodes de or, de la festa que van fer del col·lege. Era del 48, pues el 98 seria o 96.

Històries del “Potrero”

Quants cuentos, tat? Quantes coses!

Interessantíssims! Vosté és llauraor, tota la vida.

Sí. Ai, m’ha agradat ser llauraor.

Son pare, mos dia Carmen, que no era de Nules.

Sí, el pare de mon pare, de Vilavella. Dels “Malls” de Vilavella, segon germà. Era fort, fort. Però una bellíssima persona. En guerra estaven evaquats en Borriana… en Nules, a la mar. I entonces hi haven unes ties, mare de Vicentica la uela d’esta xica que viu ací, s’auela i bisauela, no s’auela, i entonces van vindre, que érem família, a la caseta de m’auelo que ja érem cent i la mare, i ara érem dos-cents i la mare… Estava així…i venen i una d’elles li diu: “Sebastià, ¿no aniries amb el carro i la mula al poble, i me portaries els matalaps de matrimoni? U pa mi i l’atre el de l’Antonieta o un atra…”. I ja ha pujat, l’home s’ha dixat el carro… açò era el carrer Sant Antoni, que dóna… Sant Antoni darrere les Torres, i està el teatro Alcàzar. Es dixa el carro allí, se carrega els dos matalaps al coll, els baixa carregats… “ui, –alplega al camí–, a on està el carro?”. A on està el carro, li l’havien furtat, el carro i el matxo! “Què faig jo ara?”. Què diràs que va fer? Diu: “ui, ara ja els tinc al coll, me’n vaig a la mar”. Dos matalaps! Eren blanets, però dos matalaps que van fer cap a la mar. En un atra ocasió estaven segant arròs els de Borriana, [60 min.] ja s’estava acabant la guerra, i li diu… perquè venien a segar arròs de Borriana, quan estava el front. Diu: “no sé què tinc ací que m’ha picat quan he entrat al marge, i no sé lo que tinc”. Li ho diu a la filla i ho tenia tot ple de sang: li s’havia agarrat una sangonera, i aquella s’havia fartat de sang, tot menos pegar-li un pessic i llevar-la. Encà va fer cap a Borriana amb la sangonera agarrà ahí a la cuixa. Era un cas, l’home!

La seua família se dedicaven a tractar amb animals.

Sí, mon pare. Jo tamé he fet algo, però ja des de luego… Hasta l’any 60 o açò, después tamé compràvem bouets, l’any de la gelà, l’any 46, mon pare va anar… Tu ja vivies?

Nooo!

Mon pare va anar a Albacete, va portar una gàbia… dos gàbies de borreguets xicotets. Quatre-cents. I els descarreguem a l’estació, que estava el tren. Dos dies sense menjar, hi havia una sequieta i después el blat sembrat. Se van clavar allí i no hi hava manera de traure’ls! Però a raconet a raconet les vam traure i van anar a la cotxera i entren. Mon pare i jo anàvem darrere… ahí al carrer Sant Fèlix, casi a la carretera, per mitan carrer o una miqueta més pac allà, està un pati que teníem de dos-cents metros, que entonces estaven “xa, què heu dut, està ple, ja no en caben més”. Ui, i me veig el ganao de borregos al carrer [risses]. No sé què vam fer, els vam dur allà… a prop del carrer Sant Vicent, el carrer allà que hi ha un almacén. Els dixem tirats i allí van passar la nit. Jo a la sendemà ja tenia previst trasladar-los a les Alqueries, que teníem un home en les Alqueries. I mosatros a migdia ja estaven tots venuts. Repartits, perquè eren fiats. Perra no cap. Al bolsillo cap [risses]. Si moria ho perdíem mosatros. I nou o deu perdíem, però entonces ja vàrem dir que fem un seguro de… el seguro que si se mor responem mosatros, i si paguen sis pessetes més de lo que ho hem posat, pues bueno, ja està bé. Però clar, quan moria ja no mos donaven… quan venien a pagar els que el van vendre. “Pues el trasllat”… tampoc les compràvem, vull dir jo que va ser un seguro només de pantalla [risses]. I allí a les Alqueries vaig anar jo i entonces al fer els vales venuts i se van repartir en les Alqueries. De quan en quan anava jo, pegava… havia d’anar en bicicleta, perquè encara no tenia moto.

Carmen Monlleó.- Al Vall d’Aran, quan anàveu a comprar els potros… Quan anàveu al vall d’Aran a comprar els cavalls, que anàveu d’allí que hasta que embarcàveu…

Sebastià.- Ah, d’allà d’Andorra i el Valle de Aran, i d’Andorra. Entonces va estar un estiu… perquè mon pare lo que li va agradar fer societat, sis o set companyeros, i tenia… Els Garcies Petits, el Enrique era sócio. Només posava la firma pa tindre dinés… dinés d’ell no, firma i responíem tots.

Obres al terme

No, perquè… no, com dia… en lo de la Junta no t’ho he contat però és igual. Va vindre que vam… quan se va acordar en el poble fer els marges de obra, els revestiments dels marges. I entonces em pareix que valia huitanta millons. Però se van subhastar i va pillar el any que hi hava poca faena i Dragados y Construcciones va optar i se va quedar ell l’això per cinquanta millons. Trenta millons menos. Durant la ejecució de l’obra [65 min.] teníem que pagar setze millons de pessetes, dels cincuanta. I entonces responia la Junta de les decisions. U de la Junta va vendre la finca i diu: “jo ja no sóc que no tinc terra”. Jo li dic al president que estava entonces: “açò ho hem d’arreglar, que tampoc hi ha dret que un servici que estem prestant honorífic, que tots estan en casa i tot això. Per què no ho fem pa que la Caixa Rural mos accepta un aval mancomunat?”. És dir, que se posa una cantitat i el que firma només respon d’ixa cantitat. I aixina aixina firmaran setze millons. Cent sixanta persones a cent mil pessetes, que això no té ninguna importància”. Vale. Era ja més perquè… después que estem treballant i tenim que pagar. Anem el paquet i les donem al secretari i allí baix: “però veges si… què te pareix? —Ui, amb estos dos és prou aval pa lo atre. —Ieh, alto! L’aval això no és lo que hem parlat. L’aval ixes dos persones responen només de cent mil pessetes, cada u. Per la firma són cent mil pessetes, i no res més. Lo atre se repartirà aixina aixina. —Ai, ai, això…”. A este mateix secretari vaig anar i li vaig dur, com se domiciliaven els cómpters, al regaor li vaig dir que anara casa per casa, en una fulla féiem firmar que autoritzaven… que autoritzava al banc a descontar els dinés de cobro de la Societat. Però ahí hi hava una cosa que uns la passaven per alt, però a mi no se’m passava —no faig alarde de voler saber, que lo únic que sé és que me moriré, com tots—. Se va arreplegar, i jo ja me’n vaig al secretari, i el pille allà al paquet: “ui, encà el tenia jo”, baix del braç en la carpeta. Dic, “Paco —li dien Paco—, jo vullc…”. T’ho explique primer, perquè si no, no sabràs per què: la Societat cobrava de l’àuia, però com antigament anaven a regar els mateixos propietaris se va decidir “si algun dia…”, les societats posar un home que regava… Era el seguidor, i ademés de seguidor regava la finca, perquè el seguidor només és el que l’apunta. És seguidor i regaor. Havíem tingut el problema de que el regaor que li donava un títul més perquè el posava de regaor i no volien acceptar-ho: només seguidor. Ai… Tinc coses a contar de tots els colorets. I alplegue a este de la [inintel·ligible]: jo vullc… anem a supondre que la remesa d’una setmana siga de cent vint mil pessetes. Jo tenia dos regaors, ja. Cent mil que siga l’import de la Societat i les atres vint-mil de la faena de lligona que dic d’això. I entonces les cent mil abonaes directament de la Societat, [70 min.] i les vint sense passar per la Societat, al regaor. Que són els que tenen que cobrar. “Ui, això no pot ser. —Dic: Paco, o se fa… Jo com la Societat és sócia, és ama, i com a tal me considere amo en representació de la Societat. O se fa com jo mane o con la música a otra parte. Jo no vinc a demanar limosna, jo vinc a exigir. Si m’ho pots tu, no busque un atre puesto. —Si un recibo el tornen de qui tinc que descontar-lo? De la Societat i el regaor? —Dic: no, de la Societat prou”. Perquè no retornen casi mai, però va. “A la Societat. —Ui, aixina sí. —Dic: haver-m’ho dit antes, i no havérem perdut el…!”.

Conflicte de l’àuia amb Moncofa

Ve el dia el lio que mos diuen que Moncofa havia comprat allà al Jabalí, a vora pista, dos fanecaes. Diu: ui, pa què les vol? La Societat de Regants pa fer un pou. Mos enterem i l’Ajuntament de Nules havia autoritzat ja la muntà del pou que ells ho tenien sol·licitat. Aprovat en un pleno. Entonces pense jo a qui tenia que parlar pa que ixquera votant, perquè era una zona que baixa, xupla l’àuia i l’àuia de la mar amunt peguen. I entonces ve i anàrem a junta a Castelló. A mosatros mos van citar als dos o tres de davant, i els demés… I allà el governaor traent-los cadires pa’ls que no havíem pogut tindre puesto. Allí estàem “como un pez fuera del agua”. I en això els de la… u de Moncofa diu: “una notícia fresca. –Sí, què és això? –Mos acaben de dir que han botat foc a l’ajuntament de Moncofa”. Diu: xa!, i salta Agustín, el president del reg, i diu: “xa, això no és una notícia fresca, això és una notícia calenta!”. Después li va dir al governaor… perquè li demanava que dixara passar l’àuia de riu pa que anara a Moncofa. Diu: “la séquia de Nules pa mosatros és un sagrat. Vosté me dixaria la dona? —No. —Diu: pues pa mi i pa’l poble és més important la séquia que les dones”. Aixina és que no hi ha séquia, no hi ha autorització del reg pa Moncofa.

Ve i a ixes juntes se va buscar al president del motor del Jabalí, que està baix de l’autopista, i este va mampendre a l’alcalde a diestra i siniestra. Diu: “no, que mosatros hem fet un pla que si Nules ho necessita, a partir d’això ja… —Diu: mira, ixe pla me pareix molt bé, però ixe pla tenim que anar al jusgat, i un juez dirà sí o dirà no, i tindrem que gastar-mos dinés. Tu ara com alcalde de Nules no ho dixes fer i ja no hi ha juí”. Els vam poder convéncer, jo tenia un amic concejal i diu: “ui, jo ho vaig firmar. —Dic: i no te tremolava el pols quan vas fer la firma?”. Van rectificar i no s’ha tornat a fer. Ve que fem una junta en l’Alcázar; [75 min.] havia de vindre un abogat de València, don Giner Boira, a defendre-mos. Que el va posar… l’ajuntament ho pagava això, un conseller. I en la junta alcomençaren a fer-me preguntes. Però com sempre dia: qui li busca les cinc potes al gat, diu: “a tot açò, el alcalde mos ajuda a això?”. Però este era del partit de l’alcalde, només era pa dixar-me a mi en mala situació. Pa vore què responc. L’alcalde s’havia compromés a pagar el d’això, però lo demés mos lo teníem que apanyar mosatros. I vaig tindre la inspiració de dir: “sí senyor, però no lo que mosatros mos agradaria que fera”. I se va acabar la cosa i avant [risses].