Vicent Oliver, maquinista, operador de cine

Sinopsi: Vicent Oliver (1929) ha sigut operador de cine, maquinista en pous de reg o conductor del famós rul·lo de l’Hermandad. Ací ens parla de la seua intensa vida de treballador, des de les vivències de la Guerra fins a totes les peculiaritats de la vida laboral.

Resum / Transcripció:

Vicent Oliver Gavara, naix el divendres 1 de novembre de 1929, de família nulera “mixta”: frares, capellans, comunistes, socialistes, i bones persones tots… un tio capellà, un altre sergent. Son pare era serrador mecànic, tota la vida en serreria, i sa mare ama de casa. Té una germana fadrina.

Professionalment ens diu que ha fet de tot menys robar i matar: colillero, lladre de pernils… En la Guerra va robar un pernil, que diu que no n’havia menjat mai. En la Guerra estaven a Museros, a ca l’alcalde; va aprofitar un bombardeig per fer desaparèixer un pernil i se’l van menjar ple de formigues. En la Guerra, a València, no sabien on estava son pare, que era de la “quinta del sac”; ell es dedicava a plegar colilles.

Diu que en la Guerra la meitat se’n van baixar cap a la part Republicana i l’altra cap a la banda del sublevats. A València anava a “les cases de les xiques” i s’oferia a fer cua per elles si havien d’anar a algun lloc, a canvi de les colilles. Anava a la cua de l’oli, de les espardenyes, i feia la replega. Diu que va veure coses que no hauria d’haver vist, que va aprendre la vida bohèmia. Tindria huit o nou anys.

A escola no va anar perquè es va suspendre per la Guerra. Va anar al repàs però molt poquet.

Carnet d’operador cinematogràfic amb data de diumenge 25 d’abril de 1954.

Té “un fardo” de carnets: d’operador de cine, de xofer, del rul·lo, de clorador d’aigua, de maquinista, de radioaficionat (és Eco-Alfa). Molt oficis, fins i tot robar un pernil. Diu que es va confessar i que el retor li va dir que això no era pecat.

La seua família vivia al Raval, al carrer Assutzena, on encara viu la seua germana. Va nàixer al carrer Sant Ramon. Diu que ha vist molt, i creu que hi ha històries que no són com ens les han contat. Per exemple, conta que el campanar el van tombar els sublevats, [5 min.] per això al desenrunar-lo van eixir els soldats que estaven dalt, amb un gos, i altres que estaven baix. Si hagueren sigut els republicans els hagueren avisat. Diu que estan servint també ha sentit coses que el fan pensar això. Eixa és la seua interpretació. Quan mataven als capellans, les monges i la gent de dretes (“que no hi havia dret”), ell, sent un xiquet, els va dir “Ho pagareu car”. Els seus tios capità i sergent estan enterrats a Nules, però per coses de la Guerra un estava en un costat i l’altre en l’altre.

Parla de la seua dona, Maruja Millán Jiménez: son pare estava ací en la Guerra, va fer amistat amb un soldat de Nules i després de Guerra se’n va vindre. Va tindre deu fills de dos dones.

Un jove Vicent Oliver sobre un cavall molt ornamentat en una festa de Sant Vicent Ferrer.

Va començar a treballar molt prompte, per dos pessetes llogat a la terra. L’any 54 va entrar d’ajudant al cine Echegaray de Nules, anomenat “Cine de Cassola”. Eixe any es va traure el carnet d’operador cinematogràfic que ens ensenya. Va ser operador en Fondeguilla, en Nules, en la Mar de Nules, en Moncofa… La maquinària era complexa, ara “en una caixeta d’Avecrem fan el cine”. Ell utilitzava rotllos de pel·lícula grandíssims, i conserva alguna maquinària i pel·lícules que s’estima i no vol vendre. De tant en tant ho inspecciona per a que no es faça malbé. Un rotllo pesava una vintena de kilos, segons les parts que tinguera.

Va estar d’operador al cine Echegaray / cine de Cassola; al cine Casalta, d’Emo; a la platja, al cine de l’Ajuntament… I ha ensenyat a molta gent.

Va estar també en un pou, de maquinista de Santa Inés, on traïa fins a 52.000 litrers d’aigua -per a la societat en tenia bastant amb 20 ó 25 mil. Tota la maquinària que hi ha la va muntar ell.

[10 min.] Ha cavat hort, ha cremat llenya… I ha anat al camp fins a fa tres o quatre anys.

Se’n recorda de la gelada del 46, conta que treballava a la serreria i que se’n van haver d’anar a casa perquè no podien agafar els troncs, per les mans gelades. I la fam, el pa de serradura.

El cine es feia tots els dies tret del dilluns. A l’Alcázar va treballar mitja vida. Les pel·lícules, segons la pel·lícula i la taquilla es feien un dia, dos, tres… Totes les setmanes canviaven de pel·lícula, si hi havia una festa pel mig fins a quatre vegades. Anava tot el poble, gent de Vilavella… A Vilavella no ha fet cine, tot i que el va muntar ell.

A Nules hi havia dos cines: l’Alcázar i el Capitol d’Emo; fa poc, amb ocasió del festival FesOh!Curt també van entrevistar a un fill d’Emo VEURE REFERÈNCIA, i els van fer un homenatge.

En aquell temps en què no hi havia molts diners el cine era barat, feien “cine con derecho”, en què un xic podia entrar una xica debades, encara que no fóra nóvia.

Vicent va aprendre a fer cine amb un projector de carburo. Nules estava destrossat, i l’arc voltaic havia de ser almenys a 220, a 50 ampers d’ahi per avant, per a tindre potència. Van dur una llanterna de gas, de carburo, però finalment com a Vila-real, abans de la Guerra, va haver una explosió de gas que va causar més de cent morts, no es van atrevir a utilitzar-lo.

També ha sigut maquinista de les aigües potables de Nules.

Ens conta que va estar a Cuba amb Maruja, la seua dona. El seu avi cobrava de tinent jubilat de la Guerra de Cuba i l’animava a anar cap allà; [15 min.] insinuava amb picardia que potser tenia família per allí, on va estar huit anys. Va morir anomenant al general Prim i als màusers, un fusell que ens diu que va eixir en Cuba. A més tenia un tio capità carabiner, del que ja ens ha parlat, en el costat República, i un altre sergent que servia en Tetuan i que va fer la guerra en el bàndol revolt. Després se’n va passar al costat enemic i després de la Guerra el van reprimir molt. Diu que es va salvar perquè sabia molt, parlava quatre o cinc idiomes però “tenia el cap volat”. Son pare, com s’ha dit, va ser de la “quinta del sac” i va fer la Guerra per la República: una manta i un sac i se n’anaven. No sabien res d’ell. Al cap de dos o tres mesos d’acabada la Guerra, quan ja pensaven que s’hauria mort va aparèixer amb un sac i una manta, tot barbut, a València.

Mentrestant ell replegava colilles i el seu avi, el de la Guerra de Cuba, mesclava el tabac amb creïllera i tomatera seca i ho venia als soldats per traure alguna perra. Recorda això i el cas del pernil furtat, que tenien amagat en la soca d’una garrofera. Es va omplir de formigues rogetes però no li molestava menjar-se’n alguna.

Vicent amb mono, després de dur el rul·lo a la Fira. A l’esquerra el seu fill Vicente, tristament desaparegut; el seu fill Manolo amb la dona i un grapat de netets.

Li preguntem pel rul·lo. Diu que sent menut son tio tenia un talleret, i va muntar un motoret per a traure aigua per a l’arròs, perquè del riu no en venia prou. Només podia se n’anava a ca son tio i va agafar afició a la mecànica. El maquinista se’n va anar a treballar a un altre lloc i va entrar el seu cosí, que tenia un any menys que ell, que ja en tenia quinze i anava a treballar on podia. Allí va dependre. Estant servint a la RENFE, en Enginyers, Cos de Tren, va demanar la plaça de fogoner o maquinista però no li van donar. Com ja tenia carnet de segon se’l van emportar a Automòbils. Ell tenia molta afició a la mecànica i l’electricitat i s’havia llicenciat amb carnet de primera. [20 min.] A la mili ensenyava als soldats, d’allí el van fer anar de xofer a Capitania General.

El cap de l’Hermandat, Ricardo Llombart Arnal, va comprar el rul·lo de vapor per aplanar els camins de terra, i li van ordenar a ell, que tenia el carnet de primera, que anara a dur-lo. Ell desconeixia totalment els motors de vapor però el van enviar a dur-lo a Obres Públiques. Allí el cap es deia Urbano, un home alt de Madrid que parlava castellà. La màquina era grandíssima, ara ocupa la mitat perquè li van llevar la màquina de vapor. Lli van ensenyar i als tres o quatre dies se la va dur a Nules. Anava amb carbó. Vicent conta que agafava constipats molt forts perquè tenia davant la portilla del foc. Es conduïa dret i tenia tot el foc al pit. El metge de casa, Don Florencio Monlleo, [25 min.] li va aconsellar que s’ho deixara. Diu que per 52 pessetes que li pagaven no podia estar sempre constipat i jugar-se la salut. Ell no fumava ni bevia, i era fadrí. Un tal Vicente Lara, que era molt ric, el va buscar com a maquinista del pou de Santa Inés. El treball del rul·lo va ser sobre l’any 1953.

Després el van fer xofer de ca Segarra però no li va agradar ser transportista i va tornar a casa.

Plaqueta del reconeixement fet per la Cambra Agrària el diumenge 17 de setembre de 2017.

Creu que el rul·lo és de 1942, de la Maquinista Terrestre de Barcelona [una empresa que, tanmateix, es va fundar en 1855]. Diu que si no li hagueren llevat la màquina de vapor vindrien a veure-la de tota Espanya. Ens conta que feia bromes a les xiques perquè les mascarava quan s’arrimaven a pegar-li un bes.

Amb Maruja, la seua dona, només va festejar mig any: ell tenia casa i tot, ella no tenia ací pare ni mare, i ho van fer ràpid. Està molt content, ella és molt bona xica i “més catòlica que ell”.

Conta una anècdota amb Don José Martínez Llavata, capità en la mili, de qui es va fer amic tot i les diferències ideològiques. [30 min.] Li deia que anara a l’escola. Aquell home deia que en Nules no van deixar ni els mistos. Vicent s’emociona quan sent tocar les campanes, perquè les va veure en terra. La campana grossa, que diu que és la és grossa de la província, estava badada.

Una altra història curiosa: el van confirmar l’any 36, als 6 anys, durant la Setmana de Passió [dissabte de passió és la vespra de Diumenge de Rams]. En aquell moment anava als pàrvuls a la vora del Bar Musical, on hi havia també la caserna de la Guàrdia Civil. La seua àvia, mare de son pare, va anar a per ell, el va dur a l’església de la maneta; els sants estaven tapats, per la Setmana de Passió, eren cinc o sis xiquets. Quan li va tocar a ell, l’àvia li va explicar el que havia de fer: “Tu digues Ave Maria Puríssima”, i va entrar en un confessionari on estava el bisbe, pareix que el van confessar. Recorda perfectament a aquell “agüelet”. Després va prendre la comunió. Aquella dona era molt d’església, capellera de la Soledat. Es va confirmar amb pantaló curt, sense trage de gala ni res.

Després de Guerra va prendre la comunió en condicions, en un poble assolat. Eren 300 ó 400, entre xics i xiques, l’any 1941 ó 42, recent la Guerra acabada. Durant la Guerra no s’havien donat comunions, així que hi havia unes quantes anyades acumulades. Va ser a la capella de la Soledat, que encara estava plena de runes, no s’havia desenrunat. Quan es va netejar, ell vivia a casa d’una tia fadrina, capellera, i estava atent als camions que s’emportaven les runes. Va sentir que anaven a traure les campanes i va anar a veure-ho, i allí estaven els cadàvers dels soldats.

En tornar a Nules, acabada la Guerra, no hi havia res, [35 min.] jugaven amb bombes, mosquetons, metralladores, morters… Anaven a parar ranxo als soldats, que eren molt generosos. Replegaven els cadàvers, alguns encara amb carn seca que feien olor, i els cremaven a la Serraleta, en una finca de Carmen la Simona, centenars i centenars. Pensa que es mereixien un enterrament més digne. A alguns els colgaven, però en hi havia massa, enculaven el volquet i els cremaven en una muntonada, sense cap respons ni res.

Plaqueta del reconeixement fet al festival FESOHCURT el diumenge 1 d’octubre de 2017.

Vicent Oliver treballava de dia en motors i mecànica i de nit se n’anava a projectar el cine, en diumenges tres vegades: 15:30, 17:30 i 21:30. Hi havia pel·lícula que durava dos hores. Diu que encara somia el cine. S’havia de veure totes les pel·lícules, per si hi havia algun problema. El cine li agradava molt, l’actual ja no, i del porno està molt en contra. De destape sí que en va arribar a fer.

Es queixa que la gent s’ha fet massa fina, que ja no els agrada tota l’aigua. Ha hagut massa cobdícia, s’ha perforat massa en els pous i s’ha tocat aigua salada. Santa Inés tenia 18.000 litres i en volien 30.000, “van fer forats i van fer un empastre”. [40 min.] Diu que l’aigua potable de Nules era de la millor d’Espanya, i ara és la més roïn ja fa anys. El degoteig i els horts dalt de la muntanya han fet pols la taronja. “El peix fa mal al peix”: venien dones amb paneretes al cap amb peix de Moncofa, però quan venien de Borriana el peix barat era roïn.

L’aigua de Nules és excel·lent, està filtrada per òsmosi inversa. Vicent té carnet de clorador, el cloro s’analitzava cada hora o hora i mitja

Ens fa llegir el descobriment de l’important jaciment romà de Benicató, que va trobar ell mentre xarugava una finca.

Vicent ha rebut homenatges com a operador de cine i com a conductor del rul·lo; diu que li’n falta un com a descobridor del jaciment del Benicató. És difícil no empatitzar amb este home bromista, bona persona, que s’ofereix amb generositat i es mostra lúcid i animat tot i el dur segle que li ha tocat viure. Ens despedim molt agraïts per l’estada cordial i per la generositat amb què ens han acollit Vicent i Maruja.