Vicente Casino Faucha, ferrer

Hem tingut el privilegi de conèixer a Vicente Casino Faucha, ferrer hereu de l’ofici antic, un gran professional de la forja que ha viscut el canvi des del fabricant de ferramenta per al camp, manual o per a cavalleries, al model actual, en què el ferrer fa portes, reixes i treballs en alumini. El pas d’un món a l’altre és un canvi pràcticament de civilització, del que Vicente dóna testimoni des de la primera fila. L’entrevista és una festa per a qualsevol etnòleg.

La segona part d’esta entrevista recull l’experiència de Vicente Casino com a capeller de Sant Miquel, una altra tradició de Nules de gran bellesa. Una festeta de carrer que és una singularitat i que suposa una forma preciosa de crear vincles col·lectius, de fer comunitat, de fer poble. Vicente ens parla del seu paper, però a més tenim la sort de comptar amb la col·laboració de la seua dona, Carmen Amiguet Valls, que ens canta els Gojos de Sant Miquel, una composició del segle XVIII, de gran bellesa, que continua viva cada any en la festa del 29 de setembre.

I entre tot açò es colen fotografies, relats de la vida al poble i encara dos textos de Vicente sobre la Capelleta i sobre la figura de Sant Miquel. Tot amb molt d’humor i amb un relat viu que se’ns ha fet curt.

Sinopsi

Vicente Casino Faucha (1935), d’una nissaga de ferrers que continua viva, ens parla de l’antic ofici de la forja i de l’evolució que ha viscut des dels anys 40. També parlem amb ell de la Capella de Sant Miquel i de la festa i la tradició que l’acompanya.

Transcripció

CONTINGUT

Ferrer
La capella i la tradició de Sant Miquel
Carmen Amiguet Valls canta els Gojos de Sant Miquel
Contingut extra

Primera Comunió
Jugador de futbol

 Ferrer

…va ser fer la porta i la reixa estes, quan ixcau mireu i voreu, lo artístic que és… jo feia reixes i tot això, i ixa va ser la última faena meua. Jo ja tenia més de 65 anys quan mos vam ficar a… Vaig llevar el taller d’ací i els vaig fer taller nou als dos fills, i açò ho vaig tirar tot a terra. Jo dic: aixina quan vinguen a dinar que tinguen lloc ací pa tots [risses]. Hi han dos patis de llums, quan venen ells traem les taules ací i ho passem bé.

Vosté és Vicente Casino què més?

Vicente Casino Faucha. Al del… a ixe que portava l’aigua, m’auelo, és l’auelo Faucha.

Clar, era auelo materno.

Materno, Faucha. El paterno era Casino.

Mos contaven estos dies que Casinos eren tots ferrers, eren vàrios.

La fotografia ixa que està m’auela i estem… tots els de dalt que són els meus tios i mon pare, tots han fet la ferreria apart. A poquet a poquet, d’allí de la soca a poquet a poquet hem anat separant-mos tots. Els primers que mos vàem separar vam ser mon pare i jo. Diu: “tindries que anar a la mili —allà pac als 17 ó 18 anys— ara perquè si no después ací entre els fills, entre els nets i tot, ací no cabrem. Te’n vas ara voluntari i quan vingues mos establirem”. I aixina ho vaig fer: vaig anar voluntari a València, vaig estar dos anys allí i al vindre pac ací mo’n vam eixir d’allà del taller, que estàvem tots junts ja, que ja estaven els meus cosins ja treballant tamé, entonces vàem montar el taller ací, mon pare. Per això vull dir jo, lo que dia de que tots els Casinos pues tots han tingut fills i han montat la ferreria. Està Jesús Casino, que encà està; l’Agustín Casino que ja s’ha mort, un cosí germà meu ja s’ha mort, però les ferreries d’ells els fills continuen sent ferrers. Mos fem tots els cosins som ferrers però tots mos fem. Mos ajudem uns a atres i mos…

Mos pot tornar a contar el cas de son pare i els germans, que se van quedar huérfanos…

Sí. Quan mon pare i… mon tio que era el major, Ismael, tenia dotze anys, i mon pare que era el segon ne tenia deu. El atre ne tenia nou, l’atre huit, aixina tots. Eren ferrers, estaven allà al carrer ample, i se mor. Se mor i claro, al morir-se, m’auela i… els fills eren tots xicotets: dotze anys i deu anys, veges què tenia que fer m’auela. Entonces en Vilavella m’auela tenia uns familiars que eren ferrers en Vilavella, i eren dos germans. I com mos féiem tant, se feien tant amb m’auela i això amb els de Vilavella, va baixar u dels dos germans va baixar ací a Nules. Va baixar a Nules i se va ficar a treballar en companyia dels xiquets.

Clar, els va ensenyar.

Pa ensenyar-los, acabar-los d’ensenyar, perquè ells eren jovenets i no sabien d’això. I va estar cinc o sis anys treballant amb ells hasta que mon pare i mon tio, que eren els dos majors, que ja tenien setze anys i dèsset anys i díhuit anys, que ja vaen poder defendre’s en d’això, el tio ixe se’n va tornar a Vilavella amb el germà i mosatros, els xiquets ja se vaen quedar tot això. I a la ferreria els vaen dir ací en Nules la “ferreria dels xiquets”, perquè eren tot xiquets, tindrien dèsset i díhuit anys quan eren d’això. I aixina aixina poquet a poquet hasta que jo me vaig fer… als catorze anys me vaig dixar d’anar a escola i me vaig ficar enseguida de ferrer en companyia de mon pare i els meus tios. Els meus cosins tamé vaen començar a fer-se fadrins i a treballar allí, jo me’n vaig anar a la mili i quan vaig vindre de la mili és quan me vaig establir ací, mon pare i jo.

Ací ja en esta casa.

Ací ja en esta casa, açò era taller. I ací estàem. I a poquet a poquet d’allà de la soca se’n van anar tots, i cada u al fer-se majors els fills se’n vaen anar tots. Cada u se va montar la ferreria, cada tio meu se va montar una ferreria, i estan encara. Està el meu cosí Jesús, Agustín, estem mosatros, estem tots.

Ja veu què bon ofici! Perquè vosté quin any va nàixer?

El 35. Jo tinc 90 anys, jo he fet ara 90 anys. Jo sóc el més vell perquè vaig nàixer el dia 4 de enero. Pa tot he segut… en la mili [risses]… els quintos d’ací de Nules féiem una paella: “el major que rese”, i hala, jo, Casino a resar. “El major que faja açò”, i jo… [5 min.] En la mili tamé. I el dia 4 de enero pues era sempre… jo era el major en tot. Dels nets de m’auela el major jo. M’auela tenia una caseta en la mar, en aquell entonces teníem una caseta en la mar i el dia de sant Roc, que és costum anar-mo’n tots allà, mo n’anàvem tots allà, tots a la mar mo n’anàvem, a la mar. I allí estàem… els dies de sant Roc agranàvem, segàvem senill als màrgens i esteníem el senill allí al comedor, llevàvem la taula del comedor pa dormir. I a la sendemà de matí llevàvem el senill i els llits i… al senill ficàvem mantes i dormíem damunt de les mantes. Perquè els dies de sant Roc, són tres dies de sant Roc, dos o tres dies, pues de consevol manera se dorm. I aixina se… I sense llum, entonces allà baix estàvem sense llum. Hasta que no va vindre el alcalde Llombart, que va ficar la llum i va ficar les avenides i ho va fer tot.

I a escola a on anava, vosté? Des d’ací…

A escola… jo vivia ahí davant, ixa casa d’ahí davant era de m’auela, i quan mon pare i ma mare se vaen casar ixa casa se va ficar a viure ahí, i jo i les meues germanes vam nàixer ahí, a ixa casa d’ahí davant. I quan jo vaig tindre edat d’anar-me’n a escola, Cervantes, que entonces d’antes de la guerra està el Mercat, el Matadero i Cervantes són les tres coses grosses de Nules que estaen… que les van fer antes de la guerra, les van fer en la República encara. Les tres coses. Entonces me vaen… només estava… l’escola aquella anàvem tots a escola a Cervantes. I jo vaig estar tres o quatre anys hasta que la meua germana que són dos anys més jove que jo se va fer fadrina pa anar a escola, entonces ja no va anar a Cervantes, va anar a Lope de Vega. Que vaen obrar Lope de Vega i va anar molt bé. Entonces mon pare i ma mare me trauen de Cervantes i me passen a Lope de Vega. Pa estar jo… anar i vindre amb la meua germana i aixina. La meua escola vaig anar a Cervantes i después vaig anar a Lope de Vega.

Mos pot contar lo de s’auelo el que duia l’aigua i tot açò?

Sí, m’auelo era el pare de ma mare. Era llauraor i tenia camps de… plantava guixes, un abre que se dia guixes, que són com si foren tramussos, i… claro, pues li dien Pepe la Guixa. Pepe la Guixa. I tenia carro, i al tindre carro ací en Nules no n’hi hava aigua potable, era a base de pous, a base de cisternes lo que bevíem l’aigua d’ací. Entonces se n’anava amb el carro a Vilavella, amb els cànters, el carro ple de cànters, anava, omplia els cànters, perquè allí l’aigua era debaes, de la font sempre ix l’aigua allí en Vilavella, sempre està. I venia i repartia i se guanyava la vida aixina. Entre lo de les guixes i lo de l’aigua pues el home pues anava tirant avant.

Perquè els ferrers eren els auelos paternos, no?, m’imagine.

El ferrer era m’auelo paterno, el Casino. Este atre era Faucha, i el ferrer era Casino, era el que era el paterno. Es el que era el ferrer.

Moltes generacions de ferrers, moltes.

Sí, sí.

Si s’auelo ja era, mare meua…

Sí, sí, m’auelo ferrer, ja era ferrer. Después el fill ferrer, jo ferrer i el meu fill ferrer. Ara vorem dels fills que té el meu fill si algú és ferrer, perquè encara n’hi han dos darrere d’este. Este no vol ser ferrer, este que ha vingut ara. Però después n’hi han dos més que estan ahí, els José i Miguel ixos encara estan estudiant. Ixos no sé pac a on pegaran.

Home, un ofici hui en dia és important.

Per això, perquè hui en dia hi ha molta gent que són estudiants, però de ofici ne van pocs, i cada vegà n’hi ha menos gent d’electricistes, de fusters, de ferrers… Cada vegà menos, de fontaneros, cada vegà n’hi ha menos. Aixina és que…

Entonces vosté se criaria en la ferreria. Antes dels catorze anys ja aniria per ahí…

Jo quan vàem obrar esta casa, quan mon pare va obrar esta casa i va ficar la ferreria ací, que vivíem ahí… vivíem ahí davant, pues va i m’auela dóna als fills tot lo que d’això i ixa casa ja no mos va tocar a mosatros. Mos va tocar en un atre puesto un atra casa. Entonces mon vàem vindre a viure al taller, ací, al taller. [10 min.] Sí, perquè com era… la casa esta era gran, era tan gran. Entonces era a base només de la fràgua i lluciar lligons, lluciar aixols i tot això, amb la fràgua i una enclusa i tot això pues n’hi hava prou. No era… encara entonces no se feien les portes i tot això gran, no, era només… era una ferreria d’aperos de llaurança. Xarugues, acavallonaores, lligons, això, la ferreria era d’aperos d’ixos. Aixina és lo que se va fer el taller aixina i vivíem ací. Ací estava la casa, els quartos de dormir ací i darrere, que darrere… mosatros… ahí està Carlos el de la joieria, que són dos cases cap allà, pues esta casa se n’anava hasta Carlos el de la joieria, que la paret mitgera d’allà no és Sant Miquel ni un atra casa que hi ha, no. La paret mitgera d’ahí és Carlos el de la joieria, que són tres cases més pac allà. Esta casa encara se n’entra pac allà. És gran, esta casa es gran. Era ferreria, una ferreria i la casa ací. Per això mosatros, mon pare i ma mare i les meues germanes podíem viure ací. I la ferreria la teníem ahí dins, i ací estaven els quartos de dormir, ací n’hi havien dos quartos, estava la cuineta que continua estant la cuineta ahí, perquè ara vivim la meua dona i jo i vivim ací. Quan se va casar… se va casar la meua germana primer que jo, i mon pare va fer el pis de dalt. I quan me vaig casar jo, me vaig casar dos anys después de la meua germana, va fer l’atre pis, per això té dos pisos esta casa. I vull dir jo que no és que… són dos pisos i esta planta baixa i el primer pis són meus, i el segon pis li ha tocat a la meua germana.

Ferrar animals no ho feien vostés.

No, no, no. Aperos, només era aperos de llaurança, hasta que va vindre la qüestió d’obrar i tot això i ja mos vam dedicar a fer portes, reixes, ja… ventanals d’alumini i tot. Jo al meu fill al ser tants xiquets, que ja ho hem dit, i no poder ja ací… perquè pa fer portes i tot això ací no podíem, els vaig fer el taller nou allà i açò ho vaig tirar tot a pla i vaig fer… és lo que vaig fer la casa que ara vivim ací. I això, i ara pues el taller està allà i allà ells pues treballen els dos fills meus, un operari o dos que tenen i aixina. I si algun fill vol continuar sent ferrer pues anirà allí, si no pues ja s’abandonarà [risses]. A vorem…

I quan van fer el canvi dels animals a les maquinetes i tot això, vostés feien ferramenta?

Sí, primer eren lligons i xarugues, tot això…

I corbelles i tot això?

Oi, jo dentava corbelles. Lo més… és fer la dent a la corbella. Jo estava especialitzat. Quan jo me vaig ficar a treballar amb els meus tios i mon pare allà al carrer Ample, de ferrer, que jo tenia catorze anys, quan me’n vaig eixir d’escola. Jo tenia un tio que li dien, un dels d’ahí, que li dien Jesús, que és el que dentava corbelles. Diu: “Vicente —els primers dies que me van dur—, tu has de dependre a dentar, perquè el tio ja se fa major i tu has de dentar”, i jo me vaig ficar a dentar a dentar i vaig agarrar una especialitat molt bona, pa ficar les dents a les corbelles: TATATATATA. En un minut ne dentava una, cada corbella… n’hi hava dies de cincuanta a sixanta corbelles diàries, me tocava fer. I una corbella costava molt d’arreglar, perquè les corbelles que portaven pa que tallara tenia dents ja de anterior tenia dents. Pues primer les teníem que ficar al foc, pa destemplar-les, perquè la corbella és d’acer. Com és d’acer l’hem de destemplar, perquè si no, no podries fer les dents, estaria dur l’acer. Entonces primer que tot la destemplàem, li llevàem l’acer, i después, quan ja estava gelà —cinquanta o sixanta corbelles tots els dies—, quan ja estava gelà la corbella l’agarràvem, l’agarrava jo, primer mon tio i después jo, amb un martellet especial que teníem, que tenia una cunyeta aixina, a l’enclusa: XATXATXATXA, xafàem la dent. TATATATATATA, xafàem la dent. I después l’esmolàem, l’esmolàem pa que estiguera fineta, l’esmolàem.

Amb una llimeta, m’imagine?

Nooo, amb una mola d’esmeril, amb una mola d’esmeril l’esmolàem. L’esmolàem l’esmolàem i después que ja estava esmolà, que ja estava pa dentar, entonces en un cavallet que tenia jo de madera, [15 min.] que m’havien fet els meus tios, que ja era de mon tio, ficava allí els peus aixina i apretava i la corbella se quedava sujeta ací, i ací: TATATATATATA, i cada minut una corbella dentà. Cada minut una corbella: TATATATATA. Me costava a minut. I después de ficar-li les dents les tenia que tornar a ficar al foc pa donar-li temple, perquè com primer l’havia destemplat pa poder ficar les dents, si no no haguera pogut ficar les dents, fer les dents. Entonces jo: TATATATATA, feia les dents i después la ficàem al foc pa donar-li temple. Costava a muntó, hasta que van vindre les corbelles d’esmolar, que eren més fines, perquè la dent la feien ja en fàbrica per allà pel norte, que allà pel norte sempre han anat més adelantats que mosatros: maquinària… en maquinària allà sempre han estat més adelantats que mosatros. Pues entonces ja van vindre les corbelles d’esmolar, entonces ja no calia, después quan se gastava la dent, ja tornar a ficar dents. Entonces s’esmolaven s’esmolaven i hale. Quan no tallava se tornaen a esmolar i avant.

Jo n’he esmolat en casa amb llimeta. Jo encara he terrat herba i cosetes d’ixes [risses].

I entonces… i la faena de ferrer pues va canviar molt, al vindre la construcció va canviar molt, perquè ja mos vàem ficar a fer portes, a fer reixes, a fer les bigues de ferro, a fer els pilars de ferro… Ja va vindre l’alumini tamé i ja mos vàem ficar tamé a fer… Ja vàem tindre que canviar la maquinària i ficar ja maquinària pa fer les coses noves que teníem que fer.

Perquè vostés feien forja, o siga, foc ahí…

Sí, sí, sí. Jo m’he dedicat més a la fràgua, jo era més a la fràgua, hasta que… En la fràgua hem forjat… Mira la porta ixa, que és l’últim que he fet. Això està tot fet a mà. Això ho vaig fer jo tot a mà.

Ara no saben fer-ho, jo crec, això.

Ara no, ara això ho fabriquen en fàbriques i només és montar-ho i vant, els ferrers no… Però antes ho féiem mosatros, en la fràgua ho féiem mosatros. Sí, sí, tot fet a mà. Sí, sí, jo estava especialitzat en això. Mira, però tot s’acaba [risses].

I lo que hi havia era molta varietat de ferramentes, entonces. No com ara, que ara és la lligona i…

Sí, sí, antes estava la xaruga, después estava la tresilla, que la tresilla era… si n’hi hava molta terra ahí i poca allà, amb la tresilla, que era un… era com si fora mig carro de gran, anava amb l’haca, arrastrant la tresilla, SUUM, i canviava… la terra la ficava d’ahí, que n’hi hava massa, allà. Estava la tresilla. Estava l’acavallonaora: antes els cavallons se feien a mà, amb lligò: POMPOM; después va eixir l’acavallonaora, que era dos pales aixina, amb l’haca davant, tirava l’haca i les pales li feien els cavallons: se dia acavallonaora. Después estaven les taulaoretes: taulaora de ganxos, taulora de falçons, ja venia tot això. I els ferrers pues tenien faena de fer les taulaores de ganxos, de fer els tallants, de fer… Els tallants tamé. Después a poquet a poquet això se va acabar i van vindre les maquinetes. Ja van vindre les maquinetes i ja se va acabar el lligó de fer… perquè antes era molt pesat pa’l llauraor. Perquè tenien que treballar amb el lligó, les terres les tenien que treballar amb el lligó, i això era l’ofici més pesat que n’hi hava pa’l llauraor, perquè era… Amb un lligó de puntes que dien, entonces amb lligó de puntes i un lligó romo. Era molt pesat. Entonces van eixir les maquinetes. Van escomençar a eixir les maquinetes i ja…

Vostés feien rotovatos i…

Féiem rotovatos ja después ací, ui, pues no n’he fet jo de rotovatos! I después de rotovatos han desaparegut els rotovatos i han vingut el polvoritzar. A polvoritzar brossa i s’ha acabat el rotovato i s’han acabat els lligons i s’ha acabat tot.

Alguna coseta fan amb tractor, però ja és un atra faena.

Sí, ara se polvoritza tot, pa la brossa i se polvoritza tot. Ja s’ha acabat. I ara tinc jo, allà al puesto que ells tenen el taller, tot lo que és de gran el taller, que és gran, tinc un dalt. Pues tot, quan jo m’ho vaig dixar als 65 anys, que ja em vaig dixar de treballar, ja estava el taller fet i jo ja vivia ací, ja estava el taller fet: tot lo que és el taller de gran de dalt està ple de tresilles, d’acavallonaores, de lligons… [20 min.] Tot lo que hi hava ací jo dic: emporteu-vos-ho allà, i encà ho tenen allí [risses]. Encà ho tenen allí dalt.

Bueno, i mos dia que amb els fusters han treballat molt, tamé.

Jo, pràcticament amb els fusters, que féiem tot això, estàvem molt units. Perquè ells feien les portes i les portes als costaets sempre feien les reixetes, i els fusters venien: “ieh, vine a prendre mida ací a esta porta que tinc ací que se necessiten fer…”, al costaet a la porta va el ferro, va una reixeta. I jo anava… estàem molt en contacte, fusters i ferrers estàem molt en contacte, sí. I ara els meus fills —que els meus fills s’han dedicat tamé a lo mateix, els dos, s’han ficat a fer portes, a fer reixes, a l’alumini, a fer de tot—, però ara ja no n’hi ha tants fusters, tinc quimera que en Nules està u que mos va fer la madera, tinc quimera… que és de Vilavella, per cert, José María em pareix que li diuen. Només està este en Nules. De ferrers estan els Casino, la família Casino. Sí, sí, perquè això sí que no s’acaba. Estan els Casino. Està el meu cosí Agustín, que s’ha mort, però està el Vicente, el meu cosí Jesús… i mosatros, dos fills meus, i avant. De fora… els Burguetes van dixar estar… ací en Nules n’hi hava uns ferrers que els dien Burguetes. Ixos s’han mort tots i els fills no han continuat. Els Burguete. Antonio Castelló, que tamé han desaparegut, es va morir i no va tindre descendència. Que de ferrers només està la família Casino. La família Casino i avant. Però estan els cosins, tant els meus fills com els meus nebots estan tots bé.

Antes de que arribara la soldadura…

La soldaura autògena i elèctrica. Jo he tocat les dos.

Però antes d’això pa fer reixes i això se feia tot amb rematxes.

Ah, antes de la soldaura.

Vosté ho ha conegut, això?

No, no, jo quan me vaig ficar als catorze anys, que ja me vaig ficar a treballar, ja estava la soldaura. Estaen les dos soldaüres, l’autógena i la elèctrica.

Clar, mosatros anem per ahí i veiem reixes antigues, però reixes antigues d’antes de guerra, i entonces sí que era a base de rematxes i coses d’ixes.

Sí, antes de la guerra, però jo vaig nàixer en el 35. Jo vaig nàixer un any antes de la guerra.

I vostés feien reparació de reixes d’ixes més antigues?

Quan jo treballava sí: “ei, que esta reixa me s’ha trencat ací”, pues anàem i les soldàem d’això. I les obres noves que feien, feien: “una reixa pa d’ahí”, i anàvem i féiem la reixa i la porta i féiem de tot. Ixa reixa… ixa porta d’ahí davant, que era nostra, ixa porta ja la vaig fer jo quan era jovenet, i vàem vindre a viure ací, ja la vaig fer jo ixa porta. I lo últim que vaig fer va ser la porta i la reixa, que són les dos el mateix dibuix. Quan eixiu mireu-ho i voreu. Quan eixiu retrateu-la i voreu, que les dos coses.

I panys i forrellats i coses d’ixes tamé ho feien vostés?

No, els panys els compràvem, el pany… mosatros no podem fer-ho. Els panys no… això ve fet ja. Això vas a la ferreteria i compres el pany.

Clar, clar. Antigament que feien forrellats d’ixos grans…

Antigament quan feien forrelats pues sí que és fàcil que els feren els ferrers. Però quan jo me vaig ficar a treballar ja això ja venia fet, els panys i els forrellats venien fets. Antes feien moltes claraboies de ferro. Ara tot això s’ha acabat.

I amb cristal no treballaven, aniria después el cristaler…

El cristaler, quan feien una claraboia pa’l cristal mos ficàem en contacte el cristaler: “ei, que ací el amo m’ha dit que ací has de fer tu els ferros pa la claraboia”, venia, prenia medida… Perquè pa ficar una claraboia el cristal necessiten dos ferros de te, aleta ahí i ahí. Sí, dos aletes, i segun la claraboia conforme és de gran pues distribuïen… Pa que no siga tot un cristal, perquè si se trenca se trenca el cristal gran. Entonces les claraboies era en tres o quatre peces de cristal. Perquè si se trenca, un pedregà forta i la trenca, si és gran és un d’això, però si és a trocets a trocets no costa tant, val menos dinés [risses]. [25 min.]

Això no ho havia sentit dir mai, veus?

Sí, la claraboia era a peces. Està tot unit, per fora un armaçó [inintel·lligible], però al mig la divisió del mig no era tot pa un cristal, era pa tres o quatre cristals. Segun lo gran que era la claraboia.

I quan vosté era xicotet, el ferro d’a on el traïen?

El ferro? El ferro… ací han vingut… no ací, a tots els ferrers, venien representants de Castelló i de València. I venien camions… tu demanaves el ferro que volies i venien camions. Per això el ajuntament me dia: “Vicente, veges si te’n vas d’ací que ací els camions ja donen pena de vindre”. Per això me vaig tindre que llevar d’ací i fer-me el taller allà baix. En Castelló se dia “Hierros del Turia”, estava en València i de València va passar una dependència en Castelló, es dia “Hierros del Turia”. Después Ros Casares, Mateu tamé… són cases que venien els representants, demanaes lo que volies i venia el camió i t’ho repartia. Ahí no hem tingut mai pega. I pa fer lligons, que jo feia lligons tamé, pa fer lligons els feia de ballesta de cotxe, les ballestes d’acer. A això sí que me tocava a mi anar a Castelló, als puestos dels camions i les ballestes, que se trencaven i canviaven les ballestes, jo en el cotxe que duia, tenia el cotxe i comprava ballestes de cotxe i de les ballestes feia els lligons. Aixols i lligons ho féiem a mà. Quan mon pare va faltar —que treballàvem mon pare i jo, i el meu major encara no s’havia ficat a treballar—, me va tocar agarrar dos peons, dos ajudes, dos xiqüelos que m’ajudaven. Entonces malls… un mall és una maça gran, gran. Jo estava darrere a on estava la fràgua, ahí la enclusa… la enclusa és el yunque. Yunque, en valencià enclusa. El yunque és l’enclusa. Pues ahí dos malls amb dos xiqüelos que m’ajudaven, ahí amb una maça cada u i jo amb el ferro en la mà, i PAM PAM PAM PAM, tot seguidet seguidet, i aixina féiem els lligons, féiem els aixols… Ho traíem, a la fràgua calfàem el ferro, l’acer, la barra d’acer calenta calenta conforme estava, i ahí i ahí, a fer-li la forma del lligó.

Fa falta habilitat m’imagine. Molta, perquè pa fer… pa doblar i pa que quede tot igual…

Sí, sí, se necessita pràctica. Se necessita pràctica. Jo com des dels catorze anys havia estat en el ofici ja sabia la cosa com estava. Quan me vaig ficar a treballar que ja tenia catorze o quinze anys, que vivíem ací davant, mon pare i jo —que mo n’anàvem a treballar al carrer Ample, allà al carrer José Antonio és a on teníem el taller—, a les sis del matí mos ficàem. A les sis del matí mos ficàem. Aixina, tota la vida. I acabàvem a les nou o a les deu de la nit, perquè de matí els hòmens se n’anaen a treballar amb el lligó, de matí, tenies que estar ací, obert ja, pa que… amanir-los el lligó, lluciar-los el lligó perquè no tallaen. I a les nou i mitja o les deu de la nit encà estàem treballant perquè quan se feia de nit, a les set o les huit, venien de fora i et portaven el lligó: “ieh, que el vull pa demà de matí”. I tenies que estar treballant hasta que tenies les peces preparaes dels lligons pa la sendemà de matí.

Dissabtes tamé, m’imagine.

Sí, entonces treballàvem dissabtes i tot. Hasta que ja, quan ja vaig vindre de la mili i tot això, els dissabtes ja mos vam dixar de treballar, ja només treballàem hasta el divendres i avant. El dissabte ja féiem factures i tot això pa anar a cobrar i tot això. Ja havia canviat la cosa. Però si no… Ja estava bé, ja.

I vacacions poques.

Vacacions? No sé si vosatros vos ho creureu, però jo vacacions no n’he tingut mai. Vacacions jo no n’he tingut mai. Perquè era autónomo, treballava pa mi i era autónomo. I jo vacacions no n’he tingut mai. No és que no he tingut vacacions, no: que pa quan estava mal a muntó vegaes mal i tot me tocava… tenia que estar al peu del canó. Jo només me vaig parar de treballar… me va caure un ferro al peu, POM, i me va fer una malesa al peu. I vaig estar lo menos mes i mig, mes o mes i mig fotut. Entonces sí que vaig estar de baixa, la única vegà que he estat de baixa ha segut ixa. Si estava una miqueta de calentura i tot això, a treballar. No… Tenia que estar molt fotut pa jo parar de treballar [risses]. [30 min.] No jo, no: tots els autónomos.

Clar, si estava tota la gent demanant…

Però mira, después mos vam casar, jo no havia eixit mai de vacacions. Les primeres vacacions que vaig tindre va ser de viatge de nóvios [risses], amb la meua dona. La primera vegà que vam eixir de vacacions. Però después quan me vaig llicenciar, ací darrere al carrer Sant Blai està la dels vells…

Clar, el CEAM.

I ahí Antón, que estava encarregat, feia els viatges.

Después, claro, al casar-mos i tot això i apuntar-mos als vells i d’això, pues entonces sí. Amb Antón hem corregut tota Espanya. Tota Espanya. Huit dies en Benidorm, pac ací pac allà. Fora d’Espanya no hem eixit ni la dona ni jo, pel motiu de que la meua dona tenia vértigo, i entonces en avió no volia anar en avió, i en barco tampoc. Entonces d’Espanya no hem eixit. Però Espanya l’hem correguda tota. Perquè amb Antón hem corregut tota Espanya, huit dies ací, huit dies allà, amb Antón y Alepuz hem corregut tota Espanya.

Ferramentes manuals n’hi havia moltes, a banda d’aixaes i lligones…

Estaen les corbelles, puntacorrents tamé ne féiem, pal tallaor.

Sí, sí, que va haver una temporà que se tallava amb això.

Sí, sí. Puntacorrents tamé n’hem fet a muntó, en una madera, darrere, i al puntacorrent li feia la punta. Ací en Nules hi hava u que era torner de maderes, me feia els mànecs i jo agarrava i els ficava els mànecs i… I què més feia? Empeltaorets, mare si n’he fet, d’empeltaorets! I rodaors! Rodaors pa que els clementins feren teronges, pa rodar a les rames, els rodaors. Mare si n’hem fet! Tot això tamé ho feia jo tot a mà. Pues de tot això, allà al taller segur que ne tindré encara de coses d’ixes.

Es pot fer una exposició de tot això, preciosa.

Ai, ací en el Museu del carrer de la Soledat…

Al Museu d’Història ho han llevat tot, no sé què faran, però ahí hi hauria peces seues.

A muntó ferramentes estava Semper, quan estava Semper ací de Croniste, Semper, pues: “Vicente, que anem a fer una exposició ací al Museo, ací a la Mare de Déu de la Soledat. Que tu no mos dixaràs…? —Sí, home”. Venien i tot lo que tenia allà al taller ho carregaven en un camió i ho ficaven a l’exposició. I después… i encà està allí dalt. Al taller està allí dalt.

Segona fila des de darrere, Vicente és el tercer comptant per la dreta. La seua germaneta Carmen està a la fila de davant d’ell, és la segona per la dreta. La mestra és doña Celeste. Esta foto la coneixíem de les memòries de Pepe Galí: comptant per l’esquerra la seua germana Primitiva Gavara Bruno és la quarta, al costat de la mestra. Davant té a Pepe, i davant d’este està la seua germaneta Pilar. Estan posant per a la foto escolar davant del Mercat: les reixes de les finestres continuen sent les mateixes. L’escola d’aquells primers anys es feia al Musical, però probablement van anar al Mercat a fer-se la foto.

Quan Pepe va tindre l’accident de menut [ho conta a la seua entrevista: José Gavara, ‘Pepe Galí’, històries d’heroisme], Vicente Casino era un dels xiquets que estaven jugant. Va ser testimoni de tot i va ajudar tant com va poder per a la seua curta edat.

 …i mos van dir: “què no estarà tamé Vicente?”…

Pues claro que sí! Estic ahí jo, i la meua germana tamé! I ixa foto la tinc jo! Ixa és doña Celeste. Esta és Primi, la germana de Pepe…

Sí senyor, sí senyor. Este és ell i esta és Pilar, els tres en ratlla. I vosté qui és, a vore?

Este [risses]. Este jo, i ixa la meua germana. Ahí està la meua germana.

Com li diuen, a la seua germana?

Carmen. Carmen Casino, jo Vicente Casino i ella Carmen Casino.

Pepe i jo estem molt en contacte perquè com jo sóc un dels que quan va tindre l’accident el vaig agarrar a d’ell… Ja vos ho ha contat ell. Mireu si me vaig impactar jo en l’accident de Pepe que jo —hasta ara, la meua dona encà m’ho diu—, jo he tardat molt en trau-me el carnet de conduir. Mira si me vaig impressionar de vore a Pepe ple de sang i mosatros agarrant-lo, que érem jovenets, tindríem deu o dotze anys, jo no sé la edat que tindríem, o huit o nou. Jo no me’n recorde de la edat que teníem, però érem molt jovenets. Me vaig impressionar, jo vaig dir “en la vida aniré jo en cotxe”. Me vaig casar sense cotxe, jo no tenia cotxe. La meua dona feia: “xa, tu no vols fer-te cotxe? —Jo dic: jo, Carmen —a la meua dona li diuen Carmen—, quan jo me faja un vehícul me faré un rulo”. Vosatros sabeu lo que és un rulo? [risses]. Ixe rulo que quan les festes de Sant Xotxim ve el rutlo… Encà el trauen. “Jo quan me tinga que fer un vehícul me faré un rulo. Jo cotxe no me’n faig”. Me vaig casar i anàvem amb els xiquets i [inintel·ligible]. Jo quan me vaig casar tenia una moto, me vaig fer una Guzzi. Una Guzzi. I com era ferrer me vaig fer un portamaletes darrere gran. I jo quan me’n tenia que anar a treballar fora, al portamaletes me ficava el soplete, un soplete portàtil, i damunt el cabàs amb la ferramenta. I jo amb la moto ixa Guzzi jo me feia tota la faena per fora. Treballava ací mon pare i jo i mon pare feia: “pa què no te fas el cotxe, xico?”. [35 min.] Mon pare ja era major. I jo dic: “jo cotxe, pare, no: jo me faig un rulo, jo cotxe no” [risses]. I un germà dels tres Segarres va ficar ahí a l’Asseit va fer una fàbrica. Se va desfer aquella però ell ne va ficar una ahí. Que era família de m’auela, els Segarres era algo família de m’auela. I tota la faena de ferro que va fer ixe que va montar ahí la vaig fer jo. Jo en la moto anava, feia d’això, feia els carros de ferro, feia tot això. I un dia me criden per teléfono i me diu: “Vicente, vine que ací has de soldar”, i jo agarre la moto i me’n vaig. Estava núgol. I quan vaig acabar al vindre comença a xispejar, a ploure. Entonces esta casa estaven fent-la, el obrer estava fent-la, que era Pepe Segarra. Estava fent-la. I jo en la moto pac ací, ja mig plovisnant, amb la caputxa posà, i passa el sinyor Pepe Segarra i me fa: “Vicente, què abobat estàs, què abobat!”. Tu saps que ixes paraules jo les vaig sentir? Me cague’n la mar! Dic: “este té raó, jo per què no me faig un cotxe? Que ja està bé la cosa”, ja feia anys que havia tingut Pepe l’accident i això. I els meus fills ja eren majorets. “Xe, que els xiquets volen anar ací o allà i no podem anar”. Y jo que no: “jo un rulo, xiquilla”, que ara encà m’ho diu: “què no te fas el rulo?” [risses], la meua dona encara… I vaig i m’impressione i vinc i no li dic res a la dona. I ahí a la carretera de dalt ahí hi hava una casa pa trau-se els carnet i això, una autoescuela. Vaig i me’n vaig i m’apunte. I no dic res en casa, ni als fills ni a la dona, a ningú. A la sendemà, tres vegaes a la setmana anava jo a la d’això. I al cap de set o huit dies que me n’anava i no li dia res a la dona, va fer orelletes, i els va dir als fills: “ton pare a on va? —No ho sabem, mamà no ho sabem a on anirà. —Ui, i a on anirà? A on anirà?”, ja va fer orelletes. Diu: “este què fa…? Este me fa fugida!” [risses]. Vaig i al cap de dos o tres… dic: “vaig a dir-los-ho”. Dic: “me’n vaig a Castelló. —Ui, això com és que te’n vas a Castelló?”, ja la meua dona enfadà. “Pa què te’n vas a Castelló? —Me’n vaig a fer examen, a fer pràctica amb el cotxe. —Ah, bandido!”. Me vaig traure el carnet i els meus fills ja eren majors. Quan ja vaig vore que necessitava un camió pa ficar les reixes i tot això, ja me feia falta, la faena ja va canviar. Antes només era lligons i tot això, i d’ací no eixia i d’això, pues jo amb l’amotet m’arreglava bé, però una vegà ja vaig començar a fer coses més grans que ja no d’això jo dic: “ací sempre emprant camions a uns i a atres pa que me porten la cosa… Entonces és quan me vaig traure el carnet.

Camionet de Vicente Casino, matriculat en 1994, davant de la seua ferreria, encara al carrer Sant Miquel.

Entonces va passar de la moto casi al camió.

Sí, sí, sí, de la moto al camió. Sí, sí, sí. I aixina hem viscut la vida.

La capella i la tradició de Sant Miquel

…que mos conte —ja mos lo ha contat, però un atra vegà— com se va fer càrrec vosté… es va fer capeller de Sant Miquel.

Sí… ah, bueno, quan me vaig quedar… Quan va faltar la senyora que vivia ahí al costat, que se va fer càrrec ella: “ara què fem?”. I com ja no volien… “ui, mala faenà”. Jo dic: “ja obriré jo”, i me vaig ficar jo a obrir a Sant Miquel i… Tots els dinés que d’això… Espereu-vos que açò tamé… Vos portaré el paper i voreu.

…Els dimecres… de fulles d’estes n’hem omplit a saber, ja. “Suma anterior”: tants dinés, mil i pico de pessetes. El dia que compre “velas”, que tinc que comprar “velas”, reste. Els dimecres, que fica dinés, “más”. Sume, i vaig sumant, vaig sumant, POP, i ve al final d’any i faig un paper pa tot el carrer: ací estan els gastos i tots els d’això. Quan se té que pintar la capelleta, pues ahí: “pintura, tal”, i porte control dels dinés.

I quants anys porta més o menos fent-se càrrec?

Ui! A vore, no ho sé… D’entrar ahí? A vore, esta dona farà pues set anys, sis o set anys, lo menos set anys porte jo d’encarregat d’ací, del carrer.

I quina festa fan, ara mateix?

Pues la festa que fem, no fem molta festa. El dia Sant Miquel és el 29 de setembre. [40 min.] I ve el capellà, ve l’Ajuntament, ve tota la policia —perquè Sant Miquel és el patró de la policia—, està tot el carrer, tots els veïns perquè ja saben que fem convit, com saben que fem convit venen [risses]. I els fem un… El dia antes de Sant Miquel fem la vetla: cacaus, tramussos, a muntó anys si no se pot… perquè ací s’han mort quatre o cinc d’este carrer, si estem de dol no fem res, però si fem d’això pues la nit antes sopem ací tot el carrer, tot això. Fem la festa ixa. I el dia de Sant Miquel venen tots, el capellà fa una homilia. Els veïns, mosatros, tots els veïns cantem els gojos, ja tinc paper pa tots, repartixen papers, cantem els gojos de Sant Miquel i después de cantar, de fer la homilia, traem les taules que tinc jo ahí, ahí fora al carrer, fiquem la beguda, el menjar i això i hale. I enguany me vaen dir: “Vicente. —Què? —No mos fages tant com els atres anys, fés-mos només una miqueta de picamenta”, perquè féiem un convit bo. Dic: “ui, això com és? —Diu: no és per res, però com és Sant Miquel i és la festa, l’Ajuntament mos convida a dinar, i si venim ací ve l’hora de dinar i no té ningú gana [risses]. Fés-mos només una miqueta pa poder anar después a l’Ajuntament i dinar”. Diu, aixina és que… I aixina i tot els vàem fer una bona picameta i els vam traure beguda, cerveses i coses d’ixes, no com antes… féiem bocadillos, féiem de tot, però això, no volien apretar tant [risses]. Enguany els hem fet una miqueta.

Antes jo me’n recorde… però d’això, em pareix que jo ho vaig fer només una vegà o dos: m’auela va dir… li va dir al capellà d’aquell entonces, que li pagava pa que feren ixe dia missa a Sant Miquel ací. I venia el capellà a fer missa ací. Però… jo me’n recorde que jo vaig vindre… estava quan era jove una missa o dos de un any aixina, però a poquet a poquet això se va acabar, la missa se va acabar. La missa diu que la feien allí a la iglésia, que ací no venien. I ara ve el capellà però fa un poquet d’homilia, no fa missa. Fa l’homilia ixa del dia de Sant Miquel, parla una miqueta i mosatros fem el convit, i ixa és la festa. I si no hi ha ningú de dol i tot això, el dia antes sí que sopem tot el carrer. Si no, si estem de dol d’això. Perquè quan la meua dona mos vam casar, quan vam vindre a viure ací tot eren vells! De joventut no n’hi hava, l’únic de joventut érem les meues germanes i jo. I una modisteta que n’hi hava ací al carrer que li dien Vicentica la Bufa. I avant, el atres tots eren vells. I van escomençar a morir-se, a morir-se, a morir-se hasta que mos vam quedar mosatros. I quan va tindre la meua dona al major, el fill major, el primer fill, se’l rifaen: com tot eren dones majors se’l rifaen!, perquè ja feia anys que no havien tingut ni un xiquet xicotet [risses]! Se’l rifaen. Después vam tindre el segon xiquet i… I a poquet a poquet, vull dir que han anat morint-se i mos hem quedat ja… Mira, el més major jo. Però jo ja tinc noranta anys.

Mos han parlat d’un costum que hi havia, tamé supose que molt antigament, que era el dels llanderols.

Sí.

Vosté ho ha conegut encara?

Sí, sí, ho he conegut. Els llanderols com entonces no n’hi hava tele ni n’hi hava res, perquè entonces els xiquets mos ficàvem a juar amb qualsevol cosa. Les pilotes que teníem eren de drap, no teníem pilotes de goma ni de res, era un drap lligat amb una corda i hale, i a juar a baló. Perquè a Pepe Galí, el del cotxe, que estàvem juant a la plaça, ahí a lo que és el mercat ara, estàem juant i a això passaen algun cotxe per ahí, començava a passar algun cotxe. Molt seguit no: en quan en quan algun cotxe. Mos se’n ve la pilota pac ací, que ell ho haurà contat, i és quan el cotxe el va fotre. I per què ho dia, això? Ah, dels llanderols! Pues els llanderols… I als clotets? [45 min.] No sabeu lo que és als clotets?

A les boletes?

No, no, a les boletes era les dones. Els clotets era dels hòmens. Pues els llanderols era els pots, les safes, les coses i això, ja ho diu, llanderol, coses de llanda. Pots i tot això. Amb una corda… féiem un forat en una llanda i amb una corda lligàem, passàem una corda i n’hi haven deu o dotze llanderols. I anàem per els carrers amb el llanderol a vore quina rastra feia més ruido [risses]. Hi hava premis a vore qui ficava més llanderols, quan més llanderols més pesava, i érem jovenets, érem xiquets [risses]. I per això tots anàem amb llanderols per ahí, perquè entonces féiem concurs a vore qui portava el llanderols més ruido [risses]. El llanderol. Bueno, pues els clotets entonces era… entonces els carrers eren tots de terra. Eren tots de terra. Contra la paret, en un puesto com d’ací a ahí, per eixemple, d’ací a allà, allà contra la paret, en carrer de terra, si n’érem set o huit xiquets, o quatre o cinc, els que fórem, féiem un clotet a la terra, féiem un clot: un clot, un clot… Si n’érem set, cada u feia un clot. I u tenia que saber el clot de qui és. Si n’érem set, bueno pues jo… u, dos, tres, quatre; al millor era el quatre, l’atre… Tu, cada u tenia que saber el clot de qui és, ahí està. I una cosa de llarg com d’ací a allà, aixina, féiem una ratlla: tots a la ratlla. Una pilota de vaqueta que díem mosatros, que vaqueta ja saps, que no té corretja i tot això, unes pilotes aixina. Mos fiquem allà, els clots pa que capiera ixa piloteta. Mos fiquem allà, tots ahí en tirera, al carrer, ahí al mercat o a on fora, ahí. Tiràem… u pagava, el que pagava…. entonces no me’n recorde si tiràvem a sorteo al que li tocava. Però això era igual: agarrava la pilota i SISSSISSSISSS, i tirava. I segun al clot que caïa… si me caïa al meu clot jo tenia que anar corrents a per la pilota i ixos fugir, perquè jo pilotà [risses], i la pilota feia mal, si te pegaven una pilotà. La pilota era dura, la pilota de vaqueta era dura. I al que li pegava ixe pagava después [risses]. Això se dien “els clotets”.

Els llanderols, els clotets, el pot de la tella… El pot de la tella tampoc l’has sentit nomenar mai? El pot de la tella era —ahí juàvem xics i xiques—, era tamé una cosa aixina com d’ací a allà. Una ratlla, una atra ratlla i… tenies, en un pot, un pot aixina, tenies que ficar el pot ahí, damunt del peu, i damunt del pot una tella. Una tella planeta, i tenies que anar… el pot ahí i la tella damunt, i que no te caiguera ni el pot ni la tella, per això es dia el pot de la tella. D’ahí a allà, un tros com d’ací a allà. I tu dóna’t cómpter, un pot i una tella aixina, pues tens que anar amb tento pa que no te caiga. Perquè si te caïa pagaves pinyora. I una pinyora amb xics i xiques, pues a la xica si pagava la xica pues a lo millor li dies… pues qualsevol tonteria: un besito, o… un pessic, és dir que… coses de xiquets, no? De xiquets que a lo millor ja tindríem tretze o catorze anys, ja érem més majorets. I és dir, que te ficaves el pot ahí damunt del peu i coixint coixant tenies que anar hastat allà i que no te caiguera. Si no te caïa pues res, però la majoria mos caïa, perquè d’ací a allà pues… I al que li caïa, pinyora, i un atre, el que estava allí d’això, ratlleta. “Ixe ja té una pinyora”. I quan arribàvem a les cinc pinyores, entonces mos assentàem i cada u tenia que fer una cosa de lo que li díem, de cada pinyora tenia que pagar: de fer açò o allò, o dir-li… “ves i dis-li a aquella que eres un gordo”, és dir que fer alguna cosa, qualsevol tonteria de xiquets.

Jocs baratos, es veu que no hi havia…

No n’hi hava tele, eh?, i entonces mos inventàvem jocs, que ara ixos jocs han desaparegut. Perquè jo els ho dic als meus nets, i ells… “ui, a això juàveu, aixina?”. Ara amb les maquinetes. [50 min.] Que jo pa mi les maquinetes ha segut el erro més gran que n’hi ha. N’hi ha… És bé, però tot el bé porta mal.

I de festes més no sé què féiem entonces. Bous sempre n’han hagut en totes les èpoques. Bous i vaques sempre n’han…

Esta festa d’ací a lo millor és l’única que queda ja, no? De capelletes.

No, n’hi han més. La de Sant Xotxim sabeu a on està, no?

Sí, però estes festes de carrer, això…

Sant Blai. La de Sant Blai, la sabeu? Esta és més xicoteta. Capelletes com esta n’hi ha una al carrer Santa María me pareix, i al carrer Vilavella me pareix que n’hi ha un atra.

Clar, els Sants de la Pedra…

Sants de la Pedra sí, els Sants de la Pedra estaven al carrer Roser, me pareix. Al carrer sant Vicent està… a on fiquen el d’això el dia de Sant Vicent, que peguen la volta a la foguerà. Ahí està… No és capelleta, és un quadro. I ací al carrer de la Soledat està tamé el quadro de la Mare de Déu de la Soledat. Però de capelleta… està ixa del carrer Santa Maria, que és el Sant de la Pedra tamé està.

Sant Antoni…

Al carrer Sant Antoni tamé està. I ja està, i el carrer Sant Miquel, i avant.

I esta imatge no la portaven a la iglésia?

No. La imatge d’ací només ix el dia de la provessó de Sant Miquel. I ara ja fa anys que no ix ni el sant, ara només ixen els palis, els guions. Des de que cada vegà n’hi havien menos portaors i no hi han portaors, s’han quedat… els sants s’han quedat en casa, que per cert que l’anda i les barres i tot això està al taller meu, al taller que estan els meus fills, allí dalt a on estan tots els meus trastos de quan jo era ferrer, allí està l’anda i les closses de Sant Miquel. Ara ixen els guions.

Carmen Amiguet Valls canta els Gojos de Sant Miquel

El culte a Sant Miquel és molt antic, ja es parla de la devoció que li mostra Sant Francesc d’Asís en el segle XIII i que recolliran els franciscans. En el segle XVII, la devoció a Sant Miquel rep un impuls en el context de la Contrareforma. Estos gojos els data el catedràtic Ricardo Fernández Gracia en el segle XVIII. Es canten per tot el territori espanyol: a Albengibre (Albacete), Peramola (Alt Urgell, Lleida), Agres (el Comtat, Alacant), Llíria (Campa de Túria, València), etc.

Gozos al arcángel San Miguel

PUES EN LA CORTE DEL CIELO
GOZÁIS TAN ALTOS BLASONES
DAD A NUESTROS CORAZONES
ARCÁNGEL MIGUEL CONSUELO.

De la escuadra celestial
sois el primer coronel
que al atrevido Luzbel
venciste en guerra campal;
echando al fuego infernal
echando al fuego infernal
su rabia y furioso anhelo.
DAD A NUESTROS CORAZONES…

Vos al hombre desterraste
que profanó el paraíso,
bien que con piadoso aviso
su enmienda solicitaste;
pues con piedad le enseñaste
pues con piedad le enseñaste
a llevar con pan su duelo.
DAD A NUESTROS CORAZONES…

Vos al pueblo de Israel
sacasteis libre a buen puerto
y guiaste en el desierto,
porque a Dios sirviese fiel;
dándole por pan aquel
dándole por pan aquel
maná que bajó del cielo.
DAD A NUESTROS CORAZONES…

De la escuadra de María
fuiste el cabo principal,
y embajador especial
de quien Cristo se valía,
cuando a su madre quería
cuando a su madre quería
consolar acá en el suelo. [55 min.]
DAD A NUESTROS CORAZONES…

Cuando Cristo en oración
estaba en el huerto triste,
Vos del cielo le trajiste
el consuelo a su aflicción;
dando alivio en la ocasión
dando alivio en la ocasión
de su mayor desconsuelo.
DAD A NUESTROS CORAZONES…

Mucho aprecio en el Juicio
de Dios tu virtud alcanza,
pues te fía la balanza
para hacer de juez oficio;
pesando virtud y vicio
pesando virtud y vicio
del grande y del pequeñuelo.
DAD A NUESTROS CORAZONES…

Las empresas más gloriosas
fio Dios a tu destreza,
y emplea tu fortaleza
en las más dificultosas;
haces obras tan pasmosas
haces obras tan pasmosas
que admiran a tierra y cielo.
DAD A NUESTROS CORAZONES…

Abogado y protector
de la Iglesia militante,
cuidas siempre vigilante
de darle auxilio y favor;
y cuando el riesgo es mayor
y cuando el riesgo es mayor
tanto es mayor tu desvelo.
DAD A NUESTROS CORAZONES…

Dad, pues, Arcángel glorioso,
aliento a nuestra esperanza,
pues tenéis tanta privanza
con el Todopoderoso;
venga a todos presuroso
venga a todos presuroso
vuestro favor en un vuelo.
DAD A NUESTROS CORAZONES…

Carmen Amiguet.- És molt bonico. Són molt bonicos. Jo hui és perquè estic catarrosa, però quan m’ix bé la veu, que m’ix clara, me sentien tots els policies i tot. Però és que són molt bonicos, el gojos. Són molt bonicos. I mira, això. Ui, a saber les fotocòpies que fa, i les dona… I la història de Sant Miquel. Ell s’ho apanya, és el capeller, ell. Però el dia de la festa Sant Miquel me dona forces pa cantar. Jo no sé com és això que sempre m’ix la veu.

Contingut extra

Primera Comunió

Mira, ixa és la meua Comunió [risses]. La meua Comunió. Pues mira, ahí estarà la fetxa.

[Dijous] 3 de juny de 1943 [les comunions es feien el dijous de l’Ascensió del Senyor, no en diumenge com ara].

Huit anys, tenia jo. Vaig nàixer el 35.

Jugador de futbol

Ixe és el del fútbol.

Este és el del fútbol.

Ixe el tenim, tamé.

És que jo… tamé el teniu, este? Pues en este llibre estic jo. Jo juava al fútbol en el Nules. Ahí estic jo. En ixe equipo del Nules estic jo. Veges si me coneixes.

A vore si el coneixem…

Ixe és Salafranca… Juanito, Salafranca… Ixe sóc jo.

Tenien bon equipo o què?

El Nules entonces teníem bon equipo. Quan jo me’n vaig anar a la mili, com juava en el Nules… me’n vaig anar a la mili, claro, i un capità que n’hi hava ahí que era l’Alaquàs me va vore juar quan eixíem al recreo i tot això: “ui, tu jues bé al fútbol. —Dic: jo jue en Nules en Primera Regional. —Diu: tu vols juar ací en el Alaquàs?, que jo sóc d’Alaquàs”, me diu el capità. “Te rebaixaré de tot servici”, me rebaixa de tot servici i vaig estar els dos anys de la mili juant al fútbol. Ma mare i mon pare feien: “tu no demanes mai dinés!”, i jo dic: “jo ne guanye prou juant al fútbol” [risses].