Vicente López Clofent, futbolista professional de Mascarell

Sinopsi:

Transcripció:

Bueno, moltíssimes gràcies per acollir-nos tan… tan agradable.

No, vamos, les gràcies són meues. Agraït totalment. Sí, a més estic convençut de que és aixina. Les gràcies vos les done jo a vosatros per recordar-se de una persona pues que, bueno, ja fa anys que no… pues u ja s’ha deixat tot açò i no pensa…

Tindràs a muntó que contar.

Sí, lo que passa que n’hi ha a muntó vegades que u ja… el temps va passant i ja te dic, he tornat a vincular-me en el fútbol per mediació d’uns amics meus que és José Franch i Dani, que són els de Moncofa, que m’han donat una atra vegà la il·lusió, en lo qual estic super super agraït a d’ells, a d’ells i a Moncofa, perquè m’ha tornar el… com se diu?… el d’açò este del fútbol un atra vegà, el bitxet ixe del fútbol un atra vegà. I gràcies a d’ells pues estic encantat, però per lo demés fenomenal. Molt bé, molt bé.

Tu eres José Vicente…

Sí, José Vicente López Clofent. José Vicente, però tots me coneixen per López, fútbolísticament “López”.

En algun lloc he vist “Lópex”.

…

Antigament?

López, López, López tota la vida. A mi el meu nom casi ningú… llevant de la família o aixina amics més arrimant… ningú me crida per Vicent, tots López. López amunt, López avall. Mira, la història és aixina.

L’any de naixement mos ho pots dir si no te…

Com?

L’any de naixement?

El 21 d’agost del 54. Faig 67 este mes que ve.

Estàs fet un bronze.

Gràcies a Déu no puc queixar-me. Después de lo que he tingut en les operacions de pròtesis, que jo pues estava un poc… pues bueno, pues un poc en incertidumbre perquè coses d’estes… Lo que passa que… ja te dic, tinc un amic meu que és el doctor Corell, Ricardo Corell que va juar amb mi a fútbol, per això dic jo lo mateix que estava comentant-te jo de que en la vida en el fútbol en l’època nostra no guanyàvem diners, però sí que guanyàvem amistat. Ja te dic: abogats, mestres, tal, tal, i me va operar ell -d’esta-. I d’esta no me va operar ell perquè estava jubilat, però me va operar el segon d’ell, que estava en el grupo, que va ser igual. El doctor Diezma. Gràcies a déu estic molt bé molt bé. Ja te dic, ara en dos dies he fet… noranta… cent-seixanta o cent-setanta quilòmetros en bicicleta. O siga que… I caminar, i fer piscina… veus, ahí tenim piscina tamé… I gràcies a déu no puc queixar-me perquè estic molt bé. Hi han coses, pues… a muntó vegades que hi ha gent que jo conec que no s’ha quedat molt bé, però jo de veritat que sí que sí que estic molt bé. Gràcies a déu m’ha eixit tot perfecte. De moment.

Tu eres de Mascarell?

Sí. A vore [risses]. A vore és que és un tema que a muntó vegades me comenten “tu eres de Nules”. No, jo sóc de Mascarell. A vore, no renuncie a Nules jo, jo sóc nulero, perquè Mascarell és Nules, això [inintel·ligible], però jo he nascut en Mascarell. O siga, jo no vull dir que Nules no… No, no, Nules és Nules, és el meu poble i a més sense ningun d’açò [dic] que sóc nulero tamé, però jo les meues raices són mascarellero. He nascut en Mascarell i no tinc per què dir que no he nascut en Mascarell. He nascut en Mascarell, lo que passa és que en después pues Mascarell és Nules, perquè és aixina, és una pedania de Nules, però jo he nascut en Mascarell, sóc mascarellero i tota la vida. I ademés sempre ho diré i n’hi han que s’enfaden en mi… bueno “s’enfaden”, no és que s’enfaden, però “tu fas lo que te convé, quan eres de Nules i quan eres de Mascarell”. No, jo sóc de Mascarell i en después nulero. Però sóc mascarellero i nulero. I mosatros, ja te dic, la meua dona i jo a muntó vegades, cada dos per tres anem a missa, els dissabtes mon anem a missa a Mascarell. I en después en les festes. El meu net està batejat en Mascarell. Va nàixer el dia del patró de Mascarell, ja veus tu, circumstàncies de la vida. Se veu que Sant Agustí i Sant Ramon -que són els patrons- van dir “naixerà ixe dia” i va nàixer ixe dia. I a la xiqueta anàvem a batejar-la tamé Mascarell, però bueno hem tingut algun problema familiar i l’hem tinguda que aguantar un poquet, però gràcies a déu… Sí, sí, jo sóc mascarellero… sóc nulero tamé, però mis raices són mascarelleras.

Serà família llauraora, imagine, del terreno.

Sí, sí, llauraora totalment, llauraora. Mon pare llauraor, m’auelo tenia animals, tenia vaques de llet, que venien la llet ací en Nules… Però sí, sí, llauraors totalment. Totalment, totalment, llauraors. I gràcies a déu, i la veritat que estic orgulloso d’ells, tant de m’auelo com mon pare, una família llauraora però molt…

Han treballat molt.

Molt, molt han treballat. Massa, massa pa lo poquet que ha viscut mon pare. Mon pare va cobrar un mes, als 66 anys va faltar. Se jubilà als 65 i faltaven poquets mesos i va faltar. Sí, sí. O siga vull dir-te jo que amb tant que ha treballat… no ha disfrutat ni dels nets ni de la família en si i de mosatros. Però bueno, són destinos de les persones, de moment ja he passat els 66, toque madera [risses] [5 min.]. A lo millor lo que no ha viscut ell me toca a mi viure-ho, perquè la vida no saps mai lo que te vas a encontrar.

Tu vas a arribar a anar a escola en Mascarell?

Sí, sí, jo anava a escola en Mascarell i era monaguillo de la iglésia de Mascarell, del capellà Mossèn Manuel. Sí, sí. Jo he sigut monaguillo i he anat a Mascarell a escola. Sí, claro, claro.

Feia molt de temps que sentíem parlar de tu, però no sabíem com localitzar-te. Hasta que Pepe no mos va dir…

El meu cosí.

Diu “és que hi ha una persona…”. Home! A mosatros mos fa un favor! De tu hi ha una llegenda, que tu juaves a fútbol en la era. “És que ell juava al fútbol a les eres”.

Sí, sí, en l’era de Mascarell. Jo vaig eixir fútbolista en l’era de Mascarell, que és lo que estava comentant-te jo. Lo que passa és que mira, te dic, a vore jo sóc una classe de pensar… és igual com el Vila-real, vale?, el Vila-real diuen “el Vila-real… el president que tenen ara és un fenómeno tal i qual”. No, espera. Ahí han hagut persones de baix que no han sigut reconegudes, que si el Vila-real el té este senyor és per ixes persones que no han desfet el fútbol en Vila-real, com ha sigut Font de Mora. Font de Mora per a mi, -i que me perdone el president que n’hi ha ara, que me perdone en tot això, que jo li done el mèrit a ixe senyor de lo que està fent el Vila-real, ojo, que està molt ben fet-, però que hi han persones que… no mirem a baix, mirem quan estem triomfant. No home no, hi ha que mirar tamé d’on arribem, d’on venim. I d’ahí sabrem lo que n’hi ha. I això és lo que a mi me molesta. Me molesta de veritat, me molesta que siga el triomfaor i el de baix que ha donar ixe peu pa que ixa gent triomfe… no se recorde. Ja te dic, a mi… jo en Nules… a vore si t’explique, pa que sàpies com està la situació. I me dol, me dol en l’alma perquè me cabreje en tots els aspectes. Jo en Borriana sóc una persona, si vols preguntar en Borriana, sóc molt volguda, molt molt volguda. En la època meua, eh?, ara ja la joventut de ara no. Però en l’època meua de fútbolista, jo he estat nou temporades en el Borriana. A vore, però no com a fútboliste. A mi no m’aprècien com a fútboliste, a mi m’aprècien com a persona. I això tu me pots dir “hòstia, este s’està tirant floretes i este què està fent”. No, no, pregunta-ho. És que ho pots preguntar en Borriana, pot preguntar en Borriana… a l’època meua, edats meues de 65, 66… tota ixa gent de l’època de les generacions meues que he estat en el Borriana. I te diran “xapó”. T’ho dic sincerament. Pregunta en Vila-vella, pregunta en Moncofa, pregunta en la Vall, pregunta… Jo és que no m’he sentit mai fútboliste, m’he sentit una persona que… a vore, que m’he sabut més valorar lo que és la persona que lo que és el fútbol. Jo si haguera triomfat en el fútbol jo crec que haguera sigut igual. No… A mi, quan jo estava en el Betis venia ací al poble… que en después, quan te dones cómpter que les coses venen en contra… és quan te dones cómpter i dius… “açò no és lo que jo pensava”. Claro, quan estàs dalt tot són “ui, ui, López”. Però en después te deixen els peus en terra, i dius “senyor!”. Te tomben. Entonces això a mi sí que m’ha fet… no sé, una carrera, uns estudis, un mestre, un abogat, això la vida m’ha ensenyat això, a saber estar en les persones.

Perquè claro quan tu tens els fills, tu treballes, jo treballava perquè el fútbol entonces no… jo quan va vindre el Betis, el fútbol per ací -Vila-real, Borriana, Benicarló i això- no donava… tenies que anar a treballar. Jo he anat a collir, eh?, i en después d’anar a collir me n’he anat a entrenar i dissabte a juar. I no te dones compte de tot açò perquè treballes, el fútbol… els fills no els disfrutes, però ara que estàs jubilat, que tens temps i els veus i això… ara sí que els disfrutes.

Bueno, explica’ns un poquet com va ser això de passar de la era a… te va vore algú i…?

Sí, mira, jo t’explique. Jo tenia un tio meu, que encà viu, ell viu davant de la iglésia de Mascarell, que li dien Bartomeu. És mon tio. I mosatros pues jugàvem, eixíem del col·le -per això te dic jo que anava a Mascarell al col·le-, eixíem del col·le i pues jugàvem allí. I a lo millor, lo que passava, a lo millor hi haven dies que la gent que anava a collir no anava a collir perquè plovia el dia antes o en después. Claro, les taronges quan estan banyades no se poden collir. I mosatros mos ficàvem a juar amb persones majors. Amb els meus cosins més majors… i tal i qual. I venia un home que li dien senyó Pasqual de Mezquita, que tenia una sabateria a on està el mercat [10 min.], a on està Bancaixa, al costat, ixa casa cantonera, això era l’espardenyeria i li dien el senyó Pasqual Mezquita, que és el que portava tot lo que és la OJE entonces, que és a on està ara la biblioteca o a on està això. Entonces era la OJE, i mon tio li va dir a ixa persona, diu “tinc un nebot que jua a fútbol que te cagues. -Xa! Bueno, pues ja aniré”. I venia i jo… jugàvem un partit, però jo ni… ja veus tu, jo tenia 7, 8 o 9 anyets o aixina. Ja veus tu que no… No és que ho feia mal, perquè ho feia bé, si no fera bé no haguera arribat on vaig arribar, tenia unes qualitats… I va i me veu i diu [gest d’aprovació]; i me porta a la OJE, a l’equipo que era de la OJE. Que entonces el Juvenil de Nules era el Juvenil de Nules, el Nules, però no tenia… no res més. I ixa persona va montar un equipo que se dia la OJE. Però a partir del fútbol n’hi haven atres activitats. Jo vaig a anar a Artana, el primer dia que vaig anar en ixa persona vaig anar a Artana, però saps a què vaig anar a Artana? A juar a balonmano. Jo vaig escomençar en la OJE juant balonmano, perquè ell dia que com a fútbolista era bo, però que a balonmano era millor. T’ho jure. Jo era… conforme sóc ara. Jo en 12, 13 anys o aixina era ja… i tenia força. “Jua a balonmano” i jo “tio Pasqual, a balomano diu!… -A balonmano!” [risses]. El primer partit en Artana, allà en la plaça d’Artana, que van montar una porteria o no sé què. Ja veus tu entonces. Però ja en después me va dir “si vols juar a fútbol, pues a fútbol”. I ell va parlar amb el Nules, ell va dir “ahí hi ha un xiquet en la OJE que podia juar ací en Nules”. I l’entrenador entonces era un tal Ayet, que tenia un… o siga era mecànic de bicicletes, que el tenia el senyó Agustí… com li dien a ixe home? Tenia una casa de bicicletes davant d’on està el convent, la iglésia del convent, enfront. Ahí hi hava una tenda de bicicletes. Pues ixe home, ahí treballava ixe xic que era entrenador del juvenil. I va dir “pues vale, porte-lo”. I jo pues vaig anar, de Mascarell a peu, me n’anava. I me va vore i tal, tal, pa acabar prompte. Pom, pom, estava juant amb el… “vale, pues fem la fitxa” i vam fer la fitxa. Fitxa falsificà, que jo no tenia l’edat. Jo no podia juar. No podia juar perquè no tenia la edat. Però jo claro… [era gran] la vam falsificar i al vore’m van dir “este té 14, 15 o 16 anys”. I jo tenia 12 anys, eh? I el primer partit que vaig juar amb el juvenil de Nules el vaig juar en Betxí i el vaig juar de lateral esquerre i amb l’esquerra no li pegava ni a un carro jo [risses]. Són anècdotes, eh? No li pegava ni a un carro. Jo a un baló amb l’esquerra… en la vida. I saps com vaig dependre a juar amb l’esquerra? En Mascarell a on vivia jo, només entrar, a on està ara això dels metges i tot això, això era dels meus uelos, allí vivia jo. Dalt, vivia jo, lo que és on estan els metges ara en Mascarell. Pues jo vaig escomençar a dependre a pegar amb l’esquerra amb un baló de plàstic a la paret de la veïna. Que la veïna dos per tres agarrava i me pegava amb la granera, perquè no volia que juara. Pues ahí vaig dependre a pegar-li amb l’esquerra i vaig aplegar a pegar-li millor amb l’esquerra que amb la dreta, però era totes les dies. Jo… “pam… i pam…” i la dona aquella… La ti Maria. Aquella dona amb la granera m’ixia perquè a totes hores estava jo pegant allí en la paret. I allí vaig dependre i d’ahí ja me’n vaig anar al Nules. I en el Nules ja… 12… primer any de juvenil, segon any de juvenil. Sí, muy bien. I el tercer, que tenia 14 anys o una cosa aixina perquè és que no són per edat, són per temporades, perquè segun l’edat puges més estàs una temporà més en juvenil o menos. Ara crec que és lo mateix, crec, no ho sé tampoc, però sí, crec que és lo mateix. Entonces no agarres per edat sinó agarres per temporades i a la tercera temporà ja vaig juar en el Nules. Sí, ja juava de central en el Nules. Sí, sí. Ja vaig juar en el Nules però…

Un xiquet!

Sí, un xiquet, la veritat, un xiquet. Jo tenia… crec que en Nules vaig escomençar a juar el primer any… no tenia ni els 15 anys. Però és que d’ahí va ser tot molt ràpid. Amb la Selecció Valenciana ixa temporà, en después acabe la temporà i la següent que… encà no vaig començar a iniciar la segon temporà ja van vindre Alberto Toldrà [15 min.], que va ser el primer representant que ha hagut en Espanya.

Mare meua.

No, no, però això és verídic, eh? Analitza, analitza. El primer representant que va haver ací en Espanya era Alberto Toldrà, que va vindre a per mi amb José Manuel Espinosa, que era comerciant, un dels germans Espinosa.

Gent coneguda, sí.

Que és al carrer Calvari… que tenia l’almacén de taronja allí. Un dels germans. Van vindre a Mascarell a per mi, i jo no anava al Betis, eh? No, jo anava al Sabadell, per mediació de Xulla, de Felip. Felip el de Nules, que va estar en el Sabadell, ixe estava [inintel·ligible] en el Sabadell i juant contra el Elche, a l’eixir, el porter li va pegar una punyà i li va fer despreniment de retina. Entonces, imagina. A d’ell, a Felip. Juant el Sabadell contra l’Elche, en camp de l’Elche, el porter li va eixir i li va pegar i li va fer depreniment… i estava ja casi firmat pa anar a Barcelona ell. Això és veritat, eh?, si parles amb ell… I anava… a punt de fitxar amb el Barcelona. I al tindre ixa… i enteonces despreniment de retina… ojo, entonces no és com ara. Ara està tot molt adelantat, i hi han moltes coses, en Barraquer… Jo per fortuna… per fortuna, de veritat: el meu fill està operat en Barraquer, el meu fill porta les ulleres dins de l’ull. Per catarates congènites i està operat. Entonces això no existia. Entonces ja li van dir “el fútbol res”. I d’ahí no vaig poder anar-me’n al Sabadell i és quan me va dir… pues el Betis interessava, diu: pues al Betis, i me’n vaig anar al Betis. Però jo me n’anava al Sabadell, no anava al Betis. I me’n vaig anar al Betis, mira.

En quina categoria estava el Betis entonces?

El Betis en primera… el primer any en segon división, després en primera. El primer any que vaig anar jo van pujar de primera a segon, i el segon any estàvem en primera. Ja te dic que quan anàvem per exemple amb la Selecció Espanyola, que anava a juar contra el Madrid… En después tamé… Contra el Madrid directament amb el Betis no he juat, però sí que he estat en el banquillo… en Castàlia sí que vaig juar un quart o vint minuts que me van traure, quan el Castelló estava en primera, que estava Clares, Babiloni i tota ixa pleva. No… A vore jo vaig estar en el Betis, però no vaig acabar de triomfar del tot, la veritat. Perquè si no a lo millor no estaríem ni parlant ací, jo estaria allà. Quan me vaig trencar els lligaments… en un entrenament me vaig trencar els lligaments i entonces ahí ja se’n va anar… la segon temporà que vaig estar en el Betis, que anava a la tercera pa… que jo ja m’havia agarrat allí i estava solt i ja m’havia acoplat i… la veritat que estava molt bé, físicament i tècnicament i de tot. I també te contaré una anècdota, quan jo estava en la Selecció Espanyola, perquè són anècdotes que me’n recorde i vénen ara. Quan jo estava en la Selecció Espanyola estava Santamaría central del Madrid i vaig tindre a Héctor Real, els dos. Héctor Real que era interior, quan va fer les cinc Copes d’Europa. Estaven Santamaría i Héctor Real. Els dos en el Madrid. Ixos els vaig tindre jo com a seleccionadors, el Juvenil. I quan jo estava en el segon any que vaig estar en la Selecció Espanyola el Rayo Vallecano me volia. Jo en el Betis juava poquet entonces. A l’any siguient és quan me vaig trencar els lligaments. Ixa temporà si haguera firmat en el Rayo… a lo millor tamé me’ls haguera trencat, o siga que… Però no me’n vaig… El entrenador, que era un húngaro que li dien Ferenc Szusza, que era húngaro, no va voler cedir-me al Rayo. I a mi m’interessava anar al Rayo, te diré per què. A mi és que m’interessava, jo vaig forçar tot lo que vaig poder i més, però no… L’entrenador va dir que no, que no, que no… que no, però és que en después tampoc me donava oportunitats… moltes per a poder entrar en el equipo, entonces jo estava cabrejat. Jo te dic per què el Rayo. El Rayo és de Madrid, segon divisió. Està l’Atlètic de Madrid, està en Madrid… són portes que t’obrin i entonces jo estava… jo entonces estava… de veritat, estava fet un bou. Físicament era… Jo he sigut un juador… Com te diré? Juadors que tu conegues en les èpoques… Jo era un juador tipo Hierro. Pa aclarir-te les coses. Jo era un juador tècnic, a mi… el baló de darrere si podia sempre el traïa juant, no pegava patà. Era molt complicat. Tamé me complicava la vida a muntó de vegades jo, eh. Que jo volia fer coses i me la fotien i ja estava la caguerà feta. Però era un juador tècnic, de veritat. Si vols preguntar… i gent que me coneix, te dirà… és aixina. Però tamé me faltava un poquet de mala llet, no tenia ixa mala llet que toca a muntó vegades en un central, d’anar a… Sí que era fort, jo era fort. Jo quan me n’anava a per una cosa me la rascava [20 min.], però a muntó vegades era dèbil, era fluixet, me faltava ixe poquet que a lo millor haguera pogut… no sé, però que tampoc… que la vida a muntó vegades dius que sí però a lo millor és que no. Però era un juador que m’agradava molt ixe… I entonces a mi el Rayo m’interessava. M’interessava perquè si triomfes en el Rayo està la gent de Madrid, te puges… bum, estaves dalt. I el tio este diu que no, que no, que no i jo me vaig cabrejar, i jo anava a entrenar i no estava a gust en el Betis, perquè no me donaven les oportunitats que jo me  creïa. I d’ahí ja a la següent temporà és quan me vaig trencar els lligaments… dic ara sí que s’ha acabat açò. I en después quan me van cedir a l’Ontenient ahí va ser una història increïble perquè jo veia el baló i em pareixia un victorino. Sí, sí. Jo veia el baló cara a mi i me pareixia un victorino. Dia, ara m’agarra… perquè vaig sufrir molt pa recuperar-me, no és igual com hui. Hui un lligament te fan l’endoscòpia i en dos mesos.

Clar, no t’obrin.

Els físics… els preparadors físics que tenen, conforme les instal·lacions que tenen. Amb tot lo que tenen en un mes o mes i mig o dos mesos estàs juant. Però entonces… t’escaiolaven, t’immobilitzaven, te l’obrien… quan ja la inflamació i aix se baixava entonces t’operaven. Quan t’operaven t’ho tornaven a col·locar, cinc o sis mesos més. Quan t’ho llevaven, recuperació cinc o sis mesos més. Jo vaig tindre la sort de que estava amb Vicente Montiel, que pa mi entonces era… era el massatgista de la Selecció Espanyola. Home, els juadors del Cadis, Migueli, el central del Barcelona, ixe venia a recuperar-se allí. Juan José -el melenas que li dien el Gitano-, que jo tenia molta amistat perquè resulta que ací en la Vall van vindre a fer un col·loquio Juan José i este de… com li diuen a este del Madrid?, ara no me’n recorde, periodiste tamé. I vaig anar al col·loquio i el vaig saludar i quan me va vore “me cagüen, el valenciano, joputa!”. Un show, era un show. Ja te dic que anaven a recuperar-se allí, entonces era el millor. Ixa és la gran sort que vaig tindre, que si agarre ací per ací… jo no jue més a fútbol, no haguera juat més a fútbol. I en después jo vaig juar en el Vila-real, vaig juar en el Borriana, en Benicarló, en Almassora… Vaig seguir juant. Però si no haguera estat allí jo no havera seguit juant, no havera juat més, havera acabat la vida deportiva. I això és lo important tamé, i aixina és lo que hi ha, xiquet. Dins del mal, mira, encara vaig tindre sort perquè mira, se va recuperar i vaig poder seguir. No alta, alta, alta competició, però sí, bueno. En fin. En Tercera Divisió, Regional Preferent…

Tercera divisió en aquell moment era…

Sí, sí. En Vila-real en Tercera Divisió estava en el Grupo Català quan estava Font de Mora… En Regional, perquè entonces era “Preferent”; com ara que està Segon B: això no existia. Entonces era Primera, Segon i Tercera i para de contar, i no hi ha res més. I aixina que… hasta ahí en después de totes les circumstàncies pues bueno, gràcies a déu no puc queixar-me. Això és lo que n’hi ha, xiquet.

Bueno i tu tenies 16 anys, estaves en el Betis, per Sevilla, què feies? Vull dir, estaves en una residència?

Sí, jo estava en una residència de juaors. Sí, sí, no, no, no… Jo estava en una residència de juaors. Jo tenia un matrimoni major i mosatros… jo, en la residència que estava jo estava jo, que era valencià, n’hi haven de Huelva, n’hi haven de Cadis, n’hi haven de Còrdova… Però tots andalusos. Jo me pense que era l’únic estranger que dia jo [risses]. Sí, sí, els demés eren de Huelva, Cadis… Tota… al rededor de Sevilla, tot lo millor que hi havien. I mosatros teníem un matrimoni major, un matrimoni major entonces dia jo perquè a lo millor tindrien 60, 61 anys… no tenien família, això tamé, no tenien família ixes persones, i mosatros teníem la nostra habitació, però teníem un toc de queda, a les onze o les dotze ja teníem que estar tancats dins de casa, no eixíem a…

Deportistes d’èlit.

Sí, sí, deportistes d’èlit. I no eixíem. Ells mos feien el gasto i en después pues… lo que és una residència, i res més. Però jo estava encantat, estava molt bé, molt bé. Perquè mos tratàvem com si fórem fills d’ells. Ells dien que érem els fills adoptius d’ells. “Quillo, cuántos críos… -Oy, yo tengo 25 o 26 hijos. -¡Cómo pue ser eso! –[inintel·ligible]”. Quan li preguntaven dia “yo tengo lo menos 15 o 16 allí en casa. Tos son hijos míos. -Pero si tú no tienes hijos. -Pero todos son adoptivos”. Jo me moria amb ell. Ademés tu saps que l’humor andalús és molt agradable, és molt obert. Molt oberts. Jo vaig passar… ja te dic que els quatre anys que vaig estar allí han sigut els més bonicos de la meua vida.

I estant allí vas estar dos anys amb la Selecció Andalusa?

Sí, vaig estar en la Selecció Andalusa, vaig ser campeó d’Espanya en la Selecció Andalusa en el camp del Bilbao, en San Mamés. Sí, sí. Vaig estar allí. I juaors importants que n’hi haven en Espanya, van estar en l’Atlètic de Madrid i van estar en el Barcelona… [25 min.] Esteban ‘el Boquerón’ que dien, que estava en el Barcelona, va estar amb mi… Mané va estar amb mi tamé. Vermejo que va estar en l’Atlètic de Madrid tamé va estar amb mi, Amador que va estar en el Madrid tamé va estar amb mi. O siga, juaors que… tamé quan estava jo en la Selecció d’Espanyola tamé n’hi hava un xicuelo de la Vall que li dien Tena, Marrama, que va estar en l’Atlètic de Madrid, tamé va estar en la Selecció Espanyola amb mi, que era de la Vall. I entonces pues… mira, per circumstàncies… jo dic, tindrà huevos que jo, un valencià, que estiga campeón d’Espanya amb la Selecció Andalusa. I mira i sempre vull entrar en la Selecció Andalusa… ai, en la Federació Andalusa, pa vore si hi ha fotos meues, que tenen que haver-ne. Perquè si eres campeó d’Espanya, si vas ser campeó d’Espanya segur que n’hi hauran. Però com no sé com entrar i coses d’estes pues no les he averiguades.

La premsa ara està molt accessible.

Segur que n’hi ha informació de quan vaig estar en la Selecció Andalusa, segur. Estic convençudíssim. I quan vaig estar a l’Ontinyent, que vaig estar amb Ballester i amb Iborra. Que Ballester era del Madrid, que va estar -per cert, ha faltat, pobre- i en después el Iborra, que és el pare, me pense, que si no m’enganye és el pare del que està en el Vila-real, ixe Iborra. Sí, son pare estava amb mi. Amb Benito Floro tamé vaig estar.

Tu coincidiries en aquella època en Camacho segurament.

Camacho va estar en la Selecció Espanyola i era suplent en la Selecció Espanyola. Jo era titular i ell era suplent. I sin embargo ell ha triomfat en el fútbol i jo no. Circumstàncies de la vida. No pots… Lo que passa és que jo tamé m’he dixat molt. Jo quan em vaig dixar el fútbol vaig estar molt desencantat. Jo he tingut amistats que si no les haguera perdudes… Jo… Ha hagut amistats molt bones que les he perdudes per no estar en contacte amb ells. Jo amb Camacho quan estàvem en la Selecció Espanyola tenia una relació enorme, però enorme enorme, de veritat. I el meu fill i la meua dona, quan estava en l’Osasuna d’entrenador va vindre a Vila-real i me dien, pues vés i pregunta i parla amb ell que a lo millor… I jo no, no puc, no sé.

Bueno, ser desinteressat tamé és bonic.

Sí, però ixa… és que no sé com explicar-te. A lo millor que no te coneix i te diu, no, no… Entonces a mi me pegaria… me mataria. Me mataria perquè… tu tingues en compte els anys que fan. Som la mateixa quinta ell i jo, eh. Ell me pareix que ha fet 67 ara i jo vaig a fer-los en agost, o siga que mos llevem molt poquet. I vaig tindre una… però farà 30 anys que no me veig amb ell. I jo no portava bigot ni res de res. Jo lo que me donava retxàs era de dir… I que a lo millor te diga “pues no me’n recorde de tu, tal i qual”. Entonces dius: “joder, tio, no te’n recordes?”. A vore, no perquè estiga més alt que jo, perquè ell és un home i jo sóc un atre i a lo millor parles amb ell i si t’atén… perquè a lo millor és un atre tema que t’atenga o no t’atenga, perquè tu saps que hi ha moltes persones d’estes que estan molt subidos i en ixe moment que estàs dalt fan “no me acuerdo, tio, no me acuerdo”. Entonces jo ixes coses no [inintel·ligible]. En canvi jo en Robert el del Barcelona jo estic contínuament en contacte amb ell. Me toca: “Vicent, què fas. Hola, tal y cual”. Sí, sí, i amb Pepe Portolés, el que era preparador físic del Madrid de Benito Floro. El dia del campus va vindre ací amb mi. Tinc molta amistat amb ell, moltíssima. No sé, amb moltíssima gent lo que és de… Amb Vicente Forment… Mosatros tenim un Whatsapp d’Amigos de Vicente Forment, que estem en contacte i antes del coronavirus anàvem a Vila-real i mos fèiem paelles i fideuaes tots junts. Tot açò del mòbil mos ha ajuntat.

Ja te dic jo que en el fútbol dinés no he guanyat, però amistats… ne tinc moltíssimes gràcies a déu. I experiències moltíssimes, moltíssimes. He tingut experiències bones, i casi sempre han sigut bones, no han sigut roïnes. Alguna decepció sí que has tingut… però això és normal en la vida, tot no pot ser perfecte.

Bueno, vas juar tamé en la Selecció Espanyola Juvenil.

Sí, vaig estar que tinc la foto esta.

Ara seria Sub18.

Sub18 o Sub21… No, sí, Sub18 o Sub17. Perquè ara n’hi han Sub17, Sub16, Sub21… Entonces no. Entonces era Juvenil i para de comptar. I la Selecció Valenciana igual. Ara se diu Selecció Comunitat, entonces era Selecció Valenciana -de la Comunitat: Alicant, Castelló i València-. Estàvem tots. Jo en la Selecció Valenciana estava en Fabregat, en Carlos Fabregat. Son pare el magnate del pescao en Castelló. Pues jo amb Carlos tengo una enorme amistat, pero una enorme amistat, que tinc fotos en ell. Mosatros… Juan Planelles, jo tinc molta amistat amb ell. Jo tinc fotos en el mòbil… que tamé va estar amb mi… I además tinc molta amistat amb Juan perquè tamé estava en el Borriana [30 min.]. Però jo a Juan el conec des de fa molts anys perquè mon pare anava de cap de quadrilla pa collir, pa Pedro Monsonís i el principal corredor era el pare de Juan Planelles. I mosatros… i el pare de Juan Planelles venia molt a Mascarell a ca mon pare i jo el coneixia. I quan ell va fitxar en el Madrid -Juan-, jo era un xiquet entonces, pues… sempre hem tingut molta amistat. I sin embargo hem coincidit en el Borriana. El últim any que va juar ell a fútbol vam coincidir els dos en el Borriana. Ell ja tenia 36 anys o aixina i jo pues tenia 25 o 26 anys, però vam coincidir en el Borriana. I ara quan vaig a Borriana o vaig i el veig… enorme, enorme.

Bueno, de l’Ontinyent vas passar al Lleida.

Sí. El d’Ontinyent va ser un any molt desagradable pa mi. Va ser… pa mi el any més roïn que vaig passar. Per això te dic que n’hi ha a muntó vegades que n’hi ha anècdotes que contes i… joder, tio, quin any més roïn. Pues sí, el penúltim any en el Betis quan me vaig trencar la cama i el any que vaig anar a Ontinyent han sigut pa mi els dos anys més roïns de la meua vida deportiva. Perquè, ja te dic, me van cedir allí pa vore si… si reaccionava. Perquè jo estava en el Betis… no, tenia por. Van dir, va, pues desconnecta. Com me l’havia trencat allí i tal, el metge va dir, no, aneu a cedir-lo. I me va parlar el director tècnic i me va dir, “mira, López, vamos a hacer esto, te vamos a ceder a Onteniente que tenemos un equipo allí y tal i qual”. I juava un xicuelo que era del Betis que tamé l’havien cedit allí, no sé per què, que es veu que tenia bona relació el Betis amb l’Ontinyent. “Te llevaremos allí y a ver si te recuperas y tal. Aún te queda un año más, pues si vienes y te recuperas nosotros ya hablamos. Si vas a seguir o no vas a seguir ya hablaremos”. Vale. Jo anava a entrenar a Ontinyent, xiquet, i… jo vivia en Ontinyent, eh?, que jo… Tamé vaig entrar amb un matrimoni, tamé, sí, de veritat. No tenien família, majors, i la directiva de l’Ontinyent me va dir, “mira, si te pareix bé”, i vaig fer molta amistat, mira, el seu fill. Mira, ixa temporà el seu fill. Jo no sóc una persona molt oberta i jo… me van agarrar tant de carinyo que jo, puf, quan me’n vaig anar d’Ontinyent plorant i tot. Me’n vaig. Plorant i tot, a llàgrima viva. No tenien fills i jo era el fill adoptiu. Però anava a entrenar, xiquet, i jo… Jo aplegava i ixos homes feien, l’home i la dona, feien “Vicente…”, o López, me dien López. “Què te passa? -Que no estoy a gusto, no quiero estar aquí, no me encuentro bien… No estoy a gusto”. I oportunitats, clar, jo tampoc m’ho guanyava, perquè jo anava a entrenar i no m’ho guanyava. És la realitat. Perquè tenia por. Quan anava a disputar un baló me tirava arrere… i això pues en el puesto que jo juava això no se podia permitir. I vaig tindre un trauma… prou fort, de dir… pufff, jo ací ja no… Ací s’ha acabat la meua vida deportiva, açò s’ha acabat. I ja me van tornar a reclamar del Betis. Però ja vaig dir “mira, açò és lo que hi ha” pues bueno, pues me van donar carta de llibertat i me’n vaig anar a un puesto. I este, Esteban, este, que és el fill de Boro, que és fill de Nules. Este és de Nules. Esteban, que és d’ací de Nules, se va enterar de que jo estava lliure i me va dir “vine-te a Lérida”. Te vaig a contar una anècdota molt graciosa. Entonces no n’hi haven mòbils, si hi hagueren hagut mòbils, imagina. Resulta que ixe matí, va ser… no me’n recorde ara si era divendres o no sé què. En el cotxe d’ell mon vam anar a Lérida. Ell va parlar amb la directiva, “pues porta-lo”. Com jo havia estat en el Betis i tal i quan me volien. I anava a fitxar. Però ells no sabien com estava jo i ell tampoc li ho va dir, a vore si me comprens. I estant en camí, quan ja estava en Lérida que ja estava firmant en les oficines del Lérida va vindre Paco Gento, que era entrenador del Castelló, a fitxar-me a mi pal Castelló. Jo no estava. I els meus pares van dir, no està, està en Lérida pa fitxar. I va dir i com ho podem tallar? Perquè Paco Gento, quan jo estava en la Selecció Espanyola que mosatros fèiem partits -perquè tot té relació- contra el Madrid, ell estava tamé en el Madrid i entonces eren els últims anys d’ell, me pareix que va ser l’últim o el penúltim any d’ell que va juar a fútbol ja, i va vindre a Castelló d’entrenador i me volia, se’n recordava de mi. I va vindre a per mi. I jo estava en Lérida i vaig fitxar en Lérida i quan vaig aplegar a casa mos pares me van dir “ha estat fulano pa fitxar-te al Castelló.—Pues jo ja he fitxat en el Lérida, jo ja no puc tornar arrere” [35 min.]. Jo ja havia fitxat en el Lérida i ja no… Haguera pogut dir “no, no”, però allí m’hagueren dit, no, no, tu has fitxat ja… I no era ètic. I vaig estar dos temporades en el Lérida amb ell. Amb ell i amb el pare de Mola, el que juava en el Castelló, tamé de central. El fill juava en el Castelló, pues el pare de Mola tamé va estar en el Lérida. Ja te dic que són anècdotes que no les sap ningú, perquè només que les sé jo perquè les he passaes, però era aixina. Igual com en Lérida, quan me vaig vindre ací en la mili, que veus la foto ixa que tinc jo en la mili.

Sí, estàs tot pelat.

Ixa foto, ixa temporà, si jo entonces… perquè entonces después de Franco llevaren la mili… ara ja no la fan, ojalà no l’haguérem fet entonces. Pues estava… jo ja estava pa anar-me’n a l’Español, l’Español estava en Segon Divisió entonces. Me n’anava a l’Español i ixe any l’Español va pujar a primera. Són anècdotes que te conte que te passen i si no les agarres… pues te se’n van. I ixes anècdotes meues que molta gent no les coneix, ara vos les estic dient a vosatros perquè és pa d’això, però si no jo no les conte a ningú i ningú ho sap. Jo he tingut… com te diria, el món en la mà i en vint-i-quatre hores se’n va anar. Però que no estic arrepentit, ja t’ho he dit antes, al contrari. Jo tot lo que ha passat, passat està i maravillosament. Jo no mire mai arrere, jo sempre mire avant. Ha passat, he deprés de lo que m’ha passat, he agarrat sempre lo bo, no he agarrat mai lo mal, això és important, i seguisc avant. I no res més, no mire mai arrere. Perquè no pots mirar arrere, perquè quants n’hi han que han volgut i no han pogut? I jo sí que me puc sentir orgullós que he estat en la èlite del fútbol, que poquets ho poden dir. En Nules me pense que en la èlite, en la èlite… en la època de mon pare i els mos auelos i tot això Pérez, el porter. En después…

Antonio Pérez.

Per desgràcia, Nebot, Pepe Nebot, que ha faltat, i jo. En Primera Divisió del poble de Nules només hem estat mosatros tres i ara el xiquet que està en Inglaterra, el Jordi este. I res més. Si ho mires voràs que en la època de tot això… I sin embargo jo sempre… ja te dic, que t’ho vaig comentar, jo no he sigut profeta en la meua terra, perquè jo per exemple, jo ara estic en Moncofa quan podria estar en Nules. Jo la meua experiència la podia desarrollar en el poble, però mai m’han dit “Vicent…” mai. No sé per què, perquè jo no he fet mai… jo he defès el color del Nules i sempre he estat amb el Nules, però no… I sin embargo, mira, ara estic en Moncofa i, mira, estic super encantat d’encontrar dos persones que, ja te dic, el Dani i el José Franch, i estic superencantat amb el Playas -que és una escola, no és Club. El Moncofa és una cosa i mosatros som el Playas i estic amb els xiquets… estic superencantat.

Molt viu.

Sí, sí, a mi m’ha donat vida. A mi m’ha donat la vida. Jo vinc a entrenar dos dies a la setmana… tres dies se pot dir, perquè dos dies a la setmana més el partit, però enguany m’he dedicat… En después del coronavirus m’he dedicat, se pot dir, perquè les mares volien que els xiquets de 4 a 8 anyets feren un grupo, n’eren 13 o 14, però claro, ahí a vore qui se fa càrrec. I no n’hi hava molta gent… I el meu amic me diu “Vicent, tu què”. I dic, sí, home, sí. “Jo sé que tu podràs” i dic, sí, home, sí. I no saps los tres mesos o quatre que he estat ara lo que he disfrutat amb ells.

A més tu amb el caràcter que tens…

Lo que he disfrutat amb ells! Però és que en después les mares, espera’t: l’últim dia, que acabàvem l’entrenament, me porten una caixa de sabata -de sabata!- escrita pels pares “con mucho cariño para Vicente López, con mucho afecto por lo bien que se ha portado, tal, tal, tal” i me van regalar una botella de vi i dos pacs de jamón jabugo d’ixe… I xoriç de Huelva, ojo, eh? Això… no n’hi ha preu. I els xiquets vénen, te se pugen al coll… Això en dinés no se paga. Ja te dic, estic super super super content. I a més la gent de Moncofa que tamé és extraordinària. I sin embargo ací en Nules… però que tampoc no… bueno, cada u és lliure i que faça lo que crega convenient, no te pareix? I ja està, i res més perquè jo no tinc ni rencor, ni tinc problemes, eh?, que jo vaig al camp de fútbol a Nules i amb la gent que està en el fútbol… per exemple ahí mateix on visc jo, és on estan tots els de fútbol base d’això i he xarrat amb ell… [40 min.]. Per cert, que… enguany era? Me va dir “què fas? segueixes en Moncofa o què? -Per què ho dius? -No, perquè parlaríem tu i jo… -No, pues no parlem tu i jo perquè jo estic en Moncofa, deixa-ho estar. Jo estic bé en Moncofa i no me merege”. I estaré hasta que els meus amics estiguen. Dani i Jose. En el moment què ells diguen “au!” jo me’n vaig darrere d’ells, perquè són els que verdaderament m’han portat ahí. I estic encantat, estic encantat. I jo deprenc molt dels xiquets, mare si deprens. I la meua filla com és professora i tal, i el meu gendre tamé, fa: “papà ja voràs, ja voràs”. Quan vaig dir “agarre dels 4 a 6 anyets”, ahí bé, però quan li vaig dir que portava el juvenil de 16 a 18 anys, va dir “la faena serà teua, vés amb cuidao, que ixos tinc jo a l’institut… tela marinera”.

Estan en una altra cosa.

Estan en un altre món.

Conta’ns si vols un poquet des de que estaves en Lérida com va ser tornar cap ací.

Jo quan vaig acabar en Lérida va ser per la mili. Jo m’havera anat a l’Español, no m’havera vingut ací. Jo el problema que vaig tindre va ser este, va ser la mili. Entonces els traslados no se feen en la mili. Tu no podies dir… te tocava a on te tocava, punto [45 min.]. Mira que el fútbol mou influències pa poder moure… però entonces en la mili era a rajatabla, quan te tocava te tocava. I justament en vez de tocar-me que dic, a vore si me toca per ací per Catalunya, perquè ja ho tenia parlat en l’Español, si me toca per ací… sí que podies. Sí m’havera tocat per exemple en Lérida, Huesca o un puesto de Catalunya jo firme amb l’Español i punto, ells s’haveren apanyat. Però claro, al vindre a la Comunitat… jo no podia passar a la Generalitat, entonces me toca Castelló. Dic: “ale, tócate los huevos”. Me toca Castelló. Que jo me n’anava a l’Español, te dic, jo no havera… i si no havera seguit en Lérida, que en Lérida volien continuar. Claro, al Lérida l’interessava perquè ell se portava uns dinés si jo fitxava amb l’Español, i a mi m’interessava perquè jo me n’anava a Segon Divisió. O sea que… i ixe any justament puja a Primera Divisió l’Español, que havera estat jo en Segon i havera pujat de Primera a l’Español, però són passos que te passen, però bueno, que anècdotes que no contes, que són teues, que no les dius, però que van estar ahí. Entonces ja me vaig vindre ací a Nules, que és la foto esta que jo estava juant en el Nules. Ahí estava fent la mili jo. Jo vaig acabar la mili en el Borriana. I per això me vaig vindre cap ací, si no jo no havera vingut cap ací. Entonces al vindre cap ací el Nules me va dir “mosatros volem que jues amb mosatros. -Va, pues vale.” Jo tampoc tenia un atra oportunitat. El primer que me va parlar va ser el Nules, que era el meu poble, i estic en la mili i… estava en Castelló, estava de gastaor en Castelló, estava d’assistent del Coronel [Manuel González] Scott-Glendonwyn. Jo estava d’assistent, o siga, imagina. Per mediació d’una persona de Nules, per influències d’una persona de Nules, la senyó, ‘la Llabita’ que li dien en Nules, una carnisseria que se diu la Llabita en Nules, pues ixa dona me va… tenia molta amistat amb el Coronel, me fa ficar assistent d’ell. Jo anava a entrenar amb el Nules, jo me despreocupava, ni feia Servicis ni feia res, era viva la virgen. Per això te dic jo que les influències. Però ací amb tu en el teu poble… en Castelló tenia influències, sin embargo allà no me podien canviar, mira si té collons la cosa. I és quan vaig fitxar amb el Nules. Ixa temporà la vaig acabar en el Nules i la temporà siguient va vindre el Borriana a per mi, i claro, no és que eren molts dinés, però si t’anaven… anem a supondre vint mil pessetes més, pues en aquella època eren vint mil pessetes més, o deu mil pessetes més o quinze mil pessetes més, eren dinés. I me’n vaig anar al Borriana. I en el Borriana vaig estar tres o quatre temporades i d’ahí ja vaig passar al Vila-real, ja me van voler en el Vila-real i vaig anar amb el Vila-real. I vaig estar dos temporades en el Vila-real i vaig tornar un atra vegà al Borriana. Vaig estar tres o quatre temporades més en el Borriana i en después quan ja quasi acabava és quan me van fitxar per al Benicarló. Vaig eixir una temporà en el Benicarló. No vaig cobrar, o vaig cobrar la meitat, o no vaig cobrar, me pareix que me van quedar a deure no sé si eren trenta o quaranta mil o cinquanta mil pessetes i, per cert, el president en un accident -crec que t’ho vaig dir- se va matar. No s’ho desee a ningú. Se va matar i punto. I del Benicarló vaig fitxar per l’Almassora, que estava Agustín Puyatos, l’amo de Maser, que era el amo del Playas Castellón. Playas Castellón era d’Agustín Poyatos. Ell tenia el Almassora i el Playas Catellón, i vaig fitxar en l’Almassora, vaig estar dos temporades en l’Almassora. I ahí vaig dir, s’acabó, jo ja no m’arrastre més pels camps de fútbol. Ja vaig entrar tamé en una empresa ceràmica, en Keraben, a treballar i això i ja vaig dir… I estant en Keraben, per mediació d’una amistat, vaig entrar… no sé si t’ho vaig dir, que vaig estar en el Vilavella, temporada i mitja. Ell va dir allí “jo portaré a López!” i se va ficar farruco i aquells “tu què vas a portar a López ací al Vilavella, si no podem ni pagar-li, com tens que porta-lo tu”. Jo estava treballant. I tots els dies… de matí quan entrava al turno, pumba, pumba… i quan va escomençar la temporà dic, “va! Vaig al Vilavella”. I me’n vaig anar al Vilavella. I cobrava, els dijousos el sopar a la caixa de Vilavella [risses]. S’ajuntaven tots els directius i López el juaor i a sopar. I ixíem mig pets d’allí. Una temporà i mitja vaig estar en Vilavella. i és, i t’ho dic sincerament, l’any i mig que més he disfrutat del fútbol.

Clar, era una juarota…

Era un hobby, Anava a divertir-me, entrenava lo que volia, si volia entrenar entrenava i si no no entrenava. Però el dumenge titular. No faltava per res. Jo estava… me mantenia bé tamé, que jo pues anava a córrer, a fer footing i això. Entrenava un dia. Feia una hora o hora i mitja, però a lo millor d’hora i mitja acabava i me feia una hora més, perquè a mi m’agrà el deport. Però ja te dic que temporà i mitja. Ja a la segon temporà ja vaig dir ara sí que no, ara ja s’acabó, ara sí que no definitivament [50 min.]. Per això te dic que en Vilavella… jo vaig en Vilavella com si fora ma casa. Igual, igual, igual. Jo en Vilavella… Pascual Casinos que era alcalde… i moltíssima gent que quan vaig a Vilavella… l’època meua, gent jove ja no. La joventut ja no, però l’època meua quan me veuen… “Vicent! Què fas? Com estàs?… Com està la família?” I ahí, ja te dic, vaig estar temporà i mitja, i… extraordinària, però maravillosa i el que més vaig disfrutar el fútbol. Ni en el Almassora, ni en el Borriana, ni en el Lérida, ni en el Vila-real, ni en el Betis… ahí és a on més vaig disfrutar el fútbol jo, perquè ademés feia lo que jo havia fet quan era professional, juar a fútbol. Jo me ficava ahí darrere amb el Vilavella i ixia juant el baló… lo que jo feia sempre, no “bum, patà”, no, lo que a mi m’agradava fer. I a lo millor li feia un pont a un juador i feia coses que la gent de Vilavella alucinava, però clar, l’experiència que tu tens i tot això… jo disfrutava. I en después els entrenaments els feia locos a tots, tots se feien locos. Tots volien tirar-me pataes i no n’hi hava manera. O sea que… i ja te dic, va ser la temporà i mitja que vaig estar que més he disfrutat del fútbol. Veus?, i sin embargo quan he sigut professional i tota la pesca que era una obligació pues a lo millor… l’he disfrutat, però més per interessos, estàs més estressat, més… i ahí no, ahí estaves relajat i sabies que lo que feies estava bé i ademés era el nostre senyor. Vull dir jo que…

Tu que eres un home tècnic, no vas pensar en fer-te entrenaor, per exemple?

No, jo és que te dic que vaig acabar molt fart del fútbol. A vore, jo havera pogut… Mira, a mi l’escola de Borriana, quan me vaig deixar el Borriana, quan van fer l’escola de Borriana volien que entrara en l’escola de Borriana. El meu amic Miguel Montoya, que juava amb mi a fútbol i el cosí germà era consejal de deports de Borriana i va vindre… “dile a Vicent i vos feu càrrec del…” i li vaig dir “Miguel, amb mi no comptes”. Ademés me feien el títol d’entrenador sense anar a fer examen ni res, me’l donaven. Sí, sí, entonces. Te parle de… per lo menos vint anys. Entonces el que tenia influències… Suponc que igual hi haurà ara, però ja no tant. I me donava el títol pa poder d’això i jo vaig dir “xa, Miguel, que no, que no vull saber res del fútbol. -Xa, Vicent, això pal dia de demà… -Què dia de demà, jo no vull saber res més de fútbol, tira pac allà el fútbol”. Vaig acabar tan fart del fútbol… Que vaig dir… No. I vaig tindre ocasions, bones: de ficar-me en el Borriana de relacions públiques… vaig estar tamé per mediació en l’escola de Cervantes, de la Peña Cervantes que te dia antes d’això pa portar tot el fútbol base de la Cervantes… I sin embargo ara m’ha liat este en Moncofa. Lo que no entonces ho tenia n’ho donaven i ara en después al cap de quinze o vint anys, mira, ara estic liat ahí. Que estic content, encantat. Però entonces era molt recent que havies acabat, estaves molt desil·lusionat, perquè les perspectives eren molt bones i después te va vindre un baixó i en después pues te vas mantindre… Me vaig mantindre, la veritat és que en después de tot lo que vaig tindre estar juant en el Vila-real, en Borriana, en Benicarló… i coses d’estes pues… ojo, i més entonces que no n’hi hava la medicina que hi ha hui en dia, que entonces no era lo mateix. Pues entonces pues te desil·lusiona. Per això no me vaig col·locar ahí, vaig tindre oportunitats, però perfectament, però perfecte, pa poder entrenar equipos i d’açò, però vaig dir no i m’ho vaig deixar i punto. Se acabó. Me vaig dedicar a la bicicleta. I hasta ara encà la mantinc i ja està. Però lo que passa és que ja te dic, porte tres anys en el Playas de Moncofa per ells. Perquè van vindre a buscar-me, apart és que és com si fora un germà meu. José Franch és com si fora germà meu, mos coneixem cinquanta anys i pico, des de jovenets quan jugàvem a fútbol ell estava tamé ficat en el fútbol, tamé està operat de dos pròtesis com jo, o sea que tenim tot lo mateix [risses]. I tinc molta amistat amb ell i mos apreciem molt i entonces me va dir “no, no, tu tens que vindre amb mi perquè jo m’he fet càrrec” perquè ell se va ficar concejal de deport de l’ajuntament de Moncofa, ara s’ho ha deixat l’ajuntament, bueno, coses particulars d’ell i avant i ara portem el Playas… Dani, que és bombero, ell i jo, els tres. Ells són els que més relacions públiques i jo sóc el comodí. Si hi ha algú que falla, pues com estic jubilat si no tenim d’açò… pues n’hi han xicuelos que porten el fútbol pues que estudien i coses d’estes i pues a lo millor… perquè a entrenar a Moncofa gent professional o mig professional no pots portar-la perquè no pots pagar-la. Això està més que clar. O agarres xiquets que estan estudiant INEF d’ixe de Física, que estan estudiant la carrera i venen, fan pràctiques allí, porten els xiquets… i en quatre perres se tenen. Pues ixe xiquet no pot entrenar el alevín o no pot entrenar el cadete o no pot entrenar… me faig càrrec jo , i aixina, i estic encantat [55 min.]. Súper encantat. I gràcies a d’ells pues mira, estic un atra vegà en el món del fútbol, però que jo no… m’ho havia dixat però completament, xiquet. Perquè vaig acabar… la veritat és que vaig acabar avorrit, avorrit del tot. Però mira, la vida te dóna atres oportunitats i ara a la vellea estic disfrutant un atra vegà de lo que jo me creia que no disfrutaria. I aixina és, xiquet, es lo que hay.

La preparació física d’aquell temps teu a la de ara serà molt distinta.

Sí, sí, totalment. Hui hi han més mitjos pa poder fer preparació física. Entonces no és que era mala, però jo me done cómpter que ara n’hi han més coses pa poder… a vore, més aparatos pa poder fer… Jo en Moncofa estic intentant pues fer algunes cosetes que en Moncofa no les han fetes mai. No jo, jo comente, jo dic “ah, pues fem açò, tal i qual”. Jo que hasta ara t’havia dit que hasta ara no… pues ara entre en el mòbil i mire coses d’escoles de fútbol que n’hi ha professionals i ha canviat totalment. Però el fútbol està inventat tota la vida, el fútbol és lo mateix, sempre. Lo que la preparació física hui en dia és lo que prevaleix sobre lo demés. Hui el fútbol que jo juava açò no se fa. Hui és físic, físic, físic. Hui és córrer el baló més que el contrari i pegar pataes i juar a fútbol… I no sé, hui el fútbol… El fútbol que n’hi ha hui en dia… sí, és fútbol, però és l’actual, el que n’hi ha. El fútbol nostre quan jo juava era més reposat. Era més tècnic que físic. Antes era més tècnic que físic. El juador que entonces era tècnic tenia una ventaja sobre els demés. Perquè la física no se feia com ara. Tu un físic mínim, tenint tècnica… un fenòmeno. Un juador que no té tècnica entonces… un desastre. Perquè físicament no tenies la preparació física que n’hi ha hui en dia. I si no tenia tècnica no se podia defendre, perquè quan li s’acabava el físic com no en tenia molt pues adiós, desapareixia. El que era tècnic sí perquè tenia ixos recursos, que sense córrer ho feia. El atre tenia que córrer 10 quilòmetros i tu ne feies 5. Hui no, hui tens que córrer 10 tu i si pots córrer 20 millor que 10. I hui si tu veus lo que és el fútbol i trauen estadístiques o trauen lo que corre un juador. Per exemple [Toni] Kroos, ix en la tele, “ha corrido 10 quilòmetros 200 metros”. Això mosatros antes ni pensar-ho. Mosatros 10 quilòmetros? Què dius. Si en corríem 5 ja fèiem prou. Però el que era juador tècnic… això sí que podia. Amb 5 quilòmetros ne tenia prou. El que no, tenia que fer 7 o 8 més i si feia 7 o 8 més com físicament no estava preparat -pa entonces- pues s’asfixiava i se moria. O sea que el fútbol ha canviat però tot. Ademés, tu veus ara, per exemple a mi m’agrà vore Real Madrid Televisión, perquè m’agrà perquè trauen els entrenaments del Madrid, i si fora el Barcelona pues tamé, jo no agarre la del Barcelona, però la del Madrid sí que l’agarre, no perquè siga més del Madrid ni mucho menos. Però veus que entren al gimnàsio, xiquet: peses, potencial de cames… te trenquen els lligaments, piscines adequades pa d’això… Mira, quan jo me vaig trencar els lligaments, un dia, tu saps que ix en la tele, ixen piscines de gel, se fiquen hasta la cintura, entren per dins del gel. Vale? Pues jo ficava lo mateix que feien ells en un barril de vi. De Domecq, de Álvaro Domecq, les jarres ixes de vi. Això l’omplíem tot de gel i tu te ficaven dins d’ixos baüls de vi i te ficaves hasta ahí i tot gel. I ara venen en piscines, en temperatures congelades. Entonces no, entonces eren sacs de cubitos o barres de gel grans que les partien, les ficaven dins i allí te recuperaves tu muscularment. O siga que no és de ara. Això quan jo juava ja ho fèiem. Lo que passa és que ara són piscines i les temperatures les fiquen sense gel, les fiquen a temperatura… què les fiquen, a 5 graus baix zero?, pues les fiquen a temperatura. Entonces mosatros agarràvem barres de gel en l’aigua, les ficàvem dins i tu te ficaves dins. T’apoyaves aixina hasta la cintura i estava el metge, el massatgista o el metge te dia 30 segundos, 20 segundos, i te n’ixies, i au, i ja està. I no veges lo que te relaxava les cames. I si tu t’encontres cansat, o tu, o tu quan aneu a treballar, esteu cansats, lo millor que n’hi ha: quan te dutxes, aigua gelà de cintura per avall [60 min.]. A les cames. Quan més t’encontres cansat en les cames… aigua gelà. Ja ho voràs, t’ho dic per experiència. Jo vaig amb la bicicleta i n’hi ha vegades… Mira, el dimarts passat vam anar i vam fer 90 quilòmetros, quan vaig vindre, quan me vaig dutxar -vaig anar a la piscina primer-, però quan me vaig dutxar me vaig dutxar aposta amb aigua gelà de cames per avall i el dimats me vaig fer 70 més i les cames perfectes. Te relaxa, de veritat, el múscul. Jo des de la meua experiència… Tot això són experiències que passes, que t’ensenya la vida.

Volíem preguntar-te una cosa… vamos, a lo millor és una tonteria, però des de la ignorància total. Vam entrevistar a uns juaors de Pilota professionals, pues un poc de la nostra època. I ells mos dien -bueno, la Pilota és un atre tema, no té res a vore- que hi havia dopatge molt rústic.

Què?

Se dopaven.

No.

D’una forma molt rústica. Se prenien un oftalidon i dos cafés i juaven tres o quatre partides seguides.

No.

Vale, vale.

Jo en el meu cas. No, jo en el meu cas. Ni he sigut jo ni he vist als companyeros. La veritat t’ho dic, no mai. No he encontrat… Si fora tamé t’ho diria.

És una cosa que mos va cridar molt l’atenció i diguem, li ho preguntarem a vore. Açò ni ho traurem a lo millor.

Sí que és fàcil. No, ja te dic, tu pots traure lo que vulgues perquè jo t’ho dic sincerament. I si t’ho diguera tamé t’ho diria: pues sí, he tingut companyeros que s’han fet dos oftalidons a lo millor a final de temporà perquè els interessava renovar o coses d’estes. Però no he tingut ixa… I jo tampoc, ni muchísimo menos, no.

Millor, que siguen les coses netes.

Però que no te dic que no, eh? Jo no ho he vist. Que puga ocurrir, no te dic que no.

Podria ocurrir.

Ara, jo personalment te diré que no perquè no ho he vist, però tampoc te diré que no pot ocurrir. Vale? Perquè hui a lo millor tamé ocurrix, en el món professional. I hui te podria dir que a lo millor més que entonces mosatros, perquè hui se guanya molta pasta. Ahí te diria jo a lo millor més prompte hui que mosatros.

És probable.

Jo, en la meua opinió, a lo millor me equivoque.

Sí que és veritat que era més net entonces que ara. Possiblement.

Jo… possiblement siga ara més hui que mosatros, perquè ara és que un tio en Segon Divisió està cobrant dos o tres millons d’euros, tio. I si té quatre o cinc anyets bons si té coneixement se soluciona la vida. Jo quan vaig anar al Betis vaig cobrar 150 mil pessetes. Que entonces eren dinés tamé, m’entens o no? Entonces en aquella època… fa 50 anys eren dinés tamé, m’entens o no? Però hui dia, tio… Por eso te dic jo que hui és més prompte possible -que no ho dic, eh?- perquè que possiblement siga més perquè se guanya a muntó més que entonces. Però jo entonces des de luego… si n’hi ha, que no te dic que no, jo des de luego en la meua ocasió, en els equipos que he estat i tot açò no, ni ho he vist ni… no he tingut ixa… ni sort ni desgràcia, no m’ha ocurrit, vamos. Ja te dic, que no te dic que no.

Home, lo de la Pilota… Tamé se guanyaven dinés, s’amanyaven partides… era un món tamé…

La Pilota… Jo crec que el deport -però crec que tamé n’hi ha…- jo crec que el deport més fort hui que n’hi ha més dur és el del ciclisme. Pa mi. Pa mi. Probablement siga pa mi. Jo estic mirant-ho com aficionat i si quan me’n vaig cara amunt no pedale… I ahí tens que anar. En el fútbol quan ataques, si u jua defensa, quan ataca el meu equipo jo estic tranquil·let. Quan vindrà sí, però a lo millor passen 30, 40, 50 segons, 60 segons; jo m’he recuperat. Però la bicicleta no té temps per a recuperar-te. Ixe pa mi és el deport que és més dur i sin embargo no se paga. Llevant de quatre que ixen, els demés… A sueldo de collidor pal Gualo i avant que dic jo, i ja està. És aixina, i avant.