Resum / Transcripció:

Arsenio Antón Candero (1927). Naix a Casa Altas, al Racó d’Ademús. L’any 39 va participar amb el Front de joventuts en el trasllat de José Antonio Primo de Rivera des d’Alacant a Madrid. Es va ajuntar amb gent de Castelló i es va sentir exclòs perquè parlaven valencià. Arribà a Nules el 1952, als 25 anys, després d’algunes peripècies que ens va contant.

A la Guerra civil tenia 9 anys. Son pare duia animals al front, després va treballar fent refugis per la zona de Llíria.

Durant els anys 1927 i 28, son pare treballava carrejant pedra des de la pedrera de la Vilavella al Port de Borriana. L’any 31 acaben el Port i la família se’n va a Terol: home, dona, cunyada i sis fills.

(5 min.) Després de la guerra el pare treballa en Regiones Devastadas per 8’5 pessetes. Se’n torna a Borriana a buscar els coneguts perquè li donaren faena.

Antón passa 8 anys al Seminari, però s’ho deixa perquè pateix de la vista, que recuperarà més endavant. Comença a treballar de mecanògraf a Castelló, en Govern Civil, i després en l’oficina d’un comerç de Borriana. Ací guanyava ja 480 pessetes i es sentia el més ric del mon; després anava a Terol i convidava als amics. De 8 a 2 treballava a l’oficina i de vesprada anava a una fàbrica de sucs. Cobrava 45 pessetes en un lloc i altres 45 en un altre. Dissabtes i diumenges buscava xatarra. Participant en dos campaments a Alcossebre va conèixer la seua dona, que era d’Alcalà de Xivert. Es casa en 1955.

A la gelada de 1954 (sic) tanquen els comerços de taronja i es farà policiamunicipal de Nules. (10 min.) Té el títol d’instructor del Front de Joventuts; entrena la Secció Femenina de bàsquet.

El lloguen al Sindicat de Regs de Nules, però acaba anant a l’“escurada”, a netejar sèquies.

El 1954 fa oposicions per a policia municipal. Se’n presenten trenta-i-tants per a dos places; ell, amb els seus anys d’estudi (ens descriu la rutina d’estudi al Seminari), li resulta molt fàcil, en un quart acaba l’exercici i trau el número un.

(15 min.) Eixos anys festeja a Alcalà de Xibert, els diumenges puja en bicicleta els més de setanta kilòmetres que hi ha entre els pobles, amb una parada a Orpesa. Es va comprar la bici per 10 duros, pagava un duro a la setmana. Més endavant es compra un 600.

Les condicions laborals com a Municipal eren dures: feien jornades de dotze hores i moltes extres que no cobraven, cap de setmanes inclosos. Antón reclama els seus drets, finalment aconsegueix que una inspecció de la Diputació baixe a Nules a veure les condicions de treball; ell els paga l’allotjament. Quan es resol dóna un ultimàtum de 24 hores per a regularitzar les condicions del servei; els reconeixen el dret a les 8 hores i un dia de descans cada 15 de treball. Cobren tots els deutes. El mateix passa quan s’aprova la jornada de 37’5 hores a l’administració: (20 min.) el retard en l’aplicació d’estes mesures implica reclamacions i denúncies que es fallen a favor dels treballadors i que després l’Ajuntament ha de pagar a terminis. Antón està també en la creació de la rama del sindicat UGT per a policia local a tota la regió.

Un succés policial important en un poble tranquil com Nules: intervé en una baralla entre dos joves, un d’ells, de Mascarell, l’agredeix seriosament (li posaran dotze punts) i fuig. S’inicia una persecució per horts enfangats i Antón dispara unes quantes vegades al jove, que cau ferit. Conta amb detall l’interrogatori, (25 min.) les pallisses al jove, el destí d’aquell a la presó d’Ocaña (Toledo) durant tres anys i el matrimoni amb la filla d’un funcionari de presons.

Antón va treballar de municipal 41 anys i va arribar a ser el Cap. Abans de fer-se’n càrrec ja solia quedar com a responsable, i el buscaven a ell quan hi havia algun problema. Conta quin tipus d’incidents hi havia en aquell anys 50 i 60: entre la gent no hi havia maldat, els més gamberros eren els més rics i les seues accions eren coses tan innocents com passar per la plaça Major amb la jaqueta al revés, cosa que posava molt nerviós al Cap dels municipals, un antic militar amb el geni curt. Antón solia mediar per a que la cosa no anara més lluny.

En jubilar-se va rebre tots els honors. D’allí va passar a ordenança del CEAM i continua allí, amb molt bon estat físic i anímic, on es sent estimat i ben tractat. Des d’ací organitza viatges per als majors, (30 min.) i ara es lamenta que la Diputació ha tret unes ofertes contra les quals no pot competir.

Es va jubilar l’any 92, però diu que per ell encara continuaria treballant.

Quan va començar eren 9 efectius de policia municipal i quan es va jubilar n’eren 17.

En l’actualitat és president del CEAM per aclamació popular. El CEAM obri tot l’any. (35 min.) En l’actualitat subcontracten la major part dels serveis i hi ha molt poca gent fixa. Abans li agradava anar als bars, ara passa el temps al Centre de Majors.

A la vegada que era municipal va tindre temps per embarcar-se en moltíssim negocis; per exemple va tindre temps per formar-se i treballar com a fotògraf, i va obrir una tenda d’esports que equipava la major part dels camps de futbol de la comarca. D’açò se’n feia càrrec la dona, que era modista. També va obrir un bar molt popular que gestionava el seu gendre. Com a fotògraf tenia l’exclusiva de les activitats a la plaça Major, al jardí o al camp de futbol; feia una rebaixa del 50% a l’Ajuntament. La seua col·lecció se la va quedar Foto Pérez. S’ho va deixar (40 min.) perquè va tindre un accident de trànsit que el va tindre molts mesos incapacitat.

Va ser molt esportista, “de tot menys de boxa”, diu: carreres, bàsquet, handbol, frontó… Encara està en molt bon estat físic.

Quant a la seua salut ens conta l’anècdota de com menjava 200 cireres al dia, que li van causar un problema de sucre. Ara menja meló d’alger, que és més saludable.

(45 min.) Ens conta més de la seua activitat emprenedora: Va posar negoci d’intercanvi de novel·les i tebeos; es va dedicar un temps a traure fem de corrals, que era un negoci molt rendible; la seua dona era modista, i tenia al seu càrrec deu o dotze xiques i xiquetes que anaven a aprendre; va ser comercial del Círculo de lectores, amb més de 400 socis només a Nules; com s’ha dit va ser fotògraf, al principi li revelava i ampliava Foto Romero i després es va independitzar; (50 min.) va tindre establiment d’articles d’esport, infantils i jogueteria… Més històries de la seua època de fotògraf: “comprava festes” per 5000 pessetes, per tindre l’exclusiva. En un moment determinat els van prohibir fer fotos a l’església parroquial i van arribar a denunciar-lo. Però, com que la prohibició només es referia a l’església va seguir fent fotos a la resta d’edificis religiosos: el convent, la capella de la Soledat… (55 min.) De vegades tenia tanta faena que havia de llogar fotògrafs bons per fer reportatges. Feien fotos des de dalt del campanar.

Ens parla del seu fill, durant 35 anys secretari “del Calo”, un dels rics de Nules, i ens conta què va ser dels fills d’este.

Va vendre els aparells i la col·lecció de fotografia a Foto Pérez i la jogueteria a un tal Flix.

(60 min.) Ara continua amb els viatges per a gent major. Es queixa dels peatges per anar a Catalunya, i també dels polítics catalans, en concret d’Artur Mas i Francesc Homs. Recorda la bona relació amb Ximo Puig, que ara ja no li cau tan bé: en un ocasió, en el curs d’un viatge a Morella, es van oblidar els diners i havien de dinar 54 persones; van buscar a Puig, que era alcalde en aquell moment, i els va deixar els diners sense problemes.

Ací deixem l’entrevista, que haguera pogut continuar indefinidament.

Arsenio Antón Candero, 41 anys municipal, fotògraf i emprenedor

Nom Arsenio Antón Candero
Data de naixement Dijous 19 de maig de 1927
Títol Arsenio Antón Candero, 41 municipal, fotògraf i emprenedor
Data de l’entrevista Dimecres 21 de setembre de 2016
Enllaç https://youtu.be/QRJ6WXyrbOE
Extracte https://youtu.be/Iu8Jmc_bJwY
Entrevistador Heterotopia