Sinopsi:

Rosa Abad (1944) ens conta com era la vida al voltant de la “Pensión Milagros” dirigida per les seues ties Amparo, Milagros i Fina Mechó Valentín des de la seua apertura, al mateix temps que el Teatro Alcázar, fins al seu traspàs l’any 1974 aproximadament. És un relat sobre les estretes relacions generades entorn d’este espai de trobada fonamental en la història de Nules.

Resum / Transcripció:

Les ties eren nebodes directes de Faustino Valentín [Nules, ? – França, 1944] que va ser alcalde de València [1918-1919] advocat i diputat a Les Corts pel districte de Nules. La seua àvia Milagros era cosina germana de Faustino Valentín. Com només eren tres cosins estaven molt units. Ens conta que en el cementeri la germana de Faustino està enterrada en els nínxols de la seua família. Explica que tenen una fila en què estan els seus avis, les seues ties, la germana de la seua àvia i la germana de Faustino. Ell no hi està perquè està enterrat a Perpinyà. La seua família són Mechó Valentín.

Ens conta també que abans de viure al Carrer Major vivia amb les seues ties, on tenien la pensió. Els seus pares vivien al Carrer la Sang.

LA “PENSIÓN MILAGROS”: apertura, distribució i relació amb el barri de Sant Joan

L’ama del Teatro Alcázar, Doña Inés Alcázar, era molt amiga de les seues ties, eres dos famílies que estaven molt unides, i les seues ties tenien una pensió xicoteta en el Carrer Vilavella. Doña Inés li va proposar a sa tia Amparo que posaren la pensió davant del teatre; anava a obrir el teatre en un costat i volia que a l’altre es posara la pensió. Eixe espai havia estat enderrocat durant la guerra. Les seues ties eren Amparo, Milagros i Fina Mechó Valentín. La pensió es deia “Pensión Milagros”. Amparo era la major i la que dirigia, la que guisava… En un primer moment, diu Rosa Abad, van tindre un poc de por, però després amb l’ajut de Doña Inés, que era molt amiga d’elles, van muntar allí la pensió.

Fa una descripció detallada de l’espai: en entrar a la pensión hi havia dos habitacions enormes amb una escalinata molt gran i molt bonica. Les seues ties, en cada replanet, tenien uns sillons antics preciosos. En el primer pis estava la cuina, junt a un bany, un menjador, una sala d’estar i tres dormitoris. Dalt estaven totes les habitacions.

Va ser un èxit. Ens conta que van tindre gent molt important allotjada a la pensió. Van treballar molt i estaven molt contentes amb la ubicació de la pensió.

Estaven molt integrades en el barri de Sant Joan i se l’estimaven molt. Anaven a les processons de les seues festes. La seua tia Amparo, de fet, tots els anys era l’encarregada d’arreglar l’anda de Sant Joan.

LA INAUGURACIÓ DEL “TEATRO ALCÁZAR”

La seua família va estar convidada a la inauguració del Teatro Alcázar. Conta que, a banda de l’amistat de les seues ties amb Doña Inés, el seu tio Germán va ser el pintor del teatre. Per a la inauguració els Alcázar van convidar a la seua família, reservant-los la fila onze sencera. Així i tot, ens conta que ella, que era molt xicoteta, no cabia [5 min.]. Tant va insistir en què volia anar que la seua tia Amparo va portar-la amb un catret i va seure al pasillo. Va anar a inaugurar el teatre el barítono Marcos Redondo [1893-1976].

Ens conta també que és família d’Anna Rebeca Mezquita [1890-1970, poetessa] que va ser guardonada als Jocs Florals de València l’any 1952 [este premi li va ser retirat l’any següent quan Carles Salvador i Enric Soler i Godes es van adonar que es tractava d’una dona]. El sogre d’Anna Rebeca era germà de Faustino Valentín i cosí germà de l’àvia de l’entrevistada. Anys després li van fer un homenatge a l’escriptora, i el seu fill Fernando, que era qui anava a eixe tipus d’esdeveniments en comptes de la mare, es va quedar a casa de l’entrevistada. En ocasions anteriors es quedava a ca les seues ties, però en eixe cas ja havien faltat.

Per la pensió passava molta gent: notaris, registradors, etc. Don Antonio Jara, notari, va ser un d’ells. Don Basilio, secretari de l’Ajuntament. Julián Sevilla… Metges com Don Florencio Monlleó, Don Enrique Prades…; quan les seues dones se n’anaven de vacances ells anaven a dinar a la pensió Milagros.

Van tindre relacions molt estretes amb persones que havien estat allotjades durant molt de temps a la pensió, com per exemple la filla del mestre Serrano, Matilde, i el seu marit, Luis. Ell era enginyer i treballava en la construcció de les autopistes, per este motiu van estar molt de temps allotjats a la pensió i Matilde Serrano i Rosa es van fer molt amigues. Inclús anava amb ells al Perelló a casa del mestre Serrano, on estava l’habitació en què componia, amb un bust i el seu piano. Com exemple d’esta bona relació, ens conta que  l’any 65 ella va participar en la Festa de la Mare de Déu de les camareres i que Doña Matilde li va regalar una bandeja de plata amb el seu nom gravat que encara conserva.

ROSA ABAD: vida professional

Ens conta que estava interna al Col·legi de la Consolació i que quan va acabar el batxiller superior no va voler continuar, tot i que ara ho faria. Ella era, ens diu, la malcriada de la casa i mai no va arribar a treballar en la pensió. Va treballar com administrativa a la Seguretat Social: 21 anys en l’Hospital General de Castelló i quasi 24 anys en el Centre de Salut de Nules. Quan es va obrir el Centre de Salut del poble va eixir una única plaça d’administrativa i la va guanyar. Ara són 4 ó 5 persones, però en eixe moment hi havia només una plaça [10 min.].

En la pensió, a banda de les seues ties, treballaven altres dos xiques que van estar durant molts anys. Ens conta que una d’elles, María, ha faltat fa poc.

En el moment en què va començar a treballar no hi havia moltes dones treballadores. Ens explica que quan va traure el carnet de conduir, als 21 anys, pràcticament no hi havia cotxes, però conduïts per dones quasi cap. Durant alguns anys es va anar alternant amb les seues companyes i anaven juntes en el cotxe.

TRASPÀS DE LA “PENSIÓN MILAGROS” (1974 aproximadament)

Ens conta que les seues ties sempre havien dit que quan deixaren de treballar se n’anirien una setmana a Saragossa. Així ho van fer i, a més, li van comprar un abric de visó que encara conserva. Van traspassar la pensió un parell d’anys abans de la mort de Fina, la més jove de les seues ties (67 anys). Es va morir just el dia que va vindre el Rei a Nules [dijous 2 de desembre de 1976]. En eixe moment la pensió anava molt bé però elles eren majors i ja havien treballat molt. Per la pensió Milagros van passar persones com Marcos Redondo, Juanita Reina, mantenidors dels Jocs Florals…

Era una família molt unida i conta que el tio Faustino quan venia a Nules havia d’estar precís a casa de la seua cosina, la mare de Rosa. Com anècdota ens conta que quan Faustino Valentín era alcalde de València, sa mare anava als bous amb sombrero i en un carret. La seua família era gent normal, molt volguts al poble perquè les seues ties eren molt donadores. A la pensió hi havia una habitació dedicada exclusivament a allotjar a les persones que els enviava el president de Càritas [15 min.].

Era una pensió molt acollidora i tenien gran relació entre les famílies. Ens conta que una de les persones que solien quedar-se a la pensió, el Cap de Recaptació de la Contribució es va morir a la pensió mateix. Era un senyor a qui li deien Cotanda. Conta que era una meravella de persona, ell i la seua dona. Un dia es va alçar de taula després de sopar, va dir que es trobava malament i va caure mort. Don Florencio, el metge, estava allí sopant també i no va poder fer res, va ser un infart.

LA FAMÍLIA ALCÁZAR: venda del teatre, relació entre les famílies…

L’ama del teatre, Doña Inés Alcázar, el va vendre a l’Ajuntament amb la condició que es conservara el nom: Teatro Alcázar. La família Alcázar, ens conta, era la família més distingida de Nules. Explica que sempre van respondre amb cariño al mal que els van fer a Nules. L’edifici de l’Ajuntament era la casa d’ells, que va ser expropiada en la República. Tenien una altra casa davant de la Caixa Rural. Estava el bar “de la Pelaora” i, al seu costat, la casa d’ells. Després la van vendre. A banda del Teatro Alcázar, van fer el Cine de Verano Alcázar, que està en la carretera. Conta que quan venien, com que anaven en cotxe, sempre la pujaven a pegar una volteta pel poble. Ells vivien a València, tenien tres fills: Emilio, Inés i Matilde. Pensa que Matilde encara viu. Matilde es va casar amb un xic de Nules. A Nules vivien a la carretera general, enfront del bar el Bonc de Jesús Picard. Allí estava Cine de Verano Alcázar i al costat de casa d’ell l’edifici que van fer els Montaguts, perquè Matilde es va casar amb un d’ells.

Rosa va tindre als xiquets de Matilde Alcázar a la catequesi i, com anècdota, ens conta que molts anys després va anar a la notaria i el titular era un d’aquells xiquets: Don Enrique. Ens explica que els apreciava molt i que li va fer molta il·lusió veure com un xiquet al que havia tingut a la catequesi havia arribat a ser notari [20 min.]. Les seues ties li contaven que amb Doña Inés, l’àvia d’estos xiquets, la relació que tenien era íntima. Elles li contaven que en eixa època els Alcázar encarregaven unes cistelles enormes d’entrepans i els repartien entre les persones necessitades durant el temps de la fam. Rosa explica que tota la gent necessitada de Nules tenia, a sa casa, menjar i de tot. El marit de Doña Inés, Pablo Fernán, es va morir a la presó per motius polítics.

ALGUNES DADES MÉS SOBRE LA “PENSIÓN MILAGROS” I LA FAMÍLIA DE ROSA ABAD

Insisteix en quant treballaven les seues ties, en el menjar tan bo que hi havia sempre a la pensió, en absolut comparable amb el que tastava quan eixia a sopar amb els seus companys metges durant el temps que va treballar a l’Hospital General de Castelló. A més, conta que les dos dones que van treballar a la pensió durant molts anys, que ja eren com part de la família, van eixir de nóvies des de la pensió. Una altra anècdota: quan va prendre la comunió la seua filla, a l’hora de decidir on havia de seure María, la dona que més anys havia treballat a la pensió amb les seues ties, li va preguntar a sa mare i ella va dir que volia que estiguera al seu costat. María era una dona que ja estava en el moment en què va nàixer Rosa.

Rosa Abad, la nostra entrevistada, té una filla que viu i treballa com a directora d’una important empresa a Barcelona.

Tornant al tema de la pensió, ens explica que els familiars de les monges del Col·legi de la Consolació s’allotjaven sempre en la pensió. Abans el col·legi era més xicotet i per això necessitaven allotjament. Les seues tres ties estaven fadrines. Tenien una altra germana, Lola, que era mestra i va traure el número 1 de les oposicions a València i estava de mestra a Alginet [25 min.]. En un moment donat va tindre un atac d’apendicitis que el metge va confondre amb una indigestió i va tractar amb oli de ricino. Després de tractar-se amb l’oli va morir en pocs dies. Era l’any 1945 i Rosa tenia un any.

Durant tota l’entrevista Rosa Abad parla amb molt d’afecte de les persones que formaven part de la vida al voltant de la “Pensión Milagros” i, molt especialment, de les seues ties Amparo, Milagros i Fina, dones molt treballadores i estretament implicades en el barri i el poble.

Pròximament afegirem a esta publicació algunes fotografies de la pensió i de les protagonistes d’este relat.

Rosa Abad, la vida al voltant de la “Pensión Milagros”

Nom i data de naixement Rosa Abad, 1944
Títol Rosa Abad, la vida al voltant de la “Pensión Milagros”
Data i lloc de l’entrevista Dijous 28 de juny de 2018, casa de l’entrevistada
Entrevistadors Nelo Vilar, Laura Yustas
Link https://www.youtube.com/watch?v=y-a9Wk2QsC4
Extracte https://youtu.be/egXMcd4ovk8
PDF