Sinopsi: Vicent Felip Sempere, acadèmic, esteta i Cronista de Nules, ens parla del seu itinerari vital, els seus estudis, la seua relació amb l’àmbit de la cultura y el treball com a gestor del patrimoni, com a historiador i com a esteta.

Resum / Transcripció:

Vicent Felip Sempere (Nules 1948) ens parla del seu caràcter inquiet, que el va dur a estudiar al col·legi de la Salle de Paterna, després a ingressar com a Hermano de la Salle i més tard, i durant 11 anys, a viure a Barcelona en el moment en què esta ciutat era el motor de la cultura i la progressia a l’Estat espanyol.

Cap a 1984-1985 torna a Nules carregat de projectes i utopies. Durant anys havia passat dissabtes investigant a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, de vesprada estudiava Ciències Socials al que ara és la Universitat Ramon Llull, i restauració i enquadernació a l’Escola de la Llotja. A Nules hi havia un important patrimoni, testimonis materials del treball i de la casa fins als anys 60, quan s’industrialitzà el camp. Recull materials per a un col·lecció i té molt bona acollida, ja des dels temps de la UCD. Va parar l’enderrocament del Fort (l’actual Museu de Medallística), i les obres de restauració de les muralles de Mascarell, fortament subvencionades però amb un mal projecte. Es volia posar en valor les muralles però paradoxalment va servir per a què s’accelerara la construcció de portes i finestres.

[5 min.] És Cronista de Nules des de 1982, quan encara estava vivint a Barcelona. El de Cronista és un càrrec honorari que no s’hauria de cobrar. A la cloenda del Congres de Cronistes del Regne de València, un company va parlar de la necessitat de fons, però ell reivindica la independència, el no deure res a ningú, una cosa que qui mana no entén.

Parlem de la seua família: els Felip són llauradors de Nules, però els Sempere venien d’Elx, van comprar casa i terra i s’hi van establir. Van ser els Sempere, pares de sa mare, qui li van pagar el col·legi de la Salle, on ell i el seu germà van estar interns del 62 al 64.

Va ingressar com a Hermano de la Salle a Mallorca, amb la idea de dedicar-se a l’ensenyament, i va ser professor a l’escola de Pont d’Inca i de Pla de Natesa. Allí cau malalt i es queda en 52 kilos; el Concili Vaticà II provoca la divisió dels Hermanos en dos grups, Vicent no entén els enfrontaments [10 min.]  i discrepa de la línia que volia orientar-se al negoci de l’educació. Se’n torna a Nules on passa tres anys molt fotut. S’incorpora al Servei Militar i en 1973 es declara Objector de consciència; el tanquen al penal militar, com que els seus motius són religiosos l’envien 15 dies a l’hospital i finalment a casa. D’allí se’n va a Barcelona, on treballa a Motor Ibérica (l’actual Nissan) i estudia a l’Institut Catòlic de Ciències socials. Coneix Joaquim Nadal, Carlota Soler, acudeix als seminaris d’ètica de José Mª Díaz Alegria [jesuïta, teòleg de l’alliberament] i es titula en Ciències Socials. Va a classe després de treballar, de 5 a 10.

A Barcelona viu a l’avantguarda, amb els moviment d’alliberament; corre davant dels grisos [15 min.] i sovinteja amics com Max Cahner, president del gremi d’editors de Catalunya, qui li encomana la correcció i les fotografies per als articles de Francesc Mira per a la Gran Enciclopèdia Catalana.

Ens diu que l’Arxiu de la Corona d’Aragó és bàsic per a la història de Nules.

A Nules aconsegueix que l’Arxiu Històric del poble torne des de Castelló; estava allí des del temps de la Guerra Civil. Recolzat per Sebastià Nebot, Solsona va autoritzar el trasllat. Ell ja tenia relació amb Eugeni Díaz Manteca i abans amb D. Eduardo Codina, i ja coneixia l’Arxiu. Els van posar com a condició que hi posaren una persona a cura de l’Arxiu, i se’n va fer càrrec de la seua catalogació.

En aquell moment s’estaven tirant moltes cases, i també útils i ferramentes. Sovint la gent l’avisava. En acta de 1981 ó 1982, l’ajuntament de la UCD acorda convertir l’església de la Sang en museu. La Sang és l’únic edifici d’arquitectura gòtica de reconquesta del segle XVI que queda a la Plana (desaparegueren els de Vila-real i Castelló, per exemple). En aquell moment se’n construïren molts, com a seus del a confraria de la Sang, esglésies gòtiques de predicació o gòtic català. S’acordà recuperar l’edifici i donar-li ús, per a la qual cosa es va replegar material de particulars. Parla de gent del poble amb una actitud extraordinària, que oferien tot tipus de material amb molta generositat: [20 min.] peces amb poc de valor material però molt de valor informatiu. També algunes peces de valor, que ens comenta. La idea era organitzar el museu en: secà, horta, taronger, marjaleria i casa. Només hi ha material de Nules, no hi ha cap peça comprada.

En el seu moment també es planteja recuperar l’edifici històric de l’antiga ermita de Sant Miquel, que va ser Fort a la guerra d’Independència. S’anava a tombar amb el consentiment de la Comissió Provincial de Patrimoni, que només demanava que es conservaren les teules. Es tracta d’un edifici d’Antoni Gilabert [1716-1792], un dels millors arquitectes del neoclàssic valencià. Vicent va parlar amb Arturo Zaragozá i, emparant-se en la Llei de Fortificacions i Castells, van canviar d’opinió. [25 min.] Ens conta l’anècdota que la Comissió va dir a l’ajuntament que l’Ermita de Sant Miquel havia sigut una de les “torres ochavadas” de les muralles de Nules, que en realitat estaven a tres o quatre-cents metres. Del Fort es sap que va ser fortificat pel general Suchet i que Fra Asensi Nebot, “el Fraile”, l’havia assaltat.

Sobre el Museu de Medallística, conta que va anar amb Mn. Javier Torres a veure Enrique Giner, però en principi només per demanar-li les ferramentes d’escultor per al museu d’història; Giner va dir que sí i que anaren a pel que vulgueren, estranyat que no li demanaren cap peça. Se li deia que Giner només havia fet sants i que els cobrava, però en realitat la seua obra constava de medalles i escultures. Escultures, i no imatges religioses, com es pot veure a la Immaculada de l’església del mateix nom, o al sant Vicent Ferrer, o a sant Bartomeu. No és el cas del Cor de Jesús, perquè és rèplica del d’abans de la guerra a partir d’una mascareta conservada.

Més endavant es va comprar l’edifici: una tercera part no es va pagar perquè estava embargada (tampoc no s’haguera pogut enderrocar i fer els pisos); altres dos terceres parts les va pagar la Generalitat, no va costar diners al poble -el que va costar diners va ser la compra dels patis i les cases del voltant on es va obrir el pati.

Conta que va tornar a parlar amb Giner, ara amb Ascensión Figueres, i se li va fer l’homenatge com a Fill predilecte; [30 min.] se li va posar el seu nom a l’Institut de Formació Professional i se li va fer una exposició antològica al Museu de la Sang. Mentre restauraven el Fort va aparèixer la possibilitat de fer-se càrrec del legat.

Quan Vicent pren possessió del títol d’acadèmic, en el seu discurs diu que l’ajuntament de Nules havia comprat l’ermita que havia fet un acadèmic i anaven a posar l’exposició d’un altre acadèmic honorari, com era Enrique Giner. La sorpresa va ser que en aquell acte se li va arrimar Esteve Edo, Silvestre Edeta, Pepe Gozalbo i altresartistes acadèmics, alumnes i companys de Giner a l’Escola de Belles Arts. Volien deixar obra amb la del seu mestre, d’ahí que el Museu de Medallística gaudisca de 158 peces de primera línia d’autors molt importants, i de la col·lecció d’escultura expressionista més important de la Comunitat i de les millors de l’Estat, com és el legat de Perelló la Cruz. El museu de Giner va ser el pol d’atracció perquè Nules tinguera una gran col·lecció d’escultura de la segona meitat del segle XX, la millor exposada de tota esta zona. [35 min.] En l’actualitat està a la vista l’ampliació del Museu, perquè l’ajuntament ha comprat els terrenys del voltant. Vicent reivindica la passió en el seu quefer, diu que no és només un treball.

Parlem del tercer projecte museístic: el búnquers de la guerra, dels que no s’ha pogut fer càrrec per qüestions familiars. La idea era crear-hi un Museu per la Pau, perquè són propietat municipal. [40 min.] Caldria netejar-los, endreçar-los i fer-los visitables en el seu entorn. Als tres búnquers que hi ha intactes (un d’ells encara conserva una pintada de la guerra: “Bruno el Alemán”) se’n vestiria un amb armament, en un segon farien un memorial i al tercer posarien una exposició permanent en gran format sobre les conseqüències de la guerra a Nules, un arxiu sonor i un d’audiovisuals. Dubta que ho puga dur a terme, i espera que hi haja algun altre utòpic que s’atrevisca a fer-se’n càrrec.

Sobre coses pendents, ens conta que es planteja donar-li algun destí a la col·lecció d’art que ha anat construint al llarg de la seua vida -sempre amb la intenció de gaudir-la a casa, no de fer negoci. A Barcelona va comprar pintura religiosa de qualitat quan era molt barata, i té obra d’amics com Carles Brunet, Diego Guirao, Vicenç Caraltó, Pepe Ocaña, Masaki Isi o Maria José Vela, a qui va sovintejar en la seua etapa barcelonina. [45 min.] Diu que no li importava si era pintura profana o religiosa, o de quina època, només que fóra de qualitat.

Durant la seua estada catalana no anava a discoteques ni a güisqueries, sinó al Liceu, al teatre, a concerts, cines d’art i assaig… De matí anava a l’Arxiu de la Corona d’Aragó i de vesprada a veure exposicions. Tenia molta relació amb artistes: ell els regalava llibres enquadernats i de tant en tant rebia pintures. A Barcelona treballava a les oficines de Motor Ibérica com a tècnic d’organització d’empresa, tenia un sou alt i comprava pintura de qualitat.

Ens parla d’una peça extraordinària que ara està a l’església de la Immaculada: el “Salvador” del pintor oficial dels Montpensier. La col·lecció de pintura pensava passar-la a alguna entitat pública, però la pintura religiosa de gran format la vol donar a l’església de la Immaculada, de la que sa mare es va fer càrrec durant molts anys. Li ho va proposar al retor, Mn. Esteban, i va estar d’acord. Té alguns quadres grans, tres d’ells, per exemple, de quasi dos metres d’altura, creats per al culte, que vol deixar en la parròquia. Va passar un Crist dels segles XVI-XVII, una Immaculada del segle XVIII, el Salvador de què s’ha parlat, un Cor de Jesús d’Aguado Arenal, [50 min.] una Soledat del XVII, d’escola madrilenya, tamany natural, que reprodueix la Soledat de Gaspar Becerra… En el moment de fer esta entrevista està assessorant a Mn. Esteban per contextualitzar els quadres a l’arquitectura de l’església de la Immaculada, amb el vistiplau d’Arturo Zaragozá. També ha donat orfebreria religiosa: dos calzes, un napolità del segle XVIII, un barceloní de 1700, un copó del XIX, etc. I altres dos aniran a l’ermita de Sant Xotxim, per a que tornen a la seua funció.

El més complicat és què fer amb la pintura profana.

Parlem del seu paper com Acadèmic de Sant Carles. Ens conta que porta tres anys sense assistir a les reunions, per raons familiars i de salut.

En este moment continua plantejant-se línies de treball: té molt de material pendent, per exemple de l’Arxiu del Regne de Mallorca, que va treballar amb els arxivistes Jaume Bover i Ramon Rosselló durant tres estius en els anys de Barcelona. Hi ha molta informació sobre Gilabert de Centelles, que va ser governador de Mallorca en el moment que esta s’incorporava a la Corona d’Aragó (s’hi pot veure l’escut groc i roig a l’escut dels Centelles). [55 min.] No li interessa la història dels grans fets sinó l’aproximació a una altra època. A l’arxiu hi ha els detalls de la governació de Gilabert de Centelles a Mallorca, la política de terra cremada trencant rodes de molí, matant bestiar… Hi apareix la relació de ballesters, cavallers, peons anats des de València, cost en salaris, en ponts de fusta, en la càrrega de cavalls a les naus, cost de les galetes (pa sec) que s’hi menjava, el que va costar curar d’una coltellada a l’infant de Jaume III de Mallorca; el cost de la roba de dol per la mort del propi Jaume III; els detalls de com el seu cos, cobert de sal, es va traslladar a la catedral de València per evitar que se li rendira culte… Treball pendent tot i disposar de la documentació. O el treball sobre l’interessant Pere de Centelles (s. XVI) i altres coses. Pensa que encara tindrà sort i podrà treballar-ho.

També té entre mans documentació sobre la Soledat de Nules i Mn. Trinitari.

En definitiva, els fets de la Guerra Civil, les tradicions, la festa de les Barraquetes (ressenyada per Ramon Violant i Simorra [1903-1956] com una festivitat religiosa singular a tot l’Estat) [60 min.] de la que ens conta les circunstàncies de com es va recuperar després d’una exposició al Museu; i les festes del raval de Sant Xotxim o de Sant Joan o de la vila, són coses singulars de Nules, que poden perviure i es poden compaginar amb les actuals.

Vicent Felip Sempere, acadèmic i esteta, Cronista de Nules

Nom Vicent Felip Sempere
Data de naixement 1948
Títol Vicent Felip Sempere, acadèmic i esteta, Cronista de Nules
Data i lloc de l’entrevista Dijous 10 d’agost de 2017, casa de l’entrevistat
Enllaç https://youtu.be/0gp4y2o5mXw
Extracte https://youtu.be/CWeOIyGPkVc
Entrevistador Heterotopia