Vicentica Martínez, ‘la Cala’, vius records de la vida a la Mar de Nules

Transcripció

Pues a mi me diuen, tots m’entenen, Vicentica Martínez Gozalbo, entre parèntesis si vols, sóc ‘la Cala’. Per si algú… [risses]. Sí, a les meues filles a veces “ui, votros de qui sou? -De Vicentica ‘la Cala’. -Oh, jo a ta mare la coneix!” Sóc prou coneguda.

L’any de naixement mos lo pot dir?

Sí, el dia 9 del 3 del 30.

Bueno, ja té a muntó vist, pues!

Si ne tinc!

Bueno, vosté quan va arribar ací el front ja tindria 8 anys, que ja…

Pues quan va arribar ací el front la gent mos varen fer evacuar del poble i mosatros mon vàrem anar a una caseta, però una tia meua, germana de ma mare, se’n va vindre ací a una caseta que era d’una dona que ella coneixia i com mosatros allí estàvem tan solitàris ella no parava: “Vingau-vo’n ací, vingau-vo’n ací. Que ací n’hi han casetes”. Eixa caseta estava un poquet més pac allà de a on està ara la iglèsia i ella feia “i ací n’hi han més grupos de gent i viurem més bé”, que ixa caseta en aquella fetxa era de barraqueta.

De barraqueta, sí, sí, sí.

Sí. Ixa és de barraqueta. Amb dos finestretes i als costaets hi hava una miqueta de recinto i allí, allí a la guerra, però mosatros no vàrem poder arribar ací, però n’hi hava moltíssima gent. Molta gent del poble se’n varen vindre ací. Mosatros no vàrem arribar per ixe simple detall, que com teníem una caseta… que pa dormir fèiem cama redonda.

Clar, no donava pa més.

Els matalaps els teníem arrollaets dins, del llit, això ho escapàvem i allí dormíem. Sí. I en acabant m’enrecorde que va passar un soldat, ixe dia que varen fer més i passaven de per allí que n’hi hava una senda i mon pare els donava… “Ai que no tenim…” i mon pare en un gotet els donava auia. I va haver un soldat que li va dir, sempre amb tot ni són tots bons, ni són tots roïns, “señor, le veo que usted tiene un caballo, ese caballo lo habría de esconder dentro de la casa, porque a lo mejor viene alguien y para ir más deprisa se lo coge”. Después ne va passar un atre i li va dir “señor, usted aquí no está bien, usted se había de ir más hacia…” I mon pare diu “ui, pues jo lo que vullc anar és pac a… pac a la Mar”. Ell volia dir a Moncofa. A Moncofa, perquè ací n’hi hava moltíssima gent.

Venia molta gent de Nules, però també de Vilavella i molts puestos.

De tot. I en acabant, quan se va acabar la guerra que jo era més boniqueta, pues ja me’n vaig vindre a la Mar en una tia meua que tots la coneixeran tamé, la mare de Pedro Tel. Pedro Tel Cubedo, aquell. I que tenia un xiquet, era el primer netet del Pedro, i mon van vindre a una caseta que dien ‘la caseta de Doña Carmen…, que ixa caseta és la que està propet d’allí de… [5 min.] estava propet de la caseta dels carabineros i allí no teníem llum, no teníem auia corrent i allí, com mon pare tenia un carret perquè com ja era major el carro fe-te compter que era el cotxe de ara. Pues mos duia garrafetes de auia perquè la cisterna per quatre dies l’havíem de netejar i ma tia “ui, mala faena!” I mon pare mos duia garrafetes de auia i en una gerra esmaltà que vàrem dur, allí posàvem l’auia. I al costat que hi hava una casa que tamé era, no era de barraqueta, però tamé era planeta, d’aquell entonces, que se dia ‘la de Dualde’, pues aquella zona a vegades feia “vingau ací a per auia”. Saps. I com no hi hava llum, pues teníem cresolets, que el cresolet l’haureu [conegut].

Sí, l’oli, la metxa…

Sí, la metxeta. I moltes vegaes hasta com l’oli el teníem racionat, pues teníem una botelleta que en aquell entonces eren les botelletes de la colònia perquè la colònia la venien a granel i anàvem llevant la botelleta en un taponet i ixe taponet el llevàvem i posàvem allí dins petròlio en una metxeta, però no el teníem molt de rato perquè si no mos s’acabava. Això, però com entonces érem jòvens era molt bonico. Jo me’n recorde que d’ixes cases que jo t’he dit, ixes tres, n’hi hava juventut i jo m’agradava molt anar-me’n a vora mar, que el teníem a muntó lluny. I n’hi hava una miqueta de pedreta i en acabant hierba, un barranc que jo feia “xiques, agarreu-me”, perquè ja me venia l’auia més… [risses]. I en acabant una vegà passàvem ixe barranc, ja era, saps, auia que te venia a cintura i tot això. I allí la casa dels carabineros, pues no he entrat vegades juant! Però quan te dic això els carabineros encà estaven allí. Sí, els carabineros han tardat d’anar-se’n.

Els carabineros van estar com a carabineros hasta l’any 41, igual después com a guàrdia civil o algo aixina.

Bueno, pues no me’n recorde, jo sé que passàvem [inintel·ligible] el temps… anaven sempre per fora, perquè jo m’enrecorde d’una vegà ja quan les meues xiquetes, la meua xiqueta era més fadrineta, mosatros anàvem a una caseta rentà més pac ací i estava molt lluny de la caseta vora mar, que jo me tocava anar i des d’allí la cridava, des de [inintel·ligible], i una vegà fent un passeget, cosa de xiquetes, que com no teníem melonets mos ho vàrem fer amb pebreres. La pebrera i un ciri i mos va llamar l’atenció, com elles anaven fent aixina, cantant i juant i va vindre una parella de… que mosatros els diem carabineros en aquell entonces. I mos van dir que no, que por allí no. Si acaso detrás. Saps?

I açò és ja després de guerra me diu.

Açò és ja después de la guerra, sí.

Perquè vostés estaven vivint ací o venien dos mesos o com era això?

En aquell entonces quan veníem a la Mar, que estàvem per la Mar, veníem casi a Sant Jaume i pa ara a Sant Bartomeu ja mo n’anàvem tots a casa. Ai, què il·lusió! Havèrem passat les festes de Sant Bartomeu ací! [10 min.] No. Vull dir-te de què… però, com te diré?, no era com ara. Però jo tinc quimera que estàvem… al no haver tele érem com família i en qualsevol terrassa encenien un carburero; el carburero anava en unes cosetes i allò feia més llum, i el posaven a la terrassa i allí pues mos assentàvem al millor 10 o 12 o més i la una açò l’atra allò, xarràvem i a vegades mos posàvem a jugar a la baralla. Vull dir-te que de tot allò. I per les casetes mosatros des d’allà veníem a missa ací i no hi hava… havíem d’anar per damunt per les pedres i a les casetes que hi haven, que encara no estaven molt arreglaes, pues a on hi hava terrassa per damunt de la terrassa i a les que no rodàvem i arrimat a les portes falses per ahí n’hi hava una sendeta. Vull dir-te que sempre no ha sigut com ara la Mar de Nules. Mare, en aquell entonces… Sí. I jo li he sentit contar al meu home que ací mosatros quan veníem a la Mar en els carros, que paràvem -açò ja era después de la guerra- ací, pa travessar la Gola a vegaes t’havies de banyar els peus perquè era com si diguérem una escorrentia, d’allà a ací. Vull dir-te que… però en aquell entonces, después de la guerra, ja venien els panaders a du-mos el pa, de hui pa demà. “Que demà quan ne voldrà? -Pues una vieneta o dos”, lo que fóra. I els carnissers venien amb unes cistelles i mos feien apuntar lo que volíem. “Escolta, demà no, despús demà -no sé-” Venien me pareix que dos vegaes a la setmana i entoces els ho apuntaven i ells en una cistella arribaven: “Fulana, la dinaeta!” Sí. Que tamé era bonico allò, saps? No teníem neveres i la gent, saps què aprofitava? En saquets, en un saquetet a la cisterna, però a un puesto que no tocava auia. I allí estava fresquet. I después els que no, pues varen discurrir en una gerra, jo no me’n recorde què posaven i al fondo posaven mitja barra de gel. El gel eren unes barres llargues i te’n venien mitja, un quart. I posàvem un quart dins de la gerra i allí pues ho posàvem de dematí a de nit o al dia siguient, que més no durava.

I qui portava el gel?

Ai, venien a dur-lo en carros, venien a repartir-mo’l conforme amb les cistelles… venien a dur-mo’l i el pa primer mo’l duien en un sac i después ja n’hi hava u que en un carret ja venia per vora mar, però en aquell entonces n’hi hava pocs diners encara i en aquell entonces pues és lo que diem, que la gent tots volíem tamé tindre les nostres… i ells pa poder tamé vendre, pues venien i mosatros si estàvem ací mos enconformàvem en lo que tenien [15 min.].

La verdura seria de casa m’imagine, fruita i…

No, venia en un carro… después varen fer una tendeta de carro i per ahí venia un carro a vendre-mos la verdura. I ja pues els que no… mosatros, jo me’n recorde quan era fadrina que de lo que més mos aprofitàvem era de mon pare, que com ja era major i no treballava, pues ell “pare, mos duràs això” i ell mos ho duia i mentres veia a la xicoteta de casa [risses]. I ell pues mos duia de lo que li demanàvem. Pues en serem… du-mos ací i allò. Sí.

Vosté mos contava antes que la gent venia per ací pel Cabeçol, no veian per allà?

Anaven, però lo que era els diumenges pa vindre a passar la vesprà, veníem més pel Cabeçol, per ixa cosa que jo te dic, que allà ho teníem més lluny pa bé del carro i les haques [16:30] claro, per damunt de l’arena… pues allí s’havien d’esforçar molt. I com una majoria [risses] dels carreters només sabien dur el ramalet aixina [risses], perquè tu saps què féiem? Això te conte de la meua juventut después de la guerra. Déiem: “ pare, què no mos deixarà el carro?” I mon pare feia “pues dona, això ho havies d’haver dit ahir i el pare t’haguera preparat el carro!” perquè el carro mos baixàven el soto, que diem, [17:15] i allí mos posaven damunt una post a cada costat i pa que no mos fera mal el llom dels barronets, pues la majoria de pares tenien unes estores, que era d’espart, però n’hi hava que les tenia forraetes! N’hi hava que no [risses]. I les tenien forraetes i darrere, no me’n recorde ara com se dia, una cosa que l’enganxaven darrere i allí pues mos tapava i allí pues… I moltes vegades mon pare feia “ai, jo no vos puc dur, però el carro sí”. Ai, pues qualsevol amic que fera així [fa gest de conduir a l’animal] en el carret mos duia. Per això mos convenia més anar de per ací, perquè estava més… enseguida estàvem més a vora mar.

Mari Monfort (filla de Vicentica).- Per allí n‘hi hava molt de tros.

Vicentica-. Clar, ací n’hi hava més tros, perquè davant de les casetes entrava el carro, posàvem el carro de gaidonet, segun el que duia el carro desenganxava l’haca o no la desenganxava. I davant del carro encà posàvem una manta i allí después mos assentàvem a berenar i no mos banyàvem.

No se banyaven?

No, ai, els peus. Me referisc de banya-mos de què a pesar de tindre la manta estava lluny l’auia encà la teníem llunteta. I en acabant fèiem això, quan mo n’anàvem totes contentes, que veníem de la mar.

Mari Monfort -. Que aplegàveu allí i que entràveu i que von anàveu al templete.

Vicentica-. Ah, això sí. Quan veníem passàvem per tot el carrer Major. Ai, claro! Que veníem de la mar! I de nit, arribàvem a casa i de recel a arreglar-mos pa anar-mo’n allí al templete a vore la música [20 min.]. I quan passàvem, que veníem de la mar allí en el templete sempre se n’assentaven -de xics-, i mos veien passar [risses]. Ai, la dona sempre ha segut algo coqueta, que ha volgut que els homes mos miraren.

Mari Monfort -. I el templete de què estava fet? Amb què el varen fer, el templete?

Vicentica-. El templete estava fet d’això, de tots els escombros de la iglésia que la varen tirar. La iglésia és que varen fer quan la guerra un refugio per baix de la iglésia i pa anar-se’n els que estaven, perquè en aquell entonces díem “rojos” i “fascistes”, el nom o lo que fóra igual, en aquell entonces ho díem aixina, i pa anar-se’n pues varen posar dinamita, que els va vindre molt bé, per dins del refugio. I el varen minar. I la iglésia la varen tirar tota, campanar, tot. Només se va quedar una punta. Claro, n’hi hava molt d’escombro i pedra, i d’allí és lo que varen fer el templete. Sí.

Bueno, antes no ho hem gravat, però mos ha explicat el bou Griset aquell.

Ai, sí. El bou Griset va tindre fama en Nules.

Sí, sí, hi ha fotos i hi ha gent que se’n recorda encara.

Sí, si algú se’n recorda de sentir-li-ho a son pare o sa aa auelo perquè ara ja seran auelos [risses]. “Ho hem sentit en ma auelo”. Sí, pues era i va ser molt bonico ixe bou i de molta fama. Sí. I después el dia que el varen passar del corral, per tot el carrer Vilavella que és recte al camí Calvari i allí a on estava… això que venen… Consum, al cantonet, allò antigament era presó, ai, era matadero. Com se va quedar xicotet de matadero después de la guerra va servir de presó. I después ja no n’hi hava res i allí és on varen tancar el bou. I allí el cuidaven… tot. I pa la Soledat el varen traure i, mare en Nules si va fer festa! “Que ara en la Soledat fan el bou Griset!” Sí. Perquè va ser corredor i valent. Era… no sé si va agarrar algú, açò no me’n recorde.

Bueno, en el templete va fer una escampà de gent…

Al templete va fer una malesa, perquè allí no havia pujat ningú i ell se va amorrar a escales i… i la gent fugint.

No tenien a on anar.

Sí que va fer.

I vosté no anava a vore els bous?

No, perquè per ma casa passava el bou, que jo vivia al carrer de les Rentes entonces… carrer les Rentes. Els que vivíem allí sempre volíem que fóra “carrer les Rentes” però allò era el nom de Gilaberto Centelles, que va ser el fundaor de Nules i ell vivia allí, a ixe carrer. I allí anaven a pagar la renta, per això se dia carrer les Rentes. I mosatros, els que vivíem allí, que ma mare… en fi, vam náixer allí tots, pues Gilaberto Centelles, vale, però mosatros volíem carrer les Rentes, per cert que encà hi ha molta gent que diu carrer les Rentes, tat? [25 min.]. Vosatros que aneu més [inintel·ligible] estes coses, pues és perquè allí era per això. Mon pare m’ho contava això, per això que vos dic, que com era més xicoteta jo m’agradava i mon pare pues era això, li agradava contar-me coses. Sí. Açò és igual com de la guerra dels francesos i de tot.

Ah, tenia notícia, tenia memòria de tot allò?

Sí, mon pare li agradava contar-m’ho, sí. Mon pare contava que en una barberia a un francés afaitant-lo el van matar. Això después ha vingut, en escrits i coses ha vingut.

I vostés no venien a dinar ací, venien en el carro i venien a berenar.

A berenar, sí. Ui, a passar to lo dia! A on? En el carro allí. N’acabant sí, quan ja mos vàrem fer més… pues ja veníem a Sant Roc, perquè jo he vingut amb les meues germanes a Sant Roc ací a la casa, ací a la casa vella de Mossèn Antonio que diem. Ixa casa, i lo que és la capelleta, pues allí els hòmens se n’anaven i feien brossa, segaven. I la escampaven de per allí que açò era un matalap [risses] i en ixe quarto dormien les dones. I en l’altre quarto, apart, els hòmens. Sí, sí. I ell a vegaes dormint “ai!”, alguna avespa que havien picat, havien segat [risses]. Açò ja era, açò que conte ara, era después de la guerra. I allà, a l’atre costat, a la casa de Fina, pues a d’ixa també anàvem perquè una cunyà vivia, igual que l’home, vivien davant de ma casa i teníem molta amistat i en tot això, pues tamé allà i en fi. Pues no ne contaríem de coses d’aquell entonces.

Lo típic de berenar…

Lo típic de berenar, si n’anàvem 7 o 8 o 10, totes, la majoria era tomateta en conill, perquè com no hi haven neveres, conills la majoria ne teníem. I de matí matàvem a un conill. Jo no. El matava ma mare. Però ma mare feia “vine, que estic amb el conill!” Pa pelar-lo. I el matàvem. Fèiem el dinaret i en acabant en llonganissa i alguna botifarra d’arròs, pues el fèiem ja pa de vesprà sopar i, les que anàvem a la Mar, pues una fiambrereta… mos ho posaven. Que les fiambreres eren d’alumini i en una tapaoreta. Que era, les fiambreres, lo que els posaven als hòmens pa anar fora. I mosatros pues això “xica, tu que dus pa berenar? -Ui, tomateta”. Totes dúiem tomateta en conillet.

Entonces no s’estilava prendre el bany.

Oi, que en un aquell entonces haguérem pres el bany… jo quan estava allà, que ja era… entonces me varen fer un trage de bany, però ara me’l van cosir en casa i ara vos diré [30 min.]. Era una hombrereta ampleta i la manegueta de per ací [senyala que eixia de l’aixella] i tot, baix i dalt tot [amb gestos indica que anava tot el cos ben tapat] i en acabant, per damunt pa que no se mos veren [risses] les hechures [risses] pues dúiem una faldeta de la mateixa tela, una faldeta. Però no te penses que només el duia jo, que els majors ne duien els trages bany des de la cintura, lo que era davant, ahí anava una faldeta i era tot. Hem anat més ara sense mànegues i d’això que en la nostra juventut -no jo, totes-, al mar anàvem com si… en espardenyes perquè si no les sabates mos les havérem estropeades [risses]. Però era aixina, hasta els que eren majors que jo anaven aixina, totes molt tapaetes. Era el que s’estilava, no era ni per més ni per menos. Sí.

La seua família no tenien caseta entonces.

No. Mosatros no. Jo anava a la caseta que era de ma tia, ixa que t’he dit. Que no era d’ella tampoc, era de la sogra… bueno, feia de sogra del fill. I claro, pues anem, i com jo me criava molt sutileta, mon pare i ma mare “hala pues, que se’n vaja Pepa en tu a vore si li prova!” Se coneix que me volien uns quilets més.

Sí, es veu que ací venia gent per qüestions de salut també, mos han contat. La tensió alta o això.

Sí, mosatros. Jo ja te dic, en aquell entonces anava més per això i ma tia pues tamé li venia bé, que mentres li feia companyia. I mosatros veníem, fèiem això, anàvem allí o a l’atra casa perquè només estàvem ella, jo i un xiquet. Sí. Vol dir que…

Bueno, jocs… m’imagine que ací hi haurien jocs només propis de la platja.

Pues les xiquetes quan eren… jo com era ja antes de la guerra ja venia… he vingut poc. Pues después de la guerra jugàem a tendetes, a lo que… cosetes d’ixes, i en hi hava, per davant com si diguérem, una cosa que se dia “l’esgarrat”, a la part de pac ací del camí la Mar, ahí hi hava com una lloma alta i n’hi hava una planta que les xiquetes díem “platanets”. I allí jugant als platanets, agarra i faig aixina i se`n va [va gest de pegar-se fort a la cama] i encà la tinc.

Encara té la senyal!

Encà la tinc ahí, el senyal. La sang i el mal! I me feien “si entres dins de la mar te se curarà més”, pues era veritat, perquè se veu que en aquell entonces l’auia de la mar no estava tan contaminà com ara i els mals mos se curàvem. Aixina com ara si algú té mal fan “vés amb cuidao en l’auia de la mar”. I mos ho passàvem bé allí, pues juant i a la caseta dels carabineros. Com davant hi hava una cera ampla, pues mo n’anàvem allí. Si venien era se coneix que per tindre a lo millor auia o posar-se un ratet a la sombreta [35 min.]. Era una caseta prou… no era molt alta, aixina en barraqueta. Però era molt ampleta, molt aixina, saps? Prou, sí, sí. Era grandeta, sí. Perquè después de la guerra, pues no hem entrat vegaes allí! [risses] A jugar allí. És que n’hi haven més jòvens.

Mos deien l’altre dia que ací en guerra van arribar a haver 4.000 persones. 4.000 persones estarien… no sé en les casetes com cabrien.

Ai, en les casetes lo que jo te dic, a cama redonda.

Però és molta gent.

Perquè ixa caseta que mosatros, ma tia, mos dia que anàrem, estava ella i estava l’ama i encà havíem d’anar mosatros. Vull dir te que… mos apanyàvem com podíem. Perquè la gent ho feien en la guerra en el sentit d’estar tots més cobijats, més junts, perquè no era lo mateix en una casa. Segur que en totes les cases hi hava [inintel·ligible] de famílies. Sí. Vos he donat prou l’explicació?

Són explicacions meravelloses! De veres, mare meua. Dóna gust, eh. Està molt bé, té molt bona memòria i té molta gràcia pa contar les coses.

[Risses].

Sí, sí, és veritat.

Vull dir-te de què ha sigut aixina. És lo que jo vos dic. Una vegà em va fer molta gràcia que en una tele a una li van preguntar por los años i ella va dir… li varen dir “oi, vosté està muy bien, muy bien”, i ella va contestar “gracias a Dios muy bien, sin contar los pequeños detalles”! [risses] I això a mi me se va quedar molt gravat. Ho dic a vegaes aixina de broma, faig “ui, sense contar els xicotets detallets”. I això. Vosatros ara de lo que jo vos he contat pues ja traureu i sumareu lo que més vos agradarà i lo que no. Ja està.

Mari Monfort -. Això ja és cosa vostra. Lo que passa és que sempre parlant amb la gent u a lo millor aporta algo que un altre no t’ha aportat, pues per les vivències… vosatres sou els que tindreu que vore això.

Vicentica-. Perquè això del templete mateixa jo li ho contava a d’ella [la filla]. “Mamà això no ho he sentit dir mai”. Dic “pues sí, filla, que jo he jugat a muntó vegaes. “Aneu en cuidao que caureu”.

Això no ho trobàvem, preguntàvem i no.

Mari Monfort -. Pues mira, de les ruïnes d’això [de l’església].

Vicentica-. Sí, era una cosa però gran [dibuixa un cercle ample en l’aire amb el braç] i cabia la música allí en sobres, era redó, amb quatre escales i prou alt. I allí s’assenta… pujava la música i después pues les més majors que tenien més dinerets sempre que els xiquets, pues eixien, s’assentaven en cadira allí al bar i tot això. I la gent menuda [risses] venia un carret que venia mantecaos i arribàvem allí, mos arrimàvem als carrets “escolta, un fúmol de quatre galletes”. Que el de quatre galletes valia una pesseta. Una pesseta. I com al millor mos havien donat un quinzet i en aquell entonces un quinzet era a muntó de diners, pues mos assentàvem al brancal i hala allí parlant i xarrant en xics que mos s’arrimaven. T’abellia i tot això i hala, a menjar-mos el mantecao. “Xiques, pues ara vénen festes, al diumenge que ve no ha de ser ací al brancal [40 min.], que mos donen diners les mares i mo n’anirem a sentar-mos al Casino pa més lujo [risses]. Però això la juventut d’entonces no podíem fer-ho, d’anar tots els diumenges a sentar-mos a tauleta. I anàvem a d’ixe que no se trenca mai. Sí. Però tamé era bonico allò i érem una juventut que no mos avorríem mai. En canvi ara en un punt fan ixa paraula “ai, és que estem avorrits”. Mosatros no teníem res i no mos avorríem. Bé, la vida.