Antonio Martínez, agricultor i etnòleg amateur

Sinopsi

Antonio Martínez Rovira, que es defineix a si mateix com agricultor, té clar què vol contar a Nulespèdia i ens regala un discurs ric i divertit, ple de dades interessants i d’anècdotes que ens transporten a una altra època, una època més llunyana culturalment que no temporalment. Algunes històries estan més detallades al seu llibre De l’aladre romà a l’ordinador. Fets i gents del Nules del segle passat, una joia que es pot llegir a la Nules-pèdia.

Resum

Naix un dimecres 25 de novembre de 1942, al carrer Cervantes. A l’escola la seua primera mestra va ser doña Carmen, a més a més recorda dos mestres que diu que li van influir, don Joaquín Gavaldá, veí de Nules (tio d’Isabel Gavaldá), i don Manuel Aznar, director de l’escola i veí de la Vilavella, que anava i venia tots els dies en bicicleta. De don Manuel conta anècdotes molt divertides que val la pena escoltar-li.

Conta que a la postguerra els xiquets alternaven els jocs amb l’ajuda als pares: pelant panís a casa, per exemple, però també al terme, fent brossa per als animals. Parla de Vicent ‘el Cabrero’, de la dula i d’aquells anys.

El primer treball remunerat va ser als 11 anys, (5 min.) i conta d’ell nombrosos detalls: consistia en aüixar els vileros, mitjançant coets tronadors, en una finca de 30 fanecades d’arròs. Li van pagar 400 pessetes per la seua campanya.

Sobre els jocs infantils, parla de la llibertat de què disposaven els menors en un món sense cotxes ni motos i on el terme era el seu camp de jocs. Els diumenges d’estiu anaven en carro a la mar, la resta de la setmana anaven a nadar nuets en tolls que es feien en determinats trams de sèquia, i jugaven pels olivars per a sorpresa dels viatjants dels trens de vapor que passaven lentament.

En deixar l’escola als 14 anys els joves entraven d’aprenents de distints oficis (10 min.) o anaven al camp. Aleshores era estrany que hi haguera estudiants. El seu primer treball va ser dessecallant tarongers després de la gelada de 1956. Després va passar a cavar hort, una faena tan pesada que els homes paraven un quart cada hora per “fumar”. De nou hi ha molts detalls d’esta faena i un riquíssim vocabulari hui en vies de desaparició. (15 min.) Parla d’on i com anaven els hòmens per “llogar-se a la plaça”, de la faena del “dretero”. Conta històries de Fernando “el Seno”, el millor aferrassant taronges a arroves o millers, i (20 min.) alguna anècdota de les excentricitats d’este home quan pel seu ofici guanyava molts diners.

Després de cinc anys cavant hort va passar a treballar amb motocultor, i l’any 1978, als 36 anys es va fer càrrec de la distribució i venda de la Bayer Hispania Comercial per vendre insecticides amb el seu cosí. Van crear una empresa de serveis que polvoritzava, tallava i cremava la ramulla, etc.

(25 min.) Per la seua posició privilegiada ens dóna molta informació sobre plagues: les tres primeres (serpeta, cotonet i poll) que només embrutaven el fruit, i els tractaments cada vegada més durs per resoldre els problemes, que van acabar amb la fauna útil i van fer aparèixer plagues cada vegada més perjudicials: l’aranya groga, la roja (que es fa resistent) (30 min.), l’aranya parda, el minador, la mosca blanca, poll gris, poll de Califòrnia, poll negre, etc. En l’actualitat pensa que la lluita integrada, amb insecticides selectius i lluita biològica és la que millor funciona per al control de plagues.

Després de trenta anys en este ofici es va jubilar.

Sobre l’economia de la taronja es declara cooperativista, contra l’abús del comerç. (35 min.) Parla de la Sónex 1, la primera cooperativa a Nules i a la província, i de com van aparèixer la Sónex 2, 3… fins a la 5, que després van anar fusionant-se. Després vindria la Nulexport, una gran cooperativa. Conta que l’any 93 es van reunir 8 persones i van fundar la CIPLA (Cítrics de la Plana), una SAT que ha fet la seua aportació al benestar del poble.

Des de sempre el seu hobby principal és la lectura. Diu que li ho deu a les seues veïnes, doña Adela i les seues filles Amparito, mestra al Cervantes, i Pilar, monja exclaustrada en la Guerra que es va quedar cuidant de sa mare i la seua germana. Amb elles va llegir el seu primer llibre (La casa de la Troya, un popular llibre d’Alejandro Pérez Lugín de 1915) i li’n regalaven sovint fins a crear-li un costum. De vegades se l’emportaven a València en taxi, que era una cosa extraordinària, i li contaven moltes coses (40 min.). Entre altres li parlaven de Blasco Ibáñez, a qui admiraven però per qui sentien odi, en tant que intel·lectual anticlerical.

Antonio pensa que ha complit amb el seu deure: ha tingut dos fills (Antonio i Paco) i té dos netes (Alba i María José); ha plantat i replantat milers d’arbres i escrit dos llibres.

Parlem del vocabulari valencià que es perd, (45 min.) i que cal conservar-lo escrit: andana, frau, solc, dau, corredora… També s’ha de conservar memòria dels personatges, aquella gent que no és transcendent per a la història però que conforma la identitat d’un poble. Eixa és també la filosofia de la Nules-pèdia, així que hem trobat en Antonio un aliat fabulós, amb qui esperem seguir col·laborant en el futur.