Flora Escrig, joventut a l’Alcázar

Sinopsi

Flora Escrig (1943) es cria al carrer Major de Nules, entre el bar de la Pelaora i el glamur del teatre Alcázar. Ens parla de la Fira i del baret que hi posava son pare, i de diferents tradicions i costums, moltes de les quals han desaparegut sense deixar rastre.

Transcripció

Oferim la transcripció íntegra de l’entrevista a Flora Escrig. Hem de dir també que va ser una conversa molt agradable i que Flora ha col·laborat moltíssim amb nosaltres, per exemple oferint-nos material per a la Nulespèdia, com ara la Col·lecció fotogràfica que es pot veure en una altra pàgina d’esta web. Ens ha paregut una persona molt humil, molt discreta i correcta, extremadament dolça i amistosa, de gran valor humà. Moltíssimes gràcies, Flora.

Em diuen Flora Escrig Meroño, el pare del fotógrafo que hi ha ara era germà de mon pare.

Mon pare era de Vilavella, els Escrig són de Vilavella. Ma mare era de Cartagena; abans de la Guerra tenia una germana que el marit era empleat de la Hidroelèctrica, “llumero” que déiem, i estava destinat en Vilavella. Ma mare venia a casa de la germana algunes temporades, va conèixer a mon pare i després de la Guerra mon pare li va escriure a ma mare preguntant-li com va passar la Guerra. Ella li va contestar que bé, van començar a cartejar-se i es van fer nóvios.

[0 min.] Jo vaig nàixer en el 43, vaig a complir 75 ara el mes que ve [fem l’entrevista el dimarts 22 de maig de 2018]: tres quarts de segle. En un escalonat més ja faig el segle. I quan parles amb gent major d’històries de la Guerra, es veu que n’han hi hagut moltíssimes. Jo vaig conèixer el poble molt rudimentari, no com ara. En ruïnes no, estava l’església sense fer, amb andamis; això sí que ho he conegut jo. Jugàvem allí en l’obra de l’església. I els trens antics, aquells de fusta, també els he conegut. Per anar a Cartagena, que anàvem molt sovint, eixia el tren de València a les 8 del matí i arribava allí a les 8 de la nit. Era el viatge de la tortilla i el bocadillo, i amistat amb el vagó per a tota la vida. Totes coses eixes antigues sí que les he conegut. I haver tres o quatre cotxes en el poble, i saber de qui eren perquè cotxe no en tenia ningú, dos o tres en tot el poble: fulano, fulano i fulano… Tot això ho he conegut.

Vivíem al carrer Major, davant de la Caixa justet. Ahí ha sigut la meua infància. Ara hi ha una immobiliària, o… no sé exactament què és. Eixa era ma casa. Era d’antes de la Guerra. Era un bar que deien la Pelaora, oficialment era el Bar Nulense però popularment era la Pelaora, perquè anaven… Era el passeo, ara no eix ningú a passejar però entonce totes les nits eixia la gent a passejar. A passejar pel carrer Major; els diumenges era des d’ací des de Correus hasta la plaça. I els dies de diari era a aquell costat, per on està mon tio fotógrafo. Anàvem les xiques passejant i els xics se posaven a les aceres, “observando” (rialles). Nosaltres anàvem totes agafades del bracillo, en fila, tres o quatre amigues. Si el xic t’agradava et posaves a la vora, i si anaves al mig i a ell li interessava, al passar li deia a l’altra: “Fica’t al mig”, o “Que si fique a la vora”, i així ja es posava ell al costat de la xica que li agradava. Este era el passeig diari.

Els meus pares tenien el bar la Pelaora i per la nit el Alcázar, quan el van inaugurar. Tenien empleats. Per la nit hi havia cine totes les nits, i ademés la gent anava, els diumenges s’omplia i ficaven cadires pels passillos, era una barbaritat. No hi havia tele i la gent anaven al cine. Els dies de Pàsqua anàvem a berenar al camp, la gent jove, i per la nit al cine, tot lo món. [5 min.] També es feia teatre: va vindre Antonio Machín, La blanca doble, que no sé molt bé qui és [una revista musical estrenada a Madrid en 1947 que seria molt popular a finals dels anys 40 i durant els 50]; feien revistes… Juanita Reina, també… Ara no me’n recorde, però sí; tot lo milloret… El teatre el van inaugurar en una sarsuela, La del manojo de rosas. Allò seria per l’any 50… A vore, mon pare va morir en el 54, allò seria el 52 ó 53, quan el van inaugurar, entrats els 50. Els meus pares van estar allí des del dia de la inauguració, els propietaris estaven molt interessats en que ell ho duguera. Després, quan mon pare va morir encara vam aguantar el bar tres anys però ja després ma mare el va traspassar i mos vam quedar en el cine. No li dèiem bar, era l’ambigú. Nosaltres estudiàvem (només tinc una germana i jo), la meua germana va fer magisteri però jo no. Em donaven carabasses [risses] i en el tercer any m’ho vaig deixar, però anava a cosir, a bordar, a l’acadèmia a màquina… perdre el temps… Ocupar el temps. I per la nit anàvem al cine.

A l’escola vaig anar a les monges, al principi, i les monges li van dir a ma mare: “Esta niña vale para estudiar”. Al col·legi sí que m’ho sabia tot, entonces vaig començar el batxiller, i ens duien les mestres, quan acabàvem… l’ingrés el vaig fer amb Antonio Benito, ahí en Lope. Nosaltres estudiàvem en casa, i els mestres quan acabaven a les cinc ens donaven classe a les de batxiller. El primer i el segon amb Don Joaquín Gavaldà. I després anàvem en juny a examinar-nos en Castelló. Que això era lo fotut, perquè t’entraven un nervis, ahí uns tios… que ara em pareixerien xiquets però que entonces em pareixien mónstruos, i et posaves nerviosa i no dabas pie con bola. I entonces et donaven carabasses. Però el sistema d’estudis era eixe: els mestres a les cinc quan acabaven mos agarraven als xiquets de batxiller, en el repàs. Este mestre Gavaldà era cosí germà d’Isabel Gavaldà [Isabel Gavaldá Miró, a qui hem entrevistat a Nulespèdia], molt amiga meua. Isabel és una romàntica, és un encant i escriu poesies, escriu relats, guanya premis…

[10 min.] Professionalment jo he fet de tot: vaig entrar en la Sección femenina, i d’ahí conec a Maruja, éramos compañeras. Vaig estar en la càtedra de la Sección femenina, que anàvem pels pobles, estàvem tres mesos en cada poble, n’érem cinc, una donava Corte y confección, una altra donava cuina, una altra donava labors: bordats i tot això; una altra era la divulgadora, que es dedicava… com a ajudar a la gent del poble: si hi havia algun vellet si podíem ingressar-lo en la residència, si algú ho necessitava repartir mantes, repartir menjar… Enterar-se de les necessitats del poble. I jo duia els xiquets, a mi sempre m’han agradat molt els xiquets i vaig estudiar en Castelló per això, i en Madrid també vaig estar. Als xiquets, a l’hora del recreo, junt amb els mestres, els replegàvem, els fèiem deport, i de vesprada fèiem audicions musicals, llegíem, fèiem com a teatrets, teatrets leídos d’obres clàssiques… Inculcar-los cultura jugant.

I després d’ahí, com que ahí guanyaves pocs diners, pues Xica, per a estar fora de casa… I vaig fer unes oposicions a Extensión agraria i me’n vaig passar a Extensión agraria. Ahí vaig estar hasta que em vaig casar, perquè entonces la moda era Cuando te casabas tenías que dedicarte a tu marido. Va ser l’error de la meua vida, perquè ahí tenia un bon sueldo, era funcionària. I he tingut cinc fills, meravellosos, és bonica la família numerosa. Ara que estic assoles la casa em cau damunt, però ha sigut molt bonico uns anys, i entre ells, els amics quan venien, la casa sempre plena. M’agrada a mi tindre gent, m’agrada que vinguen.

Esta es la meua vida, ja veus que no té ningun…

El meu marit va estar molts anys d’administratiu en la cooperativa, i després llaurador, ell sempre ha tingut terra. Va entrar una Junta que va pensar que els sueldos fijos eren una ruina, van tirar als sueldos fijos y contractaven… Es va quedar sense faena i anava per a casa, duia la terra de casa. [15 min.] Ha sigut molt bon llaurador, sempre ha procurat tindre les millors taronges del terme [risses]… Els arbres no els cuidava, els mimava. Ara ja se n’ha anat, també. Ja fa dos anys que no està, va morir als 72, massa prompte: jo crec que deu anyets més… Perquè ara a la vellesa és quan més falta te fa. Em dóna una enveja de vore els matrimonis agarrats de la mà per ahí… Quan u és jove, entre la faena, entre els fills, té la vida més plena per altres puestos, però ara que ja està tot fet, ara és quan es necessita la companyia.

En fi, què hem de fer.

Pues això, no sé què més contar-te.

Tornant al tema de l’Alcázar, era una gent que tenia molts diners. Esta doña Inés (teníem molta amistat i jo sé les històries) sempre contava que su papá… ells vivien en València, i ací tenien una casa a la que venien els estius, ahí al carrer Major, justet al costat nostre del bar. I ella sempre contava que Su papà quiso hacer un teatro; era antes de la Guerra, i aleshores hi havia en Vilavella huit balnearis, i ma mare també ho conta, que li agradava molt vindre a Vilavella quan era soltera Porque había mucho ambiente, perquè els balnearis organitzaven excursions… i baixaven molt al teatre, ací. Després de la Guerra el teatre va tancar, hi havia una pensió ahí, on està la fatxà hi havia una pensió: Pensión Milagros. I esta senyora va voler reconstruir el teatre, jo era xiqueta quan a la inauguració però me’n recorde perfectament. Entonces era més bonico encara que ara. La barra del bar estava, segons entraves, davant justet, i al mig i al vestíbul van ficar una font que tirava colònia, com una rosa de ceràmica. Esta senyora tenia dos filles, Inés i Matilde, i un fill, i la nora… gent rica.

Anaven amb faldes llargues, que entonces no s’estilava, encara anava la gent amb espardenyes i davantal pel carrer, i va ser molt luxós: els acomodadors i els porters duien uns uniformes com si foren generals; mon pare amb una jaqueta blanca, ma mare també amb un bavero blanc, i duien ahí bordat l’escut de l’Alcázar. Hi havia una dona cuidant els lavabos, que també duia una davantal blanc, tot amb l’escut de l’Alcázar. Tot amb molt de luxe, tot va ser molt glamurós. I jo crec que almenys una vegada al més feien una revista o teatre… Van inaugurar amb sarsuela, i al següent també, van haver dos dies de sarsuela: La del manojo de rosas i La canción del arriero. Però després, una vegada al més, lo millor que hi havia per ahí. [20 min.] Primeres figures. Venia gent dels pobles d’alrededor i tot això. I en aquella època s’omplia, eren artistes bons. Venien a sopar al nostre bar, jo que era xiqueta demanàvem autógrafos -a Juanita Reina també). El teatre s’omplia, i els diumenges cadires pels passillos… La gent antes d’entrar anava a fer-se una cafenet… Entonces feien el NODO i després del NODO feien el descans, i el descans que eren deu minuts, en deu minuts allò era un herbidero que tenies que donar avio a moltíssima gent. Per això després lo de l’Institut ja estava jo entrenada perquè també a l’Institut a l’hora del pati era un herbidero de xiquets a pel bocadillo. Jo que era joveneta ja ho tenia cronometrat, mos en anàvem a passeo, mos en anàvem a on fóra però jo cronometrat a l’hora del descans estava allí, deu minuts i després me’n tornava a anar. Era molt estressant.

Per a consumir, al principi la Coca-cola no existia, eren llimonades i naranja i limón que eren Nic, que ho feien en Vila-real. I “zarza”, llimonà… Teníem uns depòsits grans de gel i allí ficàvem les botelles. Els diumenges de vesprada també es venien cerveses, però era més llimonà. Després ja en el temps va entrar la Coca-cola, i va desplaçar a tot lo altre. Però al principi no, no s’havien inventat les Coca-coles.

Quan a l’Institut, ja tenia experiència d’açò i entonces estaven buscant gent i em vaig presentar. Hi havia que fer un informe molt complet. Hi havia que posar tot lo que pensaves oferir i els seus preus. Es va presentar alguna gent… I després l’experiència havies de dir hasta quina gent pensaves que te poguera ajudar. I m’ho van donar a mi. Al principi tenia por, però em deien: Xica, tu no fas bocadillos per als teus fills? I la veritat és que tenia als xiquets com si foren fills meus, només pensava que alimentar-los. I no res, també vaig tindre èxit, feia molts bocadillos cada dia. Xutxes també, però a l’hora del pati eren els bocadillos. Les xutxes ja eren al segon pati. [25 min.] Els xiquets saben administrar-se, també. Tinc una anècdota amb Pedro Navarro, el guitarrista. Pedro venia al bar i es posava amb la guitarreta, i jo li deia: No pergues el temps amb la guitarra, lo que tens que fer és estudiar una carrera, que açò no et donarà de menjar [risses]. I mira quin pelotazo… Ara està viatjant per tot el món, i ademés molt bo. Ja veus quin ull tenia jo [risses].

A la Guerra mon pare va estar per Alacant i el van posar en hosteleria, però no en sé molt. Per desgràcia no va tindre temps de contar-me històries de Guerra. Jo tenia onze anys quan ell va morir.

Mon pare posava baret a la Fira. Anaves de matí i feia molta olor a bonyigo [risses], però era bonico! Allà a les deu del matí ja deia el micròfon: “Vicentet de les Valls, per exemple, entra en quaranta vaques”, i entraven, xoc, xoc, xoc, un tios gordos amb la vara i allí anaven les vaques, als corrals. Fulano… Enrique el d’Almenara, quaranta cavalls o deu cavalls o els que fóra, i ja entraven, xoc, xoc, xoc… Era molt bonica la Fira entonces, més bonica que ara. La maquinària és una cosa més gelà. Els meus pares ficaven allí que tenien un amics, entonces les cases eren grans, amb entrà de carro i tot això; ficaven un toldo i tauletes i un mostrador de madera. Era el negoci de l’any, perquè sempre ha hagut molta gent a la Fira. I era molt bonico, sí. Eren uns tios grans, gordos, amb aquelles bruses amples i amb els gaiatos, i entraven amb el seu ganao…