Isabel Gavaldá Miró, modista i narradora, filla d’una nissaga de mestres

Resum:

Abans de res ens llig el text “Recuerdos y añoranzas”, un relat sobre Nules i les festes de la Soledat passades i presents, amb molts detalls de personatges i costums, sobre les persones majors, amb versos de son pare, que ella llig amb ritme i ens contagia el seu entusiasme. (5 min.) El poema de son pare va estar premiat als Jocs Florals, ella també en altres ocasions.

Isabel ve d’una família il·lustrada: la seua àvia Pasquala ja era mestra allà pel canvi de segle, son pare treballava en Telégrafos i tenia dos tios mestres. Ella es va quedar en modista per voluntat de sa mare, però es va adonar que fent això també podia exercir la seua creativitat. Lamenta no tindre més estudis.

Son pare era un artista que escrivia, tallava fusta i feia moltes altres activitats creatives. La seua àvia era d’Eslida i sa mare de les Alqueries. El seu avi era llaurador i comerciant de taronges, diu que portava barret i sabata quan no en duia ningú. Era l’Auelo Miró, i des d’aleshores el cognom “Miró” ha sigut dominant sobre els altres: són els “Miró” més que “Gavaldá”.

El seu treball literari no és acadèmic ni rebuscat. Llig un poema escrit al seu marit, Paco, que titula “Tempus fugit”.

(10 min.) Va nàixer l’any 36. Conserva records de la Guerra, quan tenia no més de tres anys, com el refugi que va fer el seu avi i baixaven quan venia “la pava”. Un soldat galec i un català es disputaven la simpatia de la xiqueta. També recorda que quan els bombardejos van assolar la seua casa, acabada de fer, van trobar entre les runes el rosari de la comunió de la seua germana Lolita.

Ens parla del Nules destruït, de la fam, de com es traïa partit a una sardina. De la repressió després de la Guerra, quan tot era pecat, i que no va poder veure Hilda perquè a l’església la van qualificar “de tercera con reparos”, que era la més estricta.

Ara veu moltes virtuts en Nules: la gent té estudis, la situació geogràfica es privilegiada perquè està molt ben comunicat i perquè té mar. Reconeix com ha prosperat.

En Guerra, la família es va refugiar a Bunyol, amb sa tia Dolorasas. Recorda que ella i el seu germà van fer el viatge dins d’un baül. Al tornar tot estava tombat.

La seua germana tenia 14 anys més que ella. Després en poc de temps va nàixer ella i el seu germà Vicent; ja només queda ella. Amb el seu recent marit, Paco, es troba molt a gust, són molt feliços tot i que els falta salut.

(15 min.) Va anar a escola fins els 13 anys, sa mare volia que estudiara per a modista. Tenia 30 alumnes i va passar la vida cosint, quan es va jubilar va seguir ensenyant al Centre de majors (CEAM). Allí va organitzar una desfilada de models amb les seus alumnes jubilades que va ser un èxit.

És una persona optimista, i recorda a Rosita, una xica molt somrient fins i tot quan ja estava molt major i tenia molts problemes de salut. Diu que havia de somriure per fer feliços els demés.

Als Jocs Florals va ser premiada en una ocasió, però en realitat ella escriu narrativa, també per a xiquets. Es diu insegura i és molt modesta. (20 min.) Té molt de material escrit i li agradaria publicar-lo.

Ens llig l’escrit a un nebot que viu a Alemanya, perquè no va poder anar al seu aniversari per raons de salut.

(25 min.) Ens conta que va viure deu anys a França, on van nàixer els seus tres fills.

Com a professora de Corte ha treballat molt i ha estat rodejada de joves.

Quan portava deu anys de viuda es va casar amb Paco, que en portava dotze. La família l’ha recolzat, són feliços junts i es senten acompanyats.

És una persona molt alegre i animosa, plena d’energia, com una joveneta. Ha sigut un moment molt agradable i ens ha contagiat ràpidament la seua alegria. Gràcies, Isabel.