Jesús Pitarch, ‘el del Baccus’ / ‘el del Bonk’

Jesús Pitarch ens rep amb una simpatia i una alegria que ens fa entendre perquè gent tan diversa ens ha parlar dels seus locals com si es tractara de la seua pròpia casa. Ningú no es creu que ha complir 82 anys i no és d’estranyar. El seu aspecte influeix, però és la seua actitud i com s’explica el que acaba per negar per complet l’edat que indica el seu DNI.

Amb ell parlem d’una de les vessants fonamentals per entendre la vida quotidiana del poble: de l’hostaleria, els bars i pubs, l’oci des dels anys 60, en moments en què Nules i la seua mar van ser centre de la diversió i de la nit a la nostra comarca.
Gràcies Jesús, per compartir un poquet de la teua història, que és en part la història del poble.

Sinopsi:

Jesús Pitarch Torres (1938), ‘el del Bonk’, ‘el del Baccus’…, ens explica com ha sigut la seua vida al front dels set locals que ha arribat a tindre en diferents moments i llocs de Nules i de la mar: el 17, el Baccus, Tropic, Marea (després Tropic Beach), el Café Colón, el Bonk i la terrassa de l’Estany. Una vida dedicada a la que ha sigut la seua passió.

Detalls de la terrassa de l’Estany:

Transcripció:

Pitarch! Jo sóc Pitarch d’Artana.

Jesús Pitarch, què més?

Torres, ma mare Torres.

Torres ja no és d’Artana.

No, ma mare era d’ací.

I a què se dedicaven els teus pares?

Mon pare ha segut tota la vida ferraor, el millor que ha hagut en la província.

Això mos havien dit tamé.

I el meu germà ferraor tamé, dels millors de la província. I después van ser cerrajeros tots. Al açò anar acabant-se un poc, però ferrava el meu germà a particular, hasta València anava. I va tindre mala pata que tan sa que estava va agarrar un càncer de pit i es va morir als 63 anys. Tota la vida treballant, va ser president de festes —la meua germana tamé va ser reina—, ha sigut concejal quan a Franco. I vull dir-te jo que bé, una família bé. I entonces vull dir jo que después d’això he sigut tamé cerrajero, jo he sigut soldaor… una maravilla. Soldava totes les dies muntonades de vigues pa això d’encofrar. Eixien d’ací a camionaes tot lo que és açò, d’ací al carrer. D’ací vaig hasta el carrer, que ara és el pub que me queda a mi, que el tinc alquilat, que és el Bonk que diuen, que hi ha un atre nom i ara li he alquilat a uns atres i ara volen tornar a ficar el mateix nom que tenia, perquè la gent igual diu “mone al Bonk”. I aixina és que això és el que n’hi ha.

Clar, a mosatros mos dien “Jesús el del Bonk”.

Hasta la mar.

Jesús el del Baccus tamé.

Al Baccus tamé he estat. I en l’Estany, en l’Estany, que se diu “l’Estany” no diu ningú l’Estany, tots al Tròpic. Que açò era Tròpic primer, quan el vaig fer jo. I Tròpic en vora mar allí, que va estar después el Marea, que per això he fet… el edifici que vam fer i van ficar allí l’Estany, però és que si no no estaria allí el Marea, si no l’haguera ficat a on estava jo. Allí tenia un altre pub, se dia Tròpic. Ahí tenia el Tròpic Nules, i Tròpic Platja, allí dien “Tròpic Beach” perquè va ficar el nom una estrangera amiga meua que venia tots els anys. I allí a vora mar vaig posar jo unes tumbones i era una maravilla, lo que passa que per agobiar-me massa, de dur allò per preparar-ho i allí tenia un xiquet i una xiqueta que ho portaven tots els fins de setmana —això en hivern— però en estiu jo estava allí tamé. Va haver uns anys que no tenia lo de l’Estany encara i tenia açò. Tenia açò i tenia allò. Vaig dient o no?

Sí, sí.

I entonces pues vull dir jo que allí venia tot el càmping allí a estendre’s i era una maravilla. Jo és que a on he estat he tingut set pubs entre la mar i Nules i els he tingut sempre plenets tots. No se podia entrar. Més bona gent que he tingut jo no l’ha tingut ningú. Ningun lio mai, ni la guàrdia civil mai ha vingut perquè ha hagut lio. Venia molt perquè jo me portava bé amb ells. Allí de nit, en la mar que vaig aplegar… después de treballar ací tot el dia me n’anava a la mar totes les nits, deu anys! I allí quan aplegava ja estava la gent esperant-se pa entrar. I tenia un amic meu, que era fadrí, major que jo, i ell i jo mon anàvem totes les nits, venia ací o jo anava a per ell i allí feia el sopar i sopàvem ell i jo i sempre teníem gent pa sopar allí. I entonces pues allò de nit era un escàndalo i me’n venia a vegaes a les 3, a les 4 del matí i a les 8 jo amunt, abaix. Ma mare me fea “baix ja està…”. Ma mare era molt matinera i anava a missa totes les dies. I quan venia… Mon pare i el meu germà estaven baix, però a mi no me dien res ells. Però ma mare no parava “ja estan baix ells; tu xiquet, ahí què fas?” i a lo millor m’acabava de gitar, però com allò m’agradava molt… Açò tamé m’agradava, perquè jo he sigut un bon treballador baix, això t’ho dic de veritat. El meu germà m’ha volgut molt sempre i he fet jo sempre el que he volgut d’ell, sempre m’ha ajudat. El Tròpic, me va fer un altillo el meu germà de ferro, amb un farol a l’entrà que allò era de cine, a l’avenida aquella. I entonces en el Tròpic era una monà. Después del Tròpic vam fer… faig fer lo de la mar d’allà de primer fila, que se dia el Tròpic Beach, tamé m’ho va fer ell, tot, les portes… dins me va fer una barra… de tot lo que volia, ell sempre tot lo que jo volia. I aixina aixina… pues hasta que vaig acabar ja a estar sempre en el bar. Però jo igual en el Tròpic com en la mar en el Baccus, jo treballava ací totes les dies de matí. En el Baccus tot el dia i me n’anava quan acabava a les set de la vesprà. Però quan valia la pena, perquè tenia tanta gent sempre… Jo d’ací baix no he demanat mai cap perra, al meu germà ni a ningú. Jo amb lo que guanyava jo me sobrava, perquè ne guanyava més que ells. I això, vull dir jo que ho he tingut molt bé. I la gent m’ha volgut molt, venien els pares después que ja s’han casat i me feien dels fills “cuida-mo’ls, com a mosatros”, me feien. I rinyes si és precís: jo no mai els he dit als pares res, però jo els he renyit. Als que no m’ha paregut bé el que feen jo els ho he dit. Però als pares no els he dit mai res. Nòvios ací n’han eixit a gavells. Arregant-ho jo! [risses]. [5 min.]

I quin any… quants anys tenies quan vas començar en l’hosteleria?

Jo quan vaig començar en l’hosteleria… perquè estava treballant baix, açò va ser que en Nules hi havia un bar que se dia el 17.

El 17! Conegut!

Conegut! Que era pa morir-te els tres germans: eren dos xics i una xica. Tots tenien nòvia i tots tenien… I això va ser un boom que Borriana tant que volien ser venien tots ací. Però se van cansar, als quatre o cinc anys se van cansar i ja ho van abandonar. I sa mare que era peluquera —Doloretes—, ella baixava pobra baix perquè no volia tancar-ho… I dalt la esperaven, baixava i pujava, tancava… tornava a obrir… I allí anàvem después de dinar a prendre café. Jo un any, a festes de Sant Bartomeu ella ho tenia obert i allí estava assoletes. I jo li dic, vols que t’ajude? I diu: Ai, si vols ajuda-me. Bueno, me fique a ajuda-li i totes les festes allò estava ple de gent i jo allí, después que… me n’anava als bous però en compter d’anar al bou me n’anava allí. I li vaig ajudar i ella me diu: Açò tenies que agarra-ho tu. Va vore que jo tenia arte pa d’ahí. I un amic meu i jo ho vam agarrar, ell estava tot el dia —que no treballava entonces— i jo anava a migdia pa que dinara ell i de nit después de sopar. Què passava, aquell era més pardal i la setmana vam quedar… Perquè jo anava de nit i moltes vegades ell si se n’anava me quedava jo assoles. I jo totes les dies no podia aguantar tant perquè treballava. I un dia li dic “mira, quan te’n vages a sopar la setmana que vulgues no tornes. Jo faré lo mateix, la setmana que tu estaràs de nit jo tampoc vindré”. Aquell la setmana que estava no parava pac ací, pac allà i prompte prompte tancava i els enviava a tots. Què va passar, la setmana que estava ell no anava ningú i la setmana que estava jo… a les tres, a les dos… perquè no mai mos dien res de tancar. I aixina va ser. Claro, al ell cansa-se, vam estar ahí dos anys i dos anys en el Baccus ell i jo tamé en estiu. Però ell se va cansar. Jo dic, li a l’atre, mira jo ací no vull continuar açò, perquè jo no puc. Jo si tu vols que agarre el Baccus jo allí obriré si puc totes les dies, i en estiu pues tancaré a… bueno, encara no tenia res els primers anys. I jo allà aniré en l’estiu si vols, entonces sí que me van deixar d’ací anar-me’n, perquè allò era tot el dia en la mar. I me’n vaig anar a la mar ixos dos anys i después ja vaig continuar jo. Deu anys allí jo assoletes. Bueno, jo i camareros n’he tingut un gavell. Però vull dir-te jo que jo anava allí a obrir después ací tot el hivern, totes les dies del món, ploguera o nevara, no he fallat ni un dia. Ma mare feia “però on vas amb l’aigua que cau?”, dic “però allí estaran aixina esperant-se al carrer”. I aixina era. “Xa, no vages”, ma mare. I jo “pues jo vull anar-me’n”. I allà me n’anava, i aixina aixina vam estar deu anys en el Baccus. Totes les dies del món jo… en estiu estàvem allí, però en hivern totes les dies del món jo cap avall. I ixe xic amic meu. I allí sempre hi havia una parella que se quedava a sopar. Fèiem dos tortilles, qualsevol cosa i sopàvem allí. I de nit plenet. I vull dir jo que venien allí la guàrdia civil i la policia de Nules, i se feien carajillos, que els feia molt bons. Eu! Claro, un carajillo a ixes hores en hivern que feia molt de fred i no pagant-lo, pues els hòmens no dien en la vida res. Allí venien i parlaven amb tots els xiqüelos que hi havien… Xiqüeles, que sempre havien tamé xiqüeles d’ixes que ixien més. I aixina aixina allò se va fer popular que per la nit hi havien dies que hi havia moltíssima gent, però és que els fins de setmana no se podia entrar.

Va fer època.

En hivern igual. En hivern igual no se podia entrar. Allí el solet, la gent venia… claro, tots venien la u en un cotxe, dos a lo millor en un atre cotxe, allò de cotxes se ficava que no se podia ni aparcar. Però quan vaig fer el Tròpic de Nules la guàrdia civil me va dir “allà no és ací”. Allí no t’hem dit mai res, però sí que tin en cómpter tota la gent que se fa algun porro que allí no s’ho han de fer. I la gent va complir, allí no se’n va fer ni u, ni u. Més límpio que ahí no he tingut a cap puesto, en tots els puestos que he estat. Ho ho he tingut límpio sempre, no de piso, no, de gent. Ho dic de veritat, he sigut el amo de la gent. S’han portat amb mi tots… que m’han volgut molt, això pregunte-ho a qui vullgau. He tingut la millor clientela de la província, tots els que han vingut, hasta de fora, han sigut tots bons. No ha sigut ningú pa dir envia’l. Perquè el que venia que no m’interessava no tornava. Jo he sigut prou pa d’això. Està clar? Jo… este no me va, no me xoca… no tornarà a vindre. I no venia. Perquè jo li dia lo que tenia que di-li i ja no venia.

En quins anys vas començar?

Jo… pues això tindria entonces… vint-i-un anys o vint-i-dos o vint-i-tres, per ahí.

Molt jovenet.

Ahí tinc fotografies…

Els anys 70 [10 min.].

Els anys 70, per ahí. 70 o 75, per ahí estava. [En realitat parla d’inicis dels anys 60].

Sí, 75, que van ser els anys més bons de la mar, allò estava…

Allò era un escàndalo, no he vist allò mai tan ple com jo ho he tingut.

Sí, la gent en entrevistes ho ha dit. Clar, en concret se cita el Baccus i les moltes coses que se feien. Mos van contar que feieu tablao flamenco.

Mira, este és el meu germà.

En la mili!

Sí. Este és el meu germà. Tat que se sembla a mi?

Sí.

La vaig ficar un dia jo i se pensaven que era jo. I no me semble molt a d’ell, perquè ell se semblava més a la meua germana. I a mon pare. Jo semble més a ma mare. I què més voleu saber?

Mos han dit que en el Baccus hi havia tablao flamenco.

En el Baccus el tablao flamenco estava quan estaven els amos, después allò se va pedre. Perquè aquells se van avorrir del tot que allí tampoc anava ningú. Mosatros en el 17, que quan vam escomençar no anava ningú, que ahir vam comentar —perquè en la mar fiquen molts xiringuitos, per vora mar i coses—, i este company meu que som amics però ja fa anys que no treballa, ell s’ho va deixar als dos anys d’estar allí, vull dir jo que açò no va continuar. Ell és llauraor, però vull dir-te jo que tamé ha tingut afició perquè tenia un amic en Castelló que li dien Pepe el del Nàutic, que ell anava molt a ajudar-li de camarero, però és perquè eren molt amics i li interessava perquè después se n’anaven de viatge, tot açò que passa, però ell no ha continuat en res d’ell, anava perquè era amic. Me diu “si agarràrem un xiringuito d’ixos atra vegà —que no podem perquè som majors ja— i férem lo que vam fer ahí, no mos cabria la gent”. Mosatros vam començar al 17 per la vesprà en unes tassetes d’estes que n’hi han… que a vegaes n’hi han per ahí, a vore si hi ha alguna…

Tassetes de test?

Això d’ahí baix, ho veus? Això d’ahí vaig de la planta.

Tassetes de test, sí.

Això fèiem xoricets a l’alcohol. Tallàem trossets de pa a rebanaetes, i fèiem el alcohol ahí i davant de la gent, ho donàvem i ells s’ho encenien i tot. La tasseta en l’alcohol i dins el xoricet. Tu no te pots imaginar… No en teníem prou ahí. Això es va fer famòs. I este me diu, això ho férem una atra vegà en la mar, per la vesprà allí a les set, després de sopar o pa de sopar… no mos cabria la gent. És que ademés estava bo. Se torrava torraet en l’alcohol i tu no saps els que fèiem, no teníem… hi havien vesprades que mos s’acabaven, no mon quedaven. Açò ahí, i allà al Baccus tamé ho hem fet això mosatros, els primers anys que jo vaig estar amb este. I ahir mateixa ho comentàvem, si agarràrem un xiringuito d’ixos i escomençàrem a fer els xoricets ho tindríem una atra vegà ple.

Amb un poquet de gràcia… ja ho crec. Entonces concerts i coses s’estes vosatres no fèieu.

És que jo no he necessitat mai fer-ho perquè he tingut massa gent. Mira, a mi venien les cases a oferir-me pa fer allí un poc de disco-mòbil i donar metxeros o donar no sé què i no sé quantos… no he volgut mai. Perquè no me feia falta, perquè això ho fan els puestos que no tenen res, però és que jo no cabien, a cap puesto. En aquell Tròpic d’allà quan el vam fer, allí no se podia ni entrar. Mira si te dic, que quan fèiem festes i quan era un dissabte de moltíssima gent… els vàters estaven allà al fondo, per exemple entraven per ací i els vàters estaven al final, que allí tenia jo un jardí que jo sempre he tingut afició a això. I este, això que veus tapat ahí, açò antes estava destapat i ahí baix hi havia un jardinet que de dins del bar se veia… Ai, mira-lo ahí [Foto 1]. Açò és el Tròpic de baix, açò era el Tròpic. Pues ahí veus esta banda d’ací?, ixa finestra ara estos me l’han tapat, pues ahí hi havien plantes que era una monà, i llum verda de nit, que des d’allà dins allò feia preciós, i allà ho tenia igual, allà en aquell puesto. Ho vaig fer ací perquè allà me va agradar. És que açò ho vaig fer quan el meu germà va morir, a l’acabar-se el taller, que ja no treballàvem, estava això parat… I li vaig dir a la meua cunyà, si tu vols jo te pagaré, perquè això és d’ella i meu el local, però el bar és meu, ho he fet tot jo, ahí ella no pinta res. Jo li pague lo que vam quedar, i jo dic, si vols te pague de lo que agarre lo que quedem, jo baix faré això. I va dir ella que sí i això va ser un atre èxit. Vull dir jo de que no he tingut mai perea de fer coses, m’he empenyat, m’he desempenyat… Allà vaig comprar hasta la casa después de tindre el bar allí. El local i tot vaig comprar. I después al ja deixa-lo perquè el vaig traspassar i no anava com tocava, va i ho venc. I vaig fer açò.

Entonces tu des dels vint i pocs anys… ara estàs jubilat.

Jo he estat cinquanta-cinc anys en això, sempre al puesto. Ja pots dir lo que vullgues, sempre complint. Jo no he anat mai a cap puesto tenint el bar obert, sempre ahí. Encara que he tingut camareros o camareres, que ací baix a vegaes n’han vingut quatre, i en la mar a vegaes n’he tingut sis. Dies de mercat i dies de dissabte, i dies de festes i dies de tot, ahí no se podia entrar. T’ho dia per allà al Tròpic, mira si hi havia gent que en festes —que passaven els bous i tot per allà— la gent anava a orinar al jardí que n’hi ha al mig per no entrar allà dins perquè no se podia passar [15 min.]. Ací mateixa que jo de nit en Nochebuena i Nochevieja no he obert mai, perquè a mi ixe tumulto de la gent borratxeta no m’ha agradat mai. Això no, no m’ha agradat ixe ambient de la gent aixina. I per l’esprà, allà no havia obert mai de nit, hasta les deu o quan la gent se n’anava i ja no obria hasta demà. Però ací obria, perquè ací venien totes les fàbriques, después de dinar estaven al carrer esperant-se pa obrir ací pa fer-se les copes. I tu saps la gent que jo tenia ací per l’esprà que quan s’acabava pa tornar a obrir a la una —después que la gent sopava— mos tenien que quedar a limpia-ho perquè era un toll de gent que havia tota l’esprà hasta de nit. Hasta les deu no se podia entrar. Nochebuena, nochevieja i el roscón. Obria perquè valia la pena tamé, però és que ja me vaig fer a ixe ambient d’obrir… Però a la sendemà ací no obria ningú en tota Nules, de Nadal i Nochebuena i Nochevieja i els Reixos… Jo a les tres obert. I no se podia entrar. Mira, si voleu baix entreu a vore-ho, que tinc la clau. Tinc la clau perquè ja està atra vegà alquilat. El que tenia l’ha deixat per la pandèmia i ja està alquilat atra vegà als d’ahí de la Macorina. I tindrà la Macorina Macorina i açò pa pub. T’ho dic jo perquè ahí jo tenia una entrà i hi havien unes [inintel·ligible] i ahí hi havia com una miqueta de… de més intimitat, de parelletes. Tot lo que hi ha baix de butacons i de butaques i taburets, tot ahí dins i se quedava una nave, no se podia tirar una agulla. Des de l’esprà ja ho llevava, però és que a la sendemà quan obria a les tres ja estava tot col·locat. I a vegades ho feia la xica que limpiava i jo l’ajudava i a vegades no venia i ho feia jo, però jo a les tres quan obria tot el bar estava ple ja de tot, de butacons. I ahí omplia ja después de dinar, s’omplia ple, la u gitat, l’atre sense gita-se, però no se podia passar, és que havies de botar pa passar, de gent que hi havia. Mira si he sigut complidor, pa que ho sàpies. Ah, i ixes dies de Nochebuena ací tancàvem de dia. Venia la limpiaora a limpiar-ho tot ben limpio, se col·locava tot i a les tres jo obert, que no obria ningú. He sigut treballador o no? Pues pa que ho fiqueu ahí que és veritat. Sí.

I te vas deixar la ferreria…

Claro, la ferreria me la vaig dixar quan vaig obrir ací. En la mar ho podia portar, en el Tròpic tamé, obria igual allà a les cinc de l’esprà i jo igual hasta ixes hores, a les quatre me’n pujava, me dutxava i me n’anava. Totes les dies. I el meu cunyat, primer mon pare no, el meu cunyat que vivia allà, me pareix que ma mare entonces ja s’havia mort, i entonces jo minjava a ca la meua germana i el meu cunyat totes les nit me duia el sopar. I jo no m’he anat a sopar a cap puesto, sopava de la barra. Que ahí tanquen pa sopar, allí tanquen pa sopar… Jo no he tancat mai! M’alçava a fer un café si venia u, no he tancat mai. Encà que t’ho diga jo… No n’ha hagut cap. És la veritat, eh, perquè és aixina. Si m’ho diuen a les… la gent major que ja són casaes totes i tenen fills ja fadrins. “Quanta falta mos fas! -encà me diuen a la mar- Quanta falta mos fas!” Però… ja no pot ser que jo ja tinc molts anys.

Per supost! Ja has treballat prou.

Ja he treballat prou. Sí. En la mar ha sigut tamé allò… va ser un èxit. Allí quan me van donar aquella caseta de la mar, en la terrassa només estava el quiosco sense res dins pa ficar ni un got. Allí vaig fer jo la posamenta de la cafetera, tot rodant estants pa ficar gots i tot lo que feia falta, pa ficar la música, pa ficar… la música la tenia dins, no la tenia allí, però amb els fils allí mudàvem però dins. Vaig ficar… vaig plantar huit moreres, que encà estan, i ara han fet una terrassa i n’han llevat algunes. Dos davant i allí en tota la d’això n’hi havien que era un sombrio, però hasta que es van fer grans vaig tindre que ficar ací en l’entrà un toldo enorme de gran, que estaven els postes que tots els anys ho alçava, i els que ho han agarrat después de mi no alçaven res… quan venia l’estiu tot trencat. I darrere una carpa redona que tamé me la desmontava tota hasta els ferros. Jo he sigut molt complidor, les coses com siguen. I cuidar-ho tot el any, perquè si no se cuidaven les plantes se moria tot, i no ha vingut ningú a cuidar-ho més que jo, ni de l’ajuntament ni de ningú. Lo que passa que els que hi han ara no me volen i me van tirar fora [risses]. Però és igual, això és aixina.

Tu encara has conegut això de ferrar animals?

Sí, lo que jo no he ferrat mai.

Tu eres jove pa això.

Jo he sigut cerrajero, me comprens? He fet portes, he fet reixes, he fet els passamans d’escala…

I a més soldaura.

[20 min.] I soldar… número 1. D’ací ixien els camions plenets hasta allà dalt, cada dia, eh! Después ací féem portamaletes de bicicleta, els féem a centenars. Teníem vàries cases, en la Vall, en Castelló, en València que venien a endur-se-les perquè entonces això se gastava, el d’això. I els féem a centenars. I ací teníem hasta un xaval que venia a pinta-los, però és que jo pintava tamé i guanyava a tots! Tu me comprens lo que vull di-te? He sigut a muntó treballaor. En la faena esta i en tota. Els dissabtes jo vaig al taller, se podia menjar, podien fer bodes si volien. Tot arreplegaet, tots els trossets de ferro, tot arreplegaet. Cristaleres que n’hi havien ací pa donar-li llum i allà fora, dos cotxes que teníem ja, tot limpio, hasta els cotxes, el meu i el del meu germà. Jo tenia una goma i els deixava brillant. El taller… ai, quan la meua germana va ser reina el dia dels Jocs Florals vam fer baix el convit. No es podia entrar i tot ple de ferraures, que en fotografies de l’àlbum que jo tinc d’ella, igual està, ací ho vam fer. Tot ple de ferraures penjant. I que va vindre una campana de mantenedor i de president d’honor tamé, que era de Nules i estava casat en Borriana, que va ser una maravilla aquella festa de la meua germana. Pues baix vam fer la festa de la meua germana, tot ple de ferraures i ferros, però ahí se va fer. Perquè era molt gran i cabia gent. I això, sí.

Te podem preguntar quin any vas nàixer?

Jo vaig nàixer en l’any 1938.

38?

Sí.

38?

Sí.

No pot ser.

No poc!

Sí que pot ser, però estàs molt jove!

Això sí, no s’ho creu ningú, me lleven deu anys o quinze. Jo tinc… 82 anys he fet.

82.

No s’ho creu ningú. El que me coneix s’ho creuen, però els que no me coneixen no s’ho creu ningú.

Jo t’haguera llevar deu com a mínim, deu i més.

A vegades me n’han llevat que m’ha donat hasta vergonya. Pues sí. I sóc bessó, però va morir als nou mesos. Vam nàixer en guerra i al final i entonces la xiqueta era menos menjadora que jo, segons diuen, i va agarrar uns ataquets i es va morir.

Què barbaritat. Vamos, mai ho haguera dit.

Sí, pues això. Però no s’ho creu ningú. Els que me coneixen sí, que la gent ho sap, però és que me fan: “és que com tu no n’hi ha cap, ja pots buscar a qui vulgues, no n’hi ha ni u, és que no n’hi ha…”. Jo vaig a la mar a peu totes les dies encara o en la bicicleta! Ahir vaig anar en la bicicleta i a les huit de l’esprà me’n vaig anar. Pam, pam, pam, pam, vaig i vinc. He tingut molta salut tamé, eh? Això… de veritat molta salut. Lo que passa és que sempre hi ha alguna coseta… però ara mateixa… veus, la boca fa poquet me l’he ficat tota nova, que no tenia… alguns fallos i ací davant les tenia molt xicotiues i quan me reia estava molt lleig. I ara val la pena riure’m. Me les he enfundaes totes, dalt i baix, set o huit dalt i set o huit baix, totes fundaes bones, saps, que estic molt bé, i darrere porte estos aparatets que no he volgut ficar-me claus, jo dic a esta edat pa què tant de forat. Però és que ho porte com si fóra meu, veus ahí?, dos miquetes del ferret ixe d’ahí… ho porte que ni se meneja ni ho he dut tan rebé com ara. Ja he portat dos o tres vegaes, però ara ja està bé del tot.

Ostras, jo te feia… setanta…

Pues sí. Un home l’atre dia no sé a on estàvem i me’n va fer 65. Jo dic, escolte, això és un xiquet 65 anys, jo en tinc molts molts més. “No m’ho puc creure”. I no s’ho podia creure. És que ni els metges quan vaig.

Sobre l’ambient al Baccus

Venien alguns de Borriana, uno Alfredo Rey, que és cantaor, no sé si el coneixereu.

Home, ja ho crec, mare meua, quina meravella!

Ixe és amic meu encara, i hi havia dos o tres que eren més dones que homes. I tamé venien, perquè allí podien. Lo que jo te dic, lo mateix que me va dir la guàrdia civil de lo dels porros, això tamé ho vaig dir jo tamé a d’ells quan me’n vaig vindre ací. Jo dic, jo no vos dic que no vingau, però jo conforme a vegades allí feu —que a vegades se ficaven a cantar—, quan jo veia aixina massa gent… A mi ixe ambient, t’ho dic de veritat, no m’ha agradat mai, no és que no vullga que vinguen ni anar, jo igual vaig, però ixe ambient m’haguera llevat tota la classe que jo he tingut, tu me comprens? Jo me faig en tots amb ells, però ací a Nules no han vingut casi gens. Jo sense quasi dir-los res, dos cosetes que els vaig dir ells van creure. Però me faig igual en ells i he anat a festes amb ells tamé, però vull dir-te jo que l’ambient ixe, a mi ambient… a mi ixe ambient no m’ha agradat a mi. A cada u li agrà una cosa. Jo que vinguen a vegades que han vingut o jo anar tamé, val, però ixos puestos que hi ha que només hi ha ixe ambient… a mi això no m’anava. Juan Carlos [Usó] sí que… ell li agrà… bueno, li agrà no, però tamé ho aguanta tot vull dir [25 min.], ell és molt graciós pa totes les coses. Jo tamé he sigut.

Sí, ell ha escrit llibres ademés…

Jo tamé he fet festes i tot, allí n’hem fet tamé, i allí ha cantat Alfredo Rey a vegaes, però ací… ixe ambient a lo millor, tot l’ambient que jo he tingut diferent… venint tota ixa gent a lo millor no l’haguera tinguda. A vore si me comprens lo que vull dir-te. Totes les coses són conforme són. Unes coses lleven a atres i atres no lleven a unes. Jo m’he fet molt amb ells i he sigut molt amic d’Alfredo Rey, saps?, ho he sigut tota la vida. Però jo ixe ambient de lo atre tan mariquita… això no m’ha anat mai. Saps lo que vull dir-te. Però m’he fet amb tots. Ací han vingut, ací mateixa, en este bar d’ací tamé han vingut poc, a la mar sí que venien i a la mar meua allà tamé, allà a vora mar. I en la discoteca, i en l’Estany crec que no han vingut mai. És que de totes formes llamaven tant l’atenció quan venien, perquè anaven tan exagerats i tant. N’hi havia uno que li dien la Chacha, que ixe era molt graciós. Que no en venien molts tampoc, allí tampoc és que venia gent de cap puesto, venien ells, venien només ells. Ixos de Burriana, ni venien de València ni de cap puesto, però no era un puesto que s’havia fet famós en ixe assunt, però ells són del costat i venien prou. I hi havia ixe, el Chacho que li dien, la Chacha, era molt graciós, jo m’he rist molt amb ell sempre, i l’aprècie molt. Però vull di-te jo… sí, han vingut i la gent tamé, si venien no els dien res tampoc, era normal, lo que passa és que no se va crear un ambient a ixe estil. Quan han volgut vindre han vingut, però no ha sigut una cosa… com jo tamé he anat a València a molts clubs de mariquites.

Home, i jo i tot el món.

I només hi havia ixe ambient. Saps lo que vull di-te, era només això, però jo això pa mi, pa tot la gent que jo he tingut, no haguera sigut bo. Me comprens lo que vull di-te o no?

Sí, allí la gent que mos ha parlat… l’ambient era tot el poble.

Tot el poble, sí.

I de fora del poble.

Sí, ja t’ho dic, de Borriana.

Nules era el centre entonces.

Borriana, Vila-real, la Vall, Vilavella, Vilavella tota en ple. Venien quatre o cinc d’esta gent i no passava res, se rien, però no era ixe ambient, era de tots.

Sí, era de tot tipus de gent.

Ja veus, n’he tingut set de pubs entre ací i allà. En la mar he tingut el Baccus, he tingut el vora mar d’allà que se dia Tròpic Beach, el Estany… A vore, el Baccus, el Beach d’allà… dos; i la terrassa de l’Estany. Pues en la mar tres i avant. Tres i ací he tingut tres: el Tròpic, el Bonk, el 17 i la cafeteria Colon. Ixa la vaig tindre que deixar perquè no cabien ahí.

I com t’aclaries? Mare meua.

Bueno, no és que els tenia tots a una! La cafeteria Colon la vaig tindre que deixar perquè allí no cabien. Passava la gent allà a la Mode, que tamé va ser un bar famós, i quan vaig fer este li ho vaig llevar tot, tot. Quan vaig fer este pub d’ací jo… la Mode que anava tota la gent jove que ixia de l’institut… els ho vaig llevar tot. Perquè jo a les tres ací ja obria, ací baix. I en comptes de quedar-se allà se’n venien ací, no es podia entrar tampoc. Ho dic perquè… no sé ara perquè ho dia jo això. Ho dia perquè ací he tingut açò… ah, sí, la cafeteria ixa. La cafeteria se dia Cafeteria Colon, al carrer Colon mateixa. Allí va vindre un moment que jo vaig tindre que comprar o me van dur cadires plegables i en estiu se les ficaven arreglaetes al carrer i no se podia ni passar. I me feien “xa, obri una atra vegà algo, fés una atra cosa més gran que ací no cabem”. I me vaig fer l’ànimo i és quan vaig fer açò. I açò ha sigut el més boom de tots. Perquè és molt gran, ací cap molta gent i ací ha vingut moltíssima gent. Ara, después la terrassa de la mar, que estant ací ja vaig abandonar allò, l’ajuntament me la va donar en la mà “hi has, pa tu” no van fer subhasta ni van fer res, perquè sabien que com jo no ho havia dut ningú. I allí he estat vint anys jo, vint. Vint anys allí. Ja no tenia açò ni res i encà estava allí. Açò estava alquilat ja i jo estava allí assoles, ja no treballava tot, només estava allí. Obria tots els dies de la setmana allí, en hivern tamé. Allí feia bon sol i allí jo set o huit taules, i allí jo paella. I hala… Pues no ha menjat poques paelles Juan Carlos [Usó], allí a tothora ficat amb mi. Paelles que les feia jo, que allí he deprés a fer paelles i allí hauré fet tres-centes allí, de paelles. Tot pa amics, eh, no pa d’atri, tot pa donar-ho. Tot pa donar-ho. Allí en hivern venien ell, venia el cunyat que era Manolo, no sé si el coneixeràs, el cunyat de Juan Carlos, l’home de Reyes. I tots els amics, que venien tots els amics, tamé en venien de Borriana, que se’n van fer molt amics d’ells, i allí els dumenges allà baix o els dissabtes vull dir, com jo obria de nit de dia podíem estar allí bé —en hivern—. Paella sempre. I allí els amos entonces eren ells [30 min.]. Cada temporà han hagut uns amos, perquè la gent ha anat casant-se, ha anat anant-se’n, però no s’han anat mai, perquè quan me veuen, Manolo me veu a vegades en la Caixa, allí dinant o sopant alguna cosa i me fa “sempre me’n recorde lo bé que ho hem passat. Tu saps ho bé que ho hem passat? Tu saps allò què maravilla a on tu estaves?” Tots aixina, sempre aixina. M’han volgut molt, què vols que te diga.

És lo primer que mos ha arribat, la gent t’ho reconeix.

M’han volgut tots. Estos xiqüelos de Burriana tamé m’han adorat, eh? Les coses com siguen, jo no tinc que dir res d’ells. Lo que passa que jo tot un ambient aixina pues no m’haguera agradat, però sense dir res no l’he tingut. Han vingut quan han volgut, però han vingut assoles, no s’ha creat un ambient d’ixe ambient. A mi no m’ha això anat massa. Açò si no voleu ficar no ho fiqueu, si voleu ficar-ho fiqueu-ho, però açò ha sigut el meu bé pa la gent que he tingut, perquè ara encara em fan els pares “xa, què falta fas als puestos pa que el meu fill estiguera a gust”.

Què maravilla. Ara no hi ha ixe ambient que hi havia.

Ara no és lo mateix, les coses ara no és lo mateix. Una, que tampoc duren en els puestos res, perquè ho obrin, enseguida ho traspassen, enseguida ho dixen… jo he sigut molt complidor, les coses com siguen. Ací totes les dies hi havia gent, aixina com ara no n’hi ha res obert de nit, perquè anit mateixa no n’hi hava res tampoc, jo obria totes les dies. Jo he tingut ixa d’això d’obrir totes les dies. Ho he tingut pleníssim, en el 17 ja te dic jo —que no sé si ho havia dit— quan estava aquell no anava ningú i quan estava jo —bueno, sí que ho he dit— tancava a les quatre del matí i a les dos del matí. Allí venia un xaval amb guitarra i cantàvem tamé allí dins. I vull dir-te jo, jo tamé a vegades me ficava un davantal i feia la bata de cola… i vull dir-te jo… i a la mar, allí al Baccus, allí jo portava davantals d’ixos de cuina pa allí pa treballar, i allí s’omplia allò ple d’estrangeres, totes les del Baccus me venien… un dia a la setmana, el dijous això estava aixina [fa un gest amb la mà indicant que estava ple]. Havien plantes com ací i jo anava per ahí per les plantes i agarrava dos roses del geranio, me les ficava a l’orella i en davantal i ficava dos passodobles i allò anava a l’aire [risses]. Però ho feia jo, no ho feia un atre, ho feia jo.

El càmping estava a tope.

Ui, entonces del càmping venia… ah, i venien totes de llarg, eh? La festa la feien allí. Allí tenia una amiga que li dien Joe, que l’he tingut ací, i per cert que té un piso en Moncofa ahí a l’entrà, perquè no volia estar lluny d’ací. Ella només s’alçava a Nules, allí on estava jo. Allà no lo quería para nada, però ella anava en hivern a vegades tamé venia i allí hi havia ja farmàcia i hi havia de tot, però ella només s’alçava… en mi, sempre en mi. Jo he anat a sa casa tres o quatre vegaes a Londres. I vull dir jo de que ella… i ella mateixa portava a totes les amigues. Ahí n’hi havia una muntonà de templaes, que estaven al càmping. I entonces allò… era bonico. Això quan el Baccus, eh?, no a l’Estany. I después a l’Estany igual. I quan vaig fer lo d’allà d’avant de quan estava el Marea que això era el Tròpic Beach, allí no se podia estar —de dia—. Totes en bikini allí, voldria que ho veres. Estava bonico tamé allò. Allò ho vaig tindre que deixar perquè estava un poc agobiat per la faena de jo assoles tindre que arreglar-m’ho tot, però te dic que no ho hauria d’haver deixat mai; encà ho tindria. Perquè —encà que ho alquilara— vull dir-te que ara no donen permís i una vegà fet no m’ho hagueren llevat. Allò era una maravilla de puesto.

Tenia una llar pa hivern, una llar que vaig fer, allí en el foc… allí s’estava mel, perquè allí feia molt de fred. I darrere hi havien tamé uns abrets, una entrà preciosa darrere i amb una barra grandíssima que feia un óvalo al mig, i después pac ací. La vaig fer baixeta amb taburets xicotets. Era… jo tenia gràcia pa les coses, t’ho dic de veritat. Este bar d’ací baix quan el vaig fer, açò era Londres de bonico que era. Esta xica amiga meua me va tirar molta maneta. Ara no és lo mateix perquè ho he llevat tot. Està ahí [Foto 1]. Era tot tipo… aixina… era molt bonico, xa, era una maravilla. Que és molt gran este bar de baix meu i vull dir en això de que… I ací no va vindre ningú, ho he fet tot jo. Bueno, van vindre a fer-ho, però jo tot dirigit per mi i la xica esta que va vindre. I ella va voler que li ficàrem Bonk [significat], no sé quina cosa era, en inglés me pareix que era força o no sé què, mucha fuerza. I Tròpic tamé va ser d’ella. Perquè jo no m’agradava ficar un nom com ara per exemple la meua lletra: J. “J. no sé què”. I la gent ho canvia, enseguida no sé què… O José o Jesús Pitarch. Jesús Puta enseguida. Tu me comprens? I jo pues no m’agradava ixes coses i vaig ficar Tròpic [35 min.], que no podien canviar ningú, i en el Bonk igual.

I va triomfar, va triomfar.

Vaig triomfar, en tots. Ara estos que ho han agarrat crec que volen ficar atra vegà Bonk. Llevaran Pirata, que se diu Pirata ara, que no ho ha dit ningú, tots han dit el Bonk, i això.

Sobre el consum de drogues

Contava Rafael Pons, que és el que tenia la Nessie que ell va tancar l’any 90 per la droga, deia, perquè hi havia massa droga i ja… Tu no vas tindre problemes d’ixe tipo.

Home, jo ixos problemes no perquè ací ixa gent no ha vingut… però hi ha molta gent que no ha vingut i els que venien tamé es feien alguna ratlla, perquè jo ho sabia, però no els donava a entendre, se n’entraven al vàter i jo no veia res. Entonces era algú, no tots, algú, perquè ja se feia, però jo si ho veia hi havia escamò. Ara, si no ho veia ja s’apanyen, haguera pogut dir-te a tu que en un puesto… ni venta tampoc. Que n’hi ha xiqüelos d’ixos que venen als bars… no, ací no ha entrat ningú a vendre res. Si se compraven algo, fora. Ara pareix que estiga un poc més calmat, però encà n’hi ha.

Sí, algo hi ha. Els xavalets, pues algun porret se fumen.

Sí. Sempre s’ha estilat.

Sobre els cambrers i les cambreres

Tu has format a mig poble de camarero!

Sí. Ai, vaig tindre una festa que una festa que tamé va vindre Juan Carlos [Usó] me pareix, me van fer una festa sense jo saber-ho. Més de quaranta camareros i camareres. Me van dur a un puesto a sopar que jo no sabia res i me van fer una festa que después vam vindre baix, a vore si la tinc ací. Vam vindre baix, tots els xiqüelos, totes les xiqüeles que hem tingut. Me van fer una festa per to lo alto. Me van fer una placa que està ahí [Foto 2], una placa, me van fer un rellontge precís, bonico i bo. De… com se diu ixa marca que és tan bona… Longines. Bueno i allí vam fer una festa però vam allí ballar i vàrem fer… allà al polideportiu ho vam fer. I después vam vindre ací que açò estava aixina [ple] i els amos, bueno, els que ho tenien mos van fer entrar… mos van fer lo que volguérem, vam entrar dins la barra tots [Foto 3].