Josefina Monlleó i Josefina Roselló, sobre les Casetes i la Mar de Nules

Transcripció

Bueno, pues és fer una miqueta la història de la casa.

Josefina Monlleó.- Pues la història jo… mira, ací hi havia una caseta que la va fer un senyor de Borriana, i era una monà de caseta. Perquè ma mare estava molt delicà i enseguideta vaen vindre a vore la caseta esta. Un tio meu la va comprar i vàem vindre…

Josefina Roselló (filla de l’anterior).- Quina edat tenia vostè entonces?

JM.- Quan vaig prendre la comunió ja venia ací, perquè ma mare estava molt delicà. I vaen fer esta casa i n’hi hava la de Dualde, esta casa i n’hi hava d’Enrique el mestre una més pac allà. I después van escomençar a fer més i els de Nules com ací no havia llum se’n vaen anar a Moncofa. Molta gent se’n van anar a Moncofa, però mosatros ací vàem estar sempre.

JR.- ¿I l’atra caseta que n’hi hava més pac allà, que era la primera? Que vostè mos contava…

JM.- La primera era ixa, ixa xicoteta, que era una monà de casa. La va fer un senyor pa la dona, que ell era de Borriana. Però això ja era jo molt joveneta, xicoteta, i m’arrecorde d’ixa caseta perquè era molt boniqueta. La va comprar pa ixa senyora i la va fer molt boniqueta. Els de Borriana són molt borrianencs [risses]. Van fer una caseta amb piso, dalt, tota rodà de circulà [?], una monà de caseta. Después un tio meu la va comprar al vore mosatros que fèiem esta ell la va vendre, mon tio la va comprar i encà ha segut d’un germà meu, del que té la funerària ha segut ixa caseta, perquè al tindre esta li la van donar. Però ell quan mossèn Antonio va vendre la casa del costat de la iglésia, ell va vendre esta i va comprar aquella, i se’n va anar allà.

¿Entonces ací hi havia una caseta antes de esta?

JM.- Antes de esta no. Estava ixa xicoteta. Que està dos casetes més pac allà. I después se va fer esta perquè darrere el meu marit va comprar terreno. Ixe terreno d’ahí darrere era nostre. I jo ja tinc ahí pa fer dos cases, pal meu fill i pa la meua filla que ja estan… viuen ells. I va comprar el terreno i açò era un serredal.

En quin any se va construir, esta casa?

JR.- En el 31. 1931.

I vostè, enseguida només van fer la casa ja van vindre ací.

JM.- Sí, ja la van fer pa això, perquè ma mare estava delicà i enseguida ja vam vindre ací, i he estat ací…

JR.- Tota la vida.

JM.- …tots els anys que ma mare encà vivia i ja estàvem… Mon pare…

JR.- No teníem llum ni teníem aigua… amb els carbureros… Era tamé una vida més familiar, més de veïnat i més de tot, perquè antes fèiem la vida…

JM.- Una vida… perquè mos agradava estar en el poble, tamé. El que no li va agradar estar en el poble se’n va anar a Moncofa [risses].

JR.- Propet d’ací tamé hi havia una caserna d’estes dels carabineros. A on està el faro, a la part de darrere.

I ixos primers anys, dels anys 30, a principis i això, ¿vostès què venien tamé, dos mesos igual que se ve ara, en el mes d’agost?

JM.- Igual, igual que se ve ara. En carro veníem, teníem ací l’estable i ahí teníem l’haca i ahí darrere tirava el carro i avant. I sí, sempre hem vingut. Perquè ho hem necessitat.

Perquè lo que mos ha contat molta gent és que antes no se venia tant…

JR.- Te puc dir que quan anàvem a Nules, com estàvem tres mesos ací, [5 min.] que veníem en carro, claro, no n’hi hava vehícul pa anar a Nules, estàvem els tres mesos ací i quan anàvem a Nules mos pareixia que anàvem a un poble desconegut, perquè en tres mesos, unes xiquetes de set o huit anys, fora casa i anar allí, fèiem: “Ai, mare, estem en el poble, estem en el poble…”.

JM.- Escolta, i el meu marit totes les amiguetes meues les pujava dalt del carro i les duia ací. Ui, elles m’aprècien molt, totes. Encara que n’han faltat a muntó, pues m’aprècien.

JR.- Veníem en el carro i a vora mar… bueno, no vos enrecordareu, vosatros què heu de saber! A Sant Roc veníem tots… en esta època, de Sant Roc, hui i demà, tots els carros que pujaven ahí amb les seues pantalletes que duien, el meló dins l’aigua pa que estiguera fresc… Era un altre ambient.

JM.- Sí, molt diferent era.

Tamé lo que marca els anys 30 és la Guerra Civil. Que moltes vegades la casa d’ací passa de ser una casa de passar l’estiu a ser la casa en la que la família se refúgia. No sé si vostès tamé deguen vindre ací…

JM.- Tamé, la guerra la vam passar ací. D’ací mo’n vam anar a Borriana.

JR.- …moltíssima gent. I mosatros hem estat, que jo ho he conegut, amb els carbureros, que estàvem a vora mar ahí a la terrassa…

Hasta quin any degueren estar, els carbureros?

JR.- Pues mira, jo crec… la llum la va dur Llombart, seria en el any sixanta…

I vostès se’n recorden del dia que va arribar la llum? La gent ho va viure un poc com una…

JR.- Sí, va ser una miqueta especial això. Crec que la gent va estar tota molt integrà en un ambient molt bonico. Jo me’n recorde que vam anar a la Gola, perquè per ahí pareix que estiga el centro més… i jo me’n recorde, sí. Eixos dies, la llum…

Al fer l’avenida, lo que era açò, que era tot corrals que tenien… tot de terra, perquè ahí era tot serredal, entraven per ahí i açò era tot serredal. Al fer la primera avenida no sé si vosatros vos enrecordareu que estava al mig la llum. Jo tinc fotografies, no sé si vaig arribar a ensenyar-te-les…

De l’avenida no.

JR.- Pues tamé les tinc, estan alçant l’avenida i estan unes faroletes al mig. Entonces ja açò ho vam arreglar tot. Ja vam anar arreglant-ho i la platja va tindre tamé un atre ambient; ja tenia… ja no era tan rústic, tot [risses].

Ara són festes de Sant Roc, una pregunta que tamé hem fet molt és com recorden les festes d’aquella època o com ho celebraven…

JR.- Vosté se’n recorda d’ací de Sant Roc?

JM.- Ací sempre han fet festa, a Sant Roc.

JR.- Però vostè se’n recorda de conforme ho celebraven en aquella època?

O d’alguna anècdota, perquè era quan més gent venia tamé.

JR.- Jo de lo que me’n recorde és que mos esperàvem totes al camí la Mar i venien tots els carros uns darrere d’atres i se ficaven tots a la vora de la mar amb el conillet, la tomateta i el meló, i mira, passejant passejant, les xiquetes mo n’anàvem a vore tots els carros que venien de la mar a passar el dia. I después de jovenetes fèiem unes tendes de campanya ahí amb els amics i se quedàvem ahí a vora mar i… Vosté se’n recorda de algo, mare? Les amigues i amics no venien a passar ací tamé algun fin de setmana?

JM.- Sí, però no me’n recorde de res. Tants anys que tinc…

Mosatros lo que revisant alguna foto i això, per exemple, ja parlant d’antic, jo lo que he vist és que feien jocs de castell, els xics feien aixina… montanya de persones i coses d’això. Vosté d’això se’n recorda? És que això veient unes fotos de m’auelo ho he…

JR.- Jo no ho recorde, això… Vosté ho recorda? Això que se’n pugen uns damunt de atres.

JM.- Sí, pot ser que ho feren, però jo no me’n recorde.

Jo ho he vist en fotos de m’auelo.

JR.- És que tu saps què passa? Que en aquella època les zones estaven limitaes, a lo millor estaves en esta zona de un veïnat i no te n’anaves… no coneixies ni lo que era l’atre costat de la… [10 min.] Les distàncies eren diferents. Dels carabineros pac ací, d’ací no eixies. Entre que eres joveneta i no te dixaven eixir, sense llum i sense res… A lo millor això és veritat, però jo no ho recorde. A lo millor seria més antic encara de lo que som ara. Va haver una època que va estar molt pujante la platja, perquè estava el Masiel quan mosatros érem joves…

Conta-mos eixa època, perquè eixa època com si diguérem és una època prou desconeguda.

Una època va ser de l’any 70, 68-69-70, que la platja de Nules va tindre molt de auge: estava el Masiel, el Baccus, estava el bar d’ahí de l’avenida, teniém el supermercat, hi hava un ambient que jo recorde que seria el any 67, 68 i 69, i venien d’atres pobles perquè n’hi hava un ambient molt bonico, de festa. I ací els dumenges… bueno, estàvem encantats. Después va haver uns anys tamé que feien festes de Sant Roc, feien vaquetes allà en la plaça. No sé si vos ho hauran comentat, tamé.

Mosatros ho hem conegut.

JR.- I estaven els xiringuitos, que estaven davant… perquè, doneu-vos compte si la mar estava lluny que teníem els nostres xiringuitos. Eren els xiringuitos de platja que tu veus en Moncofa, estaven u en la Gola a esta part de pac ací per la iglésia… vosatros que viviu més per allí, no ho recordes? I un atre més pac ací. Era un xiringuito que era un bar, i ací tamé en hi hava u, però açò ja era més pac a… No, no, tamé tinc fotografies jo que tamé serien de l’any 60 i pico. I n’hi haven dos xiringuitos. Hi hava molt d’ambient, la veritat és que la platja de Nules ha decaigut, estem els que estem i ja està, però en esta època…

JM.- Ara està bonica, la platja, tot lo que han fet allà…

JR.- Està bonica, però els servicis i tot això és lo que falta, ha decaigut en eixe aspecte, dic jo. Donant servicis; els servicis han anat una miqueta a menos tamé. Serà perquè Nules ha pujat en servicis. La gent com la comoditat del cotxe tamé és més fàcil anar i tot això…

Estaria bé que mos feres tipo una comparació entre com era antes la mar de Moncofa i per exemple com era la mar de Nules, que va tindre una època…

En la època d’eixos anys, el any 65 i el any 70, com vos comentava la platja de Nules tenia molt de moviment, per l’ambient que n’hi hava de joventut i de tot arreplegava molta gent, no és com ara que mo se’n va. Arreplegava molta gent perquè n’hi hava puestos i locals a on els joves podien estar, i no tenia res que vore amb la mar de Moncofa, en aquella època.

JR.- El port des de luego a la platja de Nules ha fet mal en el sentit de que, d’aquell costat de l’arenal se n’ha eixit tot, i ací mos se n’ha eixit a la mar. I com no s’ha fet res pa que la mar puguera retrocedir…

JM.- Ací vaen fer un espigó que encà està ahí perquè el van fer… [molt fort] però ja no n’han fet atre. Mos en van fer u allà però els que han fet no han durat res.

JR.- Este quan estaven fent-lo después d’estar a mitan les pedres mo se les van endur.

JM.- Jo me creïa que venien a fer-lo i jo dic: “Ui, van a fer-lo”, i veig una camió que agarrava les pedres, perquè ho van fer bo, i ho posava dalt del camió, i dic: “Oi, este va a endur-s’ho!”. S’ho va endur tot.

JR.- …T’ho vaig comentar, és veritat.

JM.- I queda un poquet senyal que ha hagut un espigó, però d’espigó no queda res.

I això quan va ser?

JR.- Això quan estaven fent-lo, quan seria? Era este espigó, ara lo que estem comentant és el que està actual, el que està més pac allà van fer les roques, lo que les fan fijes pa que tinguen asiento i se puga [xafar], i este lo que van fer és tirar-les i avant. No les van… no sé com se diu eixe procés de… Entonces estàvem en la terrassa, i estàvem ahí que van descarregar unes pedres que eren… moles, i vam dir “continuaran arreglant-ho”, i de moment veiem que les pedres les pugen dalt del camió i se les tornen a endur. [15 min.] I s’ha quedat un espigó que la veritat és que està tot desfet. Perquè ací hem tingut sempre la mar molt llunta, que si no segurament tamé haguérem tingut problemes en la mar.

JM.- Ací no han tingut interès, perquè els que manaven no han tingut interès. Jo sí que vaig eixir a parlar amb ells, però no va valdre pa res. Jo estic en un diari parlant en el ministre.

Com va ser trobar-se amb un ministre?

JM.- Jo estava parlant amb el ministre… Jo estava per ací agranant, i veia que la gent anava, i dic: “A on aneu? —Diu: Que està el ministre ahí, pa vore si mos fa els espigons”. Jo dic: “Ai, allà me’n vaig jo”. I me dixe i me’n vaig i vaig parlar amb el ministre, i va dir que faria espigons. Però els espigons els ha fet pa d’ell. Pa d’ell els ha fet.

JR.- Escolta, però no era… ara tornarem arrere, si voleu. No era els espigons, era el passeo marítim. Va vindre quan vaen traure aquella arena, pa fer [inintel·ligible] d’arena, que la van traure d’allà dins… I ella li va dir que volia que fera el passeo marítim.

JM.- Jo li vaig dir algo que no me’n recorde ja. Que ja fa tants anys i la memòria se’n va. Però jo vaig parlar amb ell, i vaig eixir en el diari i tot. Sí, sí, que encà el guarde jo eixe diari.

Ah, una cosa, parlant dels anys 60 i tot això: a mi m’han arribat a contar que va hi haure una època que hi havien hippies i demés tamé? [efectivament, i se’n pot saber més a “Julià Clausín i l’arribada dels hippies”]

(…)

JR.- I lo que estabaves dient d’aquella época, a lo millor el càmping tamé és un fet molt important que li va donar molta categoria perquè era un càmping de primera i va ser una època tamé d’estrangers, de… Entonces a lo millor allí sí que tamé degue vindre gent hippies d’eixa època. Però va ser un gran potencial, eh?, el càmping. De gent estrangera i de apartaments alquilats, de gent francesa sobretot. Va ser una època molt important la del càmping tamé. Que era en eixos anys.

I això la gent del poble que sempre ha segut molt… bueno, pues de poble, no? Tancà dins del poble i tal, quan va vindre esta gent de fora supose que tamé se degueren vore comportaments en la gent que ací no en hi havia.

JR.- Pues encantadora. La gent… preguntaven per algo i eren capaços d’acompanyar-los. Que volien pa… per lo menos ella, lo que mosatros no hem conegut per ací, de la gent, els acompanyaven hasta la porta. En fi, la gent se va… molt bé, la gent molt bé. Ho va acceptar ademés… molt bé, molt bé.

Vosté tat que se’n recorda de tot, mare? Jo hi ha coses que no me’n recorde, i ella mos lo conta, encara. Al millor quan li pregunten, tat?, no se’n recorda.

I vostès tenien animalets ací?

JM.- Sí, ací teníem el estable, arrimaet allà a la porta, allà estava l’estable pa tindre els que teníem.

JR.- Gallinetes i conills…

JM.- I teníem ací… ací que encà està açò, ací teníem gallines…

JR.- Esta part d’ací era a on estava el carro i estava la pallissa que dèiem, pa l’haca amb la herba i tot, i ací teníem… i en tot l’estiu no anàvem a comprar, matàvem al pollastre… Una anècdota molt bona de Sant Roc era que les jóvens quan venien a Sant Roc a estes fetxes mataven al pato i a vegaes el pato anava correns per ahí sense coll [risses]. Un escàndalo, tots al carrer i des d’ahí fora veien com el pato anava per ahí sense coll.

JM.- No t’havies de descuidar que a vegaes te furtaven un conill. “Ui, ara mos falta ací un conill!”. La joventut pues mira, prenia el conill i avant.

JR.- Pa sopar. Es feien el sopar [risses].

M’agradaria que mos parlaren un poc de la relació amb els veïns i…

JR.- [20 min.] La relació amb els veïns són segun les èpoques, en el sentit de què en la època que hem parlat, primitiva, com no hi hava televisió ni hi hava res, pues la vida se feia molt a la terrassa, i era un ambient estupendo. Ara continua sent igual d’estupendo però cada u més en sa casa. Perquè és aixina, igual ací com en el poble com en tots els puestos. Antes érem xicotets i estàvem ahí i juàvem a tot…

JM.- …a la porta.

JR.- A la porta, i mos reuníem tots en les terrasses i ahí estàvem tots juant a l’espardenyeta, al conillet amagaet i a totes eixes coses de xiquets. I era molt bonico. “Molt bonico” pa mosatros, perquè no hi hava atra cosa. Ara continua sent igual de bonico, els xiquets se reunixen i juen a Monopoly i a eixes coses, i l’ambient veïnal bé, lo que passa que és diferent. Cada u està en sa casa i és diferent.

JM.- Jo tinc una cosina, a l’atre costat una neboda, som família, a l’atre costat tamé és família… Tot familiars. Menys al cantonet que viu un [inintel·ligible] però els demés som casi tots família.

Inclús va haver una temporà que ací no tenien baranes pa separar les cases.

JM.- No teníem, no…

JR.- Això quan al front vostè mos ha comentat moltes vegaes que estaven ací els soldats i que van tirar les baranes i els costats pa passar d’una casa a un atra sense baixar.

JM.- …baixar, i per finestres tamé passaven, en la guerra per damunt de les finestres…

JR.- Ella mos contava… bueno, de fet jo ho he conegut sense la separació de les terrasses. De una casa a l’atra se’n passaven. Per comoditat, pa no baixar, d’un puesto a un atre se’n passaven. I van ficar la separació…

JM.- A esta d’ací davant mos la vaen tirar en la guerra. Tamé mo la vaen tirar. En la guerra, la terrassa de davant, el tetxo este mos va caure els pilars. Els pilars vaen caure, i en dumenge venien a fer-ho. En dumenge. Perquè mos dixaven entrar. I vaen vindre en dumenge i ho vaen fer, i estava buit me’n recorde jo com si fóra ara que amb material omplien els tubos eixos i estan plens de material, de formigó.

Això seria después de la guerra.

Sí, después de la guerra.

Bueno, pues explique’ns una miqueta com ha anat evolucionat la casa…

JR.- La casa en veritat lo que és la vivienda no… Lo únic que s’ha fet és la cuina, per comoditat i actualitza-la, però lo demés està tot al 90%. La casa està, en portes, en pisos, en circulà -circulà lo que és la cuina- està igual conforme estava en l’any 31. Lo únic que hem actualitzat és la cuina per les comoditats actuals de la casa. I el bany. Però lo que és la casa, la vivienda en sí, terrassa i tot, està igual conforme estava. Esta part és nova perquè ja hem comentat que açò era tot serredal i hasta que no van fer l’avenida no se van reformar els corrals, que díem antes. Perquè ara és un pati, amb un jardí, però antes era un corral. Però la casa està igual que estava. Que estava quan se va fer.

JM.- Teníem eixe reservat, eixe retrete, i después vam fer este, però… la casa està igual.

El corral tamé arribava hasta a on arriba ara?

JR.- El corral arribava hasta a on arriba ara. N’hi hava una porteta xicoteta, i com… això era tot canyís. Tu imagina’t lo que són… si te’n vas allí darrere a un canyís, això era tot canyís. Entràvem per una porteta xicoteta que féiem una sendeta pa entrar però ahí no eixíem casi mai, era tot un canyís. Después al fer-se l’avenida ja vam obrir les portes, però això era una porteta xicoteta i per ahí anàvem, tot per canyissos, mo n’anàvem a la última casa de la mar, que això estava de lluny… Érem xicotets… Era de lluny…! I anar pels canyissos i agarrar pixavins… Antes ne hi haven, ara no n’hi han, tat? O què? Casi no en hi han. Antes ne hi haven a muntó. [25 min.] Mo n’anàvem per ahí darrere i per ahí darrere inclús mo n’anàvem a Moncofa. Per ahí mo n’anàvem a Moncofa. Però ahí era tot serredal; no esta casa: totes les cases.

I teníeu cisterna i pou pa l’aigua…

JR.- Sí, sí. Tenim una cisterna, que la gastem, i el pou que era… l’aigua quan se n’eixia, quan ja arribava al nivell se n’anava va al pou, i allí era a on tiràvem tamé pa escurar i tot això, eixa és amb la que limpiàvem. En la del pou és la que limpiàvem i l’atra la que fèiem ús d’ella. Se n’eixia al carrer.

I encara teniu la cisterna?

JR.- Sí, encara la tenim.

I la gasteu?

Sí, la gastem. Sí.

I de coses de cuina típiques d’ací de la mar i de Sant Roc i això, mos han parlat de… hui de que feien conserva. De cara a final d’agost és quan la tomata està bona pa fer conserva…

JR.- Ella tamé en feia de conserva, tamé, però la fèiem en Nules mosatros.

JM.- Ací lo que teníem era una llimera que era grandíssima que la va plantar ma mare i ara en tenim un atra. Mira, ixa llimereta fa… dos anys farà que la vam plantar? I té la mar de llimes.

JR.- Ella jo recorde haver fet de tomata i de… pebrera tamé en feia. Però jo recorde haver-ho fet en Nules. A lo millor seria en setembre quan anàvem. Ací no recorde haver-ho fet. No, ací no.

JM.- Ho féiem allà que teníem més comoditat. Jo tinc una casa molt gran en Nules.

Clar, més fàcil.

I tu per exemple, que casi te dediques professionalment a la pintura…

JR.- Bueno, professional, jo sóc…

Casi…

Dónes classes…

JR.- Lo que passa és que m’has pillat ara ací en un moment… que sí, que estic preparant…

JM.- Té que fer una exposició en Borriana! [risses] Que vagen a vore-la.

JR.- Açò ves en cuidao, eh?, lo que està eixint ahí [risses].

Què a on exposes?

JR.- Expose en la Mercé de Borriana.

Ara pa festes?

JR.- Al 30 d’agost, sí.

Molt bé!

JR.- Esteu invitats!

I hi ha alguna interacció en l’ambient de la mar i lo que tu pintes i això? Hi ha alguna influència?

JR.- Dona, sempre hi ha influència, perquè a mi m’agrà molt i sempre n’hi han marines i n’hi han coses. Sempre. Jo és que… només mirant la mar, t’assentes ahí i en hi ha prou. No necessites res. Sempre hi ha alguna marina o algo, encara que no és lo que jo solc fer, però sempre n’hi ha una marineta o sempre n’hi ha algo.

Que mos conte un poquet des de que ella va començar a vindre… no sé, hasta que se va casar, a lo millor. Tots eixos anys… vostès van vindre a esta part d’ací de la mar perquè va vindre tota la família?

JM.- Sí, va vindre… Jo era joveneta, ma mare estava delicà i el meu home anava i venia, perquè treballava, era llauraor, treballava i después de nit venia. A fer-mos companyia. I jo sempre…

N’hi ha fotografies, però les tindràs tu. I mos ho passàvem en grande, entonces.

I què anaven a Borriana, a vore els borrianeros?

JM.- Sí, sí, anàvem a Borriana perquè ací no hi havia res. I hi haven carabineros i els carabineros les dones tenien puestos pa criar conills i criar animals i anaven a Nules a vendre-ho, les dones dels carabineros. S’ho passaven en grande eixos.

Què qui eren, els carabineros? Eren gent d’alguna…

JR.- Jo crec que… Crec, eh?, no estic segura, però els carabineros era com si foren policia de costa.

JM.- Són guàrdia civils, ara van vestits de guàrdia civil. Entonces anaven vestits de carabineros. I tenien uns xics més templats que el món, que estaven tots per ells, tota la joventut [risses].

Aixina que eren templats, els carabineros?

JM.- Ui, tots templats.

Però podia ser qualsevol, carabinero, o era algo especial?

JM.- [30 min.] Carabineros era una orde de carabineros, que en Moncofa ara seran guàrdia civils però eixos antes ací eren carabineros. I tenien uns xics més templats que el món. Que totes estaven per ells [risses].

JR.- Mira tu l’abuelita! [risses]

JM.- És veritat, i esta que antes estava parlant, se va parar -que ara diu: “Vostés resen per mi”, i jo dic: “No patisques que te resaré”, pues tamé mos va dir l’atre dia, diu: “Vosté sap lo que mos divertíem mosatros, assentats tots ací en terra juant?”. I jo dic: “Pues sí, però mira, tot passa. Què hem de fer?”.

El port tenia que anar a Nules?

JM.- A Nules, era el dret de vindre a Nules. Sempre ho han dit que era el dret de vindre a Nules. Perquè Borriana està massa propet de Castelló, i era dret de ací, de Nules. Però… en aquella època vaen fer ells lo que vaen voler.

I van ser els principals, perquè sempre se nomena algun ‘prevoste burrianero’ que va influir. Vosté se’n recorda d’això?

JR.- No sé si se’n recordarà o no però ella se’n recorda d’això.

JM.- De què?

JR.- De lo del port de Borriana.

JM.- Ah, sí. Ui, me’n recorde perquè vaen fer malbé moltes finques de Nules, en la vieta. A on tocava passar la vieta, el hort que era el feien malbé pa passar la vieta. Els de Borriana tenien tot el poder que necessitaven.

Que hi hauria algun polític ahí poderós… Vosté se’n recorda de…?

JM.- Sí, polítics. Jo lo que no sé els noms ni res, d’això de política no m’he entès, no sé res de política, i el meu marit menos encara. Però sé que entonces passava això.

Els primers anys, els de antes de la guerra, después ve la guerra que ho tallà tot, i después els anys de después, ¿la manera de viure ací -bueno, en el poble i ací-, la vida, digam, va canviar d’alguna manera, antes de la guerra civil se vivia d’una manera ací en la mar i después cànvia, o com va?

JM.- Mira, ma mare vivia en un carrer que tots els del carrer quan necessitaven cosir uns cançoncillos venien a ma casa que ma mare els tallava i els ho feia. Sí. Pobres érem entonces; quan se va acabar la guerra, pobres. Tots. Tots pobres. Sant Roc mo’l vaen posar a la via; a la Vieta mo’l vaen dur. A ma casa ha estat Sant Roc sempre.

JR.- Ma mare vivia en el carrer Sant Roc. Va nàixer en el carrer Sant Roc, a on està la capelleta del carrer Sant Roc.

Què més penses tu que haja contat ella que al millor s’haja quedat en el aire…? Alguna història…

JM.- Ací quan vàem tindre soldats, en una panaderia estaven els soldats, me dien: “Agarre lo que vullga, agarre lo que vullga. —I dic: No, jo no vull ‘agarre lo que vullga’, jo vull lo que està ahí que és meu, i este llit és meu. —Agarre matalap. —No, matalap no en vull”. Vàem fer de pallarofes els matalaps, i els llits sí, els llitets de ferro que eren meus me’ls vaig endur i me’ls vaen donar.

I això a on ho tenien?

JM.- Els soldats ho tenien per ahí per les cases, a on feien la vida ells, els soldats. A on feien la vida. Perquè ací van fer la ratlla… com se diu això? El front! El front el vaen fer ací, i ahí tenien ells… se gitaven els soldats, i d’ací venien… jo vaig vindre un dia de Borriana ací, [35 min.] que mosatros mo’n vàem per allà, i vaig vore damunt de la cisterna que se tallaven allí el monyo i allí damunt les coses i jo dic “Ui, mare meua, ací què farem?…” [risses].

A esta casa.

JM.- A esta casa. Mosatros ja la teníem feta, lo que fa que la cuineta era lo que ara voreu si entreu.

JR.- Ella que se va vore als soldats allí afaitant-se damunt la cisterna…

JM.- A la cisterna, dic: Oi… Ahí, per ixe llit que se giten els xiquets, hi hava una bretxa i d’una casa se’n passaven a l’atra. En la guerra. En la guerra tamé hem passat a muntó.