Esta és una col·lecció de fotografies de la mar de Nules que es va reunir des de la comissió tècnica ‘Platges de Nules’. Inclou fotografies de diferents procedències, la majoria no identificades: còpies fotogràfiques, programes de festes, revistes, arxius o directament d’Internet, amb la voluntat de reunir un arxiu de memòria gràfica sobre la mar: des de l’activitat social i festiva que hi havia fins al procés d’urbanització, primer amb algunes casetes senzilles de pescadors i altres més arreglades per a gent que tenia algun problema de salut, i més tard en la forma d’avingudes i de finques d’apartaments. La col·lecció abasta un període que va des dels anys 20 del segle passat fins als anys 60 i 70, i inclou també alguns documents i un grup de postals.
Lliurem esta col·lecció en dos parts, esta primera que esteu veient inclou fotos anteriors a 1936 i fotos dels anys 40 (una dècada molt difícil per a l’economia local), i la segona, Fotos de la mar de Nules (II). Anys 50 i 60, mostra la recuperació dels anys 50 i l’expansionisme i la modernitat dels anys 60 i primers 70.
Com sempre, intentem evitar la reproducció de fotos sense un relat que ens presente a les persones que apareixen en el seu context. En este cas els comentaris a peu de foto s’han confeccionat de nou en dos Tallers de documentació d’imatges que es van realitzar durant quatre hores al Taller de memòria que imparteix Amelia Sánchez al CEAM, més altres apunts de la nostra part.
Es pot contribuir a la descripció de les fotos escrivint a l’apartat de Comentaris al final de la pàgina, o al correu nulespedia@gmail.com
Agraïm de nou al CEAM i a la seua directora, María Ángeles Gaya, la seua disponibilitat per a col·laborar en tot moment.
Fotos de la mar de Nules (I). Primera meitat del segle XX.
| Donant | Comissió tècnica Platges de Nules |
| Informant | Tallers de documentació d’imatges -CEAM |
| Títol | Fotos de la mar de Nules (I). Primera meitat del segle XX |
| Data dels tallers | Dilluns 9 de desembre de 2019 |
| Data de publicació | Dimecres 29 de gener de 2020 |
Anteriors a 1936
7 fotos més 3 documents.
Carros vora mar abans de la guerra. Com és sabut, a l’estiu era habitual que diumenges i festius després de dinar s’anara en carro a berenar a la mar. Es berenava pollastre i conill amb tomateta, i es refrescaven els melons enterrant-los prop de l’aigua. Ací es veu la tradicional tira de carros amb els seus tendals, quasi a tocar d’aigua. La platja és veu ampla i més plana que en l’actualitat. Pareix que algunes dones més valentes prenien el bany, però ho feien vestides.
Les zones rurals van tardar més en transformar este costum i no trobem banyadors fins a més endavant. De fet, es comenta com a les zones urbanes i universitàries de països musulmans com Marroc, les joves utilitzen minifaldes o prenen el bany com a les platges espanyoles; és a les zones rurals a on es mantenen els costums o les morals més estrictes. Encara sobre açò, Vicentica Martínez, ‘la Cala’ (1930), ens conta en la seua entrevista com eren encara els banyadors en la seua joventut, als anys 40 i 50, i com hi havia molt poques xiques que s’atreviren a utilitzar-los. Una altra entrevistada, Soledad Felip Cases (1933) ens diu que ella no va prendre mai el bany, només es banyaven els peus. El major problema per a les banyistes és que quan eixien se’ls apegava la roba al cos i estaven molt observades pels homes.
**********
Anys 20; amics a la platja. Una colla de sis amics en la mar, sobre una duna, possiblement preparant el dinar. Darrere a l’esquerra pareix que hi haja una caseta; eixa referència ens pot donar idea de l’amplada de la zona dunar i de la qualitat de la platja, dràsticament reduïda per efecte del port de Borriana. Van tots ben mudats, la majoria amb camisa blanca i possiblement amb faixa, tot i que la qualitat de la reproducció a què hem tingut accés no ens dóna molts detalls. Els grups participants en taller del CEAM ens fan observar que tots estaven prims i fibrosos: se suposa que la majoria serien llauradors i/o jornalers, farts de cavar hort i de fer totes les dures faenes del camp de sol a sol. Possiblement serien més joves del que ens sembla.
**********
Anys 20. Set homes i una barca; alguns d’ells mostren a càmera uns peixos resultat del seu treball. És una imatge molt moderna, amb el jove del mig amb ulleres de sol i el de la seua dreta amb ulleres redones. Un altre es protegeix del sol amb algun tipus d’estora. Sabíem que a la mar de Nules hi havia casetes de pescadors i es practicava la pesca litoral, però no alguns no havíem vist cap imatge fins ara.
**********
Pescant vora la Go
la amb el rall, un art de pesca molt popular en aigües de poca profunditat a què generalment s’havia d’accedir a peu pla. Ens conten que la Gola -l’espai on s’ajuntava l’aigua dolça de la marjal amb la de la mar-, era el lloc més indicat per a tirar el rall. Pareix que calia molta gràcia per tirar-lo, i a Nules hi havia gent molt hàbil. L’ús del rall era suficientment popular com per a quedar en la parla com a frase feta: Marisol González Felip ho recull al seu llibre Frases fetes al nord de la llengua. Diccionari de les comarques de Castelló: tirar el rall Renyar algú i ferir-lo. Ex.: Son pare li va tirar el rall; ja estava fart que no estudiara gens. SIN.: mossegar fondo. Ens diuen que el rall va estar prohibit, en qualsevol cas el govern valencià el va aprovar amb limitacions en un decret del dimecres 25 de maig de 2011.
**********
“Paella de caçadors a la mar de Nules, entre ells D. Emilio González, any 1934”.
**********
Una imatge del pontet sobre la Gola en l’any 1930; desconeixem l’ús que es donaria a esta estructura, que és visiblement incòmoda i perillosa per al pas humà (podria estar relacionada amb les obres de canalització i defensa de la marjaleria que es van aprovar en 1935, com veurem a continuació, però això alteraria la datació que hem rebut). Sobre el pontet veiem gent molt joveneta i elegant en un dia de platja. Un xiquet atrevit nada per baix de la plataforma.
**********
Una altra bonica foto de joves sobre la passarel·la de la gola. Sorprén que de les set xiques només una vaja vestida amb colors clars; en qualsevol cas, en aquells temps la importància desmesurada que es donava als dols no era la mateixa que ara. Era normal mantindré eixos dols dos o tres anys per la mort d’un familiar.
**********
Decret d’execució de les obres de canalització i defensa de la marjaleria de Nules, publicat a la “Gaceta” de diumenge 8 de desembre de 1935. Està signat per Niceto Alcalá-Zamora y Torres, primer president de la II República espanyola, en el breu període en què Luis Lucía y Lucía era ministre d’Obres públiques i Comunicacions, és a dir, entre el 6 de maig de 1935 i el 14 de desembre de 1935; de fet, eren els últims dies del seu mandat.
**********
El diari Heraldo de Castellón (1888-1936), diari degà de la província, en el seu número de dilluns 9 de desembre de 1935, cinc dies abans de la destitució del ministre Luis Lucía y Lucía, a qui es considerava fill de Nules. Les obres encara estaven en marxa durant els mesos de guerra.
**********
Entre els documents trobem este fragment d’una carta escrita a la platja de Nules el dimecres 5 d’abril de 1939, quatre dies després d’acabada la Guerra Civil: “…que le conocen q puedan responder de sus (…) si las persones que cita, D. Miguel (…) Antonio Luna y José Luna, puedan responder (…) documentos. Playa de Nules a 5 de Abril de 1939. Año de la Victoria. Nicanor de la Cruz Castro”.
*
Anys 40
18 fotos.
Ramon Capella i Bartolomé Avariento a la platja de Nules el dimecres 8 de juliol de 1942, quan Ramon tenia 18 anys. Es veu que les platges no estaven tan concorregudes com ara. Fotografia de la Col·lecció de Ramon Capella Herrero.
**********
Fotografia familiar amb huit persones d’almenys tres generacions. Com es veu per la posició el sol, a la mar s’anava generalment a berenar. En esta imatge resulta molt graciós el discret posat, la majoria sense mirar a càmera, buscant una naturalitat un tant impostada. És una foto de 1942.
**********
La penya “els Encensats”, 18 joves divertint-se el dia de Sant Roc de 1945. No podem evitar pensar que només feia sis anys que havia acabat la guerra, i que potser alguns d’estos joves n’havien participat i/o havien tingut que fer la llarga mili posterior (fins a quatre anys més!), per no parlar de les conseqüències que la guerra i la postguerra hagueren pogut tindre sobre ells o les seues famílies.
**********
Una altra foto del mateix grup, també publicada anteriorment, en què se’ls canvia el nom de la penya: de “ensensats” (que vindria d’“encens”) a “ascensats” (d’“ascens”). Ací ja tenen la paella feta i porten una gran garrafa, potser de vi. El xic del barret és Vicent Navarro.
**********
“Grup d’amics a la «Gola», any 1947”. Inconfusible el mur de la Gola. Crida l’atenció l’elegància dels joves, un d’ells amb barret, pipa i bona ullera de sol, com un Humphrey Bogart qualsevol.
**********
Una família arrimats vora mar, amb eixa imatge arquetípica del meló tocant l’aigua per a que anara refrescant-se. La dona dels xiquets pareix que tinga un plat a les faldes: potser ja havien dinat o estava donant alguna cosa als menuts. Les xiques van tapades, amb un banyador de faldilla o algun tipus de camisó, però amb cert atreviment: ja se’ls veuen les cuixes fins a ben amunt. Bona faena del fotògraf anònim que va tirar la foto exposant-se a banyar-se ell i la càmera. Molt més arrere es veuen un parell de casetes, ja en el límit de la part urbanitzada.
**********
Dotze dones, un jove i xiquetes i xiquets. Al fondo veiem carros i animals, i alguns curiosos observant al grup. Es veuen bastant tapades, algunes fins i tot amb la toqueta posada o amb calces com la xiqueta de l’esquerra. Apareix la polèmica sobre si a Pasqua o altres festes fora de temporada s’anava o no a la mar (la majoria de les presents no ho feien); siga com siga, ens conten que moltes colles de joves llogaven carros entre tots i anaven a la mar de Nules o a la de Moncofa en carro. En algun cas els se feia de nit i al tornar els pares “volien matar-los a tots” [risses].
**********
La Casa dels Carabineros (Cos de carrabiners de costes i fronteres) en estat de ruïna després de la guerra. Estava situada a on hui està el faro. Tots els clotets que veiem a la façana serien segurament marques de metralla. Ens conten que tots els anys unes quantes famílies anaven a passar l’estiu a la casa dels Carabineros; la més coneguda era la “de l’estanc”, la família dels Simonets, un matrimoni amb 11 fills. Recorden a Teresa la Quinquillera i altres famílies, de vegades amb portes fetes amb materials precaris com fusta de caixons de tabac. No hi havia portes ni finestres ni res. Això va ser així fins que la van tombar.
Este edifici estava format per dos cases, i cadascuna era per a quatre famílies. A cada casa hi havia quatre habitacions; un antic habitador recorda que en una d’elles sa mare tenia ànecs per a vendre, una altra la utilitzaven de cuineta i les altres dos eren una per a xics i l’altra per a xiques. Dormien sobre màrfegues de pallarofa de panís. Hi passaven dos o tres mesos d’estiu. Els pares demanaven permís al servei militar que corresponia i els autoritzaven. Faltaven teules i estava ple de goteres, que els pares arreglaven com podien, passant teules d’un lloc a un altre. Hi havia un pou d’aigua dolça i una cisterna d’on es bevia. Pareix que en aquella zona hi havia uns quants ulls d’on brollava aigua dolça.
**********
La Casa dels Carabineros des d’una altra perspectiva. Recordem que en esta casa vivien els carabineros (policia de costa, integrada en la guàrdia civil després de la Guerra civil, perquè s’havien mantingut fidels al govern republicà) i les seues famílies. Contava Josefina Monlleó en una entrevista que les dones dels carabiners criaven pollastres i els venien al mercat de Nules per completar la seua economia familiar. També contava que els carabineros eren tots molt templats, i que causaven sensació entre les xiques joves del poble. Altres dels nostres informants ens contaven que els carabineros es relacionaven molt bé amb els ciutadans de Nules, i hi ha bon record d’ells.
**********
Casetes vistes des del camí Cabeçol. El que veiem són les “portes falses” de les casetes, este costat no es cuidava, de fet es veuen per dalt els sofisticats embellidors de les façanes a l’altra banda. El motorista circula pel que ara és l’avinguda. A la dreta queda l’Estany, que ens conten que arribava fins a les casetes; ahí estaven, ens comenten, els ullals de l’aigua dolça. Entre l’Estany i les casetes només hi havia espai per passar un carro, i anys després es va llogar a carreters del poble per a que ho ompliren de terra per fer l’avinguda.
Parlant de l’aigua i del camí Cabeçol apareix el tema de l’anomenada Font de la Salut, un brollador d’aigua dolça que hi havia a un a travessa d’este camí. Es conta que es deia així perquè en una de les temibles epidèmies de Còlera del segle XIX li van prohibir a un home malalt que veguera aigua. Este, completament deshidratat, va pensar que per a morir igualment preferia fer-ho fart d’aigua i hi va beure, amb el resultat que es va curar. Antigament no deixaven beure aigua a les persones amb calentures, i en moltes malalties morien de deshidratació (el mateix va passar a l’epidèmia de l’anomenada “Grip Espanyola” en 1919, a què ací es deia “la Cucaratxa”).
**********
Una de les poques instantànies que hem trobat del cultiu de l’arròs; possiblement estaven treballant-lo, que és una cosa que es feia a mà abans de plantar-lo. Hi ha el record de com les cames s’omplien de sangoneres. Ens han dit que Nules va ser l’últim poble en què els homes van dur saragüells, potser precisament perquè el camal curt venia molt bé per a treballar dins de l’aigua. Es diu que potser a la gent de Nules se’ls deia “genolluts” perquè portaven els genolls enfangats de treballar a l’arròs, però apareixen tres noves versions del malnom: una és que anaven molt a missa, és a dir, que eren gent molt pietosa i sempre anaven a genollons; la segona diu que a la guerra de Successió tota la zona estava en contra del rei Borbó, Felip V, i en canvi Nules es va agenollar sotmetent-se-li. I la tercera diu que un home va preguntar per una direcció a uns treballadors que estaven menjant i li ho van indicar amb els genolls. Cadascú que trie la versió que preferisca.
Després de guerra l’arròs valia diners, tot i que la seua producció estava controlada per la Fiscalia, i una part s’havia de lliurar al govern per a la seua distribució en el racionament.
**********
Un jove fent gala d’habilitat sobre les anques del cavall -i amb espardenyes de careta-. Darrere està el carro descarregat d’andròmines: cadires, sàries o cabassos i tot tipus d’aparells per a la comoditat dels berenadors, que no es privaven de cap comoditat. Sempre hi havia qui desenvolupava habilitats en diferents camps; recordem que també hi havia afició als castellers, i hi ha algunes imatges que mostren muixerangues locals i castells de jugarota, de vegades a la platja.
**********
Més animals vora mar, en este cas un cavallet carregat amb tres joves a pèl. Darrere veiem una dona amb un banyador molt distint dels primers models pudorosos de les primeres imatges, la qual cosa ens fa dubtar de la seua datació.
**********
Del llibre de Tomás Miralles: “1940. Paco Bolillo, Soledad, Balbina, María Miralles Dualde, Evangelina, Pepe Miralles. En la Playa”. Veiem amb més detall el tendal del carro i a l’haca aparellada i amb llargs venta-mosques. Dos de les xiques van de dol, que ja hem vist que era molt habitual en aquells temps. Els fotògrafs es desplaçaven als llocs on hi havia concentració de gent per guanyar unes pecetes retratant i fent còpies. Lamentablement, no hem pogut conèixer l’autoria de la major part d’estes imatges.
**********
Altra fotografia de la col·lecció de Tomás Miralles: “1940. José Miralles, Evangelina Oliver, Encarnación Peris, José Ripollés, Teresa Monlleó, María Carreguí”. Ens diuen que açò possiblement seria Pasqua, perquè la gent es veu molt abrigada. Ací veiem a dos grupets de joves que sumen en total set xiques i quatre xics. Porten les cares mascarades, que era una broma molt habitual en temps en què es cuinava molt a llenya. Continua sorprenent-nos la quantitat de gent que anava vestida de negre, suposem sempre que per qüestions de dol.
**********
Altra foto de les replegades pacientment per Tomás Miralles. El grup de camareres de 1941, recentment acabada la guerra. Són quinze xiques i es veuen tres xiquets xicotets. També sobta que n’hi haja tantes de dol. Ens conten que les camareres tenien costum de fer una paella a la mar, una tradició que es manté en l’actualitat. “1941. Camareras en la playa. Amparo Olleta, Hermanas Peris, Amparo Torres, Trinidad Mariner, María Arámbul, Carmen Bertomeu, Pura, Soledad Canós, María, Josefina Monlleó, Antonia Arámbul”. Com es recordarà, l’Associació de Camareres de la Mare de Déu, fundada per Mossèn Trinitari Mariner, estava formada per dones distingides en quatre categories: viudes, casades, fadrines majors de 20 anys i fadrines menors, que eren aspirants. La inscripció de les xiquetes en la confraria es realitzava des de xicotetes.
En aquell moment encara hi havia molt poques casetes; a partir dels anys 50, quan va anar normalitzant-se la situació econòmica, es va accelerar la construcció.
**********
“Anys 40. Juan Antonio Vives, Amparín Vidal, Rosita Fandos, Sola Dualde (tia de Luis Casaus), Paquita Guillén [Recatalá en el llibre de Tomás Miralles] i Enrique García”. Més joves a la mar, dos xiques de dol i una d’elles amb un paraigües per a utilitzar-lo de para-sol (en aquell moment no estava de moda estar morenes). Com s’ha dit, la majoria de les dones es banyaven els peus i poc més. També és curiós comparar l’expressió corporal d’homes i de dones: les xiques presumides i els xics enjogassats; també en això estaven mons allunyats uns i altres.
**********
Una foto preciosa propietat del Grup d’Estudis d’Història Local i Fonts Orals de la UJI, amb una exagerada “marca d’aigua” (de la que ens disculpem). El fotògraf retrata un grup de cinc xiquetes i xiquets vora mar, un d’ells amb un bonic sillonet de vímet, amb un fons de casetes.
*
Deixa una resposta
Vols unir-te a la conversa?No dubtis a contribuir!