Seguim amb la col·lecció l de fotos de la mar reunides per la comissió tècnica Platges de Nules. Esta es la segona part, la primera, Fotos de la mar de Nules (I). Primera meitat del segle XX, incloïa fotografies des dels anys 20 fins a l’any 50 aproximadament.
Esta segona part inclou igualment fotografies de diferents procedències, la majoria no identificades, sobre la mar de Nules. En elles continua sent palesa l’activitat social i festiva que hi havia, però també el procés d’urbanització, que en estos anys s’accelerava, ocupant tota la primera línia i iniciant la construcció de les avingudes i de les finques d’apartaments. Per a la fi hem deixat un grup de postals impreses entre els anys 60 i 70 que hui en dia ens resulten molt singulars.
Com sempre, intentem evitar la reproducció de fotos sense un relat que ens presente a les persones que apareixen en el seu context. En este cas els comentaris a peu de foto s’han confeccionat de nou en dos Tallers de documentació d’imatges que es van realitzar durant quatre hores al Taller de memòria que imparteix Amelia Sánchez al CEAM, més altres apunts de la nostra part.
Es pot contribuir als comentaris escrivint a l’apartat de Comentaris al final de la pàgina, o al correu nulespedia@gmail.com.
Agraïm de nou al CEAM i a la seua directora, María Ángeles Gaya, la seua disponibilitat per a col·laborar en tot moment.
Fotos de la mar de Nules (II). Anys 50 i 60
| Donant | Comissió tècnica Platges de Nules |
| Informant | Tallers de documentació d’imatges -CEAM |
| Títol | Fotos de la mar de Nules (II). Anys 50 i 60 |
| Data dels tallers | Dilluns 9 de desembre de 2019 |
| Data de publicació | Dijous 13 de febrer de 2020 |
Anys 50
12 fotos.
Sis xiquetes vora mar, molt mudades, ja amb l’estètica característica dels anys 50. El sol està molt baixet, la vesprada s’acaba.
**********
Una caseta molt ben arreglada i plena de gent en 1956 (any, per altra banda, de nevada històrica). Ens resulta molt curiós el fet que les tres casetes que es veuen no es tocaven entre elles.
**********
Dinar a la mar de Nules el dilluns 18 de juliol de 1955. El 18 de juliol es commemorava el “Glorioso Alzamiento Nacional” que va donar peu a la Guerra Civil, i era festa nacional a tot l’Estat, fins a 1977. Les empreses i institucions també donaven la paga extra d’estiu, que va passar a denominar-se “paga del 18 de juliol”.
**********
15 o 16 joves molt mudats que van pujar a una barca a fer-se una foto. Desconeixem el nivell de la indústria de la pesca a la mar de Nules, però una barca com esta ja indica certa professionalitat (tot i que porta una mena de ‘matrícula’ de Castelló). La imatge pareix ser una foto d’una foto, i la qualitat es ressent.
**********
De nou una foto de la col·lecció de Tomás Miralles. La família i amics de Fina Silvestre en la platja, amb el carro i el burret. Incloent els xiquets menuts són 19. Els murets entre les casetes es van llevar en la guerra per facilitar la mobilitat de les tropes. Josefina Roselló contava que després de guerra els propietaris de les casetes van esperar a veure qui es llançava el primer a reposar eixos murets, perquè tots tenien por que hi hagueren susceptibilitats. Una vegada començat el primer van alçar-se els altres en molt poquet de temps. També es parla que en guerra els soldats feien forats als murs per passar d’una casa a una altra sense haver-se d’exposar (Alejandro Roselló ens mostra el que queda dels forats a sa casa en la seua entrevista).
**********
Cap al dimecres 16 d’agost de 1950, dia de Sant Roc. Una colla d’11 joves construeixen barraquetes, tal com era costum. Per Sant Roc hi havia tres dies de festa que els joves aprofitaven per passar en la mar, i per fer nit construïen barraques de senill, el canyís tan abundant en els serredals.
Són molts graciosos els banyadors amb cinturó, que van estar de moda en aquells anys.
**********
1956. Manuel Miralles i la seua neboda, Inés Cases; a la dreta, la casa dels Carabineros. Manuel va en una mena de moto Guzzi, una marca italiana que va fer furor en aquells anys. Pareixen parats per retratar-se amb el cotxe, que du una estranya matrícula de fondo fosc i lletres blanques, potser indici de turisme a la mar de Nules.
**********
Òbviament esta foto no és de la mar, sinó d’un dia de Pasqua a l’alqueria dels Alemanys. La primera dona per la dreta és la senyó Amparo la de Clavell, la segona la mare de la Romera (del carrer Sant Ramon), i la tercera germana de la primera. A l’altra punta, la xiqueta de l’esquerra és Conchita, i davant d’ella l’altra amb cistelleta és Amparito, filla de la primera dona que hem anomenat; el seu germanet està davant, entre dos xiquetes. La de la bata a quadros és Encarnita; tota esta gent vivia al carrer Sant Miquel. En els grups amb qui hem comentat estes fotos no hi havia consens sobre si la mar era destinació habitual en Pasqua i altres festes de berenar; en algunes fotos sí que hem vist campistes molt abrigats, senyal que sí que s’hi anava fora de temporada d’estiu. Tot i això, la destinació més freqüent a Pasqua eren els pous i les casetes o alqueries del terme, com en este cas (i el motor de Cantalobos, el del Carmen o la caseta de la Bamboïna, per exemple). En eixos tres dies de Pasqua s’estrenava roba i davantals, i s’anava amb la cistelleta plena o el saquet de berena amb mona, entrepans i altres delícies. En la foto els homes van molt mudats (molt per a trobar-se en el camp), i algun xiquet du espardenyes de veta. És molt simpàtic el xiquet de dalt amb el saquet penjant i una carabasseta per a veure; hui en dia és absolutament exòtic.
**********
Un grup d’amigues i amics a la Gola; darrere es veu una barca de pescadors. Són José Vinaixa, Rosa Palmer, Ana Palmer i altres.
**********
Un ramat de bous marxant per vora mar era un espectacle habitual que causava sensació, solien passar de bon matí i a poqueta de nit, però estos que veiem circulen amb el sol ben alt. En primer plànol veiem al manso, carregat amb una espectacular esquella.
**********
Hi havia gent que tenia por i s’amagava per les terrasses, i altres més agosarats que gaudien de l’espectacle i seguien als animals.
**********
Adults i xiquets seguint als bous.
*
Anys 60
10 fotos, 7 postals.
“A vora mar, any 1963”. Darrere del grup es veu clarament com s’anaven afegint casetes acceleradament. Rosa Casteñer, Vicente Lucas, Paquita, Tere Gil, Conchita, Mercedes Lucas, Fermín Gil, Francisco Roglá, Carmen Roglá.
**********
De nou de la col·lecció de fotos de Ramon Capella: són sa mare i sa tia retratades vora mar pel mateix Ramon, que era molt aficionat a la fotografia. Com es veu, porta segell amb data del diumenge 25 de juliol de 1965. L’autor ens feia observar la forma de vestir, permanentment de negre i amb calces en ple estiu. Són fotos molt ben enquadrades, amb una composició sòbria molt elegant i una llum bellíssima, com un Sorolla de postguerra en una família humil.
En el taller de memòria ens recorden que durant algun temps es treia arena i grava de la platja de Nules per a la construcció.
**********
Sis joves gaudint d’un dia de platja. Ens crida l’atenció la dona de darrere, a vora mar fent faenes i amb el davantal posat.
**********
Una família davant de la caseta: Rosarito i Vicentica Peris i els pares. Cinc dones, tres homes i un xiquet, amb les plantes acuradament disposades per adornar l’escena. No pareix que faça molta calor.
**********
1964. Dia de Sant Roc a la platja. Salvador Campos (el segon de dalt per avall, a l’esquerra), Pepe Margal (en front de l’anterior, amb el braç alçat), el Ceboll (baix a la dreta) i altres amics sobre l’estructura d’una resistent barraca de senill.
**********
Nou joves en Sant Roc, en 1961 (que eixe any va caure en dimecres). Ja s’han menjat la paella. Estos han substituït la barraca de senill per una gran tenda de campanya. En la col·lecció de fotos de Tomás Miralles ens donen deu noms i no sabem molt bé quin és el xic que no està o si es fa referència al fotògraf tot i que no aparega a la imatge. Els noms són: José Mª Gutiérrez (‘Chemari’), Javier, M. Jordán, Alejandro Roselló, Tomás Romero (de negre), Ramón Gavara, Vicente Castañer, Martí Serra, Ramón Escrich, José Aimerich.
**********
Una familieta vora mar (“les Viciedes”, ens diuen), davant d’un grup de casetes. Algunes xiques porten el cabell enrotllat amb rulos.
**********
Benjamín Rubio i Manolo “el Carabalí” posen per a la càmera en el càmping, on treballaven.
**********
Construcció de la primera avinguda de la platja, en 1964, darrere de les casetes de la mar -que tenen la façana “bona” a l’altra banda. Possiblement els arbres del fondo siguen els de la Gola. Veiem molt de treball manual, cabassos i lligones. Es conten almenys 19 persones.
**********
Anys 60, l’avinguda Plana Baixa en construcció, amb les faroles al mig.
**********
Postal del càmping de Nules, vist des de l’aire. Les postals són de finals dels anys 60 o principi dels 70. Com és natural, feien promoció turística del poble i de la seua platja. Entre els atractius de la mar estava el càmping, que durant anys va donar molta vida a tota la zona, tal com ens contava Josefina Roselló en una bonica entrevista a ella i a sa mare.
**********
Nova postal de Nules per atraure el turisme de sol i platja. Imatge treta de la web comercial Delcampe.net.
**********
Les postals serveixen també per veure a què es dóna més rellevància estètica o simbòlica en cada època. Les cinc imatges que composen esta postal són les següents: la vista del poble des de darrere del Jardí Botànic, agafant un skyline que inclou l’església, tot i que l’arquitectura que mostra té molt poc d’interés; la platja (per suposat!); les taronges (no s’aprecia molt bé, però no pareix que siguen clemenules); l’avinguda de la mar, prioritzant els edificis d’apartaments per damunt de les casetes modernistes de l’altre costat de carrer; i el càmping, que durant anys va ser tota una institució que va dinamitzar la vida social de la platja.
**********
Si tornem a fer l’exercici d’identificar les imatges i qüestionar-nos sobre el seu sentit, trobem una fotografia amb la Granja en primer plànol i el poble darrere, prioritzant, conscient o inconscientment, la carretera general que travessava el poble i que en realitat era un bon mal de cap; la plaça de l’ajuntament, amb l’església i la font en marxa; llimes i taronges; i de nou, sol i platja. Clarament s’aprecia la voluntat de canvi social: cap a la modernitat, el progrés i els canvis en el model productiu orientant-se cap al turisme.
**********
Fotografia en format postal del càmping en els seus primers anys, amb uns arbres joves que feien molt poqueta ombra. Imatge treta de la web comercial Todocoleccion.net.
**********
Esta fotografia ja s’havia vist fent part d’una composició un poc més amunt. Respon a la demanda d’un turisme de sol i platja. Ací veiem a més a més l’extensió de platja que hi havia fins a les casetes, i que hui s’ha vist dràsticament retallada.
Es parla també dels dos bars, barracons o xiringuitos que durant algun temps, abans de fer l’avinguda, va haver davant de les casetes: el de Manolo Marmaneu i el Gris, prop de la Gola, i el d’aquell altre a qui amb afecte deien “Fu Manchú”, un poc més enllà del far. La imatge està treta de la web comercial Todocoleccion.net.
**********
Postal amb foto aèria de la mar de Nules. Les participants en el nostre Taller de documentació d’imatges no tenien gens clar que esta vista fora de Nules, i tanmateix, després de pegar-li moltes voltes, ens queda bastant clar que es veu la Gola, l’Estany a la dreta (darrere dels primers edificis) i el camí del Canal perpendicularment a l’observador. Imatge treta de la web comercial Todocoleccion.net.
*
Anys 40
18 fotos.
Ramon Capella i Bartolomé Avariento a la platja de Nules el dimecres 8 de juliol de 1942, quan Ramon tenia 18 anys. Es veu que les platges no estaven tan concorregudes com ara. Fotografia de la Col·lecció de Ramon Capella Herrero.
**********
Fotografia familiar amb huit persones d’almenys tres generacions. Com es veu per la posició el sol, a la mar s’anava generalment a berenar. En esta imatge resulta molt graciós el discret posat, la majoria sense mirar a càmera, buscant una naturalitat un tant impostada. És una foto de 1942.
**********
La penya “els Encensats”, 18 joves divertint-se el dia de Sant Roc de 1945. No podem evitar pensar que només feia sis anys que havia acabat la guerra, i que potser alguns d’estos joves n’havien participat i/o havien tingut que fer la llarga mili posterior (fins a quatre anys més!), per no parlar de les conseqüències que la guerra i la postguerra hagueren pogut tindre sobre ells o les seues famílies.
**********
Una altra foto del mateix grup, també publicada anteriorment, en què se’ls canvia el nom de la penya: de “ensensats” (que vindria d’“encens”) a “ascensats” (d’“ascens”). Ací ja tenen la paella feta i porten una gran garrafa, potser de vi. El xic del barret és Vicent Navarro.
**********
“Grup d’amics a la «Gola», any 1947”. Inconfusible el mur de la Gola. Crida l’atenció l’elegància dels joves, un d’ells amb barret, pipa i bona ullera de sol, com un Humphrey Bogart qualsevol.
**********
Una família arrimats vora mar, amb eixa imatge arquetípica del meló tocant l’aigua per a que anara refrescant-se. La dona dels xiquets pareix que tinga un plat a les faldes: potser ja havien dinat o estava donant alguna cosa als menuts. Les xiques van tapades, amb un banyador de faldilla o algun tipus de camisó, però amb cert atreviment: ja se’ls veuen les cuixes fins a ben amunt. Bona faena del fotògraf anònim que va tirar la foto exposant-se a banyar-se ell i la càmera. Molt més arrere es veuen un parell de casetes, ja en el límit de la part urbanitzada.
**********
Dotze dones, un jove i xiquetes i xiquets. Al fondo veiem carros i animals, i alguns curiosos observant al grup. Es veuen bastant tapades, algunes fins i tot amb la toqueta posada o amb calces com la xiqueta de l’esquerra. Apareix la polèmica sobre si a Pasqua o altres festes fora de temporada s’anava o no a la mar (la majoria de les presents no ho feien); siga com siga, ens conten que moltes colles de joves llogaven carros entre tots i anaven a la mar de Nules o a la de Moncofa en carro. En algun cas els se feia de nit i al tornar els pares “volien matar-los a tots” [risses].
**********
La Casa dels Carabineros (Cos de carrabiners de costes i fronteres) en estat de ruïna després de la guerra. Estava situada a on hui està el faro. Tots els clotets que veiem a la façana serien segurament marques de metralla. Ens conten que tots els anys unes quantes famílies anaven a passar l’estiu a la casa dels Carabineros; la més coneguda era la “de l’estanc”, la família dels Simonets, un matrimoni amb 11 fills. Recorden a Teresa la Quinquillera i altres famílies, de vegades amb portes fetes amb materials precaris com fusta de caixons de tabac. No hi havia portes ni finestres ni res. Això va ser així fins que la van tombar.
Este edifici estava format per dos cases, i cadascuna era per a quatre famílies. A cada casa hi havia quatre habitacions; un antic habitador recorda que en una d’elles sa mare tenia ànecs per a vendre, una altra la utilitzaven de cuineta i les altres dos eren una per a xics i l’altra per a xiques. Dormien sobre màrfegues de pallarofa de panís. Hi passaven dos o tres mesos d’estiu. Els pares demanaven permís al servei militar que corresponia i els autoritzaven. Faltaven teules i estava ple de goteres, que els pares arreglaven com podien, passant teules d’un lloc a un altre. Hi havia un pou d’aigua dolça i una cisterna d’on es bevia. Pareix que en aquella zona hi havia uns quants ulls d’on brollava aigua dolça.
**********
La Casa dels Carabineros des d’una altra perspectiva. Recordem que en esta casa vivien els carabineros (policia de costa, integrada en la guàrdia civil després de la Guerra civil, perquè s’havien mantingut fidels al govern republicà) i les seues famílies. Contava Josefina Monlleó en una entrevista que les dones dels carabiners criaven pollastres i els venien al mercat de Nules per completar la seua economia familiar. També contava que els carabineros eren tots molt templats, i que causaven sensació entre les xiques joves del poble. Altres dels nostres informants ens contaven que els carabineros es relacionaven molt bé amb els ciutadans de Nules, i hi ha bon record d’ells.
**********
Casetes vistes des del camí Cabeçol. El que veiem són les “portes falses” de les casetes, este costat no es cuidava, de fet es veuen per dalt els sofisticats embellidors de les façanes a l’altra banda. El motorista circula pel que ara és l’avinguda. A la dreta queda l’Estany, que ens conten que arribava fins a les casetes; ahí estaven, ens comenten, els ullals de l’aigua dolça. Entre l’Estany i les casetes només hi havia espai per passar un carro, i anys després es va llogar a carreters del poble per a que ho ompliren de terra per fer l’avinguda.
Parlant de l’aigua i del camí Cabeçol apareix el tema de l’anomenada Font de la Salut, un brollador d’aigua dolça que hi havia a un a travessa d’este camí. Es conta que es deia així perquè en una de les temibles epidèmies de Còlera del segle XIX li van prohibir a un home malalt que veguera aigua. Este, completament deshidratat, va pensar que per a morir igualment preferia fer-ho fart d’aigua i hi va beure, amb el resultat que es va curar. Antigament no deixaven beure aigua a les persones amb calentures, i en moltes malalties morien de deshidratació (el mateix va passar a l’epidèmia de l’anomenada “Grip Espanyola” en 1919, a què ací es deia “la Cucaratxa”).
**********
Una de les poques instantànies que hem trobat del cultiu de l’arròs; possiblement estaven treballant-lo, que és una cosa que es feia a mà abans de plantar-lo. Hi ha el record de com les cames s’omplien de sangoneres. Ens han dit que Nules va ser l’últim poble en què els homes van dur saragüells, potser precisament perquè el camal curt venia molt bé per a treballar dins de l’aigua. Es diu que potser a la gent de Nules se’ls deia “genolluts” perquè portaven els genolls enfangats de treballar a l’arròs, però apareixen tres noves versions del malnom: una és que anaven molt a missa, és a dir, que eren gent molt pietosa i sempre anaven a genollons; la segona diu que a la guerra de Successió tota la zona estava en contra del rei Borbó, Felip V, i en canvi Nules es va agenollar sotmetent-se-li. I la tercera diu que un home va preguntar per una direcció a uns treballadors que estaven menjant i li ho van indicar amb els genolls. Cadascú que trie la versió que preferisca.
Després de guerra l’arròs valia diners, tot i que la seua producció estava controlada per la Fiscalia, i una part s’havia de lliurar al govern per a la seua distribució en el racionament.
**********
Un jove fent gala d’habilitat sobre les anques del cavall -i amb espardenyes de careta-. Darrere està el carro descarregat d’andròmines: cadires, sàries o cabassos i tot tipus d’aparells per a la comoditat dels berenadors, que no es privaven de cap comoditat. Sempre hi havia qui desenvolupava habilitats en diferents camps; recordem que també hi havia afició als castellers, i hi ha algunes imatges que mostren muixerangues locals i castells de jugarota, de vegades a la platja.
**********
Més animals vora mar, en este cas un cavallet carregat amb tres joves a pèl. Darrere veiem una dona amb un banyador molt distint dels primers models pudorosos de les primeres imatges, la qual cosa ens fa dubtar de la seua datació.
**********
Del llibre de Tomás Miralles: “1940. Paco Bolillo, Soledad, Balbina, María Miralles Dualde, Evangelina, Pepe Miralles. En la Playa”. Veiem amb més detall el tendal del carro i a l’haca aparellada i amb llargs venta-mosques. Dos de les xiques van de dol, que ja hem vist que era molt habitual en aquells temps. Els fotògrafs es desplaçaven als llocs on hi havia concentració de gent per guanyar unes pecetes retratant i fent còpies. Lamentablement, no hem pogut conèixer l’autoria de la major part d’estes imatges.
**********
Altra fotografia de la col·lecció de Tomás Miralles: “1940. José Miralles, Evangelina Oliver, Encarnación Peris, José Ripollés, Teresa Monlleó, María Carreguí”. Ens diuen que açò possiblement seria Pasqua, perquè la gent es veu molt abrigada. Ací veiem a dos grupets de joves que sumen en total set xiques i quatre xics. Porten les cares mascarades, que era una broma molt habitual en temps en què es cuinava molt a llenya. Continua sorprenent-nos la quantitat de gent que anava vestida de negre, suposem sempre que per qüestions de dol.
**********
Altra foto de les replegades pacientment per Tomás Miralles. El grup de camareres de 1941, recentment acabada la guerra. Són quinze xiques i es veuen tres xiquets xicotets. També sobta que n’hi haja tantes de dol. Ens conten que les camareres tenien costum de fer una paella a la mar, una tradició que es manté en l’actualitat. “1941. Camareras en la playa. Amparo Olleta, Hermanas Peris, Amparo Torres, Trinidad Mariner, María Arámbul, Carmen Bertomeu, Pura, Soledad Canós, María, Josefina Monlleó, Antonia Arámbul”. Com es recordarà, l’Associació de Camareres de la Mare de Déu, fundada per Mossèn Trinitari Mariner, estava formada per dones distingides en quatre categories: viudes, casades, fadrines majors de 20 anys i fadrines menors, que eren aspirants. La inscripció de les xiquetes en la confraria es realitzava des de xicotetes.
En aquell moment encara hi havia molt poques casetes; a partir dels anys 50, quan va anar normalitzant-se la situació econòmica, es va accelerar la construcció.
**********
“Anys 40. Juan Antonio Vives, Amparín Vidal, Rosita Fandos, Sola Dualde (tia de Luis Casaus), Paquita Guillén [Recatalá en el llibre de Tomás Miralles] i Enrique García”. Més joves a la mar, dos xiques de dol i una d’elles amb un paraigües per a utilitzar-lo de para-sol (en aquell moment no estava de moda estar morenes). Com s’ha dit, la majoria de les dones es banyaven els peus i poc més. També és curiós comparar l’expressió corporal d’homes i de dones: les xiques presumides i els xics enjogassats; també en això estaven mons allunyats uns i altres.
**********
Una foto preciosa propietat del Grup d’Estudis d’Història Local i Fonts Orals de la UJI, amb una exagerada “marca d’aigua” (de la que ens disculpem). El fotògraf retrata un grup de cinc xiquetes i xiquets vora mar, un d’ells amb un bonic sillonet de vímet, amb un fons de casetes.
*
Deixa una resposta
Vols unir-te a la conversa?No dubtis a contribuir!