Martín Pérez, “Foto Pérez”

Resum

Martín Pérez Pérez, nascut a Nules un dilluns 24 d’octubre de 1927, fotògraf de Nules.

Va fer la comunió als 7 anys i va anar a escola fins que als 8 es va parar per la Guerra. Als 12 anys ja treballava al camp, aleshores va aprendre música de mà del mestre Pedro Tel. Quan havia d’agafar l’instrument son pare va voler que aprenguera a tocar l’acordió per guanyar diners. Tocava en balls, bodes, festes de quintos i altres.

El camp no li anava bé per a les seues mans; va buscar una alternativa que complementara la seua activitat de músic. Aleshores la seua germana li va regalar una càmera de caixonet, amb què feia fotos que li revelava Rafael Escrig. Conscient de les seues mancances se’n va anar a Barcelona perquè li ensenyara fotografia un cosí. Mentrestant va tocar amb l’orquestra Dumbo i es va enrolar en l’orquestra d’un circ, amb qui va passar sis mesos tocant per Espanya. [5 min.] Amb les 15.000 pessetes que va guanyar es va comprar el traspàs d’una paqueteria-perfumeria i dos càmeres bones, i va muntar un laboratori de blanc i negre on revelava ell mateix; es feia les fórmules i millorava les fotos: retocava, feia composicions i fotomuntatges. [10 min.] És molt exigent i pensa que sempre es poden millorar les fotos. Pesava els productes amb un pes de safrà.

Va treballar molt, més avant va posar estudi al carrer Major. Foto Nácher, de València, li va ajudar a equipar-lo amb el millor de l’època.

Quan va arribar el color va treballar amb Levante Color però després es va passar al laboratori de Carlos Lafuente, [15 min.] a qui considera el millor d’Espanya, l’únic que li revelava les tires de negatius que li arribaven d’una productora de cinema francesa, que li donaven una qualitat sense competència.

Com a professional es diu puntual, complidor, elegant, exigent i perfeccionista. A l’arribar la fotografia digital [20 min.] va passar el negoci a les filles, que treballen a Moncofa i Nules respectivament.

Conta una anècdota sobre l’últim dia que va anar a llaurar: a la matinada venia mudat de fer cantades i no va poder mudar-se de roba, de manera que va anar amb jaqueta i corbata a llaurar amb l’haca. [25 min.] Allò va provocar hilaritat, però efectivament a l’endemà se n’anava a tocar al circ.

Parla de l’eslògan que li va dir algú espontàniament i que va triomfar: “Foto Pérez, que sales más guapo de lo que eres”.

Ens mostra la foto del Biscúter que es va comprar de segona mà, amb què anava a fires i eixia a fer fotos al Jardí, a la Mar, a fires de pobles, fins a Penyíscola. En ell fotografiava xiquets i parelles. El Biscúter no tenia marxa arrere i va produir moltes anècdotes. [30 min.] Conta també com va traure el carnet de conduir i la seua habilitat aparcant.

Sobre l’àmbit de la fotografia a Nules en els primers anys ens parla de Foto Escrig, que era el que més en sabia; d’Anton, municipal que es va retirar; i de Foto Romero, que també tenia laboratori però que va deixar el poble. Sense competència, Rafael Escrig i Martín Pérez van tindre molt bona relació, hi havia molt de companyerisme, repartien la faena i es recolzaven mútuament. [35 min.] Quan havien de pujar els preus ho parlaven per no perjudicar-se un a l’altre.

Quant als aspectes legals, ens ensenya els carnets de fotògraf i ens conta que hi havia carnet per a cada càmera i un especial per a fotògrafs ambulants. S’havia de tindre permís de Madrid i de Govern Civil. Quan van vindre els Reis a Nules [el 3 de desembre de 1976], els fotògrafs havien d’anar acreditats.

Està molt agraït al públic de Nules i li emociona recordar-ho. Diu que li ha agradat tant el seu ofici [40 min.] que l’haguera fet debades.

En l’actualitat es distrau tocant la bateria amb l’orquestra Los Veteranos, que fan ball al CEAM i toquen també a festes, a Vilavella i altres llocs.

Se’ns queden moltes preguntes, la vida de Martín Pérez dona per a escriure uns quants llibres; s’emociona ell i ens emocionem nosaltres. La feina del fotògraf ha sigut durant dècades la memòria gràfica dels pobles, una funció importantíssima, com a testimonis privilegiats de la història, que mai no es valorarà suficient. Com a productor cultural Martín Pérez mereixeria tots els homenatges.