Sobre la devoció i les festes de la Mare de Déu de la Soledat

La devoció, la Capella i les festes de la Mare de Déu de la Soledat són algunes de les senyes d’identitat de Nules al llarg de la seua història. Creada per a la seua organització i cura, l’Associació de Capelleres i Camareres de la Mare de Déu de la Soledat és una de les nostres institucions més venerables i també una de les més antigues en actiu, de manera que necessàriament havia d’estar en el nostre arxiu en un lloc d’honor. Ho fem amb quatre textos distints que ens permeten conjugar la realitat de la festa, la memòria popular, les llegendes i la història acadèmica. Són els següents:

Per començar vam voler tindre una conversa amb el grup de les Capelleres, per conèixer la versió més humana, les seues anècdotes, tot allò més fresc de les seues protagonistes. L’entrevista està il·lustrada amb nombroses fotografies.
A més, el secretari i majordom de la Capella de la Mare de Déu de la Soledat, Ramón Oliver, ens ha fet arribar una selecció de textos breus de distintes procedències que, entre la història i la llegenda, ens introdueixen a la història de la devoció a la Mare de Déu de la Soledat, a la possible autoria de l’escultor Gaspar Becerra, a l’antiga capella i les imatges que l’ornaven abans de la Guerra civil, a la biografia del fundador de l’Associació, Mn. Trinitari Mariner Gimeno, i al model de festa que ell va planejar per a Nules.
La història i la funció de les Capelleres es pot llegir ací mateix en textos del cronista de la Vila de Nules, Vicent Felip Sempere; enllacem al text que està publicat a la pàgina web de la Parròquia de Sant Bartomeu i Sant Jaume: «Festividad a Nuestra Señora de la Soledad que le ofrecen “les camareres”».
Per últim, en text apart, reproduïm un segon text de Vicent Felip Sempere a propòsit de l’Origen de la devoció a la Mare de Déu a Nules, que és el text fonamental per a entendre la devoció i la festivitat en el seu context.

A més a més adjuntem un bon nombre de fotos històriques i actuals que donen fe de la vigència i de la distinció de la Festa.

Per fi, volem recomanar tres informacions precioses que tenen a veure amb esta devoció:

La primera és la Misa de la Coronació Pontifícia de la Mare de Déu de la Soledat de Nules, que es pot sentir en la pàgina web del seu compositor, el nuler Miguel Ángel Martínez Montés, on a més es pot accedir a la partitura de director.
La segona és la informació relativa als Gozos a Nuestra Señora de la Soledad de la Villa de Nules, en la web Gogistes Valencians.
I finalment, cal veure la quarta part del llibre de fotografia històrica de Nules recollida per Tomàs Miralles: Nules 1889-1965. Colección fotográfica, dedicat a Tradició i festes del poble, on es poden trobar moltes fotos històriques de la Capella i de la festa de la Mare de Déu.

Mosén Trinitari encargó a un reducido grupo de mujeres, solteras,
de profundas convicciones religiosas, gran humildad en su forma de actuar
y probado espíritu de servicio, para que, de forma discreta
y siempre en un segundo plano, se ocuparan de abrir y cerrar la capilla
y del cuidado del ajuar de Nuestra Señora y de vestirla,
según requería cada ocasión; a estas mujeres se les conocería como “capelleres”.
Vicent Felip Sempere

Entrevista a les Capelleres de la Mare de Déu

Realitzem una entrevista al grup de Capelleres la vesprada del 26 de juliol de 2018, en la mateixa Capella de la Mare de Déu de la Soledat. Les Capelleres rebutgen tot protagonisme individual, així que eliminem les imatges: qui parla és el col·lectiu.

La seua institució sobreviu amb molta salut en el si de l’Associació de Capelleres i Camareres de la Mare de Déu de la Soledat. Parlem amb Vicentica Peris, vicepresidenta de l’associació, que també és la Capellera més antiga: des de menudeta la va implicar una tia seua, i quan l’any 60 va fer la festa de les Camareres li van dir: “La xiqueta ja és capellera de veritat”. Ens acompanyen també Tere Mechó, Rosita Martínez i Puri Biedma, una de les més joves. Falta Fina, també jove, que no ha pogut estar present, i Inés, que va faltar, massa jove, en 2017, el dia de Sant Bartomeu. D’ella se’n recorden amb molta estima i enyorança.

Finalment ens acompanya també Ramón Oliver, secretari-tresorer i majordom de la Mare de Déu, que porta més de quaranta anys al seu servei; Ramón coneix tots els raconets de la Capella de la Mare de Déu de la Soledat.

El president de l’Associació sempre és el retor titular, actualment mossèn Esteban Badenes. La Junta Directiva està composta per les capelleres, el majordom, el president i les camareres, que són les que fan la festa i que es renoven tots els anys.

La veterana absoluta és Vicentica, nascuda en 1937, entre les seues companyes i companys hi ha persones nascudes en 1944, en 1950, i gent molt més jove; això vol dir que les Capelleres agrupen distintes generacions i que tenen assegurada la seua continuïtat.

[showhide type=”links2″ more_text=”Llegir tot (%s paraules)” less_text=”Amagar (%s paraules)”]

Ser capellera és un càrrec vitalici. Totes les capelleres que s’han mort ho han fet sent-ho, després de dècades de servei.

Són totes de Nules i, casualment o no, viuen pel centre del poble, molt a prop de la Capella de la Soledat. Són filles i fill de gent llauradora, tradicional de Nules.

María Llombart, Soledad Martínez i María Carreguí (agenollada); la que va vestida de blanc és Vicentica Peris que duia els tacons de fer la Festa de les Puríssimes. Foto Pérez, dimarts 1 de maig de 1962.

Un any abans, Vicentica havia fet la festa de les Camareres. Sobre les fotos, conta que eren capelleres i eren totes amigues, i quan venien per a llevar-li el trage a la Mare de Déu van voler fotografiar-se davant. No recorda perquè estava ahí, vestida de blanc, i què vol dir eixa cortina. Com que no du vestit d’hivern, dedueix que seria abril.

Vicentica ens explica que a ella la van fer capellera de xicoteta i que, quan va ser la festa de les Camareres, María Llombart li va dir a sa tia María Roseta: “Ara esta xiqueta ja serà Capellera” i van anar a la capella les tres Capelleres majors, son pare i sa mare, van resar un rosari davant de la Mare de Déu i ja era Capellera.

Ramón va començar quan era un xiquet, ajudant a baixar a la Mare de Déu. Li van dir: “Ramón, d’ací ja no eixiràs”, i així ha sigut. Ramon viu a la vora de la Capella, i de tant en tant li fa una ullada. Diu que este és el seu equip i la seua labor: dedicació total quan es tracta de la Mare de Déu. No hi ha hores ni hi ha res. Dedicació total.

Els diem que és molt bonic i molt lloable el seu treball, i ens diuen que la Mare de Déu és molt volguda a Nules i tot es fa a gust, independentment de la ideologia que siguen, quan ix la Soledat la gent compleix.

Mn. Trinitari en una fotografia penjada a la sagristia de la Capella. El text diu: “RDO. DON TRINITARIO MARINER GIMENO. Beneficiado de la Arciprestal de Nules y Capellán de la Capilla de la Virgen de la Soledad. Fundó en el año 1909 la tradicional y marianísima fiesta de las Camareras de nuestra venerada Patrona, y falleció el 23 de Noviembre de 1933. R.I.P.”.

L’ASSOCIACIÓ DE CAPELLERES I CAMARERES DE LA MARE DE DÉU DE LA SOLEDAT

Mn. Trinitari Mariner i Gimeno (1863-1933) es va fer càrrec de recuperar la Capella de la Soledat, de crear una associació que en passara compte i d’impulsar el culte a la Mare de Déu. En l’actualitat, l’Associació de Capelleres i Camareres és una associació legal, amb els seus estatus, però en principi Mn. Trinitari només va redactar un reglament, que va presentar al bisbe de Tortosa en 1909. Este reglament s’ocupa de tots els detalls de la festa: per exemple, de regular la participació dels àngels, és a dir, les xiquetes i xiquets que eixen vestits d’angelets al segon any després de prendre la Comunió. Els àngels porten diferents colors; una de les capelleres ens diu que ella va estrenar el groc, que ninguna no volia dur-lo. I que després va eixir amb el guió, perquè ja era molt alta per a eixir d’àngel. El reglament ha patit algunes transformacions lògiques amb el pas dels anys.

Abans les capelleres havien de ser fadrines, casada no n’hi havia cap. Podien ser viudes també.

Les camareres, en canvi, tenien diferents categories: casades, viudes, fadrines de menys de vint anys i fadrines de més de vint anys.

NETEJA, ROBA I ALTRES FUNCIONS DE LES CAPELLERES

La Capella es neteja cada quinze dies, abans es feia totes les setmanes. Si hi ha alguna festa (bodes, per exemple) es fa una neteja extraordinària.

Àngels.

Cada sis mesos es fa una neteja en profunditat: a l’octubre per a la Soledat i a la festa de les Camareres, quan venen a cantar a la Mare de Déu. La neteja la fan capelleres i camareres.

Les camareres fan torns de neteja de 3 mesos, en funció de quantes n’hi ha. Enguany (2018) són 17 dones, ens diuen, però l’any en què només en van ser 2 van haver d’anar tot l’any.

Les capelleres també tenen torns per obrir, tancar… Vicentica conta que les capelleres d’abans es dedicaven més a la Capella, i es reunien per a planxar. Passaven un dia a la capella llavant i planxant la roba de la Soledat.

Part de la seua funció com a Capelleres és mantindré els protocols de neteja, vestimenta, ornamentació, joieria, etc., que es passen d’unes a altres.

Ens conten també que quan venen a netejar les Camareres, per norma es fa una oració a la Mare de Déu, que la fa la Capellera que està de guàrdia, per torn, i quan acaben també.

FESTES

Ens expliquen que la festa la fa el poble a expenses de l’Ajuntament, perquè la Mare de Déu de la Soledat és la seua Patrona. Hi ha dos festes: la festa de la Patrona, que es celebra el segon diumenge d’octubre, i la de les Camareres de la que se n’ocupa l’Associació i que es celebra després del diumenge de Pascua.

Ens expliquen que el dia de l’Encuentro és molt bonic, es fan 5 dies de perles a la Mare de Déu. Les perles les va crear Mn. Trinitari i les han reformat després. Es fa una missa i la perla de vesprada, i el diumenge, que és el dia de les Camareres, hi ha una missa major, hi ha una processó de la Mare de Déu i quan s’acaba, les persones de la processó i les Camareres tornen la imatge a la Capella de la Soledat. El predicador, les perles, la missa… tot ho paga l’Associació. En canvi la festa de la Soledat (en octubre) la paga l’Ajuntament.

Exposició del nou mantell de la Mare de Déu en març de 2017.

Expliquen que en el poble tots volen a la Mare de Déu i que als actes no només van les sòcies, també van homes i molta gent jove. L’exposició del mantell de la Mare de Déu, per exemple, va ser un gran èxit. També va anar molta gent, diuen, en altres celebracions com les bodes de plata i d’or de les Capelleres. Insisteixen en què no es necessari pagar la quota per a assistir a la missa de celebració corresponent. A més la Mare de Déu no cobra res d’eixes coses, expliquen: la festa van a pagar-la a la parròquia.

Ramón parla sobre les perles: l’últim dia de perles, el darrer divendres d’octubre, tots els xiquets batejats van davant de la Mare de Déu per a imposar-los l’escapulari i la medalla de la Mare de Déu, i quan s’acaben les perles estan tots en corro davant d’ella.

El dia de la Soledat, com és la patrona, es trasllada la Mare de Déu a l’església, acompanyada per l’Ajuntament, les Camareres… tota la gent que vol anar.

REGLAMENT

El reglament no és estricte respecte de la indumentària de les Capelleres. Divendres Sant van vestides de negre, i els que trauen la peanya amb trage negre i corbata negra. El dia de les Camareres, estes porten una banda com a senyal de glòria. I a l’octubre diuen que sempre és bonic eixir amb un trage decorós, generalment fosc, però no hi ha més normes.

Ens sorprèn saber que no fa molts anys que les Capelleres eixen a la processó: des de 2003. Igual que en la festa de les Camareres, antigament l’estendard el portaven els àngels, i entre les ales i l’estendard se’ls feia pesat. Ara els portadors del guió de la Soledat són els que duen l’estendard; són les cosetes que han canviat. Abans també eixien amb els àngels quatre banderins de cada color que representaven distintes coses, i s’han suprimit.

L’únic dia que no eixen elles és el dia de les Camareres. Els estendards en esta ocasió es queden a l’església, per a les Perles.

I dilluns de Pentecosta és quan entreguen les medalles les Camareres d’eixe any i l’agafen les de l’any venint. Es nomenen amb una fórmula com a que es comprometen tot l’any a estar al servei de la Mare de Déu. Aleshores ja es preparen els torns i tot el que s’ha de fer. El primer acte que tenen és la taula per al diumenge del Nostre Senyor, que presideixen elles.

(…) A les cadires es posen les Camareres esperant la processó del Sant.

TAPISSOS

Veiem imatges de molta bellesa mostrant escenes i detalls riquíssims que es realitzen de forma totalment artesanal i que aconsegueixen superar-se cada any. Tapissos de flors com al Corpus; Vicentica diu que a Nules tenen “dos Corpus”.

De vegades fa aire i el dibuix del sol pot desfer-se. Es fa el dibuix en terra i es reompli de flors, i de tant en tant van amb un arruixador i ho banyen per a que no se’n vole. Són tapissos preciosos.

CANVIS RECENTS

Abans, després de la missa i la processó la tornaven a la Capella amb la Marxa Reial, i darrere d’ella anava tot el poble, amb la regina de festes i tota la cort, acompanyats amb un pasdoble. Ara això s’ha canviat, es fa sense música. També comenten que la Mare de Déu sempre tornava el dia de la Soledat, fins que, farà cosa de tres o quatre anys, Mn. Esteban va decidir canviar-ho. La pèrdua de la tornada de la Mare de Déu els va doldre molt. En l’actualitat la imatge de la Soledat es queda a l’església, és més difícil fer-se fotos amb ella i ni tan sols està de cara. Expliquen que hi havia diverses cortines que es posaven en moments determinats, però amb este canvi han deixat de gastar-se: en tenien una roja per a quan la Mare de Déu porta el mantell blanc i una altra per a quan portava el negre. Les cortines van ser un regal d’unes camareres, són molt valuoses però ja no s’han pogut utilitzar més*.

[* D’altra banda, el canvi s’explica de la següent manera: Tradicionalment, la festa de la Mare de Déu, el segon diumenge d’octubre, la imatge es quedava a l’església, no tornava a la Capella. Es feia així perquè durant la setmana següent se li feien les Perles cada dia. I el tercer diumenge de mes, festa de Santa Teresa, després de la processó, es tornava la imatge de la Mare de Déu a la capella sense llums ni música. A partir de la festa de la Coronació, l’any 2000, això va canviar i se la tornava el mateix dia de la festa Major amb tot l’acompanyament. El que s’ha fet en els últims anys és recuperar la manera antiga, sobre la qual cosa, com veiem, hi ha diversitat d’opinions.]

ECONOMIA

Les Capelleres van a cobrar les quotes per tot el poble. El tenen distribuït per barris, cadascuna té el seu i en estiu van a cobrar a la Mar. És un treball que implica un sacrifici i un esforç temporal, però que assumeixen amb gust.

Tenen també despeses extra, com ara el Mantell de Glòria de la Mare de Déu que es va encarregar a un dissenyador de València i que els va fer un bordador de Sevilla. Tot fet a mà. Van anar a Sevilla quan estaven bordant-lo, els va agradar molt. Van plorar molt, diuen, és molt emotiu.

El mantell substituït estava molt delicadet, fet després de guerra. Parlen de les bordadores de Nules, de molt abans de la guerra. Mn. Trinitari seia al teler i començava una floreta per a que li la continuaren. Parlen de Maria Aràmbul, que ja té 101 anys, i que de menuda, quan eixien de les monges anava amb altres xiquetes a replegar els filets d’or que tiraven les bordadores. Parlen d’Antonieta, la germana de Carmen, i moltes altres, desconegudes per a nosaltres.

El nou mantell es va poder comprar després d’estalviar diners durant molts anys. Ens conten que també van tindre una donació d’un testament que va ajudar molt, i el bisbat encara es va quedar una quantitat per a dir-li misses.

Normalment són les àvies les que paguen per les xiquetes; a moltes, diuen, les apunten a Capelleres el mateix dia que naixen.

AJUNTAMENT

Expliquen que com que la Mare de Déu és Patrona del poble, sempre van a presentar-se quan hi ha un nou alcalde o alcaldessa. Sempre han tingut el recolzament de l’Ajuntament, fóra del color que fóra.

ALTRES USOS: LES ENRAMAES

Les Enramaes es preparaven en la Capella de la Sang, al costat (on ara està el Museu), que es comunicava amb la de la Mare de Déu per una porteta. Però això no ho organitzaven elles, era una festa de què es feien càrrec homes ja majors, però també molta més gent de diferents edats: el senyor Tomaset el Farinero… El pare de Vicentica tenia una finca on plantava flors per a les barraquetes i per a les enramades; diu que son pare feia guàrdia allí per a que no li les furtaren. I tots els homes, no només son pare. I les xiques anaven a buscar-ne, de flors. Les companyes de Vicentica no van arribar a participar, perquè són més joves. Conten que fa uns anys, quan estava mossèn Rafael, es va intentar recuperar, però van voler fer-ho a la Capella i pareix que embrutaven molt.

LA GUERRA I LA POSTGUERRA

A diferència de l’església, que es va tombar, la Capella va sobreviure a la guerra. A Vicentica els seus pares li deien que l’església era com una catedral en més xicotet. La Capella va fer de parròquia fins que van inaugurar la reconstrucció del Convent. Com era xicoteta per a la gent del poble, molts fidels s’acomodaven a la Capella de la Sang, aprofitant la porteta que les comunicava, i qui no la veia la oïa. Al fer el Museu independent, es va aprofitar l’espai de pas per emmagatzemar coses.

El catecisme o el “rebañito” també el feien en eixos espais.

Els preguntem pels orígens de la devoció a la Mare de Déu. Vicentica ens diu que ací la Mare de Déu la va dur una criada d’una marquesa o una condesa… Ramón ens diu que ens passarà la història per escrit [es pot llegir més avall].

MOSSÈN ANTONIO BERTOMEU

Mn. Antonio Bertomeu en una fotografia situada a la sagristia de la Capella. El text diu: “RDO. DON ANTONIO BERTOMEU MIRALLES. Beneficiado de la Yglesia Arciprestal de Nules y Capellán de la Capilla de la Virgen de la Soledad desde 23 de Noviembre de 1933 en que sustituyó al Rdo. don Trinitario Mariner. Falleció el 15 de Mayo de 1948. R.I.P.”.

Vicentica conta un cas molt bonic: ella va nàixer en la guerra, en 1937. Diu que la seua família tenia molta amistat amb mossèn Antonio Bertomeu, i en una ocasió els va demanar que quan nasquera la xiqueta li ho digueren perquè volia batejar-la ell en casa. Ell estava amagat, i va eixir per a batejar-la amb aigua de l’aixeta. Després la van tornar a batejar a la Capella quan va acabar la guerra, ella ja era fadrineta.

I el dia que es va morir Mn. Antonio, el dissabte 15 de maig de 1948, les Capelleres estaven esperant-lo a la Capella per fer-li un responso, i Vicentica estava amb elles. D’ahí se’n van anar al cementeri totes a peu. Ella tenia 10 anyets, en feia dos que havia pres la comunió, i se’n va anar al cementeri amb elles. Quan van anar a tapar-lo va muntar un escàndol: no volia que li taparen a Mn. Antonio. Diu que es va criar ahí, com totes: netejant i anant a cobrar, anant a missa…

Una neboda d’Antonio Bartomeu, Soledad Bartomeu, també era Capellera i ho va ser fins que es va casar.

A la Capella les campanes només toquen a morts quan ha faltat una Capellera o el capellà. Després els porten a la Capella per fer el funeral, davant de la Mare de Déu, i es resa el rosari. El fèretre es tapa amb un mantell de blonda de la Mare de Déu, un mantell que utilitzaven abans en Divendres Sant, és a dir, es cobreix amb una peça utilitzada per la Mare de Déu. I després sempre es canta la Salve, com quan falten els pares d’algú dels membres de la Junta.

FOTOS

Ramon ens ensenya fotos del mantell de la Mare de Déu a Sevilla; quan va arribar a Nules, van baixar a la Mare de Déu i hi van exposar el mantell, com un besamans. Fotos de quan la van coronar, el bisbe Juan Antonio Reig Pla.

Ens diu que té costum de fer fotos de la Mare de Déu acabada d’arreglar. Ens n’ensenya de Divendres Sant, de negre; de les Capelleres esperant; dels àngels… Amb el trage de l’octubre, de blanc; la taula de les Camareres de 2017 i 2018.

TRADICIONS

Parlen de les tradicions: “Si no vivim de les tradicions, què hi ha?”, es pregunta Vicentica.

Esta pregunta també és la nostra: la necessitat de reconèixer-nos com a comunitat, amb una identitat col·lectiva i una dignitat com a tal. Així ens despedim, amb tot el respecte i la simpatia per la seua dedicació.

[/showhide]

Imatges de la coronació canònica de la Mare de Déu de la Soledat, patrona de Nules, que va tenir lloc l’any 2000. Fotògraf/a desconegut/da, col·lecció de l’Associació de Capalleres i Camareres de la Mare de Déu de la Soledat.

Fotografies de Taules de distints anys, cortesia de Ramón Oliver. A destacar l’elegància dels conjunts, la generositat floral, l’interés per millorar i actualitzar l’estètica de les Taules o l’encert dels complements escultòrics i d’il·luminació. Els actes per la Mare de Déu comporten un nivell estètic impressionant.

Datos históricos sobre la llegada de la imagen de la Santísima Virgen de la Soledad a Nules, que poco antes de su muerte terminó de escribir el sacerdote encargado de su culto y de su Capilla, Mosén Trinitario Mariner Gimeno.

En el año 1560, casó en París el Rey de España Felipe II con Isabel de Valois, hija del Rey de Francia, que solo contaba quince años, en contraste con los 35 de su esposo.

Fue llamada “Princesa de la Paz”, porque a raíz de su boda, terminó el tratado de Chateau-Cambrises, dando fin a la sangrienta guerra entre España y Francia.

El alejamiento de su patria y la diferencia entre la bulliciosa Corte de Francia y la austera Corte de Madrid, tenían a la reina muy triste y como buena cristiana que era, buscó consuelo en la Virgen a la que llamaba MI SEÑORA Y MADRE.

No obstante, ninguna de las imágenes que tenía a su alcance, le sugería la expresión de dulzura y de paz y de consuelo que ella deseaba como alivio de su soledad, por lo que encargó a Don Fadrique de Portugal, gentil-hombre de Cámara, que buscase un escultor capaz de imprimir en el rostro de la Imagen, la expresión que llevaba ella en su mente y en su corazón.

El escultor elegido, fué Don Gaspar Becerra, quien para mejorar su trabajo y acertar con los deseos de la Reina, se retiró al convento de los religiosos de San Francisco de Paula y allí, entre oraciones y ayunos empezó su obra.

[showhide type=”links” more_text=”Llegir tot (%s paraules)” less_text=”Amagar (%s paraules)”]

Varias veces terminó las imágenes, que los frailes alabaron mucho; pero nunca acertó con los deseos de la reina.

Una noche, estando desalentado, triste y dolorido, el escultor, viendo que no podía complacer a la reina, echó al fuego el trozo de madera en que estaba trabajando y de redillas y llorando, suplicó a la Señora que le ayudara.

¡Maravilloso poder de la oración! La Virgen se le apareció en sueños y le dijo: “GASPAR, HIJO MÍO, RECOGE EL LEÑO QUE HAS ECHADO AL FUEGO, PORQUE VENGO A AYUDARTE. TRABAJA EN ÉL DE NUEVO Y NO TEMAS, QUE ESTA VEZ, MI DEVOTA HIJA ISABEL, QUEDARÁ COMPLACIDA Y EN LA IMAGEN QUE FELIZMENTE ACABARÁS, ENCONTRARÁN GRACIA Y CONSUELO CUANTOS A MÍ ACUDAN ACOMPAÑÁNDOME EN MI SOLEDAD”.

Becerra, poseído de sublime inspiración, trabajó de nuevo el leño con singular maestría hasta el punto que los Padres del Convento, quedaron admirados y avisaron nuevamente a la Reina, que esta vez, quedó contentísima felicitando y alabando al inspirado artista.

Al tratar de vestir a la Imagen, la Duquesa de Ureña, Camarera Mayor de la Reina, propuso que la vistieran de Dama Viuda antigua española, y ella que era viuda, ofreció a la imagen el mejor de sus trajes.

La Reina, nombró a la duquesa, Camarera Mayor de la Virgen.

**********

El Rey Felipe II, hizo una visita a Nules, el día 13 de enero de 1588, acompañado del Príncipe heredero, de la Infanta Isabel Clara-Eugenia y de otros príncipes y altos dignatarios de la Corte, siendo todos ellos hospedados en el palacio de los Sres. Marqueses de Nules, Don Clotaldo de Centelles y Doña Brunisén de Perelló, a quienes el Rey, debió referir la visión quetuvo Gaspar Becerra de la Santísima Virgen, ayudándole a esculpir la imagen que tanto agradó a la Reina.

Lo cierto es, que el día 23 de abril de 1588, domingo de octava de Resurrección, a los dos años de la visita del rey a Nules, por primera vez la Imagen de Nuestra Señora de la Soledad, la encontramos en la Iglesia Parroquial, celebrándose una Misa solemne en su honor, costeada por los Sres. Marqueses, terminada la cual, fué devuelta a su palacio, en procesión, y ello hace suponer que los marqueses, rogarían a Felipe II, que encargase para ellos a Don Gaspar Becerra, otra imagen de la Virgen, semejante a la Soledad de Madrid y también vestida de dama viuda antigua española y no como las mujeres hebreas el tiempo de la Virgen.

También se supone que el Rey, regaló a los Marqueses esta preciosa imagen de la Soledad de la Virgen.

A la muerte de la Marquesa de Nules, Doña Brunisén de Perelló (su esposo ya había fallecido muchos años antes), se encargó de la imagen su camarera Dorotea Campa, y a la muerte de ésta, la imagen fué llevada a la Capilla de la Sangre, y luego a la Iglesia Parroquial; pero no contenta la Villa de Nules, quiso edificarle una Capilla, cuya construcción duró doce años y en el día 6 de octubre de 1768, se inauguró con toda solemnidad.

Agradeciendo a la Santísima Virgen su protección, durante una espantosa tormenta en que caían piedra de granizo de gran tamaño y el agua a raudales, inundando las plantas bajas de las casas, y no hubo ninguna desgracia personal, el Ayuntamiento, de acuerdo con la Autoridad Eclesiástica, la proclamó Patrona de la Villa, y en 1898, que en el próximo mes de octubre, se cumplirán cien años, hizo voto de celebrar solemnes festejos en su honor, cada segundo domingo de octubre y así lo viene haciendo.

La Asociación de Camareras de la Virgen, siguiendo el ejemplo de la Marquesa Doña Brunisén de Perelló, que fué su primera Camarera, el domingo octavo de Pascua de Resurrección del Señor la honra con Misa Solemne y Procesión, llevándola desde la Capilla, a la Iglesia Arciprestal, como hacían todos los años en esa fecha los Marqueses, trasladando la Imagen desde la Capilla de su palacio, a la Parroquia y devolviéndola luego en procesión.

**********

ALTRES TEXTOS

Los planos de la Capilla, los hizo el arquitecto Vergara, con artesonados y esculturas de otros artistas famosos. Las hermosísimas esculturas de tamaño natural, plateadas, fueron quemadas durante la guerra de 1936-1939 y eran las siguientes:

EL PROJETA JEREMÍAS: Llevaba un pañuelo en la mano, en actitud de secarse las lágrimas. Pertenecía a la tribu de Benjamín y el Señor le mandó profetizar anunciando episodios dolorosos. En uno de tantos, tiene lugar el llanto del Profeta que dice: “¡Quién diera a mi cabeza y a mis ojos una fuente de lágrimas, para llorar día y noche a los muertos de la Capital!”. De ahí el pañuelo que llevaba Jeremías en actitud de secarse las lágrimas.

ISAÍAS: Recibió vocación de Profeta en 739. Estaba ligado a la Corte y resalta el tema dinástico, según las promesas hechas por Dios a David y subraya la exigencia de vivir la Santidad de Dios.

EL REY DAVID: Primero fué joven pastorcillo, que indignado por las amenazas del gigante Goliat, filisteo que atemorizaba a los israelitas, un día cogió su honda y su zurrón y cinco piedras lisas, disparando contra el gigante le clavó una piedra en la cabeza. Ya en el suelo, con la misma espada de Goliat le cortó la cabeza.

Siendo ya viejo Samuel, el pueblo, eligió por Rey a David.

JUAN BAUTISTA: Fué el hijo de Zacarías e Isabel, prima de la Virgen. Siendo adolescente fué al desierto para hacer penitencia. Comía langosta y miel silvestre y vestía túnicas de piel de cordero. Al salir del desierto fué el Precursor de Jesús y bautizó en el río Jordán.

EZEQUIEL: No sabemos cuándo nació. Era de familia Sacerdotal y hasta el destierro del Pueblo de Dios, ofreció sacrificios en el Templo.

Más tarde el Profeta Ezequiel, comienza su segunda etapa pronunciando oráculos contra las naciones, a la vez que socava toda esperanza humana contra los poderes, que no sean los de Dios.

**********

Estas hermosísimas esculturas que parecían plateadas, en verdad estaban cubiertas de platino, mucho más valioso, pues la plata con el tiempo se oxida y el platino no, por eso lo combinan también los orfebres y plateros con el oro. Algunas fotografías de “las Enramadas” del mes de mayo, además de el anda de la Santísima Virgen cubierta de flores, dejan ver también las esculturas de los personajes de la Biblia, que describe el sacerdote de Nules Don Javier Torres Miralles, recientemente fallecido, que era Beneficiado y Archivero de la Catedral de Valencia.

Datos biográficos de Mosén Trinitario Mariner Gimeno

Mosén Trinitario Mariner Gimeno, nació en Nules el día 13 de julio de 1863 y murió también en Nules, el día 23 de noviembre de 1933.

Fué Cura Arcipreste de San Mateo, Cura de Alfondeguilla y estuvo una temporada en Sierra de Engarcerán, donde iba montado en un mulo, a visitar todas las muchas masías que estaban esparcidas en su término municipal, asistiendo espiritualmente a los masoveros y a sus familias.

Cuando tenía veintinueve años, murieron sus padres, jóvenes aún, en el breve espacio de un año, y les siguió al Cielo, una hermanita de doce años, que se llamaba María Rosa.

Quedaron a su cargo: Carmen, Trinidad (que posteriormente fué religiosa de la Consolación), Agustín y Vicente, al que llevaba mosén Trinitarios, veinte años.

Siguiendo con gran celo su vocación sacerdotal, hizo también de padre de sus hermanos, desviviéndose por guiarles y encauzarles en el camino del bien y del deber.

Carmen, que se cuidaba y estuvo siempre con él, murió a los 43 años. Trinidad, que en religión se llamaba Madre Angélica, murió a los 47, y antes había muerto también Agustín, que fué voluntario a la Guerra de Cuba, donde permaneció durante ocho años, y volvió destrozado por la fiebre amarilla, muriendo al poco tiempo de su regreso a España.

Quedaron pues, el primero y el último: Trinitario y Vicente, durante muchos años, uniéndoles un gran cariño y compenetración.

Casi durante toda su vida, mosén Trinitario Mariner, estuvo enfermo de corazón; pero esto no le impedía dedicarse con gran celo a su apostolado sacerdotal, levantándose a las cinco de la mañana, y retirándose bastante tarde, trabajando en su despacho, después de cenar.

Era Doctor en Derecho Canónico y en Teología, por la Universidad Pontificia de Valencia.

Estando ya en Nules, dedicándose espacialmente a promover la devoción y el culto de la Santísima Virgen de la Soledad y a la restauración de la Capilla y de la Iglesia Arciprestal, dirigiendo también las obras de la ermita de San Joaquín, se quemó la ermita de Nuestra Señora de los Ángeles, en San Mateo, el año 1918, y a pesar de que en San Mateo había unos sacerdotes muy relevantes y entre los que eran hijos de allí estaban Don Mateo Despons y Don Joaquín Jovani, el primero Rector de la Pontífica Universidad de Salamanca y el segundo Administrador del Colegio Español de Roma, todos los sanmatevanos quisieron que fuera mosen Mariner a dirigir las obras de la restauración de la ermita, como así lo hizo en efecto.

**********

Extinguida la histórica Cofradía de la Purísima Sangre de Nuestro Señor Jesucristo, y a pesar de que el Municipio de Nules, tomó a su cargo honrar a la Santísima Virgen de la Soledad todos los años en el segundo domingo del mes de octubre, como PATRONA de Nules, mosen Trinitario Mariner, con el fin de que se promoviera más el culto a la Señora, y que la limpieza y aseo de la Capilla quedase asegurada, fundó la Asociación de SEÑORAS CAMARERAS DE LA SANTÍSIMA VIRGEN DE LA SOLEDAD, y el entonces Sr. Arcipreste de Nules, DON JUAN BAUTISTA MARTORELL, el día 1 de julio de 1909, elevó al Sr. Obispo de Tortosa, el Reglamento de dicha asociación, que lo aprobó cumplidamente, nombrando a Don Trinitario Mariner Gimeno, Director de dicha asociación y aprobando también una lista de sacerdotes sucesores hijos de Nules, entre ellos Don ANTONIO BERTOMEU, que fué el que sucedió a Don Trinitario Mariner.

Mosén Trinitario Mariner, deseaba, que todas las hijas de Nules, hasta las más pobres, perteneciesen a la Asociación de Camareras de la Virgen, el derecho y el deber de servir a la Virgen, para lo que anualmente se eligen las CAMARERAS DE TURNO, que durante un año se ocupan de la limpieza y aseo de la Capilla y de asistir y presidir los actos religiosos que organiza dicha Asociación, especialmente la Misa y Procesión solemne, que tiene lugar el día de la octava de Pascua (Dominica In Albis).

Al principio se elegían veinticuatro Camareras de Turno: Ocho viudas, ocho casadas y ocho solteras, con el fin de que sirvieran a la Santísima Virgen, que fué también Soltera, Madre y Viuda Divina, las mujeres de toda edad y condición, santificándose cada una, en su respectivo estado.

Actualmente, como muchas señoras hicieron ya la fiesta de solteras, cuando llegan al matrimonio o a la viudez, ya sirvieron a la Virgen y no se respeta el número, y el estado de las Camareras de Turno.

La Santa Imagen de la Virgen, vestida de blanco, simboliza la SOLEDAD GLORIOSA, ya que nunca hubo mujer humana que la igualase en GLORIA, y ELLA sola es: HIJA, VIRGEN, ESPOSA, MADRE y VIUDA DIVINA.

Habitualmente y en la Fiesta que dedica a la Virgen el Ayuntamiento, la imagen va vestida de negro, simbolizando su SOLEDAD DOLOROSA, pues tampoco hubo jamás mujer humana, que igualase a la Santísima Virgen en su gran dolor.

La imagen de la Santísima Virgen de la Soledad, como Patrona de Nules, no viste, como las mujeres hebreas de su tiempo, que es como en realidad vistió la Santísima Virgen en su vida, pues esta Imagen, según tradición y datos que mosén Trinitario Mariner recopiló, es copia de la Imagen de la Santísima Virgen de la soledad, que se veneraba en Madrid, y que fué encargada al escultor Don Gaspar Becerra, por la Reina Isabel de Valois, esposa del Rey Felipe II, encargándose la duquesa de Ureña, Camarera Mayor de la Reina, de vestir a la imagen y ella, como era viuda, legó a la Santísima Virgen el mejor de sus trajes, encargándole otro aún más suntuoso, de la manera que vestían las antiguas damas viudas españolas de la época.

En un viaje que hizo a Nules el Rey Felipe II, se hospedó en casa de los Marqueses de Nules, y se supone que les habló de la maravillosa Imagen de la Virgen, esculpida por Don Gaspar Becerra, encargándole otra los Marqueses, que guardaron durante mucho tiempo en la Capilla de su Palacio, trasladándola a la Iglesia Arciprestal, en las ocasiones solemnes y a la muerte de los Marqueses y de sus sucesores, estuvo durante mucho tiempo, en la antigua Capilla de la Sangre, hasta que se construyó la Capilla propia para la Imagen de la Santísima Virgen.

Las Camareras de Turno de la Virgen, vestidas elegantemente de negro, con las niñas inocentes, vestidas de blanco (casi todas con sus trajes de Primera Comunión) simbolizan TODA LA MUJER HUMANA, hija, virgen, esposa y madre y viuda, y los hombres, de toda edad y condición, forman a TODO EL HOMBRE, engarzado en un misterioso collar, en las dos hileras que forman en la procesión.

Los hachones o cirios encendidos, simbolizan las influencias y ayuda de la mujer, puestas en la mano del hombre, para que iluminen a la humana sociedad.

Pendiente del simbólico collar, va un misterioso Medallón, con anverso y reverso. En el anverso, TODA LA MUJER DIVINA, que es la Santísima Virgen, y en el reverso, TODA LA MUJER HUMANA, representada por las Camareras de Turno.

Para que el Medallón quedase construido, no bastaba crear a la Mujer. Era necesario un magnífico taller de joyero y orfebres, que son los Sacerdotes que trabajan en el taller de la IGLESIA CATÓLICA, APOSTÓLICA Y ROMANA, fundada por el HIJO DE DIOS, JESUCRISTO, representado en el CLERO PARROQUIAL como portante del MEDALLÓN.

Los instrumentos musicales, representan el eco de todas las alegrías que al mundo traen LAS OBRAS DE DIOS.

[/showhide]

**********

Festividad a Nuestra Señora de la Soledad que le ofrecen “les camareres”

Vicent Felip Sempere

En los inicios la imagen de Nuestra Señora de la Soledad estuvo ligada a la Cofradía de la “Preciosisima Sanch de Nostre Senyor Deu Jesuchrist”, instaurada en Nules ya bien entrada la segunda mitad del siglo XVI, y cuya fiesta se instituyó en nuestra villa el 18 de noviembre del año 1601.

En un principio las únicas celebraciones que sufragaba dicha cofradía eran las de la Sangre y la de San Vicente Ferrer, cuyas imágenes se custodiaban en la iglesia de la Sangre. Con el paso de los años la cofradía asumió, como propias, otras celebraciones de las que, con anterioridad, se habían hecho cargo otras cofradías o particulares. Tal es el caso de la procesión del día de Pascua y de la procesión que se celebraba el domingo siguiente al día de Pascua. Es de destacar que la imagen que se procesionaba en dichas ocasiones era la de Nuestra Señora del Rosario.

El primer año en que nos aparece documentado que la Cofradía de la Sangre sufraga la procesión del domingo de Pascua data del año 1623, y la primera vez que aparece documentada la imagen de Nuestra Señora de la Soledad es en el año 1627; en el citado año, en la anotación correspondiente a la Octava de Resurrección o “Dominica in albis” se deja constancia: “dumenge a 20 [ abril ] se ha fet proseso tornant la Soledad a la Sanch, per conte dels confrares de la Sanch”.

(Llegir complet)