Sinopsi

Quedem al Museu d’història de Nules amb José Adsuara Cases, ‘el Rosso’, que ens conta per a què es gastaven (i encara es gasten en alguns casos) les peces que va donar son pare al Museu d’Història de Nules. Són peces relacionades amb l’ofici familiar de pastisser i estan carregades d’anècdotes i vivències.

Transcripció

-…Ací tenim les espàtules, que eren per a fer els torrons. En ma casa, antigament, encara es feien torrons i s’anava a les fires. Jo l’última fira que recorde era la de Vilavella.

-Són diferents!

-Sí, és que cada una tenia una finalitat. Esta era per a menejar el sucre i la mel, i esta era ja per a menejar una vegada tiraves l’armela. Entonces hi havia que fer molta més força perquè es gastava com a palanca per a després traure-la. Són totalment diferents, esta és una espàtula per a menejar i esta digam que és per a mesclar i traure la pasta dels torrons.

-No hi havia una màquina que fera açò, que menejara…

-No, era tot manual, de fet en casa tinc una caldera pareguda a eixa però la diferència és que és alta, aproximadament un metre. O siga, caps perfectament. Això anava dins d’un fornal -un fornal és un foguer però evidentment per a eixa caldera-, i ahí és on s’anava preparant els torrons durs, els d’Alacant que es diuen.

-Perquè en fèieu d’altres…

-Sí, de fet se’n feien d’eixos, se’n feien de yema, que se segueixen fent perquè eixos és més fàcil manejar-los; per a fer els durs feien falta tres homes i de força. Després, una vegada estava feta la pasta es treia i es feia a trocets. Es tirava damunt d’una taula de pedra per a que es gelara un poc; una vegada ja estava això fet s’agarrava i dins d’unes caixes aproximadament de metre i mig que anaven forrades de nyeula es tiraven. Una vegada estava allò ple hi havia una post que venia a la medida justeta del hueco del caixó i mos ficàvem drets damunt auelo, auela, pare, tio, el xiquet… Jo recorde que m’agarraven al braç per a fer més pes, i d’eixa manera s’apissonava. Això era la premsa dels torrons d’Alacant.

Després hi ha uns altres torrons que són els de yema que eixos es fan amb espàtules… pareguda a esta però un poquet més gran. Eixes sí que estan encara allí a l’obrador perquè encara es gasten. Per a eixe torró no fa falta tan gran esforç, ja són caixetes xicotetes que… digam que és més senzill de fer.

Després en hi ha un altre que es diu “de gat”, que és sucre cremat, que es tira anisets. Eixe també encara es fa. I després el de guirlatxe, que és sucre cremat però digam en un altre punt, amb armela trossejada. El de gat du armela amb pell i este altre du armela trossejada. I tot això se segueix fent.

Després, ademés de tot això, en vaig fer també de xocolate. En fèiem de vàries maneres, sobretot el que diuen “músic” diuen que és molt bo, a base de fruits secs trencadets. I el d’armela. Després en feia també algú de licor, xocolate blanc, enfi… Però tot això a escala molt xicoteta.

Ací tenim també altres peces: açò, si jo no ho recorde mal en dèiem fanzella, i la gastàvem per abocar la crema.

-“Fanzella” també es diu a les que es fa el formatge.

-Exacte, jo recorde -perquè a tot açò era xicotet, jo-, perquè després ja eren d’alumini i canvien, però deien això. I després els molets, tenim ací els molets de tortadetes -també era una peça que llamava molt l’atenció-, açò anava forrat de paper, i després, una vegada cuit es banyava en sucre, es quedava una cosa seca i es ficaven uns piquets per damunt. I, en fi, llamava molt l’atenció, es solia gastar per a desayuno. Després ací tenim molets de fer tocinitos, que açò es feia… a l’ou hi ha un punt determinat i es fica ahí dins i després es qualla igual que si fóra un flam. Els tocinitosels haureu vist per ahí. I després tenim per ahí moles de caprichos; els que gastem ara són redons. D’estos n’hi ha alguns per allí encara però no es gasten.

I de peces que jo recorde, no sé si serà esta: sacadores de l’estil d’esta les he vist, i moles també com estes. No sé si són d’allí o no, però tot açò allí s’ha gastat.

I després el que és molt curiós és la roda. Açò en realitat es gastava per a fer ciris. Jo no ho he conegut, però jo sentia dir en casa que això anava en un eix i damunt d’una caldera que era on estava la cera. I ahí penjaven els filets de… o siga, les metxes. Baixava i pujava, baixava… i això cada vegada anava fent una capa hasta que arribava al grossor que feia falta. Després ho penjaven en el techo hasta que es gelava i ja ho empaquetaven. Els ciris estos duien un sello, que per cert el tinc jo allí guardadet, i era la marca de casa, perquè en les sucreries es feia de tot. Igual es confitava -jo fer el codonyat també ho recorde, de fet jo també n’he fet-, confitar fruita jo no ho he conegut, però també es confitava, o siga, realment allí es feia pràcticament de tot.

Es gastaven llibrells més o menys com eixos, per allí encara en hi ha, també. Certes coses les pastaves damunt de la taula de pedra i altres en el llibrell, segons el que fóra.

-Vosaltres només teníeu pastisseria, vull dir, no us portava la gent llandes per a coure…

-No, a coure s’anava al forn, és més, jo recorde quan van ficar el forn en ma casa jo tenia 16 anys. Abans anaven a un forn que hi havia ahí en el mateix carrer, a uns 50 metres, que deien el Forn de David, i s’anava a coure allí. Entonces m’auelo no tenia forn. Feia la faena i pel carrer, que ara no et deixarien, amb la llauna al muscle cap allí. I les “llibertats”, que és una tira de clara, jo recorde en una ocasió que l’agarren, s’ho fica mon tio al muscle i se’n va cap al forn. I eixe dia feia aire: les llibertats no van arribar, van anar a terra. O siga, coses molt curioses [es poden veure imatges de la preparació de les llibertats en eixos anys en els Comentaris a les fotos d’Oficis arreplegades per Tomàs Miralles (fotos 18 i 19), i també de la fira de Vilavella (foto 20)]. Després, quan este forn va tancar, s’anava a coure a un forn que els deien -que estava en el carrer Major, eixe ja estava més lluny- d’Agustinet. I treballaven allí en ma casa i se n’anaven a dur-lo allí al forn este, o siga que imagina’t. Ja després, quan mon pare ho va agarrar, ja es van plantejar ficar el forn, que era lo més… i ademés la producció canviava, perquè t’havies d’adaptar a l’horari del panader. Són coses curioses.

Després allí maquinària antiga en hi ha molta, pensa que açò ho va fer el meu tatarauelo, entonceshan anat passant de uns a altres i moltes coses s’han pogut conservar perquè en casa va caure una bomba i ho va rebentar tot. Què va passar? Les coses es van quedar colgades i després amb els escombroshan anat eixint. La batidora més vella que hi ha allí la van traure de baix dels escombros, la van arreglar… Hi ha una peça que és un tapó de champagne; no exagere, allí està per a veure’s, i en compte de ficar-li qualsevol cosa, que no sé quina finalitat té, allí hi ha un tapó de champagne. La part de dalt és per a on fique l’oli per a engrassar-la. Vull dir que és una màquina que li van tindre que adaptar després el canvi de llum i tot, però són tot coses curioses. Després allí encara estan els perols de cobre, llandes d’oli d’eixe gran que vos he comentat antes, altres més xicotets per a confitar, en fi… Lo que hi ha allí està quasi tot per a jubilar-se. Quasi; encara li queda una miqueta de marxa.

Esta peça, allí en hi havia una… el molinet exactament igual i el banquet era una miqueta més alt. Açò es gasta, perquè encara es segueix gastant, per a matxacar el moniato, per a fer la confitura. I els codonys també es passen, per a fer el codonyat també es passen per ahí. Hui en dia hi ha molinets i… però mosatros encara seguim gastant-les, les màquines estes.

-Açò en realitat se suposa que és un molinet per a la carn.

-En teoria és per a la carn, però aprofita per a tot. Tu fiques ahí una quereguilla per a fer puré i te la trau. I el moniato pues no digam, i el codony li lleves la part dura i te’l trau una pasteta. O siga, que la finalitat és matxacar, hi ha que anar molt en cuidado, això sobre tot, quan érem xiquets, ficar els ditets dins, perquè ahí va un tornillo i va rodant , i quan t’has descuidat t’ha mossegat. Però que són peces que encara en moltes cases encara estan. I els llibrells, jo eixa figura la recorde perfectament en casa, estar allí rodant i anava caent dins del llibrell el moniato o el codony.

Aquell caldera no sé… La que jo tinc en casa és un poquet més gran que esta. Al millor és possible que fóra per a fer la matança, o al millor també és d’algú del ram. Voràs que la pala que hi ha ahí és pareguda a l’espàtula que vos he ensenyat allí.

-Supose que per a netejar açò hi hauria tota una història…

-Això és lo més fàcil del món de limpiar, però tens que tindre paciència. Això ho limpiàvem, o siga, ho tornaves al foc, ficaves aigua per a que s’anara calfant i llima. La llima en la sucreria es gasta per anar fent mescles. Entonces la ratlles o deixes el caldo, per dir-ho d’alguna manera. Amb això la parties i a fregar. Quan està límpio és com si fóra or. De fet en tinc u allí groc però a més no poder. Pel temps es va fent obscur. Solució: tornes… I després, quan es gasten estes peces, cada vegada -perquè el cobre és un poquet problemàtic- tens que escurar-lo, el passes amb llima i es queda bé, higiènic al 100%.

Acabem l’entrevista parlant sobre totes les peces que té a casa i que ens ensenyarà un altre dia. Oficis com la pastisseria han canviat al llarg dels anys, però també mantenen moltes de les seues tècniques, en una combinació d’innovació i tradició que paga la pena contar. És un luxe comptar amb un professional com José Adsuara que pot explicar com a evolucionat i que, a més, ha tingut la inquietud de conservar moltes d’eixes peces de gran valor històric i etnològic.

José Adsuara Cases, ‘el Rosso’, ens explica les peces donades al Museu d’història

Nom/Cognom José Adsuara Cases, ‘el Rosso’
Títol José Adsuara Cases, ‘el Rosso’, ens explica les peces donades al Museu d’història
Categories etnologia, història, família, treball, gastronomia
Data i lloc de l’entrevista Dijous 13 de desembre de 2018, Museu d’història de Nules.
Equip entrevistador Etnograma (Laura Yustas, Nelo Vilar)
Links https://youtu.be/FtQI2GbLz-E
Extracte https://youtu.be/dXPBSiG56Js

0 Comentaris

Fes un comentari

Vol unir-se a la discussió?
Volem que participe!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *